He rebut a l'escola el manifest unitari dels sindicats sobre el tema de les colònies i del boicot que algunes escoles estan fent a aquestes activitats, com a protesta per la supressió de la jornada intensiva al juny.
Ja he comentat aquest tema en altres entrades, que han estat objecte de debat, com suposo serà aquesta.
Només volia afegir dues qüestions que em suggereix la lectura del comunicat.
La primera és que ens trobem davant d'una proposta reivindicativa de difícil justificació, que afecta directament a l'alumnat i, també, a la qualitat de l'educació. Si justifiquem la proposta com ho fan els sindicats, estem entrant en una dinàmica de les finalitats que justifiquen els mitjans. I, ho sento molt, però és un principi que no comparteixo i que crec que és molt poc educatiu. En nom de bonissimes intencions s'han justificat la utilització de mitjans molt discutibles i, sobre aquest aspecte , no posaré exemples per no ofendre ningú.
La segona és que, llegint el comunicat, he pensat que, les escoles que hem decidit protestar per la supressió de la jornada intensiva, però seguir fent colònies i sortides, gaudim de molt poca consideració per part dels nostres representants. El comunicat dels sindicats suposa nedar i guardar la roba, no mullar-se, i justificar la proposta reivindicativa sense manifestar-ne l'opinió. Justificant-la, es valida, se li dona valor. I per tant, desvaloritza a les escoles que han decidit el contrari.
Potser faig una interpretació agosarada però crec que comença a ser el moment que s'acabi tant corporativisme. Ni en nom dels mitjans, ni de la unitat, ni dels vots que perdrem, podem seguir fent la gara gara i no opiniar sobre l'acord o el desacord de les propostes i les actuacions pràctiques que fan els mestres. Si creiem que és una mesura correcta s'ha de dir. I si creiem el contrari també.
Alguns sindicats es diuen de classe. Doncs bé, aquests manifestos, suposàdament neutrals, els desqualifiquen. Cal ser molt més clars. Fidels a les idees i al pensament de cadascú. I no veig que aquest manifest, com d'altres, vagin en aquesta línia.
Sempre he defensat el paper dels sindicats i la necessitat que, a nivell educatiu, tots els que defensen l'escola pública i la seva qualitat, treballin plegats i amb els objectius clars. Però haig de confessar que, darrerament, la decepció de les propostes que m'arriben comença a ser molt general i que la confiança que realment pugui ser així cada vegada és més petita.
dimecres, 8 de setembre del 2010
dimarts, 7 de setembre del 2010
El boicot a les colònies, novament,. i les propostes reivindicatives
A l'entrada "Tornem-hi amb el boicot a les colònies" hi ha dos comentaris que crec val la pena comentar. En un d'ells el seu autor ens planteja
Com podriem fer obrir els ulls els mestres que s'han acollit a aquesta reinvindicació perque s'adonessin de tot el mal que estan fent a gent que res té que veure amb el govern ni amb el Sr. Maragall...????
Si el món de les colònies i activitats cau aquest any, serà difícil que es torni a aixecar.
Ja tenim altres exemples històrics d'altres situacions semblants. Sembla que si que hi ha un sector que quan veu que no hi ha manera de canviar les coses, les mesures que es proposen van en perjudici de la mateixa escola. Als anys vuitanta ja van entrar en crisi aquestes activitats -i les escoles d'estiu- com a protesta pel poc cas que el Ministeri d'Educació feia a les reivindicacions dels mestres. Després la situació va anar canviant i ens vam adonar que suprimint factors de qualitat (les colònies, les escoles d'estiu) els únics perjudicats eren les escoles...
És difícil buscar alternatives. Sóm un col.lectiu molt divers i que té interessos diferents. A la majoria ens uneix una estimació de la nostra feina, però després hi ha també una minoria que es mou per altres interessos molt corporatius.
En una altra entrada he plantejat protestar per aquesta manca de recolzament de l'administració educativa fent des de l'escola un boicot a la paperassa administrativa que ofega les escoles i que no té cap utilitat pel seu bon funcionament. Però no hi ha gaires escoles disposades a fer-ho.
Mentrestant hem d'anar treballant, escola per escola, junts, famílies i professorat per fer petits avenços sense deixar de reivindicar plegats la qualitat de la nostra educació. A cada escola podem fer-ho si hi ha bona voluntat per totes les parts. Si els mestres estan disposats a compartir projecte i les famílies a implicar-s'hi i a recolzar la qualitat de l'educació. I en aquest moment el seu recolzament és clau per aconseguir que s'acabin les àmplies i sel.lectives retallades que ens estan aplicant i realment tinguem una administració que aposta pel futur del país, que passa, naturalment, per la seva educació.
Qualsevol fet que ens allunya com a col.lectius va en perjudici de tothom, en definitiva, els perjudicats són els infants, nois i noies de les nostres escoles. Per ells val la pena treballar plegats, sense recels i amb confiança.
Em temo, que no canviarem aquestes posicions radicals a curt termini. Hi ha massa recel i desconfiança entre administració i professorat. Ens cal molta feina de formigueta a cada centre educatiu per anar construint un entramat de relacions entre famílies i mestres, que representi una manera positiva d'entendre i viure l'escola. Un entramat que hauria de fer possible accions que no ens perjudiquin i que signifiquin una alerta el màxim de clara per a l'administració i que manifestin que l'educació ens importa i ens interessa.
També ens cal una administració sensible a les situacions que no ajuden a crear un bon clima d'escola i que no atiï indirectament el desacord i l'enfrontament. I això també és un desig que, en aquests moments, tenim en el calaix de les utopies.
Com podriem fer obrir els ulls els mestres que s'han acollit a aquesta reinvindicació perque s'adonessin de tot el mal que estan fent a gent que res té que veure amb el govern ni amb el Sr. Maragall...????
Si el món de les colònies i activitats cau aquest any, serà difícil que es torni a aixecar.
Ja tenim altres exemples històrics d'altres situacions semblants. Sembla que si que hi ha un sector que quan veu que no hi ha manera de canviar les coses, les mesures que es proposen van en perjudici de la mateixa escola. Als anys vuitanta ja van entrar en crisi aquestes activitats -i les escoles d'estiu- com a protesta pel poc cas que el Ministeri d'Educació feia a les reivindicacions dels mestres. Després la situació va anar canviant i ens vam adonar que suprimint factors de qualitat (les colònies, les escoles d'estiu) els únics perjudicats eren les escoles...
