dimecres, 21 de desembre de 2011

Consell Escolar de Catalunya, 25 anys

Dimarts vaig assistir al 25è aniversari del Consell Escolar de Catalunya.

Hi vaig pertànyer fa temps, uns set anys, en els quals vaig estar a la permanent, a moltes comissions, vaig participar en l'elaboració d'informes, dictamens, jornades... En aquella època, érem pràcticament els únics -els representants dels MRP- que teníem alguna vinculació directa a l'escola. Juntament amb sindicats, associacions de pares i algun representant universitari, aportàvem idees, negociàvem, proposàvem consens, fèiem vots particulars... i perdíem votacions, dictamens, propostes... Sovint, d'una forma aclaparadora, deixant-nos sols als que representàvem una part important de la comunitat educativa: la que es vincula més directament a l'escola pública.

Aconseguir una votació favorable, un dictamen una mica proper als nostres posicionaments, era una tasca persistent, cansada, i que molt poques vegades reeixia.L'administració, sovint, actuava a la una, imposant les seves propostes -per alguna cosa tenien i tenen majoria. De vegades amb l'ajut inestimable dels representants de l'escola privada o de sectors o persones afins.

Per això, dimarts quan s'exaltaven els valors del Consell, per part dels sectors que han actuat d'aquesta manera imposant els seus criteris i , en general, no escoltant els arguments raonats i justificats que s'han presentat, em va saber greu. I, a més, això ha anat passant en les diferents èpoques del Consell.

Algunes de les persones que van intervenir van fer referències històriques. Referències esbiaixades pel seu punt de vista parcial.No solament no s'han pogut arribar a consens moltes vegades, sinó que quan a l'administració li ha convingut, les aportacions del Consell no s'han tingut en compte. En el meu temps es va fer un estudi de quantes de les propostes de canvi que es proposaven des del Consell als Decrets o propostes de l'administració, s'incorporaven finalment i el resultat va ser entre un 20 i un 30%. I ens referim a les propostes, finalment aprovades. No crec que el percentatge sigui molt diferent en l'actualitat.

La incidència i el valor del Consell no el dóna la seva composició, sinó la voluntat política de l'administració i la seva obertura cap a tots el sistema educatiu, les escoles, les famílies i el professorat. Tenim una administració que no acaba de confiar -des de fa temps, no cal donar només la culpa a l'actual- en l'escola pública i que mostra una submissió als sectors privats del sistema i als més corporatius Poc consens aconseguirem si seguim per aquest camí.

L'acte va ser avorrit, protocolari, litúrgic... en el qual  es va aprofitar per fer reconèixer la trajectòria, amb tots els respectes per la persona, d'un membre que s'ha mantingut en el Consell des dels inicis, de la qual recordo en els set anys que vaig assistir-hi, tres o quatre intervencions com a màxim. Les intervencions, en general, no han fet cap mena d'aportació interessant. Previsibles i protocolàries.

Ningú ha parlat de quina política es seguirà per convertir aquest organisme tant important, en un veritable àmbit de debat, innovació, progrés i canvi com ens demanava el president Mas. Sembla que la voluntat és anar acumulant quiquennis i celebracions. Catalunya va ser la primera en crear aquest organisme -sempre hem de recordar que som els primers en tot.- però hem estar capaços de convertir-ho en un organisme sense la vitalitat que necessitem en aquests moments.

El sistema pateix una gran desconfiança en totes direccions i aquest és un problema greu. I no aprofitem aquests actes o aquests organismes per generar-la. Seguim amb les polítiques de sempre, disfressades amb nous referents -o vells quan ens convé- però sense cap perspectiva de que això va pel bon camí. Ni tant sols que va per algun camí, que vagi com a mínim cap endavant.

Seguir practicant la convivència i la democràcia -amb això coincideixo en que el Consell, a grans trets i de forma interna, n'és un bon exemple- és el que ens toca malgra tot. Ànims als companys que ens hi representen.

dimarts, 20 de desembre de 2011

In time

In time, com a pel·lícula, no és gran cosa. Fins i tot prescindible, en molts moments previsible...

Té la força de la idea base del guió. Descriure una societat fragnentada i dividida i no tant irreal com sembla: ciutats que s'assemblen a espais com els que existeixen en alguns països del nostre món, murs de separació, fortificacions, seguretat, divisió de l'espai. El temps és el diner, és l'objecte que dóna poder i dominació sobre la resta. Paradoxa interessant, amb pinzellades de Momo amb els seus homes grisos guardians del temps. Filosofia oriental: No estic acostumat a tenir més d'un dia, caldria viure com si cada dia fos l'últim de la nostra existència...
 


In time, no és una pel.lícula bona, però ens provoca la reflexió sobre el que ens està passant. També és veritat que, de vegades, la bondat depèn de la capacitat que té una obra de fer-te pensar sobre les coses que et preocupen. I In time ho fa.

Llàstima que el guionista i director hagi aprofitat una bona idea per fer un producte comercial, en el qual priva l'acció i la historieta, per sobre del missatge.

Com podem canviar el sistema. Aquesta és la pregunta que ens fem moltes persones. Un sistema que sembla absolutament rígid i, a la vegada, etern, immutable, amb uns sistemes de seguretat globals i planetaris.  No sé si les alternatives són en aquest cas reals. Però també és veritat que com diu Morin en un dels seus darrers llibres, allò que pot ser imprevisible pot provocar el canvi sense que estigui planificat. Atendre la imprevisibilitat. Un fet insignificant pot donar el tomb. El moviment de la papallona que provoca una gran tempesta...

dilluns, 19 de desembre de 2011

Costos i fal.làcies

Sembla que no és tant evident que un propietari definitiu sigui més car que un interí. Els costos per l’administració  són diferents i , en el cas dels interins, és més alt que el dels propietaris, que han passat unes oposicions.

