El Far de Sant Sebastià

Hi ha tants records lligats a aquest far... Des de fa uns dies presideix el blog. L'he vist durant el dia, amb sol, plovent, a la nit, quan deixa anar el primer raig de llum... Quan era petit el visitàvem amb els meus pares i el farer ens ensenyava el llum de petromax que substituïa l'electra, quan aquesta fallava... que en aquella època també ho feia.

Els fars tenen l'encant de les coses antigues que encara ens fan servei. En aquest món tan ple d'incerteses són el símbol de que, encara que estiguem perduts, hi ha senyals al nostre costat que potser ens ajudaran a trobar el camí o a arribar a port.

Els fars, que són tan importants per la llum que fan, com per les estones que resten apagats.



Pugeu a Sant Sebastià i deixeu-vos emportar per la màgia de la seva llum i del mar que té al davant. Ho heu de fer al capvespre, quan comença a iluminar, però encara hi ha llum per veure on es perden les seves ones.

Dia Mundial de la poesia

LA POESIA

Com el galop, mig oblidat,
d’uns cavallets de fira,
avui, a casa, ens sedueix
l’encant d’un món feliç: el tèrbol
remolí de la imatge.
Però la nit truca a la porta,
i el silenci convoca les paraules perdudes
-com un grapat de còdols grisos
a la llera del riu,
sota la boira gebradora.
Amb lent reflux, tornen llunyanes
cançons de bressol, ecos
d’elegia, mormols...

Ferit d’enyor, calla el poeta.
I entreveu, amb ulls clucs,
el cec enigma
d’un temps de somni i de vertigen,
que roda més de pressa
que els cavallets de fira.
Ens amenaça el trist orgull
de l’home, seduït
per l’encant de la tècnica.
Però no moren, les paraules.
Flama en la nit, la poesia
és saviesa compartida,
contra l’oblit. I pura gràcia
d’un art madur: rigor i joc.

Jordi Pamias

Decálogos de la niñez

Us transcric un text de Daniel Calmels un escriptor, psimotricista que va participar en les Jornades de Psimotricitat que va organitzar l'ICE de la UAB fa quinze dies.

Decálogos de la niñez

Cuando un niño se tira no quiere decir que se caiga.
Cuando un niño choca no quiere decir que empuja.
Cuando un niño golpea no quiere decir que lastime.
Si un nño se mueve no quiere decir que sea activo.
Cuando un niño se muestra activo no quiere decir que sea interactivo.
Cuando un niño hace silencio no quiere decir que se calle.
Cuando un niño sueña no está distraido.
Cuando un niño se inmoviliza no quiere decir que esté quieto.
Cuando un niño está solo no quiere decir que esté aislado.
Cuando un niño se esconde pide una mirada suave.
Cuando un niño consiente no quiere decir que acuerde.
Cuando un niño ríe no quire decir que esté contento.
Cuando un niño se asombra no quiere decir qeu esté asustado.
Cuando un niño pregunta no queire decir que no sepa.
Cuando un niño transgrede no quiere decir que se equivoca.
Cuando un niño se equivoca no es un acto de ignorancia.
Cuando el tiempo concluye no quiere decir que el niño termina.
Cuando un niño dice no, quiere decir que dice no.

La formació permanent del professorat (1)

El Pla de formació permanent del Departament d'Educació compleix 5 anys i en aquests moments se'n fa una valoració, per intentar que el proper pla reculli les mancances i millori el seu funcionament.

Com a usuari d'aquest Pla de formació voldria fer algunes reflexions.

El Pla de formació és un element clau que explicita les prioritats del Deaprtament d'Educació des d'un punt de vista de la qualitat del sistema. La Formació permanent és un element clau que lliga recerca, innovació, millora de la pràctica i dels aprenentatges a l'aula. És la inversió clau de futur que cal fer si hom vol fer una aposta per la qualitat. Per això, tant el pes específic que la formació té en el conjunt del pressupost del Departament, com la reducció dels darrers anys, ens dóna una percepció molt negativa de com el Departament d'Educació pensa el seu futur. El futur de l'escola, de la millora de l'escola, passa per aconseguir que la resposta professional als nous reptes (i als vells reptes) de l'educació s'assoleixi amb tota la qualitat possible. Si reduïm el pressupost de formació adreçat al personal que treballa a l'escola, és un simptoma de que no treballem estratègicament, sinó a curt termini. Tenim mala peça al teler d'entrada. No sé quin pressupost caldria reduir, però la inversió en formació és la millor inversió de futur. Anirem malament si aquesta qüestió no es soluciona.

