dilluns, 24 de setembre de 2018

Un Congrés d’Educació, per a què?

Explicàvem fa uns ides en un article al Diari de l'Educació, que un grup d'escoles públiques s'han estat reunint en els darrers dos anys, sota l'àmbit de la Xarxa 0-12 de la Federació de MRP de Catalunya, per tal de compartir experiències, analitzar la situació en la que viuen i definir una estratègia per millorar-la. 

Us estalviaré les anàlisis que han fet. Però si que vull explicar, encara que sigui a grans trets, les causes per les quals estan intentant convocar aquest I Congrés d'Educació Pública. 

La primera és, si voleu, una causa propagandística. Des que un grup d'escoles privades, ja fa tres anys, varen elaborar el seu programa 2020, amb gran silenci de l'administració, hem vist la necessitat de que la multiplicitat d'experiències dutes a terme per moltes escoles públiques siguin visibles al conjunt de la societat: escoles que han buscat alternatives concretes als materials escrits i didàctics, que han organitzat de forma més pedagògica horaris i aules, que han reivindicat i han construït en la pràctica un currículum amb sentit per a tot l'alumnat, que han intentat trencar els rígids espais que configuren l'escola, que l'han obert a l'entorn amb moltes experiències, que han autoorganitzat la seva pròpia formació permanent, que han lluitat per la inclusió del seu alumnat des de noves fórmules organitzatives i pedagògiques... tot això han estat pràctiques que, en aquesta darrera etapa des del 2003/2004, aproximadament, han estat presents a moltes escoles públiques d'arreu del país, en primer lloc d'infantil i primària i, en els darrers cursos, també en l'etapa secundària i en altres etapes no obligatòries: bressol, adults, etc. Són escoles que han estat tolerades per l'administració durant molt de temps, sense cap més conseqüència. 

La segona es desprn de la primera. El conjunt d'iniciatives , malgrat ser tolerades a nivell general, han patit molts problemes: poc o nul reconeixement de l'administració -la majoria- , entrebancs constants i poques facilitats en un entorn legislatiu i administratiu marcat per la Llei de la Funció Pública, la LOMCE, les retallades i les negociacions sindicals que, en general, només han tingut en compte els drets dels treballadors de l'ensenyament. Per tant, es fa necessari una acció col.lectiva de tots els centres educatius que intenten en el dia a dia oferir una educació de qualitat, per definir i concretar les condicions que han de fer possible la continuïtat d'aquestes iniciatives, el seu enfortiment i la seva renovació o extensió si s'escau. 

La tercera és la necessitat de compartir entre tots nosaltres no solament el sentit i la finalitat de l'educació en un món i en una societat com la que ens ha tocat viure -plena d'amenaces locals i globals, amb una gran incertesa pel futur i amb una crisi profunda de valors i propòsits-, sinó també els trets fonamentals que volem que configurin el sistema educatiu del futur: com hem d'entendre el currículum? Què vol dir comunitat? Quines característiques per a la nostra professió? Quin tipus d'acompanyament volem de l'administració? Com entenem el paper d'allò que és públic en una realitat diversa i plural? Què vol dir democràcia a l'escola? Com entenem el paper de l'alumnat? etc., etc. 

Deixeu-me, a més, assenyalar que els debats i reflexions que articulin aquest Congrés, ens han de servir per a compartir entre tots nosaltres què vol dir Renovació Pedagògica, ara i aquí, i com aquestes iniciatives entronquen en una perspectiva no solament d'innovació tècnica, que també és necessària, sinó de profunda transformació social. 

Per aquestes raons i, segurament, unes quantes més, és important convocar aquest Congrés. I ho és també, per la característica clau que han definit els promotors: que siguin els centres educatius públics els que convoquin, facin el disseny i organitzin aquest Congrés. Les entitats i persones que vulguin hi podran donar suport, però és important que el Congrés representi la veu i sigui l'altaveu de les escoles d'aquest futur sistema educatiu que estem construint i gestant en el dia a dia. Això també servirà per enfortir les xarxes d'intercanvi i cooperació entre els centres públics. 

Tenim una primera oportunitat el dia 6 d'octubre per començar-ho a definir. Esperem que els centres educatius públics comencin a respondre a la convocatòria i, entre tots, poguem tirar endavant aquesta proposta. 

