dimarts, 29 de novembre del 2011

La mort i el jove

Mai una boca ardent no assedegà la febre
com la meva, esperant respirar pel teu pit.
Mai no foren tan grans uns ulls en la tenebra
com ara els meus, Amarga, que et miren fit a fit!

Res, mai, ni l'invencible engany de l'esperança,
no em feia tremolar davant de l?infinit.
Però ara el teu fred fa comprendre, enfonsant-se,
quina cosa tan fràgil és torna un esperit.

Morir... Si almenys pogués arrabassar i endur-me
tot el que he malgastat, vivint entre la xurma,
d'amor, d'ambicions, de treballs, d'ideals!

Pesa poc la meva ànima, nua en ella mateixa.
¿No li serà comptat el pes d'allò que deixa
vivent, entre les vostres mans de foc, Immortals?


Màrius TORRES

diumenge, 27 de novembre del 2011

La mort

Sempre m'ha colpit la mort d'aquelles persones que han estat properes per la impossibilitat que suposa poder tornar a parlar amb elles. Avui ho recordava mentre escoltava en David llegint emocionat unes paraules en el funeral en record de Carlos Gallego. Agur Jaunak, que tocava  el xistu.

divendres, 25 de novembre del 2011

Aprender sí, pero ¿cómo?

Rellegeixo aquest llibre magnífic de Philipe Meirieu. Us el recomano a tots aquells que reflexionem i intentem dur a la pràctica noves maneres d'aprenentatge a l'aula, d'acord amb les necessitats actuals del context que vivim.

Hi ha capítols veritablement suggerents, actuals...

El valor que té aquest llibre a més de la reflexió que aporta, és la seva utilitat pràctica, sense entrar en receptes, ni propostes rígides.

Meirieu accepta que es pot aprendre de moltes maneres, però que aprendre tal com ell planteja (problemes, projectes...) aporta un valor afegit.

A l'escola ens estem intercanviant les experiències que tenen el mestre i els diversos significats que donem a treballar per projectes a l'aula. També haurem de respondre a aquesta qüestió: què aporta de diferent, de qualitatiu, de significatiu... aquesta manera d'entendre l'aprenentatge?

Respondre aquesta qüestió serveix també per donar-nos seguretat. Seguretat que necessitem per atrevir-nos a pensar i actuar d'una manera decidida més d'acord amb les exigències de l'aprenentatge a la nostra societat.

Si cau a les vostres mans, no dubteu en llegir-lo. I si ja ho vareu fer fa temps, torneu-lo a agafar.

Detectem problemes

Una mare em visita per explicar que, a partir de l'observació realitzada a la família i de l'aparició de conflictes que no tenien cap explicació aparent, han detectat en la seva filla una disfunció en l'aprenentatge. Li sap greu que l'escola no ho hagués fet, tot manifestant que, en el procés que s'ha engegat de reeducació, els resultats són molt bons per ara.

Li dono la raó. Segurament no ho hem sabut observar tot i que les mestres que ha tingut han estat bones observadores. Li explico que, de vegades passa a l'inrevés: un mestre detecta una disfunció que havia passat desapercebuda a famílies i pediatres...

És tant fràgil i complexa la naturalesa de les persones... De vegades, un símptoma no és valorat suficientment i no se li dóna la importància que potser té. També és veritat que estem acostumats a una societat que a tot li troba símptomes i que, aquest fet, de vegades fa difícil discernir el gra de la palla en els processos de creixement dels nois i noies: és un símptoma del ritme diferent de creixement de cada infant o  és una senyal que cal tenir en compte?

La família ens dóna una bona lliçó. Ho manifesta amb respecte i així ens ajuda a saber-ne més d'aquests processos de diagnòstic difícil.

Ens reafirma amb la necessitat de compartir, d'informar, de mirar-nos -família i escola- no com a contrincants sinó com a cooperants en un mateix viatge, o en un mateix acompanyament si ho preferiu. Cadascú des del seu costat, però tots remant en la mateixa direcció.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Baixes

Dades: En una setmana hem hagut de substituir més de 35 hores a mestres que han estat malalts que no han tingut substituts. En una setmana, hem perdut més de 35 h. d'atenció a la diversitat. Està clar que el primer que cal atendre són als nens i nenes de les aules. I si se'n ressenteix altres aspectes del funcionament de l'escola, hem de saber prioritzar.