Per tant, l’argument de l’estalvi no ens serveix en aquest moment per justificar la no convocatòria d’oposicions pel  curs vinent. En un sistema, a més, que té una quantitat molt gran d’interins.

Crec que les raons estan en dues línies: afavorir la flexibilitat dels llocs de treball (és molt més complicat fer fora a un interí que un propietari) i, per tant, contribuir a aquesta corrent que proposa la disminució de la inversió de l’administració per l’ocupació. Un lloc ocupat per un interí és molt més fàcil de reconvertir o, si cal, suprimir. L’altra justificació és aquesta idea que per sanejar l’economia s’ha d’apostar per tal que la iniciativa privada sigui la creadora d’ocupació, no s’inverteixi en serveis públics perquè són cars. Aquesta idea de que així es crearà ocupació, és una altra fal·làcia.

Penso que aquesta mesura està en línia de la política de disminució de les inversions públiques per crear ocupació. I això a curt, mig i llarg termini són càrregues de profunditat i per l’escola també.

Si l’administració no crea ocupació, qui ho farà? També es fa servir l’argument de l’eficàcia del sistema. S’argumenta que les places ocupades definitivament per funcionaris, no són prou eficients, ja que no tenen estímuls, ni competència, ni tampoc cap mecanisme per tal que hi hagi un funcionament molt més eficaç. En aquest aspecte hi contribueix la pràctica de sectors de treballadors de la funció pública que no s’han acabat de “posar les piles” i que fa que perdi credibilitat davant la societat en general.

Reduir l’ocupació pública no millorarà l’economia. Ja sabem, a més, quina és la política de les gran empreses –les que dicten aquestes propostes als governs- per l’ocupació. Com deia aquell “cero patatero”. I sinó es crea ocupació, no augmenta el consum, i l’economia se’n ressent. Potser la funció pública no és la solució, però el que està clar és que les mesures que es van anunciant pensem que no resoldran cap dels problemes reals de les persones.

diumenge, 18 de desembre de 2011

L'escola, un espai de llibertat

Divendres a les 4 de la tarda. Aquest és la imatge del pati de l'escola. En pocs minuts l'escola s'omplirà de més de 1000 persones, grans i petits per celebrar conjuntament la Cantada de Nadal. Sembla estrany, com deia una mare, i ja en portem vuit. Al desembre del 2004, vam enfilar quaranta nens sobre quatre taules, els hi vam posar unes llumetes i els vam fer cantar dues vegades, perque vam acabar la cantada amb 40 segons. Després vam menjar torrons, vam veure cava (quins temps aquells!) i vam brindar per una escola que tot just començava.

Després de vuit anys hem sabut entre tots crear un espai emocionant, ple de felicitat, capaç de fer-nos posar la pell de gallina amb els nois i noies de cinquè cantant la seva cançó. L'organització i la col.laboració de totes les famílies va fer possible unes hores en que tot es va  desenvolupar amb molta tranquil.litat. Fins i tot, no feia fred.

Passem i passarem temps difícils i complicats, per l'escola, per les famílies, pels mestres... Per això té tant de valor aquests espais tant dignes, privilegiats, en els que és possible pensar que una altre manera de relacionar-nos i viure és possible. No és un espai imaginari: l'escola és un marc en el qual la solidaritat, la cooperació, el treball compartit, la superació, l'esforç, l'ajut solidari, l'aprenentatge, la convivència, la democràcia... són possibles.

Ho hem de conservar.

dissabte, 17 de desembre de 2011

Resistiré

No hi ha com agafar-s'ho amb sentit de l'humor. El meu amic David Vilalta m'envia aquest enllaç a un video fet per mestres de la Comunitat de Madrid. Podem començar a fer el nostre!

divendres, 16 de desembre de 2011

La responsabilitat social d'experimentar

En temps de crisi com els que estem vivint, tots els que ens plantegem que hi ha d'haver altres maneres de treballar, de resoldre els problemes socials, econòmics, educatius, polítics... que ens envolten, tenim una gran responsabilitat:

Demostrar en la pràctica que és possible, just i necessari, fer les coses d'altres maneres. Només així serem capaços de bastir noves alternatives.

Tinc la impressió que, sovint, ens movem entre un discrus utòpic i una realitat que la veiem excessivament condicionada i que, esdevé paralitzadora. Sempre tenim a mà el recurs de dir que "això és utòpic"... És difícil sovint actuar en condicions com les que treballem, però també és veritat que les alternatives naixeran de les nostres pràctiques. Aprofitar totes les escletxes del sistema, ser creatius, repensar i reconstruir situacions, no conformar-se, ser capaç de renovar estructures organitzatives, finalitats,  maneres de fer... si la realitat ens ho demana. Com diu el cantant "el cielo se hace a mano y sin permiso". I tot allò que és realitzable immediatament, s'ha d'intentar portar a la pràctica.

Pensava tot això a la Junta de la Federació de MRP, quan analitzàvem la situació d'ofec econòmic i organitzatiu que ens porta l'actal moment. La Generalitat ens deu part del pressupost del 2010 de les escoles d'estiu i la totalitat del 2011. La Federació de MRP està en una situació econòmica difícil, ja que no sap quan cobrarà el conveni del 2011 (crec que és l'any que s'està acabant). I les entitats financeres no faciliten en cap moment la sortida a l'actual moment,

No és que proposi que aquest sigui el motiu  per canviar-ho tot. Però si que és l'oportunitat. Hi ha un espai pels moviments i col.lectivitats crítiques a l'educació. I hem de ser capaços de trobar-lo, malgrat aquestes situacions externes que no ens afavoreixen.

