És possible canviar el món des de l'escola?

L'Obra Social de Sant Joan de Déu, acaba de publicar un petit assaig que em van encarregar fa un any  al voltant dels contes del Premi Pilarín Bayés "Contes per canviar el món". El llibre, que no es publicarà, el podeu descarregar clicant aquí.


No us enganyaré si us dic que aquesta ha estat una reflexió que m'ha anat acompanyant al llarg de la meva vida professional. 

A tots aquells que el llegiu espero que us doni alguna pista que pugui complementar les reflexions que segurament us esteu fent. 

L'escola no canviarà el món, però el canvi del món tampoc vindrà sense tenir en compte l'escola. 

Escriure

El meu pare sempre em deia que el llegir em faria perdre l'escriure, sobretot quan em veia empassant-me als estius les novel.les de l'Agatha Christie i les "novel.letes" de Marcial Lafuente Estefania. 

Cadascú té el seu passat. 

Des de fa uns mesos he disminuït les entrades en el bloc per dues raons. Una per la necessitat d'escriure alguns articles al Diari de l'Educació, que he reproduit en el bloc i també perquè he estat escrivint un llibre, que espero acabar abans de l'estiu. 

A més, està a l'imprempta, el llibre encàrrec de l'Obra Social Sant Joan de Déu, que espero que surti ben aviat. 

La jubilació m'ha portat ala necessitat d'haver de buidar i escriure pensaments i experiència acumulada dels darrers anys. I la que renovo i acumulo amb la possibilitat de seguir en contacte amb l'escola i llegint i reflexionant conjuntament amb altra gent, sobre l'escola i l'educació. 

Tota aquesta escriptura la faig encara, amb l'esperança que serveixi per promoure nous debats educatius i accions educatives que, sobretot, fugin del maniqueisme en que estan instal.lats molts dels debats educatius i d'altres temes més polítics.  Penso que hi ha masses blancs i negres, o tot o res, i que la vida i la revolució són molt més complicades que una declaració de principis, un llibre o una alternativa escrita en un paper.

L'educació lenta, encara.

Alberto Lacasa, m'ha fet aquesta infografia de la conferència que vaig fer a Zaragoza, el passat 6 de Març. Molt interessant perquè resumeix de forma essencial la filosofia de l'educació a partir de la reflexió sobre la  lentitud.

La Renovació Pedagògica a Catalunya i el Primer Congrés d’Educació Pública

En els darrers cursos, iniciatives amb procedències diverses han aparegut a l’escena  educativa catalana, totes elles amb l’objectiu de revitalitzar el debat i l’acció pedagògica, des de mirades diferents: Xarxa 0-12, Xarxa d’Instituts Innovadors, escoles Magnet, Escoles Tandem, Xarxes pel Canvi, Escola Nova XXI, Xarxa de competències bàsiques..., i també, exclusivament, en el sector privat, Horitzó 2020, Summem, etc. algunes amb més trajectòria que d’altres, o amb més suport institucional. És el que Jaume Carbonell ha batejat com a tercera primavera pedagògica. Moltes d’aquestes xarxes han estat possible per la combinació d’esforços puntuals i aïllats de molts centres educatius –que feia temps que es realitzaven- i iniciatives externes que han articulat en forma de programes aquests esforços. 

Algú ha vist un paral.lelisme intencionat entre l’aparició d’aquests programes i les retallades en educació, juntament amb els intents per part del govern del PP d’aplicar la controvertida LOMCE. 

El que si és cert és que, al nostre país i a nivell d’administració, arrosseguem una deriva educativa, quant a propòsits, finalitats i visió de cap on ha d’anar l’educació; una desempara en l’educació pública, producte de la vella política de convergència democràtica d’aplicació de la neutralitat i les lleis del mercat en educació, que ens va portar a la desaparició efectiva del titular de l’escola pública durant molts anys; un conjunt de polítiques puntuals, tàctiques, de curt termini que han posat pegats i pegats sobre pegats en els problemes educatius del país: sisena hora, 1 x 1, canvis regressius en els criteris de matriculació, competències bàsiques, retocar l’avaluació per posar-hi més pegats, suport o no al 0-3, etc.; unes retallades en relació als recursos destinats a l’educació que han incidit de forma desigual en el sistema educatiu i han afectat sobretot als centres educatius públics amb més necessitats, juntament amb els que treballaven en programes més innovadors, mentre es mantenien les subvencions de dubtosa legalitat constitucional a alguns centres privats; etc.

En la darrera etapa abans de l’actual, a més, va disminuir la capacitat d’actuació de l’administració com a conseqüència dels atacs virulents de l’extrema dreta per intentar imposar un model lingüístic i educatiu, per afavorir el conflicte lingüístic, la segregació social, l’enfrontament entre professorat i famílies i el conflicte en els centres educatius. L’administració ha hagut d’ocupar-se d’aquests temes i, per tant, ha deixat d’ocupar-se d’aquests aspectes més estructurals. Només cal veure l’activitat del Consell Escolar de Catalunya en aquest període i l’absència d’iniciatives legislatives o la seva situació sota mínims.

No és que ara repiquin les campanes, però feia temps que, com a mínim, no teníem en la Conselleria algú amb un discurs propositiu i més enllà del curt-termini. Caldrà deixar-li una mica de temps per veure cap on va el seu discurs en la pràctica. Té una agenda plena de temes importants: escola inclusiva, matriculació, formació inicial, plantilles i autonomia, segregació, menjadors... En tot cas li desitjo que perduri en el càrrec el temps suficient per fer possible aquest canvi de sentit. I que tingui la benevolència del govern, demostrant la importància estratègia de l’educació i traduint aquesta importància en uns bons pressupostos. 

Però tornem a l’anàlisi del perquè de tants programes d’innovació. ¿És sospitós que, en aquesta situació, apareguin tantes iniciatives? Penso, en aquest sentit, que durant els darrers anys del franquisme i els principis de la democràcia, les alternatives a la situació educativa, teòriques i pràctiques, van aparèixer i van multiplicar-se i, en molts casos, volgudament es presentaven com a suplència de la deixadesa de l’administració. Era així i tothom hi treballava per donar resposta a les necessitats de canvi que hi havia: heretàvem una escola franquista i calia que entressin idees i pràctiques noves d’acord amb les necessitats que la majoria de la població escolar demandava. Així van néixer les escoles d’estiu (recordo que en les famoses vagues contra el ministre Maravall, hi va haver sectors que ja les van qüestionar...) i les activitats de formació dels MRP, resposta a la necessitat d’organitzar la formació dels mestres per dur a terme el canvi en el model educatiu i escolar. Algú comentarà que, en l’actualitat,  la deixadesa ja no és justificable i que, per tant, els esforços que es fan per potenciar aquestes iniciatives corresponen a voler suplir allò que seria una obligació de l’administració i que, ara, ja no hi ha cap excusa per no fer-ho. Hi ha un argument que s’utilitza: es vol potenciar la innovació i la formació amb “cost zero”, des de la iniciativa privada, perquè es renuncia a exercir la responsabilitat que l’administració té. 