De què serveix fer declaracions a favor de l'escola inclusiva?

O que hem guanyat en eficàcia en el nomenament de substituts?Tornem a una situació que ja va portar molts problemes en plena crisi de la grip A, fa dos anys.

Ens preguntem, il.lusos com som, per a què i per a qui, aquesta eficàcia.

dimarts, 22 de novembre del 2011

Què significa saber llegir?

Deia en una anterior entrada que saber llegir vol dir alguna cosa més que interpretar i descodificar els signes alfabètics. Saber llegir inclou saber interpretar, saber diferenciar un missatge honest d'un frau, una veritat d'una mentida, una informació contrastada d'una pura especulació... Saber llegir vol dir saber llegir entre línies, saber llegir el gest, saber llegir el cos... Saber llegir vol conèixer la multiplicitat de llenguatges presents a la societat.

No sap llegir una societat que vota amb un alt percentatge l'extrema dreta. I sóc dels que respecta totes les opcions, menys aquelles que atempten contra la integritat i el respecte de totes les persones.

No sap llegir la societat que s'entabana amb programes escombraries, la que no sap posar mesura al consum, la que hipoteca el seu futur i no té consciència de la importància de les seves accions individuals.

Per això és tant important la tasca d'encomanar el gust per llegir... Després ja vindrà l'experiència que donarà raons i arguments per saber, seleccionar, interpretar...

Més lectures

Llegeixo al diari que la Conselleria va decidir concentrar tots els nomenaments els dimecres i els divendres "per major eficàcia del servei".

Es refereix als nomenaments per substitucions per malaltia...

Els dilluns no cal. Si una persona es posa malalta divendres a les 10 (a les 10 li donen la baixa) no tindrà substitut fins dijous. És clar, si la baixa és per cinc dies, no caldrà. Bingo!

Ara l'eficàcia del servei és que a les aules hi faltin mestres. Això si, a canvi, m'estalvio pressupost que,  sento la ignorància, no sé on va a parar.

Definitivament aquests senyors/es que fan aquests anuncis -o declaracions- tenen poca competència comunicativa.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Llegir? Pensar?

Els resultats electorals no em sobten però em fan pensar massa.

Què fem a l’escola per educar als futurs ciutadans d’aquesta societat? Els hi ensenyem veritablement a ser lliures i pensar per ells mateixos (aquella finalitat que Kant va saber explicar tan bé)?

Saben llegir al final de l’escolaritat obligatòria? És a dir, saben interpretar la gran quantitat de missatges equívocs, erronis, falsos... que ens arriben en boca d’alguns polítics, d’alguns mitjans... que després són líders de vots i d’opinions?

Sempre penso que aquest és un gran fracàs educatiu. Que va molt més enllà del fracàs de l’escola.  

diumenge, 20 de novembre del 2011

Passejada

Sorpresa.

Passejada de diumenge pel bosc, camí de la Font de la Teula.

Premi: Encara que no sigui monàrquic, fa molta il.lusió trobar aquests ous de reig, i més si estem fora de temporada.

Després, al vespre, ja vindrà la pedregada.

En queda constància amb la fotografia.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Poema


Quien quiera recibir el don de ser sí mismo
sin temor a perderse
debe saber jugar desde fuera de sí,
debe saber ser nadie,
saber anticiparse a lo que habrá de ser.
.
Así me hablaste
cuando el murciélago volaba
a ras de suelo.
.
Chantal Maillard

divendres, 18 de novembre del 2011

Es questiona l'escola de proximitat

No m'hagués pogut imaginar que es qüestionés l'escola de proximitat i se la posés com a causa de que en algunes escoles es concentrin els immigrants... 

Vull pensar que aquesta afirmació és fruit del desconeixement de la realitat escolar i de com es distribueix l'alumnat en els diferents territoris del nostre país. 

