La educación prohibida

Aquesta setmana he vist el documental "la educación prohibida". És una pel.lícula que no us podeu perdre. No deixa indiferent i planteja molts dilemes i reptes actuals. La podeu baixar lliurement de l'adreça de la seva pàgina web.

La complexitat de l'educació

Els que heu vist el nen de la bicicleta, recordeu com és de contradictori el paper de l'estanquer i el seu fill. Recordava també la pel.lícula un deu salvatge. Les famílies de vegades magnifiquen problemes amb un afany de sobreprotecció que desvirtua fets que, no vol dir que no s'han de tractar, però que quan es desmesuren perden tot sentit i posen sobre la taula les nostres pròpies pors com adults.

Protegir, de vegades, amb omissions, faltes dels fills, per por a que es puguin sentir ferits o atacats... no ajuda als infants a créixer, no els ajuda a construir el seu propi sistema de valors.

A una escola el més important és el sentit de responsabilitat i pertinença a la comunitat i la confiança que això genera. Quan la confiança es trenca, la prioritat és recomposar-la i per fer-ho hem de tenir en compte sovint, efectes secundaris de les nostres accions i omissions. I davant d'una falta a la comunitat el que cal és una reflexió per arribar a entendre l'abast de la falta i que ha entrat en conflicte en el bagatge de valors que l'escola té.

Educar és complex i, de vegades, hi ha la percepció d'una certa desorientació que pot contaminar les nostres accions. El diàleg franc, el pensar una mica més enllà de l'ara, la reflexió individual en un context col.lectiu... poden ser elements que ens ajudin a tots plegats.

El nño de la bicicleta

Bona pel.lícula Relacions interessants al voltant d'un nen no estimat en el seu entorn familiar i amb una necessitat molt gran d'afecte i lligams.

Relacions interessants entre ell i la Samantha -la dona que l'acull-, entre ell i els educadors, el pare... Amb l'amic delinqüent, amb el nòvio de la Samantha... I el contrapunt de l'estanquer i el seu fill, alliçonador.

Com Linux i la seva manta, la bicicleta és l'objecte que el salva i el lliga al món.

Recomanable en tots els sentits.

In time

In time, com a pel·lícula, no és gran cosa. Fins i tot prescindible, en molts moments previsible...

Té la força de la idea base del guió. Descriure una societat fragnentada i dividida i no tant irreal com sembla: ciutats que s'assemblen a espais com els que existeixen en alguns països del nostre món, murs de separació, fortificacions, seguretat, divisió de l'espai. El temps és el diner, és l'objecte que dóna poder i dominació sobre la resta. Paradoxa interessant, amb pinzellades de Momo amb els seus homes grisos guardians del temps. Filosofia oriental: No estic acostumat a tenir més d'un dia, caldria viure com si cada dia fos l'últim de la nostra existència...

 

In time, no és una pel.lícula bona, però ens provoca la reflexió sobre el que ens està passant. També és veritat que, de vegades, la bondat depèn de la capacitat que té una obra de fer-te pensar sobre les coses que et preocupen. I In time ho fa.

Llàstima que el guionista i director hagi aprofitat una bona idea per fer un producte comercial, en el qual priva l'acció i la historieta, per sobre del missatge.

Com podem canviar el sistema. Aquesta és la pregunta que ens fem moltes persones. Un sistema que sembla absolutament rígid i, a la vegada, etern, immutable, amb uns sistemes de seguretat globals i planetaris.  No sé si les alternatives són en aquest cas reals. Però també és veritat que com diu Morin en un dels seus darrers llibres, allò que pot ser imprevisible pot provocar el canvi sense que estigui planificat. Atendre la imprevisibilitat. Un fet insignificant pot donar el tomb. El moviment de la papallona que provoca una gran tempesta...

La fuente de las mujeres

La fuente de las mujeres és una pel·lícula que funciona com una mena de conte -això és el que se'ns adverteix quan comença- , amb uns personatges desiguals; alguns tractats amb molta delicadesa -sobretot les dones- i d'altres més irreals (el mestre o l'antic amic...).

La història ve d'Aristofanes, però aquesta moderna Lisistrata actualitza el mite de l'amor i del poder femení, barrejat amb la metàfora de l'aigua... 

Com a història ens porta a una mena de paràbola sobre les dones i la seva força i sobre la necessitat de que aquesta força pugui ser, estratègicament, un dels factors que poden provocar a la llarga un canvi social profund. I no solament al tercer món, sinó al nostre.La situació no és tant fàcil com a la pel·lícula, però com exemple pot servir.

Sobretot, pel que fa referència al nostre context, les dones poden jugar aquest paper socialment sinó es deixen contaminar per aquests valors que semblen creats per perfilar al gènere masculí i que vinculen determinats comportaments culturals i personals a les relacions de poder i a la pervivència rígida de privilegis històrics. En el cas de la pel·licula molt evidents, però en els nostres contexos, encara que costin d'identificar, igualment presents.

Aneu-la a veure i penseu-hi.

The road

Veig el cartell de la pel.licula The Road, adaptació de la novel.la de Cormac McCarthy. Al costat el cartell que ens porta la imatge d'un nen d'Haití reclamant-nos ajuda. Són masses casualitats per saber on està la ficció i on la vida real.

La novel.la quan la vaig llegir em va sotragar. No la vaig poder deixar després de començar-la, dos dies de lectura intenssíssims. I ens evoca un futur potser ja imaginat per científics com James Lovelock? És tan difícil imaginar una catàstrofe de dimensions una mica més gran que la de Haití?



Aquests dies hem tingut el debat sobre la ubicació del cementiri nuclear al nostre país. Al marge de les oportunitats polítiques, el debat sobre el consum energètic i les conseqüències per al futur del planeta, no s'ha fet ni es pensa fer. Els polítics només viuen atrapats dels seus vots i de les seves promeses.

James Lovelock és precisament partidari de l'energia nuclear neta. Nosaltres que hem viscut Txernobil i les energies nuclears altament contaminants, com hem d'entrar en aquest debat?

El baile de la Victoria

Amb la pel.lícula et fan ganes de llegir el llibre. Skármeta sempre et transporta al territori límit entre la realitat i la ficció, entre el somni i la vida. I l'amor, que sempre ronda en les seves propostes. La interpretació dels tres protagonistes, magnífica: un lladre expres en plena solitud, un jove optimista sense més i una noia plena de bellesa, sensibilitat i emoció.





Al ingresar en la zona, el joven no pudo impedir que la felicidad lo desbordara. Era como si una ducha de pistones, semejante a aquella que usan para pintar la carrocería de los autos, le hubiera barrido el sarro que acumulaba en sus entrañas. Se sentía limpio, ligero, y al darse cuenta de que estaba a punto de ejercer en plena calle una cabriola de baile, entendió por primera vez a aquellos héroes de los musicales de Hollywood que se ponían a cantar o a bailar cuando caían en éxtasis. Se había descargado de tantas mochilas que le doblegaban el lomo que ahora se sentía un animal liviano y flexible, ágil de mente y rápido de pezuñas. Dúctil, y tan transparente que le parecía que todo el mundo se daría cuenta de la doble fuente de su felicidad: eso que sentía por Victoria Ponce era muy probablemente lo que en el cine y las canciones llamaban «amor»

Partir

Sergi López i Kristin Scott Thomas. Dos actors, que fan cinema a França. Bona casualitat. Històries quotidianes, dramàtiques i molt potents. Amors, passions, desamors, incomprensions...