dijous, 31 de gener del 2008

Formació permanent i autonomia

Unes estadístiques de l’estudi de la Fundació Jaume Bofill recull les següents dades:

Places d’activitats de formació ofertes pel Departament d’Educació durant el curs 2006-2007: 172096. Acreditacions fetes (persones que han fet aquesta formació i l’han acabada): 61032. 35% d’eficàcia. És com si un restaurant fes 170 mil menús i només mengessin 61 mil. Quina sostenibilitat, oi?

A la nostra escola hem fet un pla de formació. El pla té en compte pagar 60 hores a uns assessors externs que ens fan aquesta formació. Resulta que, com a màxim, les hores que un centre d’educació infantil i primària pot fér és 30 hores. Per tant, la resta ens l’han descomptat de la quantitat de diners que tenim per al Pla estratègic.

Val a dir que el nostre Pla de formació compta amb més de 60 hores de dedicació per part dels mestres, que es queden a l’escola tots els dimecres des de les 16:30 a les 18 h. Què l’assistència i l’acreditació és del 100% i que assisteixen també la Tècnica d’Educació Infantil i l’estudiant en pràctiques.

Això és la traducció a la nostra escola de l’autonomia i la formació: Autonomia, si, però tots iguals amb els mateixos paràmetres i no s’hi val sortir-se’n. Les activitats que tenen un grau alt de rendiment, no poden tenir un tracte diferenciat.

Ens han retallat a nosaltres el pla de formació perquè hi ha retalls en el pla de formació. En comptes d’augmentar l’eficàcia i el rendiment (reduint el 35% que assenyalàvem abans), es redueixen les activitats d’un alt rendiment i eficàcia, vinculades directament a la innovació i l’elaboració d’un projecte d’Escola Pública amb majúscules. Bona manera d’estalviar.

Quina credibilitat té l’autonomia i la formació que predica el Departament? Ara se’ns diu que ja ens ho van dir. Ni ens ho van dir, ni estava escrit. I només podíem sospitar que la manca de criteris polítics i pedagògics per part de l’administració educativa, podia desembocar en una nova pocasoltada en temps de Carnestoltes.

No us preocupeu que l’escola pública continuarà sent malgrat el poc reconeixement de l’administració, la poca autonomia que se’ns dóna, la poca credibilitat de l’administració que ens governa...

dimarts, 29 de gener del 2008

Retalls als pressupostos.

Por sus actos los conoceréis, diu l’evangeli. Els retalls que hem conegut s’aplicaran als pressupostos d’educació en tots els temes que afectin a la innovació i la formació permanent, són un símptoma clarament negatiu dels vents que corren per l’administració educativa catalana.

Com pot tenir credibilitat una proposta de nova Llei d’Educació Catalana, amb aquest retall a les portes de la seva discussió? És evident que no cal esperar la Llei per impulsar mesures i propostes per millorar la qualitat. Per això els retalls són preocupants com a senyals de com s’estan agafant les coses i del camí que prendran.

diumenge, 27 de gener del 2008

Suquet de llobarro.

Una amiga em convida a dinar. Em compra el llobarro i em deixa la cassola. No tinc més remei que acceptar. Després d’un matí a la Fundació Miró veient l’exposició “Un cos sense límits”, m’hi poso.

Ingredients: Un llobarro tallat a rodanxes (1cm i mig), fresc de Sant Carles, patates –del bufet- tallades amb quadrats petits, ceba, alls, fruits secs (avellanes, ametlles, nous, pinyons), orenga, oli, julivert, farina, vinagre, brou.

Fregir poc el peix –salar- després d’enfarinar-lo. Reservar-lo.

Fregir les patates i la ceba amb oli. Salar-les.

Fer una picada amb ametlles, nous o pinyons o avellanes, dos grans o tres d’all, julivert, una mica de brou i un raig de vinagre.

Quan les patates estan fregides pràcticament, es posa el peix per sobre i la picada. Deixar coure cinc / deu minuts màxim.

L’opinió és que ha sortit molt bo. No hi ha com ser agraït/da.

