Una vegada quan em feia una revisió mèdica, el metge em va preguntar si bevia. Li vaig contestar que "normal". Amb aquesta resposta el metge em va dir que havia de respondre de veritat, ja que la normalitat per uns no ho és per altres.
En l'actualitat estem acostumats a tenir una visió esbiaixada del que és normal. I a l'escola com diu l'Arianne en un comentari, un conjunt d'aspectes s'han instal.lat en la normalitat i ningú sap com tenen tant de consens.
Fa uns dies un comentarista del país deia que en l'acgtualitat tenim la impressió de que se'ns pixen a sobre i ens fan creure que plou. És el paradigma del què ens passa? Potser no tant exagerat ni barroer però tendim a considerar natural un funcionament metodològic, didàctic, educatiu que potser era natural al segle XIX però no al 2010. Quants aspectes inventats fa dos-cents anys, continuen presents a l'educació i l'escola actual? Quines són les demandes que ens fan arribar a l'escola?
Trencar inèrcies, cultures massa encotillades i rígides, vèncer la seguretat que ens dóna l'immovilisme... Les naturalitats de vegades són molt contraproduents i són rèmores del canvi. Hem de construir el canvi i la millora amb noves seguretats, fonamentades amb la necessitat d'una nova educació que construeixi noves cultures i que trenqui aquestes inèrcies tan conservadores.
La naturalitat, el que sempre s'ha fet, no ajuda a aquest canvi necessari.
dimarts, 9 de març del 2010
dilluns, 8 de març del 2010
Els infants són competitius?
Com contrarrestem des de l'escola, la competitivitat dels infants? Aquesta és una pregunta que em van formular en un dels darrers debats sobre la lentitud.
Però només l'hem de treballar a l'escola? Els nens són competitius de forma natural? Quina influència tenim l'escola? I, la família, només influeix indirectament?
Pensem l'exemple que reben els nostres infants, nois i joves a la família, socialment... Quan estem amb ells mirant un esport. Quan conduïm un cotxe. Quan hem de seguir un torn en un comerç o en un cinema... És un missatge de col.laboració, amabilitat, esportivitat...?
Els models de comportament dels adults actuen com exemple en la construcció dels models de comportament dels més joves. I l'escola, de vegades, intenta compensar amb més o menys fortuna aquests models, treballant la cooperació, el treball en equip... Per educar a un infant necessitem tota la tribu. Passar-nos la responsabilitat d'uns sectors a d'altres, només produeix ineficàcia i actuacions fragmentades.
Però només l'hem de treballar a l'escola? Els nens són competitius de forma natural? Quina influència tenim l'escola? I, la família, només influeix indirectament?
Pensem l'exemple que reben els nostres infants, nois i joves a la família, socialment... Quan estem amb ells mirant un esport. Quan conduïm un cotxe. Quan hem de seguir un torn en un comerç o en un cinema... És un missatge de col.laboració, amabilitat, esportivitat...?
Els models de comportament dels adults actuen com exemple en la construcció dels models de comportament dels més joves. I l'escola, de vegades, intenta compensar amb més o menys fortuna aquests models, treballant la cooperació, el treball en equip... Per educar a un infant necessitem tota la tribu. Passar-nos la responsabilitat d'uns sectors a d'altres, només produeix ineficàcia i actuacions fragmentades.
diumenge, 7 de març del 2010
Doble llenguatge, indignació.
El doble llenguatge és quan dius una cosa, la valores, fins i tot, opines que funciona bé, que és important... i després en fas una altra en la pràctica. I si el fer en la pràctica, a més de la contradicció amb el discurs, depén de criteris canviants, polítics, és un doble llenguatge que indigna.
Mentre el Director General d'educació bàsica i batxillerat recolzava, a les Jornades del divendres 6, l'actuació de les escoles novelles, les seves pràctiques, la seva contribució a la innovació i la millora de l'educació... m'explicaven les pressions que una escola de Lleida ha tingut per tal que deixi de fer allò que és una pràctica habitual de moltes de les escoles novelles i d'altres escoles amb història del nostre país.
Un grup de quatre famílies descontentes del projecte de l'escola Ciutat Jardí de Lleida van iniciar un conjunt d'actuacions destinades a impedir que aquest projecte tiri endavant. Sense el suport del conjunt de les famílies, són escoltats per les autoritats del Departament d'Educació de Lleida i provoquen un conjunt d'actuacions d'inspectors, encapçalats per l'inspector en Cap, que intenten a partir d'un control inusual i absolutament desmesurat, que l'equip educatiu de l'escola renuncii a trets importants del seu projecte. (La seva inquisició també arriba a l'extrem de questionar perquè els nens i nenes no porten sempre bata, però com que això ratlla la ridiculesa, crec que no val la pena fer-ne cas).
L'equip es manté en el seu projecte. I ens demana recolzament. El té, incondicional, de les escoles novelles, de la Federació de MRP de Catalunya i m'atreveixo a dir de tots els mestres que volem fer possible una altra mena d'educació i que ens creiem de veritat tants discursos de competències, de societat del coneixement, de renovació, qualitat i millora que el mateix Departament predica, espero que no solament, de cara a la galeria.
