Parlem de l'educació lenta

Parlem de l'educació lenta en molts llocs...

14 de novembre, a les 9 del matí. A les Jornades Maria Rúbies de la Universitat de Lleida.

17 de novembre, a les 7 de la tarda. A Abacus de Balmes. Barcelona.

27 de novembre, a les 8 del vespre. A Agramunt, sopar del dia del mestre.

10 de desembre, a les 6 de la tarda. A Barcelona, Escola Pública Fluvià.

.....................................................................................

Sol de tardor

Matí de diumenge al cap on comença el món, Cap de Creus. Mestral a l'esquerra, sol esmorteit que penetra a poc a poc dins dels núvols. Sensació de fred, al cos? al cor?

......................................................................................

Codi deontològic

Necessitem els mestres un codi deontològic? Segurament. Però quan s'han fet codis deontològics? Quan s'ha tingut la necessitat d'aclarir els termes de funcionament d'una professió.

Potser si que l'hem de fer, però cal tenir en compte alguns aspectes que també tenen relació amb això.

En primer lloc la dificultat de definir els termes de la professionalitat del fer de mestre. Ja què... farem un codi dels mestres? del professorat?

Un codi és alguna cosa així com un max mix de drets i deures. De codi de funcionament. I potser aquest codi no en tenim necessitat perquè tenim coses que considerem més importants que cal aclarir (i segurament hi estan relacionades).

Per exemple, quines són exactament les nostres funcions. I poso exactament, perquè em sembla que és el que reclamem i el que ens ajudaria a delimitar la nostra feina, la nostra professió i, per tant, a establir un codi professional. Però podem delimitar exactament les nostres funcions? En aquest sentit tenim un problema, ja que les funcions ens han canviat per un doble motiu: perquè els rols de família i escola estan canviant a nivell global i perquè la societat del coneixement ens trasbalsa els continguts sobre els quals hem de treballar (la incertesa de saber què han d'aprendre els nostres alumnes, és a dir, què necessitaran en la societat del demà).

Un codi deontològic ha de servir per remoure la consciència professional i poder extendre una corrent d'opinió, una cultura, favorable al canvi, a la millora, a la formació permanent, a la innovació, a la investigació... i, sobretot, a entendre la nostra feina com una professió amb deures que acompanyen drets.

No podem fer un paper mullat. Hem de remoure consciències i fer possible canvis culturals que són, els que a la llarga, canvien les dinàmiques immovilistes.

....................................................................................

Autonomia controvertida

El Conseller ens ha anunciat que el Departament d'Educació desplegarà en breu la LEC en els aspectes que fan referència a l'autonomia de centres. Estem al davant d'un tema controvertit.

Per una banda, la tradició de l'administració és centralista i rígida. Costa molt que cedeixi poder, ni als territoris, ni als centres, ni al professorat -el psicoanàlisi ens diria que hi ha una pèrdua gran de confiança que ho fa molt difícil, o un afany de poder (?)-. Però quan no és centralisme és desregulació: és autonomia per resoldre problemes sense donar els recursos. No sé que és pitjor. Penso que poc podem avançar en l'autonomia sense aquesta reforma en profunditat de l'administració.

Els sectors de la comunitat educativa tampoc no estan molt per la feina. A la mínima demanen que l'administració reguli les coses (les famílies ho demanen, els mestres ho demanen, els directors ho demanen...).

No podem desenvolupar l'autonomia sense un ampli acord de bases que garanteixi, en primer lloc, que la regulació no sigui la "xocolata del lloro". Ja és molt gran la contradicció de regular l'autonomia. Per tant, hem de demanar una regulació mínima i molta generositat en el traspàs de poder. En segon lloc necessitem recursos per a desenvolupar-la, específics, generosos, a la carta per tal de potenciar els projectes de cada centre. En tercer lloc, control social. Tot el que es vulgui: dels recursos, de les decisions... Finalment, un entorn d'interdependència: no hi pot haver centres autònoms en entorns centralitzats, ni centres autònoms que oblidin la necessària cooperació entre etapes, centres, etc.

