divendres, 30 de setembre del 2011

Les normes i les normatives

És evident que l'aplicació de la normativa que obliga a les escoles a organitzar una part del suport personalitzat fora de l'horari lectiu, és una qüestió conflictiva. 

En primer lloc pels canvis d'orientació que ha tingut aquesta proposta. El decret de mesures urgents per fer front a la crisi, deixava clar que aquesta organització era possible. És a dir, autoritzava que les escoles poguessin fer aquest suport fora de les 25 hores lectives. Res a dir a una normativa que flexibilitza horaris. Però el conflicte s’ha produït quan normatives de rang inferior –per exemple, l’ordre de calendari o la resolució sobre plantilles) dóna per assentat que les escoles han d’organitzar obligatòiriament, aquest suport fora de l’horari lectiu. 

No em vull estendre sobre la justificació que han donat diverses autoritats del Departament d’Ensenyament. En un altre entrada ja he encetat el debat sobre la polèmica proposta. Ara, només vull remarcar dues coses. 

La primera és la contradicció entre les diverses normatives. Els que ens queixem de que el concepte d’autonomia, present a la LEC i al decret d’autonomia, constantment és tergiversat per normatives que tanquen el marge de maniobra que tenen les escoles. Hi ha d’haver un marc d’actuació, ningú ho posa en dubte. Però quan aquest marc d’actuació és tant tancat que el marge de maniobra és mínim i només en els aspectes que no tenen cap transcendència, l’autonomia esdevé paper mullat. També ens fa pensar en com una norma de rang superior pot ser esmenada per una de rang inferior. Jo crec que masses contradiccions. 

La segona qüestió. Fins a quin punt hem de definir una norma i obligar el seu compliment? Aquesta és una qüestió polèmica i conflictiva i que, moltes persones que respecten la legalitat vigent, ens diuen constantment, des de molts sectors, que les normes s’han de complir, que aquest és el fonament de l’estat de dret... Al metro cada dia puc veure videos i advertiments que em recorden que no puc entrar sense bitllet i que no puc baixar a les vies... 

 Però vull recordar que tenim una altra normativa a l’escola, que en aquests moments la tenim als tribunals. La que fa referència als programes d’immersió lingüística i a la llengua vehicular de l’escola. Sembla unànime la posició de molts sectors que diuen que, en el cas que tots els tribunals suprems , constitucionals i poders judicials, sentenciessin la fi de la immersió i de la llengua catalana com a vehicular, caldria fer alguna cosa per defensar allò que pedagògicament és una conquesta de l’escola al nostre país. 

Potser la immersió si que mereix la insubmissió, però les mesures contra el fracàs o per una manera d’entendre la inclusivitat han de ser acceptades sense dret a argumentar de manera diferent.

dimarts, 27 de setembre del 2011

Perquè no estic d'acord en fer el reforç fora de l'horari lectiu

M'han demanat que exposi les raons per les quals no estic d'acord , en l'actual situació, en organitzar l'atenció a la diversitat fora de l'horari lectiu.

1. En primer lloc, hem de tenir en compte que els recursos no varien i, per tant, quantitativament parlant tenim les mateixes hores per fer atenció a la diversitat, aplicant-ho d'una manera o una altra.

2. Tant si ho fem a dintre com si ho fem a fora: Podem fer una bona avaluació per veure quins són els alumnes que realment els hi pot anar bé. Hi pot haver una revisió i avaluació, per tant, el recurs pot ser reorientat. Podem informar a les famílies en els dos casos. Tant a dintre com a fora, es pot fer una atenció personalitzada a l'alumnat que ho necessiti.

3. Quina és doncs la diferència. Fer-ho a fora, resta qualitat a les hores lectives (les 25) ja que disminueix l'horari d'atenció a l'alumnat dintre aquesta franja. Fer-ho a fora no té en compte que el fracàs es resol fonamentalment a les 25 hores lectives i que el que cal és afavorir una reflexió i millora d'aquestes 25 hores. Fer unes hores de reforç fora, tranquil.litza les consciències però no exerceix cap pressió sobre l'horari lectiu que continua igual de malament o igual de bé -potser una mica més malament com assenyalàvem.

4. Fer-ho dintre l'horari lectiu és un recurs que pot tenir la màxima flexibilitat, fins i tot setmanal, amb una organització àgil que pot satisfer necessitats diverses que es detectin de forma immediata.

5. Organitzar-ho fora de l'horari lectiu disminueix directament les hores de coordinació de tot l'equip. I això torna a anar en detriment de la qualitat de l'horari d'atenció a l'alumnat.

6. Fer-ho a fora afavoreix les diferències entre l'equip: els que fan el SEP tenen una tarda lliure. També assenyala l'alumnat i evidencia directament les diferències i les penalitza.

Només entenc que es podria mantenir aquest suport si fos "a més a més", és a dir si es donés suport a aquests alumnes que, suposadament,  poden necessitar un augment del seu horari, però sense disminuir els recursos que destinarem a la resta.

