Autonomia o dependència

De nou l'autonomia està sota sospita. Entre d'altres coses.


L'organització de les hores d'atenció a la diversitat a les escoles de primària passa per moments controvertits. Per una banda, hi ha moltes escoles que han organitzat el seu horari de 25 hores dissenyant tota l'aenció a la diversitat amb diversos models d'agrupament d'alumnes i distribució de mestres. Han fet la seva reflexió i han definit les mesures que creien havien de prendre. D'altres han reflexionat també i han aplicat les darreres recomanacions del Departament d'ensenyament organitzant l'atenció de l'alumnat fora de l'horari lectiu de 25 hores, identificant quins alumnes i quins mestres l'han de fer.

El marc legal ha estat d'una gran ambigüitat. El decret de mesures urgents per fer front a la crisi, permetia, sense prescriure, aquesta segona modalitat. Res a dir quan un decret flexibilitza les possibilitats que té una escola d'organitzar el seu horari. Com a mínim això paliava, en part, el fet de la retallada. Tanmateix les normatives següents de rang inferior del Departament d'ensenyament donaven per fet que les escoles havien d'organitzar aquesta atenció a la diversitat fora de les 25 hores lectives.

M'arriben documents elaborats per juntes de directors en els que es raona el perquè es vol mantenir l'atenció a la diversitat dintre l'horari lectiu i no es vol organitzar aquesta atenció fora de l'horari només per uns quants alumnes. També m'arriben informacions que la pressió de l'administració sobre les escoles no és la mateixa en tots els territoris de Catalunya i que en algunes comarques, les poques escoles que volen defensar el seu plantejament, raonat i reflexionat, que no acaba d'encaixar amb aquesta proposta del Departament són pressionades perquè s'acullin a les fórmules que les "orientacions" (?) manen.

Perquè aquesta insistència en tot això?

Hem de recordar que en l'actual curs, no hem pogut triar si volíem fer o no la sisena hora, como no vam poder triar quan es va imposar. Hem patit les retallades (sou, horari, recursos, personal, mobiliari, etc.) i hem organitzat el que tenim, el que ens queda, de la millor manera possible. Malgrat que era una proposta raonable (ja que es conservaven integrament els horaris d'atenció a l'alumnat) no s'ha pogut aplicar la jornada intensiva -sembla que només ho poden fer aquelles escoles que el Departament vol. En aquesta situació, perquè tanta insistència en aquestes hores d'atenció a la diversitat?

Em diuen que part del professorat que tenim a les escoles per atendre a la diversitat es paga amb un pressupost del Ministeri (projecte Proa) i que, aquest, com a contrapartida vol que es justifiqui amb actuacions com aquesta. Aquesta informació és veritat?

A Lleida aquest curs passat vaig fer una conferència sobre la professionalitat dels docents. Vaig insistir en el paper que havia de fer l'administració per tal d'afavorir aquest canvi, millora i innovació que les nostres escoles reclamen. Vaig apostar per tal que l'administració deixés de dir-nos "com hem de fer les coses" i que passés a organitzar i posar les condicions per fer possible el canvi, és a dir, per permetre a les escoles reflexionar i actuar segons els seus projectes i les seves reflexions. Recordo que el Director del Serveis Territorials, acabat d'estrenar,  va prendre nota i, fins i tot, em va demanar el text de la conferència. Vaig apuntar que, aquestes polítiques tant comuns en moltes administracions -de dretes i d'esquerres- és una mena de pecat orginal que encotilla el sistema i no permet que assumeixi la seva majoria d'edat -i la dels seus professionals.

Corren mals temps per l'autonomia i per la qualitat de l'escola pública, és clar.

Com diu el poeta, al final... el cielo se hace a mano y sin permiso, que vol dir que no ens toca més remei que seguir defensant l'escola des de l'escola, reflexionant i definint en la pràctica i en el dia a dia aquelles propostes que creiem s'ajusten més a les nostres necessitats qualitatives. I seguir amb aquesta feina constant d'anar-ho explicant als administradors d'aquest nostre sistema educatiu.

