dimarts, 31 de gener del 2012

La nube de radio 3

Radio 3, ens acompanya a molta gent en els vespres de feina. Una ràdio tranquil.la que compagina una música de qualitat amb reportatges, comentaris realment valuosos. L'escolto molts dies i penso sovint que és un bé d'utilitzat pública. Una veritable radio pública feta amb sensibilitat i respecte a la diversitat cultural de les terres d'espanya, cosa que costa trobar en altres radios.

dilluns, 30 de gener del 2012

Guetos i matriculació

Un comentari anònim publicat en el bloc diu:

1- El que ens volen vendre com a proximitat ara per ara és una falsetat. Visc a l'Hospitalet, i l'escola més proxima la tinc a l'altre cantó del carrer que ja és Barcelona. Les traves que es posen entre municipis em fa pensar que encara estem vivint en ciutats emmurallades.

2- Les arees d'influència reduides afavareixen els guetos. El barri on hi viu gent rica (Sarrià per exemple) s'asseguren que només hi aniran a les escoles els privilegiats que poden pagar-se un pis al barri. El barri de gent pobre (Pubilla Cases per exemple) només podran anar a l'escola del barri, amb la gent pobre.

Respecte a això vull comentar el següent:

Les traves burocràtiques no ajuden a plantejar la proximitat. És evident, i més en una ciutat i en una àrea metropolitana com la de Barcelona. Completament d'acord. Per això vam veure com un avenç la idea d'aplicar un sistema d'informació geogràfica com el que el Consorci va aplicar a Barcelona en els darrers cursos. Sistema que segurament hauria de fer-se extensiu a tota l'àrea metropolitana, evitant  situacions absurdes com les que ens descrius. El sistema fins ara era molt menys rígid que abans que es treballava sobre zones tancades i no sobre zones a partir del domicili de cada alumne.

En la segona qüestió puc estar parcialment d'acord. És evident que la distribució de l'alumnat també depèn de la distribució urbana de la població. Però el que ens oposem a ampliar les zones d'influència ho fem amb la convicció que aquesta proposta no trenca cap gueto. Perquè? Doncs per la senzilla raó que la població nou vinguda i desafavorida tendeix a seguir demanant l'escola de més a prop i no demanarà -excepte comptades excepcions- escoles que se situin més lluny del seu domicili. Si finalment hi han d'anar, com a conseqüència de que les escoles de proximitat estan plenes, segur que va a parar a aquelles escoles on hi ha encara places, que acostumen a ser les que tenen un percentatge més gran de nou vinguts. El crecle es tanca i el gueto es consolida.

En canvi en les escoles que tenen molta preinscricpió, encara n'hi pot haver més, amb la qual cosa, aquesta preinscripció haura d'anar a sorteig i pot passar amb més freqüència que una família que viu al costat de l'escola  no pugui matricular-se i una persona que viu a l'altra extrem del barri veí, pugui entrar. La qual cosa encara provocarà més conflictes entre les famílies.

Crec i penso que totes les dades i estudis van cap aquí. I em pregunto finalment perquè el Consorci no publica les dades d'aplicació dels últims cursos del seu pla de preinscricpió i els avenços respecte a la situació anterior al 2007. No hi ha valoració i l'únic que es fa és intentar justificar la nova proposta.

Més recursos no suposa més qualitat

Aquestes paraules pronunciades després d'anunciar les retallades que afecten i afectaran a l'escola del nostre país són una veritat... a mitges.

Està clar que l'augment de recursos no suposa un augment automàtic de la qualitat. Per això molts pensem i proposem que el que cal és actuar també sobre l'escola, les seves estructures de funcionament, la seva cultura, potenciant processos i contextos en els quals la innovació sigui possible. Però l'administració no es dedica això i d'aquesta manera, la seva afirmació té una part de veritat: les escoles no acaben d'estar preparades per tenir més recursos i, de vegades, els recursos suplementaris que reben no es tradueixen en un avenç significatiu en el camí de la qualitat.