És veritat que el repartiment de la població nouvinguda ha estat un repte que, malgrat que històricament s'han fet esforços, no s'ha pogut desenvolupar de forma equitativa en el conjunt del sistema educatiu. Però descobrir ara la pedra filosofal i la solució d'aquest problema a partir de les dues propostes que avui ens anunciava la Conselleria, em sembla poc seriós. 

La concentració d'immigrants té diverses causes. En primer lloc la mateixa concentració de la població immigrant en determinats barris de la ciutat. En segon lloc els mecanismes de selecció directa i indirecta que les escoles privades -les concertades i les que no- fan per dirigir aquesta població cap a l'escola pública. En tercer lloc el fet que quan hi ha una certa concentració inicial d'alumnes immigrants, no es cobreixen totes les places escolars i la reserva de places s'acaba amb el període de matrícula, la qual cosa té l'efecte que el 90% de població nou vinguda que arriba durant el curs, vagi a parar a aquestes escoles que no aconsegueixen cobrir tota l'oferta, amb la qual cosa augmenta progressivament la concentració inicial d'aquesta població.

Canviar la residència de la població està fora de les nostres possibilitats. Ara, si realment volem repartir la població immigrant, perquè no ho fem? És clar que hauríem de prendre una determinació: si a la meva escola toquen vuit nou vinguts a cada nivell, fins que no els tingui, aquestes vacants han d'estar lliures... Aquesta no seria una solució? 

Molt em temo que si ampliem la zona d'influència encara es concentrarà més la població nou vinguda i encara disminuirà més el percentatge mínim d'aquesta població que va a parar a l'escola privada. Recordo que ja hem blindat una proposta que ajuda a aquesta selecció "natural" de la població escolar: donar punts si els alumnes tenen parents directes que han estat ex alumnes. Amb auesta proposta ja vam excloure d'entrada a tots els immigrants i, el curs passat, no van poder accedir a les places tant atractives que té l'escola privada. Ni a cap altra, és clar. En el fons aquests punts formen part d'aquell eslògan tant criticat, que ja no és patrimoni només de l'extrema dreta:  "primer, els de casa". 

Hauríem de recordar a la Conselleria que determinades escoles -suposo que quedar clar quines- seleccionen amb mecanismes subtils i legals, als seus alumnes, pervertint aquell principi de la constitució que garanteix la llibertat d'elecció de les famílies. Desenganyem-nos, qui tria, majoritàriament, són els centres educatius d'una determinada tipologia. I aquesta selecció no només es refereix als nou vinguts sinó que també afecta a tots aquells alumnes que no "s'adapten" al ritme, esforç, metodologia, pràctica, exigència i quotes que aquestes escoles plantegen com a "trets específics del seu projecte". "El seu fill no pot seguir el nivell que aquí tenim, en canvi a l'escola pública tenen més recursos, no tenen tanta exigència, etc, etc.

Tots comencem a conèixer les propostes segregadores que s'estan duent a terme a la Comunitat de Madrid. Al final tindran raó els que ens alerten que aquell és el model que es vol també implantar a Catalunya, a mig termini. 

L'altre mesura fa referència a singularitzar projectes i que això tingui incidència en la possibilitat de matricular-se. Es diu que això serà un mecanisme d'atracció de famílies "autòctones". Com farem per tal que els projectes "singulars" puguin ser elements de referència en la matriculació? 

Els que hem reivindicat des de fa molts anys la necessitat de reconèixer la singularitat dels projectes i hem demanat que es desenvolupin polítiques de suport a l'autonomia, es reformi la funció pública per poder adaptar els equips de docents a aquests projectes, s'adaptin els recursos a aquesta especifitat que poden tenir les escoles... ens indigna que tot això s'oblidi en el calaix d'alguna direcció general i en canvi s'afavoreixi aquesta mesura dirigida a les famílies. Com podran triar aquestes famílies de forma singular per aquest projecte que, suposadament, els "encandila"? Ens temem que els efectes poden ser complementaris a l'ampliació de les zones d'influència... 

