diumenge, 8 de juny del 2008

L'educació i la consciència del propi procés.

Educar és una activitat que té moltes dimensions. Una d’aquestes és ajudar a construir i fer conscient el propi, individual i intransferible procés d’aprenentatge. El de cadascú. Cada persona s’educa si es fa més conscient de la seva pròpia evolució i progrés, intel·lectual i emocional.
Això a petita escala és el que estem fent aquests dos darrers mesos a la nostra escola. Tenim a les portes –setembre si els terminis de l’administració es compleixen- el canvi d’edifici i el trasllat a l’escola nova.
Això ha estat una bona excusa per fer balanç del que ens enduem per tal de seguir en el nostre camí educatiu.
Preguntats els nostres alumnes, han anomenat, en primer lloc, els mobles, els llibres o els jocs de les aules. Però després han esmentat les amistats, les emocions, els amors... i al seu costat els aprenentatges que han iniciat i que es van consolidant. Els més grans, els de primer, fa quatre anys que conviuen en aquests barracons i tinc la impressió que ja són conscients de com la pluja fina que suposa l’escola està calant en la seva formació com a persones.

dissabte, 7 de juny del 2008

INNOVACIÓ, RENOVACIÓ, CANVI...

Segurament arribarem a una conclusió general de que innovació, experimentació, recerca, renovació, canvi, reforma, millora, bona pràctica... constitueixen conceptes que formen part d’una família semàntica comuna.

Ara, el terme més comú és innovació. Però quan en parlem, situem a dintre aquest concepte el que és un canvi petit, el que és una recerca... De manera general pensem que innovació planteja novetat. És a dir, que si no hi ha novetat, no hi pot haver innovació.

Però la realitat és que quan diem que volem impulsar la innovació en els centres educatius, estem parlant de canvis i millores que estan a l’abast de tots els mestres. No volem inventar res, però si que el que volem és aconseguir millorar tres aspectes: els aprenentatges de l’escola, la implicació de la comunitat i el treball en equip. I la novetat és precisament aconseguir el consens amb l’objectiu i amb la forma de com es poden aconseguir aquests canvis. Sembla una mica retòric, però en el fons planteja una concepció de la innovació lligada al consens emocional, al desig compartit de canvi entre els membres de la comunitat educativa i, singularment, entre els membres de l’equip de mestres.

La innovació continua estant lligada a plans d’innovació, a llista d’aspectes “novedosos” o prioritaris per a l’administració i no a posar totes les condicions –en cada centre educatiu diferents- per tal de potenciar aquest consens emocional del què parlava. No demanem coses que els centres no poden fer, ni ens enganyem. La recerca ha d’estar focalitzada a la universitat en coordinació estreta amb els centres educatius. I necessitem recerca puntual i qualitativa. Però la innovació ha de ser un concepte més aconseguible i normalitzat per al conjunt d’equips. Potser és recuperar aquella idea de “renovació” que explicitava molt millor del què parlem.

dimecres, 4 de juny del 2008

PER A QUÈ HA DE SERVIR UNA ZONA EDUCATIVA?

En el debat sobre la Llei d’Educació crec que el concepte de zona educativa és molt important. És un concepte que hem utilitza en moltes ocasions i que ara veiem reflectit, de forma contradictòria, en la nova proposta de Llei d’Educació.

Més que definir com l’entenem des d’un punt de vista teòric la zona educativa hauríem de ser capaços d’explicitar quins canvis i quines millores ha de fer possible l’organització de les zones educatives. En el fons, la proposta de zones educatives haurien de fer possible la solució d’alguns dels hàndicaps que té plantejats l’escola pública.

Les zones educatives haurien de fer possible...

  1. La continuïtat de la matriculació en el període 3-18.
  2. La coordinació i la coherència en els aspectes que fan referència al currículum, a les metodologies dels aprenentatges i a la concreció de les finalitats de l’educació: vegi’s la possibilitat de tenir un projecte educatiu comú a tots els centres que en formessin part.
  3. La descentralització d’elements organitzatius i administratius i situar les decisions més a prop dels centres educatius. Això permetria avançar en autonomia sense desregular a cada centre educatiu.
  4. Una gestió més democràtica i col·legiada dels centres educatius.
  5. La coordinació amb les entitats de l’entorn, tenint en compte les activitats d’educació no formal. Experiències de mancomunar recursos no formals es podrien impulsar de forma més fàcil.
  6. Mancomunar recursos i intercanviar experiències d’innovació i millora. Organitzar la formació descentralitzada i transversal.
  7. Afavorir la mobilitat del professorat i distribuir els recursos humans d’acord amb les necessitats del projecte.

Les zones educatives, són models de gestió, organitzatius i pedagògics de l’escola pública. Són propostes alternatives de millora de l’escola pública, i cal desvincular-les, per ara, de l’organització i coordinació del servei públic educatiu des d’un punt de vista territorial.

La seva implantació hauria de ser flexible, lenta i voluntària a partir de posar en funcionament mesures per anar desenvolupant alguns dels set aspectes que hem situat. En el fons, les zones escolars, són una fórmula organitzativa que desenvolupés el concepte d’autonomia educativa en el territori.

dilluns, 2 de juny del 2008

LA FORMACIÓ PERMANENT EN LA NOVA LLEI D’EDUCACIÓ DE CATALUNYA.

És bastant decepcionant com parla de formació permanent la proposta de nova Llei d’Educació de Catalunya. No hi ha novetats. Propostes i retòrica. És cert que s’ha avançat en alguns aspectes de la formació permanent. Però els canvis són lents, massa lents. I l’obligació d’una Llei hauria de ser avançar en noves línies de formació si realment es pensa que la formació és un element important en el desenvolupament de millores i canvis en el sistema educatiu.

Assenyalem en primer lloc la necessitat que formació, innovació i avaluació siguin tres elements que hagin de tenir una visió global.

En segon lloc fem unes quantes propostes per tal de donar un tomb a la formació permanent i proposar una millora en profunditat del model del pla. Són propostes que caldria prendre de forma conjunta.

  1. Establir l’obligatorietat de que els centres educatius organitzin un pla de formació permanent institucional.
  2. Donar llibertat a les tipologies i modalitats de formació. Fer possible la configuració d’àmbits no formals de formació en els centres.
  3. Desvincular la formació de l’administració. No establir ni prioritats, ni programes de formació, ni plans de formació des de l’administració. Si cal “informar” d’alguna proposta que es faci des de l’administració. Però s’ha de desvincular la informació de la formació.
  4. Polítiques de formació dels formadors, com aspecte prioritari. El paper del formador és clau per orientar la formació en una línia de reflexió sobre la pràctica o d’actualització tècnica. Els dos aspectes no han de ser contradictoris però la priorització del segon per sobre del primer no ajuda a canviar la cultura de formació entre el professorat i en els centres.

Finalment cal revisar la vinculació de formació permanent i retribucions econòmiques. Per exemple, no es pot considerar el mateix una formació feta dins l’horari lectiu, fins i tot obligatòria (reunions cap d’estudi, programes d’innovació, etc.) d’una formació feta dins l’horari de permanència en el centre, d’una formació feta dins l’horari laboral dels mestres, d’una formació com a conseqüència d’un pla de formació en centre institucional, d’una formació de caràcter individual. El reconeixement no ha de ser el mateix sinó volem afavorir la meritocràcia.