Potser algú m’acusarà d’ingenuïtat, però penso que, en general, les iniciatives i programes de canvi, segueixen responent a la necessitat de transformació de l’escola i el sistema educatiu, provocada pels canvis que la societat –el sistema productiu, la cultura, les relacions personals, els models familiars- ha tingut en els darrers trenta anys. No es poden obviar aquest canvis i l’escola hi ha de fer front replantejant  metodologies, models de formació, d’organització, en definitiva, cultures professionals i d’escola. Sinó ho fem crec que valorem equivocadament la naturalesa del canvi que tenim entre mans.  I l’esforç que fan tantes comunitats educatives no ha de quedat sense valoració, sigui quin sigui el seu nivell de reflexió. Ho hem de poder interpretar com un desig de canvi i de millora i ajudar amb la reflexió conjunta i cooperadora a aprofundir en els propòsits i finalitats. 

Però tant si ho creiem així o no, necessitaríem una resposta de l’administració inequívoca i la Conselleria hauria d’afegir a la llista de temes pendents la formació permanent i  la innovació. En aquest sentit, les polítiques d’innovació que s’han impulsat en els darrers anys, no deixen d’estar presoneres de la burocràcia i la tècnica amb falta d’horitzó polític i, a més, a remolc del que passava a nivell estatal. 

Vull insistir, també, que les retallades al serveis públics, concretament a l’educació i la cultura, no tenen cap justificació des d’un punt de vista social (les retallades en sanitat comparteixen amb les d’educació i cultura les polítiques de desmantellament de l’estat del benestar): són atacs, explícits i implícits, conscients o inconscients –no sé que és pitjor- al futur del país. Són manifestacions de que es vol fer sostenible un sistema que no ho és (creixement, producció sense límit, consum cada vegada més gran, desigualtats, etc.); són manifestacions de que la sostenibilitat del sistema –econòmic i productiu- només és possible fent pagar i condemnant el seu futur a la incertesa, als de sempre, és a dir, a la majoria de la població. 

Dit això -a trets generals crec que és una argumentació en la que coincidim moltes persones-, què podem fer? Hi ha possibilitats d’actuar, o no? A més de reivindicar unes millors condicions o canvis a nivell administratiu, econòmic, organitzatiu, de regulació general del sistema... es poden impulsar programes educatius a les escoles, que siguin transformadors?

Recordo que una de les primeres mesures que, de forma espontània o no, va aparèixer en els centres educatius com a resposta a les retallades que van començar al 2009 varen ser la supressió de qualsevol activitat complementària fora del centre com colònies escolars, sortides, etc. Mesura que va comportar una discussió i una adopció de posicions diferents en els centres educatius públics. Els que no volíem perjudicar a l’alumnat i els que valoraven més important deixar clara l’evidència que les retallades eren negatives per l’escola. Alguna cosa semblant al que va passar en les vagues contra el ministre Maravall. Valgui aquesta situació, com a exemple dels dilemes que avui es plantegen en els centres educatius. 

En la mateixa línia, se’ns plantegen unes quantes preguntes que hauríem d’intentar respondre. 

En la mateixa línia argumental, una primera que ens formulem seria, ¿és ètic impulsar aquests programes d’innovació en aquest context, quan hi ha una deixadesa encoberta o explícita de l’administració, respecte les seves responsabilitats? I, en el moment en el qual el Departament d’Educació mostra interès en potenciar algun d’aquests programes (escola Nova XXI, Escoles Magnet, etc.) ¿què li hem de demanar que faci? ¿Com hem de concretar aquest suport? ¿Es pot interpretar que, precisament aquests programes el que fan és ampliar la base social, de les pròpies comunitats educatives, que volen i impulsen aquest canvi i millora del sistema, o no? ¿Les entitats privades –fundacions, moviments, associacions...- han de deixar  d’intervenir amb propostes d’aquesta naturalesa?

En un altre nivell, ¿Hi ha aspectes en els que podem coincidir l’escola pública i l’escola privada concertada? ¿És interessant que hi hagi àmbits de coincidència, i això pot ajudar o no a la renovació pedagògica del sistema? O ¿la coincidència el que porta és a subordinar les iniciatives de l’escola pública a l’escola privada que té molts més mitjans i per tant situa en una posició de desavantatge estructural a l’escola pública? ¿Què caldria fer per aconseguir que l’escola pública tingui de nou el lideratge del canvi i la millora educativa en el camí del coneixement, la justícia social i l’emancipació de les persones? Naturalment, sense haver d’estar en contra dels esforços que es fan des d’algunes escoles privades. 

¿És imprescindible que les propostes impliquin a totes les escoles públiques? ¿Com evitarem la consolidació de xarxes diferents dintre la mateixa escola de titularitat pública? ¿Qui ha de prendre la decisió al respecte? ¿De qui és responsabilitat? ¿De l’escola pública concreta que vol innovar? ¿Del responsable de la iniciativa d’innovació? ¿De l’administració? ¿Les escoles que volen innovar són les responsables del desenvolupament desigual del sistema? Perquè, és evident que, en l’actualitat ja no existeix una única xarxa d’escoles públiques, s’apliquin o no programes d’innovació. ¿Que hi hagi escoles públiques diferents, amb diferents nivells d’autonomia, és negatiu pel sistema? ¿Es pot impulsar i organitzar la cooperació i la interdependència entre els centres educatius públics, per neutralitzar-ne la competitivitat? Finalment: ¿És pública tota escola de titularitat pública? ¿Quines són les condicions que ens la permeten qualificar d’aquesta manera?

Per acabar, una qüestió més global: ¿fins a quin punt les iniciatives de  transformació i millora de l’escola pública depenen de la supressió dels concerts a l’escola privada? 

Penso que al voltant d’aquests dilemes, i segurament alguns d’altres, caldria un debat seré i profund, que avaluï la situació actual i defineixi quina pot ser la millor manera d’avançar en els objectius compartits. Només abordant aquest debat sense prejudicis podem acordar una línia de futur que ens permeti sortir d’aquest cercle viciós en el que ens hem instal·lat. Segurament les posicions dels moviments educatius respecte a les propostes de reforma del sistema han de ser matisades en funció de molts paràmetres: de la naturalesa de la pròpia reforma, del seu abast, etc. No podem tampoc escudar-nos en una desqualificació general dels esforços reals que es fan des de les escoles, ja que tampoc ens ajuda a avançar. En aquest sentit, d’entrada, vull manifestar un respecte molt gran a tots els intents des de qualsevol xarxa de millorar l’educació del país. Si hi ha algú que tingui la patent de la renovació pot llençar la primera pedra, però al final, caurà sobre la pròpia teulada i rodolarà, a la mínima, sobre el nostre cap de convençuts. 