Això sí: És el moment de parlar de carta de compromís de les famílies amb el projecte educatiu, de predicar la bondat de l'autonomia pedagògica de les escoles, de la professionalitat dels equips directius... Però a l'hora de la veritat, la cara més absurda, retrògada i conservadora de l'administració apareix sota l'aparença del discurs més progressista.
Fa por el canvi i la millora. Fa por que es questioni el que l'adminsitració fa malament. Fa por que els diaris s'omplin, no dels problemes que tenim a les escoles per fer una educació millor, sinó de les incompetències, contradiccions i absurditats d'una administració educativa que en comptes d'estar al costat de la innovació i del canvi, està al costat del privilegi i el "fer les coses com s'han fet sempre, encara que provoquin fracàs". Hem reformat l'escola, l'educació, el sistema educatiu moltes vegades, però l'administració segueix funcionant amb els paràmetres de sempre. Mala peça tenim al teler.
Sectors de l'administració s'instal·len en la por i la comoditat. Afavoreixen totes les postures i cultures que manifesten inseguretats pels canvis que s'han de fer, ens agradin o no, o ens facin moure de la cadira.
Qui té por a l'autonomia? Qui té por a la participació? Qui té por al projecte? Qui té por a la renovació i la qualitat? Segurament tots aquests funcionaris instal·lats a l'administració educativa, en càrrecs de decisió que, allunyats de l'escola des de fa tant de temps, si és que l'han trepitjat mai, decideixen què hem de fer per fer-ho millor.
Mentre passava això a Lleida, una escola petita de l'interior del país, no pot tampoc dur a terme el projecte aprovat per l'administració educativa, per la incompatibilitat amb persones de l'equip docent. I tot i que les famílies també han manifestat les seves queixes, l'administració no fa res per canviar aquesta situació. Perquè escolta a unes famílies i a d'altres no? Quan es tracta de criteris pedagògics, perquè l'administració no es mulla mai a favor del canvi i la renovació i, en últim cas, només valora l'immovilismne i fer les coses com sempre? És aquesta l'administració que ha de modernitzar el país i l'escola? És aquesta l'administració del canvi qualitatiu?
Indignació per la postura de l'administració. Respecte per les famílies que estan en tot el seu dret a discrepar. Recolzament incondicional per les mestres de l'escola.
Mentre el Director General d'educació bàsica i batxillerat recolzava, a les Jornades del divendres 6, l'actuació de les escoles novelles, les seves pràctiques, la seva contribució a la innovació i la millora de l'educació... m'explicaven les pressions que una escola de Lleida ha tingut per tal que deixi de fer allò que és una pràctica habitual de moltes de les escoles novelles i d'altres escoles amb història del nostre país.
Un grup de quatre famílies descontentes del projecte de l'escola Ciutat Jardí de Lleida van iniciar un conjunt d'actuacions destinades a impedir que aquest projecte tiri endavant. Sense el suport del conjunt de les famílies, són escoltats per les autoritats del Departament d'Educació de Lleida i provoquen un conjunt d'actuacions d'inspectors, encapçalats per l'inspector en Cap, que intenten a partir d'un control inusual i absolutament desmesurat, que l'equip educatiu de l'escola renuncii a trets importants del seu projecte. (La seva inquisició també arriba a l'extrem de questionar perquè els nens i nenes no porten sempre bata, però com que això ratlla la ridiculesa, crec que no val la pena fer-ne cas).
L'equip es manté en el seu projecte. I ens demana recolzament. El té, incondicional, de les escoles novelles, de la Federació de MRP de Catalunya i m'atreveixo a dir de tots els mestres que volem fer possible una altra mena d'educació i que ens creiem de veritat tants discursos de competències, de societat del coneixement, de renovació, qualitat i millora que el mateix Departament predica, espero que no solament, de cara a la galeria.
Això sí: És el moment de parlar de carta de compromís de les famílies amb el projecte educatiu, de predicar la bondat de l'autonomia pedagògica de les escoles, de la professionalitat dels equips directius... Però a l'hora de la veritat, la cara més absurda, retrògada i conservadora de l'administració apareix sota l'aparença del discurs més progressista.
Fa por el canvi i la millora. Fa por que es questioni el que l'adminsitració fa malament. Fa por que els diaris s'omplin, no dels problemes que tenim a les escoles per fer una educació millor, sinó de les incompetències, contradiccions i absurditats d'una administració educativa que en comptes d'estar al costat de la innovació i del canvi, està al costat del privilegi i el "fer les coses com s'han fet sempre, encara que provoquin fracàs". Hem reformat l'escola, l'educació, el sistema educatiu moltes vegades, però l'administració segueix funcionant amb els paràmetres de sempre. Mala peça tenim al teler.
Sectors de l'administració s'instal·len en la por i la comoditat. Afavoreixen totes les postures i cultures que manifesten inseguretats pels canvis que s'han de fer, ens agradin o no, o ens facin moure de la cadira.
Qui té por a l'autonomia? Qui té por a la participació? Qui té por al projecte? Qui té por a la renovació i la qualitat? Segurament tots aquests funcionaris instal·lats a l'administració educativa, en càrrecs de decisió que, allunyats de l'escola des de fa tant de temps, si és que l'han trepitjat mai, decideixen què hem de fer per fer-ho millor.
