dijous, 15 de novembre de 2018

Fin de la utopía. Esperanza en una posible Escuela Pública.

Utopía significa el no-lugar. Un lugar que no existe. Con alguna razón , la suya, algunos, nos siguen llamando “utópicos”. Despectivamente. 

Soñamos y seguimos soñando con la Escuela Pública. Territorio utópico, a pesar de ellos. Horizonte que nos empuja a andar. Galeano. Espacio y tiempo en el que intentamos componer una sinfonía de saber, justicia y emancipación, sin darnos cuenta que cada una de estas tres promesas se ven cuestionadas, día a día, por los profetas del no-mañana. 


¿Qué es el saber, cuáles son los aprendizajes imprescindibles, qué conocimientos necesitamos, para transformar el presente y el futuro, en este espacio / tiempo que es la escuela? 

¿Cómo tener justicia, igualdad…? Si la educación ha de servir para que no se repita la barbarie (Adorno), ¿Qué barbarie acecha en nuestros entornos? Y la escuela ¿de verdad puede contribuir a ello? 

Y con el saber y la justicia… la emancipación individual y la transformación social. 

Tantas esperanzas puestas en la escuela…  y la ignorancia, la mentira, la superstición, la violencia, institucional o no, la censura, el miedo… sigue instalándose muy cerca de nosotros, desde los ámbitos del poder: tres poderes y una única realidad verdadera.  

Hace un tiempo, soñamos en cambiar el mundo. Soñamos en cambiar el mundo con nuestro trabajo, y desde la escuela… Y reivindicamos democracia, justicia, igualdad, saber y conocimiento, ser personas libres capaces de pensar por si mismas (Kant) , intentar descubrir qué podemos hacer con nuestras vidas (Nusbaumm), conocernos, y conocer a aquel que convive con nosotros. 

Y el discurso de lo posible,  del pragmatismo paralizador , nos contaminó enormemente. No hay alternativa, proclamo Margaret Teacher (This is not alternative: T.I.N.A.) y un coro de vírgenes desde la socialdemocracia a la nueva derecha, entonaron la misma estrofa. Es inútil cualquier protesta. Cualquier manifiesto. Cualquier movimiento. Cualquier disidencia. De pensamiento, palabra u obra. Solo hay una alternativa. 

Y a continuación se despojó la educación de cualquier ideología y una nueva inquisición proclamó la doctrina del esto no toca, de la neutralidad y sugirió que, convertida la escuela en una empresa, no hacía falta pensar y solo había que aplicar una nueva tecnología para tener la solución de todo. Los reyes magos nos trajeron la calidad. Y el adoctrinador, acusó al disidente de adoctrinar.

En este recorrido llegamos a consensuar que debíamos prepararnos para un futuro complejo, incierto, cambiante… y flexible, líquido, seguramente hostil… Y ante ello, acordamos cambiar el horizonte utópico de la escuela, desterramos el sueño y la imaginación, y convenimos que sí, hay que prepararse para el futuro que nos avecina, perdón quise decir, para adaptarse al futuro que nos avecina. 

Pero en el trayecto Pere Casaldaliga reinterpretó a Tomas Moro: ¿La utopía es el no lugar? Pues reivindiquemos la eu-topia, el buen lugar posible. Y Patrick Vivaret desde la Francia del 15-M, respondió en un eco esperanzador: El sueño és posible: Le rêve. R.E.V.E. REsistencia creativa, Visión transformadora, i Experiencia anticipadora. La esperanza es posible. 

Hagámoslo. En la peor de las situaciones posibles, nos queda el recurso de hacerexperiencias anticipadoras. Hagamos caso por una vez al padre de la economía liberal, Martin Friedman, cuando nos advierte que hay que desarrollar alternativas a las políticas existentes, para mantenerlas vivas y disponibles, hasta que aquello que es políticamente imposible, sea políticamente inevitable(Milton Friedmann: Capitalismo y libertad).

No olvidemos tantos manifiestos y alternativas elaborados, firmados y publicados. El cielo se hace a mano y sin permiso,  nos cuenta Silvio Rodríguez. 

Podemos dar valor a nuestras sencillas experiencias anticipadoras. Hay voluntad de transformación. Hay consciencia de la necesidad, porqué hay ansias de libertad. Es posible actuar, ser, hacer,  y sobretodo hacer desde el nosotros. 

Nuestra práctica no tiene excusa. Camina en una dirección o en otra. Favorece la imaginación y la creatividad o nos condena, en el mejor de los casos, a adaptarnos a una vida de futuro incierto. ¿Es esta nuestra herencia, la herencia que dejaremos a nuestro siglo? Probablemente algunos de nosotros ya no veremos los cambios. Pero es imprescindible nuestro trabajo para que en algún momento, Kairos, haga posible el ser. 


