Avui han sortit els resultats provisionals del concurs de trasllats de la funció pública dels mestres.
Quin sistema més obsolet! Sostingut per sindicats corporatius, administracions que no valoren la qualitat de l'escola, rèmores, corporativismes i mecanismes propis d'una societat patriarcal, antiga, que defensa els privilegis i que no aposta per una estabilitat en les funcions dels treballadors dels serveis públics que equilibrin drets i deures, i que compaginin els drets individuals i els drets col.lectius de la societat i la comunitat educativa.
Fins quan sostindrem aquesta situació? I el més incert és que qualsevol canvi, a més, pot esdevenir una nova involució.
Quina importància donem a l'educació? Per aquestes lleis -funció pública-, reglamentacions -concurs general de trasllats- i actuacions concretes -de tots i de tothom- ho sabreu.
Quants canvis estem disposats a assumir? Quants privilegis a perdre? Quants esforços de tots i de tothom per fer una escola i una educació transformadora?
Potser trobareu massa agosarat relacionar un concurs de trasllats amb tot això, però, darrerament, hi veig cada vegada més vincles. I veig també com, administració rere administració, sigui del color que sigui i, sindicat rere sindicat, sigui de la tendència que sigui, no plantegen cap alternativa seriosa.
El cielo se hace a mano y sin permiso, com canta Silvio Rodriguez. Això ja ho sabem, però ens ho podrien posar més fàcil...
Per una escola amb uns aprenentatges de qualitat, de tots i per a tots. No defallim companys!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
dimecres, 25 de març del 2015
dijous, 19 de juliol del 2012
Un sistema irracional i enganyós
Sebastià Alzamora ens recorda com els governs aprofiten propostes polèmiques com a cortines de fum d'altres propostes, de vegades, més greus que les primeres. Ho comenta amb les mesures que el govern balear pren respecte a la llengua i el sòl edificable. Llegiu la seva columna, avui a l'Ara.
Intueixo coses semblants en molts camps de l'administració. Per exemple a ensenyament: En aquests moments, la política central del Departament són les retallades: plantilles, substitucions, drets socials, suport a l'escola inclusiva, TEIs, despeses de funcionament, sous... Però el desconcert i la pressió que suposen les mesures d'estalvi econòmic ens distreuen d'altres propostes que, sense tenir un cost econòmic, contribueixen a no millorar la situació de l'escola. O si voleu, d'altres "no-propostes".
Tot el que fa referència a disminuir la burocràcia: estalvi de temps impressionant si comencem a deixar de fer les coses repetides dues i tres vegades, perquè ens les demanen des de negociats diferents (i entre ells no es parlen, pel que es veu). A millorar l'eficiència del sistema: aplicatius que no funcionen, aplicatius inútils, terminis petits, demandes inútils de paperassa...
Tot el que fa referència a l'autonomia dels centres educatius. Hi ha pitjor sistema de funcionament que tenir una plantilla que depèn d'un "bombo" com si fos la loteria de Nadal? Com podem planificar, consolidar o construir projectes, sense que les persones que l'han de tirar endavant hi estiguin d'acord i vulguin fer-ho? I en aquests moments el sistema permet la no continuïtat dels substituts, el desplaçament de persones que han treballat tres, cinc o més anys en una escola, l'arribada de persones que no estan d'acord amb el projecte... La impermeabilitat i la rigidesa del sistema basat en l'antiguitat comporta una pèrdua de recursos humans constant -és a dir econòmics... I l'administració que té un decret d'autonomia i una Llei d'educació de Catalunya, no fa cap pas per desenvolupar i millorar aquests aspectes.
Tot el que fa referència a la utilització de recursos externs: universitat, jubilats, entorn, empreses, voluntariat... No hi ha cap mecanisme que faciliti aquesta col.laboració i faci possible l'arribada de nous recursos a les escoles.
Quan en una investigació hi ha un problema, sempre es busca el culpable en funció dels beneficis que en treu. Vosaltres mateixos.
La Conselleria ens recorda mentrestant que fer de mestre és una manera de viure: Suposo que es refereix a una manera de viure en la incertesa, en la fragilitat, en un espai i un temps en el que els problemes i les polítiques que s'emprenen afecten enormement la qualitat; un espai i un temps en els que les escoles no tenim cap possibilitat d'intervenció. Per no tenir, no tenim ni un canal reconegut per fer arribar les nostres queixes i si ho fem se'ns crida a l'ordre i a l'obediència, per no utilitzar el canal adequat.
Si les retallades a l'educació són discutibles -en el seu model potser no, però oblidem que hi poden haver altres models...- , totes aquestes altres propostes -o no-propostes- ho són encara més ja que només responen a una visió estreta, rígida, selectiva i conservadora d'entendre el món, la societat i l'educació; visió que no compartim en absolut.
Intueixo coses semblants en molts camps de l'administració. Per exemple a ensenyament: En aquests moments, la política central del Departament són les retallades: plantilles, substitucions, drets socials, suport a l'escola inclusiva, TEIs, despeses de funcionament, sous... Però el desconcert i la pressió que suposen les mesures d'estalvi econòmic ens distreuen d'altres propostes que, sense tenir un cost econòmic, contribueixen a no millorar la situació de l'escola. O si voleu, d'altres "no-propostes".
Tot el que fa referència a disminuir la burocràcia: estalvi de temps impressionant si comencem a deixar de fer les coses repetides dues i tres vegades, perquè ens les demanen des de negociats diferents (i entre ells no es parlen, pel que es veu). A millorar l'eficiència del sistema: aplicatius que no funcionen, aplicatius inútils, terminis petits, demandes inútils de paperassa...