Però és que l'administració no està fent la seva feina, i a més ens posen entrebancs continus per avançar al no desenvolupar una autonomia efectiva de centres, no crear les condicions per poder innovar i millorar des dels centres, no invertir suficientment en formació, no trasnmetre ni valorar els valors d'una cultura de canvi... Tot això no ho fa i volen que els recursos canviin les escoles. I en aquest context tenen l'excusa perfecta per retallar els recursos ja que aquests no comporten millores automàtiques de la qualiutat.

Repeteixo: la responsabilitat passa per posar les condicions per tal que els recursos que es necessiten -que són molts- puguin ser utilitzats amb eficàcia. I això és el que no  fa ni l'administració actual ni la passada. És una mena de pecat original dels que només es dediquen a explicar-nos com ho hem de fer per fer-ho millor, sense posar les condicions per tal que sigui possible.

Les escoles no canvien amb més recursos, solament. Però  necessiten recursos per canviar, i més dels que ens estan arribant. I a la vegada necessiten estructures organitzatives i cultures professionals que ho facin possible. Aquest és el camí, molt compleix com manifesten molts autors. Amagar el cap sota l'aula o l'excusa fàcil de dirque els recursos no són imprescindibles, no ajuda a superar l'actual crisi del sistema educatiui condemna a una part de les escoles a disminuir significativament la qualitat.

¿Algú s'ha parat a analitzar perquè quan hi ha una retallada -acostuma a ser uniforme, per tal que ningú pugui protestar, a excepció de la privada esclar...- a qui afecta més és a les escoles que tenen un projecte més innovador o a les que tenen una població amb més dificultats?  És a dir, o bé als que aprofiten més els recursos que tenen o als que necessiten més dur a terme una acció compensadora i de suplència d'altres instàncies.

diumenge, 29 de gener del 2012

La complexitat de l'educació

Els que heu vist el nen de la bicicleta, recordeu com és de contradictori el paper de l'estanquer i el seu fill. Recordava també la pel.lícula un deu salvatge. Les famílies de vegades magnifiquen problemes amb un afany de sobreprotecció que desvirtua fets que, no vol dir que no s'han de tractar, però que quan es desmesuren perden tot sentit i posen sobre la taula les nostres pròpies pors com adults.

Protegir, de vegades, amb omissions, faltes dels fills, per por a que es puguin sentir ferits o atacats... no ajuda als infants a créixer, no els ajuda a construir el seu propi sistema de valors.

A una escola el més important és el sentit de responsabilitat i pertinença a la comunitat i la confiança que això genera. Quan la confiança es trenca, la prioritat és recomposar-la i per fer-ho hem de tenir en compte sovint, efectes secundaris de les nostres accions i omissions. I davant d'una falta a la comunitat el que cal és una reflexió per arribar a entendre l'abast de la falta i que ha entrat en conflicte en el bagatge de valors que l'escola té.

Educar és complex i, de vegades, hi ha la percepció d'una certa desorientació que pot contaminar les nostres accions. El diàleg franc, el pensar una mica més enllà de l'ara, la reflexió individual en un context col.lectiu... poden ser elements que ens ajudin a tots plegats.

divendres, 27 de gener del 2012

Conseqüències dels canvis en la preinscripció

Les mesures de canvi en el model de preinscripció, aprovades pel Consorci i el Departament d’Ensenyament, a l’espera del dictamen del Consell Escolar Municipal, suposen un pas enrere respecte a les polítiques de igualtat, equitat, distribució equilibrada de l’alumnat,  cohesió social i aposta per l’escola de proximitat, impulsades en els darrers anys.

La proposta ens diu que “dobla el nombre de centres de l’àrea d’influència”.  Aquesta primera afirmació no aporta res a la necessitat d’una matriculació equilibrada.