Fotografia: Puntualitat a l'escola. William Bromley



diumenge, 23 de setembre de 2018

LLIBERTAT I DEMOCRACIA

I no em mena cap bandera  
que no es digui llibertat.
Lluís  Llach


Ja no sé si sóc independentista. La meva consistència ideològica fa aigües, mentre a fora, els que ho són i els que no ho són, per ferma convicció, peti el que peti... es reafirmen hereus de batalles i guerres, entre si, contra si. Es lògic, el consens, tan desitjat a voltes, de vegades és molt fictici i en els temps de les renúncies, de les autocritiques, dels mitjans per sobre les finalitats, es fa difícil seguir ferm en les teves conviccions.

Reclamar la llibertat -ningú dels encausats hauria d’estar a la presó- i voler que els drets humans i la democràcia tornin a ser la practica habitual del nostre país -prou de jutges pretorians, d'amenaces, d'atacs a la llibertat d'expressió...- hauria de ser un desig àmpliament majoritari. I penso que ho és. 

No em facin decantar per cap opció que no defensi aquests punts bàsics. I no vull ser fonamentalista pensant que això només te un futur possible. 

Llegeixo amb espant els articles sobre els candidats a l’ajuntament de Barcelona. Dic amb espant per no utilitzar una altra paraula més desolada. Molts traspuen sectarisme, política màrqueting, reducció ideològica, corporativisme polític... Es fa poca conversa dialògica sobre aquests temes i les postures s’encallen en la consigna.

Però la llibertat, la democràcia i els drets humans, encara son elements imprescindibles. I l’escola necessita fer-los seus de nou.

Fotografia: Llaços arrencats a Sant Fost


divendres, 21 de setembre de 2018

Escola, educació i futur

Després de la presentació del projecte "Educació 360 a temps complet" que va tenir lloc a Barcelona ahir, 19 de setembre, dono voltes a una qüestió que em preocupa: el significat del punt "un municipi més preparat per al futur que ve". El futur se'ns presenta, de forma resumida, amb canvis que "configuren amenaces que volem reduir el màxim possible". 

Això comporta acceptar el futur que ve i per tant el punt és com trobem mecanismes per resistir millor? Podríem, pel contrari,  començar a bastir programes i alternatives educatives que situin la responsabilitat que podem tenir de pensar el futur, i no solament tenir-lo en compte per tenir eines i recursos de resistència? 

Em direu que sóc massa radical o purista... Potser si, però darrera d'algunes propostes hi veig massa conformisme o acceptació de la realitat com inevitable, i sense voler proposar que fem volar coloms, crec que l'educació encara té dret a pensar i imaginar un futur diferent al que ens pinten els "taumaturgs insignes" que diria el poeta. 


Als anys 80 va ser Margaret Thatcher la que pronunciar la famosa frase, popularitzada amb l'acrònim TINA: There is no alternative , no hi ha alternativa. Aquesta política va suposar l'anulació de moltes propostes alternatives, pel pessimisme que instal·lava de forma implícita en la gent. 


No voldria desmeréixer el Programa 360. Sobretot pel que té d'intentar que hi hagi polítiques municipals educatives globals. I per traspassar la idea que l'educació no és solament una responsabilitat de l'escola sinó també de la resta de la societat. Tot el meu recolzament a una idea que ja fa temps que circula al nostre país (Ciutats educadores, Projectes Educatius de Ciutat, Mapes educatius...). 


Només això tant senzill d'acordar què ha de fer l'educació: donar eines per resistir el futur o per construir-ne un de millor? 


dilluns, 17 de setembre de 2018

Plantilles, perfils i autonomia.

Segueix sent aquest un tema polèmic que enterboleix la vida dels centres educatius, fa esmerçar als equips directius moltíssimes hores de feina (deixeu-m'ho dir, molt poc productiva), produeix desafeccions, maldecaps, i no arriba, en la majoria dels casos, a bon port.

Sense ànims d'esgotar el tema -penso que és de molta complexitat- apunto algunes reflexions amb l'ànim de seguir enriquint-les:

1. Els centres educatius públics haurien de tenir la plantilla que necessiten per fer possible el desenvolupament del seu projecte educatiu. Una plantilla que no solament ha de respondre a les seves característiques bàsiques de nombre d'alumnat, perfil socio-econòmic i cultural, procedència, etc., sinó que ha de ser un instrument al servei d'un Projecte en totes les seves dimensions. Per tant ha de poder introduir elements qualitatius en la seva selecció. 