Tot el que fa referència a l'autonomia dels centres educatius. Hi ha pitjor sistema de funcionament que tenir una plantilla que depèn d'un "bombo" com si fos la loteria de Nadal? Com podem planificar, consolidar o construir projectes, sense que les persones que l'han de tirar endavant hi estiguin d'acord i vulguin fer-ho? I en aquests moments el sistema permet la no continuïtat dels substituts, el desplaçament de persones que han treballat tres, cinc o més anys en una escola, l'arribada de persones que no estan d'acord amb el projecte... La impermeabilitat i la rigidesa del sistema basat en l'antiguitat comporta una pèrdua de recursos humans constant -és a dir econòmics... I l'administració que té un decret d'autonomia i una Llei d'educació de Catalunya, no fa cap pas per desenvolupar i millorar aquests aspectes.
Tot el que fa referència a la utilització de recursos externs: universitat, jubilats, entorn, empreses, voluntariat... No hi ha cap mecanisme que faciliti aquesta col.laboració i faci possible l'arribada de nous recursos a les escoles.
Quan en una investigació hi ha un problema, sempre es busca el culpable en funció dels beneficis que en treu. Vosaltres mateixos.
La Conselleria ens recorda mentrestant que fer de mestre és una manera de viure: Suposo que es refereix a una manera de viure en la incertesa, en la fragilitat, en un espai i un temps en el que els problemes i les polítiques que s'emprenen afecten enormement la qualitat; un espai i un temps en els que les escoles no tenim cap possibilitat d'intervenció. Per no tenir, no tenim ni un canal reconegut per fer arribar les nostres queixes i si ho fem se'ns crida a l'ordre i a l'obediència, per no utilitzar el canal adequat.
Si les retallades a l'educació són discutibles -en el seu model potser no, però oblidem que hi poden haver altres models...- , totes aquestes altres propostes -o no-propostes- ho són encara més ja que només responen a una visió estreta, rígida, selectiva i conservadora d'entendre el món, la societat i l'educació; visió que no compartim en absolut.
dijous, 12 de juliol del 2012
Optimisme o pessimisme?
Divendres s'acosta. Aquesta setmana les notícies han vingut dimecres. Retallada rera retallada. No hi ha més propostes. I les retallades no canvien la situació. Per tant, en podem fer més i més i més ...Aquesta és la recepta que, des de fa uns quants mesos, ens apliquen els nostres polítics.
Amb una sufciència escandalosa, utilitzant un llenguatge tècnic i suposadament científic o precís, ens anuncien, setamana rera setmana, els nous estalvis que haurem d'aplicar, a la vegada que la sortida de la crisi, ja imminent, segons sembla. Escolteu-los i escandalitzeu-vos, a cada telenotícies, a les rodes de premsa, a les portades dels diaris.
Pesssimisme perquè l'experiència em diu que darrera aquesta falsa seguretat que ens mostren hi ha fum, improvisació i pals de cec. Potser també obscures intencions. Sinó no entendrien com el problema segueix en augment després d'haver aplicat tantes mesures meravelloses. (La principal sospita ja la robareu quan compareu el que diuen els polítics quan estan al govern i quan estan a l'oposició).
Ens queda l'optimisme? Quin? Només el de pensar que les persones comencem a no creure'ns tanta mentida, ni tant d'engany i que, per tant, alguna mena de revolta es pot coure a mig termini.
És necessari i precís un canvi de sistema. A fons. Que faci possible començar a pensar els problemes reals que tenim amb paràmetres diferents.
La classe política només ens ofereix una travessia en el desert, sense esperança d'oasi, per ara i per uns quants anys. I, no us penseu, una sequera en augment!
Amb una sufciència escandalosa, utilitzant un llenguatge tècnic i suposadament científic o precís, ens anuncien, setamana rera setmana, els nous estalvis que haurem d'aplicar, a la vegada que la sortida de la crisi, ja imminent, segons sembla. Escolteu-los i escandalitzeu-vos, a cada telenotícies, a les rodes de premsa, a les portades dels diaris.
Pesssimisme perquè l'experiència em diu que darrera aquesta falsa seguretat que ens mostren hi ha fum, improvisació i pals de cec. Potser també obscures intencions. Sinó no entendrien com el problema segueix en augment després d'haver aplicat tantes mesures meravelloses. (La principal sospita ja la robareu quan compareu el que diuen els polítics quan estan al govern i quan estan a l'oposició).
Ens queda l'optimisme? Quin? Només el de pensar que les persones comencem a no creure'ns tanta mentida, ni tant d'engany i que, per tant, alguna mena de revolta es pot coure a mig termini.
És necessari i precís un canvi de sistema. A fons. Que faci possible començar a pensar els problemes reals que tenim amb paràmetres diferents.
La classe política només ens ofereix una travessia en el desert, sense esperança d'oasi, per ara i per uns quants anys. I, no us penseu, una sequera en augment!
dissabte, 17 de març del 2012
Política i Educació
Dijous 15, al Cosmocaixa, convidat pel meu amic David Vilalta, participo en un debat amb en Daniel Inerarity, filòsof, per parlar de política i educació.
Quatre punts de la meva reflexió.
L'educació i els problemes educatius tenen una característica Política (en majúscula) i no merament tècnica.
L'educació contribueix a transformar la societat, o no...
Les polítiques educatives (la política quotidiana, amb minúscula) han de canviar de forma radical, si volem millorar l'escola.
Tenim un camp d'actuació i de transformació possible que passa per rellegir la nostra feina (la nostra professió) des d'un punt de vista polític.
Una reflexió que no acostumem a fer potser perquè ens han manllevat la pssibilitat i viabilitat de fer-la. I potser cada vegada es fa més necessària.
Quatre punts de la meva reflexió.
L'educació i els problemes educatius tenen una característica Política (en majúscula) i no merament tècnica.
L'educació contribueix a transformar la societat, o no...