Ens diu també que “millora la capacitat d’elecció de les famílies”. En tot cas afavoreix a determinades famílies la seva elecció. L’elecció ja no depèn de la proximitat, sinó d’altres factors, per tant, en la pràctica, són només algunes famílies les que milloren la seva capacitat d’elecció dels centres. Les que tenen la informació. Les que opten i poden desplaçar-se.

Finalment, ens anuncia que “afavoreix el repartiment d’alumnat immigrant amb necessitats educatives específiques”. Haurem de veure com ho afavoreix. Es parla de reserva de places per aquest alumnat. No s’especifica en quins terminis funcionarà aquesta reserva.

Es parla també de donar valor al factor proximitat. Com es fa això ampliant la possibilitat de preinscripció a escoles menys pròximes? Aquesta és una afirmació enganyosa. L’anterior sistema si que apostava per la proximitat.

Aquestes mesures es combinen amb dos aspectes més:

Primer, la modificació efectuada el passat curs per donar punts als alumnes que havien tingut familiars directes estudiant en el mateix centre.

Segon, el degoteig constant de l’escola privada a l’escola pública dels alumnes amb més dificultats, degoteig permès per l’administració,

Així s’aconsegueix afavorir la selecció de l’alumnat per part del centre i la consolidació de dues xarxes diferenciades: L’escola pública com a escola per a tothom, i  l’escola privada com l’escola d’uns quants, els que poden. 

En la pràctica, les mesures de canvi en la preinscripció té conseqüències negatives, directes per a les escoles públiques:

La primera és que els centres educatius que reben més immigració, encara en rebran més. Per un efecte secundari de rebot en els processos de matriculació. M'agradaria equivocar però els informes dels darrers cursos ens alertaven d'això i com el reduir aquestes zones i basar-les en la proximitat, ajudava a redistribuir personal.

La segona és que els centres que tenen molta demanda durant el període de preinscripció, encara en tindran més, ja que hi podran optar famílies que viuen més lluny. La qual cosa augmentarà el conflicte. Ens trobarem amb més freqüència amb la necessitat d'arribar al sorteig al qual podran optar famílies properes a l'escola, i famílies que estan més lluny que ara.

Aquella idea signada en el Pacte nacional per l’educació, de constituir un servei públic educatiu, que homologués l’alumnat i les condicions entre l’escola pública i l’escola privada sostinguda amb fons públics, ja s’ha enterrat definitivament.

I una darrera qüestió. Les mesures es prenen sense consultar als centres educatius públics, ni als seus equips directius. Que quedi clar per si algú gosa defensar la idea de que des de l’escola pública hi estem d’acord.

dijous, 26 de gener del 2012

Mestres!

La setmana vinent comença  Mestres! el programa que TV3 ha estat preparant durant sis mesos per posar sobre la taula, les visions, els reptes, les dimensions, les grandeses i les febleses de la nostra professió.

Val la pena remarcar que en el programa només surten mestres en actiu, que treballen dia a dia a l'escola per intentar una bona educació per a tots els i les alumnes.

Segur que hi haurà coses que ens agradaran més i menys, que cirticarem, que faríem d'una altra manera. Conec la dedicació que hi han esmerçat l'equip que l'ha produït i sé que han treballat amb una gran autonomia, escoltant a molta gent, amb el risc de fer un programa de divulgació, però alhora seriós, entenedor i arriscat. Arriscat sobretot per apostar per mostrar una realitat amb aspectes innovadors, maneres de fer, d'actuar i de reflexionar que ens agradaria que fossin més generalitzades. .

Acompanyant al programa, la Federació de MRP i la Fundació Jaume Bofill han programat un conjunt de debats a tot Catalunya que també us recomanem. Podeu consultar-ne el programa aquí.

Dimarts després de l'APM tenim una cita amb TV3.

dimecres, 25 de gener del 2012

La competència lectora

Una bona conferència d'Isabel Solé a la Fundació Bofill, sobre la competència lectora. 