Masses ombres tenen aquestes propostes. Hem d'esperar a les seves concrecions, però la nostra experiència no ens dóna gaires esperances de que puguem canviar aquesta valoració que estem fent. En seguirem parlant en els propers dies.

dimecres, 16 de novembre del 2011

Hi ha alternatives



Repetim en veu alta que hi ha alternatives perquè estem cansats de que ens venguin la moto de que només hi ha dos vies: aquesta mena de política que posa per davant les retallades socials, la pèrdua de recursos per als serveis públics, la pèrdua de qualitat de l’educació o de la sanitat o, el caos. Recordo que ja Solchaga ens deia fa uns anys que només hi havia una sola alternativa econòmica possible i desqualificava qualsevol proposta alternativa que no fos liderada pel socialisme emergent.

Davant d’aquest pragmatisme conservador que no aporta cap sortida a una crisi que sembla que condiciona qualsevol capacitat de moviment, hem de ser capaços d’anar construint una utopia possible que recuperi la iniciativa de les persones, la democràcia dels pobles, el benestar, la felicitat i el futur.

Tantes crisis ens situen en un moment de molta incertesa. Per això el llibre de Vicenç Navarro, Juan Torres y Alberto Garzón amb pròleg de Noam Chomsky, Hay alternativas, és una bona proposta d’informació, reflexió i acció. Llegiu-lo i difoneu-lo. El podeu trobar si cliqueu aquí. És un llibre que s’havia de publicar en una editorial (Aguilar) que l’ha censurat i sortirà properament en una altra (Ediciones Sequitur).

I aquesta entrada en un bloc educatiu, té cada dia més sentit.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Retorn d'una reunió a l'aula de cinquè

Les mestres i el mestre de cinquè, m'envien una fotografia que representa el retorn de la reunió de famílies que van fer els nois i noies d'aquestes aules. Al matí quan van arribar a l'aula, tenien penjades les opinions, textos i comentaris que els seus pares i mares havien escrit la tarda abans. Les cares mostren l'emoció del moment. A més, com que em coneixen, m'envien també un poema:

Compartirem misteris i desigs
d’arrel noble i secreta, en l’espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l’aigua, la set, l’amor i el desamor.
Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.

Miquel Martí i Pol


dijous, 10 de novembre del 2011

Educació lenta i fracàs escolar

En un text que m'han demanat des de la revista Muy interesante, he intentat descriure la relació entre aquests dos conceptes. Vet aquí el resultat:


La escuela lenta plantea una nueva mirada sobre el tiempo educativo. Una mirada que reivindica la necesidad de adecuar el tiempo de la educación a cada alumno y a cada aprendizaje. Cada niño y niña tiene un ritmo específico de aprendizaje y cada aprendizaje necesita un tiempo para que pueda ser comprendido. La educación lenta no es más que buscar el “tiempo justo” para que todos y cada uno de nuestros alumnos y alumnas, puedan desarrollar sus capacidades e intereses, de forma plena. Se opone a la aceleración de la enseñanza que se basa en la superficialidad, en los aprendizajes efímeros –tan rápido como se aprenden, se olvidan- y busca dar un sentido a la escuela y a la educación que devuelva el tiempo plenamente educativo y humano al acto de aprender.

Hay muchos estudios que, por ejemplo,  nos indican que no tener en cuenta al alumnado en el diseño de los programas escolares (sus intereses, sus capacidades, su ritmo de aprendizaje, su propia cultura) favorece el fracaso escolar. Cuando estos programas están basados en una gran homogeneidad, sustentados en unos únicos materiales de trabajo –manuales, libros de texto-, sobre la base de que todos los alumnos deben realizar las mismas actividades al mismo tiempo, deben ser evaluados con idénticos criterios y se les debe exigir lo mismo… el resultado es el fracaso escolar.

En tanto que la educación lenta propone tener en cuenta precisamente todos los aspectos diferenciales de cada niño y niña, está poniendo las bases para intentar encontrar soluciones al fracaso escolar desde una nueva perspectiva.