La única por que tinc és que les normes regulin aquests aspectes ho facin escatimant-ne alguns que potser poden ser importants. I que, a més, la implantació es faci sense abordar el canvi cultural i en l'administració que suposa aquesta idea d'organització del sistema educatiu.

No dubtem que necessitem aquesta autonomia per enfortir els projectes de cada escola, per fer-los crèixer, per desenvolupar amb llibertat i responsabilitat iniciatives de millora. Però cal fer-ho en unes condicions que la facin possible. No ens podem tornar a omplir la boca de conceptes que, traduïts a la realitat, esdevenen focs d'encenalls o titulars per les rodes de premsa.

.....................................................................................

Pares i mares slow

Un tros de l'article citat en el post anterior. Les connexions augmenten.

Cómo ser padres slow

1- Aplique el sentido común. Ser padre es difícil. El problema es que en lugar de pensar y aceptar que todo saldrá bien, invertimos en el lugar equivocado y creemos que más, siempre es sinónimo de mejor. Por esta razón, llenamos a los niños de actividades.

2- Recupere los verdaderos juegos ya que los didácticos prometen numerosos beneficios cognitivos a un costo altísimo. Está demostrado que el juego básico, puro, sencillo, que hace un niño con un lápiz y un papel o una caja de cartón es más sano y útil para su desarrollo. No obstante, a pesar de ello, la sociedad occidental compró la idea de que para que las cosas sean buenas tienen que costar más dinero, ser sofisticadas y llevar una marca.

3- Planee compartir por lo menos una comida por día, todos juntos, en familia.

4- Busque cosas para hacer juntos en familia. Haga que todos participen en la elección de un pasatiempo en común. De tanto en tanto, proponga algo diferente.

5- Recuerde que sus hijos adoran pasar un tiempo con usted a solas. Si tiene varios hijos, trate de pasar por lo menos una hora por semana solo con cada uno de sus hijos. En familias agitadas, los hijos atesorarán esos momentos cuando puedan tenerlo a usted todo para ellos. Con los años, los niños olvidarán todos los juguetes que les compró. Pero nunca olvidarán lo que usted les regaló de usted mismo.


................................................................................................

Pares i mares lents

L'acceleració també arriba a la família. I tornar temps a la infància també és una tasca que s'ha de fer en aquest àmbit.

Per anar-hi pensant: Padres slow: Cómo educar a los hijos sin presión.


...................................................................................................

Viure amb modèstia, pensar ben alt

Tradueixo així la frase que m'arriba de la xarxa: Vivir con modestia, pensar con grandeza.

Downshifting

En una pàgina titulada "Consumo Ético y Vida Sencilla".

Hi ha tantes vinculacions a l'educació lenta que le blog es comença a fer interminable.


..................................................................................................

El bloc de l'educació lenta

Podeu consultar el bloc que acaba de innaugurar-se.

.................................................................................................

Més comentaris

M'arriben més comentaris sobre el meu llibre.

Responc que em satisfà provocar debat i que, encara que és una proposta que es mou en el terreny de les idees, crec que té moltes repercusions en el dia a dia, en les discussions mediàtiques, i en les reflexions i decisions pedagògiques quotidianes.

M'escriu la Judith Aparicio, una mare de l'escola, per dir-me que el llibre connecta amb altres pensaments i reflexions que es fa. Tant de bo sapiguem estendre una corrent d'opinió que qüestioni tantes coses suposadament inamovibles. I aportem una mica de sentit comú, racionalitat -i també emoció - a la nostra vida i a l'educació que tenim entre mans.

Podeu consultar el seu bloc, si esteu interessats.

....................................................................................................