Mentre passava això a Lleida, una escola petita de l'interior del país, no pot tampoc dur a terme el projecte aprovat per l'administració educativa, per la incompatibilitat amb persones de l'equip docent. I tot i que les famílies també han manifestat les seves queixes, l'administració no fa res per canviar aquesta situació. Perquè escolta a unes famílies i a d'altres no? Quan es tracta de criteris pedagògics, perquè l'administració no es mulla mai a favor del canvi i la renovació i, en últim cas, només valora l'immovilismne i fer les coses com sempre? És aquesta l'administració que ha de modernitzar el país i l'escola? És aquesta l'administració del canvi qualitatiu?
Indignació per la postura de l'administració. Respecte per les famílies que estan en tot el seu dret a discrepar. Recolzament incondicional per les mestres de l'escola.
Escoles Novelles
Divendres i dissabte les I jornades d'Escoles Novelles.
Han estat dos dies de reconeixement de tot allò que fem, que és important i que comença a formar part d'una cultura compartida per moltes escoles. Potser no per totes les que han començat de nou. Però si d'un nombre molt important. Estem en el renaixement de maneres de fer, de cultures de renovació, d'exemples de que és possible una altra escola pública.
Les mares de la meva escola, la Bea, la Belen i la Judith amb l'acompanyament de la Mar, estan contentes de sentir com un catedràtic de pedagogia, l'estimat Angel Pérez, explica com hem d'avançar per fer possible l'escola i l'educació que necessiten els nostres fills i alumnes. Em diuen emocionades "això, també ho fem al Fructu". Quina gran satisfacció aporta el seu acompanyament i les seves escoltes. Fer una escola des del compromís i la dedicació, amb aquest acompanyament tant càlid, és un motiu constant de satisfacció.
Escoltem amb una certa perplexitat les paraules del Director General, Jaume Graells. Ens diu, en la primera part el què hem de fer. La meva opinió és que això és de poca sesibilitat, més que res perque en la segona part del seu discurs només ens explica el que farà el Departament, però no avança cap compromís amb la feina, les iniciatives, les propostes que les escoles novelles estem fent des de fa més de sis anys.
Fa més de dos anys vaig escriure al Conseller Maragall per explicar-li tot això. Mai he obtingut cap resposta a la meva carta. Segur que se la va quedar algun col.leccionista de cartes insòlites que hi deu haver treballant a la Conselleria. Vull pensar que no la va arribar a llegir i que no té tan poca visió política de la importància que tenen aquestes escoles pel futur del sistema educatiu català.
Mentrestant les escoles novelles seguim innovant, renovant, reinventant, i també patint el creixement de les nostres escoles.
Penso que les escoles novelles estem en el bell mig del debat pedagògic. Un debat que l'Angel Pérez ens va explicar des de la pedagogia més propera, i que nosaltres estem intentant resoldre des de la pràctica quotidiana. Un debat que ha d'aportar llum a tants aspectes que intentem definir: currículum, autonomia, projecte, equip, democràcia, competència, valors, ciutadania... Sempre amb la mirada posada en els infants i els nois i joves. I en el seu futur. I en les seves necessitats, motivacions, històries, preguntes...
Estem contents de tant feina feta i dels lligams que hem començat a crear. Uns lligam que hem d'enfortir i estendre. El foc del que ens parlaven els companys de l'ICE de la UAB, la Marga, en David, en Carles, la Carmina i la Montse, s'ha revifat. Portem el foc, som els bons? (podem preguntar com el nen de la carretera). Però no toquem campanes encara. Només són unes petites brases, que la bufera que ens hem encomanat aquests dos dies ha revifat.
Han estat dos dies de reconeixement de tot allò que fem, que és important i que comença a formar part d'una cultura compartida per moltes escoles. Potser no per totes les que han començat de nou. Però si d'un nombre molt important. Estem en el renaixement de maneres de fer, de cultures de renovació, d'exemples de que és possible una altra escola pública.
Les mares de la meva escola, la Bea, la Belen i la Judith amb l'acompanyament de la Mar, estan contentes de sentir com un catedràtic de pedagogia, l'estimat Angel Pérez, explica com hem d'avançar per fer possible l'escola i l'educació que necessiten els nostres fills i alumnes. Em diuen emocionades "això, també ho fem al Fructu". Quina gran satisfacció aporta el seu acompanyament i les seves escoltes. Fer una escola des del compromís i la dedicació, amb aquest acompanyament tant càlid, és un motiu constant de satisfacció.
Escoltem amb una certa perplexitat les paraules del Director General, Jaume Graells. Ens diu, en la primera part el què hem de fer. La meva opinió és que això és de poca sesibilitat, més que res perque en la segona part del seu discurs només ens explica el que farà el Departament, però no avança cap compromís amb la feina, les iniciatives, les propostes que les escoles novelles estem fent des de fa més de sis anys.