Tenim el més important: el capital humà, els centenars de mestres, educadors i educadores, altres professionals, persones que volen i treballen per una nova escola i una nova educació. Tenim la responsabilitat de seguir creant espais d'experimentació social que demostrin en la pràctica que aquesta nova educació és possible.

I les utopies ens serveixen encara per orientar-nos en el camí.

dijous, 15 de desembre de 2011

Construir una gran mentida, repetint-la i amplificant-la.

Constantment, tens la impressió que la premsa i els mitjans de comunicació social, ens deformen la realitat. I que la seva tàctica consisteix en repetir i amplificar notícies que han estat cuinades en llocs innombrables, i així donar-lis una pàtina de veritat i realitat. Exemples propers els tenim amb el linxament que es va fer a Papandreu o l'homenatge mundial a l'Steve Jobs. 
Sobre el fundador d'Apple, Vicenç Navarro publica un article a El Público, del qual us en reprodueixo un tros. El podeu llegir sencer en aquest enllac.



 
Su fortuna personal (estimada en 8.500 millones de dólares) y los enormes beneficios de su empresa se basaban, en parte, en esta súper explotación de otros seres humanos. El número de suicidios, consecuencia de las horribles condiciones de trabajo, ha sido denunciado en varios medios internacionales. Según el diario londinense Daily Mail, a los trabajadores de las fábricas de Apple en China se les fuerza a firmar un contrato en el que se comprometen, ellos y sus familias, a no denunciar y a no llevar a la compañía a los tribunales en caso de accidente, daño, muerte o suicidio. La insensibilidad hacia las condiciones de trabajo en sus empresas reflejaba una actitud muy representativa del gran emprendedor del siglo XX. Su antagonismo, casi hostilidad, hacia la clase trabajadora, era bien conocido. Como señala Eric Alterman en su artículo titulado Steve Jobs. Una vergüenza americana (Steve Jobs. An American Disgrace publicado en The Nation. 28-11-11), Steve Jobs había aconsejado al presidente Obama a imitar a China y permitir a las empresas estadounidenses hicieran, no sólo en China, sino también en EEUU, lo que quisieran, sin ningún tipo de protección a los trabajadores ni al medio ambiente.

Su obsesión era acumular dinero, sin ningún freno en ello. Era el “perfecto emprendedor” de la Corporate America, que se nos quiere presentar como modelo y ejemplo. No se conoce que diera dinero a actos sociales benéficos, como los súper ricos suelen hacer en aquel país como estrategia de marketing para mejorar su imagen. En realidad, ridiculizó a Bill Gates por crear una fundación que lleva su nombre, atribuyendo un supuesto retraso tecnológico de las empresas de Bill Gates (la hostilidad de Steve Jobs hacia Bill Gates era bien conocida) al “excesivo interés de Bill Gates en ayudar a los pobres”. Steve Jobs era un personaje que pertenecía al mundo definido por Charles Dickens.

dimarts, 13 de desembre de 2011

La fuente de las mujeres

La fuente de las mujeres és una pel·lícula que funciona com una mena de conte -això és el que se'ns adverteix quan comença- , amb uns personatges desiguals; alguns tractats amb molta delicadesa -sobretot les dones- i d'altres més irreals (el mestre o l'antic amic...).

La història ve d'Aristofanes, però aquesta moderna Lisistrata actualitza el mite de l'amor i del poder femení, barrejat amb la metàfora de l'aigua... 

Com a història ens porta a una mena de paràbola sobre les dones i la seva força i sobre la necessitat de que aquesta força pugui ser, estratègicament, un dels factors que poden provocar a la llarga un canvi social profund. I no solament al tercer món, sinó al nostre.La situació no és tant fàcil com a la pel·lícula, però com exemple pot servir.




Sobretot, pel que fa referència al nostre context, les dones poden jugar aquest paper socialment sinó es deixen contaminar per aquests valors que semblen creats per perfilar al gènere masculí i que vinculen determinats comportaments culturals i personals a les relacions de poder i a la pervivència rígida de privilegis històrics. En el cas de la pel·licula molt evidents, però en els nostres contexos, encara que costin d'identificar, igualment presents.

Aneu-la a veure i penseu-hi.

diumenge, 11 de desembre de 2011

Mesures contra la crisi?

Ens presenten les mesures contra la crisi que proposa la Generalitat de Catalunya, en relació, sobretot, als funcionaris, a  la funció pública i a ls serveis públics.

En primer lloc, ens trobem amb propostes que afecten a les condicions laborals i econòmiques dels funcionaris, de forma global. Sé que, aquestes propostes d'estalvi, són difícils de justificar mentre hi hagi un conjunt de ciutadans -tampoc és igual si són molt o poc nombrosos- als quals no els hi afecta gens aquesta crisi, al contrari sabem que n'estan sortint beneficiats. Per exemple, sobre qui recaurà el rescat de la CAM? Em refereixo al final, és clar... Algú en sortirà perjudicat de les males gestions que s'han dut a terme i que han provocat la crisi d'aquesta caixa? Una situació de crisi que, teòricament, soluciona el Banc de Sabadell, però que en la pràctica sabem que hi ha uns vint mil milions d'euros que depenen d'uns fons que, ja us podeu imaginar d'on sortiran. Estem en un sistema desigual i qualsevol mesura de reducció i empitjorament de les condicions laborals són discutibles i no estan justificades.