No podem sospitar de forma genèrica, per desconeixement o per altres motius, de com podrà pervertir-se o no determinat programa, ja que crec que és fer un flac favor a tots aquests esforços de tantes comunitats educatives, a més, d’afavorir l’immobilisme  que no ens ajuda tampoc a millorar. I això no vol dir en cap cas un xec en blanc per cap programa, sinó la voluntat d’utilitzar qualsevol escletxa per donar un tomb d’equitat i renovació. És treballar en línia de la pedagogia de la possibilitat (Henry Giroux), quan ens proposa explorar línies d’acció a nivell d’escola i del currículum per treballar contra els designis del poder i del seu control. 

Totes aquestes preguntes es poden respondre argumentant, des de la teoria i des de la pràctica, com podem avançar des de la cooperació, però potser de forma diferent, en cadascuna de les escoles públiques reals d’aquest país. La proposta d’organitzar un Primer Congrés d’Educació Pública, la situem en aquest context. Per refer el discurs de la renovació pedagògica i del paper de l’educació pública en el conjunt del sistema educatiu i, també, per definir línies possibles d’actuació i les condicions que ho faran possible. Potser, comença a ser molt improductiu, tenir nomésgrans declaracions de principis de com volem que sigui l’escola i deixar les coses com estan sense intentar –potser amb errors- canviar les coses en el dia a dia, que és el que intenten fer tan professorat com famílies en molts centres educatius del país. 

Crec que aquest debat, és avui d’una gran actualitat i molt necessari. 

La Jornada intensiva com a paradigma del neoliberalisme.

Vaig a fer un exercici una mica demagógic. En tot cas, m'ajuda a tenir una mirada diferent sobre els problemes de l'escola.

Anem a suposar que la jornada intensiva -de les escoles i dels mestres- afavoreix la privatització i el desmantellament de l'escola pública. Per quines raons, preguntareu? Doncs molt senzill:

En primer lloc per la comparació entre escola pública i escola privada, l'escola privada continuarà fent un horari dividit en matí i tarda -a més d'una hora més lectiva- i, per tant, seguirà comparant-se de forma quantitativa i desigual a l'escola pública. Les famílies continuaran pensant que l'horari de la privada és millor, mentre els seus horaris no canviïn. Respondran aquesta idea bàsica de quantes més hores a l'escola, millor. 

En segon lloc, pel fet que, encara que fem les mateixes hores lectives que ara -cinc diàries-, i organitzem menjador, espai post menjador i activitats extraescolars, els costos d'aquestes activitats faran que les nens i nenes de famílies amb més dificultats econòmiques, no comparteixin aquestes estones amb els seus companys, vagin cap a casa quan acabi la jornada lectiva i, a més, tendeixin a mal alimentar-se -els menjadors escolars ofereixen a nivell general unes dietes equilibrades de major o menor qualitat, cosa que potser no assegurarem en un apat a casa en famílies en les que els pares i/o mares treballen i no tenen cap referència adulta a casa fins la tarda / vespre. Sabem que les activitats extraescolars són un indicador de desigualtat i que l'espai lúdic del migdia pot constituir un bon espai de socialització que és molt positiu per determinat alumnat.

Gràcies Forges, per posar-hi humor!

En tercer lloc, perquè se'n ressentirà la qualitat de la feina de coordinació de l'equip docent. Us preguntareu perquè. Doncs, perquè a partir del moment en que l'horari del professorat estigui compactat i amb l'actual règim de la funció pública, serà més complicat que ara que tot el professorat faci un horari compartit de coordinació i gestió en el centre educatiu. La flexibilitat d'una part de l'horari i el fet que el temps de coordinació es situi al final de la jornada, afavorirà el descontrol i la poca constància en les hores que tot el professorat ha de dedicar a la coordinació i gestió en el centre, fora de l'horari lectiu. 

Que la jornada intensiva pot afavorir la desigualtat i la segregació, no és cap invent meu. Podeu llegir estudis que s'han fet fa poc temps que alerten d'aquesta situació. 

Us preguntareu, doncs, perquè alguns dels que vetllen per tal que l'escola pública no es vagi desmantellant i estan preocupats per la segregació escolar, no en parlen ni alerten dels possibles perills. Potser perquè només estan en contra quan afecta als drets adquirits dels funcionaris, però quan els afavoreix, benvinguda sigui la proposta. Per posar un altre exemple sobre un tema semblante: ¿es pot acceptar la reducció d'horari pels majors de 55 anys, sense compensació amb un augment de plantilla? ¿No és també una proposta que socava l'escola pública perquè augmenta directament la càrrega lectiva i no lectiva de la resta de profesorat i, per tant, està també en contra del treball en equip a les escoles publiques? Com que és un dret del professorat, beneïda sigui de nou la proposta, però que ningú m'intenti vendre els suposats beneficis pel conjunt de l'escola. És en aquests aspectes que cal veure com solucionem el conflicte entre drets dels infants i del professorat.

Sóc dels que defenso la jornada intensiva, perquè ben plantejada i organitzada cap dels tres perills que assenyalava poden ser obstacles i, a més, penso que podria millorar els aprenentatges de l'alumnat i la coordinació i treball dels propis equips docents. Treballant amb les comunitats educatives i les administracions locals i els equips docents perquè cap dels tres perills que he assenyalat es produeixin realment. En un artricle proper, intentaré explicar com podem neutralitzar els tres perills de forma general.

Mentrestant, podreu argumentar que depèn molt de les persones que sigui un facotr de segregació o no: és clar, dels docents, de l'equip directiu, del clima d'escola, de l'acompanyament de la inspecció, etc., etc.  Com moltes de les propostes que es poden fer per canviar aspectes relatius al funcionament i organització dels centres educatius i el professorat, que dependen dels mateixos factors. I, llavors em pregunto, ¿com en altres propostes relatives, per exemple, a l'exercici de l'autonomía, que també depenen de la professionalitat dels equips docents i directiva, hi ha una oposició que argumenta que fer-ho bé, depèn de les persones i que això és molt aleatori i no hi podem confiar? 

¿Som o no capaços en qualsevol aspecte, de fer una bona análisi, assenyalar els possibles perills, alertar a la comunitat educativa, i posar els mecanismes per neutralizar-los? Potser així deixaríem l'immobilisme que no ens ajuda gens i podríem avançar en una perspectiva diferent. 