En segon lloc, cal que el model de formació, el propi Pla, faci un gir compernicà de 180º, no de 36oº perquè llavors ens quedaríem on estem. Un gir, que ssuposi canviar la mirada, la perspectiva i el model de gestió del pla de formació.

En aquest sentit proposo un conjunt d'aspectes que crec que cal reformar en profunditat.

a) El lligam entre el Pla de formació i el Decret d'autonomia educativa. No hi pot haver un decret que desenvolupi l'autonomia educativa dels centres, rodejat d'altres normatives que el que fan és limitar el seu desenvolupament. Això és el que passa amb el pla de formació. Tenir autonomia vol dir decidir quina formació vull fer, en quina modalitat s'adapta més a les necessitats de la meva escola, quina durada, quins mecanismes estableixo per avaluar-ne la seva qualitat... Com es pot fer això en un context en el qual et diuen quines modalitats pots fer, quantes hores, quins formadors, quina durada, com ho has d'avaluar i, a més ,tamenacen que si la formació no té una incidència remarcable a l'aula, no podràs tornar a demanar aquesta formació. Qui fa aquestes normatives burocràtiques? Algú que sap què és una escola? Ho dubto. Només els mou una política de control administratiu i burocràtic, quantitatiu i un anàlisi obsessiu pels resultats.

La burocratització, els terminis desajustats, les exigències administratives... no ajuden a desenvolupar una formació que realment serveixi als centres. Cal revisar el catàleg de modalitats, els requisits per fer formació, les normatives específiques de control i avaluació, els terminis de solicitud. Totes aquestes qüestions quantifiquen la formació, tendeixen a treure el sentit que realment té. Si estem reivindicant l'autonomia i l'elaboració de plans de formació hauríem de ser capaços de donar autonomia per tal que cada escola pogues dissenyar aquelles activitats que més s'adequen a les seves necessitats i que, en cas de ser oportú, aquestes activitats puguessin ser reconegudes i subvencionades pel Departament d'Educació.

Els con trols administratius i burocràtics només serveixen per tranquil.litzar els buròcrates de l'administració que volen que les activitats es cenyessin a les característiques que ells defineixen, pensant que, si això passa, la qualitat i la incidència a l'aula està garantitzada. Quin poc coneixement de com es transformen les cultures i de la lentitud del canvi educatiu!

Benito

Diumenge vam escoltar Benito Lertxundi a l'Hospitalet. En una sala a mitges, la tarda es va omplir d'una veu greu, profundament poètica, evocant per tots els assistents tots els colors del verd del país basc, amb els matisos que formen la seva gent... Vam viatjar a les seves valls i, sobretot, al seu mar.

Perquè cantem? A l'entorn del foc, segur que la humanitat ha inventat la paraula, el llenguatge i, també la cançó, la poesia... Tots els colors de la tardor, t'evoquen...

Un gran poeta de la cançó, de la paraula més alta, més sincera, interrogant, qüestionant, preguntant...



Sentint-lo et venen ganes de cantar, de somiar, de creure amb les persones profundament arrelades a un paisatge, a una comunitat. Gràcies, Benito, per poder seguir comptant amb la teva veu.

Pedagogia i política

L'amic Marc m'envia la següent informació:

"Mirant els resultats de les eleccions regionals a França on els ecologistes d'Europa Ecologie han tret tan bons resultats, he trobat un nom que em sonava com a cap de llista a la regió de Rhone-Alpes. Després de pensar-hi una mica he recordat que era el pedagog Philippe Merieu ! M'ha fet especial il·lusió que una persona que sento propera pedagògicament s'impliqués ara políticament en una formació ecologista i d'esquerres.

He mirat la seva pàgina web i m'ha agradat força (dins del que el meu francés em permet) el text on justifica el seu compromís polític."