El temps i la sisena hora

En el debat sobre la sisena hora hem estat discutint si és millor per als nens aixecar-se una mica abans o no.

Es posa l’exemple de la ESO que les classes comencen a les 8. Llegeixo en un estudi sobre el temps (KLEIN, Stefan (2007) : El tiempo, Urano) , que els adolescents, a diferència dels infants són “mussols”, és a dir, tenen una vida més nocturna. Una de les causes que assenyala és que a partir dels 14/18 anys, amb diferències segons els nois i noies, retarden la segregació d’una hormona nocturna, la melanina. No ho fan fins a les 11 de la nit, amb la qual cosa, seria més convenient començar a treballar a les 9 del matí que a les 8, cosa que no passa amb els nens i nenes més petits (que estan acostumats que ens despertin els dies de festa, entre altres manifestacions d’aquest rellotge biològic, per que segreguen aquesta hormona abans).

Com sempre, el sistema educatiu no té en compte aquests rellotges biològics i fa tot el contrari.

dissabte, 26 de gener del 2008

On és l'excel.lència del sistema?

Segons el Departament d’Educació –llegeixi’s les Bases de la Llei d’Educació- l’excel·lència està en la privada. No hi ha cap exemple concret d’escola pública que es mostri com a model per a tothom.

Li hem de recordar al Conseller la tradició pedagògica de l’escola pública que ha donat experiències exitoses en una multiplicitat d’aspectes referits al sistema educatiu: currículum i aprenentatges; participació i implicació; projectes educatius; plans d’innovació; treball en equip... però sobretot equitat i cohesió social. Perquè les Bases no destaquen les aportacions que en el dia a dia, i des de fa molt de temps, l’escola pública fa per garantir aquesta equitat entre tota la seva població escolar?

Mentre l’escola privada es queixa per que té quatre alumnes, mal comptats, “diversos” i reclama tots els recursos necessaris per atendre’ls i poder garantir que pagaran les seves quotes extres, l’escola pública assumeix el 80% d’aquest alumnat amb ajuts que ratllen la ridiculesa o l’escàndol.

S’ha preguntat algun polític o administrador llest perquè totes les activitats extraordinàries d’una gran tradició a l’escola pública s’estan deixant de fer? (per exemple, les colònies o sortides...) No saben que, en la majoria dels casos, és perquè no es garantia l’assistència de tots els alumnes? I que els ajuts per aquestes activitats que donen qualitat a l’educació, mai cap administració s’ha plantejat que han d’arribar... a l’escola pública?

Quan l'administració reconegui en l'escola pública l'excel.lència haurem fet un gran pas per millorar de veritat el sistema educatiu d'aquest país.

divendres, 25 de gener del 2008

La veu de les escoles.

Perquè en el circ mediàtic només se sent la veu d’aquells que estan allunyats de l’escola? Pedagogs sobrats –o superats; administració; sindicats...

La veu assenyada de l’escola no se sent. Les opinions dels qui defensen altres alternatives, altres sortides, ni blanques ni negres a l’actual situació, no es manifesten.

Em diuen que la raó és que els mitjans de comunicació no se’n fan ressò. Però hauria de ser igual això. Si fos una prioritat del nostres col.lectiu trobaríem el temps i els canals per fer sentir la nostra veu.

Escrivim al conseller, al parlament, als partits polítics... Però, és clar, per escriure primer cal parlar, reflexionar, decidir... Quantes escoles ho consideren important o necessari? Si només pensem amb la viabilitat –no ens escolta ningú, per tant, 0- callarem sempre i deixarem que ens colonitzin idees i paraules.

Peix al forn

Una amiga em truca a la nit perquè ha de fer un llobarro al forn. M'ofereixo a fer-li de cuiner, però no qualla la invitació. Bé, doncs, aquí està la recepta.

Ingredients: el peix, patates, ceba, llimona, sal, oli, orenga.

Tallar les patates i la ceba a làmines i posar-ho al forn en una safata amb paper vegetal. Amb un raig d’oli i una mica d’herbes per sobre. El forn a 200 graus durant uns vint minuts.