Hay que tener en cuenta, sin embargo que el fracaso escolar depende de muchos factores, incluidos los relativos a los entornos familiares y sociales. Pero desde el punto de vista de la escuela, también debemos plantearnos que alguna responsabilidad tenemos para intentar combatirlo. Creo que a menudo hay un gran desfase entre la velocidad en que el profesorado enseña y en que el alumno aprende. Y este desfase, está en nuestra manos poderlo corregir o, al menos, disminuirlo.

dimarts, 8 de novembre del 2011

L'educació a la campanya

En el reportatge  sobre l'educació en la campanya política, que publica el País avui 7 de novembre, Una escuela en crisis, de J.A. Union, llegeixo el següent paràgraf:

Muchos padres ven que algo falla, dice el experto británico Richard Gerver, aunque no sepan identificar muy bien qué es, así que cada vez más familias se desvelan, se devanan los sesos y hacen todo tipo de pesquisas para elegir colegio. Y lo cierto es que, a pesar de las apariencias, las ofertas más innovadoras están muchas veces en centros públicos, pero dispersas y sujetas a las voluntades de profesores individuales, a merced de la pura casualidad.

"Creo que tenemos gente suficiente en la educación que entiende los retos y cambios necesarios para crear el sistema que precisan nuestros hijos, pero se ven obstaculizados por la burocracia del día a día y por la intervención política. Necesitamos más confianza en la profesión y más compromiso con la investigación y el desarrollo profesional", continúa Gerver. Y añade: "En muchos países industrializados estamos atascados en las formas tradicionales de enseñanza, en las que solo se juzga a los alumnos por su capacidad para retener y repetir los conocimientos".


Em semblen molt encertades aquestes afirmacions, i l'article, tot i no poder aprofundir suficientment en l'anàlisi aporta suficients dades de la situació actual. Una situació de crisi i desorientació, en la qual, com diu l'autor, les experiències innovadores, minoritàries i disperses, estan fonamentalment a l'escola pública. Malgrat aquesta escola pública segueixi estimatigzada pel fet d'acollir a la immensa majoria de la diversitat present a la societat, mentre la privada selecciona el seu alumnat en funció de les possibilitats econòmiques i de les opcions ideològiques.

Necessitem crear àmbits en els quals puguem visibilitzar la millora i la qualitat. És urgent i necessari, sigui o no una prioritat de l'administració. Nosaltres com a professionals hem de fer-los possibles. I com a professionals tenim una gran responsabilitat de que això pugui ser. Malgrat les seves dificultats.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Missatges a la xarxa

Moltes persones m'escriuen per comunicar-me que han llegit el meu llibre i que els ha provocat o els ha portat a iniciar experiències i iniciatives de reflexió i pràctica al voltant d'aspectes relacionats amb l'educació lenta. O que estan duent a terme experiències interessants i que busquen com estendre-les...

Per descomptat que la xarxa permet aquesta difusió, però tenim la impressió que necessitem com mai canals de distribució i explicació del què fem: per animar-nos, per aprendre, per saber que no estem sols... encara que estiguem mol aïllats.

Dos correus rebuts darrerament il·lustren aquest fet. El primer és de l'escola Almoines, al País Valencià. M'escriu Batiste per explicar-me que han desenvolupat  pràctiques relacionades amb l'educació lenta i que estaria bé crear una xarxa d'escoles que es plantegin l'educació lenta. El convido a explicar-ho en aquest bloc, mentre no organitzem alguna mena de portal on puguem explicar-nos propostes i iniciatives i puguem mostrar que es pot ensenyar i aprendre i educar d'altres maneres. 

El segon m'expliquen l'experiència d'una escola bressol de Sant Cebrià de Vallalta en la que Nani Moré està intentant tirar endavant un projecte anomenat “El plat o la vida” i que fa poc ha posat en marxa un forn de pa de producció ecològica que es diu Apartat 108.

Com aquests me n'arriben altres correus interessants de persones que, en diferents àmbits, treballen per desenvolupar experiències relacionades amb la qualitat de vida i amb la lentitud. 


divendres, 4 de novembre del 2011

Aprendre a llegir, aprendre a escriure

Aprendre a llegir, aprendre a escriure... Vet aquí un dels objectius més importants que s'atribueix a l'escola, i sobretot, a l'etapa de primària.

Però, a la vegada, és un dels indicadors del seu fracàs. Les anàlisis ens aporten dades sobre les dificultats dels alumnes en aquests aspectes quan acaben l'educació primària i han de passar a la secundària. I, altres dades, ens alerten de la dificultat de mantenir l'interès per la lectura dels joves i adolescents espanyols. Adolescents i joves que estant acostumats a llegir allò que ha estat obligatori al sistema educatiu. I que no han desenvolupat aquest bàsic gust per la lectura, sobre el qual se'n parla tant.