2. Molts centres educatius intenten, amb pocs mitjans i, sovint, amb poc reconeixement i suport des de l'administració, construir i consolidar una cultura de centre articulada a partir d'una manera d'entendre el currículum, amb metodologies específiques, que juntament amb altres factors, fan necessari una plantilla que hi estigui plenament d'acord, vulgui i pugui treballar-hi per consolidar-la i si s'escau canviar-la per anar-la millorant. No entenem d'una altra manera l'existència i creixement de la institució escolar com un organisme viu.

3. El sistema de provisió de places basat en criteris d’antiguitat no ho facilita, com tampoc no ho fa el fet que els centres educatius no tinguin cap competència al respecte. El sistema de provisió, basat en allò que ens recorden continuament els sindicats de funcionaris, mèrit, igualtat i transparència, no serveix per garantir, per exemple, que el professorat que vulgui treballar en un centre conegui el seu projecte, ni tampoc que es pugui incorporar a les especifitats que aquest projecte pugui necessitar. És un sistema que, tèoricament té uns criteris objectius, però que a la pràctica comporta moltes situacions no desitjades, tant pels centres com pel mateix professorat.


4. La proposta de perfils té bones intencions però tampoc resol el problema de fons. És una bona mesura per començar a obrir noves vies d’autonomia, però necessita una urgent avaluació i, potser, remodelació. Ha esdevingut un sistema burocratitzat que dóna un cert marge d'autonomia als centres educatius, però que encotilla sovint la solució del problema que intenta resoldre. 


5. Malgrat això, no podem seguir demanant l’aplicació del sistema anterior, ja que és ineficaç per garantir un bon equip docent que sigui adequat i plenament identificat amb el projecte de cada escola. Si, realment, ens importa el desenvolupament, consolidació i millora dels centres educatius públics haurem de ser capaços tots plegats de proposar un nou sistema per formar equips docents que tinguin en compte la intervenció del propi centre educatiu en exercici de la seva autonomia, i potser començar a aparcar a un segon terme el privilegi de l'antiguitat. Això que ens sembla tant evident per altres places -places de responsabilitat a l'administració o places d'alliberats en els sindicats- que el professorat sàpiga on va, hi estigui d'acord, pugui desenvolupar la seva feina i el centre que l'acull sàpiga qui s'incorpora i pugui avaluar positivament la seva incorporació... hauria de ser possible també en la part més preuada del sistema educatiu: les seves escoles i els seus instituts. 



Una darrera qüestió. La reforma de la provisió de places no pot fer-se sense tenir en compte mecanismes rigorosos d'avaluació del professorat i canvis en el sistema d'accés a la funció pública. No podem oblidar que un dels problemes que no s'esmenten sovint en relació a la formació dels equips, no és només la incompatibilitat de professorat i projecte, sinó també la incompatibilitat de determinades persones amb els requeriments específiques de la professió. És un percentatge de personal que està en el sistema i que caldria adequar el seu lloc de treball a les seves característiques, però fora de l'atenció directa d'alumnat. I això fer-ho sense que suposi un prejudici pel propi centre educatiu, al qual se l'obliga a adequar el lloc de treball d'aquestes persones, i això suposa en la pràctica una disminució real dels efectius de la plantilla.  

Fotografia: El mestre d'escola. Jan Steen


divendres, 14 de setembre de 2018

Primer Congrés d'Educació Pública


Per un Primer Congrés d’Educació Pública a Catalunya

Durant dos cursos, un grup d’escoles públiques s’han reunit per tal d’analitzar la seva situació, intercanviar posicionaments i iniciatives i dissenyar algun tipus d’acció adreçada al conjunt de la xarxa pública. 