Fa més de dos anys vaig escriure al Conseller Maragall per explicar-li tot això. Mai he obtingut cap resposta a la meva carta. Segur que se la va quedar algun col.leccionista de cartes insòlites que hi deu haver treballant a la Conselleria. Vull pensar que no la va arribar a llegir i que no té tan poca visió política de la importància que tenen aquestes escoles pel futur del sistema educatiu català.
Mentrestant les escoles novelles seguim innovant, renovant, reinventant, i també patint el creixement de les nostres escoles.
Penso que les escoles novelles estem en el bell mig del debat pedagògic. Un debat que l'Angel Pérez ens va explicar des de la pedagogia més propera, i que nosaltres estem intentant resoldre des de la pràctica quotidiana. Un debat que ha d'aportar llum a tants aspectes que intentem definir: currículum, autonomia, projecte, equip, democràcia, competència, valors, ciutadania... Sempre amb la mirada posada en els infants i els nois i joves. I en el seu futur. I en les seves necessitats, motivacions, històries, preguntes...
Estem contents de tant feina feta i dels lligams que hem començat a crear. Uns lligam que hem d'enfortir i estendre. El foc del que ens parlaven els companys de l'ICE de la UAB, la Marga, en David, en Carles, la Carmina i la Montse, s'ha revifat. Portem el foc, som els bons? (podem preguntar com el nen de la carretera). Però no toquem campanes encara. Només són unes petites brases, que la bufera que ens hem encomanat aquests dos dies ha revifat.
dissabte, 6 de març del 2010
Sembrem patates
Amb els de segon divendres hem sembrat patates. Les hem dibuixat primer, després les hem tallat per la meitat, les hem olorat, ens hem explicat com havíem de sembrar-les. I ho hem fet.
Després hem escrit de nou tots els passos que havíem fet. Hem llegit les instruccions en un llibre i hem interpretat que el 5 de juny podrem collir-les i fer-les fregides perque ens agraden molt.
Ens queda una feina la setmana vinent: imaginar-nos que passa a l'interior de la terra. Hem enterrat el tros de patata, però encara no sabem que passarà realment. Què passarà amb la patata? El mateix que amb la floridura? Es podrirà? Les patates que es pudreixen fan molta pudor? Se la menjaran els cucs? Els ulls -o grills- creixeran? Què passarà amb els grills que han quedat cap avall? I hem de regar-les, veure com creix, potser fins i tot les patates floriran i algú imaginarà que les patates potser naixeran de les flors...
No tot ha estat ciència a la conversa, perquè la paraula patata també té altres accepcions més prosàiques i menys alimentàries. També hi ha hagut temps per riure una mica.
Sinó fem, no comprenem. Sinó observem, no podem pensar, ni reflexionar, ni saber. Què vol dir saber, comprendre, entendre un fenòmen? Perquè la manipulació, l'oralitat, l'experimentació només té un lloc simbòlic i puntual a l'escola? Perquè no ens obliguem a fer cada dia? Potser començaríem a trobar sentit al què fem, qüestió clau per motivar i afavorir aquest esforç que tant demanem.
dimarts, 2 de març del 2010
Vaga a l'ensenyament, de nou
No sé qui em convoca a la vaga el dia 17. Si els sindicats o el Departament... Ja sé que tothom actua de bona fe i vol el millor per l'educació del meu país... Però ningú té una mica de seny en aquest enfrontament que ens ha portat sindicats itripartit en la segona reedició d'aquesta proposta? La vaga ens portarà el desanim i la possibilitat cada vegada més llunyana d'un govern nacionalista i de progrés.
I penso que l'actual govern és poc nacionalista i de progrés si mostra tan poca habilitat política i dialògica. Si l'administració i els responsables de l'administració no són capaços d'establir un diàleg constructiu amb els representants del professorat i amb gestos i accions van contribuint a mantenir o augmentar la distància entre tots els sectors.
Entre todas la mataron y ella sola se murió.
Què en sortirà de la vaga...? Més malestar per ambdues parts. La Conselleria amb l'ajut dels partits de dreta i de sectors de la comunicació que aplaudiran la seva ma ferma envers els sindicats i els funcionaris(tal com ho llegeixo en alguns diaris), no en sortirà reforçada sinó questionada més encara. En aquest context encara té més sentit les declaracions del Conseller sobre el mateix tripartit. El malestar existent és generalitzable a totes les escoles, per la dreta o per l'esquerra... Ningú creu en les propostes de la Conselleria. Ni quan aquesta és capaç de llegir les crítiques que li fan des de les escoles com un recolzament de la seva política d'enfrontament amb els sindicats... només pel fet que no li fan les mateixes crítiques.
Els sindicats, units en una convocatòria que té diversitat absoluta d'interessos, a la qual cadascú hi va segons la seva pròpia plataforma, només vàlida en tant que la diferencia de les altres plataformes. Els que recolzarien altres possibilitats, atrapats en la trampa de la representació sindical, presoners del seu propi estatus corporatiu.
Qui haurà de recollir els plats trencats? Els mestres, les famílies, els centres educatius... Amb la incapacitat d'uns, els més responsables, i la poca habilitat dels altres (necessitem urgentment noves cultures sindicals), anem conduint l'escola cap un carreró sense sortida, en la qual va entrar fa uns anys i que, potser fa set anys varem tenir l'esperança que era possible canviar.