Por todo ello… 

Tener propósitos. Compartir finalidades. Experimentar. Y dejar lastre: currículum,  organización, experto, objetivos, control, evaluación, estándares, clase… 

No tener miedo al fracaso. Al error. Único medio para aprender: para el aprendiz y el aprendiz de maestro / maestra.

Con voluntad de reflexionar y documentar sobre la realidad para compartir. 

Con capacidad de definir y explicar de forma simple, qué podemos hacer y la utilidad de nuestra acción. 

Con habilidad e inteligencia colectiva para descubrir y compartir iniciativas y proyectos. Incluidos los errores que hemos tenido en su desarrollo. Y la habilidad para poder trabajar en red sin quedar agotados en el camino. 

Con el acierto de trabajar en equipo para consolidarlo y hacerlo sostenible. 

Para crear cultura. No ceder ante los instrumentos de colonización externos, aplicativos y planes que nos distraen y nos traspasan una idea de dependencia estéril. 

Para no quedarse en un planteamiento general, sino trabajar cada día para poner en práctica las ideas educativas que configuran el proyecto. Nuestro proyecto. 

Y ahí van las cuestiones: 

¿Toda escuela de titularidad pública es pública? ¿Qué significado tiene para nosotros el concepto de lo público? ¿Cuáles son las prácticas que deberían identificar nuestra escuela, como una Escuela Pública? ¿Hay aspectos que dependen de nosotros? ¿Hay condiciones externas que favorecerían su desarrollo? 

¿Qué hacer para convivir con tanta innovación, no morir en el intento, pero  trabajar por la emancipación individual y la transformación social? ¿Toda innovación conduce a la transformación? 

NOTA: Aquest text ha estat l'excusa per començar un debat que han organitzat el MRP de Getafe, "Escuela Abierta", el 14 de novembre. 

diumenge, 11 de novembre de 2018

Ni oblit, ni perdó?

Llegeixo la consigna en moltes pancartes, l’escolto en algunes intervencions, de signe divers.

La frase m’esgarrifa. Pronunciada pels dos bàndols, impossibilita qualsevol diàleg de futur. Explícita una idea: m’has fet tant de mal que no et puc perdonar, i la resposta per l’altra banda es la mateixa.

I la realitat es que són pocs els que tenen ganes de perdonar. Perquè el perdó suposa reconèixer la falta i ningú esta disposat a reconèixer-la.

Es cert que no hi pot haver equidistància i les dues posicions no parteixen de la mateixa premisa. Uns han aplicat la repressió, i des de l'altra banda no s'ha sapigut forçar el dialeg. 

Pero, quin significat té per un procés, el reconeixement dels errors, de les faltes, del mal fet i si hi ha mal l’explicitació del perdón?



Quin valor educatiu té aquesta frase? Com s'ha d'entomar des de l'escola? Analitzem la realitat igual que ells, oferim les mateixes respostes, les mateixes actituds? Quan escrivim aquestes frases n'estic convençut.

Diuen els experts que l'evaluació no serveix de res sinó es prenen mesures per esmenar els errors comesos i reconeguts. Sentim a dir que tothom s'ha evaluar. Uns creuen que no tenen res a esmenar. Els altres diuen que s'evaluen, però em col.loquen aquesta frase, difícil d'assimilar. Que em perdonin si m'equivoco, però no comparteixo aquesta estratègia.

L'oblit és una altra cosa. La memòria fa possible corregir i esmenar l'error: el propi i el de l'altre.

dissabte, 13 d’octubre de 2018

És pública l'escola de titularitat pública?

No és cap pregunta retòrica. Sinó molt pertinent i penso que amb sentit. 

Primera qüestió a tenir en compte: el canvi, la reforma, la millora del sistema educatiu, perquè sigui sostenible i extensible, ha de venir necessàriament de la mà i del lideratge de l’escola de titularitat pública. Això no vol dir que no hi pugui haver altres escoles, amb altres titularitats, que no facin o puguin fer una important tasca de renovació. Però qui ho pot universalitzar amb més facilitat encara és l’escola creada pels poders públics. D’aquesta primera qüestió se’n desprèn una de subordinada: ¿com es pot exercir aquest lideratge amb una administració que no posa fil a l’agulla i dona pautes clares de cap on ha d’anar l’escola de la seva titularitat? 



Segona qüestió: Tenim la necessitat de redefinir què vol dir “públic”. Quines característiques té una institució pública? Quina vinculació té als valors democràtics i d’equitat? Quina relació té amb el seu caràcter comunitari i la relació amb l’entorn? Quina vinculació manté amb els ciutadans? 