En aquests moments en els quals sembla que tornem a les antípodes dels plantejaments que han posat sobre la taula maneres diferents de plantejar aquest repte de les societats i  de l'escola d'avui, la conferència d'Isabel Solé torna a insistir sobre aquells aspectes bàsics que sovint no es tenen en compte. La seva anàlisi del que està passant a l'escola, és molt vigent, actual i realista.

Ens trobem davant d'un dels punts claus d'una escola que sigui capaç de respondre als reptes d'alfabetització en la scoietat actual. Val la pena que hi reflexionem individualment i col.lectiva. Aquesta xerrada ens convida a fer-ho. I a actuar, naturalment, més enllà de plans lectors i nombres de llibres que cal llegir.

M'agrada l'anàlisi que fa perquè ens ajuda a revisar el dia a dia de l'escola i a analitzar-ne els problemes des d'un punt de vista global, qüestió que de vegades ens costa.

 



Avaluar? De què parlem quan parlem d'avaluació?

Segueix sent un cavall de batalla a l'escola. Avaluem el procés, però després ens pressionem per explicar un suposat nivell dels alumnes i no enganyar-nos.

Avaluar el procés i no enganyar a ningú també és possible. Perquè hi ha processos en els quals hom pot veure si l'actitud de l'alumne és suficientment participativa. Però també si els recursos que activem per afavorir aquesta implicació de l'alumne, funcionen o no.

Avaluem als alumnes i ens avaluem nosaltres mateixos. Fem tot el que està en les nostres mans, ho constantem, informem als pares... Però com ens en sortim amb tot l'alumnat?

Avaluar és tenir en compte el suposat nivell dels alumnes? Si és així hem de determinar quin és el nivell de referència i com es determina. Per l'edat? pel currículum oficial? I, després hem d'estar segurs que tindrem els instruments per fer-ho sense enganyar-nos i sense enganyar a ningú.

És clar que, si no sap llegir. no sap llegir Però hi ha molts més aprenentatges i l'anàlisi tampoc és tant clar ni objectiu.

Ser clars en explicar aquest procés d'aprenentatge. En explicar com hi intervenim. Com aconseguim o no implicar a a l'alumne.

Segur que avaluar significa alguna cosa més que posar una nota. Encara que a l'administració sembla que sigui l'únic que els importa.


dilluns, 23 de gener del 2012

El nño de la bicicleta

Bona pel.lícula Relacions interessants al voltant d'un nen no estimat en el seu entorn familiar i amb una necessitat molt gran d'afecte i lligams.

Relacions interessants entre ell i la Samantha -la dona que l'acull-, entre ell i els educadors, el pare... Amb l'amic delinqüent, amb el nòvio de la Samantha... I el contrapunt de l'estanquer i el seu fill, alliçonador.

Com Linux i la seva manta, la bicicleta és l'objecte que el salva i el lliga al món.

Recomanable en tots els sentits.

diumenge, 22 de gener del 2012

Educació lenta, encara.

Segueixo fent xerrades sobre l'educació lenta.  Insisteixo en seguir plantejant que no es tracta d'anar tant lentament, deixar fer, o no fer res i esperar que tot succeeixi de forma automàtica.

L'acció educativa ha de ser d'una gran exigència. No podem dormir-nos en els llorers, ni esperar que els nostres alumnes aprenguin sense cap mena d'esforç. Tenir en compte ritmes d'aprenentatge no vol dir inoperància i laissez faire.

Buscar el temps just.

O com deia César August en el seu lema, Festina lente (afanya't lentament) que no deixa de ser un oximoron enginyos i interessant.

dissabte, 21 de gener del 2012

El poeta

El Poeta

És aquell qui en el cor com una torxa ardent
crema en apoteosi! La substància d'un somni;
vaga calladament com un Eros alat
per la corba suau de l'oblit i l'escuma.
I per la seva sang passa, com un misteri,
el bruel del lleó o el sospir de la tòrtora.