És difícil buscar alternatives. Sóm un col.lectiu molt divers i que té interessos diferents. A la majoria ens uneix una estimació de la nostra feina, però després hi ha també una minoria que es mou per altres interessos molt corporatius.
En una altra entrada he plantejat protestar per aquesta manca de recolzament de l'administració educativa fent des de l'escola un boicot a la paperassa administrativa que ofega les escoles i que no té cap utilitat pel seu bon funcionament. Però no hi ha gaires escoles disposades a fer-ho.
Mentrestant hem d'anar treballant, escola per escola, junts, famílies i professorat per fer petits avenços sense deixar de reivindicar plegats la qualitat de la nostra educació. A cada escola podem fer-ho si hi ha bona voluntat per totes les parts. Si els mestres estan disposats a compartir projecte i les famílies a implicar-s'hi i a recolzar la qualitat de l'educació. I en aquest moment el seu recolzament és clau per aconseguir que s'acabin les àmplies i sel.lectives retallades que ens estan aplicant i realment tinguem una administració que aposta pel futur del país, que passa, naturalment, per la seva educació.
Qualsevol fet que ens allunya com a col.lectius va en perjudici de tothom, en definitiva, els perjudicats són els infants, nois i noies de les nostres escoles. Per ells val la pena treballar plegats, sense recels i amb confiança.
Em temo, que no canviarem aquestes posicions radicals a curt termini. Hi ha massa recel i desconfiança entre administració i professorat. Ens cal molta feina de formigueta a cada centre educatiu per anar construint un entramat de relacions entre famílies i mestres, que representi una manera positiva d'entendre i viure l'escola. Un entramat que hauria de fer possible accions que no ens perjudiquin i que signifiquin una alerta el màxim de clara per a l'administració i que manifestin que l'educació ens importa i ens interessa.
També ens cal una administració sensible a les situacions que no ajuden a crear un bon clima d'escola i que no atiï indirectament el desacord i l'enfrontament. I això també és un desig que, en aquests moments, tenim en el calaix de les utopies.
dijous, 2 de setembre del 2010
Ja som autònoms!
Aquest estiu heu vist la notícia als diaris. Ja tenim autonomia. Encara no ens serveix per res, però tot arribarà! No cal posar-se nerviosos! Menys, els que proposem una educació lenta. L'administració sí que s'ha après la lliçó.
Mentrestant, el mestre substitut des del mes de febrer, d'una mestra de l'escola, no pot tenir la continuïtat en aquest curs. Tot i que ha fet l'esforç d'entomar tota la responsabilitat de la mestra que substitueix i que, aquesta responsabilitat, és molt complexa. Ha de canviar el substitut.
Mentrestant ens recorden cada setmana que estem en època de crisi i que cal reorganoitzar els recursos per aprofitar-los millor. Amb la decisió de no continuïtat d'aquest mestre, malbaratem un nombre molt gran d'hores, del substitut, de totes les persones que li han traspassat la informació necessària per fer la seva feina... feina que caldrà repetir amb la persona nova que vindrà. Però aquests recursos desaprofitats ningú els compta... menys les escoles.
I l'autonomia diu que les escoles podran anomenar els substituts... Però... encara no, encara no...
Ja som autònoms. Per continuar resolent els problemes de cada dia amb els nostres propis recursos.
I això, per a major glòria de tothom, sobretot de la nostra administració, ha sortit al diari durant l'estiu.
Mentrestant, el mestre substitut des del mes de febrer, d'una mestra de l'escola, no pot tenir la continuïtat en aquest curs. Tot i que ha fet l'esforç d'entomar tota la responsabilitat de la mestra que substitueix i que, aquesta responsabilitat, és molt complexa. Ha de canviar el substitut.
Mentrestant ens recorden cada setmana que estem en època de crisi i que cal reorganoitzar els recursos per aprofitar-los millor. Amb la decisió de no continuïtat d'aquest mestre, malbaratem un nombre molt gran d'hores, del substitut, de totes les persones que li han traspassat la informació necessària per fer la seva feina... feina que caldrà repetir amb la persona nova que vindrà. Però aquests recursos desaprofitats ningú els compta... menys les escoles.
I l'autonomia diu que les escoles podran anomenar els substituts... Però... encara no, encara no...
Ja som autònoms. Per continuar resolent els problemes de cada dia amb els nostres propis recursos.
I això, per a major glòria de tothom, sobretot de la nostra administració, ha sortit al diari durant l'estiu.
dimecres, 1 de setembre del 2010
Començar de nou
Sí, hi ha mandra... El temps de l'estiu, aquest temps en el que no compta el rellotge i que durant un mes i mig ha deixat que tot esdevingués plàcidament, s'ha acabat. Torna el dia a dia, l'escola amb el seu projecte, amb les novetats del setembre, de mestres, d'alumnes...
Uns quants alumnes ens han deixat. Alguns han anat a viure al seu país d'origen. L'Al que la seva família ha enviat a Romania perquè la crisi els obliga. O els que han canviat d'escola per alguns desacords amb el projecte... Totes les decisions de les famílies són respectables i les seves raons també. No hi ha cap dubte que tothom posa per davant el benestar i el projecte millor per als seus fills. Malgrat que, en alguns casos, puguis pensar que s'equivoquen.
Respecte a les decisions. Amb la certesa de que, de vegades, tot és molt confús i, fins i tot, injust. La pressió sobre els nois i moies és molt gran en alguns contextos. I, atabalats per una societat competitiva, que predica constantment l'excel.lència dels millors, que valora només els coneixements tècnics però no la formació de les persones... algunes famílies busquen resultats. De forma precipitada i immediata.
Busquem el millor: I desorientats pretenem que tots sàpiguen l'anglès que nosaltres no hem après o la informàtica que mai vàrem necessitar. Al barri corre la brama de que la nostra escola no té cap interès pel nivell d'aprenentatges que tenen els alumnes. Hi pot haver una opinió més perversa? Com es pot pensar que respectar el ritme dels aprenentatges dels alumnes es pot traduir en desinterès pels aprenentatges que els alumnes han de fer? És precisament tot el contrari. Perquè ens preocupa el nivell, ens apropem als diferents ritmes educatius. Per aconseguir el millors nivells. Però tot això, suposaria una reflexió molt llarga que ja anirem fent.
I arriben també alumnes. Alguns amb recomanacions directes i indirectes d'escoles privades: "el seu fill estarà molt millor atès a l'escola pública"... " a la nostra escola és molt difícil que segueixi el ritme". Això és el que expliquen algunes famílies quan venen a matricular el seu fill. Sobren comentaris.
