dijous, 30 de setembre del 2010

Les ratios i les invariants pedagògiques


M'ha arribat a les meves mans el llibre de Francesc Imbernon "Les invariants pedagògiques i la pedagogia Freinet cinquanta anys després". Un llibre molt interessant ja que el text de Freient és un text actual. Si haguéssim de fer una relació d'aquells conceptes que cal preservar, aquest text ens hauria de servir per la seva gran actualitat. Connecta amb aquesta idea de que cal potser començar parlar d'un moviment de conservació pedagògica que recuperi idees i conceptes que la suposada postmodernitat ha posat en quarentena. El treball de Francesc Imbernon, coneixedor a fons del llegat de Freinet a casa nostra és molt recomanable precisament per la gran actualitat dels plantejaments en una època de tant desconcert.


Però el meu amic Paco em permetrà que comenti la seva proposta d'actualització de la invariant núm. 25, la que fa referència a que "el sobrecarregament de les classes és sempre un error pedagògic". En el text que acompanya aquesta invariant podem veure: de 20 a 25 alumnes, verd. De 30 a 35 carbassa. Més de 35, vermell.

No puc acceptar auqest criteri d'avaluació en cap cas. Verd hauria de correspondre a l'interval entre 15 i 20 alumnes. Carbassa entre 20 i 30. I vermell més de 30. La complexitat de la feina educativa en l'actualitat fa inviable la figura del mestre "encantador de serps" que sedueix a l'alumnat amb la seva paraula i el seu exemple. La feina d'educaor en l'actualitat no pot desenvolupar-se amb eficàcia, atenent als mandats de la societat d'aconseguir la màxima excel.lència, en tot l'alumnat, sense unes condicions de treball que permetin treballar per construir aules com espai de ocmunicació i aprenentatge i on l'atenció personalitzada, el frec a frec entre mestre i alumne, sigui possible.


Fer-ho amb 25 alumnes, amb 26 o amb 28 com pot passar a qualsevol escola de primària del nostre entorn és molt difícil: és sobrecarragear les aules. És saber que els recursos que tenim, per molt bé que els repartim i ho fem amb tota la professionalitat, no seran els òptims.

No és estrany la sensació d'estress enttre els mestres. Una mestra de la meva escola ha triat la paraula angoixa per descriure la trama en la que estem immersos com equip. I parlem d'una escola amb un clima envejable entre l'equip i amb l'alumnat, i amb les famílies...

Començar a pensar amb altres ratios, amb dues persones adultes a l'aula -i a aquestes alçades ja no em plantejo que siguin dos mestres- és ambsolutament imprescindible si volem que l'educació tingui les condicions òptimes per respondre a les necessitats que una part de la societat li reclama.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Escola inclusiva

Darrerament aquest concepte d'escola inclusiva està molt present quan parlem d'educació. Una mestra ens diu, "ah! sou escola inclusiva!" quan li expliquem que l'atenció als alumnes, a la seva diversitat, a les seves necessitats específiques, no passa per les solucions estereotipades de treure'ls de l'aula i que el tutor estigui tranquil.

Fer una escola inclusiva, és fer en la pràctica una escola pública, és a dir, una escola de tots i per a tots. Em vaig escandalitzar fa un parell d'anys quan vaig llegir una ponència en un Congrés sobre fracàs escolar. La ponència la presentava un director d'una coneguda escola privada de Barcelona en la que explicava el que feien i deixaven de fer per combatre el fracàs escolar. Clar que s'oblidava explicar com a la seva escola van soleccionant el seu alumnat amb filtres econòmics, ideològics i d'altres més subtils que ja he explicat en aquest bloc: "el seu fill estarà més ben atès a l'escola pública" o "a l'escola pública tenen recursos per atendre la diversitat". Això si que és fer una escola inclusiva!


És evident que per opció, per mandat i per convicció, l'escola pública atèn la diversitat, vol ser l'escola de tots i per a tots i intenta atendre la diversitat de necessitats de tots i cadascun dels seus alumnes. Això és evident, és una pràctica quotidiana i acceptada per tothom. Fer-ho fins a les darreres conseqüències és fer una escola inclusiva. Però no solament per les raons que hem dit abans: també perquè treballar en aquesta línia en una escola, és la millor contribució que podem fer per ocnstruir una societat inclusiva. Separar els infants per raons econòmiques, de classe social, culturals, ideològiques.... només contribueix a reforçar la idea de separació, fragmentació i no inclusivitat... al conjunt de la societat. Aquest és el drama.