Gràcies Forges!

Si volem que l'escola pública creixi, maduri, es faci gran i forta, només ens queda la possibilitat d'arriscar-nos, confiar amb la professionalitat dels equips directius i els equips docents i mostrar confiança per poder millorar la situació. I potenciar des de totes les instàncies que això sigui possible.

Em sembla que és la primera vegada que defenso la jornada intensiva dels mestres de primària de forma pública. Haig de confessar que no estic del tot convençut, però hi veig avantatges reals que em porten a considerar la possibilitat d'aquesta proposta. Si garantim les condicions que deia més amunt. Si, sobretot, aconseguim que sigui una millora pels aprenentatges i convivència de tot l'alumnat i de les condicions de treball del professorat. Encara que, analitzada des de la cridòria, sigui una proposta del neoliberalisme galopant que ens contamina i contribueixi, com deia al principi, al desmantellament de l'escola pública.

L’autonomia dels centres educatius. (4/4)

La formació dels equips docents en els centres públics.

Conseqüències de tota aquesta diversitat.

En l’anterior article, potser he pintat un panorama no gaire engrescador, sense entrar en els percentatges de cada grup, tant dels docents com de les direccions. No tinc dades estadístiques i tothom es pot guiar per la seva experiència personal, més o menys rica, en aquesta diversitat de situacions.  

El que és evident es que aquesta situació és filla de l’actual normativa i que no totes les situacions es poden tractar amb els mateixos criteris. Cal tenir en compte la diversitat positiva de tarannàs que coexisteixen en un centre educatiu i enriqueixen el seu projecte, res a dir. 

Però, aquest no és el problema, ja que tenim també una diversitat que encalla els projectes, condiciona els seus objectius, facilita la dispersió, l’individualisme, les solucions salomòniques que no acontenten a ningú. La diversitat d’exigència, de càrrega docent i de responsabilitat que enverina les relacions en un claustre i no ajuda al treball en equip. La diversitat que no facilita els projectes sinó que contribueix a crear unes institucions educatives que no milloren ni evolucionen, ni són responsables del seu funcionament i del seu rendiment de comptes. I, per acabar-ho d’adobar, tenim l’escassessat de recursos que fa insostenible i ingovernable algunes d’aquestes diversitats. 

El resultat? Centres educatius amb una cultura molt dèbil, incapaços de fer front als reptes que tenen en l’actualitat.  

No voldria donar la impressió que situo la causa d’aquesta situació només a les condicions externes. Hi ha un dèficit de professionalitat que només es pot atribuir als propis docents. Però  penso que les actuals regulacions administratives de la funció pública i la inexistència d’una avaluació de la funció docent i del conjunt de l’administració, faciliten aquesta diversitat tòxica i provoquen aquesta desigualtat entre els propis centres educatius, sobretot pel que fa referència al seu caràcter públic. Un caràcter que  es desprendria, no de la seva titularitat, sinó de l’exercici de la professionalitat dels equips docents i directius en cadascun dels centres.  

Molts dels problemes reals que ocupen moltíssimes hores dels seus equips, estan relacionats amb les seves plantilles. La diversitat de situacions problemàtiques és molt gran, però la capacitat de resoldre-les és  pràcticament nul·la. Les competències continuen estant en mans de l’administració, serveis territorials, Departament... amb mecanismes garantistes molt complicats i amb pocs recursos destinats a pal·liar els actuals dèficits. Els equips directius dels centres tenen funcions de cap de personal sense funcions executives i tenen molt poca capacitat de resolució. Quan es demana ajuda a nivell superior (inspecció, serveis territorials...), les respostes són molt decebedores amb l’excusa, en la majoria dels casos, d’unes normatives rígides, burocràtiques, garantistes fins l’exageració, amb possibilitats imperceptibles de moviment.

La manca d’avaluació de la funció docent.

La inexistència de mecanismes d’avaluació també afavoreix tots aquests despropòsits i es deu a diferents factors. En primer lloc de la confusió sobre els criteris sobre els quals s’han d’avaluar. Quan s’avalua es tendeix a basar-se en dos fets: els resultats acadèmics assolits per l’alumnat o l’observació personal a l’aula. I no s’aclareix d’entrada l’objectiu pedagògic de l’avaluació. 

En segon lloc per l’oposició d’una gran part del col·lectiu professional. A ningú li agrada ser avaluat si es percep que l’avaluació, sense mesures complementàries i paral·leles, pot fer perillar el lloc de treball. Davant de la possibilitat de que hom pugui ser avaluat negativament i apartat del lloc de treball amb la possibilitat de perdre una part dels privilegis adquirits, l’oposició i el sentiment corporativista és molt clar. De vegades són els mateixos sindicats els que s’han negat a desenvolupar aquesta avaluació, al·legant oposició a la forma i els criteris en com s’ha plantejat. Però en comptes d’acceptar la necessitat i dissenyar una fórmula alternativa per a realitzar-la, la seva postura ha estat alimentar l’oposició a qualsevol forma d’avaluació, i , en definitiva, a no aportar solucions als elements de diversitat tòxica que apuntava en l’anterior article.

L’administració també es reticent a abordar-la perquè, en el fons, qüestionaria els propis mecanismes d’accés a la funció pública –oposicions o altres. Això penso que atemptaria a la mateixa regulació general de la funció pública i faria entrar el sistema en una crisi que no sé fins a quin punt està disposada a assumir. La notícia que es vol impulsar una nova reforma de les oposicions pot ser bona si realment aborda tots aquests problemes que es detecten i malmeten la credibilitat del sistema.

Algunes propostes de treball.

El resultat és la no adequació de les plantilles a les necessitats del projecte ja que l’antiguitat segueix sent el factor determinant per triar un determinat lloc de treball, i no hi ha capacitat d’incidència per equilibrar aquesta antiguitat –que representa un dret del professorat- amb les necessitats del propi projecte educatiu –que representaria els drets de l’alumnat. 

Vaig a fer un exercici demagògic. Imaginem-nos que aquest també fos el criteri per accedir a les places d’alliberats sindicals. En aquests llocs es valora tant l’opinió de la persona que hi vol accedir, com la de la institució que l’acull. Doncs imaginem-nos que, a partir d’ara, el criteri per cobrir aquestes places fos l’antiguitat i alguna mena de concurs públic, en el qual persones allunyades dels llocs específics de treball, diguessin si un docent és adequat o no. O fins i tot, que el nomenament el fes algun aplicatiu prèvia introducció de totes les dades tècniques. Com podem continuar defensant mecanismes d’adscripció de places que no tinguin en compte criteris de qualitat? És que no considerem les places dels centres educatius amb la mateixa importància que altres places del propi sistema –als sindicats, a l’administració...?

