diumenge, 29 de setembre de 2013

La vergonya de la ignorància i la mentida




Llegint les declaracions dels polítics del govern balear només se m’acut aquest titular. Estan protagonitzant una de les pàgines més negres de l’educació en el nostre entorn. Són una mostra constant del menyspreu que aquests governants i polítics tenen pel seu poble, una demostració permanent de la seva poca preocupació per allò que diuen que defensen: l’educació de qualitat. Cap de les propostes del tristament famós decret de trilingüisme milloren la qualitat de l’escola, sinó tot el contrari. Ho saben o actuen amb premeditació?

Avui la comunitat educativa de les Illes ha demostrat que té les coses clares i vol defensar allò que és més preuat per a tothom: la llengua, la cultura i l’educació. Donem suport a l’assemblea de docents. És una qüestió de justícia i solidaritat.




CAIXA DE RESISTÈNCIA    2056-0009-74-4102003418
Caixa Colonya.
A nom de l'Obra Cultural Balear.

dimarts, 24 de setembre de 2013

Estimo aquesta terra






Conèixer per estimar. Mirar per a veure. Escoltar per sentir. Posar sensacions a les músiques, a les mirades, a les trobades.

Què dóna de sí un viatge al bell mig del Priorat? Arribant per la Teixeta, un pont de l’amor i les paraules, aquesta vegada conduït a l’inrevés...
Acompanyats de la Neus, la Isabel, l’Albert, l’Amparo, tots i totes persones importants que viuen i treballen en un anonimat constant...

La sentiu...? La sentiu...? Sentiu els somnis que encara brollen dels homes i les dones que mantenen un diàleg profund i fecund amb les pissarres, els ceps, les oliveres...?

Ho hem pogut compartir i aprendre durant quatre dies perduts en la cronologia d’un curs que comença amb la mateixa feina, potser complicada una vegada més per la deixadesa i l’ofec d’una administració –ara ja mundial- que oblida al poble, l’educació, les seves necessitats i les seves aspiracions bàsiques. I, com a mostra, la vergonya d’escoltar les veus que ens arriben, avui, des del Parlament democràticament escollit de les Illes o de l’estat.

Com creixerem sinó tenim escola on aferrar-nos?

Quan serem independents de tanta grisor com la que ens marca el pas en aquests moments? En quin moment els somnis esdevindran aigua de llum que puguem beure amb les mans plenes? 

Els que creiem en aquest futur i hi treballem sense defallir, dia a dia, esperem un gest, però sinó arriba el gest només ens queda la nostra perseverança, la nostra paciència, la nostra saviesa posada al servei de la millor de les causes.

Només serem quan siguem amos del nostre destí, més enllà d’aquesta independència que ens il·lusiona, sabent que aquest és el primer pas, però d’altres potser molt més difícils caldran. 

Estimem aquells que ens acompanyen i donem-lis tot allò que tenim sense esperar res a canvi. Potser aquest és la intimitat de l’acte d’educar. I nosaltres, aprenents de mestres, seguirem fent aquest camí que ens porti, pas rere pas, a una escola més lliure, més justa, més sàvia, més feliç.

Viatge a Porrera, setembre de 2013.

dijous, 19 de setembre de 2013

Com aprenem?


Com s’aprèn a l’escola? Com aprenen els nens i les nenes? Aquest misteri quotidià que fa que els infants s’impliquin, s’esforcin, s’entusiasmin i, a la vegada, adquireixin aquells recursos bàsics que els hi serviran, per sempre més, en qualsevol moment, en qualsevol espai, en qualsevol àmbit...

Diuen els entesos que transmetre les ganes d’aprendre –i les eines i els recursos per a fer-ho- no depèn de cap programa instructiu, sinó que depèn fonamentalment del clima que siguem capaços de crear a l’aula de forma continuada, del model que, de forma contaminant, visquin els infants, de la seva percepció de com s’aprèn, de com ho fa el mestre... L’exemple, esdevé de nou una peça clau. La manera que els mestres tenim de transmetre com ens acostem al saber, a l’acte d’aprendre... és la peça clau que transmet als alumnes el model per aprendre.