Els aprenentatges que l'alumnat fa en una escola inclusiva el poden ajudar durant tota la vida. Com als alumnes de les aules de tercer que la setmana passada discutien la diferència entre viure i conviure i arribàven a la conclusió de que volien conviure i aprendre a fer-ho i que, això, era molt important.

No està gens clar que ho faci amb els recursos necessaris. Aquest és el drama. Cal una actuació urgent per reclamar aquests recursos ja que sinó aquest concepte serà un concepte buit i sense sentit. L'atenció a l'alumnat s'ha de fer amb tots els recursos necessaris.Les comunitats educatives han d'entendre que amb els temes de personal és on es juga la qualitat. Hem de deixar de banda d'una vegada per totes altres debats molt estèrils i que només enfronten els diversos sectors i desvien l'atenció prioritària. .

No podem pretendre sostenir la qualitat de l'escola pública només en base a aplicar més criteris de racionalització tècnica als horaris, al personal o a l'organització. Fa anys que ho fem i el marge d'actuació cada vegada és més petit. Ens cal un canvi de polítiques educatives i que l'administració assumeixi que la inversió en educació és de les poques que poden contribuir a canviar el futur econòmic, social i polític d'un país. Aquesta inversió és una de les condicions per aconseguir aquesta inclusivitat.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Lisboa



Cap de setmana a Lisboa. Pujades i baixades. Olor de sardines i bacallà. Tramvies. Passejades lentes, en una ciutat abastable.

diumenge, 19 de setembre del 2010

Labordeta

Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad!

dilluns, 13 de setembre del 2010

Xarxes socials per la Jornada intensiva

Al Facebokk hi ha uns quants grups que han propiciat un debat sobre el tema de la supressió de la jornada intensiva i la proposta de no a les oclònies. El més nombrós és NO JORNADA INTENSIVA? NO SORTIDES, NO COLÒNIES...

Hi ha un parell més que podeu trobar fàcilment. Les opinions són majoritàriament a favor d'aquesta proposta, encara que de forma tímida, de tant en tant sorgeixi alguna veu que plantegi buscar altres solucions i propostes reivindicatives. N'hi ha una que m'ha agradat però que no ha merescut cap suport: fer la jornada intensiva encara que no ens l'autoritzin. Només hem d'aconseguir dos condicions: l'acord del Consell Escolar i que no siguem només quatre escoles les que ho fem.

Ah! Però aquesta mesura, com la de no lliurar cap paper a l'administració, no té grans adeptes. Són propostes massa arriscades.

Els que estan en contra del boicot a les Colònies són les famílies i els treballadors del sector del lleure. Tant uns com els altres tenen les seves raons.

Jo que no estic d'acord amb aquesta proposta, en una primera entrada que vaig fer sobre aquest tema, em lamentava que durant tots aquests anys ningú ha protestat perquè les escoles deixessin de fer colònies, o les mantinguessim com una cosa residual, o només hi anés el 30 % de l'alumnat. No he escoltat cap AMPA protestant, ni cap inspector pressionant a l'escola perquè en fessin, ni cap Director General recomanant i recolzant que se'n fessin.

Hi ha molta demagogia amb tot això.

Amb aquest tema, veiem com, el nostre col.lectiu, va avançant a tranques i barranques en el difícil camí de la professionalització.

Els participants en el Facebook estan molt animats i pensen que la Conselleria canviarà d'opinió. Malament si ho fa, i malament si no ho fa. No voldria estar en aquesta mena d'atzucac on s'ha situat, volgudament o no. En aquests moments, no té el recolzament ni dels que no fan colònies, ni dels que en fan.

En la perspectiva de canvi que no de millora, esperem que la propera Conselleria no arribi a fer bona aquesta. Això seria la pitjor jugada per a tota la Comunitat Educativa.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Segona setmana

Segona setmana del curs i encara no ha passat cap daltabaix. Queden coses per fer, està clar. El temps compta. I es nota que l'any passat vam tenir uns quants dies més per tenir-ho tot a punt.

La percepció d'aquests dies és que els nens i les neces han començat amb ganes. Fins i tot els més petits, pràcticament no han plorat, cosa poc habitual. Demà, dilluns, és una segona estrena i algun plor se sentirà a les seves classes.

Els més grans, a quart i a tercer, es van fent amb les aules, amb els nous companys, amb els nous mestres. Alguns repeteixen i, ràpidament, han començat a rutllar.