Tercera qüestió, que es desprèn de l’anterior. No totes les institucions finançades amb fons públics, ni creades per les administracions, tenim la seguretat que tinguin aquest caràcter. Ja sé que aquesta qüestió és molt controvertida. Però el que crec que hauríem d’admetre és que ni el finançament ni la titularitat no és cap garantia universal. 

Tot això obre un debat pendent. Un debat en el que hauríem de recollir la pròpia història. No està tant lluny el procés pel qual les escoles del CEPEPC van passar a ser de titularitat pública i, de vegades, ho van fer perdent part dels seus trets d’identitat. En l’actualitat, les cooperatives titulars d’escoles han creat una xarxa que pot arribar a oferir de nou una tercera via que pot ser interessant a tenir en compte.

En un altre ordre de coses, alguns aspectes de les escoles de titularitat pública, segueixen sent controvertits. Les acusacions de determinats sectors que hi ha intents de privatitzar les escoles públiques, es deixen sentir cada vegada que es gosa aprofundir en l’autonomia pedagògica i organitzativa dels centres. S’identifica autonomia i desregulació per diferents motius i això crea confusió i augmenta la necessitat d’aquest debat. 

Les lleis de la funció pública no ajuden a aprofundir en el caràcter públic de l’escola, ja que burocratitzen el seu funcionament i l’allunyen de les seves necessitats pedagògiques i organitzatives. I la gratuïtat, amb criteris diferents segons els centres, esdevé un factor de desigualtat entre les diferents realitats de la xarxa. Si tenim en compte, a més, que hi ha sectors de les escoles privades que reivindiquen també el seu caràcter públic, tenim uns quants elements que potser cal tenir en compte. 

Al marge del consens al que cal arribar, és important que no perdem el nord ni la direcció, però no oblidem que, sovint, el consens ens ha portat també a situacions poc definides que no ajuden a avançar. Cal fer canvis escoltant a tothom però també sent transparent de cap on es vol avançar. Això és el que demanaríem d’una administració moderna. 

Necessitem un sistema educatiu renovat, equitatiu, cohesionador, emanicipador... I tenim enfront les lleis del mercat, la desregulació, la introducció de criteris econòmics i tècnics a la institució escolar. I una part de la xarxa que encara actua sota criteris seleccionadors. D’aquestes controvèrsies en sorgeix la necessitat de redefinir les xarxes educatives i les seves relacions entre elles. 

I sense oblidar en tot moment que l’escola és només un mitjà i l’educació el propòsit final. 

diumenge, 7 d’octubre de 2018

Primer Congrés d'Educació Pública: un primer pas.

Dissabte 6 d'octubre ens vam reunir més de cinquanta centres educatius de tot Catalunya per tal de valorar la conveniència de convocar un Congrés d'Educació Pública i començar a dissenyar quina forma ha de tenir. 

Com ja he explicat en altres entrades, aquest Congrés vol tenir una característica clau: el seu disseny, organització i realització vol estar en mans dels centres educatius. És una crida a les comunitats educatives de tots els centres públics de Catalunya, per realitzar un debat que serveixi, entre altres coses, per mostrar l'educació pública com a motor de canvi i transformació social. 

Som encara poques les escoles que promouen aquest Congrés. Però la il.lusió i l'entusiasme del centenar de persones que ens vam reunir aquest dissabte, situen la proposta amb una perspectiva molt engrescadora. 


Cal que els centres educatius prenguin la paraula. És important que se senti la veu de les comunitats educatives, de tots els seus sectors, de totes les etapes educatives. Enfortir aquestes comunitats educatives i visibilitzar les seves iniciatives, reflexionar conjuntament per definir l'educació que necesitem i contribuir a una profunda transformació social constitueixen tres propòsits que fonamenten aquesta iniciativa. 


dissabte, 6 d’octubre de 2018

Nova il·lustració davant noves injustícies

Conferència de Marina Garcés, el passat 4 d'octubre, amb aquest títol.

Profunda i oportuna, Marina Garcés situa una reflexió filosòfica en un moment i en un context en el que és més necessària que mai.

Els plantejaments no costen trasladar-los a la realitat de qualsevol grup humà, inclosos una escola, una aula...

Com enfrontar-nos al mal? Segurament partint d'un coneixement profund de les seves manifestacions i dels nostres comportaments i  les nostres limitacions.

Amb ganes de seguir aprofundint en la seva proposta de "Nova Il·lustració radical".