No entenc l’oposició a establir mecanismes de selecció propers als centres educatius, per garantir que els docents que accedeixin als llocs de treball siguin adequats de veritat –no administrativament o formalment- a la plaça que han d’ocupar. No podem mantenir un sistema que fa possible que una persona ocupi una plaça sense conèixer quin projecte, metodologia, etc. té aquell centre. 

És evident que per complementar això, cal regular l’avaluació dels docents i establir mecanismes reals per garantir-ne la formació permanent en el lloc de treball, a la vegada, que s’estableixen mesures per assegurar que tothom pugui tenir un lloc de treball adequat a la seva situació concreta. Apartar a determinats professionals de la funció directa docent, no es pot seguir fent a costa dels propis centres educatius augmentant la càrrega lectiva de la resta de l’equip. 

Sigui quin sigui el sistema, caldria garantir en tots els casos: 

• L’adequació de la persona la lloc de treball. 
• La transparència en els nomenaments, tant en el mateix centre com a fora. 
• El rendiment de comptes i l’avaluació del conjunt del professorat, dels equips directius i de la resta de personal de l’administració. 

En aquest debat ha aparegut, desenvolupant el decret d’autonomia de centres, la proposta de cobrir algunes places amb un mecanisme més proper als centres, amb una entrevista prèvia a més de la presentació de mèrits acadèmics concrets. Segur que el sistema de perfils té qüestions a millorar tant per una banda com per l’altra. En la transparència en les decisions que es prenguin i en l’avaluació de les decisions, es pot avançar. També cal millorar i disminuir la burocratització del procés. No es tracta de fer una cursa per tenir perfils, ni tampoc de mantenir uns criteris tècnics que, de vegades, no s’acaben d’ajustar a les necessitats. La desburocratització dels perfils hauria de potenciar que els centres educatius tinguessin autonomia per definir els propis llocs de treball, amb uns criteris més amplis i flexibles. 

La proposta de perfils pot millorar també si hi ha canvis en la resta de mecanismes que contribueixen a configurar els equips docents: adquisició  de la condició de funcionaris –oposicions-, concursos de trasllats i avaluació de la funció docent. En aquest sentit no pot ser que el títol o l’oposició, siguin vàlids per tot l’itinerari professional dels docents. 

Hi ha d’haver, també,  una política de personal amb repercussions i vies clares per tal que tothom pugui treballar adequadament segons les seves possibilitats reals. És imprescindible revisar aquestes plantilles i quan l’administració detecta una persona que no pot desenvolupar amb les competències mínimes necessàries la seva funció, ha d’establir els mecanismes compensatoris perquè els centres i la resta de l’equip no hagian d’assumir una major càrrega lectiva i docent.

Propostes finals.

És necessària una reforma en profunditat de la funció pública. Els concursos de trasllats han de modificar-se per garantir que els docents puguin accedir a determinades places no només en funció de la seva antiguitat en el cos, sinó coneixent el projecte i la realitat del lloc de treball al qual aspiren. Establir concursos per equips i per projectes també poden ser noves fórmules a tenir en compte. 

Són imprescindibles polítiques de l’administració que dotin a tots els centres de les plantilles adequades al seu projecte. En cadascun dels centres cal respectar la diversitat dels docents, però des d’una perspectiva positiva, controlant i eliminant  pràctiques professionals tòxiques que no respecten les necessitats específiques dels projectes educatius. 

Cal oferir una sortida a les persones que no tenen les competències mínimes per estar al front d’un grup d’alumnes amb una tasca lectiva directa, sense perjudicar al centre educatiu. Aquesta és una mesura urgent. 

Per tal de facilitar els processos d’adequació del personal a les necessitats de cada centre i evitar disfuncions o desviaments en els criteris per seleccionar personal, cal acostar la selecció del personal als propis centres. En aquest sentit seria molt positiu  establir l’establiment de petites agrupacions educatives, amb borses de treball específic, que assumissin la selecció del personal que no es cobrís en els concursos generals de trasllats, tal com he explicat en el segon article. Caldria establir percentatges (50%?) però podria ser una alternativa als altres mecanismes de nomenaments existents en l’actualitat. Així afavoriríem una bona cultura col·laborativa entre els centres d’un mateix territori i s’aconseguiria que els nomenaments fossin adequats a les necessitats de cada centre. Cal reformar la proposta de perfils, desburocratitzant la seva adquisició i la regulació i proposta que es faci des del centre. 

No hem d’oblidar un darrer propòsit. Volem afavorir una cultura professional en els docents compromesa en el seu lloc de treball, àmpliament col.laborativa i activa en el desenvolupament dels projectes educatius de cada centre. Volem persones que treballin reivindicant drets i assumint deures de la seva professió. Entenem que l’escola pública com a servei de gran importància adreçat a les persones ha de poder garantir els més alts nivells de qualitat. Per això també seria important garantir que els projectes educatius i els projectes educatius d’aquestes zones que proposem, tinguin un caràcter d’obligat compliment. Haurien de ser petits marcs legals i administratius amb els quals es manifestés la voluntat i el compromís de respecte, suport i ajuda per a la seva millora i creixement. 

L’autonomia dels centres educatius. (3/4)

La formació dels equips docents en els centres públics

Un dels aspectes més controvertits en relació al desenvolupament de l’autonomia dels centres educatius és la formació dels equips docents. Està relacionat amb aspectes relatius a la funció pública i és un exemple del conflicte latent entre els drets i els deures del professorat i el desenvolupament de mesures que ajudin a enfortir el projecte, la cultura i el funcionament dels centres amb competències reals sobre la seva gestió econòmica, organitzativa i pedagògica. 

La proposta recent de l’adscripció del professorat en els centres a partir dels seus perfils, intenta desenvolupar aquesta estratègia. Introdueix els perfils específics en la concreció de la plantilla, obliga als centres educatius a definir-los en funció del projecte i estableix un mecanisme d’adscripció mitjançant un conjunt de requisits, fonamentalment, l’adequació del perfil del demandant a la plaça per la qual opta –adequació teòrica en base a mèrits certificats- i una entrevista personal amb la direcció (director o equip directiu). El resultat fa possible la incorporació a un lloc específic de treball. 

Hi ha hagut una oposició sindical que alerta del perill d’introducció de criteris arbitraris en l’adscripció de places i de no respectar els principis de mèrit, transparència i antiguitat, característics de l’actual sistema. Alerten que facilita que es prenguin decisions atenent a criteris personals i subjectius. D’entrada, puc acceptar que la proposta és imperfecta i que pot tenir desviacions que cal modificar. Però deixeu-me en primer lloc, abans d’entrar en aquesta qüestió, explicar quin és el punt de partida de la situació actual i quina és la casuística que comporta l’actual sistema.