Pessimista? Optimista? Realista? No ens queda més remei que seguir treballant dia a dia per fer possible a cada escola, una millor educació. El nostre contracte amb els infants és sagrat com diu en Jaume Cela. I buscar solucions en aquest dia a dia, en l'organització i la realitat de cada escola. Aplicant seny i rauxa sense defallir ni deixar-se entabanar: ni per càntics de sirena, ni per anuncis de catàstrofes immediates que ens han de portar (els càntics i les catàstrofes) les futures mesures del govern.
I penso que l'actual govern és poc nacionalista i de progrés si mostra tan poca habilitat política i dialògica. Si l'administració i els responsables de l'administració no són capaços d'establir un diàleg constructiu amb els representants del professorat i amb gestos i accions van contribuint a mantenir o augmentar la distància entre tots els sectors.
Entre todas la mataron y ella sola se murió.
Què en sortirà de la vaga...? Més malestar per ambdues parts. La Conselleria amb l'ajut dels partits de dreta i de sectors de la comunicació que aplaudiran la seva ma ferma envers els sindicats i els funcionaris(tal com ho llegeixo en alguns diaris), no en sortirà reforçada sinó questionada més encara. En aquest context encara té més sentit les declaracions del Conseller sobre el mateix tripartit. El malestar existent és generalitzable a totes les escoles, per la dreta o per l'esquerra... Ningú creu en les propostes de la Conselleria. Ni quan aquesta és capaç de llegir les crítiques que li fan des de les escoles com un recolzament de la seva política d'enfrontament amb els sindicats... només pel fet que no li fan les mateixes crítiques.
Els sindicats, units en una convocatòria que té diversitat absoluta d'interessos, a la qual cadascú hi va segons la seva pròpia plataforma, només vàlida en tant que la diferencia de les altres plataformes. Els que recolzarien altres possibilitats, atrapats en la trampa de la representació sindical, presoners del seu propi estatus corporatiu.
Qui haurà de recollir els plats trencats? Els mestres, les famílies, els centres educatius... Amb la incapacitat d'uns, els més responsables, i la poca habilitat dels altres (necessitem urgentment noves cultures sindicals), anem conduint l'escola cap un carreró sense sortida, en la qual va entrar fa uns anys i que, potser fa set anys varem tenir l'esperança que era possible canviar.
Pessimista? Optimista? Realista? No ens queda més remei que seguir treballant dia a dia per fer possible a cada escola, una millor educació. El nostre contracte amb els infants és sagrat com diu en Jaume Cela. I buscar solucions en aquest dia a dia, en l'organització i la realitat de cada escola. Aplicant seny i rauxa sense defallir ni deixar-se entabanar: ni per càntics de sirena, ni per anuncis de catàstrofes immediates que ens han de portar (els càntics i les catàstrofes) les futures mesures del govern.
diumenge, 28 de febrer del 2010
Temps de pactes (2)
Malgrat el que deia en l'anterior post, també penso que alguns aspectes no poden ser objecte de pactes. A veure... com pactarem que l'escola privada segueixi sent segregadora de l'alumnat i la pública aculli tota la diversitat? Quin pacte ho sancionarà? O que els recursos es distribuiran de forma homgènia sense atendre a les necessitats diferents de cada escola, de cada família, de cada alumne?
L'educació és una opció ideològica, en la qual cal tenir en compte la visió que tens del món i de la societat: per quina societat treballes? Per una societat segregadora, competitiva, accelerada, que no valora la persona i només té en compte el nivell de consum i l'estatus social? Una societat que vol el seu progrés a costa del progrés dels altres? I això com ho podem treballar des de l'escola?
La dreta vol deixar l'escola sota les lleis del mercat: res d'escola pública i, si més no, res d'inversions compensatòries a l'escola pública. L'escola de l'excel.lència per la dreta és una escola de privilegiats en la qual encara aprofundirem més en la fractura social.
Per això, amb els pactes hi hem de creure fins a cert punt. És clar que si, com a mínim, l'administració no hagués de col.locar als funcionaris del partit...! Potser llavors seria possible posar una mica de seny als actuals problemes i buscar bones solucions que abordin les causes dels problemes reals i deixar d'actuar només sobre els símptomes.
L'educació és una opció ideològica, en la qual cal tenir en compte la visió que tens del món i de la societat: per quina societat treballes? Per una societat segregadora, competitiva, accelerada, que no valora la persona i només té en compte el nivell de consum i l'estatus social? Una societat que vol el seu progrés a costa del progrés dels altres? I això com ho podem treballar des de l'escola?
La dreta vol deixar l'escola sota les lleis del mercat: res d'escola pública i, si més no, res d'inversions compensatòries a l'escola pública. L'escola de l'excel.lència per la dreta és una escola de privilegiats en la qual encara aprofundirem més en la fractura social.
Per això, amb els pactes hi hem de creure fins a cert punt. És clar que si, com a mínim, l'administració no hagués de col.locar als funcionaris del partit...! Potser llavors seria possible posar una mica de seny als actuals problemes i buscar bones solucions que abordin les causes dels problemes reals i deixar d'actuar només sobre els símptomes.