Fins i tot el col.loqui no va tenir desperdici.


dimecres, 3 d’octubre de 2018

Política hauria de ser educació

En Jaume Carbonell presenta el seu llibre l’Educació és política a l’associació de mestres Rosa Sensat. El llibre no deixa indiferent per la gran sistematització de tants pensaments i converses que hem tingut durant aquests últims temps. De fet, els esdeveniments que han sacsejat el nostre context i continuen fent-ho, ens han fet necessari i imprescindible el debat sobre l’educació. 

Atemptats de Cambrils i Barcelona, debats en el parlament, referèndum de l’1 d’octubre, manifestacions del 8 de març, presons, exili, requeriments judicials i atacs a alguns mestres... i totes les tensions paral.leles a aquests fets, han posat sobre la taula la urgència del debat: què significa que l’escola ha de ser neutral? És possible la neutralitat a l’escola?  

La Ministra Celaa abans d’ahir ens recordava que és importantíssim que la ideologia no entri a les aules. Però, només que ens posem a pensar una mica asserenadament, veurem com la diferència no vindrà donada per si entra o no la ideologia o si aconseguim la neutralitat de l’espai públic que és l’escola. El veritables dilemes que es plantegen són dos:

La realitat ha d’estar present a l’escola? I enfront d’aquesta pregunta hi ha els que pensen que sí i els que pensen que no. I tots dos entren amb la seva ideologia a l’aula i, manifesten i posen en pràctica activitats, experiències, etc. que estan relacionades amb el seu posicionament.

I la segona pregunta és, l’escola ha de transmetre coneixements per a que l’alumnat els reprodueixi de forma mecànica o tècnica o, simplement, ha d’ensenyar a pensar, ha d’ajudar a l’emancipació de les persones, a créixer, a tenir eines, a saber què faran de les seves vides... I també, en les dues postures, hi ha actituds diferents respecte a les experiències que es donen a les aules, a la concepció del currículum, etc. I, a ningú se li escapa, que l’adoctrinament està relacionat amb la reproducció i la transmissió, i que això forma part d’un paradigma educatiu i escolar sobre el qual s’estan fent molts esforços de renovació. El llibre de Jaume Carbonell està ple d’arguments en aquesta línia. 

·     L’escola no pot ser neutral, perquè en el nostre context hi ha uns Drets Humans que marquen una línia vermella entre els que els respecten, defensen i treballen perquè tothom els gaudeixi i els que no. 

·     La ideologia no es pot abandonar, perquè forma part de la persona i les idees són les que ens mouen a l’acció.

·     L’escola i l’educació no ha de transmetre, inculcar ni reproduir cap coneixement, per imposició. El que va intentar fer l’escola franquista ha de quedar fora de qualsevol proposta educativa. 

·     El currículum ha de ser flexible i permeable, perquè eduquem amb sentit i per a que els nois i noies trobin sentit a la seva activitat escolar. I en aquest currículum hi ha d’aparèixer la realitat. No solament la realitat puntual, més punyent i més significativa, sinó la realitat quotidiana, que és la que ens formula les preguntes que ens ajuden a créixer. 

Una idea final del Jaume que em va semblar d’una gran profunditat i que lliga amb algunes reflexions personals que he fet. L’escola ha d’atrevir-se a pensar un futur diferent. Tothom accepta que hem d’educar per la incertesa i la complexitat. Però ho podem fer amb un propòsit resistent, conformista, adaptatiu a aquesta realitat que ens trobarem o atrevint-nos a pensar el futur més a la nostra mida, més a la mida d’uns drets universals que hauríem de poder gaudir tothom. 

L’escola pot innovar tècnicament, o pot renovar, canviar i millorar, si més no, per imaginar una realitat diferent de la que ens envolta. Aquest és un debat interessant, sobretot si el situem a l’aula, a la planificació i a la concreció del currículum que cada escola ha d’atrevir-se a construir. 

Gràcies Jaume per totes les teves reflexions. 


Potser aquests polítics que fan aquestes grans intervencions en els seus debats (estic una mica escandalitzat del debat de política general que ha tingut lloc al Parlament), o els i les ministres que utilitzen l’argumentació fàcil per estalviar-se matisar i aprofundir, haurien de fer seu el títol d’aquest article. Política hauria de ser educació, intencionadament. De forma, potser, no gaire educativa ja ho patim cada dia. 

dimecres, 26 de setembre de 2018

Instituts-Escola?

Escolto com el conseller Bargalló comenta que, en els darrers temps, tothom li demana Instituts-Escola. M'assabento que a la Federació de MRP hi ha un grup de treball sobre el tema. Veig que és una qüestió de debat actual. 