En l’actualitat tenim vigent un sistema basat, en primer lloc, en l’antiguitat, que fa possible que la tria del lloc de treball s’ordeni atenent a la condició de funcionari i als anys de servei, computats amb un sistema que combina l’antiguitat en el cos, en el lloc de treball i,  en un percentatge petit, els mèrits acadèmics i professionals. 

La segona característica és que el professorat pot romandre en el lloc de treball pràcticament per sempre. Els casos en que alguns funcionaris han estat rellevats de la seva condició són tant escassos i deguts a circumstàncies tant greus, que no val la pena ni esmentar-los. Hom pot ser funcionari tota la vida sense l’obligació de revalidar la seva condició, de característiques quasi sagrades, si més no, certificades de forma definitiva per la maquinària de l’estat. L’oposició, com a ritual específic d’entrada al “cos” de funcionaris, té validesa fins a la jubilació.

En tercer lloc, és un sistema que no té establerta cap mena d’avaluació periòdica de l’exercici de la seva funció. Les obligacions, un cop aprovada l’oposició, es mouen entre el compliment estricte de la normativa pel que fa a horaris i calendari i... poca cosa més. El professorat pot exercir la seva funció durant 40 anys, ininterromputs, sense cap formació complementària, ni cap més obligació que no sigui la d’impartirclasse en un horari fix a la setmana. 

En quart lloc, com un element paral·lel però de gran repercussió,  l’horari del professorat (37’5 h.) té una part flexible, no controlada. Un horari de no permanència en el centre que, de forma aproximada, a la secundària és de 13 h. i a la primària de 7. 

Ningú negarà que la funció pública dóna una estabilitat en la feina, i que aquest és un fet molt positiu. En temps de precarietat laboral és un bé que cal conservar. Però l’ambigüitat dels aspectes relatius a l’horari, la inexistència d’una avaluació formativa i continua, la quasi impossibilitat de pèrdua de la condició de funcionari i els criteris administratius i burocràtics en l’adscripció de les places, entre d’altres qüestions, provoca situacions que no afavoreixen la qualitat dels projectes educatius específics de cada centre. 

Diversitat entre els docents.

Hi ha un col·lectiu important de docents que, malgrat la indefinició i ambigüitat, respon amb professionalitat i responsabilitat individual i col·lectiva a allò que ningú de l’administració ni de determinats col·lectius, gosa plantejar. Fonamentalment, ens trobem, amb un percentatge important de professorat que fa les 37’5 h de dedicació a la seva funció –sobrepassant de vegades aquest horari-, es forma constantment i, el que és més important, s’implica activament en el projecte educatiu del centre en el qual treballa i col·labora des de la seva responsabilitat específica a tirar-lo endavant. A nivell general, diríem, que és un professorat que entén que a cada dret que pot exercir, hi col·loca un deure, sempre tenint en compte els seus usuaris directes: l’alumnat. Aquests docents, manifesten que és important que es faci un seguiment i avaluació de la seva funció, per tal de poder tenir noves eines per millorar-la. Alguns d’ells, no tots, estarien d’acord en vincular aquesta avaluació constant a una mena de carrera docent qualitativa en la qual es pogués facilitar l’exercici i l’aprofitament de les seves qualitats professionals i, defensen alguns, que tingués repercussió en les retribucions. Aquest professorat quan tria un centre educatiu en els concursos de trasllats, s’assabenta del seu projecte educatiu i s’informa de la situació específica que té. 

En l’altre extrem hi ha un col·lectiu de docents, que emparats per aquesta situació administrativa ambigua i de poc control, tenen un comportament professional discutible. Alguns opinen que només cal fer la formació permanent justa i si està vinculada a les retribucions (estadis). Molts d’aquests defensen la seva llibertat de càtedra i  s’oposen a decisions que, col·lectivament i democràtica, s’han pres en el centre. Quan hi accedeixen no fan cap pas previ de coneixement del projecte, ni de les metodologies que s’empren. Molt sovint no manifesten cap voluntat d’aprendre i, en alguns casos, mantenen posicions bel·ligerants en aspectes que no coincideixen amb la seva manera de fer de mestre (fer colònies o sortides, fer projectes interdisciplinaris, etc) . Un nombre important d’aquests docents, compleixen amb les 30 o 24 hores de permanència en el centre i no volen cap control sobre la resta. De vegades es neguen a assumir cap més responsabilitat al marge de les oficials o recollides en la normativa i no són capaços de flexibilitzar-la en funció del projecte de centre. La casuística es completa amb els que trien un lloc de treball per la proximitat a la residència, la composició de l’alumnat o per qualsevol altre característica que faciliti la seva feina, sense tenir en compte, és clar, el propi projecte del centre, ni les necessitats específiques que pugui tenir. De forma general, aquests docents representen una cultura de defensa dels drets, sempre per sobre dels deures o sense donar-lis gaire importància.

En l’extrem d’aquesta classificació, detectem també l’existència de professorat que provoca dificultats greus al desenvolupament dels projectes en alguns centres educatius. Pot representar, potser, un 10% del professorat, però entre la comunitat educativa circula la brama de la quotaque et pot tocar cada any. Poden ser 1 o 2 docents i poden coincidir amb alguns dels grups que esmentàvem abans. El constitueixen persones que, hagin passat o no les oposicions, no tenen capacitat d’exercir la funció docent amb uns mínims de qualitat. Podem complir l’horari, com dèiem, poden haver aprovat les oposicions, però, per la raó que sigui, són incapaços d’exercir una tutoria o una activitat docent amb un mínim de garantia. Si això ho sumem a la rigidesa de les plantilles i a la seva escassessat, el resultat ja ens el podem imaginar: plantilles que veuen disminuïdes en una o dues persones els seus efectius. Amb la càrrega extraordinària que això suposa per la resta de l’equip. 

Finalment també hi ha grups de docents que necessiten una determinada cultura de centre per poder incorporar-s’hi plenament. Que depenent del que es trobin, s’afavorirà el seu esperit cooperador o el contrari. Mestres que potser d’entrada no utilitzen la mateixa metodologia recollida en el projecte de centre, però que aconsegueixen formar-ne part, integrar-s’hi, cooperar plenament, si l’ambient i el clima del centre ho fa possible. Aquest és un grup important a tenir en compte, sobretot en els darrers temps en que s’han introduït una gran diversitat de projectes i metodologies que han obligat al professorat a posar-se al dia, a l’igual que ha obligat als centres a plantejar-se l’acollida del professorat com un element molt important del propi projecte.  Res a dir, d’aquestes situacions, si es poden abordar amb temps, professionalitat, bona voluntat i intentant compartir propòsits, acceptant la diversitat enriquidora. 