Arriba el setembre i també arriben els nous mestres. Alguns amb il.lusió d'incorporar-se a l'equip. D'altres sorpresos per l'acollida que reben: i per la realitat de l'escola. Amb les preguntes dels primers dies tens una lleugera idea de quina formació han tingut i quines pràctiques han fet abans d'arribar a l'escola.
Mestres joves, però alguns amb idees ja d'una gran rigidesa.
L'educació d'avui posa èmfasi en preparar a l'alumnat per respondre a les noves situacions en que es trobarà de forma competent, encara que no hagi conegut mai aquesta nova situació a la qual s'ha d'enfrontar. Bauman ens recorda la metàfora dels projectils intel.ligents que canvien l'objectiu dutant el mateix recorregut i avaluant les noves situacions per les quals va passant. I, a nivell professional, continuem formant mestres poc competents que segueixen aplicant les mateixes solucions als diferents contextos. Perquè no comencem a treballar la competència en la formació inicial del professorat? I a donar valor a la necessitat de contextualitzar totes les mesures i actuacions de cadascú?
Acollir a tothom. Sentir-se acollit. Predisposar-se a acollir i a acollir-se. Objectiu clau en els primers dies i, després, al llarg del primer trimestre. El benestar de tothom és clau i no el podem descuidar. Una acollida que ha de fer-se també en la perspectiva d'aprendre i, naturalment, amb la possibilitat de desaprendre.
Comença un nou curs i les ganes de veure l'arribada i els somriures de tots els nens i nenes de l'escola, cada vegada són més grans. I aquest any... 4, 3, 2 ,1......... i 0. Au vinga, endavant! Us estàvem esperant. 4 dies per preparar-ne 176. És una contradicció? Prenem-nos-ho positivament: no és res més que el signe del temps, fer més amb menys. I d'això, els mestres, en sabem un pou. Qui es pensava que no començaríem amb tot preparat està ben equivocat.
Bona feina i un bon curs per a tothom.
Uns quants alumnes ens han deixat. Alguns han anat a viure al seu país d'origen. L'Al que la seva família ha enviat a Romania perquè la crisi els obliga. O els que han canviat d'escola per alguns desacords amb el projecte... Totes les decisions de les famílies són respectables i les seves raons també. No hi ha cap dubte que tothom posa per davant el benestar i el projecte millor per als seus fills. Malgrat que, en alguns casos, puguis pensar que s'equivoquen.
Respecte a les decisions. Amb la certesa de que, de vegades, tot és molt confús i, fins i tot, injust. La pressió sobre els nois i moies és molt gran en alguns contextos. I, atabalats per una societat competitiva, que predica constantment l'excel.lència dels millors, que valora només els coneixements tècnics però no la formació de les persones... algunes famílies busquen resultats. De forma precipitada i immediata.
Busquem el millor: I desorientats pretenem que tots sàpiguen l'anglès que nosaltres no hem après o la informàtica que mai vàrem necessitar. Al barri corre la brama de que la nostra escola no té cap interès pel nivell d'aprenentatges que tenen els alumnes. Hi pot haver una opinió més perversa? Com es pot pensar que respectar el ritme dels aprenentatges dels alumnes es pot traduir en desinterès pels aprenentatges que els alumnes han de fer? És precisament tot el contrari. Perquè ens preocupa el nivell, ens apropem als diferents ritmes educatius. Per aconseguir el millors nivells. Però tot això, suposaria una reflexió molt llarga que ja anirem fent.
I arriben també alumnes. Alguns amb recomanacions directes i indirectes d'escoles privades: "el seu fill estarà molt millor atès a l'escola pública"... " a la nostra escola és molt difícil que segueixi el ritme". Això és el que expliquen algunes famílies quan venen a matricular el seu fill. Sobren comentaris.
Arriba el setembre i també arriben els nous mestres. Alguns amb il.lusió d'incorporar-se a l'equip. D'altres sorpresos per l'acollida que reben: i per la realitat de l'escola. Amb les preguntes dels primers dies tens una lleugera idea de quina formació han tingut i quines pràctiques han fet abans d'arribar a l'escola.
Mestres joves, però alguns amb idees ja d'una gran rigidesa.
L'educació d'avui posa èmfasi en preparar a l'alumnat per respondre a les noves situacions en que es trobarà de forma competent, encara que no hagi conegut mai aquesta nova situació a la qual s'ha d'enfrontar. Bauman ens recorda la metàfora dels projectils intel.ligents que canvien l'objectiu dutant el mateix recorregut i avaluant les noves situacions per les quals va passant. I, a nivell professional, continuem formant mestres poc competents que segueixen aplicant les mateixes solucions als diferents contextos. Perquè no comencem a treballar la competència en la formació inicial del professorat? I a donar valor a la necessitat de contextualitzar totes les mesures i actuacions de cadascú?
Acollir a tothom. Sentir-se acollit. Predisposar-se a acollir i a acollir-se. Objectiu clau en els primers dies i, després, al llarg del primer trimestre. El benestar de tothom és clau i no el podem descuidar. Una acollida que ha de fer-se també en la perspectiva d'aprendre i, naturalment, amb la possibilitat de desaprendre.
Comença un nou curs i les ganes de veure l'arribada i els somriures de tots els nens i nenes de l'escola, cada vegada són més grans. I aquest any... 4, 3, 2 ,1......... i 0. Au vinga, endavant! Us estàvem esperant. 4 dies per preparar-ne 176. És una contradicció? Prenem-nos-ho positivament: no és res més que el signe del temps, fer més amb menys. I d'això, els mestres, en sabem un pou. Qui es pensava que no començaríem amb tot preparat està ben equivocat.
Bona feina i un bon curs per a tothom.
dimarts, 31 d’agost del 2010
Sal i sol de mar
Final d'estiu a Son Serra de Marina, a Mallorca.
Sal i sol de mar que tot ho curen, que diria el meu amic Dani.
Calma, conversa, llum... Fins i tot la lluna ens obsequiava amb sortides al vespre sobre el mar.
Refer les forces per recomençar l'escola en pocs moments.
Compartir mirades, gaudir de les amistats, passejar, badar...
Iamtges per recordar tot l'any.
dilluns, 30 d’agost del 2010
Pensant en els altres
La Sharah m'envia adreces de videos que connecten amb algunes de les idees que intento transmetre.