Plana una idea al voltant d'aquest inici de curs amb aquests alumnes: fer-los participar en el disseny del curs, oferir-lis l'oportunitat de poder dir la seva en els projectes, l'organització de l'aula, les feines específiques a dur a terme... Fa dos anys van dissenyar l'aula, amb els seus mobles, les seves cadires i les seves taules. Potser, i així ho hem pensat, és el moment de fer un pas més enllà.

On arribarà aquesta idea, ja ho veurem. Però es tracta d'anar obrint camí amb propostes conretes per tal que el que fem a les aules, continui tenint sentit per a ells.

L'escola, en part, segueix representant aquest difícil equilibri entre el que els nois i les noies volen aprendre i allò que els mestres creiem que han de saber. Fer explícit les seves preguntes, els seus dubtes, els seus interessos, acosta l'educació a les necessitats de creixement personal i intelectual de cadascun d'ells.

dijous, 9 de setembre del 2010

L'administració segueix alimentant la desconfiança

Cap resposta a la demanda raonada i justificada que, el Consell Escolar de la nostra escola, va fer sobre el calendari escolar d'aquest curs.

No respondre és un signe de debilitat per part de l'administració. Però, a més, suposa alimentar la desconfiança vers l'administració per part dels centres i que tinguem la percepció d'una gran desconsideració per part d'aquesta Conselleria, vers el treball dels mestres i de les escoles.

Només ens ha arribat una carta de la Directora General (Sra. Isabel Darder) per que la trametéssim a l'AMPA, justificant perquè les escoles no podran tenir dues setmanes i mitja de jornada intensiva al mes de juny i carregant-se la protesta -boicot a les colònies-, generalitzant-la com si totes les escoles la fessin. Una mostra més del desconeixement de la realitat per part de la Conselleria.

Aquesta carta que, quan la vam rebre, ens va ofendre profundament va ser contestada. La nostra carta no ha obtingut cap resposta per part de l'administració. Una demostració més de com la burocràcia s'ha instal.lat a la Conselleria i com són incapaços de respondre les situacions específiques i els arguments de cada escola. Es mesura a tots els centres amb la mateixa fotocòpia: una carta i un correu electrònic, redactat amb els tòpics i els arguments de sempre.

Cal una profunda reforma de l'administració. Des de finals dels anys vuitanta estem intentant reformar i modernitzar l'educació, amb una administració que funciona com sempre. I mentre no siguem conscients d'això poc avançarem en una línia de millora i de qualitat.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Ni les finalitats, ni la unitat, justifiquen els mitjans

He rebut a l'escola el manifest unitari dels sindicats sobre el tema de les colònies i del boicot que algunes escoles estan fent a aquestes activitats, com a protesta per la supressió de la jornada intensiva al juny.

Ja he comentat aquest tema en altres entrades, que han estat objecte de debat, com suposo serà aquesta.

Només volia afegir dues qüestions que em suggereix la lectura del comunicat.

La primera és que ens trobem davant d'una proposta reivindicativa de difícil justificació, que afecta directament a l'alumnat i, també, a la qualitat de l'educació. Si justifiquem la proposta com ho fan els sindicats, estem entrant en una dinàmica de les finalitats que justifiquen els mitjans. I, ho sento molt, però és un principi que no comparteixo i que crec que és molt poc educatiu. En nom de bonissimes intencions s'han justificat la utilització de mitjans molt discutibles i, sobre aquest aspecte , no posaré exemples per no ofendre ningú.

La segona és que, llegint el comunicat, he pensat que, les escoles que hem decidit protestar per la supressió de la jornada intensiva, però seguir fent colònies i sortides, gaudim de molt poca consideració per part dels nostres representants. El comunicat dels sindicats suposa nedar i guardar la roba, no mullar-se, i justificar la proposta reivindicativa sense manifestar-ne l'opinió. Justificant-la, es valida, se li dona valor. I per tant, desvaloritza a les escoles que han decidit el contrari.

Potser faig una interpretació agosarada però crec que comença a ser el moment que s'acabi tant corporativisme. Ni en nom dels mitjans, ni de la unitat, ni dels vots que perdrem, podem seguir fent la gara gara i no opiniar sobre l'acord o el desacord de les propostes i les actuacions pràctiques que fan els mestres. Si creiem que és una mesura correcta s'ha de dir. I si creiem el contrari també.

Alguns sindicats es diuen de classe. Doncs bé, aquests manifestos, suposàdament neutrals, els desqualifiquen. Cal ser molt més clars. Fidels a les idees i al pensament de cadascú. I no veig que aquest manifest, com d'altres, vagin en aquesta línia.