Que l'educació lenta rutlli! (i 2)

1. Deixar de fer totes les coses que no són imprescindibles, burocràtiques, demandes externes que no ens aporten cap millora a nivell de centre. Economitzar el temps destinat a omplir graelles i aplicatius. Invertir el temps de gestió dels equips en la documentació dels processos que es produeixen a nivell d'escola: experiències, projectes, reflexions... ordenant aquests processos, invertint temps en consensuar aquests petits exemples de documentació que sorgeix de la pràctica de cada escola.

2. No substituir cap document propi de l'escola, per un esquema extern. Rebutjar la imposició d'esquemes externs en la confecció dels propis projectes. Fer la lectura d'aquestes propostes externes com orientacions que poden ser vàlides per donar pistes al propi desenvolupament dels projectes local i específics de cada escola, que és l'important.

3. Començar a revisar els horaris de les aules en el sentit de concretar franges horàries més grans per a treballar amb els alumnes. En aquestes franges situar els mestres que hi participaran i donar flexibilitat a cada aula i nivell i cicle, per concretar com es distribuiran activitats, disciplines i àrees. Amb això afavorirem un espai i un temps en el que serà possible començar a fer activitats més globals i interdisciplinars. Amb un respecte als diferents nivells i ritmes en els que aplicarem aquesta interdisciplinarietat. La globalització dels aprenentatges no es pot aplicar per decret, sinó que hem d'avançar-hi pasa a pas, en la pràctica i amb l'acord de tots els implicats, mestres que provenim de cultures disciplinars i fragmentades, no ho oblidem.



4. Seguir revisant els horaris de les àrees instrumentals -llenguatge i matemàtiques- per reduir-ne el pes explícit a l'horari. Entendre que aquestes àrees es treballen en molts moments de l'aula i, per tant, el que cal es tenir una mirada instrumental de veritat. Si són instruments per a la comprensió del món les hem d'entendre com a recursos que hem d'utilitzar en qualsevol moment i no com a disciplines d'estudi descontextualitzat.

5. Impulsar temps a les escoles, en els quals sigui possible la deliberació, la meditació, la reflexió... el no-fer-res programat és una necessitat per fer possible un aprofundiment en tots i cadascun dels nostres objectius més educatius. Crear un clima d'aprenentatge a l'aula, en la que els alumnes hi participin, hi trobin sentit, practiquin un esforç continuat, racional i emocionament positiu.

7. Revisar espais de les escoles i de les aules, inclosos passadissos, biblioteca, pati, vestíbuls... per fer possible llocs en els quals es faciliti l'educació no formal, no organitzada.

8. Revisar els continguts del currículum per tal de seleccionasr i triar aquells coneixements bàsics amb els que cal assegurar la seva comprensió. Donar temps als aprenentatges bàsics i bandejar els irrelevants, tots aquells que només suposen una reproducció automàtica d'un sabers.

9. Començar a revisar el treball que fem en les aules de programació i seqüenciació organitzativa dels aprenentatges que treballarem en cada aula. Flexibilitzar les programacions és molt important, treballant en la línia de fer bones declaracions d'intencions, planificant actuacions a realitzar i, sobretot,m situant el rigor professional en fer constants avaluacions i revisions del treball realitzat a cada aula.

10. Analitzar els instruments que tenim a les aules per treballar el temps amb els nostres alumnes i veure quina idea de temps estan transmetent. Una idea accelerada? de respecte als ritmes diversos i flexibles? Revisar els comentaris que fem en les sessions d'avaluació i en els informes a les famílies i, per què no, en el llenguatge que tenim a les aules, per tal de veure quin tractament hi té la lentitud. La penalitzem? La respectem? La treballem?

11. Potenciar el joc com a eix central de l'activitat de l'infant a l'escola i fora de l'escola. Els infants si no juguen no aprenen. No cal pensar en jocs per a que aprenguin... L'aprenentatge es donarà de forma natural. Potenciar els jocs lents, per sobre dels ràpids.

12 Treballar amb les famílies la introducció d'espais i temps tranquils, lents, de calma... absolutament necessaris per un creixement emocional i intelectual. Reduir les activitats extraescolars. Potenciar que hi hagi temps familiar no organitzat, en el que no cal fer cap activitat programada. Una tarda a la setmana, pot ser la tarda de la no activitat?

Aquesta llista és provisional i suposa camps d'actuació en els quals hi pot haver concrecions molt més específiques i diferents. Es tracta de reflexionar conjuntament i explicar-nos les experiències, pràctiques o idees que tinguem. Aquí o en el bloc de l'educació lenta. Estem oberts als vostres suggeriments i crítiques.