El primer és un reportatge de TV1, http://www.redesparalaciencia.com/1784/redes/2009/redes-49-educar-para-fabricar-ciudadanos
És un reportatge conduït per Eduard Punset, en el qual ens relata un congrés en el qual participen pedagogs i representants del budisme. "Educar para fabricar ciudadanos".
Un dels aspectes que aborda és el del professorat com a factor clau per tal de millorar l'escola. És un tema pendent que tenim el col.lectiu: assumir les nostres mancances no des de la culpabilització, sinó des de la professionalitat de poder millorar la nostra feina. Això és tot un repte.
El segon, http://elmundodearmandilio.blogspot.com/2008/12/pensant-en-els-altres-pensando-en-los.html és un reportatge d'una escola japonesa "Pensant en els altres". És una defensa de la importància del treball sobre les emocions en les nostres escoles. Un reportatge "emocionant" en molts moments. Tendre, senzill... que planteja què és important a l'escola i a l'educació dels infants. I com allò que és molt important cal saber-ho tractar, que tingui el seu lloc dins l'escola. La forma de fer del mestre em recordava els textos de Van Manen. I les pràctiques de molts companys i companyes que manifesten constantment una gran delicadesa en el seu treball a l'aula.
Dos bons documents per veure i comentar col.lectivament.
El primer és un reportatge de TV1, http://www.redesparalaciencia.com/1784/redes/2009/redes-49-educar-para-fabricar-ciudadanos
És un reportatge conduït per Eduard Punset, en el qual ens relata un congrés en el qual participen pedagogs i representants del budisme. "Educar para fabricar ciudadanos".
Un dels aspectes que aborda és el del professorat com a factor clau per tal de millorar l'escola. És un tema pendent que tenim el col.lectiu: assumir les nostres mancances no des de la culpabilització, sinó des de la professionalitat de poder millorar la nostra feina. Això és tot un repte.
El segon, http://elmundodearmandilio.blogspot.com/2008/12/pensant-en-els-altres-pensando-en-los.html és un reportatge d'una escola japonesa "Pensant en els altres". És una defensa de la importància del treball sobre les emocions en les nostres escoles. Un reportatge "emocionant" en molts moments. Tendre, senzill... que planteja què és important a l'escola i a l'educació dels infants. I com allò que és molt important cal saber-ho tractar, que tingui el seu lloc dins l'escola. La forma de fer del mestre em recordava els textos de Van Manen. I les pràctiques de molts companys i companyes que manifesten constantment una gran delicadesa en el seu treball a l'aula.
Dos bons documents per veure i comentar col.lectivament.
dimecres, 25 d’agost del 2010
Pirineu
Caminem dos dies pel Pirineu i la boira ens envaeix el camí. No gaudim del paisatge i només la muntanya ens acompanya, callada, acollidora però esquerpa a la vegada. La màgia dels paisatges no apareix i la naturalesa es guarda per una altra ocasió la seva bellesa. Només la podem intuir en alguns moments de la travessa.
Ens cansem, patim, suem, fa fred... Pugem un coll interminable i durant una hora i mitja no sabem quan s'acabarà. Camí de z, pesat, continu, interminable... La meva companya el compara a aquelles situacions feixugues en el que no saps quan arribaràs i, fins i tot, et preguntes cap on vas i perquè.
Al final, l'arribada compensa l'esforç. Sabem que tenim ossos, músculs, articulacions i que , potser, no n'érem gaire conscients.
Marxem amb la impressió que el Bachimala s'ha guardat els seus secrets convidant-nos a tornar.
dimarts, 24 d’agost del 2010
Xerrades de l'educació lenta. 2009-2010
Durant el curs 2009-2010 hem fet les següents xerrades / presentacions... a l'entorn de l'educació lenta. Esperem que tot l'esforç realitzat tingui continuïtat i aquest nou curs, suposi una extensió de les idees que hem compartit en tots aquests actes.
14/11/2009 X Jornades Maria Rúbies. Universitat de Lleida
17/11/2009 Presentació del llibre. Abacus Balmes. Barcelona
27/11/2009 Dia del Mestre. Grup d'ensenyants Urgell Segarra. Agramunt.
10/12/2009 Debats al Fluvià. Escola Fluvià Barcelona
28/1/2010 Moviment Educatiu del Maresme. Mataró
29/1/2010 Jornades d'Escoles 0-12. Mesa 10. La cultura de la lentitud a l'educació
2/2/2010 El Vendrell. Grup de Mestres del Penedès
4/2/2010 Casal del Mestre de Granollers i Serveis Educatius del Vallès
16/2/2010 Escola Pública "Els alocs". Vilassar de Mar
9/2/2010 Coordinadora d'Horta Guinardó
25/2/2010 Igualada. Escola Pública Les Comes. Grup d'ensenyants de l'Anoia
26/2/2010 Presentació a la llibreria La anónima. Huesca
27/2/2010 Escuela de Verano de Alto Aragón. Huesca
6/3/2010 Bellaterra Jornades d'Escoles Novelles. ICE de la UAB i Federació de MRP de Catalunya
10/3/2010 Associació de Mestres Alexandre Galí. Museu de la Ciència i de la tècnica
11/3/2010 Sabadell. Serveis Educatius
17/4/2010 Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca. Ciutadella de Menorca
20/4/2010 Debat a l'Escola Lourdes. Barcelona
5/5/2010 Casal del Mestre de Santa Coloma de Gramenet.
7/5/2010 La Seu d'Urgell. Grup de mestres d'Alt Urgell - Cerdanya.
13/5/2010 Sant Boi. Abacus
17/5/2010 Casal de Joves de Torreblanca. Serveis Educatius de Sant Cugat del Vallès
3/6/2010 Mollerussa. Serveis Educatius
2/7/2010 Escola d'Estiu del Ripollès.
5/7/2010 Lleida. Escola d'Estiu
14/11/2009 X Jornades Maria Rúbies. Universitat de Lleida
17/11/2009 Presentació del llibre. Abacus Balmes. Barcelona
27/11/2009 Dia del Mestre. Grup d'ensenyants Urgell Segarra. Agramunt.