Tanmateix, respecto les reflexions i decisions dels equips que han proposat altres solucions. I, per tant, el que penso és que el Departament d'Ensenyament hauria de respectar aquestes decisions autònomes, responsables i reflexionades dels diferents equips de mestres.

dilluns, 26 de setembre del 2011

Treballem una hora més?

La setmana passada una responsable del Departament d'Ensenyament ens van agrair que treballem una hora més. A Madrid, l'Espe diu que l'augment d'hores lectives del professorat, tampoc és tant, "pa lo que trabajan...!"

Tot plegat em resulta una mica surrealista. Treballem una hora més? Jo crec que aquesta afirmació és equívoca. Estaria més bé dir que treballem igual (les 30 h), però el nostre horari i l'atenció a l'alumnat és d'inferior qualitat. L'any passat teníem 23 hores lectives per 7 de preparació  (23/7=3,28). Aquest any 6 de preparació i 24 lectives (24/6=4). Hem augmentat bastant la ratio hores lectives / hores de preparació. Això sempre vol dir menys qualitat de les hores amb alumnes. 

És a dir que, no ens han augmentat l'horari, però si que han permès que disminueixi la qualitat de l'atenció a l'alumnat. En aquesta situació, què ens han d'agrair? Potser que fem més hores per compensar aquesta retallada de l'administració? Doncs siguem una mica més clars.

Una altra cosa és que el Departament hagués decidit canviar l'horari de permanença, augmentant l'horari lectiu amb una hora, però augmentant també el de coordinació, per exemple en una proporció de 24/8. 2 hores més de permanència en el centre. Ningú vol recordar que el nostre horari és de 37 hores. I que alguns mestres i algunes escoles per mantenir la qualitat, amb una rebaixa dels sous, i potser amb una altra rebaixa que ens arribarà ben aviat, ens veiem abocats a treballar més , de veritat, per mantenir la qualitat de l'educació. I això ningú ho agraeix.

No solament ningú ens ho agraeix, sinó que, a més, moltes d'aquestes escoles que han decidit no fer "reforç o repàs" fora de l'horari lectiu, son pressionades pel Departament d'Ensenyament, per tal que rectifiquin aquesta decisió.

Aquesta proposta, molt polèmica, ja ho sé, no hi haurà cap administració que s'atreveixi a fer-la,  ja que s'enfrontaria amb els sindicats i amb els sectors més bel·ligerants del funcionariat. I només es podria aplicar amb un augment de les retribucions o amb un acord per a no retallar més els sous.

Per aconseguir la pau...

Visitem Madrid aquest cap de setmana. A part de retrobar-me amb antics amics de Getafe, Miguel, Emilia, Isabel i sobretot, l'estimat Julio amb els que parlem català en la intimitat, faig una xerrada a Getafe, a la Escuela de Verano.

La calor ens recorda que encara estem a l'estiu.

Assistència gran: setanta persones que durant tot el cap de setmana faran cursos, tallers, discutiran, reflexionaran... sobretot sobre les mesures que el govern de Madrid. encapçalat per Esperanza Aguirre està organitzant per enfonsar completament l'escola pública d'aquesta comunitat.

La capacitat de resposta és gran, però el govern està molt fort i es capaç de justificar-ho tot. Malgrat això, veig que hi ha un cert moviment social a favor de no deixar-se trepitjar.

Fotografio a la porta d'un museu militar aquest escut.

Em venen iamtges de les polítiques tan desafortunades de la nostra administració que l'únic que provoquen són guerres estèrils, farcides de desconfiança.  Volen la pau, però fan la guerra...

Ara, amb una qüestió absolutament desmesurada com és l'exigència de que fem atenció a la diversitat fora de l'horari lectiu.

Hi entraré més a fons més endavant, però les raons que es donen (és una norma i s'ha de complir...) no deixen de ser un signe més de que l'administració, aquesta també, continua dedicant-se a dir-nos com hem de fer les coses, com hem de millorar, com hem de canviar.. i s'oblida de posar les condicions reals per a poder-ho fer. I a més, es creuen dipositaris de la veritat i menystenen totes aquelles escoles que reflexionen en el context concret i defineixen mesures que potser no s'ajusten a les que ells han pensat.

Així no anirem a cap lloc. Sobretot, pel que fa referència a l'escola pública.

dijous, 22 de setembre del 2011

Un conte d'Heinrich Boll: Anécdota para hundir la moral de trabajo

En un puerto de la costa oeste de Europa hay un hombre pobremente vestido que dormita tumbado en una barca. En ese momento, un turista ataviado con clase ajusta una película de color a su cámara para fotografiar la estampa idílica: cielo azul, mar verde de olas apacibles con crestas blancas como la nieve, barco negro, gorra roja de marinero. Clic. Otra vez: clic, y como a la tercera siempre siempre va la vencida, otra vez más: clic. El ruido áspero y casi hostil despierta al pescador, que se levanta somnoliento y busca a ciegas su cajetilla de tabaco sin sacudirse la modorra; pero, antes de encontrarla, el turista se la pone con diligencia delante de las narices y, aunque no se lo ha metido en la boca, le coloca un cigarrillo en la mano; con un cuarto clic, el del mechero, finaliza su rápido gesto de cortesía. Este exceso de amabilidad (difícil medirlo e imposible probarlo) propicia la situación embarazosa que el turista, conocedor de la lengua del país, intenta salvar iniciando una conversación.