Aquest curs ens hem preguntat quines són les accions, activitats, maneres de fer,  actituds que, a les aules, produeixen i provoquen aquest aprenentatge en els infants. Amb les respostes hem creat això tant modern que se’n diu “núvol de tags”.


Però més enllà dels tags, ens hem adonat de la certesa de la primera afirmació: la importància de deixar preguntes obertes, de donar exemple de com aprenem els mestres i com ens apassionem per la nostra feina, d’acollir aquelles preguntes que poden ser incòmodes, de que la complexitat entri a les aules, d’aprendre sense penalitzar els nostres errors.

Tot això és el que configura una manera de fer i d’estar a l’escola i a les aules. Un respecte profund pels sentiments i aspiracions dels més petits. Aquest és el camí per consolidar aprenentatges que ens serviran sempre. 

dijous, 22 d’agost de 2013

Lectures 15

La escuela de las oportunidades, de François Dubet

Petit assaig en el qual l’autor analitza l’escola de la igualtat d’oportunitats, a partir del concepte de què és una escola justa. Anàlisi profund dels diferents aspectes que fan que una escola, com a institució educativa pública, ofereixi un context just en un context social de desigualtat. L’escola ofereix realment una igualtat d’oportunitats? L’escola pot compensar les desigualtats? Quins són els factors que ho fan possible?

Una anàlisi detallat de tots els mecanismes explícits i implícits que ho poden fer possible. Un assaig que aprofundeix en la relació entre escola i societat i el paper de la primera en la millora de la segona.

dilluns, 19 d’agost de 2013

Lectures 14

“Echar mis versos del alma” (fragments)
Blas de Otero, Hojas de Madrid con la Galerna.


¿Qué vas a escribir? Detén
la mano en el aire. Tira
fuerte de la rienda. Ten
cuidado con la mentira.

Recoge tu soledad,
concentrate. Ten valor
para decir la verdad,
aunque te cause dolor.

Escribe versos sencillos,
como Martí. Sé sincero,
como Martí. Los cuchillos
son alma de cuchillero.

diumenge, 18 d’agost de 2013

Lectures 13


Amor, ja que m’has dit que et digui què
vull, t’ho diré ben clar: contra l’horari,
el meu desig reivindica el lleure
total, i tu i el teu desig per paga,

pujar parets d’amor per tot ofici
i pintar de diumenge la setmana.

Sextina reivindicativa (Terra de Mai)
Maria Mercè Marçal

dimarts, 13 d’agost de 2013

Lectures 12

Mucho, poquito y nada
Daniel Viglietti

Si yo no cambio un poco mis fallas, mis males,
¿cómo cambiar entonces las tierras, los mares?
Si no cambio un poquito mis mañas, mis juegos,
¿cómo cambiar en algo los dramas, los fuegos?
Si no poquito un cambio mi duda, mi acaso,
¿cómo cambiar más tarde el beso, el abrazo?
Si no cambito un poco mis cauces, mis fuentes,
¿cómo he de cambiar fuera lo mío en la gente?
Si no cambio un muchito mis odios, mis miedos,
si no abro mi ternura me vuelvo de hielo.
Si no muchito un cambio mi cuerda, mi acorde,
¿cómo cantar lo nuevo, lo izquierdo, lo borde?
Si no apoco lo mucho que pierdo, que hiero,
¿cómo darle esperanza al te amo, al te quiero?
Si no amucho lo poco que tiene mi gente,
¿cómo evitar que al canto le asome lo urgente?
Mucho, poquito y nada deshojo la vida
y ella nunca responde, la desentendida.
Mucho, poquito y nada, contraflor al resto,
tenemos que ir cambiando.
Mucho poquito y nada, contraflor al resto,
tenemos que ir cambiando este cambio nuestro.