Diversitat en els equips directius.

El sistema també provoca diversitat en la composició dels equips directius i la forma com exerceixen la seva funció. 

En una banda, equips directius, amb una gran experiència, que escolten a tots els seus mestres, que miren d’equilibrar desigs personals, necessitats col·lectives i del projecte, comptabilitats i incompatibilitats. Els que organitzen un bon sistema de formació i reflexió en el propi centre, amb ponts i mecanismes d’intercanvi entre l’equip. Directors i equips directius responsables que reclamen autonomia i competències per poder solucionar les problemàtiques quotidianes que se’ls hi presenten. Equips que s’impliquen a les aules, en els processos de recerca, reflexió i formació dels mestres. Equips directius que donen autonomia als mestres per a exercir les seves funcions i que mantenen espais de cooperació formativa per ajudar a crear una bona cultura de centre i que ajuden a compartir experiències entre els docents, acompanyants de les diferents casuístiques del professorat.

En l’altre extrem, els que compleixen amb la legalitat, incideixen el mínim amb l’equip, no tenen gaire criteris pedagògics i no es plantegen excessius projectes ni novetats en el centre. Equips que tapen, en nom d’un fals corporativisme, dèficits del propi personal, dèficits personals, situacions que són ingovernables. Equips directius que miren només a l’exterior –quins papers, aplicatius, plans, normatives. Equips directius que sinó hi ha problemes excessius deixen fer, però no ajuden a compartir cap experiència, i es manifesten com a controladors burocràtics de les funcions dels docents. Direccions que no afavoreixen el treball en equip i que no cohesionen els diferents blocs que hi pot haver en un claustre,  que no es plantegen la seva feina com a una gran responsabilitat de mantenir el centre educatiu amb uns propòsits definits i que no treballen, perquè no en saben o perquè no ho veuen necessari, per construir i consolidar una cultura col·laborativa. En l’últim graó, direccions que defugen la seva responsabilitat i que esperen ordres o que algú externament solucioni els problemes del propi centre. 

Entre un i altre extrem hi ha moltes situacions intermitges. Les dues descripcions ens serveixen per veure dos extrems d’aquesta diversitat real. 

Tota aquesta diversitat de cultures i situacions en els centres educatius només ens alerten de la necessitat de tenir-les en compte, per les conseqüències que té en relació a les possibles propostes de solució i a la reflexió sobres les mesures que s’estan prenent des de l’administració. Penso que tot això ens ha de portar a una reforma en profunditat de la funció publica. En el darrer article intentaré formular algunes propostes en relació a aquests problemes. 

L’autonomia dels centres educatius (2/4)

Autonomia sí, però en condicions

La meva proposta es basa en apostar per un sistema educatiu que parteixi de l’exercici ple de l’autonomia, que articuli els elements comuns que tots hem de compartir i, a la vegada, sigui capaç de potenciar i estimular aquells aspectes o bé específics, o bé, fins i tot, d’experiències anticipadores i/o experimentals. Què ho pugui fer també a partir de l’anàlisi de cada situació concreta, amb processos de desenvolupament que no han de ser homogenis necessàriament, malgrat que això pugui comportar una diversificació més gran entre les diferents institucions educatives públiques. 

Penso que l’autonomia, al contrari de la centralització, pot afavorir el desenvolupament de la  iniciativa i creativitat dels centres educatius i estimular la construcció de la professionalitat i responsabilitat àmplia del professorat en l’exercici de la seva funció.  Pot facilitar la presa de decisions pedagògiques i educatives d’acord amb les realitats específiques de cada centre. 

És evident que la proposta de potenciar l’autonomia dels centres educatius, traspassant-els-hi competències concretes de decisió,  augmentarà la diversificació entre els centres educatius. Sobretot també, si plantegem un desenvolupament a la carta, en un procés voluntari, d’aquestes cotes d’autonomia. Per tant, es tractaria de veure com podem establir un conjunt de mesures complementàries que neutralitzin els possibles perills apuntats més amunt. 

En aquest sentit proposo tenir en compte els següents aspectes: 

1. La transparència en les decisions, els mecanismes i les regulacions que s’estableixin en el desenvolupament dels diferents graus d’autonomia. 

Aquest aspecte no es pot treballar només des de normatives administratives. La transparència forma part de la cultura del centre, i té diverses potes que li donen suport: En primer lloc, la implicació de tothom, juntament amb la cooperació en la gestió dels centres. En segon lloc el clima de confiança que es generi en el centre educatiu. També  la coresponsabilitat de les decisions i la visió general del centre. En la mesura que implicació, confiança i coresponsabilitat conflueixin en un centre educatiu, la transparència en les decisions és un aspecte fàcil de dur a terme i incorporar-lo a la pròpia cultura institucional. 

Es tracta de vetllar perquè, sobretot en les decisions que afecten al conjunt de l’escola, al projecte, al clima general del centre, hi hagi la possibilitat de parlar-ne i tenir tota la informació. 

La transparència es una qualitat exigible sobretot als equips directius. Tanmateix, també cal aplicar-la a tots els àmbits de gestió pedagògica de l’escola, inclosa l’aula. La transparència cal regular-la amb la discrecionalitat de les decisions. És un equilibri que cal mantenir però que té efectes en el propi treball de l’equip docent i l’equip directiu en les seves respectives responsabilitats. 

La transparència obliga a actuar reflexivament, per tant, també té conseqüències en l’augment de la professionalitat dels equips directius i docents. Respecte a les famílies, afavoreix la comunicació i la implicació, i ajuda a teixir una bona aliança entre famílies i docents. 

Si ha de formar part del clima d’escola, ha d’estar a present a tot arreu i és una qualitat que cal treballar i preservar. Ja ho hem dit, però hi tornem a insistir. La transparència a l’aula té un gran valor pedagògic i ajuda a la cohesió del grup classe i a trobar sentit a tot el que hi succeeix. A més fa la funció d’exemple i model pels diferents àmbits de decisió i treball.

Desenvolupar aquest aspecte depèn dels equips docents i dels equips directius. Un treball més sistemàtic hauria de forma part de la formació inicial dels docents i dels equips directius. 

La transparència hauria d’impregnar tots els nivells del sistema, inclosos els de més alta responsabilitat que són també actuarien de model a la resta d’estaments i de nivells. És una mesura de gran importància, però que no depèn tant dels pressupostos com de l’acció política i professional dels agents implicats. 