En segon lloc, les mesures afecten a la qualitat educativa, directament i indirecta. I això es notarà a mig i llarg termini. Això és especialment greu en sectors com el nostre ja que hipotequen, precisament, la possibilitat de que en un futur tinguem més possibilitats de trobar una alternativa a la crisi. O és que no hi ha alternativa com ens van recordant? Les retallades o el caos?

En tercer lloc, hem d'esperar al gener a veure quines altres mesures específiques es proposen a nivell educatiu. El primer que sembla que perilla -ja està perillant- són les substitucions. I si perillen les substitucions, perilla l'atenció a la diversitat, l'escola inclusiva i tot el que hi està vinculat. Les poques hores que hi podíem destinar hauran d'estar reservades a substitucions de malalties inferiors a quinze dies. Esperem que, finalment, aquestes prediccions no es compleixin. 

Ningú confia en l'educació. O potser és que per aquells que ens estan dissenyant com sortir-se'n de la crisi, saben que l'educació generalitzada i universal, de qualitat, podria contribuir a desmuntar fal·làcies -com les que ens hem d’empassar cada dia- o a buscar alternatives reals, potser terceres vies que ja es comencen a explorar. 

Mireu com exemple d'aquests alternatives, aquest vídeo de presentació de l'economia del bé comú. 

dissabte, 3 de desembre de 2011

Un bon ajut per a les famílies

Consulto i tafanejo les pàgines web "Família i escola" que el Departament d'Ensenyament ha publicat d'ajut directe a les famílies. Tot i que hi ha informacions potser discutibles, ho trobo una eina interessant. Les famílies poden consultar els diversos apartats en els que trobem des d'informacions a orientacions en la feina d’educar.

En general és un bon suport i hi trobareu moltes propostes que tenen relació amb tot allò que, des de l’escola, creiem que és important que les famílies es plantegin.

Aquesta bona eina l’hem d’entomar com un recurs al servei dels processos que cada escola i cada comunitat educativa s’ha d’anar plantejant. Amb la informació ja sabem que no n’hi ha prou i cal una acció continuada de tots els agents educatius per afavorir uns bons aprenentatges.

Coincideixo amb ells que, un bon clima participatiu i actiu per part de les famílies, tenen una gran relació amb el funcionament i la qualitat de l’escola. No hem de deixar de treballar-hi.

dijous, 1 de desembre de 2011

Silenci


El silenci és un bon so. És el so imprescindible per tal que se senti la música. Faig silencis, de tant en tant, en aquest bloc. Em colpegen masses informacions. La setmana passada ens van informar, per exemple, de les propostes de mesures amb les quals s’espera fer nous estalvis que, presumiblement, faran front a la crisi. Haig de deixar passar una mica de temps abans de dir tot el que penso. Darrera les explicacions, en general, hi ha bones intencions. Però després, els efectes secundaris malmeten totes les bones intencions.

Les propostes segueixen afectant a la qualitat del sistema.

Mentrestant, a l’aula, els projectes flueixen i constitueixen un bon oasi d’aprenentatge i llibertat, que fa que el temps i l’acció vagin avançant.

dilluns, 28 de novembre de 2011

La mort i el jove

Mai una boca ardent no assedegà la febre
com la meva, esperant respirar pel teu pit.
Mai no foren tan grans uns ulls en la tenebra
com ara els meus, Amarga, que et miren fit a fit!

Res, mai, ni l'invencible engany de l'esperança,
no em feia tremolar davant de l?infinit.
Però ara el teu fred fa comprendre, enfonsant-se,
quina cosa tan fràgil és torna un esperit.

Morir... Si almenys pogués arrabassar i endur-me
tot el que he malgastat, vivint entre la xurma,
d'amor, d'ambicions, de treballs, d'ideals!

Pesa poc la meva ànima, nua en ella mateixa.
¿No li serà comptat el pes d'allò que deixa
vivent, entre les vostres mans de foc, Immortals?


Màrius TORRES

diumenge, 27 de novembre de 2011

La mort

Sempre m'ha colpit la mort d'aquelles persones que han estat properes per la impossibilitat que suposa poder tornar a parlar amb elles. Avui ho recordava mentre escoltava en David llegint emocionat unes paraules en el funeral en record de Carlos Gallego. Agur Jaunak, que tocava  el xistu.

divendres, 25 de novembre de 2011

Aprender sí, pero ¿cómo?

Rellegeixo aquest llibre magnífic de Philipe Meirieu. Us el recomano a tots aquells que reflexionem i intentem dur a la pràctica noves maneres d'aprenentatge a l'aula, d'acord amb les necessitats actuals del context que vivim.

Hi ha capítols veritablement suggerents, actuals...

El valor que té aquest llibre a més de la reflexió que aporta, és la seva utilitat pràctica, sense entrar en receptes, ni propostes rígides.

Meirieu accepta que es pot aprendre de moltes maneres, però que aprendre tal com ell planteja (problemes, projectes...) aporta un valor afegit.

A l'escola ens estem intercanviant les experiències que tenen el mestre i els diversos significats que donem a treballar per projectes a l'aula. També haurem de respondre a aquesta qüestió: què aporta de diferent, de qualitatiu, de significatiu... aquesta manera d'entendre l'aprenentatge?

Respondre aquesta qüestió serveix també per donar-nos seguretat. Seguretat que necessitem per atrevir-nos a pensar i actuar d'una manera decidida més d'acord amb les exigències de l'aprenentatge a la nostra societat.