Recordo quan a l'escola vàrem demanar poder fer un institut escola. Era el segon curs, any 2005, i encara que teníem molts cursos per endavant (estàvem començat P4), teníem la visió de que fer una opció d'escola fins als 14 o 16 anys podia ser una bona proposta i un bon projecte. L'administració ens va dir que era impossible i al lloc on hi podia anar l'ampliació hi van instal.lar una Escola de Música municipal. La Llei d'Educació de Catalunya, al 2009, preveia la construcció d'instituts Escola, però ja era massa tard.

No sé quines són les raons a favor i en contra de l'administració que poden arribar a aprovar les propostes d'I/E, i com ho ha argumentat fins ara.  M'imagino que les raons poden ser econòmiques: Ens convé econòmicament parlant? Suposa un aprofitament millor dels recursos? O, potser són raons pedagògiques? És millor pedagògicament parlant una oferta (mínima) 3-16? O, al final, el que predominen són raons socials , de pressions de famílies, que veuen que aquesta proposta els tranquilitza -sobretot si estan satisfets de com va la primària...?

No em referiré a les raons econòmiques. Ho desconec, encara que intueixo que en un moment de fluctuacions de la població, centres d'aquest estil permeten una flexibilitat més gran. Sabem que les piràmides d'edats tenen un creixement irregular i, per tant, l'augment de demanda per secundària i la disminució de la demanda per primària, podria compensar-se fàcilment dintre un mateix centre, amb reubicació d'aules i espais. Ja sabem que això és sempre complicat, però poster és més fàcil. Sobretot si tenim en compte les planificacions a les grans ciutats, amb l'etern problema del sòl que condiciona les noves construccions. 

Potser les raons poden ser pedagògiques o socials? Una de les raons que hi pot haver és que d'aquesta manera es facilita la continuïtat en una mateixa concepció del currículum. El salt d'un centre a l'altre, si són edificis, direccions i projectes diferents, pot complicar aquesta continuïtat. La preocupació de les famílies de la nostra escola era sempre pensar en un institut que treballés amb la mateixa metodologia i la por era què els podia passar als seus fills i filles, quan anessin a l'institut i haguessin de tenir dotze llibres, un examen cada setmana com a minim i un profe cada 45 min. Després quan van passar als instituts les seves pors es van esvair i van veure que el canvi no era tant traumàtic com es pensaven.

La continuïtat és un valor? Potser sí. Però tampoc està garantida per estar sota un mateix projecte. És veritat que ho pot facilitar, però no ho garanteix. I si l'etapa primària no té un plantejament gaire avançat del currículum, la continuïtat què ens aporta? 

Una altra consideració a tenir en compte és que els canvis no sempre són negatius  -el canvi d'edifici, de metodologia, de companys... Segurament aquesta no és una afirmació vàlida per a tothom i per a tots els centres. Potser hi ha alumnat que li va bé la continuïtat i d'altres que el canvi els hi suposarà un salt cap endavant. Sempre m'imaginava als alumnes dels centres religiosos privats, com havien d'aguantar un mateix "clima" de 13 a 16 anys de la seva vida. Pensava que això no era gaire positiu, com a minim, de forma generalitzada. I em costava justificar la mesura per a tots els centres i per a tots els alumnes. Un dels factors que em fan pensar críticament amb els Instituts Escola, és que estem fent una proposta de centres educatius en els quals romanguin els alumnes una mitjana de 15 anys. 

Penso també que aquestes propostes de canvi no podem viure-les com la solució a tots els problemes educatius. Cosa que, en general, tendim a fer.  I, en aquest sentit, seria més partidari d'aplicar una gran flexibilitat en el sistema. 

I ho vaig a justificar parlant d'un altre extrem. És evident que la inclusió del 3-6 dintre les escoles de primària ha estat un fet àmpliament acceptat per tothom, potser fins i tot positiu quant a la universalització que això ha suposat. Però si analitzem el fet amb més detall, el cert és que en molts casos, ha suposat la introducció a l'educació infantil de criteris, metodologies i pressions curriculars pròpies de l'educació primària. I això, si exceptuem a l'alumnat, sembla molt bé a tothom. Perquè no s'ha optat, com en altres llocs, per centres 0-6? O, fins i tot, 0-7? Segurament als infants d'aquestes edats haurien estat molt més pedagògicament acollits i no tan pressionats pel pas a la primària. No vull ni pensar que passaria si es generalitzés també l'entrada dels nens de 2 anys a aquestes escoles. 

