ESKOLES PUBLIKES DE KATALUNYA: FEM MOLTA FEINA I NO TENIM EL RECOLZAMENT QUE NECESSITEM PER FER-LA

KONSORCI D'EDUKACIO DE KATALUNYA
Comunicat de premsa.

Resum de la roda de premsa que, amb caràcter d'urgència, van realitzar el passat 10 de març de 2015

Les eskoles públikes, agrupades en aquest konsorci, fan saber el següent:

Des de fa mes de deu anys estan duent a terme de forma constant, un canvi profund i estructural en les nostres metodologies, orientacions, models curriculars i organitzatius per donar resposta a les necessitats educatives de tot l'alumnat matriculat en les nostres escoles.

Aquest canvi suposa entre moltes altres coses les següents:

• Plantejar-se la necessitat de que tot l'alumnat té dret a una bona educació sigui quin sigui el seu origen i la seva situació personal.
• Respectar el seus ritmes, interessos i capacitats individuals amb una organització curricular que no limiti ni condicioni el futur de desenvolupament de la seva persona.
• Suprimir la distribució fragmentada dels horaris i de les assignatures, afavorint treballs, projectes i situacions que plantegin els aprenentatges des de la interdisciplinarietat i des de l'apropament als problemes reals i significatius de la vida i la societat.
• Potenciar models organitzatius que facilitin el treball en equip, la distribució de la gestió i la responsabilitat del col.lectiu professional i la implicació de tota la comunitat, famílies i alumnat, en la gestió i el govern dels centres.
• Treballar amb tota mena de materials, inclosos o no els llibres de text que, en cap cas, constitueixen el material central de treball.
• Potenciar una nova professionalitat docent que, des de l'autonomia i l'exercici de la responsabilitat, faci possible aquests canvis.
• Treballar per una nova cultura dels centres educatius que potencii sobretot, el respecte als temps dels infants, que compagini el plaer pel saber i l'esforç per l'aprenentatge i que transformi les escoles en unes institucions vives, creatives, responsables, interdependents amb l'entorn i d'altres col.lectius docents, que plantegin el treball en xarxa com la millor manera d'avançar cap a una nova escola pública de qualitat.

Aquestes, entre d'altres que no esmentem però que també constitueixen senyals d'identitat de moltes d'aquestes eskoles Públikes, s'estan desenvolupant amb el recolzament d'algunes persones que treballen en l'administració educativa. D'altres hi donen recolzament amb la boca petita i en la intimitat. Mentre que la majoria que estan en lloc de responsabilitats les toleren o permeten, però no les impulsen, ni faciliten, ni recolzen.

Es per això que ens veiem obligats a defensar aquest nou model que combina o intenta combinar els millors avenços de la ciencia educativa, els millors principis que han caracteritzàt l'educació de qualitat del nostre país, en un context d'escola publika, de tots i per a tothom, lluny de seleccions classistes, directes i indirectes que practiquen altres centres d'ensenyament. I també el millor entusiasme per la feina d'educar i de contribuir a una societat millor, més justa i equitativa.

No amaguem les dificultats en la pàactica degut a que alguns col.lectius professionals pressionats per l'administració, de vegades per l'entorn i responent mecànicament a algunes demandes que la societat i determinats estaments polítics fan a l'escola, creen inseguretats i mantenen unes maneres de fer, educar i entendre la feina d'escoles i de mestres, com una feina tècnica, meritocracia, selectiva, en la que no es té en compte els valors i l'ètica que cal construir, sinó solament els requeriments d'alguns sectors econòmics i corporatius que només actuen en benefici propi.

Aquests col.lectius voldrien una altra escola i necessiten el context administratiu, de formació i recursos, que faci possible també la seva reprofessionalitzcio.

Fem una crida als professionals de l'educació que treballen en la nostra línia a seguir treballant i reivindicant aquest model més adient a la nostra societat i a les seves necessitats de futur. Només amb el treball constant i quotidià en els nostres centres edukatius farem possible el que Kant ens proposava fa temps: l'educació ha de servir per fer persones lliures, amb capacitat de pensar per elles mateixes.