- Hoy tendrá buena pesca.

El pescador niega con la cabeza.

- Pero si me han dicho que el tiempo es perfecto para eso.

El pescador niega con la cabeza.

- ¿No va a faenar?

El pescador niega con la cabeza. Crece el nerviosismo del turista, a quien sin duda le preocupa de corazón el bienestar del hombre pobremente vestido. Le hiere que pierda tan buena oportunidad.

- Vaya, ¿se encuentra mal?

Por fin el pescador pasa del lenguaje de signos al lenguaje hablado. “Estoy estupendamete”, dice. “Estoy mejor que nunca”. Se levanta, se despereza como si quisiera presumir de su consitución formidable y atlética. “Estoy la mar de bien”.

El rostro del turista se entristece, no puede reprimir más la pregunta que amenaza con hacerle explotar el corazón: “Entonces, ¿por qué no sale a faenar?”

La respuesta es inmediata y breve:

- Porque ya he faenado de madrugada.

- ¿Buena pesca?


- Tan buena que no necesito salir otra vez. Tengo cuatro cigalas en los cestos y he pescado casi dos docenas de jurelos.

El pescador, finalmente despierto, rompe el hielo palmeándole tranquilizadoramente la espalda al turista, cuyo rostro preocupado le parece algo improcedente, pero conmovedor.

- Tengo suficiente, incluso para mañana y pasado mañana - dice para consolar el alma del extranjero. - ¿Quiere un cigarrillo?

- Sí, gracias.

Cada uno se lleva su cigarrillo a la boca. Quinto clic. Ahora el extranjero, moviendo la cabeza de un lado a otro, se apoya a un lado de la barca y suelta la cámara. En este momento necesita ambas manos para enfatizar su discurso.

- No es que quiera inmiscuirme en sus asuntos – dice -, pero imagínese que hoy sale por segunda, tercera, incluso quizás cuarta vez a faenar. Pescaría tres, cuatro, cinco, quizas diez docenas de jurelos. Imagíneselo.

El pescador asiente.

- En un año como mínimo podría comprarse un motor; en dos años, otra barca; en tres o cuatro, quizás un pequeño balandro. Lógicamente, con dos barcas o un balandro pescaría mucho más… En un futuro tendría dos balandros, podría…- el entusiasmo le ahoga la voz por un instante. -Se haría construir un pequeña cámara frigorífica, quizás una nave para ahumar pescado, después una fábrica de conservas, volaría con su propio helicóptero para descubrir bancos de peces e informar por radio a sus balandros. Podría adquirir licencias, abrir un restarurante de pescado, exportar los bogavantes directamente a París sin intermediarios…Y después…- de nuevo el entusiasmo le deja sin habla. Negando con la cabeza, con el corazón profundamente conmovido, con su alegría vacacional ya casi perdida, el turista contempla cómo fluye el auga en la que los peces brincan en libertad.

“Y después”, dice, pero otra vez la excitación le toma el habla. El pescador le palmea la espalda como a un niño que se ha atragantado.”¿Después qué?”, le pregunta en voz baja.

“Después”, dice el extranjero con relajado entusiasmo, "después podría sentarse aquí en el puerto tranquilamente, bostezar al sol… Y contemplar este magnífico mar”.

“Pero si eso ya lo hago ahora”, dice el pescador, “estoy sentado en el puerto, durmiendo. Su clic es lo único que me ha molestado”.

Aleccionado, el turista se va de allí pensativo, pues hace mucho tiempo él pensaba trabajar para no tener que hacerlo más algun día; y no le queda ni rastro de compasión por el pescador pobremente vestido, sino un poco de envidia.
. . . ..............................

dimecres, 21 de setembre del 2011

La habitacion de Pascal

El  llibre de Jorge Riechmann es subtitula "Ensayos para fundamentar éticas de suficiencia y políticas de autocontención". L'he llegit aquest estiu entre la platja, la migdiada i altres estones de calma estiuenca.

M'ha interessat profundament. El títol fa referència a un aforisme de Pascal que vaig llegir per primera vegada en un llibre de Ramon Bayés, que diu, més o menys, el secret de la felicitat de les persones està relacionat amb saber estar sol, sense fer res, en una habitació tancada.