Els números canten

Article de Sixte Moral al Punt diari, del dia 3 de novembre de 2009. Tant de bo sortissin veus més crítiques des del PSC que fessin adonar al Conseller de les equivocacions en les estratègies que s'estan donant.



De bon matí i sentint RAC-1 confirmo, amb una certa sensació de desassossec, el que he escrit en diverses vegades en aquestes pàgines respecte a la poca qualificació que mereix la Llei d'Educació entre els i les professionals. Set de cada deu mestres estan disconformes amb la llei, segons l'enquesta feta per la conselleria i anunciada per l'emissora. Set de cada deu assenyalen alguns motius pels quals creuen que aquesta llei no ajudarà l'escola i que la llei continua mantenint privilegis de la concertada davant la pública. Les xifres són determinants i contundents. I davant d'aquestes xifres el conseller Maragall comenta que, a més que algunes de les afirmacions sobre la llei no són certes i són tergiversades, creu que el desplegament de la llei ja esvairà aquesta desconfiança. Tinc els meus dubtes que això sigui així; al contrari, crec que el desplegament dels aspectes de la llei generarà encara més desconfiança i conflicte.

Els inevitables tertulians de cada dia, després de conèixer els detalls de l'enquesta, es mostren relativament crítics amb els mestres i diuen coses encertades, sobretot quan expliquen que la llei no es fa sols pels mestres sinó per l'escola i per la societat. És així, però no deixa de sorprendre que els qui l'hauran d'aplicar es manifestin en contra de la seva validesa. I enmig de les opinions destaco la de l'entranyable i inefable Toni Bolaño, que manifesta que els mestres confonen la llei i el seu conveni col·lectiu. Home, Bolaño! Segurament els mestres no som tots i totes llumeneres, però sí que sabem distingir mínimament entre els dos aspectes; i la segona afirmació raneja la comèdia: es vanta que la conselleria ha tingut pebrots d'enfrontar-se als sindicats i fer la llei. Aquest segurament és el real problema, que és una llei feta per pebrots (no vull creure que amb els pebrots) i no amb el diàleg amb el sector professional implicat i receptor de molta part de la llei. Segurament una llei cal fer-la des del raciocini, la paraula, potser una mica amb el cor i amb gosadia; amb els pebrots es fan altres coses segurament dignes i positives també, però no lleis.

La llei, qualsevol llei, no es pot sustentar només amb el suport del sector implicat, sinó que ha de tenir un suport que vagi més enllà dels directament implicats, un suport social més ampli; però es fa difícil d'entendre i és estrany que entre el sector, entre aquells i aquelles que l'han d'implementar, el rebuig sigui tan alt. Hi ha una bona part del professorat que està decebut amb aquesta llei per l'actitud del conseller al llarg de la tramitació i perquè trenca l'esforç i la lluita de molts anys, perquè postulats que històricament han estat reivindicacions des de posicions de progrés i de país, no sols no es recullen a la llei, sinó que, en alguns punts, en són manifestament contraris.

El més greu, però, al nostre entendre, és la pèrdua de confiança d'una majoria del personal docent en el conseller i en la conselleria. I això, lamentablement, no crec que es pugui modificar en un curt termini. Però encara entenem que és mes greu que, al marge de les consideracions sobre la llei, i segons la mateixa enquesta, vuit de cada deu professionals consideren dolenta o molt dolenta la gestió del dia a dia i les mesures que la conselleria ha anat prenent respecte a diversos temes, com els horaris, el calendari o la mesura estrella del rebuig, com és la de les hores extraordinàries. Si en la llei ha fallat la política, com a expressió de la negociació i el debat, del diàleg i la contrastació amb el sector i de la recerca d'un ampli consens, que, com a mínim, funcioni la gestió. Seria d'agrair que en allò que repercuteix en el dia a dia: horaris, cobriment de les baixes, substitucions al dia, cobrir l'atenció a l'alumnat amb dificultats específiques i en altres temes que dificulten la quotidianitat, la gestió fos àgil i no generés un problema permanent com sembla que és ara.