Les polítiques educatives (la política quotidiana, amb minúscula) han de canviar de forma radical, si volem millorar l'escola.
Tenim un camp d'actuació i de transformació possible que passa per rellegir la nostra feina (la nostra professió) des d'un punt de vista polític.
Una reflexió que no acostumem a fer potser perquè ens han manllevat la pssibilitat i viabilitat de fer-la. I potser cada vegada es fa més necessària.
dilluns, 16 de gener del 2012
In memoriam. Ai, la memòria!
"Cataluña
fué ocupada por Felipe IV, después por Felipe V, que la venció. Fué
bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario,
y la ocupamos en 1939, y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil.
Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el
mosquete para volverlo a utilizar"
Manuel Fraga Iribarne
dimarts, 23 de novembre del 2010
Votar
Crec que és la primera vegada a la història de la meva vida que no sé que faré el proper diumenge. Bé, a l'hora de dinar sí que ho sé. M'espera un bacallà portugués, i un assaig de pil pil per celebrar que... qualsevol cosa, que per ajuntar-se al voltant d'una taula a menjar, beure i conversar, amb les persones que estimes, sempre pots trobar un moment, una raó i una ocasió.
Em refereixo al meu deure democràtic d'anar a votar. Vot útil? No m'agrada la maniobra del debat a dues bandes que encara crec no s'ha acabat de decidir avui. Suposo que als votants de l'anomenat vot útil -socialistes i convergents- els hi deu agradar molt. Però mai m'ha agrdata que no es respectin totes les mirades, tinguin o no vots suficients per tallar el bacallà. Diumenge, a casa, el bacallà com a minim el tallaré jo.
Als dos partits majoritaris els hi encanta la proposta. Tot i que havien estat reticents, pensen que és una oportunitat més per aconseguir la majoria o per no quedar tan malament. Masses vost van cap a altres partits i tot està molt fragmentat...
Les declaracions tant contradictòries que ens han explicat que el tripartit ha fet molt bona feina però ara no serveix per a res, ratlla l'insult i ens tracta d'ignorants. Quan podrem pensar per nosaltres mateixos? Quan ens deixaran tranquils per pensar i fer allò que creiem important? Al final penses que el tripartit s'ha entès des d'alguns sectors ciutadans que des del propi govern. Quantes ganes de conservar la cadira! Ganes de poder però sense pensar per a quina intenció l'exercim.
Però a les altres opcions també es fa molt difícil donar suport. No ha estat exemplar la seva actuació. Hi ha masses coses fosques en uns i altres. Votarem al menys dolent, com fa uns anys em deia l'Eulàlia Vintró, mesos després de disoldre's el partit en que jo militava.... ?
Votarem en blanc? La proposta d'algunes formacions que els vots en blanc estiguessin representats al Parlament amb escons buits, em sembla magnific. A més seria un estalvi important de despeses i potser augmentaria l'eficàcia i la productivitat dels nostres parlamentaris.
No votarem? Sabent que això encara afavorirà als grans partitrs?
Farem un vot esperèntic: pirates! des de baix! Motor y deportes! L'Elvis i la Mairena!
Si haguéssim de votar pel que sentim i llegim en les declaracions, ens quedaríem a casa a pair el bacallà i esperar nous i millors temps. Trista democràcia que porta tants desenganys! I, tanmateix, no hi ha cap alternativa millor, en aquests moments.
Em refereixo al meu deure democràtic d'anar a votar. Vot útil? No m'agrada la maniobra del debat a dues bandes que encara crec no s'ha acabat de decidir avui. Suposo que als votants de l'anomenat vot útil -socialistes i convergents- els hi deu agradar molt. Però mai m'ha agrdata que no es respectin totes les mirades, tinguin o no vots suficients per tallar el bacallà. Diumenge, a casa, el bacallà com a minim el tallaré jo.
Als dos partits majoritaris els hi encanta la proposta. Tot i que havien estat reticents, pensen que és una oportunitat més per aconseguir la majoria o per no quedar tan malament. Masses vost van cap a altres partits i tot està molt fragmentat...
Les declaracions tant contradictòries que ens han explicat que el tripartit ha fet molt bona feina però ara no serveix per a res, ratlla l'insult i ens tracta d'ignorants. Quan podrem pensar per nosaltres mateixos? Quan ens deixaran tranquils per pensar i fer allò que creiem important? Al final penses que el tripartit s'ha entès des d'alguns sectors ciutadans que des del propi govern. Quantes ganes de conservar la cadira! Ganes de poder però sense pensar per a quina intenció l'exercim.
Però a les altres opcions també es fa molt difícil donar suport. No ha estat exemplar la seva actuació. Hi ha masses coses fosques en uns i altres. Votarem al menys dolent, com fa uns anys em deia l'Eulàlia Vintró, mesos després de disoldre's el partit en que jo militava.... ?
Votarem en blanc? La proposta d'algunes formacions que els vots en blanc estiguessin representats al Parlament amb escons buits, em sembla magnific. A més seria un estalvi important de despeses i potser augmentaria l'eficàcia i la productivitat dels nostres parlamentaris.
No votarem? Sabent que això encara afavorirà als grans partitrs?
Farem un vot esperèntic: pirates! des de baix! Motor y deportes! L'Elvis i la Mairena!
Si haguéssim de votar pel que sentim i llegim en les declaracions, ens quedaríem a casa a pair el bacallà i esperar nous i millors temps. Trista democràcia que porta tants desenganys! I, tanmateix, no hi ha cap alternativa millor, en aquests moments.
dissabte, 20 de novembre del 2010
Educació a les eleccions
Llegeixo el resum del debat electoral sobre temes educatius que publica el Periódico divendres. Val la pena saber de quin mal hem de morir, encara que el resum no passa d'explicar quatre idees generals.
