Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris educació crítica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris educació crítica. Mostrar tots els missatges
divendres, 5 d’octubre del 2012
La educación prohibida
dijous, 27 de setembre del 2012
Burocràcia, educació i eleccions
La burocràcia no és culpa dels buròcrates. És
la conseqüència d’una visió tècnica de l’educació que resol el seu funcionament
a un esquema esquemàtic, estereotipat, conductista en el qual una determinada
acció dissenyada des d’un despatx –o des d’una reunió de mestres- produeix de
forma automàtica uns resultats concrets. Una visió tècnica que amaga una ideologia
profundament conservadora –que no dubta en posar en qüestió constructivisme,
comprensivitat, igualtat d’oportunitats, servei públic... Aquesta visió tècnica
necessita de la burocràcia per salvaguardar els valors que vol transmetre. És
una burocràcia que ofega les idees, els debats, ocupa el temps i impedeix que s’utilitzi
amb eficàcia i qualitat.
És igual el lloc des d’on es realitza aquest
disseny tècnic. Sempre està allunyat de la realitat concreta del dia a dia i de
l’escola, i pot concretar-se en múltiples accions: en forma de currículum a
aplicar, formació a impartir, model organitzatiu a posar en marxa... el
resultat sempre sovint va en la mateixa direcció: centres educatius febles,
depenets, desprofessionalització....
Tinc la impressió de que l’escola està
envoltada d’un mur que no ens deixa veure més enllà d’aquests requeriments
tècnics i burocràtics. Un mur ple de silenci, que no ens deixa saber qui són
realment els responsables que ens han dut a aquesta situació. És la Conselleria
responsable? el govern en ple? els bancs i el sistema productiu..? La
difuminació dels culpables de posar en
qüestió el futur de l’educació i del país només fa que afegir altura a un mur que sembla
inexpugnable.
I la burocràcia apareix per desviar el
problema. És la pantalla que amaga la ideologia conservadora present en les
polítiques actuals. Queixem-nos de la burocràcia... diuen alguns, mentre el
corró ideològic segueix aplanant els intents de millorar la qualitat.
Contra aquest mur només la nostra veu i la
nostra acció és eficaç. Com la que representava aquell disc tan antic de Pink Floid. Fer realitat les realitats
possibles, encara que semblin impossibles. I no defugir la nostra
responsabilitat com a ciutadans i com a mestres.
Fer-ho ara (o ahir o el curs passat) i no esperar el 23 de novembre quan la il·lusió
pot estar de nou situada en un atzucac. I seguir-ho fent, sigui quin sigui el
resultat d’aquell dia. Només així tenim la garantia que podem construir una
realitat, una escola i un país millor.
dissabte, 11 de febrer del 2012
La vuelta al cole
M'escriu una persona lligada a la Marine Sciences For Society, interessats en compartir reflexions sobre l'educació. Són una mena de societat que aplega a professionals preocupats per temàtiques diverses, entre elles l'educació.
Llegeixo en un dels articles "La vuelta al cole" publicat en el seu blog, el següent:
En el esquema actual se obliga a los profesores a programar el curso antes de comenzar…y antes de conocer a los alumnos! Teóricamente un profesor ha definido en Septiembre qué tema tratará en la tercera semana de Marzo. Este funcionamiento deja un margen realmente escaso a la inclusión de cualquier inquietud que puedan aportar los alumnos, profesores, o cualquier persona u organismo que quiera incluir su forma de ver y su conocimiento en un momento dado. La educación como mera reproducción está servida.
Reflexió que s'acosta molt a les nostres i, també, a les nostres pràctiques a l'escola.
Quan trobes a persones que parlen a prop d'on estàs, tens una petita alegria. Si aquestes persones no són del teu cercle habitual, encara més, perquè augmenta l'esperança.
Llegeixo en un dels articles "La vuelta al cole" publicat en el seu blog, el següent:
En el esquema actual se obliga a los profesores a programar el curso antes de comenzar…y antes de conocer a los alumnos! Teóricamente un profesor ha definido en Septiembre qué tema tratará en la tercera semana de Marzo. Este funcionamiento deja un margen realmente escaso a la inclusión de cualquier inquietud que puedan aportar los alumnos, profesores, o cualquier persona u organismo que quiera incluir su forma de ver y su conocimiento en un momento dado. La educación como mera reproducción está servida.
Reflexió que s'acosta molt a les nostres i, també, a les nostres pràctiques a l'escola.
Quan trobes a persones que parlen a prop d'on estàs, tens una petita alegria. Si aquestes persones no són del teu cercle habitual, encara més, perquè augmenta l'esperança.
dimarts, 10 de gener del 2012
Per què als nens no els agrada anar a l'escola?
Aquesta és una de les preguntes a les quals el llibre del mateix títol de Daniel T. Willinghan intenta donar resposta.
Us haig de dir que és un llibre molt interessant que aporta qüestions rellevants, posicionaments i reflexions sobre aquestes qüestions i que ens obliga a pensar.
Hi veig moltes connexions amb les pràctiques de molts mestres que no es deixen endur per posicionaments extrems i aporten el seu mestratge, la seva experiència, el seu sentit comú al fer i desfer de l'escola.