Mercat de música viva a Vic

Anem al recital del Pascal Comelade amb la cobla Sant Jordi. Des de la primera vegada que el vaig sentir, ara deu fer set anys a Figueres, que aquest compositor m'ha perseguit. I dic perseguit perquè les seves músiques, pràcticament persegueixen.



L'escoltem a Vic en el marc del mercat de música viva. Els sons em porten als infants, a l'escola... al circ, al carrer, als paisatges coneguts, olors i sabors a través dels sons. Una festa pels sentits.

M’han demanat que parli de la meva Europa

 

                                                           

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!
Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,
que un savi esguard veié prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.
Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.

Els cent llenguatges

Un comentari a l'entrada del Somescola.cat reprodueix el poema de Loris Malaguzzi, el cent existeix. Ho trobo molt pertinent. Tots els que recordem el mestratge de Malagucci sabem el significat d'aquests versos.

Quan als anys setanta molts de nosaltres estàvem enlluernats per les experiències pedagògiques italianes -a l'escola, als ajuntaments, el paper del MCE...- vam poder conéixer aquella fantàtstica experiènca de "l'occio salta il muro". Malauradament hi ha pocs textos escrits de Malagucci -alguns recuperats i publicats per Rosa Sensat-, si més no en el nostre país. Era una persona d'una sensibilitat i estimació pels infants i per la nostra feina molt gran i les seves propostes són encara avui una referència als que estem donant voltes a la creativitat, a la innovació...

I trobo encertat reproduir aquell poema pel que representa de cant a la riquesa dels llenguatges, no solament de les llengües, però també de les llengües. En un moment en que sembla que a alguns sectors de la caverna molesti que el català sigui una llengua estimada per la gran majoria de persones que viuen a Catalunya -i per moltes altres persones que no hi viuen-, és bo defensar aquesta diversitat que, no tenim cap dubte, enriqueix la nostra societat i la fa més viva.

Des del 1983 estem demostrant que  amb els programes d'immersió els nens i nenes de Catalunya podem arribar a conèixer bé dues llengües: el català i el castellà,  cosa que no passaria si aquests programes no hi fossin. Que el català sigui la llengua habitual a l'escola, preserva el seu ús sense impedir que el castellà també s'utilitzi i es conegui.

Coses que semblen evidents però que cal anar reptint.

En nom de la suposada llibertat, del pluralisme i la democràcia, es defensa una proposta que, precisament, impediria assolir l'objectiu de conèixer les dues llengües a la població no catalano parlant. I sentint declaracions, tertúlies i propostes d'aquestes persones em pregunto d'on prové aquesta mena de paranoia, per no utilitzar una altra paraula, respecte el català. Ja sé que ells diuen el mateix quan es defensa que el castellà no sigui llengua vehicular... Però a totes aquestes persones els hi convindria escoltar la veu dels mestres, trepitjar una escola, parlar amb els nens i nenes que hi conviuen... S'adonarien de que parlen de situacions i contextos que no existeixen i potser començarien a acceptar aquesta riquesa que suposa la diversitat de llengües i que, per preservar-la, cal mantenir la immersió a Catalunya.

Sé que no els convencerem. Només confio que, el temps, finalment, vagi calmant els ànims i obrint les mirades i algun dia tots puguem estimar aquesta gran riquesa que tenim al nostre continent: la diversitat de les seves llengües, part fonamental dels cent llenguatges que proposava Malagucci.

Com mesurem el progrés

 Trobo  la xarxa un document molt suggerent. En aquests dies en que només sentim a parlar de crisi, recessió, recuperació, mesures extraordinàries... Moments durs per molta gent que torna de les vacances i es troba amb reduccions, acomiadaments, tancaments, ERES, EROS, etc. 

Penso que, segurament, no tenim tota la informació. O que la informació que tenim està massa mediatitzada per plantejaments simples, i per vocabulari i conceptes que no provenen de la realitat sinó del llenguatge políticament correcte. 