Sempre he defensat el paper dels sindicats i la necessitat que, a nivell educatiu, tots els que defensen l'escola pública i la seva qualitat, treballin plegats i amb els objectius clars. Però haig de confessar que, darrerament, la decepció de les propostes que m'arriben comença a ser molt general i que la confiança que realment pugui ser així cada vegada és més petita.

dimarts, 7 de setembre del 2010

El boicot a les colònies, novament,. i les propostes reivindicatives

A l'entrada "Tornem-hi amb el boicot a les colònies" hi ha dos comentaris que crec val la pena comentar. En un d'ells el seu autor ens planteja

Com podriem fer obrir els ulls els mestres que s'han acollit a aquesta reinvindicació perque s'adonessin de tot el mal que estan fent a gent que res té que veure amb el govern ni amb el Sr. Maragall...????

Si el món de les colònies i activitats cau aquest any, serà difícil que es torni a aixecar.



Ja tenim altres exemples històrics d'altres situacions semblants. Sembla que si que hi ha un sector que quan veu que no hi ha manera de canviar les coses, les mesures que es proposen van en perjudici de la mateixa escola. Als anys vuitanta ja van entrar en crisi aquestes activitats -i les escoles d'estiu- com a protesta pel poc cas que el Ministeri d'Educació feia a les reivindicacions dels mestres. Després la situació va anar canviant i ens vam adonar que suprimint factors de qualitat (les colònies, les escoles d'estiu) els únics perjudicats eren les escoles...

És difícil buscar alternatives. Sóm un col.lectiu molt divers i que té interessos diferents. A la majoria ens uneix una estimació de la nostra feina, però després hi ha també una minoria que es mou per altres interessos molt corporatius.

En una altra entrada he plantejat protestar per aquesta manca de recolzament de l'administració educativa fent des de l'escola un boicot a la paperassa administrativa que ofega les escoles i que no té cap utilitat pel seu bon funcionament. Però no hi ha gaires escoles disposades a fer-ho.

Mentrestant hem d'anar treballant, escola per escola, junts, famílies i professorat per fer petits avenços sense deixar de reivindicar plegats la qualitat de la nostra educació. A cada escola podem fer-ho si hi ha bona voluntat per totes les parts. Si els mestres estan disposats a compartir projecte i les famílies a implicar-s'hi i a recolzar la qualitat de l'educació. I en aquest moment el seu recolzament és clau per aconseguir que s'acabin les àmplies i sel.lectives retallades que ens estan aplicant i realment tinguem una administració que aposta pel futur del país, que passa, naturalment, per la seva educació.

Qualsevol fet que ens allunya com a col.lectius va en perjudici de tothom, en definitiva, els perjudicats són els infants, nois i noies de les nostres escoles. Per ells val la pena treballar plegats, sense recels i amb confiança.

Em temo, que no canviarem aquestes posicions radicals a curt termini. Hi ha massa recel i desconfiança entre administració i professorat. Ens cal molta feina de formigueta a cada centre educatiu per anar construint un entramat de relacions entre famílies i mestres, que representi una manera positiva d'entendre i viure l'escola. Un entramat que hauria de fer possible accions que no ens perjudiquin i que signifiquin una alerta el màxim de clara per a l'administració i que manifestin que l'educació ens importa i ens interessa.

També ens cal una administració sensible a les situacions que no ajuden a crear un bon clima d'escola i que no atiï indirectament el desacord i l'enfrontament. I això també és un desig que, en aquests moments, tenim en el calaix de les utopies.

dijous, 2 de setembre del 2010

Ja som autònoms!

Aquest estiu heu vist la notícia als diaris. Ja tenim autonomia. Encara no ens serveix per res, però tot arribarà! No cal posar-se nerviosos! Menys, els que proposem una educació lenta. L'administració sí que s'ha après la lliçó.

Mentrestant, el mestre substitut des del mes de febrer, d'una mestra de l'escola, no pot tenir la continuïtat en aquest curs. Tot i que ha fet l'esforç d'entomar tota la responsabilitat de la mestra que substitueix i que, aquesta responsabilitat, és molt complexa. Ha de canviar el substitut.

Mentrestant ens recorden cada setmana que estem en època de crisi i que cal reorganoitzar els recursos per aprofitar-los millor. Amb la decisió de no continuïtat d'aquest mestre, malbaratem un nombre molt gran d'hores, del substitut, de totes les persones que li han traspassat la informació necessària per fer la seva feina... feina que caldrà repetir amb la persona nova que vindrà. Però aquests recursos desaprofitats ningú els compta... menys les escoles.