Resolt això potser es podrà començar el desitjat i necessari procés de recuperació de la confiança trencada. Caldrà esforços per part de tothom, però més de qui ostenta el poder i la representació popular; això obliga a més.

..................................................................................................

Cartes al director

Avui a la Vanguàrdia ha sortit una carta de la Núria que parla de la situació de l'escola. Us la transcric.

LA VANGUARDIA. 03.11.09

Mestres amb grip

NURIA RODRIGUEZ

La setmana passada, a l´escola on faig de mestra, hem tingut quatre mestres malaltes, amb baixa mèdica des de dilluns. S´han presentat al Departament d´Educació els papers per sol · licitar mestres substituts. El departament no nomena cap substitut fins dimecres. Dimecres a quarts de deu ens trucava una mestra nomenada, estava preparada per venir a l´escola, però no s´incorporaria fins dijous: li deien des del departament que només li pagarien a partir de dijous... Fins dijous l´escola fent mans i mànigues per atendre els infants de la millor manera possible, amb quatre persones menys. Enguany, en la seva línia de reduir despeses, el departament nomena els substituts dimecres per incorporar-se dijous. Això suposa escoles sense mestres de dilluns a dijous. ¿Per què omplen pàgines i discursos parlant de la inversió en material informàtic a les escoles (sic),de les noves proves de nivell que volen fer passar als alumnes, quan aquest curs han reduïtles plantilles de docents als centres educatius i no dediquen els mínims recursos perquè a les escoles hi hagi els mestres necessaris? Què volen estalviar? Qualitat de l´educació?

..................................................................................................

Presentació del llibre

Avui hem decidit presentar el llibre a Barcelona. Farem un acte en el qual probablement vindrà Maurice Holt (el que va escriure primer sobre les escoles lentes), americà ell... Intervindran també un bon passejador de gos -el meu amic Jaume Cela-, una aprenenta de clown -la meva germana adoptada la Núria Rodríguez-, una persona que sempre fa la punyeta als rellotges -la meva amiga Marga Teixidor- i una mare que ens porta a l'estiu a Mallorca i ens convida a buscar pedres de Santa Llúcia i a comptar les hores com passen davant del mar. Voleu més persones importants per parlar de la vida i l'educació lenta? Dimarts 17, a les 7 a Abacus -al carrer Balmes.

Tant de bo, de tot això en surti un bon moviment i moltes escoles, mestres i famílies que facin un tomb als seus plantejaments de vida i professionals. Ho necessitem. Segur.

Posem-nos a caminar

Aquest és el títol d'un capítol del llibre "Mensajes educativos desde tierra de nadie", escrit pel pedagog Jan Masschelein.

Un capítol molt interessant per les idees que aporta relacionades amb el significat de paraules com experiència, mirada, investigació, atenció... Comença amb tres cites, una del Subcomandante Marcos que diu "No caminamos para llegar a la tierra prometida, sinó porque caminar es, en si mismo, revolucionario". Les referències a Benjamin, Focault, Simone Weil... serveixen a l'autor per fer una breu descripció molt suggerent del significat i de la importància que la nostra mirada té, quan la situem en el camí -com a contraposició a volar, passar ràpidament per sobre les coses, copsar-ne els aspectes generals, no els detalls-. Com diu Benjamin "la fuerza de un camino varía según se lo recorra a pie o se lo sobrevuele en aeroplano". Tota aquesta metáfora desenvolupada li permet a Masschelein afirmar més endavant que la investivació -educativa "crea un espacio de posible transformación del yo que implique una liberación de la mirada, y que en este sentido también es iluminador."

Les paraules, les mirades, les vivències... esdevenen instruments d'aquest coneixement experiencial, personal, aquesta éducació que ens fa estar atents a l'altre i a nosaltres mateixos. Voleu més valors per la pedagogia?