Afegir-hi el peix per sobre amb un raig d’oli i un raig de llimona i sal.

Per un peix d’un quilo aproximadament uns quinze / vint minuts si està sencer. Si l’heu demanat obert i sense espina, amb uns 10 minuts n’hi ha ben be prou. (Llavors cal que tingueu les patates més cuites, 30 minuts, per exemple).

L’únic truc d’aquesta recepta és que el peix sigui fresc i que no se us cogui massa.

dijous, 24 de gener del 2008

Preguntes a la mitja nit i sense resposta

Si les 21 hores que té el professor de secundària les destinés a preparar, organitzar i coordinar les seves 16 hores setmanals a l’aula, augmentaria la qualitat de l’educació secundària?

Els mestres de primària tenim una mitjana de 22 hores de dedicació setmanal a l’aula. La resta de 15 h i mitja, la fem servir per coordinar i preparar les classes, etc. N’hi ha prou amb aquest horari?

Si els mestres i professors estiguessin més temps a l’aula, augmentaria la qualitat educativa?

Quantes hores de coordinació i gestió es necessiten per tal que una escola o institut funcioni?

Qui ha afavorit aquesta situació equívoca (37 hores i mitja d'horari setmanal, 30 -primària- o 24 -secundària- de permanència en el centre i la resta sense cap mena de control) en els horaris dels mestres?

És veritat que estem en contra de la nostra avaluació, de l’autonomia dels centres...?

Perquè no apuntem les hores que fem "realment" i fem una estadística i els hi enviem a tots els estudiosos de la situació, als demagogs de la realitat, als que no confien amb els mestres, a... a...?

Perquè la vaga d’Educació es convoca el dia abans de les Jornades d’escoles 0-12? Per caldejar l’ambient?

Perquè quinze dies abans de les eleccions?

Perquè el Departament d’Educació cada dia em dóna raons per fer vaga i els sindicats me’n donen per recolzar el projecte de llei d’Educació?

Perquè el Departament d’Educació fa enquestes quantitatives que no afavoreixen cap reflexió ni resultats orientatius de cap tema i no fa bons diagnòstics de les raons per les quals estem com estem a les escoles?

Perquè alguns sindicats no els hi ha agradat el darrer informe de la Fundació Jaume Bofill sobre el professorat?

Convocatòria i dates

Els sindicats han convocat la vaga el dia abans de les Jornades d’escoles 0-12. Quina bona oportunitat, oi? No tenien cap més proposta per enterbolir i posar confusió una convocatòria a la que, curiosament, ells també participen.

Avui un petit article en un diari denunciava les actituds sectàries dels sindicats negociant els barems per accedir a la condició de catedràtic.

Els arguments que utilitzen la majoria de sindicats són discutibles. Montserrat Ros de CCOO després de fer un bon anàlisi de les Bases de la Llei d’educació, decideix que cal convocar la vaga perquè com que van demanar la retirada i els hi van dir que no... Saben els sindicats que la majoria de mestres es van assabentar de les Bases i de la convocatòria de vaga gràcies al noticiari de l’Antoni Bassas al matí de Catalunya ràdio?

Darrerament només se m’acudeixen preguntes.

dimecres, 23 de gener del 2008

L'escola de la calma

L’Escola Els Alocs de Vilassar de Mar es defineix com l’escola de la calma. Creuen que han d’aplicar la lentitud –des de molts punts de vista- al temps de les escoles. Ho creuen. Ho intenten. Ho proven.

Saben, tenen la percepció i l’evidència, que sovint s’estressen encara que vulguin conservar aquesta calma. Però no renuncien a plantejar-ho. S’oposen a aquesta mena d’acceleració salvatge i irracional que envaeix tots els àmbits de la societat. Saben que és difícil anar contra corrent però són tossudes –això m’ha semblat- i ho van intentant en el dia a dia.

Ens expliquen que, per exemple, es plantegen discutir temes en l’equip que van més enllà dels problemes que ens preocupen en la quotidianeïtat. Temes importants, d’aquells que normalment aparquem perquè no som capaços de destinar-hi un temps.