Joan Domènech


Manifestació en defensa de l’educació pública de 2014. / ENRIC CATALÀ
Aquests dos cursos han estat molt intensos, marcats per tots els esdeveniments polítics i socials relacionats amb el procés. S’ha sigut conscients que, en aquest context, era complex impulsar una iniciativa col·lectiva que, sense deixar de tenir-lo present, comportés una acció més a mig o llarg termini.
Fa més d’un any, es va realitzar una primera trobada amb escoles i persones relacionades amb l’educació, el món universitari i entitats diverses, per definir aquesta iniciativa. El resultat va ser la idea de convocar un Primer Congrés de l’Educació Pública de Catalunya.
La motivació és clara: existeix la necessitat de redefinir el paper de l’educació en general i de l’educació pública en particular en la nostra societat. En els darrers temps l’educació ha intentat donar resposta als nous reptes i ho ha fet amb iniciatives importants però encara disperses. Aquestes iniciatives han desembocat en alguns programes i actuacions que intenten constituir-se en nous referents educatius.
Però la voluntat de millora i canvi en el sistema educatiu té encara algun handicap: La  poca visibilització per part de la societat d’aquests propòsit o, en tot cas, la percepció que són experiències aïllades. Les condicions desfavorables degudes al sistema de Funció Pública i a les retallades que des de fa deu anys condicionen de forma desfavorable l’impuls i extensió de noves experiències. La manca de xarxes estables, amb recursos i una bona direcció, en el conjunt de l’educació pública. Una administració encara molt centralitzada i jerarquitzada, dominada per la burocràcia i les qüestions administratives amb interès insuficient per iniciatives de renovació pedagògica. Una estructura legislativa vertical que condiciona negativament la capacitat dels centres educatius de desenvolupar polítiques pedagògiques autònomes, amb un sistema molt millorable de Funció Pública que marca el tipus d’equips docents que conformen els centres educatius.
Tot això, junt amb altres elements, va portar a la conclusió de la importància l’organització d’aquest Primer Congrés de l’Educació Pública amb tres finalitats claus:
  • Definir els principis i les finalitats de l’educació pública vinculades a la millora i transformació de la nostra societat.
  • Proposar les condicions que faran possible aquesta millora i transformació. 
  • Visibilitzar l’educació pública i les seves activitats i projectes, davant de la societat i de l’administració educativa.
Com a persona que ha format part d’aquest procés des dels seus inicis, m’agradaria remarcar dos aspectes importants de la proposta.
La primera és la seva característica organitzativa clau: és un Congrés de centres educatius. El seu disseny, continguts, activitats, etc. estarà en mans dels centres que vulguin participar en la seva organització i en la realització del conjunt d’activitats. Aquest és un aspecte que em sembla molt important i que té com objectiu empoderar els mateixos centres educatius (escoles bressol, escoles d’infantil i primaria, instituts de secundària, instituts–escola i escoles d’adults), donant-els-hi la possibilitat de definir models i elaborar les pròpies estratègies. Es pretén que sigui la veu dels que, en el dia a dia, intenten fer possible aquests nous paradigmes educatius, una educació plenament arrelada a les necessitats de millora educativa i transformació social.
Això suposa un gran repte per als mateixos centres, ja que aquests no disposen de tots els recursos humans necessaris per desenvolupar les seves tasques quotidianes i, ara, els demanem la seva implicació en una tasca col·lectiva i organitzativa. Confio que la voluntat de tants centres educatius que han fet possible moltes iniciatives pedagògiques, seguirà propiciant la participació i dedicació generosa per  la millora de l’educació del nostre país.
D’aquesta primera característica se’n desprèn una primer condició. Si no hi ha un gruix important de centres educatius que vulguin convocar i organitzar aquest Congrés, el Congrés no es farà. Per això animo a que els centres educatius que vulguin, s’adhereixin a la convocatòria i participin des del minut 0 en la seva organització. Tots aquests centres estant convocats el dia 6 d’octubre a una primera reunió.
La segona característica és que s’adreça als centres educatius públics i ho fa sense cap ànim excloent ni tampoc en contra d’altres opcions educatives que tenen la seva raó de ser en l’actual societat. De la mateixa manera que altres col·lectius han dissenyat els seus programes o existeixen iniciatives que busquen els espais comuns de les diferents xarxes educatives presents a la societat, la nostra iniciativa s’adreça a l’educació pública ja que entenc que el paper i les condicions en que s’ha de desenvolupar, tenen unes característiques que cal tenir en compte de forma inequívoca.
La nostra societat  és madura i plural i ha d’acceptar i respectar les diverses iniciatives educatives existents, a la vegada que ha de renovar la confiança amb el sistema públic com a motor del canvi i millora educativa.
Com he anunciat, es proposa el proper 6 d’octubre, una jornada organitzativa per començar a compartir propòsits i actuacions. A la trobada hi són convidats els centres educatius que es comprometin a implicar-se en la seva organització. Amb posterioritat a aquesta data i depenent del treball que hi realitzem, s’aniran explicant les diferents fases previstes.