Al voltant d'aquest aforisme, Riechmann, construeix un llibre en el que d'una manera profunda i pluridocumentada, analitza la situació actual de la nostra societat a l'entorn de la crisi ecològica, el desenvolupament, la felicitat de les persones, etc... El llibre forma part d'una trilogia (convertida finalment en cinc llibres) que reflexiona al voltant de la situació que tenim des d'un punt de vista social, econòmic i humà i de les possibilitats i impossibilitats de sortir-nos-en (l'anàlisi dels nivells de catàstrofes possibles a nivell planetari, són molt preocupants).

Vaig conéixer Riechmann a través de la seva poesia i em vaig assabentar de les seves altres aportacions amb un petit assaig  que forma part d'un altre llibre (Tiempo para la vida. La crisis ecológica en su dimensión temporal) i que em va ajudar molt en la redacció de l'elogi de l'educació lenta. En l'actualitat, després del seu pas per la Universitat Autònoma de Barcelona, és profesor de Filosofia Moral a la Universitat Autònoma de Madrid.   


A tot això, m'ha vingut al cap una altre frase atribuïda a Pascal: Si no actues com penses, al final pensaràs com actues. 

dimarts, 20 de setembre del 2011

Preservar el dret dels infants

Darrerament hem patit a l'escola -i ho han patit fonamentalment els infants- problemes que es desprenen de separacions mal resoltes, desencontres familiars... El fenomen no és nou però cada vegada que passa alguna esdeveniment d'aquest, te'n dones compte de la necessitat de preservar els drets dels infants a tenir un creixement amb un bon acompanyament, una escola que els aculli -quan se senten estirats d'un cantó a l'altre per problemes que no són els seus- i una estimació veritable dels adults més propers.

De vegades, podem fer poca cosa ja que el conflicte està enverinat. Si podem, parar algun cop i mantenir la calma, oferint un espai de treva de 9 a 5, amb companys i companyes que els faran distreure de cabòries, i amb adults que estaran per ells i els acompanyaran quan tinguin ganes de plorar.

L'escola continua sent un reducte dintre la societat en la que és possible mantenir un clima de respecte, tolerància, diversitat, estimació i acompanyament per a tothom. Potser, fins i tot, pot ajudar a cada infant a trobar el sentit de la seva vida, escrivint una part de la seva biografia, ajudant-los a ser persones i donant-els-hi testimoni que hi ha adults per als quals compten.

dilluns, 19 de setembre del 2011

Tres pensadors

Llegeixo  el llibre de Morin, "La Vía". És un llibre molt suggerent.

Dels llibres que fan unes reflexions molt acurades i entenimentades sobre l'actual societat, amb propostes generals i concretes per avançar en solucions a les crisis que patim, sempre m'ha sorprès un fet. Quan es tracta d'un llibre d'èxit i d'un conegut i reconegut autor de prestigi internacional, hi ha molta gent que diu haver-lo llegit, assenyala la seva importància, la certesa dels seus arguments. Molts d'aquests lectors són polítics. La sorpresa ve quan en les seves pràctiques i polítiques concretes no intueixes ni remotament cap referència a les anàlisis que, suposadament, han llegit i han aplaudit.

És un enigma dels nostres dies.


Quan parla d'educació és incisiu i polèmic. Diu que el problema de l'educació no és quantitatiu (més mestres, més tecnologia, més recursos...) Què això només és l'envolcall..

Ai! L'administració ja té un argument per les retallades. Però, no us preocupeu que després se li gira feina i de la difícil, quan afirma que  el problema de fons és que per canviar les institucions -és a dir l'escola- fa falta canviar les ments de les persones -és a dir com pensen., senten i actuen-, però... per canviar les ments de les persones cal canviar les institucions. Vet aquí un repte bastant important.

Vaig recordar aquella frase de Freire que deia "l'escola no pot transformar la societat, perquè podria arribar a fer-ho".

Mentrestant Philippe Meirieu el 8 d'octubre, a la 24e Festival du Livre de Mouans-Sartoux, fa una conferència amb el títol tant suggerent de Et si on se prenait le temps de penser (à) l’école.   

I si tots ens prenéssim aquest temps per pensar l'escola, des de l'escola?

Autonomia o dependència

De nou l'autonomia està sota sospita. Entre d'altres coses.


L'organització de les hores d'atenció a la diversitat a les escoles de primària passa per moments controvertits. Per una banda, hi ha moltes escoles que han organitzat el seu horari de 25 hores dissenyant tota l'aenció a la diversitat amb diversos models d'agrupament d'alumnes i distribució de mestres. Han fet la seva reflexió i han definit les mesures que creien havien de prendre. D'altres han reflexionat també i han aplicat les darreres recomanacions del Departament d'ensenyament organitzant l'atenció de l'alumnat fora de l'horari lectiu de 25 hores, identificant quins alumnes i quins mestres l'han de fer.

El marc legal ha estat d'una gran ambigüitat. El decret de mesures urgents per fer front a la crisi, permetia, sense prescriure, aquesta segona modalitat. Res a dir quan un decret flexibilitza les possibilitats que té una escola d'organitzar el seu horari. Com a mínim això paliava, en part, el fet de la retallada. Tanmateix les normatives següents de rang inferior del Departament d'ensenyament donaven per fet que les escoles havien d'organitzar aquesta atenció a la diversitat fora de les 25 hores lectives.