Podem fer una llista, en primer lloc, dels tòpics que fan servir els diferents partits per justificar les seves propostes. Tòpics que es refereixen al famós dret a decidir quina escola vol cada família (ara ja el podran exercir quan l'infant neixi) que és un dret que només poden exercir unes quantes famílies i que es complementa amb el dret d'algunes escoles a decidir a qui matriculen (d'això, però, ningú en parla). Torna a sortir la promoció automàtica com a símptoma de que les coses no van bé i que provoca que no s'exigeixi a cada alumne el màxim potencial. Es proposa el diagnòstic precoç dels problemes d'aprenentatge però en cap lloc es parla dels recursos que es posaran per fer front als problemes que es detectin, ni en cap lloc es diu quines ratios s'han de tenir a les aules per fer una bona atenció a la diversitat -amb un bon diagnòstic, és clar- i per dur a la pràctica un model d'escola inclusiva.
Quasi tots els partits recolzen l'avaluació del professorat i dels centres com a mecanisme necessari. Hi estic d'acord. Cal veure com ho fem, com sempre, però és molt necessari començar a fer passos en aquesta direcció.
Un dels representants dels partits, parlant del malestar docent, diu que una de les causes és "que la societat va molt de pressa i el sistema educatiu té una necessitat absoluta d'adaptar-se a aquest canvi". Crec que n'hem de parlar de tot això. Ja sabem que la societat va molt de pressa, però pensar que aquesta és la causa del malestar, em sembla una mica agosarat,
Per altra banda aquesta adequació de l'escola a les necessitats de la societat deixeu-me que la posi en quarentena. Hi ha necessitats de la societat molt contradictòries. De la mateixa manera que em demana que vagi molt de pressa també em suggereix que tingui en compte altres qüestions com la necessitat de conciliar la meva vida professional i la meva vida personal, o que sigui capaç de dismunir aquesta velocitat en aspectes com el consum, el ritme de vida, etc, ja que se'm diu també que aquestes són algunes de les causes d'aquesta desorientació que ens pot portar realment malestar.
No amaguem el cap sota l'ala: una de les causes del malestar docent és la incapacitat de l'administració de tornar a il.lusionar als mestres, a revaloritzar la seva feina, a valorar les pràctiques que estan obrint camins en la direcció de fer possible una escola pública i emancipadora. Tot i la retallada de recursos. El malestar docent es crea quan un equip de mestres sap molt bé que té entre mans, diagnostica els problemes i els reptes que té al davant i no troba el recolzament que necessita per dur a terme la seva tasca. El malestar docent s'afavoreix quan es perd la confiança amb mestres i escoles i es pensa que no tindran capacitat de fer la millor escola possible amb unes condicions que són molt millorables. Mentre sobre la majoria de les escoles planegi aquesta gran desconfiança. poc malestar erradicarem.
L'apartat dedicat a la llengua torna a utilitzar tòpics que no aclareixin més que les posicions prèvies i ideològiques de cada partit. Algú diu una gran veritat, que fa vergonya que hàgim de recordar: la immersió lingüística no és una aposta política sinó un mètode. Ho diu algú que en algun moment va passar per l'escola i ho va practicar. Tots els que en fan bandera política i ideològica, i des del xovinisme o la demagogia volen sembrar la discòrdia i la separació carregant-se el mètode s'haurien de passejar més per les escoles del país i haurien de veure com amb les seves posicions els únics perjudicats són aquells ciutadans que es creuen que estan defensant: tots els que, per raons diverses, encara no coneixen la llengua del nostre país. Però és un altre tema i ara no ens hi allargarem.
Una darrera qüestió com a demanda. La vaig fer fa uns dies en una anterior entrada i la reitero. La vaig escriure també dies després de constituir-se a Catalunya el primer govern tripartit (en una revista extingida a Santa Coloma de Gramenet, el Fórum Grama). Guanyi qui guanyi, a l'administració educativa poseu a persones que sàpiguen què és l'educació, quines necessitats tenen els infants i joves avui, que coneguin l'escola, que tinguin una visió àmplia, no sectària, flexible del sistema educatiu que ens cal. No podem permetre'ns el luxe de posar persones que l'únic mèrit -o quasi l'únic- sigui el carnet d'un partit, sigui quin sigui aquest partit. Estic convençut que l'escola us ho agrairà.
Podem fer una llista, en primer lloc, dels tòpics que fan servir els diferents partits per justificar les seves propostes. Tòpics que es refereixen al famós dret a decidir quina escola vol cada família (ara ja el podran exercir quan l'infant neixi) que és un dret que només poden exercir unes quantes famílies i que es complementa amb el dret d'algunes escoles a decidir a qui matriculen (d'això, però, ningú en parla). Torna a sortir la promoció automàtica com a símptoma de que les coses no van bé i que provoca que no s'exigeixi a cada alumne el màxim potencial. Es proposa el diagnòstic precoç dels problemes d'aprenentatge però en cap lloc es parla dels recursos que es posaran per fer front als problemes que es detectin, ni en cap lloc es diu quines ratios s'han de tenir a les aules per fer una bona atenció a la diversitat -amb un bon diagnòstic, és clar- i per dur a la pràctica un model d'escola inclusiva.
Quasi tots els partits recolzen l'avaluació del professorat i dels centres com a mecanisme necessari. Hi estic d'acord. Cal veure com ho fem, com sempre, però és molt necessari començar a fer passos en aquesta direcció.