I l'autonomia diu que les escoles podran anomenar els substituts... Però... encara no, encara no...

Ja som autònoms. Per continuar resolent els problemes de cada dia amb els nostres propis recursos.

I això, per a major glòria de tothom, sobretot de la nostra administració, ha sortit al diari durant l'estiu.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Començar de nou

Sí, hi ha mandra... El temps de l'estiu, aquest temps en el que no compta el rellotge i que durant un mes i mig ha deixat que tot esdevingués plàcidament, s'ha acabat. Torna el dia a dia, l'escola amb el seu projecte, amb les novetats del setembre, de mestres, d'alumnes...

Uns quants alumnes ens han deixat. Alguns han anat a viure al seu país d'origen. L'Al que la seva família ha enviat a Romania perquè la crisi els obliga. O els que han canviat d'escola per alguns desacords amb el projecte... Totes les decisions de les famílies són respectables i les seves raons també. No hi ha cap dubte que tothom posa per davant el benestar i el projecte millor per als seus fills. Malgrat que, en alguns casos, puguis pensar que s'equivoquen.

Respecte a les decisions. Amb la certesa de que, de vegades, tot és molt confús i, fins i tot, injust. La pressió sobre els nois i moies és molt gran en alguns contextos. I, atabalats per una societat competitiva, que predica constantment l'excel.lència dels millors, que valora només els coneixements tècnics però no la formació de les persones... algunes famílies busquen resultats. De forma precipitada i immediata.



Busquem el millor: I desorientats pretenem que tots sàpiguen l'anglès que nosaltres no hem après o la informàtica que mai vàrem necessitar. Al barri corre la brama de que la nostra escola no té cap interès pel nivell d'aprenentatges que tenen els alumnes. Hi pot haver una opinió més perversa? Com es pot pensar que respectar el ritme dels aprenentatges dels alumnes es pot traduir en desinterès pels aprenentatges que els alumnes han de fer? És precisament tot el contrari. Perquè ens preocupa el nivell, ens apropem als diferents ritmes educatius. Per aconseguir el millors nivells. Però tot això, suposaria una reflexió molt llarga que ja anirem fent.

I arriben també alumnes. Alguns amb recomanacions directes i indirectes d'escoles privades: "el seu fill estarà molt millor atès a l'escola pública"... " a la nostra escola és molt difícil que segueixi el ritme". Això és el que expliquen algunes famílies quan venen a matricular el seu fill. Sobren comentaris.



Arriba el setembre i també arriben els nous mestres. Alguns amb il.lusió d'incorporar-se a l'equip. D'altres sorpresos per l'acollida que reben: i per la realitat de l'escola. Amb les preguntes dels primers dies tens una lleugera idea de quina formació han tingut i quines pràctiques han fet abans d'arribar a l'escola.

Mestres joves, però alguns amb idees ja d'una gran rigidesa.

L'educació d'avui posa èmfasi en preparar a l'alumnat per respondre a les noves situacions en que es trobarà de forma competent, encara que no hagi conegut mai aquesta nova situació a la qual s'ha d'enfrontar. Bauman ens recorda la metàfora dels projectils intel.ligents que canvien l'objectiu dutant el mateix recorregut i avaluant les noves situacions per les quals va passant. I, a nivell professional, continuem formant mestres poc competents que segueixen aplicant les mateixes solucions als diferents contextos. Perquè no comencem a treballar la competència en la formació inicial del professorat? I a donar valor a la necessitat de contextualitzar totes les mesures i actuacions de cadascú?

Acollir a tothom. Sentir-se acollit. Predisposar-se a acollir i a acollir-se. Objectiu clau en els primers dies i, després, al llarg del primer trimestre. El benestar de tothom és clau i no el podem descuidar. Una acollida que ha de fer-se també en la perspectiva d'aprendre i, naturalment, amb la possibilitat de desaprendre.

Comença un nou curs i les ganes de veure l'arribada i els somriures de tots els nens i nenes de l'escola, cada vegada són més grans. I aquest any... 4, 3, 2 ,1......... i 0. Au vinga, endavant! Us estàvem esperant. 4 dies per preparar-ne 176. És una contradicció? Prenem-nos-ho positivament: no és res més que el signe del temps, fer més amb menys. I d'això, els mestres, en sabem un pou. Qui es pensava que no començaríem amb tot preparat està ben equivocat.

Bona feina i un bon curs per a tothom.