Donem testimoni de les nostres pràctiques que poden ser avaluades per la societat i l'administració, a la vegada que exigim el recolzament, l'estímul i la flexibilitat suficient per organitzar les nostres escoles des de l'autonomia i responsabilitat de cada comunitat.

Fem nostre l'eslògan del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) de l'any 1936: Escola Nova, Poble Lliure. Una part d'aquesta nova escola es la que, amb totes les dificultats internes i externes que encara patim,  intentem fer dia a dia.

Katalunya, 20 de març de 2015

Nota: aquesta nota s'ampliarà en dies successius i amb altres comunikats.
KONSORCI D'EDUKACIO PUBLIKA DE KATALUNYA

L'aigua

Dos peixos joves que estan nedant al mar, es troben a un peix més veterà, en direcció contrària.
Aquest es dirigeix a la parella i els hi diu: Bon dia, nois (o peixets). Com està l'aigua? -els hi pregunta.

Els dos peixets (o nois) segueixen nedant, fins que al cap de dos o tres rocams, un pregunta a l'altre: Què és això de l'aigua?


La utilitat de l'inútil. Nuccio Ordine

La vergonya de la ignorància i la mentida

Llegint les declaracions dels polítics del govern balear només se m’acut aquest titular. Estan protagonitzant una de les pàgines més negres de l’educació en el nostre entorn. Són una mostra constant del menyspreu que aquests governants i polítics tenen pel seu poble, una demostració permanent de la seva poca preocupació per allò que diuen que defensen: l’educació de qualitat. Cap de les propostes del tristament famós decret de trilingüisme milloren la qualitat de l’escola, sinó tot el contrari. Ho saben o actuen amb premeditació?

Avui la comunitat educativa de les Illes ha demostrat que té les coses clares i vol defensar allò que és més preuat per a tothom: la llengua, la cultura i l’educació. Donem suport a l’assemblea de docents. És una qüestió de justícia i solidaritat.

CAIXA DE RESISTÈNCIA    2056-0009-74-4102003418

Caixa Colonya.

A nom de l'Obra Cultural Balear.

Estimo aquesta terra

Conèixer per estimar. Mirar per a veure. Escoltar per sentir. Posar sensacions a les músiques, a les mirades, a les trobades.

Què dóna de sí un viatge al bell mig del Priorat? Arribant per la Teixeta, un pont de l’amor i les paraules, aquesta vegada conduït a l’inrevés...

Acompanyats de la Neus, la Isabel, l’Albert, l’Amparo, tots i totes persones importants que viuen i treballen en un anonimat constant...

La sentiu...? La sentiu...? Sentiu els somnis que encara brollen dels homes i les dones que mantenen un diàleg profund i fecund amb les pissarres, els ceps, les oliveres...?

Ho hem pogut compartir i aprendre durant quatre dies perduts en la cronologia d’un curs que comença amb la mateixa feina, potser complicada una vegada més per la deixadesa i l’ofec d’una administració –ara ja mundial- que oblida al poble, l’educació, les seves necessitats i les seves aspiracions bàsiques. I, com a mostra, la vergonya d’escoltar les veus que ens arriben, avui, des del Parlament democràticament escollit de les Illes o de l’estat.

Com creixerem sinó tenim escola on aferrar-nos?

Quan serem independents de tanta grisor com la que ens marca el pas en aquests moments? En quin moment els somnis esdevindran aigua de llum que puguem beure amb les mans plenes? 

Els que creiem en aquest futur i hi treballem sense defallir, dia a dia, esperem un gest, però sinó arriba el gest només ens queda la nostra perseverança, la nostra paciència, la nostra saviesa posada al servei de la millor de les causes.

Només serem quan siguem amos del nostre destí, més enllà d’aquesta independència que ens il·lusiona, sabent que aquest és el primer pas, però d’altres potser molt més difícils caldran. 

Estimem aquells que ens acompanyen i donem-lis tot allò que tenim sense esperar res a canvi. Potser aquest és la intimitat de l’acte d’educar. I nosaltres, aprenents de mestres, seguirem fent aquest camí que ens porti, pas rere pas, a una escola més lliure, més justa, més sàvia, més feliç.