Un dels representants dels partits, parlant del malestar docent, diu que una de les causes és "que la societat va molt de pressa i el sistema educatiu té una necessitat absoluta d'adaptar-se a aquest canvi". Crec que n'hem de parlar de tot això. Ja sabem que la societat va molt de pressa, però pensar que aquesta és la causa del malestar, em sembla una mica agosarat,
Per altra banda aquesta adequació de l'escola a les necessitats de la societat deixeu-me que la posi en quarentena. Hi ha necessitats de la societat molt contradictòries. De la mateixa manera que em demana que vagi molt de pressa també em suggereix que tingui en compte altres qüestions com la necessitat de conciliar la meva vida professional i la meva vida personal, o que sigui capaç de dismunir aquesta velocitat en aspectes com el consum, el ritme de vida, etc, ja que se'm diu també que aquestes són algunes de les causes d'aquesta desorientació que ens pot portar realment malestar.
No amaguem el cap sota l'ala: una de les causes del malestar docent és la incapacitat de l'administració de tornar a il.lusionar als mestres, a revaloritzar la seva feina, a valorar les pràctiques que estan obrint camins en la direcció de fer possible una escola pública i emancipadora. Tot i la retallada de recursos. El malestar docent es crea quan un equip de mestres sap molt bé que té entre mans, diagnostica els problemes i els reptes que té al davant i no troba el recolzament que necessita per dur a terme la seva tasca. El malestar docent s'afavoreix quan es perd la confiança amb mestres i escoles i es pensa que no tindran capacitat de fer la millor escola possible amb unes condicions que són molt millorables. Mentre sobre la majoria de les escoles planegi aquesta gran desconfiança. poc malestar erradicarem.
L'apartat dedicat a la llengua torna a utilitzar tòpics que no aclareixin més que les posicions prèvies i ideològiques de cada partit. Algú diu una gran veritat, que fa vergonya que hàgim de recordar: la immersió lingüística no és una aposta política sinó un mètode. Ho diu algú que en algun moment va passar per l'escola i ho va practicar. Tots els que en fan bandera política i ideològica, i des del xovinisme o la demagogia volen sembrar la discòrdia i la separació carregant-se el mètode s'haurien de passejar més per les escoles del país i haurien de veure com amb les seves posicions els únics perjudicats són aquells ciutadans que es creuen que estan defensant: tots els que, per raons diverses, encara no coneixen la llengua del nostre país. Però és un altre tema i ara no ens hi allargarem.
Una darrera qüestió com a demanda. La vaig fer fa uns dies en una anterior entrada i la reitero. La vaig escriure també dies després de constituir-se a Catalunya el primer govern tripartit (en una revista extingida a Santa Coloma de Gramenet, el Fórum Grama). Guanyi qui guanyi, a l'administració educativa poseu a persones que sàpiguen què és l'educació, quines necessitats tenen els infants i joves avui, que coneguin l'escola, que tinguin una visió àmplia, no sectària, flexible del sistema educatiu que ens cal. No podem permetre'ns el luxe de posar persones que l'únic mèrit -o quasi l'únic- sigui el carnet d'un partit, sigui quin sigui aquest partit. Estic convençut que l'escola us ho agrairà.
dimarts, 16 de novembre del 2010
Professionalitat, condicions laborals i reconeixement social (III) I productivitat
I productivitat de la funció pública.
Es parla de la productivitat en els funcionaris i tothom s'escandalitza. És clar, que amb un sistema flexible com el nostre -37'5 h d'horari laboral i només 30 hores de permanència en el centre, en els mestres i 24 en els professors d'institut- és potser lògic demanar algun sistema per mesurar la qualitat de la feina dels funcionaris. No sé en altres sectors, però a l'educació alguna cosa s'hauria de fer sinó es vol caure en que cada vegada siguin més els mestres i les mestres que facin el mínim, i mirin malament a aquells que fan el que la seva professionalitat els hi dicta.
Perquè tenim por de tenir un reconeixement, del tipus que sigui, pel fet de que hi hagi un compromís més gran amb la seva feina? Hi ha qui diu que el problema són els mecanismes i els indicadors que ens permeten avaluar aquesta dedicació. Hi estic d'acord perquè aquests indicadors no es poden basar en termes quantitatius, si bé una part d'aquests indicadors s'han de tenir en compte.
Però aquesta no pot ser la única raó per no impulsar alguna mena d'avaluació que afavoreixi i estimuli precisament aquest compromís amb la feina ben feta. Cal que aquesta avaluació funcioni, acompanyada de tots els mecanismes d'acompanyament i de suport que permetin superar els indicadors que no assoleixin els mínims establerts.
Aspectes com el treball en equip, la formació, la participació en activitats innovadores, la implicació de la comunitat i la relació amb l'entorn, el respecte als acords presos, la inciativa i la creativitat en el treball... haurien de ser claus en aquesta avaluació. I de l'avaluació caldria que en sortissin decisions que fessin referència a la formació, a l'acompanyament, al suport als equips, individual i col.lectiu...
És clar que, a la vegada que es parlava de la productivitat, el mateix Secretari d'Estat, recomanava a les comunitats autònomes que disminuïssin les inversions en educació. Ja poden dir el que vulguin els candidats, que qui fa les polítiques en el dia a dia té un pensament únic i escorat a la dreta més conservadora.
Productivitat? Que s'apliqui als alts funcionaris i als sectors més privilegiats de l'aparell de l'estat. Per cada incopliment d'una promesa electoral, reducció de sou. S'acabarien potser aviat els especuladors i els que banalitzen la política amb promeses que no pensen complir.
Es parla de la productivitat en els funcionaris i tothom s'escandalitza. És clar, que amb un sistema flexible com el nostre -37'5 h d'horari laboral i només 30 hores de permanència en el centre, en els mestres i 24 en els professors d'institut- és potser lògic demanar algun sistema per mesurar la qualitat de la feina dels funcionaris. No sé en altres sectors, però a l'educació alguna cosa s'hauria de fer sinó es vol caure en que cada vegada siguin més els mestres i les mestres que facin el mínim, i mirin malament a aquells que fan el que la seva professionalitat els hi dicta.