Mentre el llegia pensava en tots els implícits emmagatzemats en les nostres accions i projectes.


En la segona part de l'article defensa el que ell anomena una "pedagogia pobre". Una pedagogia que "ofrece medios que nos hace atentos, que suprimen o desactivan (aunque sea temporalmente) nuestra voluntad de someternos a un régimen de verdad o de buscar una ventaja o un beneficio. Una pedagogía pobre no promete beneficios. No hay nada a ganar, ninguna lección a aprender. Pero, en cierto sentido, una pedagogía pobre es generosa: da tiempo y espacio , el tiempo y el espacio de la experiencia."

No transcric res més. Un text suggerent que us convido a llegir. Jan Maaschelein y Marten Simons (eds.) Mensajes e-ducativos desde tierra de nadie, Laertes educación.

Agraïments per alguns comentaris

Miro a la xarxa si el meu llibre ha tingut alguna reacció i em trobo amb tres blogs que en fan referència explícita amb algún comentari. Gràcies a tots ells.

Des d'Alcover, a l'escola Mare de Deu del Remei.

Al Bloc de Eloisia.

Al bloc de la Biblioteca de l'Escola Mossen Cinto de Folgueroles,


A l'escola Pia de Tárrega també els hi fa el pes:


Finalment, us poso el link al programa Eduquem les criatures de Catalunya ràdio que, en l'emissió del 18 d'octubre de 2009, em van fer una entrevista.


Des de l'editorial Graó, properament, posaran en marxa un blog especific a l'entorn d'aquest tema.

Benvingudes totes les iniciatives.

El temps i l'educació

La reflexió sobre el temps és tècnica? És filosòfica?

Segurament en la nostra tradició, la reflexió sobre el temps ha tingut aquestes dues característiques bàsiques. A voltes, ens hem limitat a pensar els paràmetres concrets per tal d'organitzar, racionalitzar i/o aprofitar el temps al màxim. En una cultura en la que sempre ens manca temps i amb una escola sotmesa a una continua pressió externa de continguts i aspectes a treballar, aquesta mancança i pressió convertides sovint en angoixa, ens porta a una mena de terreny en el qual el manual d'autoajuda organitzatiu sembla la solució però que, finalment, ens porta a un nou atzucac.

La reflexió filosòfica és important, però no deixa de ser un exercici intelectual en el qual podem explicar-nos com hem arribat a l'actual situació tan plena de contradiccions. A l'època de la història de la humanitat en la qual les persones sembla que disposen de més temps (l'esperança de vida cada cop és més gran), tenim la sensació de tenir menys temps que mai.

Estic convençut que el debat sobre el temps no es pot quedar només en els aspectes tècnics ni en els filosòfics, ja que hi ha un terreny quotidià, de decisions polítiques i administratives, que condiciona la vida i el futur de l'educació i l'escola, i en el qual es fa necessari intervenir i podem fer-ho.

Continuament aquest debat arriba a l'escola: quantes hores de castellà? quin calendari lectiu? Quántes hores extres? Quántes hores de permanència? La sisena hora com a antídot del fracàs escolar? Més hores per les activitats extraescolars, més recursos per més hores per més extraescolars?

El més, juntament amb l'abans -que també és un interpretació del temps- són elements de reflexió quotidiana a l'escola.

La lentitud, vista des de la perspectiva de desacceleració, de trobar el temps just, de no condicionar el fet educatiu a la mirada constant del rellotge... esdevé avui un exercici imprescindible per sobreviure i donar un tomb a l'educació i, també, a la vida.

Educació, vida, temps just, lentitud ... són conceptes que estretament lligats ens porten a pensar que una altre escola és possible; una altra educació, pensada en altres paràmetres més aprop de les necessitats dels ciutadans del segle XXI.

Esperem que els debats que fem en aquest bloc, algun dia puguin servir per estendre una nova cultura sobre el temps a l'educació i a la societat.