dimecres, 30 de desembre del 2009

Emoció i coneixements

Parlem amb una psicòloga sobre un nen que té uns certs problemes emocionals, vinculats a la seva biografia, complexa i llarga, encara que el nen sigui molt petit encara. Davant de la nostra insistència i preocupació sobre els seus aprenentatges, ella manifesta que mentre no resolgui els seus problemes emocionals, les altres qüestions no tenen importància i són secundàries.

Nosaltres tornem a parlar-ne i veiem que quan un infant no respon a nivell acadèmic, per les raons que siguin, les seves dificultats eomocionals que, a la vegada, el bloquegen, augmenten considerablement.

L'infant és tot u. No ment per una banda i emoció per l'altra. I la resolució positiva d'aquest binomi passa per entendre i treballar a fons la seva interrelació. Cal vincular a l'infant als coneixements i aprenentatges de l'escola, perquè en el moment que hi trobi sentit, els facotrs emocionals milloraran perceptiblement. Encara que hi hagi una biografia ocmplexa i molt influent.

dilluns, 28 de desembre del 2009

Els deures

A l'escola parlem i no parlem de deures. Parlem de deures perquè és una paraula que es viu de forma natural a les aules, amb les famílies, que els nens, encara que no n'hàgim parlat mai, en senten a parlar, fins i tot en demanen...

Però no en parlem per les connotacions que té la paraula. Deure significa obligació, no necessitat ni voluntarietat... I quan un deure passa a ser el qualificatiu d'una activitat, sovint, aquesta activitat, perd ràpidament interès.

Els deures han estat moltes vegades aquelles activitats que no s'han fet a l'aula, perquè no s'han entès per exemple, i que el mestre ha dit que es fessin a casa. Gran contradicció, ja que si jo no entenc o no he sapigut fer una cosa amb l'ajuda del mestre, no crec que la sàpiga fer sol a casa... a no ser que me la facin els meus pares...

D'altres vegades han estat activitats repetitives de les que ja hem resolt a l'escola. És a dir, a manera d'ensinistrament per determinades activitats. Si ja les hem resolt a l'aula, quin sentit té tornar-les a fer a casa?

De vegades són tant complexes, perque corresponen a feines no desenvolupades, que són impossibles de realitzar no amb l'acompanyament de la família, sinó sense la seva inestimable col.laboració activa. Passen a ser deures pels pares i mares.

De vegades són tant intensos que provoquen llargues jornades i molta activitat un cop s'ha acabat la jornada escolar. Fins i tot en edats primerenques. És la conseqüència de la idea de que cal intensificar els aprenentagtges i les activitats. Una bona escola, posa molts deures i les famílies estan satisfetes perque veuen que els seus fills estan ocupats.

Les activitats educatives que es fan fora de l'àmbit escolar mai han de substituir la feina que cal fer dintre l'escola. Han d'afavorir l'autonomia de l'infant però d'una manera racional i pràctica. En seguirem parlant.

diumenge, 27 de desembre del 2009

Il trovatore


Hem vist Il trovatore de Verdi al Liceu. L'òpera que sempre és un espectacle global, té de vegades moments més intensos que uns altres. En aquest cas, la musica excel.lent i la interpretació desigual. Amors, vengances, gelosies... un argument inversemblant, d'òpera. La posta en escena excessivament pobre i els cantants pobres actors. El vestuari feia riure, disfresses de bombers i de play mobil. Els decorats molt simples i, fins i tot, al tramoista se li ha enganxat una cortina. Potser hi ha crisi, però les entrades són igual de cares. Els cantants alguns amb molt bona veu tot i ser els de repertori.

Però, malgrat tot, sempre et deixa alguna emoció.

divendres, 25 de desembre del 2009

Des de la Patagònia

He traït la promesa de no connectar-me per només omplir un simple missatge: aquest paisatge és fantàstic.

dimecres, 23 de desembre del 2009

De vacances, ara sí!

Aquest trimestre el bloc ha tingut molta vida. Per mi és com un mitjà per expressar allò que em passa pel cap, les reflexions que em suggereixen les meves hores de feina a l'escola, el contacte amb els infants, les famílies, els meus companys i companyes d'equip. Quan arribo a casa, és el meu primer exercici, com si es tractés de l'escriptura d'un diari. Abans de sopar un missatge que, normalment deixo programat, amb la intenció de revisar-lo al cap d'una estona, corregir-lo, matisar-lo. De vegades això és imprescindible perquè els comentaris són massa irònics o durs i, també sé que sovint no n'hi ha pas per tant!

Tinc el privilegi de treballar en una escola que és una font inesgotable de coneixements, emocions, aprenentatges... Mai havia après tantes coses com aquests darrers anys al Fructuós Gelabert.

Escriure al bloc esdevé una necessitat diària. Ara, amb les maletes a mig fer per passar aquestes festes molt lluny d'aquí, escric idees pendents i les programo perque vagin sortint fins el dia 7 en que torno.

Quinze dies sense tecnologia, amb dues llibretes ratllades i pilots per escriure. Penso omplir moltes pàgines.

Allunyar-te sense millora la perspectiva. Estic convençut que algunes de les qüestions que ara tinc entre mans, tindran una nova perspectiva després de tots aquests quilòmetres que farem.