Viatge a Porrera, setembre de 2013.

Com aprenem?

Com s’aprèn a l’escola? Com aprenen els nens i les nenes? Aquest misteri quotidià que fa que els infants s’impliquin, s’esforcin, s’entusiasmin i, a la vegada, adquireixin aquells recursos bàsics que els hi serviran, per sempre més, en qualsevol moment, en qualsevol espai, en qualsevol àmbit...

Diuen els entesos que transmetre les ganes d’aprendre –i les eines i els recursos per a fer-ho- no depèn de cap programa instructiu, sinó que depèn fonamentalment del clima que siguem capaços de crear a l’aula de forma continuada, del model que, de forma contaminant, visquin els infants, de la seva percepció de com s’aprèn, de com ho fa el mestre... L’exemple, esdevé de nou una peça clau. La manera que els mestres tenim de transmetre com ens acostem al saber, a l’acte d’aprendre... és la peça clau que transmet als alumnes el model per aprendre.

Aquest curs ens hem preguntat quines són les accions, activitats, maneres de fer,  actituds que, a les aules, produeixen i provoquen aquest aprenentatge en els infants. Amb les respostes hem creat això tant modern que se’n diu “núvol de tags”.

Però més enllà dels tags, ens hem adonat de la certesa de la primera afirmació: la importància de deixar preguntes obertes, de donar exemple de com aprenem els mestres i com ens apassionem per la nostra feina, d’acollir aquelles preguntes que poden ser incòmodes, de que la complexitat entri a les aules, d’aprendre sense penalitzar els nostres errors.

Tot això és el que configura una manera de fer i d’estar a l’escola i a les aules. Un respecte profund pels sentiments i aspiracions dels més petits. Aquest és el camí per consolidar aprenentatges que ens serviran sempre. 

Lectures 15

La escuela de las oportunidades, de François Dubet

Petit assaig en el qual l’autor analitza l’escola de la igualtat d’oportunitats, a partir del concepte de què és una escola justa. Anàlisi profund dels diferents aspectes que fan que una escola, com a institució educativa pública, ofereixi un context just en un context social de desigualtat. L’escola ofereix realment una igualtat d’oportunitats? L’escola pot compensar les desigualtats? Quins són els factors que ho fan possible?

Una anàlisi detallat de tots els mecanismes explícits i implícits que ho poden fer possible. Un assaig que aprofundeix en la relació entre escola i societat i el paper de la primera en la millora de la segona.

Lectures 14

“Echar mis versos del alma” (fragments)

Blas de Otero, Hojas de Madrid con la Galerna.

¿Qué vas a escribir? Detén

la mano en el aire. Tira

fuerte de la rienda. Ten

cuidado con la mentira.

Recoge tu soledad,

concentrate. Ten valor

para decir la verdad,

aunque te cause dolor.

Escribe versos sencillos,

como Martí. Sé sincero,

como Martí. Los cuchillos

son alma de cuchillero.

Lectures 13

Amor, ja que m’has dit que et digui què

vull, t’ho diré ben clar: contra l’horari,

el meu desig reivindica el lleure

total, i tu i el teu desig per paga,

pujar parets d’amor per tot ofici

i pintar de diumenge la setmana.

Sextina reivindicativa (Terra de Mai)

Maria Mercè Marçal

Lectures 12

Mucho, poquito y nada

Daniel Viglietti

Si yo no cambio un poco mis fallas, mis males,
¿cómo cambiar entonces las tierras, los mares?
Si no cambio un poquito mis mañas, mis juegos,
¿cómo cambiar en algo los dramas, los fuegos?

Si no poquito un cambio mi duda, mi acaso,
¿cómo cambiar más tarde el beso, el abrazo?
Si no cambito un poco mis cauces, mis fuentes,
¿cómo he de cambiar fuera lo mío en la gente?

Si no cambio un muchito mis odios, mis miedos,
si no abro mi ternura me vuelvo de hielo.
Si no muchito un cambio mi cuerda, mi acorde,
¿cómo cantar lo nuevo, lo izquierdo, lo borde?