Benvingudes a les escoles lentes. Aquesta escola de la calma hauria d’esdevenir un virus que s’estengués per tots els racons del sistema educatiu. Un sistema en el qual, sembla que la única parcel·la que vagi a poc a poc, sigui la de les obres i construccions.

dimarts, 22 de gener del 2008

Proverbis temporals

Tots els homes blancs tenen rellotge i cap té temps.
(proverbi africà)

A totes les aules hi ha un rellotge i tots els mestres es queixen que no tenen temps.

dilluns, 21 de gener del 2008

De nou la vaga

No sé si serveix d'alguna cosa, però segueix la confusió entorn de la convocatòria de vaga i potser hem de donar més arguments per a la reflexió. Faig tres propostes:

1. El Departament d'Educació s'ha de comprometre a negociar i debatre conjuntament amb totes les entitats, el contingut de les Bases i el desenvolupament de la Llei d'Educació de Catalunya, així com a no fer cap proposta unilateral que vagi en contra del Pacte Nacional per l'Educació. Aquest compromís ha de contenir terminis, fases i organització.

2. Els sindicats han d'aclarir si es tracta d'una vaga del professorat o de la comunitat educativa. Si els objectius tenen un caràcter comunitari no es pot convocar la vaga unilateralment des del sector del professorat. Caldria un acord previ de la comunitat educativa (MUCE,
fonamentalment).

3. Crec també que la convocatòria de vaga, tot i respectar-la pel caràcter unitari des del punt de vista sindical, hauria d'arribar com a conseqüència d'esgotar tots els canals de debat, negociació i consens amb el Departament d'Educació, i en el moment que la posició d'aquest, fos contrària al que plantegés la comunitat educativa.

No sé si aclareix una mica la confusió entre les diverses postures. El que és cert és que quan els sindicats em donen arguments per estar en contra de la convocatòria el Departament d'educació m'ho compensa donant-me arguments a favor.

L'entrevista amb la Irene Balaguer i el Mackay molt bé (El Pais del 20/1/08) . Com a mínim tenim alguna veu assenyada a la premsa.

diumenge, 20 de gener del 2008

Aules d'acollida o de segregació?

Puntuals? Permanents? Generalitzades?

Quin sentit té la nova proposta del Departament d'educació de crear aules en les quals es doni als alumnes nou vinguts tots els coneixements lingüístics i de la realitat social i cultural catalana, que els hi permeti integrar-se de forma eficaç a l'escola i l'institut? Perquè no es pot impulsar que els centres educatius i municipis decideixin les mesures que creguin oportunes per aconseguir la incorporació més ràpida dels nous vinguts al sistema educatiu? Perquè no s'assenyala i s'hi posa remei que un dels problemes més importants que fan referència a la no integració d'aquests alumnes és la seva concentració en un part important de les escoles públiques i pràcticament en cap escola privada? Perquè es normativitza com s'han d'integrar, com s'han d'incorporar... en comptes d'assenyalar criteri generals i deixar que els centres defineixen propostes creatives a problemes que ells coneixen molt bé? Perquè es torna a optar per una solució que generalitza situacions? Quin significat tenen aquests dictàmens que no sigui , de nou, etiquetar als alumnes? Perquè no es desenvolupen les aules d'acollida i els plans d'entorn, diversificant al màxim els models per donar resposta a situacions diverses i canviants?

Optar per una mesura "propagandística" que dóna resposta a la demanda d'un sector molt concret d'equips directius, és una opció que no aporta res de nou a la solució d'aquest problema. I més encara si declarem que, amb aquesta postura, tot es solucionarà , sobretot si ho apliquem tal com ho diu l'administració. Esperem que, com a mínim, s'estableixin els mecanismes de seguiment i avaluació d'aquesta mesura i se'n pugui veure els resultats a curt i mig termini.

Proverbi


Així la rosa enduta pel torrent.
Així l'espurna de mimosa al vent.
La teva vida sota el firmament.

Joan Salvat-Papasseit






Última llum del dia a Cala d'Hort (Eivissa). 19 de gener de 2008

dijous, 17 de gener del 2008

Qui defensa els interessos col·lectius?