10/12/2009 Debats al Fluvià. Escola Fluvià Barcelona
28/1/2010 Moviment Educatiu del Maresme. Mataró
29/1/2010 Jornades d'Escoles 0-12. Mesa 10. La cultura de la lentitud a l'educació
2/2/2010 El Vendrell. Grup de Mestres del Penedès
4/2/2010 Casal del Mestre de Granollers i Serveis Educatius del Vallès
16/2/2010 Escola Pública "Els alocs". Vilassar de Mar
9/2/2010 Coordinadora d'Horta Guinardó
25/2/2010 Igualada. Escola Pública Les Comes. Grup d'ensenyants de l'Anoia
26/2/2010 Presentació a la llibreria La anónima. Huesca
27/2/2010 Escuela de Verano de Alto Aragón. Huesca
6/3/2010 Bellaterra Jornades d'Escoles Novelles. ICE de la UAB i Federació de MRP de Catalunya
10/3/2010 Associació de Mestres Alexandre Galí. Museu de la Ciència i de la tècnica
11/3/2010 Sabadell. Serveis Educatius
17/4/2010 Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca. Ciutadella de Menorca
20/4/2010 Debat a l'Escola Lourdes. Barcelona
5/5/2010 Casal del Mestre de Santa Coloma de Gramenet.
7/5/2010 La Seu d'Urgell. Grup de mestres d'Alt Urgell - Cerdanya.
13/5/2010 Sant Boi. Abacus
17/5/2010 Casal de Joves de Torreblanca. Serveis Educatius de Sant Cugat del Vallès
3/6/2010 Mollerussa. Serveis Educatius
2/7/2010 Escola d'Estiu del Ripollès.
5/7/2010 Lleida. Escola d'Estiu
diumenge, 18 de juliol del 2010
I el curs vinent, què?
L'estiu: Temps sense temps per pensar en l'educació lenta. Mentre fas castells a la sorra, passeges per un paisatge desconegut, converses amb els amics, mires, bades, llegeixes, estimes... Ja sé que també hem de trobar temps de setembre a juny per fer aquestes coses. Però ara és quan hem deixat el rellotge a la tauleta de nit i les presses a la porta de l'escola el dia que plegàvem.
Què fem amb l'educació lenta? N'hi ha prou amb el facebook i el bloc? Anem fent presentacions del llibre? Tinc la impressió que hem encetat camins però que hem de fer quelcom més. Sabem que ningú ens ho farà per nosaltres i també sabem que els petits avenços que puguem fer en aquests camins, ens ompliran de satisfaccions.
Necessitem també documentar les experiències que fem i convéncer a tothom, amb dades i evidències, que aquests plantejaments milloren l'educació en els aspectes més qualitatius. Potser necessitaríem recerques concretes que validessin el que ara intuïm.
A les Jornades d'Escoles Novelles i a les Jornades 0-12, vam encetar aquestes perspectives de treball. Com seguim aquesta feina el proper curs? Deixem la pregunta oberta.
I que l'estiu tardi molt a passar.
Què fem amb l'educació lenta? N'hi ha prou amb el facebook i el bloc? Anem fent presentacions del llibre? Tinc la impressió que hem encetat camins però que hem de fer quelcom més. Sabem que ningú ens ho farà per nosaltres i també sabem que els petits avenços que puguem fer en aquests camins, ens ompliran de satisfaccions.
Necessitem també documentar les experiències que fem i convéncer a tothom, amb dades i evidències, que aquests plantejaments milloren l'educació en els aspectes més qualitatius. Potser necessitaríem recerques concretes que validessin el que ara intuïm.
A les Jornades d'Escoles Novelles i a les Jornades 0-12, vam encetar aquestes perspectives de treball. Com seguim aquesta feina el proper curs? Deixem la pregunta oberta.
I que l'estiu tardi molt a passar.
dimecres, 14 de juliol del 2010
La força del Projecte Educatiu
La Roser, fent referència al poc recolzament de l'administració a alguns aspectes recollits en els Projectes Educatius de les escoles, com per exemple anar de colònies, em pregunta ¿es necessari cridar la administració per fer cumplir a un mestre una cosa que està recollida en el projecte educatiu de centre?
Doncs, sembla estrany però és així. Els Projectes Educatius encara no tenen el valor que haurien de tenir i, en alguns casos, són paper mullat davant de postures intransigents. Ja saps que, per desgràcia, a la nostra escola pública hi ha una cultura de drets molt desenvolupada i una cultura de deures molt minsa. Per això m'indigna les vacil.lacions de l'administració que porten a que els equips directius també vacil.lin i no es vegin recolzats per fer acomplir allò que la comunitat educativa d'una escola ha consensuat.
Tenim un sistema feble i no veiem mesures que el puguin enfortir massa. El conflicte amb la supressió de la Jornada intensiva i les protestes de sectors de mestres, negant-se a anar de colònies, en són un exemple paradigmàtic.
Doncs, sembla estrany però és així. Els Projectes Educatius encara no tenen el valor que haurien de tenir i, en alguns casos, són paper mullat davant de postures intransigents. Ja saps que, per desgràcia, a la nostra escola pública hi ha una cultura de drets molt desenvolupada i una cultura de deures molt minsa. Per això m'indigna les vacil.lacions de l'administració que porten a que els equips directius també vacil.lin i no es vegin recolzats per fer acomplir allò que la comunitat educativa d'una escola ha consensuat.
Tenim un sistema feble i no veiem mesures que el puguin enfortir massa. El conflicte amb la supressió de la Jornada intensiva i les protestes de sectors de mestres, negant-se a anar de colònies, en són un exemple paradigmàtic.
dissabte, 10 de juliol del 2010
Torne'm-hi amb el boicot a les colònies.
Hi ha un comentari de la Glòria a un post anterior sobre la jornada intensiva:
Penso que davant del retall d'una jornada continuada dels mestres, intensiva dels alumnes, la resposta directa ha de ser també una retallada en les sortides ja que estava intimament lligada a aquestes hores de més que es fan en sortides de tot el dia o colònies.
Estic d'acord que el fet d'anar de colònies amb els nostres alumnes els ajuda en el seu desenvolupament personal, però per tres o cinc dies a l'any que és la durada mitja d'aquestes colònies, tampoc crec que els aboquem a un fracàs personal irreversible.
No cal oblidar que, com a mínim en principi, és una mesura temporal que busca també el recolzament d'altres col·lectius relacionats amb el tema.
En cap moment em sentiré pitjor mestra si finalment de cara al curs vinent voto en el meu claustre la possibilitat de no fer sortides de dia sencer ni colònies que tinguin un cost d'autocars, casa de colònies, monitors... Col·lectius afectats de retruc, però, aquestes coses normalment passen quan un ha de defensar alguna cosa que li han pres.