Fins la tornada, doncs, us deixo amb els meus missatges programats.

dissabte, 19 de desembre del 2009

Feina per un pallasso



Ahir vam anar al teatre (Sala Muntaner) a veure pallassos. Pallassos de veritat, amb la seva vida de pallasso i el dramatisme de la seva vida autèntica. Emocions, sentiments, ambicions, mesquineses, la cruesa de les relacions humanes... Els personatges pallassos, descrits i interpretats de forma admirable.

Una hora i mitja de pur teatre, amb un somriure als llavis o la sorpresa amarga de les reaccions inesperades però reals, de tots tres. Comèdia tràgica, dramàtica, entranyable malgrat tot.

La vida...

divendres, 18 de desembre del 2009

Preparant maletes

Quan prepares un viatge, prepares maletes, però també prepares el teu cos -i la teva ment- pel recorregut. Anar a la punta sud del nostre món és una aventura pels sentits. Espero els paisatges -els cels, els mars, les muntanyes-, les persones, les ciutats, i també les olors, els colors...



Imagino la meva mirada allà, en els nous camins, i la imagino ara, abans de partir.

Aquests dies quan tanco els ulls em veig en un lloc diferent mai visitat. Noves mirades que s'incorporen a la vida, que donen llum, altres llums...

Assaig i regals

Aquests dies estem d'assaig a l'escola. S'acosta el darrer dia de curs i, com és tradicional, tots els nens i nenes, viuran una tarda una mica màgica. Cançons, Nadales... Els nens i nenes de tercer -quasi bé nois i noies-, els grans, acompanyaran els més petits en el concert. Els sento com assagen i desafinen, mentre en Pep, el mestre de música, els orienta, els renya, els felicita i els anima de forma interdisciplinar com només ell ho sap fer.

Recordo el nadal del 2004. Trenta cinc nens i nenes, de tres anys, pujats a dalt de quatre taules petites de menjador, cantant una canço que va durar 45 segons. Envoltats d'unes llumetes de colors, com un quadre de pessebre vivent.

Uns quants pares i mares es van despistar i quan van entrar ja havien acabat. Van fer un bis i 45 segons més. Vam menjar torrons i vam veure cava (els grans, és clar) i aquell hivern va fer fred i, fins i tot, una tarda va nevar i els quatre mestres, la Montse Vega, l'Adela, la Gemma i jo, i l'Olga, és clar... vam sortir al pati a menjar i beure neu... Era el Nadal en el que el meu pare es va posar malalt i ja no va poder superar la seva vellesa.

Tot creix inexorablement i dimarts que ve, quasi trescents nens i nenes, amb tots els mestres i les famílies, celebrarem que arriba l'hivern, que s'acosta el Nadal, que tenimn un any més o que en començarem un de nou , que hem arribat al final del trimestre, que venen les vacances, que tindrem temps per estar amb les persones estimades...

Tot comença i recomença en els cicles naturals. I aquest és l'esdevenir que hauríem d'incorporar a les nostres vides. Ens fan viure les festes, o aquestes interseccions del calendari, només des de la perspectiva del consum i de les compres i hauríem de ser capaços de trobar-lis el sentit més natural: el canvi de llum, de cicle ... l'espai que viurem, el temps que serà nostre...

Potser massa filosofia per una festa que ha esdevingut tant pragmàtica i materialista.

Els nens i nenes de l'escola han escrit desitjos, els han posat dins d'una petita ampolla de plàstic i la setmana vinent ens els regalarem. Potser seran coses que no valorarem dintre l'espiral cultural d'estrenes i regals de la nostra Barcelona iluminada. Però té tant valor regalar coses immaterials...! Són les que ens fan més humans, perquè estan fetes de sentiments, generositat i esperança.

dimarts, 15 de desembre del 2009

Planifiquem o programem?

JA sé que aquesta és una pregunta tècnica que ens afecta sobretot als mestres. Però, com que avui hem estat parlant de tot això a l'escola, m'agrada també reflectir-ho aquí.

Crec que és una pregunta important perquè el matís i la diferència que suposen les dues paraules, representen també la diferència entre dues maneres d'entendre la feina dels mestres.

A l'escola, hem de mantenir un gran equilibri entre allò que nosaltres volem que els nens i les neces aprenguin i els seus interessos i capacitats que manifesten. No es tracta de supeditar els primers als segons. Però es tracta de resoldre una qüestió de gran importància. Com podem aconseguir que els infants i els que no ho són tant, trobin sentit a allò que fan a la institució escolar? Només ho podem aconseguir si aquesta institució els ajuda a respondre els seus interrogants, si els hi dóna eines per interpretarñse a si mateix i al món que els envolta.

Si no volem matar la gallina dels ous d'or (el seu interès, la seva curiositat, les ganes d'aprendre) hem de saber compaginar bé aquest equilibri.

A la programació és més difícil que hi tingui cabuda aquests interessos particulars de la infància i de la joventut. La programació és ilustrada, tancada, seqüenciada, amb criteris d'avaluació únics o diversos però pensats unilateralment. Quan introduím el terme planificació, parlem a la vegada de previsió, intenció, finalitat... donem forma a l'orientació de la nostra feina d'acompanyament a l'aula. Però deixem la porta oberta per tal que aquestes preguntes genuïnes dels infants siguin les pistes que ens portin als coneixements necessaris a aprendre.

És un matís. Però important. La planificació no està seqüenciada potser. Potser és flexible i es pot canviar. Potser es pot modificar profundament a partir d'intervencions dels propis alumnes. Cal avaluar-la, això sí, per tal de ser el màxim de rigorosos en la nostra feina i, sobretot, ha de tenir continuïtat en l'itinerari educatiu de l'alumne.