Perquè tenim por de tenir un reconeixement, del tipus que sigui, pel fet de que hi hagi un compromís més gran amb la seva feina? Hi ha qui diu que el problema són els mecanismes i els indicadors que ens permeten avaluar aquesta dedicació. Hi estic d'acord perquè aquests indicadors no es poden basar en termes quantitatius, si bé una part d'aquests indicadors s'han de tenir en compte.
Però aquesta no pot ser la única raó per no impulsar alguna mena d'avaluació que afavoreixi i estimuli precisament aquest compromís amb la feina ben feta. Cal que aquesta avaluació funcioni, acompanyada de tots els mecanismes d'acompanyament i de suport que permetin superar els indicadors que no assoleixin els mínims establerts.
Aspectes com el treball en equip, la formació, la participació en activitats innovadores, la implicació de la comunitat i la relació amb l'entorn, el respecte als acords presos, la inciativa i la creativitat en el treball... haurien de ser claus en aquesta avaluació. I de l'avaluació caldria que en sortissin decisions que fessin referència a la formació, a l'acompanyament, al suport als equips, individual i col.lectiu...
És clar que, a la vegada que es parlava de la productivitat, el mateix Secretari d'Estat, recomanava a les comunitats autònomes que disminuïssin les inversions en educació. Ja poden dir el que vulguin els candidats, que qui fa les polítiques en el dia a dia té un pensament únic i escorat a la dreta més conservadora.
Productivitat? Que s'apliqui als alts funcionaris i als sectors més privilegiats de l'aparell de l'estat. Per cada incopliment d'una promesa electoral, reducció de sou. S'acabarien potser aviat els especuladors i els que banalitzen la política amb promeses que no pensen complir.
Gent estressada, gent valenta
Us heu adonat la quantitat de persones estressades, treballant a temps complert, no tenint hores per tancar, mares de família que treballen a jornada completa... que són valentes? Potser el partit que ho proposa ens hauria d'explicar, a més que hem de ser valents, quin model de societat ens està proposant.
A no ser que agafem la interpretació de polònia: són gent valenta ja que van lents...
Els jocs de paraules en les eleccions donen molt de si.
A no ser que agafem la interpretació de polònia: són gent valenta ja que van lents...
Els jocs de paraules en les eleccions donen molt de si.
dilluns, 15 de novembre del 2010
Programes electorals
Llegeixo els programes electorals entre la por i la incredulitat.
Tants bons propòsits no haurien de provocar aquests sentiments. Els hi dono a tots la confiança de que volen millorar les coses però les meves lectures són massa crítiques.
Algunes propostes em fan por pensant amb la possibilitat de que, realment, puguin dur-se a la pràctica. Acabar amb la possibilitat d'una escola en la qual gaudir i aprendre no siguin dos conceptes indisolubles, em fa por... Em ve al cap aquella frase famosa dels meus anys joves: la letra con sangre entra. Ja ho he dit en altres moments: qualsevol proposta que plantegi que l'escola ha de recuperar la cultura de l'esforç és d'una gran demagogia. Si alguna cosa tenim clara els mestres -tots, eh! els de dretes, els d'esquerra, els independents, els valents, els covards...- és que els infants, els joves, tothom, s'han d'esforçar si volen aprendre. Potser ens equivoquem en com aconseguir-ho, però qui afirma que no és una gran preocupació de l'escola , desconeix profundament la realitat del nostre sistema educatiu. Els qui fan aquesta proposta haurien de mirar quina societat estant construint i potenciant. Ho sento, em fan por. Com em fan por qui parla tant d'excel.lència, amb una visió selectiva i excloent.
D'altres em porten a la incredulitat. Vaguetats, consignes mal repetides i formulades, tòpics, els de sempre... Poques idees davant de la taula. De les que podrien recuperar la il.lusió. Ja ni ho intenten. Què deuen pensar que votem els docents? En general... O potser pensen que no votem gaire...?
Perquè no s'adrecen clarament a les escoles per dir com remuntaran la crisi? O com la immensa majoria dels docents recuperaran la il-lussió del a seva professió? O com recompondran les relacions en les comunitat enfrontades?
O com posaran els mitjans per fer una escola inclusiva (com se n'omplen la boca!), democràtica i participativa, moderna i competencial, igualitària i equitativa, respectuosa i tolerant...
Mentrestant la campanya es presenta no als ciutadans sinó als consumidors i als qui es mouen per missatges plans: independents, catalans, valents, diferents, espanyols... Sense proposres. Només mirant de desprestigiar als altres.
Paraules.
Què donaria en aquests moments per un missatge veritablement esperançador? Com a mínim un vot.
Tants bons propòsits no haurien de provocar aquests sentiments. Els hi dono a tots la confiança de que volen millorar les coses però les meves lectures són massa crítiques.
Algunes propostes em fan por pensant amb la possibilitat de que, realment, puguin dur-se a la pràctica. Acabar amb la possibilitat d'una escola en la qual gaudir i aprendre no siguin dos conceptes indisolubles, em fa por... Em ve al cap aquella frase famosa dels meus anys joves: la letra con sangre entra. Ja ho he dit en altres moments: qualsevol proposta que plantegi que l'escola ha de recuperar la cultura de l'esforç és d'una gran demagogia. Si alguna cosa tenim clara els mestres -tots, eh! els de dretes, els d'esquerra, els independents, els valents, els covards...- és que els infants, els joves, tothom, s'han d'esforçar si volen aprendre. Potser ens equivoquem en com aconseguir-ho, però qui afirma que no és una gran preocupació de l'escola , desconeix profundament la realitat del nostre sistema educatiu. Els qui fan aquesta proposta haurien de mirar quina societat estant construint i potenciant. Ho sento, em fan por. Com em fan por qui parla tant d'excel.lència, amb una visió selectiva i excloent.