M'arriben documents elaborats per juntes de directors en els que es raona el perquè es vol mantenir l'atenció a la diversitat dintre l'horari lectiu i no es vol organitzar aquesta atenció fora de l'horari només per uns quants alumnes. També m'arriben informacions que la pressió de l'administració sobre les escoles no és la mateixa en tots els territoris de Catalunya i que en algunes comarques, les poques escoles que volen defensar el seu plantejament, raonat i reflexionat, que no acaba d'encaixar amb aquesta proposta del Departament són pressionades perquè s'acullin a les fórmules que les "orientacions" (?) manen.

Perquè aquesta insistència en tot això?

Hem de recordar que en l'actual curs, no hem pogut triar si volíem fer o no la sisena hora, como no vam poder triar quan es va imposar. Hem patit les retallades (sou, horari, recursos, personal, mobiliari, etc.) i hem organitzat el que tenim, el que ens queda, de la millor manera possible. Malgrat que era una proposta raonable (ja que es conservaven integrament els horaris d'atenció a l'alumnat) no s'ha pogut aplicar la jornada intensiva -sembla que només ho poden fer aquelles escoles que el Departament vol. En aquesta situació, perquè tanta insistència en aquestes hores d'atenció a la diversitat?

Em diuen que part del professorat que tenim a les escoles per atendre a la diversitat es paga amb un pressupost del Ministeri (projecte Proa) i que, aquest, com a contrapartida vol que es justifiqui amb actuacions com aquesta. Aquesta informació és veritat?

A Lleida aquest curs passat vaig fer una conferència sobre la professionalitat dels docents. Vaig insistir en el paper que havia de fer l'administració per tal d'afavorir aquest canvi, millora i innovació que les nostres escoles reclamen. Vaig apostar per tal que l'administració deixés de dir-nos "com hem de fer les coses" i que passés a organitzar i posar les condicions per fer possible el canvi, és a dir, per permetre a les escoles reflexionar i actuar segons els seus projectes i les seves reflexions. Recordo que el Director del Serveis Territorials, acabat d'estrenar,  va prendre nota i, fins i tot, em va demanar el text de la conferència. Vaig apuntar que, aquestes polítiques tant comuns en moltes administracions -de dretes i d'esquerres- és una mena de pecat orginal que encotilla el sistema i no permet que assumeixi la seva majoria d'edat -i la dels seus professionals.

Corren mals temps per l'autonomia i per la qualitat de l'escola pública, és clar.

Com diu el poeta, al final... el cielo se hace a mano y sin permiso, que vol dir que no ens toca més remei que seguir defensant l'escola des de l'escola, reflexionant i definint en la pràctica i en el dia a dia aquelles propostes que creiem s'ajusten més a les nostres necessitats qualitatives. I seguir amb aquesta feina constant d'anar-ho explicant als administradors d'aquest nostre sistema educatiu.

dissabte, 17 de setembre del 2011

Mercat de música viva a Vic

Anem al recital del Pascal Comelade amb la cobla Sant Jordi. Des de la primera vegada que el vaig sentir, ara deu fer set anys a Figueres, que aquest compositor m'ha perseguit. I dic perseguit perquè les seves músiques, pràcticament persegueixen.



L'escoltem a Vic en el marc del mercat de música viva. Els sons em porten als infants, a l'escola... al circ, al carrer, als paisatges coneguts, olors i sabors a través dels sons. Una festa pels sentits.

divendres, 16 de setembre del 2011

M’han demanat que parli de la meva Europa

 
                                                           

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!
Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,
que un savi esguard veié prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.
Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.

dijous, 15 de setembre del 2011

Els cent llenguatges

Un comentari a l'entrada del Somescola.cat reprodueix el poema de Loris Malaguzzi, el cent existeix. Ho trobo molt pertinent. Tots els que recordem el mestratge de Malagucci sabem el significat d'aquests versos.

Quan als anys setanta molts de nosaltres estàvem enlluernats per les experiències pedagògiques italianes -a l'escola, als ajuntaments, el paper del MCE...- vam poder conéixer aquella fantàtstica experiènca de "l'occio salta il muro". Malauradament hi ha pocs textos escrits de Malagucci -alguns recuperats i publicats per Rosa Sensat-, si més no en el nostre país. Era una persona d'una sensibilitat i estimació pels infants i per la nostra feina molt gran i les seves propostes són encara avui una referència als que estem donant voltes a la creativitat, a la innovació...

I trobo encertat reproduir aquell poema pel que representa de cant a la riquesa dels llenguatges, no solament de les llengües, però també de les llengües. En un moment en que sembla que a alguns sectors de la caverna molesti que el català sigui una llengua estimada per la gran majoria de persones que viuen a Catalunya -i per moltes altres persones que no hi viuen-, és bo defensar aquesta diversitat que, no tenim cap dubte, enriqueix la nostra societat i la fa més viva.