La planificació recull una orientació més humana de la feina de l'aula, i s'allunya d'aquesta concepció tecnicista de graelles i resultats.

Trobar aquest camí crec que és una bona manera de començar a democratitzar un currículum obligatori que necessita una reforma en profunditat i no una simple remodelació d'objectius i continguts.

diumenge, 13 de desembre del 2009

Un petitíssim gest per Aminetu Haidar

Els gestos de vegades són necessaris. Raons per donar suport a Aminetu Haidar.



Davant d'això només la impotència de les nostres veus. Però que, si més no, volen sentir-se.

Projecte Educatiu i autonomia

Des dels primers documents de la LEC em va agrada aquesta relació que establia entre autonomia a les escoles i Projecte Educatiu. Crec que és un encert vincular una cosa a l'altra. És més, penso que l'autonomia educativa no tindria cap raó de ser sense la seva vinculació al consens educatiu que pot representar el PEC.

El Projecte Educatiu, ja quan el vam inventar fa una pila d'anys, enteníem que podia suposar la carta magna d'una escola. Sempre hem cregut que la seva elaboració era un anar i venir entre els mestres i les famílies. Així es garantia el seu caràcter democràtic i que , realment, representés la voluntat de la comunitat educativa de cada escola.

L'autonomia s'ha d'exercir per tal de desenvolupar plenament el PEC. Ha de fer possible aquest desenvolupament. Per tant, cal que el consens sigui màxim alhora de definir els principis que l'orienten i les diferents concrecions.

El PEC ha d'estar acceptat per tothom. Quan es parla de la carta de drets i deures que les famílies han de signar, ens hauríem de referir fonamentalment a un document que es desprén del PEC, però que no solament s'hauria de demanar a les famílies que el signessin sinó també als mestres.

Per tant, hi ha d'haver aquest compromís extensiu a tota la comunitat educativa.

Aquest acord no pot ser únicament una declaració formal. Cal concretar, centre per centre, com entenem aquesta llista de drets i deures i que ocmporta de singular a cada escola. Només així millorarem la seva qualitat.

En aquest context, el projecte de direcció, que ha de swr sempre que es pugui un projecte de l'equip de gestió, un projecte col.lectiu -no sé per quina raó només s'insisteix en la figura del director- ha de ser un instrument que estigui al servei d'aquest Projecte d'escola. De fet, el Projecte d'escola ha de ser la norma des de la qual es desprengui tota la resta.

Així l'autonomia, amb el control social necessari, transparent i públic, pot esdevenir un bon instrument educatiu. No un paper mullat que només es manté per la suposada autoritat del director.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Consorci d'educació a Barcelona?

Tenim un problema que, per ara, ningú ens ha sapigut -o volgut?- resoldre.

A Barcelona, tenim en funcionament un Consorci d'Educació que gestiona el personal i les escoles que provenen del Departament d'Educació i de l'Ajuntament de Barcelona. És un organisme mixte, amb un govern i una gerència acordats per ambdues administracions.

L'any passat podíem proposar algun mestre perque vingués a treballar a l'escola amb comissió de serveis i vam reclamar una mestra que és funcionària de l'Ajuntament de Barcelona. És una mestra que està sota el comandament del Consorci.

El Consorci estava d'acord que pugués venir a treballar a l'escola. Però el Departament d'Educació no ho va autoritzar.

Perquè? Unes tres normatives que, sembla ser, no estan desenvolupades i que no reconeixien de forma explícita aquesta possibilitat. Suposem també la manca de voluntat política. Però, què diem? Qui té voluntat política per resoldre una demanda d'una petita escola de Barcelona?

A l'inrevés s'han aprovat comissions de serveis. En l'actualitat hi ha personal que prové del Departament d'Educació treballant a les escoles municipals de Barcelona.

Només fem una pregunta: el Consorci, existeix realment? No serà això com l'autonomia que tenim les escoles que, quan la volem exercir ens la limiten? I només la podem aplicar a esquenes de l'administració, portant una doble comptabilitat?

Repetim: el Consorci existeix? És a dir, que sinó serveix per allò que és important, per moure les persones, els equips, per reglamentar, estimular, incentivar... vincular i lligar els projectes al territori... El Pla de treball del Consorci és un reproducció de les polítiques prioritàries del Departament d'Educació. Potser ja està bé que sigui així. No es tracta d'anar a la contra, però els que creiem en la descentralització, volem alguna possibilitat de desenvolupar programes i projectes singulars i que realment es noti que un organisme més proper a la realitat és capaç de fer propostes més innovadores. La innovació pel Consorci és mirar d'arreglar les infraestructures perque pugui funcionar l'1:1.

Com trobarem sentit a una administració propera que no té cap tret singular respecte a les anteriors i que, en qüestions claus, com per exemple les polítiques de personal, no té l'autonomia de decisió que necessita?

Tornem a repetir finalment: El Consorci existeix? Segurament que sí, però falta encara molt camí per recòrrer i canvis més en profunditat per realment que tingui i que trobi el seu sentit i la seva funció en el complex sistema educatiu del nostre país.

divendres, 11 de desembre del 2009

Tecnologia

Hem d'agrair als dèficits de les nostres infraestructures escolars que el curs vinent, i esperem que el nou conseller canviï de plans, no ens apliquin el projecte 1:1 (1 més 1?, 1 contra 1?) a les escoles. És a dir, que no tindrem ordinadors a les aules de primària. Sí, aquests ordinadors que poden tenir linkat, però que obligatòriament han de tenir windows, amb una pirueta impossible d'un govern que li agrada fer malabars. Perquè jo em pregunto, de què serveix posar el Linkat a un ordinador quan ja has pagat al Bill Gates per tenir una llicència d'un altre programa que, a més, no utilitzaràs? Em sona a fariseus en acció.