D'altres em porten a la incredulitat. Vaguetats, consignes mal repetides i formulades, tòpics, els de sempre... Poques idees davant de la taula. De les que podrien recuperar la il.lusió. Ja ni ho intenten. Què deuen pensar que votem els docents? En general... O potser pensen que no votem gaire...?
Perquè no s'adrecen clarament a les escoles per dir com remuntaran la crisi? O com la immensa majoria dels docents recuperaran la il-lussió del a seva professió? O com recompondran les relacions en les comunitat enfrontades?
O com posaran els mitjans per fer una escola inclusiva (com se n'omplen la boca!), democràtica i participativa, moderna i competencial, igualitària i equitativa, respectuosa i tolerant...
Mentrestant la campanya es presenta no als ciutadans sinó als consumidors i als qui es mouen per missatges plans: independents, catalans, valents, diferents, espanyols... Sense proposres. Només mirant de desprestigiar als altres.
Paraules.
Què donaria en aquests moments per un missatge veritablement esperançador? Com a mínim un vot.
divendres, 8 d’octubre del 2010
Decència
Avui he explicat en una reunió que el Consell Escolar havia proposat la possibilitat de fer jornada intensiva encara que no l'autoritzessin. Tothom hi estava d'acord, ho havíem discutit al maig, havíem posat les nostres raons i arribàvem a la conclusió que el Departament s'estava equivocant. Creiem, a més, que la jornada intensiva no era cap contrapartida de res: era una necessitat i prou i una bona manera d'acabar el curs, tant pel que fa als nois i noies (tenien un ritme més relaxat, favorable a fer un bon final) com al professorat (que tenia més temps de coordinació conjunta). Val a dir que cap dels arguments aportats al Consorci ha obtingut cap resposta. És més, la resposta ha vingut fotocopiada de totes les altres demandes de les escoles de Barcelona. Curiosament ens han concedit per tercera vegada, tot i no demanar-ho, la jornada intensiva el darrer dia del primer trimestre. Sense comentaris.
L'escola va de colònies i fa sortides perquè ho creiem important, està en el nostre Projecte i, a més tot l'alumnat hi va tingui o no dificultats econòmiques, gràcies a la solidaritat de les famílies i als ajuts que atorguem el Consell Escolar.
Quan he explicat la reflexió del Consell Escolar, una directora ho ha qualificat d'indecent. No m'he equivocat, indecent. Ha argumentat que la llei no ens la podíem saltar perquè -citant a un antic inspector- ens feia més lliures.
Pocs comentaris a aquesta afirmació. En general, les directores i els directors manifestaven que lligar la postura de no fer colònies a la reinvindicació de la jornada intensiva estava donant resultats i situava al Departament d'Educació en la necessitat de moure fitxa.
Malament si no la mou, malament si la mou. Tot plegat és d'una gran tristesa. Haver de recòrrer als nens i nenes per forçar una negociació... Aquest és un tema enverinat i que contribuirà al "entre todas la mataron y ella sola se murió".
Que en sortirà de tot això? Només cal pensar amb els canvis en el Departament per agreujar el tema.
Mentrestant, les coses realment importants passen de llarg. I en la majoria de les escoles -no en la meva sortosament- es respira un aire molt enrarit. Costarà molt recuperar els avenços realitzats en els darrers anys.
Però els partidaris de la jornada intensiva podem estar tranquils perquè el pròxim govern serà una de les primeres coses que ens tornarà a concedir. Serà l'lexcusa i la contrapartida per seguir donant suport incondicional a l'escola segregadora i seleccionadora, en comptes de potenciar l'escola de tots i per a tots. M'enteneu, no? No cal posar ni noms ni cognoms.
L'escola va de colònies i fa sortides perquè ho creiem important, està en el nostre Projecte i, a més tot l'alumnat hi va tingui o no dificultats econòmiques, gràcies a la solidaritat de les famílies i als ajuts que atorguem el Consell Escolar.
Quan he explicat la reflexió del Consell Escolar, una directora ho ha qualificat d'indecent. No m'he equivocat, indecent. Ha argumentat que la llei no ens la podíem saltar perquè -citant a un antic inspector- ens feia més lliures.
Pocs comentaris a aquesta afirmació. En general, les directores i els directors manifestaven que lligar la postura de no fer colònies a la reinvindicació de la jornada intensiva estava donant resultats i situava al Departament d'Educació en la necessitat de moure fitxa.
Malament si no la mou, malament si la mou. Tot plegat és d'una gran tristesa. Haver de recòrrer als nens i nenes per forçar una negociació... Aquest és un tema enverinat i que contribuirà al "entre todas la mataron y ella sola se murió".
Que en sortirà de tot això? Només cal pensar amb els canvis en el Departament per agreujar el tema.
Mentrestant, les coses realment importants passen de llarg. I en la majoria de les escoles -no en la meva sortosament- es respira un aire molt enrarit. Costarà molt recuperar els avenços realitzats en els darrers anys.
Però els partidaris de la jornada intensiva podem estar tranquils perquè el pròxim govern serà una de les primeres coses que ens tornarà a concedir. Serà l'lexcusa i la contrapartida per seguir donant suport incondicional a l'escola segregadora i seleccionadora, en comptes de potenciar l'escola de tots i per a tots. M'enteneu, no? No cal posar ni noms ni cognoms.
dimecres, 6 d’octubre del 2010
Tripartits, educació i alternatives
Darrerament escoltem intervencions de l’oposició i el govern fent balanç dels anys de tripartit. Més enllà de la demagògia del tot ha anat fatal, o del triomfalisme pragmàtic, hem treballat molt bé i hem fet tot el que hem pogut... ens cal una anàlisi més acurada del que ha passat a nivell educatiu, per exemple.