A l’escola, qui defensa els interessos col·lectius? Els mestres? L’equip de gestió? Cal defensar-los? Quina és la raó?

Fa temps que creiem que un servei públic com l’escola necessita algú que defensi els interessos de la seva comunitat en forma de projecte. I ens costa veure reflectit això quan es parla de professionalitzar l’exercici de la direcció.

Aquest és un debat que hem de fer de forma urgent, abans que no ens colin això de la professionalitat, pensat des d’una perspectiva absolutament tècnica i allunyada dels problemes reals.

dimecres, 16 de gener del 2008

Discussió de la sisena hora a l’escola

Una discussió exemplar. Els pares i les mares argumenten, es rebaten entre ells i elles, la comissió que ha elaborat la proposta puntualitza quan ho creu necessari, aclareix punts...

Tothom surt amb la convicció que cal buscar la millor proposta pensant amb els nens i nenes. Un grup de famílies creu que no val la pena discutir molt sobre un horari o un altre. Defensa que són els mestres els que han de dir quin és el millor horari i que, si tenim confiança, hem de seguir confiant que buscaran la millor solució.

Al final tots ens haurem d’adaptar i passar pàgina a una assignatura que el Departament d’Educació ens ha posat sobre la taula.

Després penses, quin grup professional discuteix el seu horari amb els usuaris? Sabrem estar a l’altura del que se’ns demana realment?

dilluns, 14 de gener del 2008

Des del pessimisme de la realitat

En aquests darrers mesos, l’educació al nostre país ha patit pels informes a nivell internacional (PISA) i nacional (Fundació Jaume Bofill), radiografies que han alarmat a tothom. Després el Departament d’Educació ha elaborat sense consens aparent unes Bases per una Llei d’Educació. A continuació els sindicats d’ensenyament, han convocat una vaga i han demanat la retirada d’aquest projecte per que suposadament privatitza l’ensenyament i vol avaluar al professorat.

Tot plegat no aporta més que confusió. El Departament d’Educació perquè elabora el seu projecte sense consens i sense un diagnòstic previ que assenyali les causes profundes de la situació. Els sindicats perquè segueixen cultivant la cultura del no i de la defensa a ultrança dels drets funcionarials i no presenten cap altra proposta que no sigui tenir més recursos.

Ningú aprèn la lliçó i, a nivell educatiu, tampoc. Som especialistes en carrerons sense sortida i en no treballar de forma col·legiada. Mentre les alternatives es generin en despatxos allunyats de la realitat o des de posicions corporatives, poc avançarem en millorar la qualitat de l’anomenat, per tothom, servei públic d’educació.

Les escoles i instituts mentrestant demanen que els deixin treballar, que tinguin confiança amb ells i que se’ls hi doni el suport necessari i la valoració social per a tirar endavant els seus projectes, amb responsabilitat, autonomia i avaluació si cal.

diumenge, 13 de gener del 2008

Cançó d'albada

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar
i mirar
fins al ponent
car tot en un moment
et serà pres.

Salvador Espriu

Primera llum del dia, 1 de gener de 2008. Cap de Creus

dijous, 10 de gener del 2008

VAGA A L'ENSENYAMENT

Els sindicats d’ensenyament ens convoquen a una vaga el proper dia 14 de febrer en contra de les Bases per la Llei d’Educació de Catalunya.

Davant d’això em plantejo un conjunt de qüestions.

  1. Una convocatòria de vaga, mesura extrema en un servei públic com l’ensenyament, s’ha de fer en un moment en el qual s’han esgotat els canals de negociació, hi ha una reivindicació molt sentida, un malestar generalitzat respecte a algun aspecte que pot ser molt controvertit. No vull qualificar d’entrada la proposta reivindicativa que pot convocar aquesta acció, sinó únicament assenyalar que cap d’aquests aspectes es donen en aquests moments. M’agradi o no la proposta del govern, demano que els nostres representants plantegin quins són els termes de la negociació, com ho han plantejat, a quins aspectes que s’han proposat no s’ha donat resposta... En segon lloc, s’ha de dur a terme una explicació extensa dels motius i de les negociacions si és que han fracassat. A més, tractant-se com es tracta d’un aspecte no exclusivament professional, cal comptar amb les famílies.