Tenim una pissarra digital que ens van concedir fa un any, però encara no ens l'han instal.lat. És l'aplicació de la lentitud al ritme de l'administració. Sembla que no és segur que l'any que ve puguem demanar algun aparell de tecnologia. El catàleg de punts no ens ha arribat encara i estem a finals d'any... Potser per que tots els diners se'ls han gastat en comprar els ordinadors que pagaran les famílies.

Algú aconsella aquest Conseller? Però, algú amb criteri...!

Això és el que ens fa por del desenvolupament de l'autonomia. Que ens la donguin per arreglar allò que ja ve espatllat. M'enteneu?

Necessitem:

* Tencologia en funció del nostre projecte educatiu.
* Autonomia -a partir dels recursos necessaris- per definir-la, comprar-la i instal.lar-la.
* Un servei de manteniment tècnic de 24 h. o d'un dia fix a la setmana. O recursos i autonomia per contractar-lo des de les escoles.

I si voleu tot el control del món -real, no burocràtic amb un nou aplicatiu- de que aquesta inversió es fa servir per als aprenentatges d'alumnat i professorat.

Algú a l'administració ens ho pot facilitar? Gràcies.

Tertúlia al Fluvià

Avui he participat en una tertúlia a l'Escola Pública Fluvià. Amb una quarentena de famílies i mestres hem fet un debat interessant sobre l'educació lenta, però també sobre l'educació que intentem promoure des de les nostres escoles (Fructuós, Fluvià, Llacuna...) i com intentem fer una escola que doni resposta a les necessitats de la societat del futur i als aprenentatges que precisaran els nostres actuals alumnes, en 15 o 2o anys.

Ningú sap quina societat ens tocarà viure, ni quins coneixements seran necessaris: però tothom sap que els joves del demà hauran de tenir una base molt sòlida d'aprenentatge competencial que els hi permeti resoldre problemes nous i encara no plantejats; intuïm la importància dels factors emocionals i personals en l'educació d'aquests infants; creiem que han de tenir totes les eines per poder-se incorporat a la societat, però sempre des d'una perspectiva fortament crítica... Hauran de saber moltes coses, però sobetot hauran de saber trobar-les, triar-les, llegir-les i utilitzar-les sota uns principis ètics i morals.

VFer això en el context d'una escola accelerada que l'únic que valora són els rsultats immediats és molt difícil. Per això plantegem desaccelerar al màxim l'educació per poder-la fer més profunda i permanent.

Els dubtes de les famílies estan centrats sobretot en donar resposta a un entorn o a un futur que potser no està tallat d'aquest patró, una mica utòpic.

Creiem que fent aquests tipus d'aprenentatges estem donant moltes eines que són imprescindibles pel demà, cosa que no feia l'escola més tradicional.

Dues hores de debat que hagués seguit si la urgència de les necessitats immediates no hagués tancat la tertúlia.

M'han fet un regal que agraeixo molt: un bonsai. Creix lentament i cal tenir molta cura d'ell perque ho faci bé. Tot un símbol de l'educació lenta que proposem.

dijous, 10 de desembre del 2009

Aprendre i ensenyar

L'educació està plena d'equilibris. Per exemple, l'equilibri entre allò que els mestres creiem que els nens han de saber i aprendre, i allò que els infants volen saber o aprendre.

En primer lloc cal desmitificar aquesta qüestió. Els infants volen aprendre poques coses. I les que volen aprendre sovint no tenen res a veure amb els nostres interessos -les que volen saber potser són unes quantes més.

Com compaginem tot això?

Amb una bona escolta. Els infants transmeten les seves preferències, les preguntes i qüestions que els hi preocupen a través de les converses, els requeriments que fan a la classe, les converses entre ells... I els mestres hem de saber escoltar-les. D'aquesta escolta haurem de trobar la connexió entre les seves preferències i les nostres idees i intencions. I del contacte entre les dues parts n'ha de néixer una bona planificació i una fértil dinàmica de treball a l'aula.

Tot això és un art en el qual, com deiem un altre dia, no es tracta ni d'imposar la nostra voluntat ilustrada -amanida amb bones estratègies didàctiques- ni convertir l'aula en una assemblea permanent.

I la llista de les coses que han d'aprendre que sigui ben minsa.

Potser s'ha de reduir a comprendre que l'activitat educativa és essencial per al creixement i que ens és imprescindible com a persones. Mantenir la curiositat natural i les ganes d'aprendre al llarg de la vida. I això com es fa sense potenciar la curiositat natural dels infants i motivant les seves ganes d'aprendre?

dimecres, 9 de desembre del 2009

L'educació lenta, té un temps?

Algunes persones em diuen que això de l'educació lenta val per a les primeres edats, fins i tot per a l'entorn familiar... Però quan parlem d'estudis superiors o altres etapes postobligatòries, cal anar per feina i els ritmes massa lents no porten enlloc.

Accepten que per aquestes etapes educatives no tant "importants", potser ja està bé potenciar el joc, pensar que no cal "apretar" els infants... De vegades pensem per la resta de la humanitat però no per als propis fills... Estem en una societat molt contradictòria difícil de definir i homologar.