Des del 1983 estem demostrant que  amb els programes d'immersió els nens i nenes de Catalunya podem arribar a conèixer bé dues llengües: el català i el castellà,  cosa que no passaria si aquests programes no hi fossin. Que el català sigui la llengua habitual a l'escola, preserva el seu ús sense impedir que el castellà també s'utilitzi i es conegui.

Coses que semblen evidents però que cal anar reptint.

En nom de la suposada llibertat, del pluralisme i la democràcia, es defensa una proposta que, precisament, impediria assolir l'objectiu de conèixer les dues llengües a la població no catalano parlant. I sentint declaracions, tertúlies i propostes d'aquestes persones em pregunto d'on prové aquesta mena de paranoia, per no utilitzar una altra paraula, respecte el català. Ja sé que ells diuen el mateix quan es defensa que el castellà no sigui llengua vehicular... Però a totes aquestes persones els hi convindria escoltar la veu dels mestres, trepitjar una escola, parlar amb els nens i nenes que hi conviuen... S'adonarien de que parlen de situacions i contextos que no existeixen i potser començarien a acceptar aquesta riquesa que suposa la diversitat de llengües i que, per preservar-la, cal mantenir la immersió a Catalunya.

Sé que no els convencerem. Només confio que, el temps, finalment, vagi calmant els ànims i obrint les mirades i algun dia tots puguem estimar aquesta gran riquesa que tenim al nostre continent: la diversitat de les seves llengües, part fonamental dels cent llenguatges que proposava Malagucci.

dimecres, 14 de setembre del 2011

Com mesurem el progrés

 Trobo  la xarxa un document molt suggerent. En aquests dies en que només sentim a parlar de crisi, recessió, recuperació, mesures extraordinàries... Moments durs per molta gent que torna de les vacances i es troba amb reduccions, acomiadaments, tancaments, ERES, EROS, etc. 

Penso que, segurament, no tenim tota la informació. O que la informació que tenim està massa mediatitzada per plantejaments simples, i per vocabulari i conceptes que no provenen de la realitat sinó del llenguatge políticament correcte. 

A tots els que volen reflexionar sobre el significat de la paraula progrés i la seva relació amb un concepte molt desitjat per tots, el de la felicitat, us recomano la lectura sencera d'aquest document: 

¿Cómo Medimos el Progreso? de RonaldColman (Noviembre de 1999)

 En copio tres paràgrafs: 


Observen el lenguaje que utilizamos. Cuando nuestra economía está creciendo rápidamente, se la llama "robusta", "dinámica" y "saludable". Cuando las personas gastan más dinero, "la confianza del consumidor" es "fuerte". Por el contrario, un crecimiento "débil" o "anémico" es señal de "recesión" o incluso de "depresión". Un aumento de ventas de automóviles señala una "recuperación creciente". Cuanto más producimos, comerciamos y gastamos, más crece el PIB y, por implicación, estamos mejor.

...
la contaminación tóxica, las enfermedades, la tensión y la guerra, todas hacen que la economía crezca. El Exxon Valdez contribuyó mucho más a la economía estadounidense derramando su petróleo que si lo hubiera entregado a salvo en el puerto, porque todos los costos de limpieza, los pleitos legales y el trabajo de los medios de comunicación se agregaron a las estadísticas de crecimiento. La guerra en Yugoslava estimuló las economías de los países de la OTAN a razón de 60 millones de dólares diarios, y sus economías se beneficiarán aún más reconstruyendo lo que destruyeron.

....
Antes de ser asesinado hace treinta años, Robert Kennedy lo puso de esta manera: "El Producto Nacional Bruto incluye a la contaminación aérea y a los anuncios de cigarros, y a las ambulancias que limpian de cuerpos a las carreteras. Cuenta las cerraduras especiales para nuestras puertas, y las cárceles para las personas que las rompen. El PNB incluye la destrucción de las secoyas y la muerte del Lago Superior. Crece con la producción de napalm y de proyectiles y ojivas nucleares.

"Y si el PNB incluye todo esto, también hay mucho que no comprende. No tiene un lugar para la salud de nuestras familias, la calidad de su educación, o la alegría de sus juegos. Es indiferente a la decencia de nuestras fábricas y también a la seguridad de nuestras calles. No incluye la belleza de nuestra poesía o la fortaleza de nuestros matrimonios, o la inteligencia de nuestro debate público o la integridad de nuestros oficiales públicos. Mide todo, para abreviar, excepto lo que hace que la vida valga la pena."


dimarts, 13 de setembre del 2011

El meu nom / el meu món

La Carme, una amiga entranyable, em regala un llibre entranyable. El títol ja ho diu tot.

El llibre relata el recorregutd'una experiència realitzada a l'escola Es pont de Palma, sobre la identitat de cadascun dels infants, a partir del descobriment del seu nom, de l'origen, del camí que representa...