Que l'educació lenta rutlli!

Que l'educació lenta rutlli! (1)

Let the slow times roll! va escriure Maurice Holt en el seu manifest per l'educació lenta.

Deia fa uns dies que, en les presentacions que faig del llibre, les qüestions de debat al final giren a l'entorn d'una mateixa idea: Estem d'acord amb les idees que es planteja, tant en el llibre com en la presentació, però... com ho podem fer en la pràctica?

M'escriuen d'una Escola de Celrà, plantejant més o menys el mateix. M'ho pregunten a Sabadell aquesta setmana. La meva amiga Núria diu que pot ser un moviment real, pràctic, que torni a ilusionar a alguns mestres i algunes escoles que veuren que això no pot seguir amb els mateixos paràmetres de presses, quantitat, cronos...

És clar que impulsar un model en aquesta línia no és una qüestió ni fàcil ni senzilla. En primer lloc perquè no es tracta de rproduir models ni receptes. Trencaríem un dels principis en el que es sosté la proposta: la necessitat d'impulsar projectes locals, adaptats a les circumstàncies de cada situació, puntuals en algun lloc, més permanents en un altra...

Crear moviment, i els Moviments de Renovació Pedagògica hi estan també donant voltes, és un procés molt obert, flexible, gens dogmàtic... que es basa en intentar a partir de pràctiques concretes, idees que es van transmeten, diàlegs constants i reflexions fetes en veu alta i en veu baixa anar canviant cultures, maneres de fer, de pensar i de sentir. I això és el que és més complex, perquè com apuntava Arianne en un comentari, estem instal.lats en un conjunt d'idees i afirmacions que les vivim com si fossin la situació més natural del món. I són idees immovilistes, conservadores, molt poc pedagògiques. Em sembla que va ser el ministre del primer "pelotazo" en Solchaga, el que ja ens va advertir que respecte als problemes econòmics i de desenvolupament només hi havia una alternativa i que aquesta alternativa passava per no posar en qüestió el mateix sistema. El sistema que produia desigualtat, atur, pobresa...

Per tant, que l'educació lenta rutlli, depèn de nosaltres. En aquest sentit, vull fer una primera proposta, des de l'àmbit escolar, apuntant quins aspectes podem començar a replantejar. De l'experiència que acumulem i posem en pràctica, en poden néixer noves idees que anem transmetem. Potser és veritat que una petita revolució, molt lenta, pot començar.
Som-hi!

Dos debuts

La Sílvia Pérez, el dia 4 al Palau de la Música. No deixava de dir-nos que estava molt feliç. Ens va meravellar amb la seva veu i les seves cançons. Algunes que fan posar la pell de gallina, com les Corrandes d'Exili. O la cançó del Gallo Rojo, de molts records d'altres temps.





Dimarts 9, al Liceu, Nino Machaidze, una cantant excepcional que ens va fer feliços, transmetent amb les cançons de "La fille du régiment", la seva pròpia felicitat.






Quanta emoció es transmet amb unes cançons, amb unes paraules acompanyades de música? Les veus ressonen, amb els seus silencis, els seus aguts, els gestos que acompanyen els mots.

Dues cantants, en entorns i contextos diferents. I a totes dues els unia semblants emocions que ens transmetien al públic dels dos concerts.

La normalitat en la cultura educativa

Una vegada quan em feia una revisió mèdica, el metge em va preguntar si bevia. Li vaig contestar que "normal". Amb aquesta resposta el metge em va dir que havia de respondre de veritat, ja que la normalitat per uns no ho és per altres.

En l'actualitat estem acostumats a tenir una visió esbiaixada del que és normal. I a l'escola com diu l'Arianne en un comentari, un conjunt d'aspectes s'han instal.lat en la normalitat i ningú sap com tenen tant de consens.

Fa uns dies un comentarista del país deia que en l'acgtualitat tenim la impressió de que se'ns pixen a sobre i ens fan creure que plou. És el paradigma del què ens passa? Potser no tant exagerat ni barroer però tendim a considerar natural un funcionament metodològic, didàctic, educatiu que potser era natural al segle XIX però no al 2010. Quants aspectes inventats fa dos-cents anys, continuen presents a l'educació i l'escola actual? Quines són les demandes que ens fan arribar a l'escola?

