Més recursos no suposa més qualitat

Aquestes paraules pronunciades després d'anunciar les retallades que afecten i afectaran a l'escola del nostre país són una veritat... a mitges.

Està clar que l'augment de recursos no suposa un augment automàtic de la qualitat. Per això molts pensem i proposem que el que cal és actuar també sobre l'escola, les seves estructures de funcionament, la seva cultura, potenciant processos i contextos en els quals la innovació sigui possible. Però l'administració no es dedica això i d'aquesta manera, la seva afirmació té una part de veritat: les escoles no acaben d'estar preparades per tenir més recursos i, de vegades, els recursos suplementaris que reben no es tradueixen en un avenç significatiu en el camí de la qualitat.

Però és que l'administració no està fent la seva feina, i a més ens posen entrebancs continus per avançar al no desenvolupar una autonomia efectiva de centres, no crear les condicions per poder innovar i millorar des dels centres, no invertir suficientment en formació, no trasnmetre ni valorar els valors d'una cultura de canvi... Tot això no ho fa i volen que els recursos canviin les escoles. I en aquest context tenen l'excusa perfecta per retallar els recursos ja que aquests no comporten millores automàtiques de la qualiutat.

Repeteixo: la responsabilitat passa per posar les condicions per tal que els recursos que es necessiten -que són molts- puguin ser utilitzats amb eficàcia. I això és el que no  fa ni l'administració actual ni la passada. És una mena de pecat original dels que només es dediquen a explicar-nos com ho hem de fer per fer-ho millor, sense posar les condicions per tal que sigui possible.

Les escoles no canvien amb més recursos, solament. Però  necessiten recursos per canviar, i més dels que ens estan arribant. I a la vegada necessiten estructures organitzatives i cultures professionals que ho facin possible. Aquest és el camí, molt compleix com manifesten molts autors. Amagar el cap sota l'aula o l'excusa fàcil de dirque els recursos no són imprescindibles, no ajuda a superar l'actual crisi del sistema educatiui condemna a una part de les escoles a disminuir significativament la qualitat.

¿Algú s'ha parat a analitzar perquè quan hi ha una retallada -acostuma a ser uniforme, per tal que ningú pugui protestar, a excepció de la privada esclar...- a qui afecta més és a les escoles que tenen un projecte més innovador o a les que tenen una població amb més dificultats?  És a dir, o bé als que aprofiten més els recursos que tenen o als que necessiten més dur a terme una acció compensadora i de suplència d'altres instàncies.

Silenci

El silenci és un bon so. És el so imprescindible per tal que se senti la música. Faig silencis, de tant en tant, en aquest bloc. Em colpegen masses informacions. La setmana passada ens van informar, per exemple, de les propostes de mesures amb les quals s’espera fer nous estalvis que, presumiblement, faran front a la crisi. Haig de deixar passar una mica de temps abans de dir tot el que penso. Darrera les explicacions, en general, hi ha bones intencions. Però després, els efectes secundaris malmeten totes les bones intencions.

Les propostes segueixen afectant a la qualitat del sistema.

Mentrestant, a l’aula, els projectes flueixen i constitueixen un bon oasi d’aprenentatge i llibertat, que fa que el temps i l’acció vagin avançant.

Més debats

A Santa Coloma de Gramenet i el dissabte a La Seu d'Urgell. Anb una trentena de persones a cada lloc, presentem les idees transversals del llibre. De fet és llibre neix com la resposta a una paradoxa: com és possible que no tinguem temps, en una època en que el temps sembla que és el que més abunda? L'esperança de vida és més gran, els avenços de la ciència i de la te`cnica ns ho fan tot més fàcil i més ràpid...

Però, misteris de la vida: sembla que no tinguem temps per a res.

I a l'escola passa quelcom semblant. El temps, encara que s'allargui artificialment per efectes de la sisena hora, no ens porta més possibilitats d'actuació sinó que ens limita cada vegada més. Precisament és la sisena hora, segons la majoria del professorat, la que ens fa tenir menys temps al professorat per poder-nos coordinar millor. Més és menys i, com a contrapartida, menys és més.

És difícil veure progrés on només hi trobem sovint noves complicacions burocràtiques. Complicacions que ens treuen un temps imprescindible que cal dedicar a l'escola. En un temps de tanta escassedat, de reducció de recursos, d'aproitament al màxim del temps, l'administració continua complicant superlativament tots els procediments per tal que equips directius i docents, perdem més temps en omplir paperassa, i intentar primer de tot, entendre-la.

L'educació lenta es podrà dur a terme si hi ha una disminució substantiva d'aquesta burocràcia paralitzadora, inútil i inoperant. Només així podrem començar a parlar de nous usos del temps, molt més realistes i ajustats a una època que, ens agradi o no, limita els recursos i predica l'austeritat.