Si cau a les vostres mans, no dubteu en llegir-lo. I si ja ho vareu fer fa temps, torneu-lo a agafar.

dijous, 24 de novembre de 2011

Detectem problemes

Una mare em visita per explicar que, a partir de l'observació realitzada a la família i de l'aparició de conflictes que no tenien cap explicació aparent, han detectat en la seva filla una disfunció en l'aprenentatge. Li sap greu que l'escola no ho hagués fet, tot manifestant que, en el procés que s'ha engegat de reeducació, els resultats són molt bons per ara.

Li dono la raó. Segurament no ho hem sabut observar tot i que les mestres que ha tingut han estat bones observadores. Li explico que, de vegades passa a l'inrevés: un mestre detecta una disfunció que havia passat desapercebuda a famílies i pediatres...

És tant fràgil i complexa la naturalesa de les persones... De vegades, un símptoma no és valorat suficientment i no se li dóna la importància que potser té. També és veritat que estem acostumats a una societat que a tot li troba símptomes i que, aquest fet, de vegades fa difícil discernir el gra de la palla en els processos de creixement dels nois i noies: és un símptoma del ritme diferent de creixement de cada infant o  és una senyal que cal tenir en compte?

La família ens dóna una bona lliçó. Ho manifesta amb respecte i així ens ajuda a saber-ne més d'aquests processos de diagnòstic difícil.

Ens reafirma amb la necessitat de compartir, d'informar, de mirar-nos -família i escola- no com a contrincants sinó com a cooperants en un mateix viatge, o en un mateix acompanyament si ho preferiu. Cadascú des del seu costat, però tots remant en la mateixa direcció.

dimecres, 23 de novembre de 2011

Baixes

Dades: En una setmana hem hagut de substituir més de 35 hores a mestres que han estat malalts que no han tingut substituts. En una setmana, hem perdut més de 35 h. d'atenció a la diversitat. Està clar que el primer que cal atendre són als nens i nenes de les aules. I si se'n ressenteix altres aspectes del funcionament de l'escola, hem de saber prioritzar.

De què serveix fer declaracions a favor de l'escola inclusiva?

O que hem guanyat en eficàcia en el nomenament de substituts?Tornem a una situació que ja va portar molts problemes en plena crisi de la grip A, fa dos anys.

Ens preguntem, il.lusos com som, per a què i per a qui, aquesta eficàcia.

dimarts, 22 de novembre de 2011

Què significa saber llegir?

Deia en una anterior entrada que saber llegir vol dir alguna cosa més que interpretar i descodificar els signes alfabètics. Saber llegir inclou saber interpretar, saber diferenciar un missatge honest d'un frau, una veritat d'una mentida, una informació contrastada d'una pura especulació... Saber llegir vol dir saber llegir entre línies, saber llegir el gest, saber llegir el cos... Saber llegir vol conèixer la multiplicitat de llenguatges presents a la societat.

No sap llegir una societat que vota amb un alt percentatge l'extrema dreta. I sóc dels que respecta totes les opcions, menys aquelles que atempten contra la integritat i el respecte de totes les persones.

No sap llegir la societat que s'entabana amb programes escombraries, la que no sap posar mesura al consum, la que hipoteca el seu futur i no té consciència de la importància de les seves accions individuals.

Per això és tant important la tasca d'encomanar el gust per llegir... Després ja vindrà l'experiència que donarà raons i arguments per saber, seleccionar, interpretar...

dilluns, 21 de novembre de 2011

Més lectures

Llegeixo al diari que la Conselleria va decidir concentrar tots els nomenaments els dimecres i els divendres "per major eficàcia del servei".

Es refereix als nomenaments per substitucions per malaltia...

Els dilluns no cal. Si una persona es posa malalta divendres a les 10 (a les 10 li donen la baixa) no tindrà substitut fins dijous. És clar, si la baixa és per cinc dies, no caldrà. Bingo!

Ara l'eficàcia del servei és que a les aules hi faltin mestres. Això si, a canvi, m'estalvio pressupost que,  sento la ignorància, no sé on va a parar.

Definitivament aquests senyors/es que fan aquests anuncis -o declaracions- tenen poca competència comunicativa.

diumenge, 20 de novembre de 2011

Llegir? Pensar?

Els resultats electorals no em sobten però em fan pensar massa.

Què fem a l’escola per educar als futurs ciutadans d’aquesta societat? Els hi ensenyem veritablement a ser lliures i pensar per ells mateixos (aquella finalitat que Kant va saber explicar tan bé)?

Saben llegir al final de l’escolaritat obligatòria? És a dir, saben interpretar la gran quantitat de missatges equívocs, erronis, falsos... que ens arriben en boca d’alguns polítics, d’alguns mitjans... que després són líders de vots i d’opinions?

Sempre penso que aquest és un gran fracàs educatiu. Que va molt més enllà del fracàs de l’escola.  

Passejada

Sorpresa.

Passejada de diumenge pel bosc, camí de la Font de la Teula.

Premi: Encara que no sigui monàrquic, fa molta il.lusió trobar aquests ous de reig, i més si estem fora de temporada.

Després, al vespre, ja vindrà la pedregada.

En queda constància amb la fotografia.

dissabte, 19 de novembre de 2011

Poema


Quien quiera recibir el don de ser sí mismo
sin temor a perderse
debe saber jugar desde fuera de sí,
debe saber ser nadie,
saber anticiparse a lo que habrá de ser.
.
Así me hablaste
cuando el murciélago volaba
a ras de suelo.
.
Chantal Maillard

dijous, 17 de novembre de 2011

Es questiona l'escola de proximitat

No m'hagués pogut imaginar que es qüestionés l'escola de proximitat i se la posés com a causa de que en algunes escoles es concentrin els immigrants... 