Trencar inèrcies, cultures massa encotillades i rígides, vèncer la seguretat que ens dóna l'immovilisme... Les naturalitats de vegades són molt contraproduents i són rèmores del canvi. Hem de construir el canvi i la millora amb noves seguretats, fonamentades amb la necessitat d'una nova educació que construeixi noves cultures i que trenqui aquestes inèrcies tan conservadores.

La naturalitat, el que sempre s'ha fet, no ajuda a aquest canvi necessari.

Els infants són competitius?

Com contrarrestem des de l'escola, la competitivitat dels infants? Aquesta és una pregunta que em van formular en un dels darrers debats sobre la lentitud.

Però només l'hem de treballar a l'escola? Els nens són competitius de forma natural? Quina influència tenim l'escola? I, la família, només influeix indirectament?

Pensem l'exemple que reben els nostres infants, nois i joves a la família, socialment... Quan estem amb ells mirant un esport. Quan conduïm un cotxe. Quan hem de seguir un torn en un comerç o en un cinema... És un missatge de col.laboració, amabilitat, esportivitat...?

Els models de comportament dels adults actuen com exemple en la construcció dels models de comportament dels més joves. I l'escola, de vegades, intenta compensar amb més o menys fortuna aquests models, treballant la cooperació, el treball en equip... Per educar a un infant necessitem tota la tribu. Passar-nos la responsabilitat d'uns sectors a d'altres, només produeix ineficàcia i actuacions fragmentades.

Doble llenguatge, indignació.

El doble llenguatge és quan dius una cosa, la valores, fins i tot, opines que funciona bé, que és important... i després en fas una altra en la pràctica. I si el fer en la pràctica, a més de la contradicció amb el discurs, depén de criteris canviants, polítics, és un doble llenguatge que indigna.

Mentre el Director General d'educació bàsica i batxillerat recolzava, a les Jornades del divendres 6, l'actuació de les escoles novelles, les seves pràctiques, la seva contribució a la innovació i la millora de l'educació... m'explicaven les pressions que una escola de Lleida ha tingut per tal que deixi de fer allò que és una pràctica habitual de moltes de les escoles novelles i d'altres escoles amb història del nostre país.

Un grup de quatre famílies descontentes del projecte de l'escola Ciutat Jardí de Lleida van iniciar un conjunt d'actuacions destinades a impedir que aquest projecte tiri endavant. Sense el suport del conjunt de les famílies, són escoltats per les autoritats del Departament d'Educació de Lleida i provoquen un conjunt d'actuacions d'inspectors, encapçalats per l'inspector en Cap, que intenten a partir d'un control inusual i absolutament desmesurat, que l'equip educatiu de l'escola renuncii a trets importants del seu projecte. (La seva inquisició també arriba a l'extrem de questionar perquè els nens i nenes no porten sempre bata, però com que això ratlla la ridiculesa, crec que no val la pena fer-ne cas).

L'equip es manté en el seu projecte. I ens demana recolzament. El té, incondicional, de les escoles novelles, de la Federació de MRP de Catalunya i m'atreveixo a dir de tots els mestres que volem fer possible una altra mena d'educació i que ens creiem de veritat tants discursos de competències, de societat del coneixement, de renovació, qualitat i millora que el mateix Departament predica, espero que no solament, de cara a la galeria.

Això sí: És el moment de parlar de carta de compromís de les famílies amb el projecte educatiu, de predicar la bondat de l'autonomia pedagògica de les escoles, de la professionalitat dels equips directius... Però a l'hora de la veritat, la cara més absurda, retrògada i conservadora de l'administració apareix sota l'aparença del discurs més progressista.

Fa por el canvi i la millora. Fa por que es questioni el que l'adminsitració fa malament. Fa por que els diaris s'omplin, no dels problemes que tenim a les escoles per fer una educació millor, sinó de les incompetències, contradiccions i absurditats d'una administració educativa que en comptes d'estar al costat de la innovació i del canvi, està al costat del privilegi i el "fer les coses com s'han fet sempre, encara que provoquin fracàs". Hem reformat l'escola, l'educació, el sistema educatiu moltes vegades, però l'administració segueix funcionant amb els paràmetres de sempre. Mala peça tenim al teler.