Crec que és un llibre que hauria de ser d'obligada lectura per a tots aquells que estem treballant per posar en pràctica altres tipus d'escola, una altra manera d'entendre l'educació que els nostres infants i joves necessiten. Aparentment podreu pensar que defensa posicions conservadores, ja que intenta relativitzar i reflexionar sobre una multitud d'aspectes, molts dels quals han esdevingut tòpics de la renovació en els darrers vint anys.
Crec que la virtut que té el llibre és el seu antidogmatisme, la seva mirada complementària, rica i suggerent sobre un sistema educatiu i una escola que ha de canviar necessàriament i que ho ha de fer aprofitant el millor de la seva experiència, de la seva pràctica i de la reflexió d'autors com Willinghan que contrasten poscionaments potser massa extesos i que ens obliguen al rigor i a la reflexió compartida.
Us haig de dir que és un llibre molt interessant que aporta qüestions rellevants, posicionaments i reflexions sobre aquestes qüestions i que ens obliga a pensar.
Hi veig moltes connexions amb les pràctiques de molts mestres que no es deixen endur per posicionaments extrems i aporten el seu mestratge, la seva experiència, el seu sentit comú al fer i desfer de l'escola.
Crec que és un llibre que hauria de ser d'obligada lectura per a tots aquells que estem treballant per posar en pràctica altres tipus d'escola, una altra manera d'entendre l'educació que els nostres infants i joves necessiten. Aparentment podreu pensar que defensa posicions conservadores, ja que intenta relativitzar i reflexionar sobre una multitud d'aspectes, molts dels quals han esdevingut tòpics de la renovació en els darrers vint anys.
Crec que la virtut que té el llibre és el seu antidogmatisme, la seva mirada complementària, rica i suggerent sobre un sistema educatiu i una escola que ha de canviar necessàriament i que ho ha de fer aprofitant el millor de la seva experiència, de la seva pràctica i de la reflexió d'autors com Willinghan que contrasten poscionaments potser massa extesos i que ens obliguen al rigor i a la reflexió compartida.
dimecres, 7 de juliol del 2010
Reflexió pedagògica
La reflexió pedagògica està segrestada. Cada vegada penso més que els debats i les reflexions que es fan a l'escola, estan molt condicionats pels temes mediàtics, per les qüestions tècnicques i els debats sobre el com i el quan. El debat profund, sobre les finalitats, del per a què sembla que no té lloc a l'escola. La mesura i la gestió segresten el debat sobre la pedagogia.
Tot això no és res més que la resposta neolliberal, tecnocràtica, mercantilista a nivell educatiu. La reflexió esdevé tècnica i superficial, centrada en buscar receptes per compensar i maquillar els resultats negatius que la realitat manifesta.
La insistència en la excel.lència i els resultats és una altra manifestació d'aquesta política. Des d'aquesta perspectiva no afavorirem l'equitat basada en la millora dels aprenentatges.
També assenyalo com a fenomen el disseny de currículums sobrecarregats, caracteritzats per la submissió aocial, científica i tècnica a una societat que no ens agrada. Les dificultats de construir un aprenentatge crític i emancipador n'és també un exemple.
La mesura i la gestió són les úniques tècniques validades pels experts que des de l'administració treballen per omplir el seu discurs pedagògic. Es parla constantment del valor de l'eficàcia i no de l'eficàcia dels valors. I s'impulsa una competitivitat sense finalitats a excepció dels objectius econòmics que ens marquen des del món productiu.
L'educació lenta busca trobar el temps que ajusta l'educació a la persona i al moment i, per tant, s'oposa frontalment a aquestes tendències socials que he descrit. Reivindiquem el temps per fer una educació emancipadora, que transmeti el màxim de coneixement i de saviesa als nostres alumnes. Que doni resposta a la necessitat de fer possible una educació més humana i més aprop de les seves veritables necessitats.
Tot això no és res més que la resposta neolliberal, tecnocràtica, mercantilista a nivell educatiu. La reflexió esdevé tècnica i superficial, centrada en buscar receptes per compensar i maquillar els resultats negatius que la realitat manifesta.
La insistència en la excel.lència i els resultats és una altra manifestació d'aquesta política. Des d'aquesta perspectiva no afavorirem l'equitat basada en la millora dels aprenentatges.
També assenyalo com a fenomen el disseny de currículums sobrecarregats, caracteritzats per la submissió aocial, científica i tècnica a una societat que no ens agrada. Les dificultats de construir un aprenentatge crític i emancipador n'és també un exemple.
La mesura i la gestió són les úniques tècniques validades pels experts que des de l'administració treballen per omplir el seu discurs pedagògic. Es parla constantment del valor de l'eficàcia i no de l'eficàcia dels valors. I s'impulsa una competitivitat sense finalitats a excepció dels objectius econòmics que ens marquen des del món productiu.
L'educació lenta busca trobar el temps que ajusta l'educació a la persona i al moment i, per tant, s'oposa frontalment a aquestes tendències socials que he descrit. Reivindiquem el temps per fer una educació emancipadora, que transmeti el màxim de coneixement i de saviesa als nostres alumnes. Que doni resposta a la necessitat de fer possible una educació més humana i més aprop de les seves veritables necessitats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)