Avui la meva escola era plena de mestres que endreçaven les aules i preparaven ja la tornada del setembre, no hi havia alumnes, tot era obert, però la temperatura era insuportable, no cal dir com seria plena d'alumnes. Enguany la climatologia ha respectat la fi de curs, però no és l'habitual.
Som mestres i treballadors, no cal oblidar també la nostra situació d'assalariats.
Fem el que fem, el que està clar és que no ens hem de deixar colpejar una vegada més sense plantar cara.
Segueixo sense compartir que deixar de fer colònies o sortides constitueixi una manera de protestar per la supressió de la Jornada Intensiva.
Crec que una cosa no justifica l'altra. Els mestres tenim un horari al llarg del curs i els que pensem que hem de fer colònies, tot i constituir un esforç, no cal compensar-ho amb cap horari. O no recordem quin és el nostre horari de veritat?
Deixar de fer colònies i sortides constitueix segons la meva opinió un flac favor als projectes educatius de les escoles. Per aquest motiu no hi estic d'acord. Crec que ens hauríem de plantejar altres formes reivindicatives.
I com a mestres ens cal també una actuació molt seriosa en relació a l'acompliment del nostre horari.
La jornada intensiva hauria de garantir tot l'horari de permanència en el centre dels mestres i no el podem reduir una hora com és pràctica habitual en algunes escoles. La jornada intensiva es justifica per la necessitat de tenir uns dies finals de curs en els quals el ritme sigui adequat a la intensitat del curs que està acabant. És evident que la temperatura pot afegir un element més de cansament, però no és l'únic. Tots necessitem aquesta Jornada intensiva. Els nens i les nenes en primer lloc. Els mestres perquè la podem utilitzar per tenir més temps per coordinar-nos. I en aquests moments que fas balanç del curs i comences a preparar el vinent, és molt important tenir aquest temps de més.
La trampa torna a ser, haver de justificar o compensar la jornada intensiva. Una trampa creada per la pròpia administració que va ser la que va vincular, per primera vegada, jornada intensiva i colònies.
Es pensa ara que si mantenim l'horari habitual i no hi ha cap reducció de l'horari lectiu serà millor per l'alumnat. En un moment en que els retalls dels pressupostos i dels recursos a nivell educatiu són quasi diaris, sembla com una mena de premi de consolació per a les famílies: ho retallem tot, però no us preocupeu que els vostres fills tindran deu hores més de classe.
Algú, realment, pensa amb l'alumnat? És una pregunta que em faig sovint. I quan es prenen mesures com aquesta, tinc la certesa que sovint és només una moneda de canvi utilitzada per uns i altres.
Penso que davant del retall d'una jornada continuada dels mestres, intensiva dels alumnes, la resposta directa ha de ser també una retallada en les sortides ja que estava intimament lligada a aquestes hores de més que es fan en sortides de tot el dia o colònies.
Estic d'acord que el fet d'anar de colònies amb els nostres alumnes els ajuda en el seu desenvolupament personal, però per tres o cinc dies a l'any que és la durada mitja d'aquestes colònies, tampoc crec que els aboquem a un fracàs personal irreversible.
No cal oblidar que, com a mínim en principi, és una mesura temporal que busca també el recolzament d'altres col·lectius relacionats amb el tema.
En cap moment em sentiré pitjor mestra si finalment de cara al curs vinent voto en el meu claustre la possibilitat de no fer sortides de dia sencer ni colònies que tinguin un cost d'autocars, casa de colònies, monitors... Col·lectius afectats de retruc, però, aquestes coses normalment passen quan un ha de defensar alguna cosa que li han pres.
Avui la meva escola era plena de mestres que endreçaven les aules i preparaven ja la tornada del setembre, no hi havia alumnes, tot era obert, però la temperatura era insuportable, no cal dir com seria plena d'alumnes. Enguany la climatologia ha respectat la fi de curs, però no és l'habitual.
Som mestres i treballadors, no cal oblidar també la nostra situació d'assalariats.
Fem el que fem, el que està clar és que no ens hem de deixar colpejar una vegada més sense plantar cara.
Segueixo sense compartir que deixar de fer colònies o sortides constitueixi una manera de protestar per la supressió de la Jornada Intensiva.
Crec que una cosa no justifica l'altra. Els mestres tenim un horari al llarg del curs i els que pensem que hem de fer colònies, tot i constituir un esforç, no cal compensar-ho amb cap horari. O no recordem quin és el nostre horari de veritat?
Deixar de fer colònies i sortides constitueix segons la meva opinió un flac favor als projectes educatius de les escoles. Per aquest motiu no hi estic d'acord. Crec que ens hauríem de plantejar altres formes reivindicatives.
I com a mestres ens cal també una actuació molt seriosa en relació a l'acompliment del nostre horari.
La jornada intensiva hauria de garantir tot l'horari de permanència en el centre dels mestres i no el podem reduir una hora com és pràctica habitual en algunes escoles. La jornada intensiva es justifica per la necessitat de tenir uns dies finals de curs en els quals el ritme sigui adequat a la intensitat del curs que està acabant. És evident que la temperatura pot afegir un element més de cansament, però no és l'únic. Tots necessitem aquesta Jornada intensiva. Els nens i les nenes en primer lloc. Els mestres perquè la podem utilitzar per tenir més temps per coordinar-nos. I en aquests moments que fas balanç del curs i comences a preparar el vinent, és molt important tenir aquest temps de més.
La trampa torna a ser, haver de justificar o compensar la jornada intensiva. Una trampa creada per la pròpia administració que va ser la que va vincular, per primera vegada, jornada intensiva i colònies.
Es pensa ara que si mantenim l'horari habitual i no hi ha cap reducció de l'horari lectiu serà millor per l'alumnat. En un moment en que els retalls dels pressupostos i dels recursos a nivell educatiu són quasi diaris, sembla com una mena de premi de consolació per a les famílies: ho retallem tot, però no us preocupeu que els vostres fills tindran deu hores més de classe.
Algú, realment, pensa amb l'alumnat? És una pregunta que em faig sovint. I quan es prenen mesures com aquesta, tinc la certesa que sovint és només una moneda de canvi utilitzada per uns i altres.
dimecres, 7 de juliol del 2010
Reflexió pedagògica
La reflexió pedagògica està segrestada. Cada vegada penso més que els debats i les reflexions que es fan a l'escola, estan molt condicionats pels temes mediàtics, per les qüestions tècnicques i els debats sobre el com i el quan. El debat profund, sobre les finalitats, del per a què sembla que no té lloc a l'escola. La mesura i la gestió segresten el debat sobre la pedagogia.
