Burocràcia, educació i eleccions

La burocràcia no és culpa dels buròcrates. És la conseqüència d’una visió tècnica de l’educació que resol el seu funcionament a un esquema esquemàtic, estereotipat, conductista en el qual una determinada acció dissenyada des d’un despatx –o des d’una reunió de mestres- produeix de forma automàtica uns resultats concrets. Una visió tècnica que amaga una ideologia profundament conservadora –que no dubta en posar en qüestió constructivisme, comprensivitat, igualtat d’oportunitats, servei públic... Aquesta visió tècnica necessita de la burocràcia per salvaguardar els valors que vol transmetre. És una burocràcia que ofega les idees, els debats, ocupa el temps i impedeix que s’utilitzi amb eficàcia i qualitat.

És igual el lloc des d’on es realitza aquest disseny tècnic. Sempre està allunyat de la realitat concreta del dia a dia i de l’escola, i pot concretar-se en múltiples accions: en forma de currículum a aplicar, formació a impartir, model organitzatiu a posar en marxa... el resultat sempre sovint va en la mateixa direcció: centres educatius febles, depenets, desprofessionalització....

Tinc la impressió de que l’escola està envoltada d’un mur que no ens deixa veure més enllà d’aquests requeriments tècnics i burocràtics. Un mur ple de silenci, que no ens deixa saber qui són realment els responsables que ens han dut a aquesta situació. És la Conselleria responsable?  el govern en ple?  els bancs i el sistema productiu..? La difuminació dels culpables de posar  en qüestió el futur de l’educació i del país  només fa que afegir altura a un mur que sembla inexpugnable.

I la burocràcia apareix per desviar el problema. És la pantalla que amaga la ideologia conservadora present en les polítiques actuals. Queixem-nos de la burocràcia... diuen alguns, mentre el corró ideològic segueix aplanant els intents de millorar la qualitat.

Contra aquest mur només la nostra veu i la nostra acció és eficaç. Com la que representava aquell disc tan antic de  Pink Floid. Fer realitat les realitats possibles, encara que semblin impossibles. I no defugir la nostra responsabilitat com a ciutadans i com a mestres.

Fer-ho ara (o ahir o el curs passat)  i no esperar el 23 de novembre quan la il·lusió pot estar de nou situada en un atzucac. I seguir-ho fent, sigui quin sigui el resultat d’aquell dia. Només així tenim la garantia que podem construir una realitat, una escola i un país millor.

Un sistema irracional i enganyós

Sebastià Alzamora ens recorda com els governs aprofiten propostes polèmiques com a cortines de fum d'altres propostes, de vegades, més greus que les primeres. Ho comenta amb les mesures que el govern balear pren respecte a la llengua i el sòl edificable. Llegiu la seva columna, avui a l'Ara.

Intueixo coses semblants en molts camps de l'administració. Per exemple a ensenyament: En aquests moments, la política central del Departament són les retallades: plantilles, substitucions, drets socials, suport a l'escola inclusiva, TEIs, despeses de funcionament, sous... Però el desconcert i la pressió que suposen les mesures  d'estalvi econòmic ens distreuen d'altres propostes que, sense tenir un cost econòmic, contribueixen a no millorar la situació de l'escola. O si voleu, d'altres "no-propostes".

Tot el que fa referència a disminuir la burocràcia: estalvi de temps impressionant si comencem a deixar de fer les coses repetides dues i tres vegades, perquè ens les demanen des de negociats diferents (i entre ells no es parlen, pel que es veu). A millorar l'eficiència del sistema: aplicatius que no funcionen, aplicatius inútils, terminis petits, demandes inútils de paperassa...

Tot el que fa referència a l'autonomia dels centres educatius. Hi ha pitjor sistema de funcionament que tenir una plantilla que depèn d'un "bombo" com si fos la loteria de Nadal? Com podem planificar, consolidar o construir projectes, sense que les persones que l'han de tirar endavant hi estiguin d'acord i vulguin fer-ho? I en aquests moments el sistema permet la no continuïtat dels substituts, el desplaçament de persones que han treballat tres, cinc o més anys en una escola, l'arribada de persones que no estan d'acord amb el projecte... La impermeabilitat i la rigidesa del sistema basat en l'antiguitat comporta una pèrdua de recursos humans constant -és a dir econòmics... I l'administració que té un decret d'autonomia i una Llei d'educació de Catalunya, no fa cap pas per desenvolupar i millorar aquests aspectes.

Tot el que fa referència a la utilització de recursos externs: universitat, jubilats, entorn, empreses, voluntariat... No hi ha cap mecanisme que faciliti aquesta col.laboració i faci possible l'arribada de nous recursos a les escoles.

Quan en una investigació hi ha un problema, sempre es busca el culpable en funció dels beneficis que en treu. Vosaltres mateixos.

La Conselleria ens recorda mentrestant que fer de mestre és una manera de viure: Suposo que es refereix a una manera de viure en la incertesa, en la fragilitat, en un espai i un temps en el que els problemes i les polítiques que s'emprenen afecten enormement la qualitat; un espai i un temps en els que les escoles  no  tenim  cap possibilitat d'intervenció. Per no tenir, no tenim ni un canal reconegut per fer arribar les nostres queixes i si ho fem se'ns crida a l'ordre i a l'obediència, per no utilitzar el canal adequat.

Si les retallades a l'educació són discutibles -en el seu model potser no, però oblidem que hi poden haver altres models...- , totes aquestes altres propostes -o no-propostes-  ho són encara més ja que només  responen a una visió estreta, rígida, selectiva i conservadora  d'entendre el món, la societat i l'educació; visió que no compartim en absolut.

Més debats

A Santa Coloma de Gramenet i el dissabte a La Seu d'Urgell. Anb una trentena de persones a cada lloc, presentem les idees transversals del llibre. De fet és llibre neix com la resposta a una paradoxa: com és possible que no tinguem temps, en una època en que el temps sembla que és el que més abunda? L'esperança de vida és més gran, els avenços de la ciència i de la te`cnica ns ho fan tot més fàcil i més ràpid...

Però, misteris de la vida: sembla que no tinguem temps per a res.

I a l'escola passa quelcom semblant. El temps, encara que s'allargui artificialment per efectes de la sisena hora, no ens porta més possibilitats d'actuació sinó que ens limita cada vegada més. Precisament és la sisena hora, segons la majoria del professorat, la que ens fa tenir menys temps al professorat per poder-nos coordinar millor. Més és menys i, com a contrapartida, menys és més.

És difícil veure progrés on només hi trobem sovint noves complicacions burocràtiques. Complicacions que ens treuen un temps imprescindible que cal dedicar a l'escola. En un temps de tanta escassedat, de reducció de recursos, d'aproitament al màxim del temps, l'administració continua complicant superlativament tots els procediments per tal que equips directius i docents, perdem més temps en omplir paperassa, i intentar primer de tot, entendre-la.

L'educació lenta es podrà dur a terme si hi ha una disminució substantiva d'aquesta burocràcia paralitzadora, inútil i inoperant. Només així podrem començar a parlar de nous usos del temps, molt més realistes i ajustats a una època que, ens agradi o no, limita els recursos i predica l'austeritat.