És evident que els anys de tripartit han suposat una gran inversió econòmica en dos factors: professorat i escoles. Tant la sisena hora com el creixement del sistema ha propiciat l’entrada de milers d’interins, primer, i funcionaris després en el conjunt de la funció pública. Aquest és un fet indiscutible. El segon és la construcció de noves escoles públiques, fonamentalment d’educació infantil i primària, més de dues-centes en els cinc darrers anys.
Aquests fets, indiscutibles i impensables en el període del govern de Convergència que apuntava fonamentalment a favor de l’escola privada, ha quedat desvaloritzat en el moment en el que totes aquelles mesures de qualitat que s’havien de prendre i que havien de servir per potenciar aquestes noves inversions i per convertir-les en elements de canvis en profunditat del sistema educatiu, no s’han dut a la pràctica.
Polítiques de personal, de formació inicial i permanent amb els paràmetres de sempre, programes d’innovació absolutament dispersos i sense directrius, autonomies i plans estratègics limitats en origen, sense reformes a l’administració, ni a la inspecció... han suposat entrebancs i obstacles per aconseguir un canvi real en el nucli de treball de les escoles.
Aquest és un drama molt gran. Alternatives? Estan per veure. En les promeses electorals tampoc podem ni veure ni entreveure grans canvis. En definitiva, l’educació és un tema propagandístic, però menor, al qual no cal esmerçar-hi grans esforços. Sinó tampoc s’entendria la decisió d’encomanar a determinades persones sense experiència en processos d’innovació o sense experiència en els problemes de l’aula i els centres, la direcció del Departament d’Educació. Aquesta és una de les causes de la pobresa i dispersió de l’actual política educativa.
Canviar polítiques educatives és molt important. Posar al davant de la Conselleria les persones més preparades per afrontar els canvis que ja s’intueixen, no només les persones amb carnet. El país ho agrairà i els que hagin d’agafar el relleu també.
diumenge, 3 d’octubre del 2010
Una vaga, contra qui? a favor de què?
Llegeixo l'article d'Alain Touraine al País, el 26 de setembre. Tres dies abans de fer vaga. Votant la vaga, en el sorteig m'ha tocat fer serveis mínims. Per tant, el 29 treballo.
Durant el dia de vaga, a part de contestar l'aplicatiu del Departament d'Educació -segurament que ho he fet malament, no puc amb aquesta mena d'eines!-, acabar feines endarrerides, arreglar les maduixeres de l'hort... tinc temps de pensar contra què fem vaga... O a favor de què. O de qui. Touraine amb la seva anàlisi ens dóna una raó, subtil, difícil de concretar, d'acordar, de saber, de manifestar: "Trobar paraules que trenquin el silenci i accions que ens treguin de la paràlisi. La passivitat i la resignació no són només conseqüències d'aquesta situació en la que estem immersos, sinó que han esdevingut algunes de les seves causes profundes. "
Parlo amb els meus companys i companyes que han decidit no fer vaga: estan d'acord en que la situació és insostenible però no poden permetre's els descomptes en la nòmina, o en tot cas valoren que aquests descomptes no poden ser la torna justa de la protesta. Un dirigent polític em diu a primera hora que hem de "catalanitzar la vaga". Uns altres es discuteixen i cirtiquen que membres del govern assisteixin a les maniestacions. En Carles un alumne de tercer em dirà escandalitzat que no li sembla bé que la gent es manifesti, trenqui aparadors i robi les tendes. L'enquesta del diumenge diu que l'enquesta ha perjudicat als socialistes i als sindicats.
Els que pensen que millor que en ZP continui abans que vinguin els del PP i CIU estan nerviosos amb els resultats de les anàlisis i de les enquestes d'opinió. Els que vindran ens faran bons els actuals? potser si. Mals temps per reflexionar i replantejar-se masses coses.
I malgrat tot no volem renunciar a pensar que hi ha possiblement altres sortides a la crisi. Altres maneres de ferpolítica. Altres alternatives molt més properes a les necessitats de les persones. No hi renunciem, encara que tot al nostre entorn ens indiqui el contrari. Alguna cosa hem de fer sinó volem, com diu Touraine, que la crisi sigui el nostre destí i no una situació cojuntural i concreta a la qual hem de fer front.
Durant el dia de vaga, a part de contestar l'aplicatiu del Departament d'Educació -segurament que ho he fet malament, no puc amb aquesta mena d'eines!-, acabar feines endarrerides, arreglar les maduixeres de l'hort... tinc temps de pensar contra què fem vaga... O a favor de què. O de qui. Touraine amb la seva anàlisi ens dóna una raó, subtil, difícil de concretar, d'acordar, de saber, de manifestar: "Trobar paraules que trenquin el silenci i accions que ens treguin de la paràlisi. La passivitat i la resignació no són només conseqüències d'aquesta situació en la que estem immersos, sinó que han esdevingut algunes de les seves causes profundes. "
Parlo amb els meus companys i companyes que han decidit no fer vaga: estan d'acord en que la situació és insostenible però no poden permetre's els descomptes en la nòmina, o en tot cas valoren que aquests descomptes no poden ser la torna justa de la protesta. Un dirigent polític em diu a primera hora que hem de "catalanitzar la vaga". Uns altres es discuteixen i cirtiquen que membres del govern assisteixin a les maniestacions. En Carles un alumne de tercer em dirà escandalitzat que no li sembla bé que la gent es manifesti, trenqui aparadors i robi les tendes. L'enquesta del diumenge diu que l'enquesta ha perjudicat als socialistes i als sindicats.
Els que pensen que millor que en ZP continui abans que vinguin els del PP i CIU estan nerviosos amb els resultats de les anàlisis i de les enquestes d'opinió. Els que vindran ens faran bons els actuals? potser si. Mals temps per reflexionar i replantejar-se masses coses.
dimecres, 30 de juny del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)