Temps de pactes
D'entrada crec que els pactes educatius són necessaris per tal de donar estabilitat al sistema educatiu, a l'escola, a la feina dels mestres... Però, també penso, que en el nostre país, els pactes segueixen sent paper mullat, instruments de debat electoral i, al final, boumerangs que es tornen cap els signants.
A Catalunya varem signar un pacte i , continuament, és posat en entredit pels partits i els sindicats signants i no signants. És reinterpretat i és objecte de litigi. No n'hi ha prou amb signar un pacte sinó que cal una administració diferent i això, mai és objecte de cap pacte. Es reforma l'educació cada cinc anys però l'administració i la cultura dels partits respecte a l'administració educativa es manté funcionant amb les mateixos paràmetres.
És una política que segueix col.locant als que tenen carnet en els llocs de decisió, per sobre de les persones expertes, que en saben, que no es deixen portar pel curt termini electoral. M'ho expliquen els companys d'Osca aquest cap de setmana en que els visito. Càrrecs en mans de membres del sindicat proper al govern autonòmic que no han estat quasi mai a una escola... i són els que decideixen la política concreta educativa. Els hi dic que, aquí, fa temps que passen conses semblants.
Els pactes en educació que ens anuncia el govern central, encara són més preocupants. Són pactes en els quals d'entrada només hi participen els partits polítics: bé el pp i el psoe. Poca cosa aconseguirem amb aquest plantejament. Llegeixo propostes surrealistes, com per exemple que els alumnes que no superin l'avaluació de sisè de primària hagin de fer un curs més: el sisè plus.
Seguim oferint pegats a problemes profunds. Receptem el mateix que ha causat el fracàs, per intentar una cura paliativa i tranquilitzar, a aquestes alçades, ja no sabem a qui.
A Osca bon amibent treballant amb els mestres tot el que té a veure amb el temps. El temps de la qualitat, el temps de les persones, el temps dels aprenentatges. Treballant en entorns difícils però amb la voluntat i constància dels que no clausiquen per aconseguir una millor escola. Malgrat totes les pressions i dificultats externes. Gràcies, companys de l'EVA (Escuela de Verano) per convidar-me a compartir un matí amb vosaltres.
A Catalunya varem signar un pacte i , continuament, és posat en entredit pels partits i els sindicats signants i no signants. És reinterpretat i és objecte de litigi. No n'hi ha prou amb signar un pacte sinó que cal una administració diferent i això, mai és objecte de cap pacte. Es reforma l'educació cada cinc anys però l'administració i la cultura dels partits respecte a l'administració educativa es manté funcionant amb les mateixos paràmetres.
És una política que segueix col.locant als que tenen carnet en els llocs de decisió, per sobre de les persones expertes, que en saben, que no es deixen portar pel curt termini electoral. M'ho expliquen els companys d'Osca aquest cap de setmana en que els visito. Càrrecs en mans de membres del sindicat proper al govern autonòmic que no han estat quasi mai a una escola... i són els que decideixen la política concreta educativa. Els hi dic que, aquí, fa temps que passen conses semblants.
Els pactes en educació que ens anuncia el govern central, encara són més preocupants. Són pactes en els quals d'entrada només hi participen els partits polítics: bé el pp i el psoe. Poca cosa aconseguirem amb aquest plantejament. Llegeixo propostes surrealistes, com per exemple que els alumnes que no superin l'avaluació de sisè de primària hagin de fer un curs més: el sisè plus.
Seguim oferint pegats a problemes profunds. Receptem el mateix que ha causat el fracàs, per intentar una cura paliativa i tranquilitzar, a aquestes alçades, ja no sabem a qui.
A Osca bon amibent treballant amb els mestres tot el que té a veure amb el temps. El temps de la qualitat, el temps de les persones, el temps dels aprenentatges. Treballant en entorns difícils però amb la voluntat i constància dels que no clausiquen per aconseguir una millor escola. Malgrat totes les pressions i dificultats externes. Gràcies, companys de l'EVA (Escuela de Verano) per convidar-me a compartir un matí amb vosaltres.
divendres, 26 de febrer del 2010
Contradiccions
Una mestra que ha vingut a la presentació d'avui m'explica que està a l'educació infantil d'una escola pública i que, abans treballava amb un ritme molt més adequat als infants, sense les presses pels resultats, atenent a les seves necessitats... Que en els darrers temps, degut a la pressió de mestres noves que han entrat i que van per feina, els hi preocupa el rendiment, etc., combinat amb una actuació de l'equip directiu en la mateixa direcció, s'ha sentit absolutament questionada en els seus plantejaments. Està una mica desanimada, perquè veu que la modernitat ens porta un replantejament d'aspectes que no afavoreixen una educació més a l'abast dels infants.
Una altra mestra m'explica que la lectura del llibre l'ha emocionada. Que se sent identificada amb els plantejaments i que el cor li diu que les coses han d'anar per aquí. S'ho han replantejat a nivell d'escola i volen caminar en una direcció de replantejament educatiu a fons.