Convocatòria. 
Dia 6 d’octubre. Horari: de 10 a 13:30.  Lloc: Escola Pública Fluvià. (c/ Fluvià 60, Barcelona). Més informació a:  http://www.mrp.cat/admin/magatzem/ambitsdes/crida-planificacio-congres-juny2018.pdf

Els centres educatius interessats en formar part de la convocatòria podeu accedir a aquest enllaç:

Nota.
Les escoles impulsores són, Institut-Escola Costa i Llobera, Escola Els Encants, Escola El Vinyet, Escola Fluvià, Escola Fructuós Gelabert, Escola La Llacuna del Poblenou, Escola La Maquinista, Secretariat d’escoles rurals.
La iniciativa compta amb l’adhesió d’altres centres educatius, juntament amb un grup d’entitats i de persones del món educatiu a títol individual que li donen suport. La relació completa de centres educatius, entitats i persones es donarà a conèixer a partir del 6 d’octubre.
ARTICLEDEL DIARI DE L'EDUCACIÓ. 12.09.2018

dijous, 13 de setembre de 2018

ASSOCIACIÓ DE MESTRES ROSA SENSAT

L'Associació de Mestres Rosa Sensat ha rebut la Medalla d'Honor del Parlament de mans del seu president, Roger Torrent. 

A l'acte, celebrat el passat dia 10 de setembre,  Joan Soler, de la Universitat de Vic, va fer-ne la glossa en l'acte d'entrega. Podeu llegir el seu magnífic discurs al Diari de l'Educació

Crec que és un reconeixement àmpliament merescut. La tasca de l'Associació de Mestres ha estat en tots aquests anys molt important. Implícitament i explícitament la podeu reconèixer en qualsevol àmbit de l'acció educativa des dels anys seixanta. 

És aquesta una bona oportunitat per pensar de nou el paper dels Moviments de Renovació Pedagògica en l'actual context. Queda clar i reconegut d'on venim i el bagatge que portem -amb el reconeixement de Rosa Sensat hi ha implícit el reconeixement de la resta de moviments de renovació. 


Doncs ara tenim l'oportunitat, però també la responsabilitat, de pensar cap on volem anar junts. 

Quina funció han de tenir els Moviments de Renovació? És possible la seva renovació organitzativa, formal, de continguts, de perspectiva? Potser les finalitats i les necessitats són semblants a les del moment històric que ens va veure nèixer. Però ha canviat el context, la realitat de les comunitats i dels centres educatius, les perspectives socials i polítiques... No és el moment idoni per fer aquesta feina? 

Poques coses renovarem, sinó som capaços d'aplicar.nos nosaltres mateixos aquests propòsits. 




dimecres, 12 de setembre de 2018

12 DE SETEMBRE



SAGETA DE FOC


Hi ha un home a la presó
dels que avançaven.
JUNTEU-VOS.
Traieu-li l'embaraç, que li oprimeix les mans.
Perquè faci camí.


Joan Salvat-Papasseit 


dimarts, 11 de setembre de 2018

11 DE SETEMBRE

A casa s'ha viscut un 11 de setembre una mica diferent. Després d'uns quants anys de tenir claríssim el que havíem de fer -anar a la manifestació, comprar una samarreta, cridar determinades consignes-, aquest any hem tingut una mica de desconcert. La indecisió, els partidismes, la manca d'autocrítica, les poques accions de gobernó que hi ha, la gesticulació que cada vegada entenc menys...

Finalment, a les 17:14 estàvem entre Enric Granados -Lleida- i Jaume Balmes -Vic-. La música i la filosofia. Potser són casualitats.

Tinc un amic que sempre em diu que, a la presó no hi hauria d'anar ningú. I, tot plegat, és tant indigne! Indigne d'unes persones com jutgen a unes altres. Indigne per castigar sense cap motiu. I castigar, com bé recordava fa uns dies Oriol Jonqueras, a les persones més innocents, en aquest cas els seus fills. Indignes les justificacions d'alguns polítics: salven la seva posició amb l'argument de que la presó preventiva potser és massa dura. Indigne per tots els arguments que s'han donat. Polítics i jutges que només reconeixen com a vàlids aquells que els hi donen la raó i menyspreen tots els que gosen discrepar.

Quin missatge educatiu donen tots aquests personatges? Quina imatge de la Llei? Del poder? Del diàleg? De la voluntat de convivència? Com entenen la convivència? Del càstig? De la veritat? De la mentida? De l'amor o de l'odi?