Sectors de l'administració s'instal·len en la por i la comoditat. Afavoreixen totes les postures i cultures que manifesten inseguretats pels canvis que s'han de fer, ens agradin o no, o ens facin moure de la cadira.

Qui té por a l'autonomia? Qui té por a la participació? Qui té por al projecte? Qui té por a la renovació i la qualitat? Segurament tots aquests funcionaris instal·lats a l'administració educativa, en càrrecs de decisió que, allunyats de l'escola des de fa tant de temps, si és que l'han trepitjat mai, decideixen què hem de fer per fer-ho millor.

Mentre passava això a Lleida, una escola petita de l'interior del país, no pot tampoc dur a terme el projecte aprovat per l'administració educativa, per la incompatibilitat amb persones de l'equip docent. I tot i que les famílies també han manifestat les seves queixes, l'administració no fa res per canviar aquesta situació. Perquè escolta a unes famílies i a d'altres no? Quan es tracta de criteris pedagògics, perquè l'administració no es mulla mai a favor del canvi i la renovació i, en últim cas, només valora l'immovilismne i fer les coses com sempre? És aquesta l'administració que ha de modernitzar el país i l'escola? És aquesta l'administració del canvi qualitatiu?

Indignació per la postura de l'administració. Respecte per les famílies que estan en tot el seu dret a discrepar. Recolzament incondicional per les mestres de l'escola.

Escoles Novelles

Divendres i dissabte les I jornades d'Escoles Novelles.

Han estat dos dies de reconeixement de tot allò que fem, que és important i que comença a formar part d'una cultura compartida per moltes escoles. Potser no per totes les que han començat de nou. Però si d'un nombre molt important. Estem en el renaixement de maneres de fer, de cultures de renovació, d'exemples de que és possible una altra escola pública.

Les mares de la meva escola, la Bea, la Belen i la Judith amb l'acompanyament de la Mar, estan contentes de sentir com un catedràtic de pedagogia, l'estimat Angel Pérez, explica com hem d'avançar per fer possible l'escola i l'educació que necessiten els nostres fills i alumnes. Em diuen emocionades "això, també ho fem al Fructu". Quina gran satisfacció aporta el seu acompanyament i les seves escoltes. Fer una escola des del compromís i la dedicació, amb aquest acompanyament tant càlid, és un motiu constant de satisfacció.

Escoltem amb una certa perplexitat les paraules del Director General, Jaume Graells. Ens diu, en la primera part el què hem de fer. La meva opinió és que això és de poca sesibilitat, més que res perque en la segona part del seu discurs només ens explica el que farà el Departament, però no avança cap compromís amb la feina, les iniciatives, les propostes que les escoles novelles estem fent des de fa més de sis anys.

Fa més de dos anys vaig escriure al Conseller Maragall per explicar-li tot això. Mai he obtingut cap resposta a la meva carta. Segur que se la va quedar algun col.leccionista de cartes insòlites que hi deu haver treballant a la Conselleria. Vull pensar que no la va arribar a llegir i que no té tan poca visió política de la importància que tenen aquestes escoles pel futur del sistema educatiu català.

Mentrestant les escoles novelles seguim innovant, renovant, reinventant, i també patint el creixement de les nostres escoles.

Penso que les escoles novelles estem en el bell mig del debat pedagògic. Un debat que l'Angel Pérez ens va explicar des de la pedagogia més propera, i que nosaltres estem intentant resoldre des de la pràctica quotidiana. Un debat que ha d'aportar llum a tants aspectes que intentem definir: currículum, autonomia, projecte, equip, democràcia, competència, valors, ciutadania... Sempre amb la mirada posada en els infants i els nois i joves. I en el seu futur. I en les seves necessitats, motivacions, històries, preguntes...

Estem contents de tant feina feta i dels lligams que hem començat a crear. Uns lligam que hem d'enfortir i estendre. El foc del que ens parlaven els companys de l'ICE de la UAB, la Marga, en David, en Carles, la Carmina i la Montse, s'ha revifat. Portem el foc, som els bons? (podem preguntar com el nen de la carretera). Però no toquem campanes encara. Només són unes petites brases, que la bufera que ens hem encomanat aquests dos dies ha revifat.