Hi ha un professor de Harvard, Harry Lewis, que és degà de l'escola per estudiants no graduats de la universitat. A l'any 2004 va publicar una carta adreçada als estudiants de primer curs en la que els hi plantejava una nova manera d'entendre la vida a la universitat. La carta té un títol formidable: "Slow down". Si teniu ocasió llegiu-la. Diu en un paràgraf: "El temps desocupat no és un buit que cal omplir, sinó allò que et permet reordenar de manera creativa la resta de coses que et passen pel cap".

I, a continuació, fa un conjunt de propostes per tal que els estudiants tinguin una vida social rica, aficions, activitats fora de la universitat... per tal que puguin precisament tenir un millor rendiment acadèmic.

L'educació lenta no és una fórmula per l'educació infantil. Sinó una perspectiva que cal aplicar a qualsevol etapa educativa, segurament en formats diferents, però proposant continguts molt semblants.

dimarts, 8 de desembre del 2009

L'equilibri educatiu

L'educació està plena d'equilibris, alguns difícils, complexos, delicats... que poden dependre d'un fil petit i prim.

Els pares ( i les mares ) han de creure tot allò que els seus fills els hi diuen? Per exemple quan es queixen d'alguna situació que ha tingut lloc a l'escola. Crec que seria igual de contraproduent creure tot el que diuen com no fer cas quan reclamen alguna atenció específica per algun conflicte.

Mantenir una actitud d'escola activa és sense dubte la millor de les fórmules. Una escolta que ha de passar de l'escolta a l'interrogació, a deixar clar que el que passa al teu fill, t'importa i molt. Però, tampoc cal desautoritzar l'escola, els mestres... pensant que el que ha passat -sigui greu o no tant...- és culpa de ... Ja sé que hi ha molts punts suspensius, però tothom pot imaginar de què parlo.

L'equilibri, en aquesta cas, que han de fer les famílies passa per estar molt atents als comentaris que els fills fan i, a la vegada, mantenir la confiança amb l'escola. D'això se'n desprén un diàleg obert que cal mantenir perquè es bàsic per l'educació dels infants. La tribu se n'ha de fer càrrec, i la tribu la conformen famílies i educadors.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Escola lenta, vida lenta

La lentitud de l'educació ens porta de forma indisoluble a la lentitud de la vida. Potser per allò de predicar amb l'exemple, que és la millor manera d'educar, no de predicar és clar. M'ho recorda Pilar Torra en un post del seu bloc.

Una part del ressó del llibre és haver encertat en una necessitat que tenim: la de desaccelerar les nostres vides i, els que treballem a l'educació, fer-ho també a l'escola. Si l'escola ha d'educar futures generacions, és absolutament imprescindible que les comencem a gestionar amb una nova cultura del temps, més a prop dels seus ritmes, de les seves necessitats.

Només així podrem contagiar l'educació de nous valors més a prop de les persones i de la naturalesa. Ara que s'acosta un temps dominat pel consum, pel plaer instantani i efímer, per la publicitat constant i enganyosa de la felicitat, ens convé més que mai aturar-se a badar, a deixar passar el temps i gaudir del més petit instant de la nostra vida. Els educadors tenim la responsabilitat de traspassar aquest aprenentatge a l'escola.

Sopa de tardor

Fa dies que no cau cap recepta.

Avui, sopa de carabassa.

Una sopa simple. Jo la faig així: Trec la pell d'una carabassa d'un kilo, aproximadament, la tallo a trossos, hi afegeixo dues cebes tallades, dos porros, i ho sofregeixo amb un raig d'oli i sal.



Als dos minuts hi tiro tres quarts de litre d'aigua bullent i ho deixo bullir deu minuts. Hi torno a afegir un raig d'oli i ho passo pel braç mecànic perquè quedi ben fina.

Es pot prendre calenta, que a la tardor / hivern, els dies que fa fred va molt bé.

diumenge, 6 de desembre del 2009

Escoles novelles, escoles lentes

Les escoles novelles han representat en els darrers cursos, a Catalunya, la gran oportunitat de renovar l'escola pública des de la base. En moltes d'aquestes escoles que s'han creat, hem pogut observar com començaven nous projectes, amb molta il.lusió, que intentaven ser una alternativa real a la situació encotillada que vivia l'escola en general.

He reivindicat des de moltes plataformes diferents, la oportunitat de la seva feina, la visió de futur que tenien, les grans potencialitats que representaven... i a la vegada la incertesa i el neguit pel poc recolzament que han tingut des de l'administració, la qual cosa afavoreix que a curt o mig termini, la majoria d'aquestes escoles acabin sent les escoles de sempre...

Han tingut una gran avantatge: començar des de zero, amb persones que, en la majoria dels casos, volien fer realitat algun tipus de projecte innovador. No han pogut avançar gaire més, per la poca sensibilitat que l'administració ha tingut amb elles, al marge de poder triar de forma parcial i provisional alguns dels mestres de l'equip. Parcial perquè mai ha estat possible definir el perfil de tot l'equip i hem tingut dificultats a que personal que no sigui funcionari pugui quedar-se. Provisional perquè estem sotmesos constantment a l'arbitrarietat d'un concurs de trasllats en el qual només compta els drets dels funcionaris i , en cap cas, els deures.



Hi ha moltes escoles novelles que se senten amb algunes característiques de les escoles lentes. Pot ser una casualitat?