Per algunes d'aquestes indignacions, però sobretot per la llibertat de tots els presos,  hem anat a la diagonal, entre Enric Granados i Jaume Balmes. I ens hem posat allà, entre la música, l'art que fa als homes i les dones més lliures, i la filosofia, que els hi proposa aprendre a pensar i estimar el saber.






dissabte, 8 de setembre de 2018

VISAGES, VILLAGES


Una pel·lícula entranyable per molts motius: Per la personalitat dels dos protagonistes, la directora de cinema i el fotógraf. Per les vides i les històries que ens presenten. Pels personatges, la seva veu, els seus sentiments, les seves emocions. Per les imatges impresses amb grans dimensions, amb un intent de donar un gran valor a la seva existència. Per les imatges enregistrades d'una gran riquesa formal.
100 minuts que passen volant i que deixen el regust de voler saber més, de voler veure més, de voler escoltar més. 


Una pel·lícula sense pretensions més enllà d'estimular la mirada sobre les coses, la de la directora de cinema, la del fotògraf, la dels protagonistes, la dels espectadors...

divendres, 7 de setembre de 2018

SANTA COLOMA DE GRAMENET

Ahir vaig assistir a la XXIX paella d'inici de curs del Casal del Mestre de Santa Coloma de Gramenet. Els companys m'havien demanat que fes una petita intervenció abans i vaig aprofitar per fer memòria. 

La primera vegada que vaig anar a Santa Coloma: 22 anys, gener del 76, a treballar a l'Academia Singuerlín, amb el director de la Hermandad de Cristo Rey. El Sr. Luis em va acomiadar als tres menos, abans d'acabar el període de prova, entre d'altres raons per portar la revista Cambio 16 a l'aula, i per començar a estudiar literatura castellana per Gabriel Celaya en comptes de Fray Luis de Leon. Conservo d'aquella época el reglament de règim intern que prohibia fer reunions de més de dues persones als passadissos (tal qual) i recomanava que si havíem de castigar a algun alumne quan estàvem al pati ho fessim "discretament" ja que ens podien veure dels balcons al costat de l'escola. Tota una experiència. 

A Santa Coloma hi he passat més de 25 anys de la meva vida professional: a l'escola Lluís Millet i al Casal del Mestre. En aquests anys vaig tenir l'oportunitat de viure experiències molt riques que, de fet, van ser la meva primera formació com a mestre. 

Retrobar companyes i companys, alguns d'ells dels primers anys de lluita per un ensenyament públic i de qualitat, és sempre un plaer. 

Santa Coloma ha canviat molt. És una ciutat que potser ha perdut alguna oportunitat, però que s'ha mantingut noble, sencera, compromesa i activa. A l'acte vaig citar el vers de Salvat Papasseit amb altres dimensions: jove, rebel, melangiosa, cansada... És una ciutat polièdrica. Amb moltes mirades que poden convergir. La seva riquesa és la seva diversitat. La seva diversitat és la seva riquesa. 

Tant de bo segueixi tenint iniciatives renovadores en el futur. La matèria prima hi és. Cal que els responsables d'impulsar-ho estiguin amatents i tinguin la valentia i inte·.ligència per fer-ho. 




A la fotografia el Parc d'Europa, el parc que va unir la ciutat. 


dimecres, 5 de setembre de 2018

PRIMER CONGRÉS D'EDUCACIÓ PÚBLICA

Entre els projectes nous en els que participo, vull destacar la proposta de convocatòria d'un Primer Congrés d'Educació Pública de Catalunya

És una iniciativa que té com a característica clau i imprescindible per dur-la a terme, que hi hagi un gruix de centres educatius públics de Catalunya -bressol, primària, secundaria i adults- que el vulguin organitzar. 

Pretén ser un espai de reflexió, intercanvi, visibilització i acció sobre l'educació pública, les seves experiències, les seves esperances i les seves espectatives de futur. 

Vol definir com entenem l'educació, el paper de l'educació pública i les condicions que han de fer possible millorar i aconseguir les seves finalitats últimes: el saber, l'equitat i l'emancipació de les persones. Finalitats que no aconseguirem únicament des de l'escola, però que no seran possible sense comptar amb l'educació. 

Al 1996 ja vam celebrar un I Congrés de la Renovació Pedagògica a Catalunya. Ara es tracta de fer un congrés d'escoles -en el més ampli sentit de la paraula- ja que és en aquestes institucions on ens juguem el futur de l'educació. 

Durant aquest mes de setembre fem extensiva la proposta convidant als centres educatius a sumar-se a l'organització. El 6 d'octubre, d'aquí un mes, donarem el tret de sortida o tancarem la proposta en el calaix dels bons propòsits. Tot depèn de les respostes que arribin.