Albert Manent

divendres, 20 de gener del 2012

Missatge a la xarxa

M'arriben molts missatges a la xarxa. Reprodueixo aquest perquè contribueix amb més arguments a la indignació necessària: 
Si el viernes, día 30 de diciembre, el consejo de ministros del Partido Popular (PP) acordó rebajar un 20 por ciento la subvención a los partidos políticos y a los sindicatos, para ajustar el déficit fiscal, pedimos que se le retire la subvención anual de 10.000 millones de Euros (*) a la Iglesia Católica. ¿Por qué  a unos sí y a esta institución no?
  
(*) esta es la cantidad que se asigna como pago anual del Estado a la Iglesia católica en 2012 como consecuencia del Concordato firmado por España con el Estado vaticano en 1956 y ratificado en 1979. Ha recibido ya del bolsillo de todos los españoles cientos de miles de millones de euros.

dijous, 19 de gener del 2012

Preinscripció i desequilibris

Allò que anunciaven taumaturgs insignes, s'ha acomplert... (com deia el poeta).

Sembla que es canvien les zones de proximitat per al curs vinent. Pressions del PP (volen zona única a Barcelona) porten al Departament d'Ensenyament a acceptar modificar les zones d'influència i ampliar-les. És clar, que el Departament no ha tingut en compte la opinió de les escoles públiques que estan en contra d'aquestes propostes. Potser és que no ho saben que estem en contra, ja que no ens ho han preguntat...

El cert és que les zones s'amplien, mesura que només afavoreix a la població autòctona, amb més ... (ho deixem aquí, amb punts suspensius...).

S'acabar així una de les poques petites reformes que va intentar el tripartit per intentar equilibrar escola pública i concertada, per tal que l'alumnat es repartís una mica més equilibradament. Amb aquesta mesura (juntament amb els punts que ja es van introduir el curs passat per primar als fills de les famílies que han estudiat en el centre al que opten) s'afavoreix a una població concreta. Ja sabem a que ens referim.

Primer els de casa, diu aquell eslogan de l'extrema dreta que tant mal ens fa als ulls quan ens el refreguen. D'altres l'apliquen de manera més subtil i potser ningú es queixa.

Ho complementem amb la desmatriculació contant que alguns alumnes -curiosament els que tenen més dificultats- pateixen a partir de primer de primària a les escoles concertades de Barcelona.

Menys mal que la qualitat de l'escola pública ningú ens la discuteix.


Jocs i memòria

Cada vegada que preparem un joc matemàtic nou -a la nostra escola fa temps que treballem les matemàtiques amb aquest recurs, entre d'altres- apareix a la primera pàgina del CD en Carlos Gallego.

Penso que és un bona manera de recordar-lo fent servir uns materials que ell en va promoure la seva construcció. Malgrat hi hagi una pena tant gran en la seva absència.

Gràcies per les teves herències.

dimarts, 17 de gener del 2012

La vida sigue igual?

En setze dies d'any, els anuncis de retallades han estat constants. El mes passat hem cobrat de miracle (!) gràcies a un error d'economia. I aquest mes ens despertem cada dia amb un nou anunci de retallades que ens afecten i ens afectaran en els propers mesos. Tenim la impressió que no hi ha final en aquesta espiral.

S'anuncien altres mesures específiques que s'aniran concretant a nivell educatiu. Disminució de plantilles, augment d'horaris, supressió del professorat per fer suport, disminució de pressupostos, anulació de subvencions a entitats de la comunitat educativa, supressió de les escoles d'estiu, disminució d'un 80% del pressupost per formació... No ens hem de preocupar excessivament, ja que també ens diuen que gràcies a l'exercici de responsabilitat de CiU i PP, cobrarem endarreriments, i els catalans podrem arribar a final de mes.