Fer una escola lenta no és gens fàcil com ens recorda Pep Sivilla en el bloc de la seva escola. Però hem d'intentar-ho, i ens ho hem de dir, intercanviar, comunicar...

El 29 i el 30 de gener tindran lloc les X Jornades d'Escoles 0-12. Una de les meses, parlarà de la cultura de la lentitud a l'educació i una altra sobre les escoles de nova creació. Al cap de dos mesos, el 5 i 6 de març, l'ICE de la UAB en col.laboració amb els Moviments de Renovació, organitzen unes Jornades d'escoles novelles, amb el tema monogràfic de "el temps". Tenim dues oportunitats de fer sentir la nostra veu i de veure si tot això de la lentitud, que vol dir tenir una nova mirada sobre el temps, pot suposar una oportunitat de refer vincles entre les escoles i deixar clar la importància que té la nostra feina i la contribució que pot fer a renovar un sistema educatiu massa encotillat i rígid.

dissabte, 5 de desembre del 2009

El pati

Fa pocs dies, a l'escola, vam parlar del pati. De fet la discusió es va centrar en veure si es podien portar joguines al pati. Vam parlar del que significava una "joguina". Una col.lecció de cromos, un llibre, els "patacons"... És clar que la discusió venia de si podien dur els "tamagotxis".

El pati és un lloc de llibertat i de moviment com diu Gianfranco Zavalloni (Pedagogia de la Llumaca), necessari després d'una llarga estona en la qual els infants han estat fent una tasca a l'aula, asseguts, en tensió, concentrats...

Al pati els infants juguen, imaginen, corren i salten, dissenyen i executen nous jocs, es relacionen o es submergeixen en un món particular, de fantasia... El pati és tant lectiu com una hora de càlcul, perquè sense aquest temps, l'infant no és capaç de recompondre el seu cos i la seva ment, i això és clau pel seu procés d'aprenentatge. L'aprenentatge requereix temps mort. Si els infants no tinguessin pati, no aprendrien més. El temps i l'espai del pati és viscut plenament i té una importància fonamental alhora d'aconseguir aprenentatges profunds.

El temps i l'espai del pati són d'una gran intensitat, per això quan els infants retornen han de tenir un temps de trànsit per poder tornar a concentrar-se a l'aula, a les tasques d'aprenentatge.

Els mestres no desapareixen en aquest temps i espai, encara que sigui fonamentalment un espai de llibertat. L'adult, el mestre, acompanya, observa, intervé si cal, orienta, ajuda a resoldre conflictes... El pati és una font d'informació molt valuosa per conèixer els infants i, per tant, poder escoltar les seves veus.

En el pati cal procurar espais i elements que li donin riquesa. Sense convertir el pati en Disneylandia. A l'escola hi ha caixes de plàstic (de fruites i verdures) patinets, cordes... i dos dies pilotes pel futbol. És un pati amb poquíssims conflictes i amb una gran riquesa de jocs i relacions. Duren 45 minuts, però molt ben aprofitats.

Autonomia, d'entrada sí

Reivindico el dret a equivocar-me.

Llegeixo les declaracions del Conseller sobre el futur decret d'autonomia.

Per primera vegada sento que una reglamentació permetrà l'autonomia real de les escoles. La possibilitat de definir currículum, horaris, organització segons el propi Projecte. La possibilitat d'administrar els recursos propis. I la possibilitat de que l'equip de mestres estigui en funció d'aquest projecte educatiu.

Escolto reaccions en contra: hi haurà centres de primera i de segona. Ara ja n'hi ha. Vegi's els resultats de les proves de sisè del curs passat. La situació de les escoles segons la matrícula. La desigualtat que suposa els diferents graus de compromís que assumeixen els docents. La diversitat en la implicació de les famílies. Els centres concertats i els centres públics. Les escoles de Sarrià i les de Santa Coloma. Hi haurà més desigualtat? És una pregunta que ens haurà de preocupar en els propers mesos.

L'avaluació dels centres i del professorat es premiarà o castigarà. Bé, aquí tenim els fantasmes de l'avaluació. Hi ha moltes persones que entenen l'avaluació com a classificadora, seleccionadora, segragadora i que, per tant, requereix un sistema de premis i càstigs. Us haig de dir que temo l'avaluació en mans de segons qui de la Conselleria. Però aquesta cultura també ha calat en molts sectors del professorat. Aquí tenim un repte important. Acceptar l'avaluació i fer mecanismes suficientment democràtics com perque tothom hi pugui trobar sentit. I que l'administració assoleixi la seva part de responsabilitat quan hi ha una avaluació negativa. Si estan disposats a fer-ho, endavant. Potenciar una avaluació interna i una d'externa de control democràtic i social. Potser hem d'anar per aquí.

Hi hauran retribucions diferents en els mestres segons i en funció de l'avaluació. O els directors se'ls hi augmentarà el sou. Mireu, estic d'acord en que hi hagi estímuls a la feina ben feta que poden ser en forma d'horaris, recursos personals, beques i també econòmics. La única cosa que hem de veure és que s'ha d'estimular i potenciar tota la feina ben feta. No pot ser, per exemple, que mentre els directors poden fer formació dintre el seu horari, els mestres no puguin fer-la. Que només es reconegui a determinats sectors la possibilitat de promocionar: si hi ha d'haver catedràtics, que també ho puguin ser els d'educació infantil... Només augmentar els sous als directors, pel sol fet de ser-ho... em sembla una aberració. Establim conicions i estímuls i uns bons controls i estimulem la feina ben feta. El sistema ho requereix.