Vull pensar que aquesta afirmació és fruit del desconeixement de la realitat escolar i de com es distribueix l'alumnat en els diferents territoris del nostre país. 

És veritat que el repartiment de la població nouvinguda ha estat un repte que, malgrat que històricament s'han fet esforços, no s'ha pogut desenvolupar de forma equitativa en el conjunt del sistema educatiu. Però descobrir ara la pedra filosofal i la solució d'aquest problema a partir de les dues propostes que avui ens anunciava la Conselleria, em sembla poc seriós. 

La concentració d'immigrants té diverses causes. En primer lloc la mateixa concentració de la població immigrant en determinats barris de la ciutat. En segon lloc els mecanismes de selecció directa i indirecta que les escoles privades -les concertades i les que no- fan per dirigir aquesta població cap a l'escola pública. En tercer lloc el fet que quan hi ha una certa concentració inicial d'alumnes immigrants, no es cobreixen totes les places escolars i la reserva de places s'acaba amb el període de matrícula, la qual cosa té l'efecte que el 90% de població nou vinguda que arriba durant el curs, vagi a parar a aquestes escoles que no aconsegueixen cobrir tota l'oferta, amb la qual cosa augmenta progressivament la concentració inicial d'aquesta població.

Canviar la residència de la població està fora de les nostres possibilitats. Ara, si realment volem repartir la població immigrant, perquè no ho fem? És clar que hauríem de prendre una determinació: si a la meva escola toquen vuit nou vinguts a cada nivell, fins que no els tingui, aquestes vacants han d'estar lliures... Aquesta no seria una solució? 

Molt em temo que si ampliem la zona d'influència encara es concentrarà més la població nou vinguda i encara disminuirà més el percentatge mínim d'aquesta població que va a parar a l'escola privada. Recordo que ja hem blindat una proposta que ajuda a aquesta selecció "natural" de la població escolar: donar punts si els alumnes tenen parents directes que han estat ex alumnes. Amb auesta proposta ja vam excloure d'entrada a tots els immigrants i, el curs passat, no van poder accedir a les places tant atractives que té l'escola privada. Ni a cap altra, és clar. En el fons aquests punts formen part d'aquell eslògan tant criticat, que ja no és patrimoni només de l'extrema dreta:  "primer, els de casa". 

Hauríem de recordar a la Conselleria que determinades escoles -suposo que quedar clar quines- seleccionen amb mecanismes subtils i legals, als seus alumnes, pervertint aquell principi de la constitució que garanteix la llibertat d'elecció de les famílies. Desenganyem-nos, qui tria, majoritàriament, són els centres educatius d'una determinada tipologia. I aquesta selecció no només es refereix als nou vinguts sinó que també afecta a tots aquells alumnes que no "s'adapten" al ritme, esforç, metodologia, pràctica, exigència i quotes que aquestes escoles plantegen com a "trets específics del seu projecte". "El seu fill no pot seguir el nivell que aquí tenim, en canvi a l'escola pública tenen més recursos, no tenen tanta exigència, etc, etc.

Tots comencem a conèixer les propostes segregadores que s'estan duent a terme a la Comunitat de Madrid. Al final tindran raó els que ens alerten que aquell és el model que es vol també implantar a Catalunya, a mig termini. 

L'altre mesura fa referència a singularitzar projectes i que això tingui incidència en la possibilitat de matricular-se. Es diu que això serà un mecanisme d'atracció de famílies "autòctones". Com farem per tal que els projectes "singulars" puguin ser elements de referència en la matriculació? 

Els que hem reivindicat des de fa molts anys la necessitat de reconèixer la singularitat dels projectes i hem demanat que es desenvolupin polítiques de suport a l'autonomia, es reformi la funció pública per poder adaptar els equips de docents a aquests projectes, s'adaptin els recursos a aquesta especifitat que poden tenir les escoles... ens indigna que tot això s'oblidi en el calaix d'alguna direcció general i en canvi s'afavoreixi aquesta mesura dirigida a les famílies. Com podran triar aquestes famílies de forma singular per aquest projecte que, suposadament, els "encandila"? Ens temem que els efectes poden ser complementaris a l'ampliació de les zones d'influència... 

Masses ombres tenen aquestes propostes. Hem d'esperar a les seves concrecions, però la nostra experiència no ens dóna gaires esperances de que puguem canviar aquesta valoració que estem fent. En seguirem parlant en els propers dies.

dimecres, 16 de novembre de 2011

Hi ha alternatives



Repetim en veu alta que hi ha alternatives perquè estem cansats de que ens venguin la moto de que només hi ha dos vies: aquesta mena de política que posa per davant les retallades socials, la pèrdua de recursos per als serveis públics, la pèrdua de qualitat de l’educació o de la sanitat o, el caos. Recordo que ja Solchaga ens deia fa uns anys que només hi havia una sola alternativa econòmica possible i desqualificava qualsevol proposta alternativa que no fos liderada pel socialisme emergent.

Davant d’aquest pragmatisme conservador que no aporta cap sortida a una crisi que sembla que condiciona qualsevol capacitat de moviment, hem de ser capaços d’anar construint una utopia possible que recuperi la iniciativa de les persones, la democràcia dels pobles, el benestar, la felicitat i el futur.

Tantes crisis ens situen en un moment de molta incertesa. Per això el llibre de Vicenç Navarro, Juan Torres y Alberto Garzón amb pròleg de Noam Chomsky, Hay alternativas, és una bona proposta d’informació, reflexió i acció. Llegiu-lo i difoneu-lo. El podeu trobar si cliqueu aquí. És un llibre que s’havia de publicar en una editorial (Aguilar) que l’ha censurat i sortirà properament en una altra (Ediciones Sequitur).