Mentrestant, els governs teconcràtics o polítics, contracten als piròmans com a bombers. S'anuncia i es difon la idea bàsica: no hi ha alternativa, condemnant la raó crítica al carro del rebuig (no té dret ni al compostador ni al cubell del reciclatge).

A l'escola, com a contrapartida,  la única recepta que li arriba és el "ordeno y mando". Com si els déficits i les retallades no tinguessin importància i no estiguessin hipotecant el futur de l'educació. Acatarem ordres, és clar: venceran però no convenceran. Aquest és el problema.

L'escola  malgrat tot,  en el dia a dia, segueix. Hi ha un bon ambient. Fem bromes. Treballem com mai. A les aules, els projectes es segueixen construint. Hi ha compromís. Els pares i mares segueixen col.laborant, tornant a temps antics en els quals ningú es feia càrrec del manteniment i eren les mateixes famílies les que el solucionaven.

Ens deixen fer. Està clar. Cap càrrec de l'administració s'interessa per nosaltres. No saben el què fem. Si treballem en equip o no. Si hi ha compromís de les famílies o no. Si els nens aprenen o no (es pensen que ho saben mirant les estadístiques anuals... però no saben què saben en realitat....). Si tenim un bon projecte o no. Es preocupen, això si, que complim la normativa.

Tot és ficció... Somien els androides amb ovelles elèctriques? Potser ens dirigim cap un món com el de Blade Runner. La vida segueix igual? Jo crec que no i la impressió és que, en pocs mesos, haurem perdut la innocència que encara ens caracteritzava.

No sé si hi haurà intel.ligència suficient per ajudar-nos a sobreviure a la crisi. La reclamo de l'administració amb molt poca convicció veient els seus actes. Ho haurem de treballar nosaltres si volem tenir un mínim de possibilitats de futur.

dilluns, 16 de gener del 2012

In memoriam. Ai, la memòria!

"Cataluña fué ocupada por Felipe IV, después por Felipe V, que la venció. Fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939, y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar"
 
Manuel Fraga Iribarne

La lentitud del viatger. La rapidesa del turista.

És semblant a la faula de la llebre i la tortuga. És clar que la tortuga arriba abans que la llebre. I, a més a més, s'assabenta de quin és el recorregut i què s'hi pot trobar.

El turista surt, amb un mitjà de comunicació molt ràpid i aterra en un país llunyà. Baixa de l'avió i, el primer coneixement li arriba amb una diferència de clima, paisatge, temperatura, ambient... La seva sorpresa, la velocitat que ha utilitzat per arribar-hi,  faran que sigui necessari destinar un temps a adaptar-se, a saber exactament on ha ant a parar, a acceptar que aquella calor extrema és ben natural al país on ha arribat...

La persona que viatja, en canvi, fa un llarg recorregut, amb un temps en el qual observa, coneix, aprèn, es va adaptant als canvis climàtics, ambientals, de contextos, de cultures... Quan arriba, ja porta a la seva maleta moltes vivències... molta saviesa...

Em vaig quedar amb aquesta anècdota que va explicar un dels assistents al seminari que el cap de setmana passat vaig inaugurar a Eivissa, al Centre de Professors. Citava a un autor, del qual ara no en recordo el nom.

Cada conferència que faig em suposa un gran aprenentatge. Us ho asseguro i no ho dic formalment. Sempre hi ha un comentari adient, o una pregunta que et fa pensar, o dubtar sobre el que has explicat i que obliga a explicar millor o a matisar...

Em dóna la sensació quan algú explica una anècdota d'aquestes que ha relacionat el que jo intentava explicar amb alguna cosa que ell havia viscut. L'he ajudat a pensar en les seves pròpies coses. Ja em dono per satisfet. Aquest hauria de ser l'objectiu de moltes xerrades.

dimarts, 10 de gener del 2012

Per què als nens no els agrada anar a l'escola?

Aquesta és una de les preguntes a les quals el llibre del mateix títol de Daniel T. Willinghan intenta donar resposta.