A tots els que volen reflexionar sobre el significat de la paraula progrés i la seva relació amb un concepte molt desitjat per tots, el de la felicitat, us recomano la lectura sencera d'aquest document: 

¿Cómo Medimos el Progreso? de RonaldColman (Noviembre de 1999)

 En copio tres paràgrafs: 

Observen el lenguaje que utilizamos. Cuando nuestra economía está creciendo rápidamente, se la llama "robusta", "dinámica" y "saludable". Cuando las personas gastan más dinero, "la confianza del consumidor" es "fuerte". Por el contrario, un crecimiento "débil" o "anémico" es señal de "recesión" o incluso de "depresión". Un aumento de ventas de automóviles señala una "recuperación creciente". Cuanto más producimos, comerciamos y gastamos, más crece el PIB y, por implicación, estamos mejor.

...

la contaminación tóxica, las enfermedades, la tensión y la guerra, todas hacen que la economía crezca. El Exxon Valdez contribuyó mucho más a la economía estadounidense derramando su petróleo que si lo hubiera entregado a salvo en el puerto, porque todos los costos de limpieza, los pleitos legales y el trabajo de los medios de comunicación se agregaron a las estadísticas de crecimiento. La guerra en Yugoslava estimuló las economías de los países de la OTAN a razón de 60 millones de dólares diarios, y sus economías se beneficiarán aún más reconstruyendo lo que destruyeron.

....

Antes de ser asesinado hace treinta años, Robert Kennedy lo puso de esta manera: "El Producto Nacional Bruto incluye a la contaminación aérea y a los anuncios de cigarros, y a las ambulancias que limpian de cuerpos a las carreteras. Cuenta las cerraduras especiales para nuestras puertas, y las cárceles para las personas que las rompen. El PNB incluye la destrucción de las secoyas y la muerte del Lago Superior. Crece con la producción de napalm y de proyectiles y ojivas nucleares.

"Y si el PNB incluye todo esto, también hay mucho que no comprende. No tiene un lugar para la salud de nuestras familias, la calidad de su educación, o la alegría de sus juegos. Es indiferente a la decencia de nuestras fábricas y también a la seguridad de nuestras calles. No incluye la belleza de nuestra poesía o la fortaleza de nuestros matrimonios, o la inteligencia de nuestro debate público o la integridad de nuestros oficiales públicos. Mide todo, para abreviar, excepto lo que hace que la vida valga la pena."

El meu nom / el meu món

La Carme, una amiga entranyable, em regala un llibre entranyable. El títol ja ho diu tot.

El llibre relata el recorregutd'una experiència realitzada a l'escola Es pont de Palma, sobre la identitat de cadascun dels infants, a partir del descobriment del seu nom, de l'origen, del camí que representa...

Del nom al món... Si el podeu llegir no us el perdeu.

Comencem!

Acte primer: Il.lusió, retrobament, abraçades i petons.

Ulls inquiets, cares colrades pel sol de l'estiu, passeres tímides, algun plor... Aquest és el soroll de la tornada. Molta remor: a les 9, les mirades es creuen en el curt espai del vestíbul.

Què simpàtica que sembla l'Eva! Com es diu aquell mestre? És mestre? És molt jove! I la....? Com es deia? No ha vingut? La Montse la veig una mica esperitada. I el Joan? On és? On s'amaga?  Hola Núria, i el nas de pallassa? Quina bona cara que feu! Oh! Com heu crescut! Els papers del menjador? Al fons, a la dreta! Pugen sols els nens? I no els podem acompanyar? I si ploren? Perque no puc baixar per aquesta escala? Eh! que heu de pujar al tercer!

Després a l'aula, la calma i, sobretot, les espectatives:

Quin mestre o quina mestra m'ha tocat? Qui substitueix el Xavi? Aquest any cantarem, ballarem, farem teatre? Ens hem de dutxar? Volem pilota tres dies a la setmana! Només mitja hora de pati? Serà molt difícil aquest curs?

A dos quarts els més petits de tots entren amb els ulls com taronges. Les mestres, les monitores, tothom està a l'espectativa. Els pares i mares es resisteixen a abandonar l'aula... Truqueu-me si plora molt! Ui, quin diescans que el pare ja se n'ha anat: podré jugar amb aquestes construccions tant guais! etc. etc. I molta remor de nou.