Però de què depèn aquest gust per la lectura? Necessitem un pla lector a cada escola? Omplir un nou aplicatiu que engraelli i encotilli la realitat tan rica que podem trobar a moltes escoles i aules?

Unes idees sobre aquest tema:

  • Llegir a l'aula, de totes les maneres possibles (en silenci, el mestre als nois i noies, els nois i noies a altres companys, les mares i els pares a l'escola).
  • Pràcticar la oralitat i no eliminar-la progressivament de l'educació, una vegada van passant els cursos de primària.
  • Eliminar les lectures obligatòries. O, si més no, flexibilitzar el què llegim i podem llegir a l'aula. Estem segurs que el llibre que hem triat agrada o interessa a tots els alumnes? Imaginem-nos que als adults ens fessin llegir a tots els mateixos llibres...
  • Entendre la lectura des d'una perspectiva àmplia. La lectura de la imatge o de l'expressivitat del gest i del cos, en formen part. 
  • Pensar que aprendre a llegir i escriure és un procés que dura tota la vida i, en funció d'aquesta idea, donar temps a cada alumne per fer el seu propi procés d'aprenentatge inicial.
  • Entendre i no coaccionar el procés que cada alumne farà del seu aprenentatge de la lectura i escriptura. 
  • Pensar que el llenguatge és un recurs instrumental que ens ha de servir per entendre el món i per relacionar-nos amb ell. Potser, fins i tot, suprimir, encara que sigui formalment, les classes de llengua, perquè cal ensenyar i aprendre llengua en tot moment i amb una gran funcionalitat.

Bé, aquestes són velles idees que tendim a oblidar. Si la llengua té tanta importància i no acabem d'assolir els nivells que necessitem, potser és l'hora que canviem algunes de les finalitats, metodologies i també principis que guien el seu aprenentatge. Foucambert, fa més de trenta anys, ja ens ensenyava com ( La maniere d'etre lecteur ). Potser caldria rellegir-lo de nou.

dijous, 3 de novembre del 2011

Una carrera contra rellotge

Llegeixo un llibre que recull diverses experiències d'innovació i millora, analitzades des de la perspectiva d'utilització del temps.El llibre es diu Una carrera contra el reloj. Tiempo para la enseñanza y el aprendizaje en la reforma escolar iNancy E. Adelman , Andy Hargreaves i Karen Panton Walking Eagl en són els editors.

És un llibre molt interessant des de molts punts de vista. M'agrada l'anàlisi que al final fa Andy Hargreaves, en la que identifica tres models de professionals segons la seva relació amb el temps: els presoners del temps, els lladres del temps i els socis del temps. Naturalment m'identifico amb aquests últims. Quan intenem explicar que el temps no pot ser un enemic sinó un aliat de la nostra feina ens estem referint a aquest concepte d'associats mb el temps.

Per tal que el temps esdevingui un aliat, l'hem de considerar com aquell que permet desenvolupar els aprenentatges importants, en totes les seves fases, en tots els "seus temps". I per aprendre cal tenir en compte el temps del fer, el del dialogar, el de reflexionar en solitud -de vegades en aquest temps, el rellotge no compta-  i el de comunicar i aplicar. Sense tots aquests "temps", el temps real esdevindrà sempre un enemic ja que no ens deixarà acabar amb èxit els processos d'aprenentatge.

Hi ha un altre conclusió que extreuen els editors en aquest llibre. Com l'ambien d'auotnomia i responsabilitat dels docents, afavoreix la innovació i el canvi, al contrari de la rigidesa i la normativització i regularització dels processos des dee l'administració. Quan els canvis són planificats i assumits des de les comunitats de professionals, no es dimensionen tant les seves dificultats com quan els canvis arriben verticalment a l'escola.

És clar que els referents de l'administració no acostumen a ser aquells que qüestionen les seves polítiques, sinó aquells que fonamenten les seves profundes concepcions ideològiques.