Una altra consideració. Si volem garantir la continuïtat i coherència curricular entre les etapes, es poden establir altres mecanismes  de coordinació entre centres diferents-amb temps, recursos humans per fer-ho, suport extern... Perquè no impulsém altres fórmules de coordinació entre projectes de centres educatius diferents? I no em refereixo a un parell de reunions anuals entre els equips directius, sinó a un pla detallat amb mesures d'intercanvi de professorat, coordinació d'equips directius, formació i documentació conjunta... Potser seria una alternativa que mantindria els centres educatius amb espais diferenciats però amb coherència entre els seus projectes. I això podria ser viable quan hi ha dificultats per la separació dels edificis o instal.lacions de cada etapa.

Sense estendre'm més, perquè encara hi poden haver més raons per replantejar-se tots aquests models: 

1. Les solucions universals, no ajuden a discutir pedagògicament què és el més important. 
2. L'organització del sistema ha de ser conseqüència de les necessitats pedagògiques i educatives i han de prevaldre sobre les necessitats familiars que, sens dubte, són importants que escoltem.
3. Caldria introduir elements de coherència en el sistema, que passen fonamentalment per solucions d'acord amb l'entorn i el context de cada comunitat educativa, de gran flexibilitat i explicitant en cada moment la finalitat educativa per la qual fem una proposta o una altra. La qual cosa ens torna a replantejar la necessitat de treballar per una administració educativa km 0.
4. L'existència de centres educatius 0-6, 6-16, 3-12, 12-18... o qualsevol altre proposta, hauria de partir d'una reflexió en el territori en el qual s'escoltessin totes les parts i no es descartés d'entrada cap solució. I que la solució no és només d'espai i edifici, sinó sobretot de projecte. 
5. Penso que el que val per les zones urbanes, potser no val per les rurals i a l'inrevés. 
6. I que, en la majoria de casos, els instituts escola haurien de poder organitzar-se independitzant l'educació infantil i assegurant-ne el seu caràcter propi.


Fotografia: Institut Escola de la Generalitat de Catalunya. Ara Institut Verdaguer. En aquest Institut - Escola, la matrícula començava als 11 anys. 

dilluns, 24 de setembre de 2018

Un Congrés d’Educació, per a què?

Explicàvem fa uns ides en un article al Diari de l'Educació, que un grup d'escoles públiques s'han estat reunint en els darrers dos anys, sota l'àmbit de la Xarxa 0-12 de la Federació de MRP de Catalunya, per tal de compartir experiències, analitzar la situació en la que viuen i definir una estratègia per millorar-la. 

Us estalviaré les anàlisis que han fet. Però si que vull explicar, encara que sigui a grans trets, les causes per les quals estan intentant convocar aquest I Congrés d'Educació Pública. 

La primera és, si voleu, una causa propagandística. Des que un grup d'escoles privades, ja fa tres anys, varen elaborar el seu programa 2020, amb gran silenci de l'administració, hem vist la necessitat de que la multiplicitat d'experiències dutes a terme per moltes escoles públiques siguin visibles al conjunt de la societat: escoles que han buscat alternatives concretes als materials escrits i didàctics, que han organitzat de forma més pedagògica horaris i aules, que han reivindicat i han construït en la pràctica un currículum amb sentit per a tot l'alumnat, que han intentat trencar els rígids espais que configuren l'escola, que l'han obert a l'entorn amb moltes experiències, que han autoorganitzat la seva pròpia formació permanent, que han lluitat per la inclusió del seu alumnat des de noves fórmules organitzatives i pedagògiques... tot això han estat pràctiques que, en aquesta darrera etapa des del 2003/2004, aproximadament, han estat presents a moltes escoles públiques d'arreu del país, en primer lloc d'infantil i primària i, en els darrers cursos, també en l'etapa secundària i en altres etapes no obligatòries: bressol, adults, etc. Són escoles que han estat tolerades per l'administració durant molt de temps, sense cap més conseqüència. 

La segona es desprn de la primera. El conjunt d'iniciatives , malgrat ser tolerades a nivell general, han patit molts problemes: poc o nul reconeixement de l'administració -la majoria- , entrebancs constants i poques facilitats en un entorn legislatiu i administratiu marcat per la Llei de la Funció Pública, la LOMCE, les retallades i les negociacions sindicals que, en general, només han tingut en compte els drets dels treballadors de l'ensenyament. Per tant, es fa necessari una acció col.lectiva de tots els centres educatius que intenten en el dia a dia oferir una educació de qualitat, per definir i concretar les condicions que han de fer possible la continuïtat d'aquestes iniciatives, el seu enfortiment i la seva renovació o extensió si s'escau. 