I aquesta entrada en un bloc educatiu, té cada dia més sentit.

dissabte, 12 de novembre de 2011

Retorn d'una reunió a l'aula de cinquè

Les mestres i el mestre de cinquè, m'envien una fotografia que representa el retorn de la reunió de famílies que van fer els nois i noies d'aquestes aules. Al matí quan van arribar a l'aula, tenien penjades les opinions, textos i comentaris que els seus pares i mares havien escrit la tarda abans. Les cares mostren l'emoció del moment. A més, com que em coneixen, m'envien també un poema:

Compartirem misteris i desigs
d’arrel noble i secreta, en l’espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l’aigua, la set, l’amor i el desamor.
Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.

Miquel Martí i Pol


dijous, 10 de novembre de 2011

Educació lenta i fracàs escolar

En un text que m'han demanat des de la revista Muy interesante, he intentat descriure la relació entre aquests dos conceptes. Vet aquí el resultat:


La escuela lenta plantea una nueva mirada sobre el tiempo educativo. Una mirada que reivindica la necesidad de adecuar el tiempo de la educación a cada alumno y a cada aprendizaje. Cada niño y niña tiene un ritmo específico de aprendizaje y cada aprendizaje necesita un tiempo para que pueda ser comprendido. La educación lenta no es más que buscar el “tiempo justo” para que todos y cada uno de nuestros alumnos y alumnas, puedan desarrollar sus capacidades e intereses, de forma plena. Se opone a la aceleración de la enseñanza que se basa en la superficialidad, en los aprendizajes efímeros –tan rápido como se aprenden, se olvidan- y busca dar un sentido a la escuela y a la educación que devuelva el tiempo plenamente educativo y humano al acto de aprender.

Hay muchos estudios que, por ejemplo,  nos indican que no tener en cuenta al alumnado en el diseño de los programas escolares (sus intereses, sus capacidades, su ritmo de aprendizaje, su propia cultura) favorece el fracaso escolar. Cuando estos programas están basados en una gran homogeneidad, sustentados en unos únicos materiales de trabajo –manuales, libros de texto-, sobre la base de que todos los alumnos deben realizar las mismas actividades al mismo tiempo, deben ser evaluados con idénticos criterios y se les debe exigir lo mismo… el resultado es el fracaso escolar.

En tanto que la educación lenta propone tener en cuenta precisamente todos los aspectos diferenciales de cada niño y niña, está poniendo las bases para intentar encontrar soluciones al fracaso escolar desde una nueva perspectiva.

Hay que tener en cuenta, sin embargo que el fracaso escolar depende de muchos factores, incluidos los relativos a los entornos familiares y sociales. Pero desde el punto de vista de la escuela, también debemos plantearnos que alguna responsabilidad tenemos para intentar combatirlo. Creo que a menudo hay un gran desfase entre la velocidad en que el profesorado enseña y en que el alumno aprende. Y este desfase, está en nuestra manos poderlo corregir o, al menos, disminuirlo.

dilluns, 7 de novembre de 2011

L'educació a la campanya

En el reportatge  sobre l'educació en la campanya política, que publica el País avui 7 de novembre, Una escuela en crisis, de J.A. Union, llegeixo el següent paràgraf:

Muchos padres ven que algo falla, dice el experto británico Richard Gerver, aunque no sepan identificar muy bien qué es, así que cada vez más familias se desvelan, se devanan los sesos y hacen todo tipo de pesquisas para elegir colegio. Y lo cierto es que, a pesar de las apariencias, las ofertas más innovadoras están muchas veces en centros públicos, pero dispersas y sujetas a las voluntades de profesores individuales, a merced de la pura casualidad.

"Creo que tenemos gente suficiente en la educación que entiende los retos y cambios necesarios para crear el sistema que precisan nuestros hijos, pero se ven obstaculizados por la burocracia del día a día y por la intervención política. Necesitamos más confianza en la profesión y más compromiso con la investigación y el desarrollo profesional", continúa Gerver. Y añade: "En muchos países industrializados estamos atascados en las formas tradicionales de enseñanza, en las que solo se juzga a los alumnos por su capacidad para retener y repetir los conocimientos".


Em semblen molt encertades aquestes afirmacions, i l'article, tot i no poder aprofundir suficientment en l'anàlisi aporta suficients dades de la situació actual. Una situació de crisi i desorientació, en la qual, com diu l'autor, les experiències innovadores, minoritàries i disperses, estan fonamentalment a l'escola pública. Malgrat aquesta escola pública segueixi estimatigzada pel fet d'acollir a la immensa majoria de la diversitat present a la societat, mentre la privada selecciona el seu alumnat en funció de les possibilitats econòmiques i de les opcions ideològiques.

Necessitem crear àmbits en els quals puguem visibilitzar la millora i la qualitat. És urgent i necessari, sigui o no una prioritat de l'administració. Nosaltres com a professionals hem de fer-los possibles. I com a professionals tenim una gran responsabilitat de que això pugui ser. Malgrat les seves dificultats.

dissabte, 5 de novembre de 2011

Missatges a la xarxa

Moltes persones m'escriuen per comunicar-me que han llegit el meu llibre i que els ha provocat o els ha portat a iniciar experiències i iniciatives de reflexió i pràctica al voltant d'aspectes relacionats amb l'educació lenta. O que estan duent a terme experiències interessants i que busquen com estendre-les...

Per descomptat que la xarxa permet aquesta difusió, però tenim la impressió que necessitem com mai canals de distribució i explicació del què fem: per animar-nos, per aprendre, per saber que no estem sols... encara que estiguem mol aïllats.