Sembrem patates

Amb els de segon divendres hem sembrat patates. Les hem dibuixat primer, després les hem tallat per la meitat, les hem olorat, ens hem explicat com havíem de sembrar-les. I ho hem fet.

Després hem escrit de nou tots els passos que havíem fet. Hem llegit les instruccions en un llibre i hem interpretat que el 5 de juny podrem collir-les i fer-les fregides perque ens agraden molt.

Ens queda una feina la setmana vinent: imaginar-nos que passa a l'interior de la terra. Hem enterrat el tros de patata, però encara no sabem que passarà realment. Què passarà amb la patata? El mateix que amb la floridura? Es podrirà? Les patates que es pudreixen fan molta pudor? Se la menjaran els cucs? Els ulls -o grills- creixeran? Què passarà amb els grills que han quedat cap avall? I hem de regar-les, veure com creix, potser fins i tot les patates floriran i algú imaginarà que les patates potser naixeran de les flors...

No tot ha estat ciència a la conversa, perquè la paraula patata també té altres accepcions més prosàiques i menys alimentàries. També hi ha hagut temps per riure una mica.

Sinó fem, no comprenem. Sinó observem, no podem pensar, ni reflexionar, ni saber. Què vol dir saber, comprendre, entendre un fenòmen? Perquè la manipulació, l'oralitat, l'experimentació només té un lloc simbòlic i puntual a l'escola? Perquè no ens obliguem a fer cada dia? Potser començaríem a trobar sentit al què fem, qüestió clau per motivar i afavorir aquest esforç que tant demanem.

Vaga a l'ensenyament, de nou

No sé qui em convoca a la vaga el dia 17. Si els sindicats o el Departament... Ja sé que tothom actua de bona fe i vol el millor per l'educació del meu país... Però ningú té una mica de seny en aquest enfrontament que ens ha portat sindicats itripartit en la segona reedició d'aquesta proposta? La vaga ens portarà el desanim i la possibilitat cada vegada més llunyana d'un govern nacionalista i de progrés.

I penso que l'actual govern és poc nacionalista i de progrés si mostra tan poca habilitat política i dialògica. Si l'administració i els responsables de l'administració no són capaços d'establir un diàleg constructiu amb els representants del professorat i amb gestos i accions van contribuint a mantenir o augmentar la distància entre tots els sectors.

Entre todas la mataron y ella sola se murió.

Què en sortirà de la vaga...? Més malestar per ambdues parts. La Conselleria amb l'ajut dels partits de dreta i de sectors de la comunicació que aplaudiran la seva ma ferma envers els sindicats i els funcionaris(tal com ho llegeixo en alguns diaris), no en sortirà reforçada sinó questionada més encara. En aquest context encara té més sentit les declaracions del Conseller sobre el mateix tripartit. El malestar existent és generalitzable a totes les escoles, per la dreta o per l'esquerra... Ningú creu en les propostes de la Conselleria. Ni quan aquesta és capaç de llegir les crítiques que li fan des de les escoles com un recolzament de la seva política d'enfrontament amb els sindicats... només pel fet que no li fan les mateixes crítiques.

Els sindicats, units en una convocatòria que té diversitat absoluta d'interessos, a la qual cadascú hi va segons la seva pròpia plataforma, només vàlida en tant que la diferencia de les altres plataformes. Els que recolzarien altres possibilitats, atrapats en la trampa de la representació sindical, presoners del seu propi estatus corporatiu.

Qui haurà de recollir els plats trencats? Els mestres, les famílies, els centres educatius... Amb la incapacitat d'uns, els més responsables, i la poca habilitat dels altres (necessitem urgentment noves cultures sindicals), anem conduint l'escola cap un carreró sense sortida, en la qual va entrar fa uns anys i que, potser fa set anys varem tenir l'esperança que era possible canviar.

Pessimista? Optimista? Realista? No ens queda més remei que seguir treballant dia a dia per fer possible a cada escola, una millor educació. El nostre contracte amb els infants és sagrat com diu en Jaume Cela. I buscar solucions en aquest dia a dia, en l'organització i la realitat de cada escola. Aplicant seny i rauxa sense defallir ni deixar-se entabanar: ni per càntics de sirena, ni per anuncis de catàstrofes immediates que ens han de portar (els càntics i les catàstrofes) les futures mesures del govern.