diumenge, 11 d’agost de 2013

Lectures 11

Lento pero viene
Lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene

hoy está más allá
de las nubes que elige
y más allá del trueno
y de la tierra firme

demorándose viene
cual flor desconfiada
que vigila al sol
sin preguntarle nada

iluminando viene
las últimas ventanas

lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene

ya se va acercando
nunca tiene prisa
viene con proyectos
y bolsas de semillas
con ángeles maltrechos
y fieles golondrinas

despacio pero viene
sin hacer mucho ruido
cuidando sobre todo
los sueños prohibidos

los recuerdos yacentes
y los recién nacidos

lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene

ya casi está llegando
con su mejor noticia
con puños con ojeras
con noches y con días

con una estrella pobre
sin nombre todavía

lento pero viene
el futuro real
el mismo que inventamos
nosotros y el azar

cada vez más nosotros
y menos el azar


lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene

lento pero viene

Mario Benedetti

divendres, 9 d’agost de 2013

Acatar o no la llei

Tenim la sort que, en les nostres realitats paral·leles (em refereixo a la situació educativa en les comunitats properes, entre elles les Illes i el País Valencià), podem observar comportaments que, perquè toquen aspectes molt preuats per nosaltres com són la llengua i la cultura catalanes, ens donen una perspectiva critica molt interessant.

Aquest estiu hem tingut la notícia que el govern de les Illes ha expedientat a tres directors d’escoles públiques de Menorca per aplicar de forma diferent a l’oficial el famós decret del trilingüisme que, com tothom admet menys els que l’han dissenyat, està pensat no per aconseguir que els nins illencs coneguin les tres llengües sinó per fer que el català que s’hi parla, deixi de ser una llengua d’ús habitual i passi a parlar-se en la intimitat d’on no hauria d’haver sortit mai. I si pot ser que desaparegui. Només els hi falta que s’inventin un nou nom com els pseudo-intel·lectuals i polítics espavilats de l’Aragó.

Quina posició cal prendre davant d’aquest fet? En principi sembla que hi ha una desacatament de la llei. Per tant, la proposta de l’executiu balear és coherent amb un estat de dret ja que el compliment d’una normativa en una democràcia és obligat. Estem segurs? Els qui hem lluitat i seguim lluitant per una normalitat del català a l’escola, vistos els recursos, projectes, lleis que hi atempten, minoritàriament, però que no descansen.... veiem la situació del català a les escoles de les illes, igual que ho vam fer amb la situació al país valencià, amb molta preocupació.

És lícit, en aquest cas, la desobediència civil, o la desobediència educativa? I si ho és en aquest cas, ho és en altres aspectes? En el nostre país si posem una pancarta a les portes de l’escola defensant l’escola en català, es fa amb tota normalitat, fins i tot és aplaudit per la conselleriao l’ajuntament de torn. Una altra cosa és la postura de la Delegació del govern central.. Si se’n posa una contra les retallades, la situació no és la mateixa i, sinó, vegis les instruccions que va donar l’ajuntament de Barcelona a les seves brigades per netejar les façanes de les escoles dies abans de les darreres eleccions. Cap pancarta reivindicant la llengua a l’escola va ser retirada, mentre que les altres, en el cas que fos possible, van ser arrancades literalment dels seus suports.

Vam acatar durant la dictadura a les normatives burocràtiques i administratives que ens imposaven a l’escola? No solament en els aspectes de la llengua, la qual cosa va donar lloc a espais semiclandestins de resistència a les normatives oficials; també en altres aspectes organitzatius, de gestió, de participació de les famílies o de gestió i concreció del currículum.

És clar, en la dictadura sí, però en democràcia no s’hi val. Però tampoc s’hi val en relació a la llengua en les escoles de les illes?

Fa dos anys quan des de l’escola es va interpretar, exercint responsablement la nostra autonomia, la normativa que regulava el Suport Educatiu Personalitzat, tot i tenir un informe favorable de la inspecció que en cap cas no s’acomplia l’esperit i les finalitats d’aquesta normativa, la conselleria ens va obligar a “acatar” i a fer-ho com es manava des de dalt.

La Conselleria és conscient de quantes normatives no es segueixen a les escoles? En el cas que es perdin tots els contenciosos que es tenen amb el govern de l’estat sobre els programes d’immersió i el tractament del català a l’escola, ens obligarà a acatar la llei estatal? Quin és el límit de la flexibilitat que fa que un sistema sigui més ric i innovador i pugui treballar per una qualitat real?