A dos quarts de dotze ens desitgem tots un bon curs, un bon any, un bon retrobament! I ballem i cantem que ens serveix per reafirmar-ho.I a dos quarts de cinc, un altre retrobament.

Haurà passat un dia, el primer, i després en vindran molts d'altres. No trobeu que hi ha una màgia que ho impregna tot?

I no em mena cap bandera, que no es digui llibertat!

De res no valen banderes
que no ens facin d'abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, llibertat.
Que sense tu
no ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t'han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.


Lluís Llach

Preparats? Llestos? Ja!

Dilluns comença el curs a l'escola. Aquest any amb temps per preparar amb més calma aquest començament. A l'escola, els canvis que hi hauran, suposaran la necessitat d'un temps d'adaptació de tothom. Després del període de vacances en el que desconnectem de tot -famílies, infants i mestres- toca reprendre les rutines diàries, engegar nous projectes i tornar a reviure aquesta aventura quotidiana d'educar a l'escola.

Hi ha molts canvis aquest setembre: en el calendari, en l'horari, en l'equip de mestres... Els infants que comencen i alguns que se'n van.

El correu electrònic aquests dies crema de famílies que van escrivint interessats amb l'escola. Les aules estan plenes, el Consorci va reomplint-les amb augments de ratio... Aquestes demandes denoten la progressiva consicència de les famílies que desitgen escoles de qualitat i públiques. Sobretot quan experimenten que les privades, no es plantegen una bona atenció de l'alumnat i rebutgen implícitament a tots aquells que són diferents.

El degoteig d'alumnat, continua marcant la matrícula a les escoles de la Ciutat.

Però començarem amb la sana alegria i il.lusió de poder contribuir amb la nostra feina a educar a tots i cadascun dels nostres infants. Feina noble, important, difícil i compromesa que seguirem impulsant amb l'ajut i la implicació de tothom.

Volem SOMESCOLA.CAT, sense retallades!

Ens arriba la proposta de la plataforma Somescola.cat. El lema, unitari, reiteratiu d'una realitat que hem d'anar repetint. A l'escola hi fem un afegitó. El país és més que la llengua, tot i que n'és un dels elements claus. I penso que les retallades -a la llengua, a l'escola i al país...- no han vingut només de la mà del TSJC, ni d'altres operacions político-mediàtiques.

Perilla l'escola -i per tant la llengua i el país- també per les altres retallades: les que afecten als recursos, les plantilles, les que propicien augments de ràtios, menys pressupostos per formació, més hores lectives i menys de coordinació, menys suport especialitzat...

El futur de l'escola és sempre a mig termini i potser no som conscients que les actuacions d'ara (i les omissions...), les començarem a notar d'aquí a cinc o deu anys... I, en aquest termini no cal ser gaire optimista i pensar que recuperarem les inversions no realitzades. Tant de bo m'equivoqui!

Mentrestant, la campanya mediatica recolzada amb la sentència del TSJC dels partits de la dreta, dóna vots a la resta de l'estat i encén els nostres ànims que han d'estar més aviat serens per fer front, precisament, a la resta de problemes als quals cal fer front.

Per tant.... UNA LLENGUA, UNA ESCOLA... I UN PAÍS SENSE RETALLADES!

24e Festival du Livre de Mouans-Sartoux

 

 

Un resum de la introducció del programa d'aquestes jornades:

Où allons-nous si vite ?
Il n’y a pas si longtemps, on pensait que l’évolution technique permettrait d’alléger le travail et de libérer du temps libre.
C’est bien le cas et, paradoxalement, aujourd’hui, nous avons le sentiment de manquer de temps tout en étant équipés d’appareils qui nous en font gagner.
Les nouvelles technologies exigent en réalité du temps supplémentaire. Elles accroissent aussi le rythme de la vie.
Avec les réseaux sociaux de la toile, internet, les déplacements toujours plus rapides, l’individu est emporté, jouissant des accélérations de la vitesse. Il est débordé, en pression permanente dans l’instant, dans la fuite en avant. ...