Del nom al món... Si el podeu llegir no us el perdeu.

dilluns, 12 de setembre del 2011

Comencem!

Acte primer: Il.lusió, retrobament, abraçades i petons.

Ulls inquiets, cares colrades pel sol de l'estiu, passeres tímides, algun plor... Aquest és el soroll de la tornada. Molta remor: a les 9, les mirades es creuen en el curt espai del vestíbul.

Què simpàtica que sembla l'Eva! Com es diu aquell mestre? És mestre? És molt jove! I la....? Com es deia? No ha vingut? La Montse la veig una mica esperitada. I el Joan? On és? On s'amaga?  Hola Núria, i el nas de pallassa? Quina bona cara que feu! Oh! Com heu crescut! Els papers del menjador? Al fons, a la dreta! Pugen sols els nens? I no els podem acompanyar? I si ploren? Perque no puc baixar per aquesta escala? Eh! que heu de pujar al tercer!

Després a l'aula, la calma i, sobretot, les espectatives:

Quin mestre o quina mestra m'ha tocat? Qui substitueix el Xavi? Aquest any cantarem, ballarem, farem teatre? Ens hem de dutxar? Volem pilota tres dies a la setmana! Només mitja hora de pati? Serà molt difícil aquest curs?

A dos quarts els més petits de tots entren amb els ulls com taronges. Les mestres, les monitores, tothom està a l'espectativa. Els pares i mares es resisteixen a abandonar l'aula... Truqueu-me si plora molt! Ui, quin diescans que el pare ja se n'ha anat: podré jugar amb aquestes construccions tant guais! etc. etc. I molta remor de nou.

A dos quarts de dotze ens desitgem tots un bon curs, un bon any, un bon retrobament! I ballem i cantem que ens serveix per reafirmar-ho.I a dos quarts de cinc, un altre retrobament.

Haurà passat un dia, el primer, i després en vindran molts d'altres. No trobeu que hi ha una màgia que ho impregna tot?

diumenge, 11 de setembre del 2011

I no em mena cap bandera, que no es digui llibertat!

De res no valen banderes
que no ens facin d'abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, llibertat.
Que sense tu
no ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t'han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.


Lluís Llach

dissabte, 10 de setembre del 2011

Preparats? Llestos? Ja!

Dilluns comença el curs a l'escola. Aquest any amb temps per preparar amb més calma aquest començament. A l'escola, els canvis que hi hauran, suposaran la necessitat d'un temps d'adaptació de tothom. Després del període de vacances en el que desconnectem de tot -famílies, infants i mestres- toca reprendre les rutines diàries, engegar nous projectes i tornar a reviure aquesta aventura quotidiana d'educar a l'escola.

Hi ha molts canvis aquest setembre: en el calendari, en l'horari, en l'equip de mestres... Els infants que comencen i alguns que se'n van.

El correu electrònic aquests dies crema de famílies que van escrivint interessats amb l'escola. Les aules estan plenes, el Consorci va reomplint-les amb augments de ratio... Aquestes demandes denoten la progressiva consicència de les famílies que desitgen escoles de qualitat i públiques. Sobretot quan experimenten que les privades, no es plantegen una bona atenció de l'alumnat i rebutgen implícitament a tots aquells que són diferents.

El degoteig d'alumnat, continua marcant la matrícula a les escoles de la Ciutat.

Però començarem amb la sana alegria i il.lusió de poder contribuir amb la nostra feina a educar a tots i cadascun dels nostres infants. Feina noble, important, difícil i compromesa que seguirem impulsant amb l'ajut i la implicació de tothom.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Volem SOMESCOLA.CAT, sense retallades!

Ens arriba la proposta de la plataforma Somescola.cat. El lema, unitari, reiteratiu d'una realitat que hem d'anar repetint. A l'escola hi fem un afegitó. El país és més que la llengua, tot i que n'és un dels elements claus. I penso que les retallades -a la llengua, a l'escola i al país...- no han vingut només de la mà del TSJC, ni d'altres operacions político-mediàtiques.

Perilla l'escola -i per tant la llengua i el país- també per les altres retallades: les que afecten als recursos, les plantilles, les que propicien augments de ràtios, menys pressupostos per formació, més hores lectives i menys de coordinació, menys suport especialitzat...

El futur de l'escola és sempre a mig termini i potser no som conscients que les actuacions d'ara (i les omissions...), les començarem a notar d'aquí a cinc o deu anys... I, en aquest termini no cal ser gaire optimista i pensar que recuperarem les inversions no realitzades. Tant de bo m'equivoqui!

Mentrestant, la campanya mediatica recolzada amb la sentència del TSJC dels partits de la dreta, dóna vots a la resta de l'estat i encén els nostres ànims que han d'estar més aviat serens per fer front, precisament, a la resta de problemes als quals cal fer front.