  1. En el conjunt d’aspectes que forma part de les Bases de laLlei d’educació n’hi ha uns quants amb els quals estic d’acord (tot i que dependrà finalment de com evolucionen els punts en l’articulat de la Llei, ja que només estem davant d’un document de Bases):

  • la necessitat que s’avaluï la nostra feina, la vinculació d’aquesta avaluació a algun tipus de reconeixement (econòmic, en formació, en possibilitats de recerca, etc.) i la configuració d’una carrera docent.
  • La proposta de desenvolupar l’autonomia dels centres en tots els aspectes que condicionen la vida en el centre (inclosos la configuració dels equips docents i el desenvolupament del currículum).

N’hi ha uns altres que tot dependrà de com evolucioni la llei i com sigui l’articular.

  • La professionalització de la direcció
  • La descentralització en els ajuntaments
  • El canvis en la formació inicial i permanent

N’hi ha alguns amb els quals coincideixo amb els sindicats.

  • Manca de recursos (aquest any hi ha una retallada important en els apartats més qualitatius dels pressupostos d’educació).
  • No apareix cap referència crítica a l’escola concertada, tot i ser un model, a nivell general, encara molt selectiu i que distorsiona el sistema.
  • No apareixen referències al model de mestre que volem per Catalunya.

Aquesta coalició tant singular que convoca la vaga que engloba des del sindicat més corporatiu fins al més radical, em fa dubtar de les finalitats de la plataforma. Tinc la impressió de que alguns sindicats s’han vist atrapats per la convocatòria.

  1. Tot i aquesta argumentació, la posició del Departament d’Educació també radical i de no oferir un canal participatiu en el consens previ a la Llei, dóna amplis arguments als convocants per protestar per una acció jeràrquica, d’ordeno y mando”, sense possibilitat de tornar a enrera. En les paraules de la pròpia conselleria hi ha arguments que afavoreixen la convocatòria.

Finalment, vull fer esment al fet de convocar la vaga el dia 14, el dia abans que els mateixos sindicats convocants organitzen juntament amb la FAPAC i els MRP de Catalunya, les IX Jornades 0-12. Em sembla aquest fet d’un oportunisme total que, a més, provocarà tensions i situacions imprevistes en el propi desenvolupament de les Jornades i a cada escola. Fan un flac favor a una de les poques iniciatives de reflexió global educativa que, any rera any, convoca a uns centenars de mestres.

Si haig de votar la vaga, per ara votaré que no. Malgrat el punt 3 que, com ja he dit, em dóna i em torna a donar arguments per recolzar-la.

dimarts, 8 de gener del 2008

Xantatge polític i educatiu

Tenim un govern d’esquerres que, en educació, fa propostes de dretes. Si creieu que sóc massa radical, matisem-ho: fa propostes contradictòries, i algunes d’aquestes propostes per acció poden qualificar-se de dretes. Algunes omissions significatives són sospitoses. També té intencions benintencionades per canviar i millorar l’educació. Deixem-ho així.

Però les errades estan impregnades d’ una mena de vacuna que les justifica “urbi t orbi”: són fetes per un govern d’esquerres que ens ha costat molt d’arribar-hi. I si no volem aquestes ambigüitats i contradiccions el que ens espera és... caure en un altre govern de dretes com el que hem anat patint la vintena d’anys anteriors.

Recolzeu les nostres propostes, ja que sinó vindrà el caos i convergència.

I tot per la competència d’una part de l’equip de la Conselleria d’Educació. Ara que prediquem les competències potser ens les hauríem d’aplicar una mica tots i més els que tenen més responsabilitats.

Algun membre de l’actual Conselleria ha fet en el curs de la seva vida acadèmica i educativa, alguna aportació significativa –idea, pràctica, original, experimental...- a l’educació del nostre país? Amb això ja teniu un indicador dels que ens administren el dia a dia. Hem col·locat homes i dones de partit, en comptes de fer un plantejament més obert, plural i competent en una Conselleria com la d’educació que necessita de molt consens, pluralitat i creativitat.