A les presentacions venen gent que se sent identificada amb les propostes del llibre sobre l'educació lenta, però que estan en situacions diferents. Educadores d'escoles bressol, aplaudeixen moltes afirmacions. Mestres de secundària manifesten les dificultats que veuen. Molts parlen de que el professorat és el primer resistent al canvi, perquè els hi produeix inseguretat o por o incertesa.
Els debats de les presentacions em donen molta informació del pols de l'educació del nostre país. Tant de bo iniciem un moviment que vagi canviant la cultura del temps a l'escola i de la seva qualitat.
Una altra mestra m'explica que la lectura del llibre l'ha emocionada. Que se sent identificada amb els plantejaments i que el cor li diu que les coses han d'anar per aquí. S'ho han replantejat a nivell d'escola i volen caminar en una direcció de replantejament educatiu a fons.
A les presentacions venen gent que se sent identificada amb les propostes del llibre sobre l'educació lenta, però que estan en situacions diferents. Educadores d'escoles bressol, aplaudeixen moltes afirmacions. Mestres de secundària manifesten les dificultats que veuen. Molts parlen de que el professorat és el primer resistent al canvi, perquè els hi produeix inseguretat o por o incertesa.
Els debats de les presentacions em donen molta informació del pols de l'educació del nostre país. Tant de bo iniciem un moviment que vagi canviant la cultura del temps a l'escola i de la seva qualitat.
dijous, 25 de febrer del 2010
La figuera
L'amic Paco explica el cas de la figuera per il.lustrar la seva idea de l'educació del temps just, és a dir, de l'educació lenta.
Les figues, a partir d'una data, que depèn de la figuera, del lloc, del clima de cada any, de l'aigua... van madurant-se de forma progressiva. I cada figa madura al seu temps, quan ha rebut la seva quantitat d'aigua, sol, escalfor que necessita... No ho fan mai al mateix temps.
Els pagesos, que són molt espavilats, saben que les primeres figues són les més cares i per tal d'accelerar la seva maduració injecten una gota d'oli a la base de la figa, que fa que acceleri el seu procés maduratiu. D'aquesta manera s'aconsegueixen més figues abans d'hora, amb la qual cosa el rendiment augmenta.
Però hi ha un problema: el gust se'n ressenteix. Les figues madurades artificialment no aconsegueixen el mateix gust ni aroma.
Sense comentaris. Gràcies Paco.
Les figues, a partir d'una data, que depèn de la figuera, del lloc, del clima de cada any, de l'aigua... van madurant-se de forma progressiva. I cada figa madura al seu temps, quan ha rebut la seva quantitat d'aigua, sol, escalfor que necessita... No ho fan mai al mateix temps.
Els pagesos, que són molt espavilats, saben que les primeres figues són les més cares i per tal d'accelerar la seva maduració injecten una gota d'oli a la base de la figa, que fa que acceleri el seu procés maduratiu. D'aquesta manera s'aconsegueixen més figues abans d'hora, amb la qual cosa el rendiment augmenta.
Però hi ha un problema: el gust se'n ressenteix. Les figues madurades artificialment no aconsegueixen el mateix gust ni aroma.
Sense comentaris. Gràcies Paco.
dimecres, 24 de febrer del 2010
Nit d'atzar, dos poemes
Nit amb joia als ulls, nit més enllà de la nit!
Carles Riba
Amor: aleja mi ser
de sus primeros escombros,
y edificándome, dicta
una verdad como un soplo.
Después del amor, la tierra.
Después de la tierra, todo.
Miguel Hernández (100 anys!)
Carles Riba
Amor: aleja mi ser
de sus primeros escombros,
y edificándome, dicta
una verdad como un soplo.
Después del amor, la tierra.
Después de la tierra, todo.
Miguel Hernández (100 anys!)
dimarts, 23 de febrer del 2010
Educació i espai
Ahir, l'Agenda 21 escolar va organitzar un acte a l'escola sobre arquitectura i pedagogia.
Claus Jensen, pedagog, antropòleg, estudiós dels espais educatius ens va parlar de la relació entre espai i educació, la interrelació entre els dos aspectes, la necessitat que els projectes arquitectònics tinguin com a punt de referència els models educatius. Com des de l'espai es pot parlar de flexibilitat, obertura, invitació, participació, democràcia... O tot el contrari.
A l'escola hem patit aquesta relació en la construcció del nou edifici. I en primer lloc, hem patit la manca d'orientació educativa dels criteris de construcció de la Generalitat de Caytalunya, pensats per una escola del segle XX. Ja sabem que introdueixen el cablejat i les connexions a internet, però aquestes connexions no modernitzen els projectes. Les aules segueixen sent tancades, l'espai no facilita gaire la comunicació, hi ha pocs espais "no formals"...
Tenim una bona escola, però hagués pogut estar millor encara. Sobretot si darrera el projecte arquitectònic hi hagués un projecte educatiu, uns criteris educatius... Sabem que el factor humà pot transformar el pitjor espai. I que el clima en una escola depèn fonamentalment de la capacitat de les seves comunitats de generar confiança, cura, flexibilitat, respecte...
La sostenibilitat que demanem als edificis es sosté perque hi ha una política educativa estratègica a mig i llarg termini, no solament en cadascun dels centres, sinó fonamentalment en els organismes de l'administració. Les decisions que prenem avui van condicionant el demà. De vegades sense adonar-nos.