La tercera és la necessitat de compartir entre tots nosaltres no solament el sentit i la finalitat de l'educació en un món i en una societat com la que ens ha tocat viure -plena d'amenaces locals i globals, amb una gran incertesa pel futur i amb una crisi profunda de valors i propòsits-, sinó també els trets fonamentals que volem que configurin el sistema educatiu del futur: com hem d'entendre el currículum? Què vol dir comunitat? Quines característiques per a la nostra professió? Quin tipus d'acompanyament volem de l'administració? Com entenem el paper d'allò que és públic en una realitat diversa i plural? Què vol dir democràcia a l'escola? Com entenem el paper de l'alumnat? etc., etc. 

Deixeu-me, a més, assenyalar que els debats i reflexions que articulin aquest Congrés, ens han de servir per a compartir entre tots nosaltres què vol dir Renovació Pedagògica, ara i aquí, i com aquestes iniciatives entronquen en una perspectiva no solament d'innovació tècnica, que també és necessària, sinó de profunda transformació social. 

Per aquestes raons i, segurament, unes quantes més, és important convocar aquest Congrés. I ho és també, per la característica clau que han definit els promotors: que siguin els centres educatius públics els que convoquin, facin el disseny i organitzin aquest Congrés. Les entitats i persones que vulguin hi podran donar suport, però és important que el Congrés representi la veu i sigui l'altaveu de les escoles d'aquest futur sistema educatiu que estem construint i gestant en el dia a dia. Això també servirà per enfortir les xarxes d'intercanvi i cooperació entre els centres públics. 

Tenim una primera oportunitat el dia 6 d'octubre per començar-ho a definir. Esperem que els centres educatius públics comencin a respondre a la convocatòria i, entre tots, poguem tirar endavant aquesta proposta. 

Fotografia: Puntualitat a l'escola. William Bromley



diumenge, 23 de setembre de 2018

LLIBERTAT I DEMOCRACIA

I no em mena cap bandera  
que no es digui llibertat.
Lluís  Llach


Ja no sé si sóc independentista. La meva consistència ideològica fa aigües, mentre a fora, els que ho són i els que no ho són, per ferma convicció, peti el que peti... es reafirmen hereus de batalles i guerres, entre si, contra si. Es lògic, el consens, tan desitjat a voltes, de vegades és molt fictici i en els temps de les renúncies, de les autocritiques, dels mitjans per sobre les finalitats, es fa difícil seguir ferm en les teves conviccions.

Reclamar la llibertat -ningú dels encausats hauria d’estar a la presó- i voler que els drets humans i la democràcia tornin a ser la practica habitual del nostre país -prou de jutges pretorians, d'amenaces, d'atacs a la llibertat d'expressió...- hauria de ser un desig àmpliament majoritari. I penso que ho és. 

No em facin decantar per cap opció que no defensi aquests punts bàsics. I no vull ser fonamentalista pensant que això només te un futur possible. 

Llegeixo amb espant els articles sobre els candidats a l’ajuntament de Barcelona. Dic amb espant per no utilitzar una altra paraula més desolada. Molts traspuen sectarisme, política màrqueting, reducció ideològica, corporativisme polític... Es fa poca conversa dialògica sobre aquests temes i les postures s’encallen en la consigna.

Però la llibertat, la democràcia i els drets humans, encara son elements imprescindibles. I l’escola necessita fer-los seus de nou.

Fotografia: Llaços arrencats a Sant Fost


divendres, 21 de setembre de 2018

Escola, educació i futur

Després de la presentació del projecte "Educació 360 a temps complet" que va tenir lloc a Barcelona ahir, 19 de setembre, dono voltes a una qüestió que em preocupa: el significat del punt "un municipi més preparat per al futur que ve". El futur se'ns presenta, de forma resumida, amb canvis que "configuren amenaces que volem reduir el màxim possible". 

Això comporta acceptar el futur que ve i per tant el punt és com trobem mecanismes per resistir millor? Podríem, pel contrari,  començar a bastir programes i alternatives educatives que situin la responsabilitat que podem tenir de pensar el futur, i no solament tenir-lo en compte per tenir eines i recursos de resistència? 

Em direu que sóc massa radical o purista... Potser si, però darrera d'algunes propostes hi veig massa conformisme o acceptació de la realitat com inevitable, i sense voler proposar que fem volar coloms, crec que l'educació encara té dret a pensar i imaginar un futur diferent al que ens pinten els "taumaturgs insignes" que diria el poeta. 


Als anys 80 va ser Margaret Thatcher la que pronunciar la famosa frase, popularitzada amb l'acrònim TINA: There is no alternative , no hi ha alternativa. Aquesta política va suposar l'anulació de moltes propostes alternatives, pel pessimisme que instal·lava de forma implícita en la gent. 