Tot això no és res més que la resposta neolliberal, tecnocràtica, mercantilista a nivell educatiu. La reflexió esdevé tècnica i superficial, centrada en buscar receptes per compensar i maquillar els resultats negatius que la realitat manifesta.
La insistència en la excel.lència i els resultats és una altra manifestació d'aquesta política. Des d'aquesta perspectiva no afavorirem l'equitat basada en la millora dels aprenentatges.
També assenyalo com a fenomen el disseny de currículums sobrecarregats, caracteritzats per la submissió aocial, científica i tècnica a una societat que no ens agrada. Les dificultats de construir un aprenentatge crític i emancipador n'és també un exemple.
La mesura i la gestió són les úniques tècniques validades pels experts que des de l'administració treballen per omplir el seu discurs pedagògic. Es parla constantment del valor de l'eficàcia i no de l'eficàcia dels valors. I s'impulsa una competitivitat sense finalitats a excepció dels objectius econòmics que ens marquen des del món productiu.
L'educació lenta busca trobar el temps que ajusta l'educació a la persona i al moment i, per tant, s'oposa frontalment a aquestes tendències socials que he descrit. Reivindiquem el temps per fer una educació emancipadora, que transmeti el màxim de coneixement i de saviesa als nostres alumnes. Que doni resposta a la necessitat de fer possible una educació més humana i més aprop de les seves veritables necessitats.
Tot això no és res més que la resposta neolliberal, tecnocràtica, mercantilista a nivell educatiu. La reflexió esdevé tècnica i superficial, centrada en buscar receptes per compensar i maquillar els resultats negatius que la realitat manifesta.
La insistència en la excel.lència i els resultats és una altra manifestació d'aquesta política. Des d'aquesta perspectiva no afavorirem l'equitat basada en la millora dels aprenentatges.
També assenyalo com a fenomen el disseny de currículums sobrecarregats, caracteritzats per la submissió aocial, científica i tècnica a una societat que no ens agrada. Les dificultats de construir un aprenentatge crític i emancipador n'és també un exemple.
La mesura i la gestió són les úniques tècniques validades pels experts que des de l'administració treballen per omplir el seu discurs pedagògic. Es parla constantment del valor de l'eficàcia i no de l'eficàcia dels valors. I s'impulsa una competitivitat sense finalitats a excepció dels objectius econòmics que ens marquen des del món productiu.
L'educació lenta busca trobar el temps que ajusta l'educació a la persona i al moment i, per tant, s'oposa frontalment a aquestes tendències socials que he descrit. Reivindiquem el temps per fer una educació emancipadora, que transmeti el màxim de coneixement i de saviesa als nostres alumnes. Que doni resposta a la necessitat de fer possible una educació més humana i més aprop de les seves veritables necessitats.
diumenge, 4 de juliol del 2010
Vacances per l'educació lenta
Demà, a Lleida, en el marc de l'Escola d'Estiu, parlaré per darrer cop aquest curs, de l'educació lenta. Ha estat un curs ple d'actes, xerrades, algun seminari... He pogut transmetre algunes de les idees que m'han dut a escriure el llibre i a promoure i participar en un debat molt esperançador.
Interpreto el ressó del llibre com una necessitat d'introduir a l'escola un debat diferent del purament mediàtic i reivindicatiu, o del centrat en els apsectes més tècnics sobre el seu funcionament. Tant en el llibre, com en les conferències de presentació, una de les idees centrals és preguntar-se "cap on va l'educació?". I és esperançadora la resposta perquè interpreto que molta gent té ganes de parlar-ne, de debatre, de reflexionar-hi conjuntament.
Hi ha coincidència general en les idees exposades. També n'hi ha en que les dificultats estan en com dur-les a la pràctica. I, sobretot, perquè el terreny del dia a dia, de la pràctica quotidiana, està ple d'elements de resistència: una part dels missatges que ens arriben des de la societat ens parlen de velocitat, acceleració, fragmentació, consumisme com a felicitat... Des de l'administració, com a reflexe de les contradiccions de la societat, també ens arriba parcialment un missatge en la mateixa línia, quan es defineix un currículum sobrecarregat, quan es quantifiquen les mesures per millorar l'educació, quan es fragmenta i s'avança els continguts d'aprenentatge... Però també sabem que, de vegades, som nosaltres mateixos els agents resistents al canvi.
Les vacances donen una perspectiva de reflexió, de tranquil.litat, de calma. És el moment de deixar la ment en blanc, aturar el rellotge i esperar una sortida a tanta velocitat i, també, a tan desanim acumulat en aquest final de curs. És el moment de gaudir del temps kairós que no ens empaita ni limita, del temps per a la vida, és a dir, per als amics, per a la parella, per a les converses, per a les caminades, per a les lectures...
Segur que reprendrem el curs en un altra perspectiva. Tenim poc temps per començar en condicions, la qual cosa ens ha de portar a actuar molt més serenament i tranquil.lament. Segur que, com diu la meva amiga Rosa, ens en sortirem millor.
Al setembre hem de posar fil a l'agulla. Com deia aquell filòsof ja antic, fins ara hem interpretat el món, potser és l'hora de començar a canviar-lo. Potser haurem de deixar de fer només reflexions i començar a definir en cadascuna de les nostres escoles, noves maneres, noves pràctiques. Poster haurem de començar a intercanviar iniciatives. I començar a articular resistències al poc sentit comú dels qui pensen com ha de ser l'escola i l'educació, lluny de les aules, allà, en un despatx de no sé quin carrer... Sense excloure a ningú. Si baixen des de dalt de la muntanya al pantà, a l'obra... els hi podrem explicar com ens agradaria que fossin les coses, com millorarien... Ja veieu, molts punts suspensius.
Arremangem-nos, això sí, que hi ha molta feina!
Interpreto el ressó del llibre com una necessitat d'introduir a l'escola un debat diferent del purament mediàtic i reivindicatiu, o del centrat en els apsectes més tècnics sobre el seu funcionament. Tant en el llibre, com en les conferències de presentació, una de les idees centrals és preguntar-se "cap on va l'educació?". I és esperançadora la resposta perquè interpreto que molta gent té ganes de parlar-ne, de debatre, de reflexionar-hi conjuntament.