Triem el professorat als centres? Doncs alguna cosa caldrà fer, ja que la situació és insostenible quan un projecte no pot continuar-se (amb el que suposa d'inversió d'hores i esforços per part de l'equip, d'il.lusió i compromís efectiu) perquè uns mestres que aterren a l'escola, perque hi tenen dret, no estan disposats a assumir cap dels ocmpromisos presos amb anterioritat a la seva arribada. És un desgast que no ens podem permetre, sobretot els mestres i la comunitat educativa. Posem fil a l'agulla en aquest aspecte. Què hi hagi trasnparència, publicitat i control. Però les escoles i els mestres que volen treballar en unes determinades condicions ho han de poder fer.

Ja he manifestat que, de tot el rebombori de declaracions d'aquests últims dies només em preocupa que es defineixi la funció directiva allunyada de l'aula. Aquesta mena de directors-managers-gerents-professionals que alguns responsables de la Conselleria i alguna associació de "col.legues" volen impulsar, em sembla molt preocupant. Necessitem directors pedagògics. Que estiguin al davant de les innovacions, a peu d'obra com el meu amic Jaume. La resta serà burocratitzar encara més l'educació.

L'altra preocupació és que la regulació/reglamentació concreta de l'autonomia mati la gallina dels ous d'or. O que la manca de recursos converteixi les competències que es traspassin als centres en paper mullat. O que hi hagi sectors de l'administració que no hi combreguin i posin, constantment, pals a la roda.

L'avaluació de l'autonomia ha de trobar un equilibri entre el control que la societat ha d'exercir i el potenciar des dels centres una bona cultura avaluativa que doni sentit al compromís i la feina feta.

Tot un repte, però d'entrada donem el si.

divendres, 4 de desembre del 2009

Qui posa llenya al foc?

Els resultats acadèmics en les matèries que, en alguns centres escolars, els alumnes reben amb ordinador són un 30% superiors que en el cas d'aquells alumnes que ho fan amb els mètodes tradicionals, com ara la llibreta i la pissarra. Són dades d'un estudi elaborat per la Salle de Valladolid. El presenta el nostre director General, Jaume Graells, a Lleida. (3-24 cat)

El conseller d'Educació, Ernest Maragall, ha assegurat estar disposat a 'reflexionar' i mantenir diàlegs amb 'qui convingui' respecte el nou calendari escolar. Malgrat això, ha insistit que la intenció és 'tirar endavant' el calendari tal i com està plantejat en aquests moments. (3-24 cat)

Són dos retalls d'avui.

Qui posa llenya al foc? Quins significat té fer públiques unes dades de Valladolid d'un estudi que no sabem a qui es refereix. El Sr. Graells sap el resultat d'altres estudis realitzats a nivell europeu? M'atreveixo a interpretar: els mestres no en saben! En dos mesos hem repuntat els resultats dolents que ens impedien arribar als objectius de Lisboa! Més avall diu, però, que

Cerca de 11.000 alumnos debían adherirse al plan este enero, pero no se hará | Unos 6.000 alumnos estudian con portátil en Catalunya, frente a los 33.000 que afirmó José Montilla. Los ordenadores portátiles no llegarán de forma masiva a las aulas de primaria a partir del mes que viene en contra de lo que anunció el Departament d'Educació en septiembre. (LA Vanguardia)

Ara ho acabo d'entendre, com que tenim aquests RESULTATS tant bons, ara despistarem al personal i els centres educatius hauran d'esperar una miqueta a poder gaudir d'aquests avantatges. Així també augmentem la crispació i la confrontació. Encara que, en aquest cas, millor que aquesta gran experiència de l'1+1 s'implanti d'aquí uns dies.

Els titulars tenien molta substància avui. Tots interpretaven les paraules de Maragall explicant el decret d'autonomia, primer a la premsa, és clar... després a la Comunitat Educativa. Potser als sindicats, MRP, FAPAC, etc, encara no els hi ha arribat la proposta... Tampoc no passa res. Encara que tinguin opinions, i puguin dialogar amb la Conselleria... tampoc canviaran res. Això s'en diu, des d'alguns sectors, una Conselleria que governa.

Però, torno a preguntar: qui posa llenya al foc del desencontre i en la confrontació entre administració i comunitat educativa?



Però no atiarem el foc.

dimecres, 2 de desembre del 2009

Fer equip

A l'escola fem un assessorament els dimecres a la tarda de 2/4 de 5 a les 6. Cada dimecres, tot el claustre es reuneix per reflexionar, discutir, intercanviar... elaborar, proposar, intentar posar-se d'acord...

Durant tots els cinc anys que portem, hem parlat de psicomotricitat, de fer comunitat, d'aprenentatge a l'aula, de projectes, d'atuoavaluació, d'acollida... Però l'assessorament ha tingut una finalitat constant: parléssim del que parlèssim, voliem anar construint un equip, volíem millorar el nostre treball com equip.

Fer equip és tenir voluntat de compartir idees. Aquella vella idea de Dewey. Fem comunitat, comunicant-nos les idees que tenim en comú. Compartim idees. Deixem a banda la unificació d'estils cosa negativa i gairebé impossible. Però sobretot negativa, perque la diversitat és important que la visquem com una riquesa.