Per tant.... UNA LLENGUA, UNA ESCOLA... I UN PAÍS SENSE RETALLADES!

dilluns, 5 de setembre del 2011

24e Festival du Livre de Mouans-Sartoux



 

 





Un resum de la introducció del programa d'aquestes jornades:


Où allons-nous si vite ?
Il n’y a pas si longtemps, on pensait que l’évolution technique permettrait d’alléger le travail et de libérer du temps libre.
C’est bien le cas et, paradoxalement, aujourd’hui, nous avons le sentiment de manquer de temps tout en étant équipés d’appareils qui nous en font gagner.
Les nouvelles technologies exigent en réalité du temps supplémentaire. Elles accroissent aussi le rythme de la vie.
Avec les réseaux sociaux de la toile, internet, les déplacements toujours plus rapides, l’individu est emporté, jouissant des accélérations de la vitesse. Il est débordé, en pression permanente dans l’instant, dans la fuite en avant. ...

 

 

diumenge, 4 de setembre del 2011

Ignorància?

No tinc altra paraula per qualificar les notícies dels recursos contra el programa d'immersió lingüistica. Bé, em refereixo als comentaris del PP i altres partits semblants sobre la resolutòria del TSJC.

Dic igorància per no dir coses més gruixudes.

Ignorància perquè menystenen la feina de les escoles i els mestres de Catalunya que aconsegueixen que tot l'alumnat conegui les dues llengües, en nivells fins i tot superiors en el cas del castellà, que altres comunitats "castellano parlants".

Ignorància perquè no saben que amb els seus atacs al model lingüístic català, estan perjudicant directament a tota la població castellano parlant de Catalunya. Ignorància, perquè si ho saben, la cosa ja és delictiva. En tot cas que opinin els perjudicats.

Ignorància perquè encara pensen que han de ser els polítics i els jutges, els que diguin com hem d'educar als nostres infants. Ignorància perquè no saben que a les nostres escoles hi ha professionals, educadors, que saben molt bé com aconseguir els millors aprenentatges per a tots els alumnes. Sembrar confusió i malestar a les escoles és no acceptar el paper important que l'educació té en la construcció d'una societat més cohesionada i lliure.

Ignorància perquè amb els intents de subordinar i eliminar el català de tots els llocs possibles, o deixar-lo confinat a una situació residual, menyspreen la diversitat cultural, lingüística, és a dir, una de les característiques definitòries de la humanitat.




dissabte, 3 de setembre del 2011

Operetta

Un espectacle que no et pots perdre. Teatre professional fet per aficionats.Fantàstic!

divendres, 2 de setembre del 2011

Conferències del curs 2010-2011

 Aquest ha estat un curs intens. I per tal que en quedi constància apunto totes les conferències que he fet al llarg dels deu mesos.

Pel curs vinent, espero que les coses es calmin i comencem a tenir temps, precisament, de propiciar pràctiques en aquesta línia.
  • 13/7/2011 Escuela de Verano de Acción Educativa. Madrid
  • 14/6/2011 Col.legi de Psicòlegs. Barcelona
  • 27/5/2011 Seninari d'Educació Infantil. Palma de Mallorca
  • 20/5/2011 Seminari d'Educació Infantil. Eivissa
  • 24/3/2011 Biblioteca de Montornés del Vallès
  • 25/2/2011. Seminari d'Educació Infantil. Eivissa
  • 19/2/2011 Jornada Científica: "Humanizar los entornos de la pequeña infancia: una opción de salud" València
  • 4/2/2011 Seminari d'Educació Infantil. Palma de Mallorca
  • 3/2/2011 Biblioteca del Col.legi Sant Vicenç. Sant Vicenç dels Horts
  • 12/1/2011 Facultat de Pedagogia. Universitat de Barcelona
  • 11/11/2010 Facultat de Ciències de l'Educació Blanquerna
  • 5/11/2010 Col.legi Sant Jaume. Lleida
  • 23/10/2010 Universitat de Vic. Jornades d'Educació Infantil
  • 21/10/2010 Escola Annexa de Girona
  • 27/9/2010 Escola Nou de Quart
  • 6/9/2010   Escola Pública Mogent. Montornés del Vallès

dijous, 1 de setembre del 2011

Retorn a l'escola

Aquesta setmana ja hem tornat a treballar. Demà, dia 1, comencen els i les mestres, i l'equip de gestió ens hem trobat per preparar l'entrada amb tot allò que creiem que és imprenscindible.

Entrem a l'escola i una sensació estranya ens acull. Uns quants dies desconnectant -al marge d'alguna trucada i alguna gestió- i, de sobte, tot apareix de nou: les persones, els nens i les nenes, els i les mestres, les famílies... Papers que inunden la taula. Planificacions que treuen el cap, mentre fem un exercici de recordatori de tot allò que vam deixar pendent, dels projectes mig embastatas, de les propostes pel curs que comença...

Falta uns dies per sentir de nou els sons i les veus que donen sentit a la nostra feina. Però en algún racó ja poden sentir el seu eco amagat.

Benvinguts i comenceu a arremangar-vos que hi ha feina per a tothom!