2. El control social i comunitari, amb rendició de comptes.

Aquest aspecte no pot estar segrestat per la burocràcia i l’administració. És la conseqüència del primer, ha de tenir una periodicitat i rigor, a la vegada que la seva posada en pràctica ha de ser senzilla. Ha d’estar lligat a l’avaluació del propi centre, atenent als seus objectius i als processos que s’hi desenvolupin.

Ha de ser un control que tingui en compte el context i totes les variables qualitatives d’aquest per avaluar els diferents nivells de desenvolupament. La seva concreció ha de poder-se realitzar en un context proper. Segurament ha d’anar acompanyat de mecanismes de participació de la pròpia comunitat del centre educatiu perquè es puguin analitzar amb detall els problemes reals de l’aplicació de l’autonomia en qualsevol dels àmbits: econòmic, pedagògic, organitzatiu...

Respecte a l’autonomia econòmica hi ha dues premisses importants perquè realment sigui efectiva i realista. El primer és que cal tendir a adaptar els recursos que arriben a l’escola a les seves necessitats reals, tant quantitativament com qualitativa. La segona premissa requereix el compromís que la rendició de comptes pugui comportar canvis en la mesura que es visibilitzin els problemes, tant relatius a les inversions, com als mateixos desplegaments. 

En aquest context de rendició de comptes, caldria debatre també les aportacions que es puguin fer tant de les pròpies famílies com d’altres entitats properes al centre educatiu, o mitjançant convenis de col.laboració. També caldria especial atenció, no solament a l’anàlisi de l’aprofitament i distribució de recursos, sinó també i de forma molt especial, als criteris de cohesió, inclusió i compensació que cal tenir en compte en relació a la totalitat de l’alumnat, en l’aplicació i desenvolupament de l’autonomia econòmica i de recursos. 

Respecte a l’autonomia pedagògica i organitzativa, cal superar el control que es basa en l’anàlisi de resultats, per avançar en mecanismes d’avaluació i autoavaluació del funcionament del propi centre i dels processos que s’hi desenvolupen. Sempre s’han de tenir en compte els contextos, els propòsits definits, juntament amb els resultats obtinguts. Però no basar-ho únicament en aquests últims. 

3. El desenvolupament de  processos d’interdependència i descentralització que impliquin a diferents centres educatius.

La interdependència és un aspecte clau alhora de neutralitzar possibles efectes perniciosos o no volguts, de l’aplicació d’aquestes estratègies. 

La proposta que fem aniria en la línia de crear petites agrupacions de centres, de diferents etapes educatives, des d’educació infantil a secundària, adults i especial,  que responguessin a zones de matriculació. Aquestes Zones, podrien assumir part de les competències traspassades en funció del nivell d’autonomia. 

No podrien tenir dimensions molt grans. Coneixedors que el Departament d’Ensenyament vol desenterrar l’antiga proposta de Zones escolars, alertem de dues qüestions: Per una banda, les dimensions d’aquestes zones que faran inviable o molt difícil el traspàs de coneixement entre els centres i la formulació de projectes comuns. Per l’altra, el fet de situar la proposta que  aquestes agrupacions de centres estiguin dirigides per un inspector. En tot cas, la Inspecció –que necessita una renovació en profunditat si volem que siguin agents que propiciïn aquests canvis- hauria de propiciar les fases en les que els centres pertanyents a una agrupació com les que proposem, anessin assumint accions de cooperació entre ells, però la direcció d’aquestes zones ha de recaure en persones dels equips corresponents a la mateixa agrupació de centres. 

Aquestes agrupacions haurien de treballar per tenir projectes educatius comuns i àmbits de cooperació i administració, en aspectes relatius, per exemple, a: preinscripció i matriculació d’alumnat, nomenament de substitucions, nomenament de places singulars i específiques –perfils-, formació permanent, mancomunitat de recursos, avaluació del professorat i dels equips directius, i control i rendició de comptes. 

Aquestes agrupacions podrien afavorir la permeabilitat del professorat entre els diferents centres educatius, la qual cosa afavoriria també els mateixos processos de formació i intercanvi entre les diferents etapes i centres educatius. 

Si es compartissin aquestes competències traspassades en funció del procés d’autonomia, es donaria un pas enorme per neutralitzar la competitivitat entre centres educatius propers, les pràctiques incorrectes en la selecció de personal i el malbaratament recursos. 

Es podria avançar en aquests processos de forma voluntària, afavorint la cooperació entre els centres com una manera de trencar l’aïllacionisme dels centres educatius, i l’administració hauria de respectar els diferents ritmes i models que anessin sorgint. 

Per construiraquestes agrupacions caldria dotar de recursos i temps als centres que volguessin començar a implementar-les, així com caldria garantir un compromís de continuïtat i estabilitat dels mateixos centres i de l’administració. 

Aspectes finals.

Aquests tres aspectes són bàsics  i no invalidarien d’altres que es poguessin posar en funcionament. Estic convençut que, potser, no es poden eliminar totes les irregularitats del sistema però pot ser el camí per anar empoderant als centres educatius i augmentar la seva força i la cultura pròpia. 

D’entrada afavoreixen una coresponsabilització de les comunitats educatives en la millora i creixement dels propis projectes, així com una adequació d’aquests a la idiosincràsia i característiques específiques de cada context. 

Estic convençut que un sistema educatiu autònom potencia la presa de decisions democràtica i adequada als diferents contextos, empodera al professorat augmentant la confiança que el sistema diposita en ell i en els equips docents per la millora constant del sistema. Acosta la solució dels problemes a les comunitats, alhora que facilita la mancomunitat de recursos, tant econòmics com humans. En definitiva, pot ajudar a augmentar la confiança en l’educació per part de la ciutadania. Ha de ser una eina per lluitar contra arbitrarietats, amiguismes i altres problemes com els que s’alerten. 

Paral.lelament al desenvolupament d’aquests aspectes, caldria que l’administració treballés per posar les condicions, de forma flexible, perquè la diversitat del sistema no es convertís en desigualtat cronificada. La política d’estímuls hauria de tenir en compte els diferents àmbits que poden convertir la diversitat en desigualtat (formació permanent, ajuts i beques, matriculació, personal, etc.) per intervenir-hi en la mateixa direcció i plantejar fites i propòsits possibles per anar assumint a tots els racons del sistema, les mateixes cotes d’autonomia, responsabilitat i empoderament. 

Finalment, creiem que el desenvolupament d’aquestes idees ens porta també a la necessària i urgent reforma de la pròpia administració. Deixar el seu paper fonamentalment prescriptiu, per anar configurant una administració moderna, estimuladora i creadora de les condicions per a una veritable transformació educativa i social de tot el sistema.