Si no apoco lo mucho que pierdo, que hiero,
¿cómo darle esperanza al te amo, al te quiero?
Si no amucho lo poco que tiene mi gente,
¿cómo evitar que al canto le asome lo urgente?

Mucho, poquito y nada deshojo la vida
y ella nunca responde, la desentendida.
Mucho, poquito y nada, contraflor al resto,
tenemos que ir cambiando.

Mucho poquito y nada, contraflor al resto,
tenemos que ir cambiando este cambio nuestro.

Lectures 11

Lento pero viene

Lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene

hoy está más allá
de las nubes que elige
y más allá del trueno
y de la tierra firme

demorándose viene
cual flor desconfiada
que vigila al sol
sin preguntarle nada

iluminando viene
las últimas ventanas

lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene

ya se va acercando
nunca tiene prisa
viene con proyectos
y bolsas de semillas
con ángeles maltrechos
y fieles golondrinas

despacio pero viene
sin hacer mucho ruido
cuidando sobre todo
los sueños prohibidos

los recuerdos yacentes
y los recién nacidos

lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene

ya casi está llegando
con su mejor noticia
con puños con ojeras
con noches y con días

con una estrella pobre
sin nombre todavía

lento pero viene
el futuro real
el mismo que inventamos
nosotros y el azar

cada vez más nosotros
y menos el azar

lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene

lento pero viene

Mario Benedetti

Acatar o no la llei

Tenim la sort que, en les nostres realitats paral·leles (em refereixo a la situació educativa en les comunitats properes, entre elles les Illes i el País Valencià), podem observar comportaments que, perquè toquen aspectes molt preuats per nosaltres com són la llengua i la cultura catalanes, ens donen una perspectiva critica molt interessant.

Aquest estiu hem tingut la notícia que el govern de les Illes ha expedientat a tres directors d’escoles públiques de Menorca per aplicar de forma diferent a l’oficial el famós decret del trilingüisme que, com tothom admet menys els que l’han dissenyat, està pensat no per aconseguir que els nins illencs coneguin les tres llengües sinó per fer que el català que s’hi parla, deixi de ser una llengua d’ús habitual i passi a parlar-se en la intimitat d’on no hauria d’haver sortit mai. I si pot ser que desaparegui. Només els hi falta que s’inventin un nou nom com els pseudo-intel·lectuals i polítics espavilats de l’Aragó.

Quina posició cal prendre davant d’aquest fet? En principi sembla que hi ha una desacatament de la llei. Per tant, la proposta de l’executiu balear és coherent amb un estat de dret ja que el compliment d’una normativa en una democràcia és obligat. Estem segurs? Els qui hem lluitat i seguim lluitant per una normalitat del català a l’escola, vistos els recursos, projectes, lleis que hi atempten, minoritàriament, però que no descansen.... veiem la situació del català a les escoles de les illes, igual que ho vam fer amb la situació al país valencià, amb molta preocupació.

És lícit, en aquest cas, la desobediència civil, o la desobediència educativa? I si ho és en aquest cas, ho és en altres aspectes? En el nostre país si posem una pancarta a les portes de l’escola defensant l’escola en català, es fa amb tota normalitat, fins i tot és aplaudit per la conselleriao l’ajuntament de torn. Una altra cosa és la postura de la Delegació del govern central.. Si se’n posa una contra les retallades, la situació no és la mateixa i, sinó, vegis les instruccions que va donar l’ajuntament de Barcelona a les seves brigades per netejar les façanes de les escoles dies abans de les darreres eleccions. Cap pancarta reivindicant la llengua a l’escola va ser retirada, mentre que les altres, en el cas que fos possible, van ser arrancades literalment dels seus suports.

Vam acatar durant la dictadura a les normatives burocràtiques i administratives que ens imposaven a l’escola? No solament en els aspectes de la llengua, la qual cosa va donar lloc a espais semiclandestins de resistència a les normatives oficials; també en altres aspectes organitzatius, de gestió, de participació de les famílies o de gestió i concreció del currículum.

És clar, en la dictadura sí, però en democràcia no s’hi val. Però tampoc s’hi val en relació a la llengua en les escoles de les illes?