No m’agraden els xantatges i no vull arribar a pensar que un govern no tripartit, tampoc serà tant dolent. Però, davant de les propostes de la Conselleria -avaluació, bases per laLlei, retalls en els pressupostos d'educació...- els altres socis del PSC (vegis ERC i IC) tampoc diuen res. Potser perquè educació no la consideren tant important com altres temes de país (túnel de Bracons, AVE, etc.)

Qui calla, però, atorga i accepta, companys.

dilluns, 7 de gener del 2008

Caldereta de peix a Menorca

Aquesta va ser la meva primera caldereta de peix, feta a Ciutadella el 5 de gener de 2008.

El peix: Rap, sèpia, gambes, cloïsses. Les quantitats segons les persones. Per cada persona dos rondanxes de peix, un parell de gambes, 3 cloïsses i uns tallets de sèpia. Això és pot variar segons el peix que hi posis.

Per acompanyar: Pa torrat

Per la picada: Pinyons, safrà, julivert, alls, fetge del rap

Pel sofregit: ceba, tomata.

Enfarinar i fregir el rap. Tomba i tomba. Reservar.

Començar a fer el sofregit la ceba, afegir la sèpia amb la seva salsa, i al final la tomata perquè s’acabi de fer.

Posar aigua al sofregit i esperar que bulli. Quan bulli afegir-hi les cloïsses, les gambes, el rap i la picada. Fer-ho bullir set o vuit minuts. Rectificar-ho de sal.

El pa torrat amb llesques primes i torrat al forn e va tirant al plat amb la sopa.

Mentre vas fent la caldereta pots anar pensant i reflexionant sobre la felicitat que et porten les petites coses, sobre les converses, les persones que estimes. Cuinar i després menjar a poc a poc el que cuines amb les persones que tens a prop, és sempre un exercici que et reconcilia amb el món i amb tu mateix.

dimecres, 2 de gener del 2008

Avaluem-nos i esforcem-nos.

Ens hem tret el conill de la xistera: canviem com avaluem, prediquem que ens hem d’esforçar, castiguem als inadaptats, als incompetents, als ganduls... els hi podem dir que suspendran i tot, per art de màgia, tot es solucionarà i el nostre sistema educatiu serà una bassa d’oli en la que suraran tota la població escolar del nostre inefable país, amb aspiracions de ser el millor entre els millors.

Incapaços de fer un bon diagnòstic, aconsellats i filtrats per buròcrates de l’educació, agombolats per suposats representants de l’acadèmia –ningú d’aquests gosaran a oposar-se en la crítica als aspectes positius que contenia la LOGSE o a la reivindicació i renaixement de la cultura de l’esforç- i per informes suposadament neutrals, ens proposen una proposta que deixa les coses pitjor de com estan i no incideix en les causes de les situacions que cal abordar i solucionar.

Digui’m com avalua i li diré com educa, quin concepte té de l’ensenyament. Allò que és més discutible, allò que representa l’aspecte més retrògrad de l’educació, que fins ara només ho trobaven a l’educació secundària, s’estén també a l’educació primària. I perquè no, a l’educació infantil. A partir d’ara, a partir de desembre, les famílies ja sabran com poden comparar el seu fill o filla amb els dels seus amics o familiars. Sabran que un 4,7 vol dir insuficient i que un 9,7 un excel·lent. I sabran, és a dir s’enganyaran, quin és el suposat nivell del seu fill o filla.

Avaluar, té un caràcter educatiu quan serveix per ajudar a cada persona a conèixer les seves possibilitats i les seves mancances a créixer i a desenvolupar-se intel·lectualment i personalment. I no té cap funció comparativa ni classificadora. Quan no és així, representa tornar enrera, tranquil·litzar alguns sectors i posar pals a les rodes als professionals i centres que volen plantejar-se la seva professió d’una manera seriosa.

Això és una proposta de govern de dretes.