Jaume Trilla diu que l'atenció a la diversitat tracta de treballar com, cada curs que passa, som més iguals i a la vegada més diferents. Més iguals, perque compartim més idees, actituds, valors... I més diferents perquè a la vegada que creixem anem desenvolupant les nostres pròpies virtuts específiques. Això quan parla dels infants. I amb els mestres, potser passa quelcom semblant.

Però, de vegades, ens molesten les diferències d'estil i volem que tots es posin d'acord amb totes les dimensions.



La Marga diu que per fer equip no solament s'ha de compartir idees, sinó també ser coherent en la pràctica amb aquestes idees. Però, tot i estant d'acord, penso que en la pràctica és on es manifesten els estils... I els estils, ja no estic tant segur que es poden unificar o compartir de forma absoluta.

En Pep, el mestre de música, manifesta que en alguns aspectes de més reflexió de l'assessorament, ell no pot o no sap participar, que la seva visió és més pràctica i des de l'especialitat (resumeixo malament una bona intervenció que va fer el dimecres passat).

Només podrem construir un equip si som capaços d'entendre el claustre com una orquestra de molts instruments diversos, en la qual, totes les veus i tonalitats són necessàries. L'equip és un espai de cooperació, coneixement i aprenentatge que cal construir des de l'acceptació de la seva diversitat. No hi ha altre camí.

Somiar en una escola amb un compromís uniforme i amb una coherència absoluta de tothom és això... somiar. L'escola pública real es construeix només des de l'acceptació de la diversitat en totes les seves dimensions.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Calendaris i vacances

A qui no li agrada tenir vacances llargues?

Ernest Junger diu que el temps de les vacances és aquell moment en el qual el temps no compta, el temps en el qual l'infant és propietari del seu temps, i només el natural esdevenir de les hores i les necessitats més bàsiques, distorsionen la seva tranquil.litat. Els adults quan arriben les vacances, es treuen el rellotge. Abandonen la seva tirania i no tenen pressa per complir un horari, ni per llevar-se...

És negatiu això pels aprenentatges? Hi ha algú que diu que són masses mesos sense anar a escola. Que "perden" moltes coses. Quines coses perden els alumnes a les vacances? Potser si que en perden, però i els aprenenatges que s'obliden als cinc minuts d'haver acabat una avaluació?

Si tenim una educació basada en coneixements efímers, i aquests s'obliden de forma simultània a com s'aprenen i s'avaluen, potser arribarem a la conclusió que no és convenient ni les festes de cap de setmana... Segur que el dilluns han perdut molt. I si no us ho creieu els hi podeu preguntar a les mestres de P3 en el període d'adaptació.

El temps de vacances és un temps que s'ha de gaudir plenament per fer... altres aprenentatges que no són els que venen marcats pel currículum oficial.

No sé si racionalitzar el temps d'escola i no escola, amb aquests períodes suposadament homogenis tindrà un efecte gaire positiu. No atacarem el problema de fons? Quins són els aprenentatges que estem treballant a l'escola? Amb quines metodologies? Els infants coneixen per comprendre o només per repetir, memoritzar i competir? Potser si reflexionem sobre això ens adonarem de la importància de temps sense temps, de les vacances, de la necessitat de treballar i gaudir a la vegada, de motivar-se per esforçar-se... De fer un curs intens i després fer una bona recollida, un bon tancament i entrar en un període distés en que tot s'anirà dipositant, ampliant, aprofundint...

Cada vegada que sento una nova raó per canviar el calendari o per conservar el mateix, se'm posen els pèls de punta. Us ho prometo.

Només em faltava sentir que farem una vaga per protestar que ens treuen la jornada intensiva. Jo estic disposat a fer una vaga perquè hi hagi una renovació en profunditat de la política educativa d'aquest govern, suposadament d'esquerres, però absolutament neolliberal. O un augment del pressupost educatiu. O una renovació en profunditat dels nostres administradors. O perquè els nostres representants sindicals renovin en profunditat el seu discurs i l'acostin a les necessitats d'un servei públic de primera categoria. Si més no, els sindicats que es diuen de classe i que volen fugir del corporativisme, també profundament lliberal.

En aquestes batalles segur que m'hi trobareu.

La Carol

La Carol va ser una estudiant de magisteri en pràctiques que es va quedar un curs més a l'escola a treballar de voluntària. Estavem a P4. Ara ja és una mestra i comença a fer els seus itineraris per les catalunyes i les seves escoles. En pocs anys ja ha visitat realitats molt diverses.

S'encarrega de nens amb alguna dificultat.

L'altre dia li vaig regalar el llibre de l'educació lenta. L'endemà el va començar a llegir abans d'entrar a l'aula i li va agradar l'afirmació de que no hem de penalitzar la lentitud. Diu que després d'haver llegit unes quantes pàgines al matí, va entrar a l'aula i als, suposadament, nens i nenes lents que té, se'ls va mirar amb uns altres ulls.

El mateix em va dir un mestre d'Agramunt que també té uns quants que van "al seu ritme".

És possible que només una afirmació com aquesta, pugui canviar la nostra perspectiva? I que canviant la nostra perspectiva, no canviarem la velocitat dels aprenentatges, però si que modificarem la nostra valoració?

És l'efecte pigmalió. Si la lentitud no és negativa, potser arribarà, fins i tot, a ser un valor que cal afavorir, fomentar i treballar a l'escola. Potser trobarem que aquest ritme més pausat té relació amb la possiblitat de fer aprenentatges amb més profunditat...