Fa dos anys quan des de l’escola es va interpretar, exercint responsablement la nostra autonomia, la normativa que regulava el Suport Educatiu Personalitzat, tot i tenir un informe favorable de la inspecció que en cap cas no s’acomplia l’esperit i les finalitats d’aquesta normativa, la conselleria ens va obligar a “acatar” i a fer-ho com es manava des de dalt.

La Conselleria és conscient de quantes normatives no es segueixen a les escoles? En el cas que es perdin tots els contenciosos que es tenen amb el govern de l’estat sobre els programes d’immersió i el tractament del català a l’escola, ens obligarà a acatar la llei estatal? Quin és el límit de la flexibilitat que fa que un sistema sigui més ric i innovador i pugui treballar per una qualitat real?

L’administració a més, té uns sistemes de control tant burocràtics, que permet o fa la vista grossa davant d’un incompliment, a condició de que en els papers oficials consti el contrari. Així ho manifestàvem en temps de persecució del català a l’escola. I ara, en el nomenat conflicte del SEP, alguns directors em manifestaven que omplien els papers oficials com si es fes segons la normativa i, després, internament feien el que creien més convenient. Estic segur que amb la permissivitat d’alguns inspectors.

Tot això es solucionaria si la confiança en el funcionament responsable dels centres, l’autonomia de decisió i la flexibilitat fossin aspectes claus del seu funcionament. Però, mentre l’educació i l’escola estigui en mans d’interessos polítics i partidistes, sigui objecte de reivindicació ideològica, en comptes d’un servei públic que ha de funcionar amb professionalitat i es vulgui un sistema uniforme, que vol dir desigual i desequilibrat, no ho podrem pas solucionar.

Segons la Conselleria, què haurien de fer els directors de les escoles de les illes davant d’una normativa que atempta contra la supervivència del català? Què farien ells, si es trobessin en aquesta situació i haguessin d’acatar una normativa com aquesta?

Ja no pregunto res més, que és estiu i és temps de vacances.

Lectures 10

L’UNA COSA O L’ALTRA

Val més caure en un pou

que dur el càntir a la font. Val més

morir en un bosc cremat

que estar a l’ombra d’un salze.

Tot reprèn

significat com més una gran boira

bolca els sentits.

No esborris

les paraules antigues.

Fes per manera, sobretot,

de retornar a les deus.

Joan Vinyoli, Vent d’Aram.

Lectures 9

Pensando en el futuro de la educación. Una nueva escuela para el siglo XXII (atenció! No m’he equivocat!). Obra col.lectiva.

En aquesta obra col.lectiva, destaco els articles de José Gimeno Sacristán, “¿Porqué nos importa la educación en el futuro? ”. Juan Carlos Tedesco, “Escuela y Sociedad en el siglo XXII”. Francesco Tonucci,

El alumnado en la escuela del mañana”. Miguel Angel Santos Guerra, “Adelantarse al futuro: agripamientos del alumnado”. Jaume Martínez Bonafé, “En la escuela, el futuro ya no es el pasado, o sí. Nuevos currículos, nuevos materiales.”

Mirades a l’educació en el futur que ens poden donar moltes pistes del què cal fer en aquests moments.

Lectures 8

Quan?

Negra nit del desconsol,

sang negra de la recança,

llàgrimes negres del dol.

¿Quan, enmig de la negror,

veuràs una clariana

i, voltada de blavor,

una estrela sobirana?

Narcís Comadira, Lent

lectures 7

Wonder, de J.M. Palacios.

Un best seller que explica la història d’un nen que per unes circumstàncies concretes –una mena de síndrome que li provoca una malformació de naixement- s’incorpora a l’escola alguns cursos més tard que la resta d’infants. Diferència, acceptació, tolerància, respecte, cooperació, bellesa, amistat... Les reaccions dels companys, de les famílies, el paper dels mestres... Tot plegat una lectura que val la pena no perdre’s i comentar. Lectura adient també per a nois i noies preadolescents, en plena lluita per la imatge pròpia i la inclusió en la tribu.

El relat molt rodó, tot acaba molt bé malgrat les dificultats, cosa que potser no sempre passa. Malgrat això, val la pena llegir-lo.