 

 

Ignorància?

No tinc altra paraula per qualificar les notícies dels recursos contra el programa d'immersió lingüistica. Bé, em refereixo als comentaris del PP i altres partits semblants sobre la resolutòria del TSJC.

Dic igorància per no dir coses més gruixudes.

Ignorància perquè menystenen la feina de les escoles i els mestres de Catalunya que aconsegueixen que tot l'alumnat conegui les dues llengües, en nivells fins i tot superiors en el cas del castellà, que altres comunitats "castellano parlants".

Ignorància perquè no saben que amb els seus atacs al model lingüístic català, estan perjudicant directament a tota la població castellano parlant de Catalunya. Ignorància, perquè si ho saben, la cosa ja és delictiva. En tot cas que opinin els perjudicats.

Ignorància perquè encara pensen que han de ser els polítics i els jutges, els que diguin com hem d'educar als nostres infants. Ignorància perquè no saben que a les nostres escoles hi ha professionals, educadors, que saben molt bé com aconseguir els millors aprenentatges per a tots els alumnes. Sembrar confusió i malestar a les escoles és no acceptar el paper important que l'educació té en la construcció d'una societat més cohesionada i lliure.

Ignorància perquè amb els intents de subordinar i eliminar el català de tots els llocs possibles, o deixar-lo confinat a una situació residual, menyspreen la diversitat cultural, lingüística, és a dir, una de les característiques definitòries de la humanitat.

Operetta

Un espectacle que no et pots perdre. Teatre professional fet per aficionats.Fantàstic!

Conferències del curs 2010-2011

 Aquest ha estat un curs intens. I per tal que en quedi constància apunto totes les conferències que he fet al llarg dels deu mesos.

Pel curs vinent, espero que les coses es calmin i comencem a tenir temps, precisament, de propiciar pràctiques en aquesta línia.

• 13/7/2011 Escuela de Verano de Acción Educativa. Madrid
• 14/6/2011 Col.legi de Psicòlegs. Barcelona
• 27/5/2011 Seninari d'Educació Infantil. Palma de Mallorca
• 20/5/2011 Seminari d'Educació Infantil. Eivissa
• 24/3/2011 Biblioteca de Montornés del Vallès
• 25/2/2011. Seminari d'Educació Infantil. Eivissa
• 19/2/2011 Jornada Científica: "Humanizar los entornos de la pequeña infancia: una opción de salud" València
• 4/2/2011 Seminari d'Educació Infantil. Palma de Mallorca
• 3/2/2011 Biblioteca del Col.legi Sant Vicenç. Sant Vicenç dels Horts
• 12/1/2011 Facultat de Pedagogia. Universitat de Barcelona
• 11/11/2010 Facultat de Ciències de l'Educació Blanquerna
• 5/11/2010 Col.legi Sant Jaume. Lleida
• 23/10/2010 Universitat de Vic. Jornades d'Educació Infantil
• 21/10/2010 Escola Annexa de Girona
• 27/9/2010 Escola Nou de Quart
• 6/9/2010   Escola Pública Mogent. Montornés del Vallès

Retorn a l'escola

Aquesta setmana ja hem tornat a treballar. Demà, dia 1, comencen els i les mestres, i l'equip de gestió ens hem trobat per preparar l'entrada amb tot allò que creiem que és imprenscindible.

Entrem a l'escola i una sensació estranya ens acull. Uns quants dies desconnectant -al marge d'alguna trucada i alguna gestió- i, de sobte, tot apareix de nou: les persones, els nens i les nenes, els i les mestres, les famílies... Papers que inunden la taula. Planificacions que treuen el cap, mentre fem un exercici de recordatori de tot allò que vam deixar pendent, dels projectes mig embastatas, de les propostes pel curs que comença...

Falta uns dies per sentir de nou els sons i les veus que donen sentit a la nostra feina. Però en algún racó ja poden sentir el seu eco amagat.

Benvinguts i comenceu a arremangar-vos que hi ha feina per a tothom!