Dos correus rebuts darrerament il·lustren aquest fet. El primer és de l'escola Almoines, al País Valencià. M'escriu Batiste per explicar-me que han desenvolupat  pràctiques relacionades amb l'educació lenta i que estaria bé crear una xarxa d'escoles que es plantegin l'educació lenta. El convido a explicar-ho en aquest bloc, mentre no organitzem alguna mena de portal on puguem explicar-nos propostes i iniciatives i puguem mostrar que es pot ensenyar i aprendre i educar d'altres maneres. 

El segon m'expliquen l'experiència d'una escola bressol de Sant Cebrià de Vallalta en la que Nani Moré està intentant tirar endavant un projecte anomenat “El plat o la vida” i que fa poc ha posat en marxa un forn de pa de producció ecològica que es diu Apartat 108.

Com aquests me n'arriben altres correus interessants de persones que, en diferents àmbits, treballen per desenvolupar experiències relacionades amb la qualitat de vida i amb la lentitud. 


divendres, 4 de novembre de 2011

Aprendre a llegir, aprendre a escriure

Aprendre a llegir, aprendre a escriure... Vet aquí un dels objectius més importants que s'atribueix a l'escola, i sobretot, a l'etapa de primària.

Però, a la vegada, és un dels indicadors del seu fracàs. Les anàlisis ens aporten dades sobre les dificultats dels alumnes en aquests aspectes quan acaben l'educació primària i han de passar a la secundària. I, altres dades, ens alerten de la dificultat de mantenir l'interès per la lectura dels joves i adolescents espanyols. Adolescents i joves que estant acostumats a llegir allò que ha estat obligatori al sistema educatiu. I que no han desenvolupat aquest bàsic gust per la lectura, sobre el qual se'n parla tant.

Però de què depèn aquest gust per la lectura? Necessitem un pla lector a cada escola? Omplir un nou aplicatiu que engraelli i encotilli la realitat tan rica que podem trobar a moltes escoles i aules?

Unes idees sobre aquest tema:

  • Llegir a l'aula, de totes les maneres possibles (en silenci, el mestre als nois i noies, els nois i noies a altres companys, les mares i els pares a l'escola).
  • Pràcticar la oralitat i no eliminar-la progressivament de l'educació, una vegada van passant els cursos de primària.
  • Eliminar les lectures obligatòries. O, si més no, flexibilitzar el què llegim i podem llegir a l'aula. Estem segurs que el llibre que hem triat agrada o interessa a tots els alumnes? Imaginem-nos que als adults ens fessin llegir a tots els mateixos llibres...
  • Entendre la lectura des d'una perspectiva àmplia. La lectura de la imatge o de l'expressivitat del gest i del cos, en formen part. 
  • Pensar que aprendre a llegir i escriure és un procés que dura tota la vida i, en funció d'aquesta idea, donar temps a cada alumne per fer el seu propi procés d'aprenentatge inicial.
  • Entendre i no coaccionar el procés que cada alumne farà del seu aprenentatge de la lectura i escriptura. 
  • Pensar que el llenguatge és un recurs instrumental que ens ha de servir per entendre el món i per relacionar-nos amb ell. Potser, fins i tot, suprimir, encara que sigui formalment, les classes de llengua, perquè cal ensenyar i aprendre llengua en tot moment i amb una gran funcionalitat.

Bé, aquestes són velles idees que tendim a oblidar. Si la llengua té tanta importància i no acabem d'assolir els nivells que necessitem, potser és l'hora que canviem algunes de les finalitats, metodologies i també principis que guien el seu aprenentatge. Foucambert, fa més de trenta anys, ja ens ensenyava com ( La maniere d'etre lecteur ). Potser caldria rellegir-lo de nou.

dimecres, 2 de novembre de 2011

Una carrera contra rellotge

Llegeixo un llibre que recull diverses experiències d'innovació i millora, analitzades des de la perspectiva d'utilització del temps.El llibre es diu Una carrera contra el reloj. Tiempo para la enseñanza y el aprendizaje en la reforma escolar iNancy E. Adelman , Andy Hargreaves i Karen Panton Walking Eagl en són els editors.

És un llibre molt interessant des de molts punts de vista. M'agrada l'anàlisi que al final fa Andy Hargreaves, en la que identifica tres models de professionals segons la seva relació amb el temps: els presoners del temps, els lladres del temps i els socis del temps. Naturalment m'identifico amb aquests últims. Quan intenem explicar que el temps no pot ser un enemic sinó un aliat de la nostra feina ens estem referint a aquest concepte d'associats mb el temps.

Per tal que el temps esdevingui un aliat, l'hem de considerar com aquell que permet desenvolupar els aprenentatges importants, en totes les seves fases, en tots els "seus temps". I per aprendre cal tenir en compte el temps del fer, el del dialogar, el de reflexionar en solitud -de vegades en aquest temps, el rellotge no compta-  i el de comunicar i aplicar. Sense tots aquests "temps", el temps real esdevindrà sempre un enemic ja que no ens deixarà acabar amb èxit els processos d'aprenentatge.

Hi ha un altre conclusió que extreuen els editors en aquest llibre. Com l'ambien d'auotnomia i responsabilitat dels docents, afavoreix la innovació i el canvi, al contrari de la rigidesa i la normativització i regularització dels processos des dee l'administració. Quan els canvis són planificats i assumits des de les comunitats de professionals, no es dimensionen tant les seves dificultats com quan els canvis arriben verticalment a l'escola.

És clar que els referents de l'administració no acostumen a ser aquells que qüestionen les seves polítiques, sinó aquells que fonamenten les seves profundes concepcions ideològiques.