Hi ha coincidència general en les idees exposades. També n'hi ha en que les dificultats estan en com dur-les a la pràctica. I, sobretot, perquè el terreny del dia a dia, de la pràctica quotidiana, està ple d'elements de resistència: una part dels missatges que ens arriben des de la societat ens parlen de velocitat, acceleració, fragmentació, consumisme com a felicitat... Des de l'administració, com a reflexe de les contradiccions de la societat, també ens arriba parcialment un missatge en la mateixa línia, quan es defineix un currículum sobrecarregat, quan es quantifiquen les mesures per millorar l'educació, quan es fragmenta i s'avança els continguts d'aprenentatge... Però també sabem que, de vegades, som nosaltres mateixos els agents resistents al canvi.
Les vacances donen una perspectiva de reflexió, de tranquil.litat, de calma. És el moment de deixar la ment en blanc, aturar el rellotge i esperar una sortida a tanta velocitat i, també, a tan desanim acumulat en aquest final de curs. És el moment de gaudir del temps kairós que no ens empaita ni limita, del temps per a la vida, és a dir, per als amics, per a la parella, per a les converses, per a les caminades, per a les lectures...
Segur que reprendrem el curs en un altra perspectiva. Tenim poc temps per començar en condicions, la qual cosa ens ha de portar a actuar molt més serenament i tranquil.lament. Segur que, com diu la meva amiga Rosa, ens en sortirem millor.
Al setembre hem de posar fil a l'agulla. Com deia aquell filòsof ja antic, fins ara hem interpretat el món, potser és l'hora de començar a canviar-lo. Potser haurem de deixar de fer només reflexions i començar a definir en cadascuna de les nostres escoles, noves maneres, noves pràctiques. Poster haurem de començar a intercanviar iniciatives. I començar a articular resistències al poc sentit comú dels qui pensen com ha de ser l'escola i l'educació, lluny de les aules, allà, en un despatx de no sé quin carrer... Sense excloure a ningú. Si baixen des de dalt de la muntanya al pantà, a l'obra... els hi podrem explicar com ens agradaria que fossin les coses, com millorarien... Ja veieu, molts punts suspensius.
Arremangem-nos, això sí, que hi ha molta feina!
divendres, 2 de juliol del 2010
Verano
Ha reaparecido la mujer de ojos entreabiertos
y de cuerpo concentrado, andando por la calle.
Ha mirado de frente, tendiendo la mano
en la calle inmóvil. Todo ha vuelto a resurgir.
En la luz inmóvil del día lejano
se ha quebrado el recuerdo. La mujer ha alzado
la frente sencilla y su mirada de entonces
ha reaparecido. Se ha tendido la mano hacia la mano
y el apretón angustioso era el mismo de entonces.
Todo ha recobrado colores y vida
con la mirada concentrada, con la boca entreabierta.
Ha regresado la angustia de días lejanos
cuando un inesperado e inmóvil estío
de colores y tibiezas emergía ante las miradas
de aquellos ojos sumisos. Ha regresado la angustia
que ninguna dulzura de labios abiertos
puede mitigar. Se cobija, fríamente,
en aquellos ojos, un inmóvil cielo.
Era tranquilo el recuerdo
bajo la luz sumisa del tiempo, era un dócil
moribundo para quien ya la ventana se aniebla y desaparece.
Se ha quebrado el recuerdo. El apretón angustioso
de la leve mano ha vuelto a encender los colores,
el verano y las tibiezas bajo el vívido cielo.
Pero la boca entreabierta y las miradas sumisas
no dan vida más que a un duro, inhumano silencio.
Cesar Pavese
Versión de Carles José i Solsora
y de cuerpo concentrado, andando por la calle.
Ha mirado de frente, tendiendo la mano
en la calle inmóvil. Todo ha vuelto a resurgir.
En la luz inmóvil del día lejano
se ha quebrado el recuerdo. La mujer ha alzado
la frente sencilla y su mirada de entonces
ha reaparecido. Se ha tendido la mano hacia la mano
y el apretón angustioso era el mismo de entonces.
Todo ha recobrado colores y vida
con la mirada concentrada, con la boca entreabierta.
Ha regresado la angustia de días lejanos
cuando un inesperado e inmóvil estío
de colores y tibiezas emergía ante las miradas
de aquellos ojos sumisos. Ha regresado la angustia
que ninguna dulzura de labios abiertos
puede mitigar. Se cobija, fríamente,
en aquellos ojos, un inmóvil cielo.
Era tranquilo el recuerdo
bajo la luz sumisa del tiempo, era un dócil
moribundo para quien ya la ventana se aniebla y desaparece.
Se ha quebrado el recuerdo. El apretón angustioso
de la leve mano ha vuelto a encender los colores,
el verano y las tibiezas bajo el vívido cielo.
Pero la boca entreabierta y las miradas sumisas
no dan vida más que a un duro, inhumano silencio.
Cesar Pavese
Versión de Carles José i Solsora
dijous, 1 de juliol del 2010
La mar respira calma
Va morint-se la llum
en un plor de gavines.
L'últim sol de la tarda
besa els llavis de l'aigua.
Al mur blanc dibuixada
l'ombra de la llimera.
El llebeig despentina
el pentinat dels arbres.
La mar respira calma.
Els colors ja cansats
desitjaven nit clara.
Per ponent s'atansaven
núvols a la muntanya.
Pels camins vells de l'aire
amples ales es perden.
On s'amaga la música
cel i terra s'abracen.
La mar respira calma.
Han callat lentament
les veus vives del vespre.
M'he sentit fet de vent,
de lleus hores mandroses.
He palpat la mirada
que llegia la pàgina
del quadern del meu viure
que ara ha estat arrencada.
La mar respira calma.
Raimon
en un plor de gavines.
L'últim sol de la tarda
besa els llavis de l'aigua.
Al mur blanc dibuixada
l'ombra de la llimera.
El llebeig despentina
el pentinat dels arbres.
La mar respira calma.
Els colors ja cansats
desitjaven nit clara.
Per ponent s'atansaven
núvols a la muntanya.
Pels camins vells de l'aire
amples ales es perden.
On s'amaga la música
cel i terra s'abracen.
La mar respira calma.
Han callat lentament
les veus vives del vespre.
M'he sentit fet de vent,
de lleus hores mandroses.
He palpat la mirada
que llegia la pàgina
del quadern del meu viure
que ara ha estat arrencada.
La mar respira calma.
Raimon
Subscriure's a:
Missatges (Atom)