Claus Jensen, pedagog, antropòleg, estudiós dels espais educatius ens va parlar de la relació entre espai i educació, la interrelació entre els dos aspectes, la necessitat que els projectes arquitectònics tinguin com a punt de referència els models educatius. Com des de l'espai es pot parlar de flexibilitat, obertura, invitació, participació, democràcia... O tot el contrari.
A l'escola hem patit aquesta relació en la construcció del nou edifici. I en primer lloc, hem patit la manca d'orientació educativa dels criteris de construcció de la Generalitat de Caytalunya, pensats per una escola del segle XX. Ja sabem que introdueixen el cablejat i les connexions a internet, però aquestes connexions no modernitzen els projectes. Les aules segueixen sent tancades, l'espai no facilita gaire la comunicació, hi ha pocs espais "no formals"...
Tenim una bona escola, però hagués pogut estar millor encara. Sobretot si darrera el projecte arquitectònic hi hagués un projecte educatiu, uns criteris educatius... Sabem que el factor humà pot transformar el pitjor espai. I que el clima en una escola depèn fonamentalment de la capacitat de les seves comunitats de generar confiança, cura, flexibilitat, respecte...
La sostenibilitat que demanem als edificis es sosté perque hi ha una política educativa estratègica a mig i llarg termini, no solament en cadascun dels centres, sinó fonamentalment en els organismes de l'administració. Les decisions que prenem avui van condicionant el demà. De vegades sense adonar-nos.
dilluns, 22 de febrer del 2010
ESPRIU
Al 1969, tenia 16 anys acabats de fer, a un Bibliobús d'Omnium Cultural, instal.lat a la plaça de Sant Joan a Lleida, vaig comprar-me la primera edició de les obres completes de Salvador Espriu.
Espriu, escoltat primer amb la música de Raimon, i després amb la seva veu pròpia m'ha acompanyat durant tots aquests anys al costat de García Lorca, Benedetti o la Marçal. Entre d'altres és clar.
He pensat sovint que hem estat injustos amb la seva obra. Potser perquè la seva proposta anava més enllà d'un nacionalisme provincià, potser pel seu cant tant simple i hermètic a la vegada, o la seva veu tan clara i a la vegada humil, quan creia que calia dir les coses pel seu nom.
Recordo també les paraules que ens va adreçar als mestres de Catalunya a una Escola d'Estiu dels anys 70. Són paraules dignificadores d'una professió que ell estimava profundament.
Avui, aniversari de la seva mort, molts pocs llocs han recordat aquest fet. Com a contribució dels homenatges que mereixeria us transcric un dels seus poemes cívics:
M'HAN DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA ESTIMADA EUROPA
Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!
Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,
que un savi esguard veié prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.
Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.
diumenge, 21 de febrer del 2010
Passejada en blanc
Passegem en blanc per les muntanyes de Núria. El Pic de l'Àliga és un bon objectiu, abastable, que permet una caminada esplèndida, en un paisatge impecable -només hi resten les petjades que hi anem deixant.
Camins per la llum, el fred, els colors, les textures... El vent en un moment ens talla l'alè i ens refreda les galtes i les orelles.
La mirada es perd en els horitzons, les muntanyes -Montserrat i Montseny al fons- i en aquells espais més propers.
Lentitud en el caminar, pau i silenci en l'espai... Temps i espai que imaginem per uns moments possibles i diferents de com són al final de la Vall, al final de les Valls, a la ciutat...
Deixaré la ciutat que em distreu de l'amor... com diu Salvat Papasseit. I tornarem a la ciutat on ens hi porta l'altra vida quotidiana... Ens anem de la Vall amb la imatge del primer sol del matí a sobre les muntanyes nevades:
Només per dir-vos com és la boca d'ella, com la neu rosa als pics quan surt el sol. (Salvat Papasseit).
Camins per la llum, el fred, els colors, les textures... El vent en un moment ens talla l'alè i ens refreda les galtes i les orelles.
La mirada es perd en els horitzons, les muntanyes -Montserrat i Montseny al fons- i en aquells espais més propers.
Lentitud en el caminar, pau i silenci en l'espai... Temps i espai que imaginem per uns moments possibles i diferents de com són al final de la Vall, al final de les Valls, a la ciutat...
Deixaré la ciutat que em distreu de l'amor... com diu Salvat Papasseit. I tornarem a la ciutat on ens hi porta l'altra vida quotidiana... Ens anem de la Vall amb la imatge del primer sol del matí a sobre les muntanyes nevades:
Només per dir-vos com és la boca d'ella, com la neu rosa als pics quan surt el sol. (Salvat Papasseit).
dissabte, 20 de febrer del 2010
Kairos
La imatge de Kairos, la van trobar a Trogir , Croàcia, a la cuina del convent de les Benedictines. Es mostra en un baix relleu de marbre del segle 3 aC. Kairos és un home jove, corrent. Aquest baix relleu es conserva al Museu Municipal de Trogir.
Aquesta història me la va explicar en Jordi un dia parlant de la lentitud. Gràcies.
Només hi ha un altra representació del Kairos grec. També l'hem reproduït en aquest bloc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)