Us haig de dir que és un llibre molt interessant que aporta qüestions rellevants, posicionaments i reflexions sobre aquestes qüestions i que ens obliga a pensar.

Hi veig moltes connexions amb les pràctiques de molts mestres que no es deixen endur per posicionaments extrems i aporten el seu mestratge, la seva experiència, el seu sentit comú al fer i desfer de l'escola.

 Crec que és un llibre que hauria de ser d'obligada lectura per a tots aquells que estem treballant per posar en pràctica altres tipus d'escola, una altra manera d'entendre l'educació que els nostres infants i joves necessiten. Aparentment podreu pensar que defensa posicions conservadores, ja que intenta relativitzar i reflexionar sobre una multitud d'aspectes, molts dels quals han esdevingut tòpics de la renovació en els darrers vint anys.

Crec que la virtut que té el llibre és el seu antidogmatisme, la seva mirada complementària, rica i suggerent sobre un sistema educatiu i una escola que ha de canviar necessàriament i que ho ha de fer aprofitant el millor de la seva experiència, de la seva pràctica  i de la reflexió d'autors com Willinghan que contrasten poscionaments potser massa extesos i que ens obliguen al rigor i a la reflexió compartida.

dilluns, 9 de gener del 2012

No sé llegir

Us recomano la lectura de l'article d'Àngels Prats al darrer Perspectiva Escolar "El que he après de la lectura ara que no sé llegir". Tots els que contínuament estem reflexionant en els processos d'aprenentatge de la lectura i l'escriptura, en les dificultats que alguns nens i nenes tenen, en com els podem ajudar... l'hauríem de llegir, per tal de reflexionar-hi profundament.

La importància d'aquest procés no cal remarcar-la. L'Àngels aporta la seva visió adulta a un procés i un aprenentatge estroncat de forma desafortunada. De ben segur que les reaccions emocionals que ens explica, ens poden ajudar a entendre reaccions que alguns infants poden tenir davant de les dificultats de fer aquest aprenentatge amb èxit.

Gràcies, Àngels, per aquesta aportació que de nou demostra el teu mestratge en aquest aspecte bàsic de l'educació dels infants.

diumenge, 8 de gener del 2012

No hi ha alternatives?


Fa uns anys comprava el País els dilluns per llegir la columna de Vázquez Montalban. Segurament era aquesta fidelitat la que em feia preferir aquell diari d’altres. Després, va desaparèixer la seva columna malaraudament, però el diari ja navegava cap un mar que no m’interessava. Vaig convertir-me en lector puntual de diaris, sense cap mena de fidelitat. Haig de confessar que m’he tornat addicte a la columna de Josep Ramoneda al diari Ara.

La d’avui és de nou d’una gran claredat. Llegint-la hi veig reconegudes idees o reflexions que he fet, d’una manera molt més modesta i dispersa. M’agrada sobretot aquesta idea de les conseqüències d’acceptar que no hi ha alternatives. Si no hi ha alternatives el que ens toca és obeir. La renúncia a l’alternativa és la renúncia a la raó crítica.

Aplicar-ho a l’economia o a l’educació...

Però també a la vida social i personal, naturalment... Potser, en definitiva, no podem construir una ciutadania moderna sense assumir de nou la necessitat de pensar i reflexionar sobre la possibilitat d’alternatives. I sobre la responsabilitat de posar-les en pràctica per poc que, mínimament, siguin possibles.

Encara que l’àmbit d’acció sigui petit i de poca transcendència. Com diu Daniel Viglietti:
Si yo no cambio un poco mis fallas, mis males, / ¿cómo cambiar entonces las tierras, los mares?

Silencis

El silenci permet reordenar el pensament.

Aquests dies de parèntesi serveixen per fer balanç i repensar plans i projectes.

I el pensar sobre tot això necessita silenci.

Dues setmanes sense entrades.