No voldria desmeréixer el Programa 360. Sobretot pel que té d'intentar que hi hagi polítiques municipals educatives globals. I per traspassar la idea que l'educació no és solament una responsabilitat de l'escola sinó també de la resta de la societat. Tot el meu recolzament a una idea que ja fa temps que circula al nostre país (Ciutats educadores, Projectes Educatius de Ciutat, Mapes educatius...). 


Només això tant senzill d'acordar què ha de fer l'educació: donar eines per resistir el futur o per construir-ne un de millor? 


dilluns, 17 de setembre de 2018

Plantilles, perfils i autonomia.

Segueix sent aquest un tema polèmic que enterboleix la vida dels centres educatius, fa esmerçar als equips directius moltíssimes hores de feina (deixeu-m'ho dir, molt poc productiva), produeix desafeccions, maldecaps, i no arriba, en la majoria dels casos, a bon port.

Sense ànims d'esgotar el tema -penso que és de molta complexitat- apunto algunes reflexions amb l'ànim de seguir enriquint-les:

1. Els centres educatius públics haurien de tenir la plantilla que necessiten per fer possible el desenvolupament del seu projecte educatiu. Una plantilla que no solament ha de respondre a les seves característiques bàsiques de nombre d'alumnat, perfil socio-econòmic i cultural, procedència, etc., sinó que ha de ser un instrument al servei d'un Projecte en totes les seves dimensions. Per tant ha de poder introduir elements qualitatius en la seva selecció. 

2. Molts centres educatius intenten, amb pocs mitjans i, sovint, amb poc reconeixement i suport des de l'administració, construir i consolidar una cultura de centre articulada a partir d'una manera d'entendre el currículum, amb metodologies específiques, que juntament amb altres factors, fan necessari una plantilla que hi estigui plenament d'acord, vulgui i pugui treballar-hi per consolidar-la i si s'escau canviar-la per anar-la millorant. No entenem d'una altra manera l'existència i creixement de la institució escolar com un organisme viu.

3. El sistema de provisió de places basat en criteris d’antiguitat no ho facilita, com tampoc no ho fa el fet que els centres educatius no tinguin cap competència al respecte. El sistema de provisió, basat en allò que ens recorden continuament els sindicats de funcionaris, mèrit, igualtat i transparència, no serveix per garantir, per exemple, que el professorat que vulgui treballar en un centre conegui el seu projecte, ni tampoc que es pugui incorporar a les especifitats que aquest projecte pugui necessitar. És un sistema que, tèoricament té uns criteris objectius, però que a la pràctica comporta moltes situacions no desitjades, tant pels centres com pel mateix professorat.


4. La proposta de perfils té bones intencions però tampoc resol el problema de fons. És una bona mesura per començar a obrir noves vies d’autonomia, però necessita una urgent avaluació i, potser, remodelació. Ha esdevingut un sistema burocratitzat que dóna un cert marge d'autonomia als centres educatius, però que encotilla sovint la solució del problema que intenta resoldre. 


5. Malgrat això, no podem seguir demanant l’aplicació del sistema anterior, ja que és ineficaç per garantir un bon equip docent que sigui adequat i plenament identificat amb el projecte de cada escola. Si, realment, ens importa el desenvolupament, consolidació i millora dels centres educatius públics haurem de ser capaços tots plegats de proposar un nou sistema per formar equips docents que tinguin en compte la intervenció del propi centre educatiu en exercici de la seva autonomia, i potser començar a aparcar a un segon terme el privilegi de l'antiguitat. Això que ens sembla tant evident per altres places -places de responsabilitat a l'administració o places d'alliberats en els sindicats- que el professorat sàpiga on va, hi estigui d'acord, pugui desenvolupar la seva feina i el centre que l'acull sàpiga qui s'incorpora i pugui avaluar positivament la seva incorporació... hauria de ser possible també en la part més preuada del sistema educatiu: les seves escoles i els seus instituts. 



Una darrera qüestió. La reforma de la provisió de places no pot fer-se sense tenir en compte mecanismes rigorosos d'avaluació del professorat i canvis en el sistema d'accés a la funció pública. No podem oblidar que un dels problemes que no s'esmenten sovint en relació a la formació dels equips, no és només la incompatibilitat de professorat i projecte, sinó també la incompatibilitat de determinades persones amb els requeriments específiques de la professió. És un percentatge de personal que està en el sistema i que caldria adequar el seu lloc de treball a les seves característiques, però fora de l'atenció directa d'alumnat. I això fer-ho sense que suposi un prejudici pel propi centre educatiu, al qual se l'obliga a adequar el lloc de treball d'aquestes persones, i això suposa en la pràctica una disminució real dels efectius de la plantilla.  

Fotografia: El mestre d'escola. Jan Steen