L’administració a més, té uns sistemes de control tant burocràtics, que permet o fa la vista grossa davant d’un incompliment, a condició de que en els papers oficials consti el contrari. Així ho manifestàvem en temps de persecució del català a l’escola. I ara, en el nomenat conflicte del SEP, alguns directors em manifestaven que omplien els papers oficials com si es fes segons la normativa i, després, internament feien el que creien més convenient. Estic segur que amb la permissivitat d’alguns inspectors.

Tot això es solucionaria si la confiança en el funcionament responsable dels centres, l’autonomia de decisió i la flexibilitat fossin aspectes claus del seu funcionament. Però, mentre l’educació i l’escola estigui en mans d’interessos polítics i partidistes, sigui objecte de reivindicació ideològica, en comptes d’un servei públic que ha de funcionar amb professionalitat i es vulgui un sistema uniforme, que vol dir desigual i desequilibrat, no ho podrem pas solucionar.

Segons la Conselleria, què haurien de fer els directors de les escoles de les illes davant d’una normativa que atempta contra la supervivència del català? Què farien ells, si es trobessin en aquesta situació i haguessin d’acatar una normativa com aquesta?

Ja no pregunto res més, que és estiu i és temps de vacances.

dimecres, 7 d’agost de 2013

Lectures 10

L’UNA COSA O L’ALTRA

Val més caure en un pou
que dur el càntir a la font. Val més
morir en un bosc cremat
que estar a l’ombra d’un salze.
Tot reprèn
significat com més una gran boira
bolca els sentits.
No esborris
les paraules antigues.
Fes per manera, sobretot,
de retornar a les deus.

Joan Vinyoli, Vent d’Aram.

Lectures 9

Pensando en el futuro de la educación. Una nueva escuela para el siglo XXII (atenció! No m’he equivocat!). Obra col.lectiva.

En aquesta obra col.lectiva, destaco els articles de José Gimeno Sacristán, “¿Porqué nos importa la educación en el futuro? ”. Juan Carlos Tedesco, “Escuela y Sociedad en el siglo XXII”. Francesco Tonucci,


El alumnado en la escuela del mañana”. Miguel Angel Santos Guerra, “Adelantarse al futuro: agripamientos del alumnado”. Jaume Martínez Bonafé, “En la escuela, el futuro ya no es el pasado, o sí. Nuevos currículos, nuevos materiales.”

Mirades a l’educació en el futur que ens poden donar moltes pistes del què cal fer en aquests moments.

Lectures 8

Quan?

Negra nit del desconsol,
sang negra de la recança,
llàgrimes negres del dol.

¿Quan, enmig de la negror,
veuràs una clariana
i, voltada de blavor,
una estrela sobirana?

Narcís Comadira, Lent

dijous, 1 d’agost de 2013

lectures 7

Wonder, de J.M. Palacios.

Un best seller que explica la història d’un nen que per unes circumstàncies concretes –una mena de síndrome que li provoca una malformació de naixement- s’incorpora a l’escola alguns cursos més tard que la resta d’infants. Diferència, acceptació, tolerància, respecte, cooperació, bellesa, amistat... Les reaccions dels companys, de les famílies, el paper dels mestres... Tot plegat una lectura que val la pena no perdre’s i comentar. Lectura adient també per a nois i noies preadolescents, en plena lluita per la imatge pròpia i la inclusió en la tribu.

El relat molt rodó, tot acaba molt bé malgrat les dificultats, cosa que potser no sempre passa. Malgrat això, val la pena llegir-lo.

dimecres, 31 de juliol de 2013

Dret a escollir i independència

Des de fa un temps les reflexions sobre aquests dos conceptes acaparen els posicionaments de polítics, intel·lectuals, homes i dones de la cultura i del carrer, entre els quals em considero.

No aportaré gaires arguments al marge dels que segurament ja heu sentit. Però em ve de gust posicionar-me i per això he escrit aquesta entrada, en ple mes d’agost, potser per sortir de la pressió que la calor provoca a les nostres vides en aquests dies.

Primer, el dret a decidir. Inqüestionable. Tot demòcrata l’ha d’acceptar, en els termes que sigui, amb les condicions que es vulgui. Però és inqüestionable. Manifestar-se sobre què vols ser, és un dret humà i dels pobles inalienable que cap constitució, govern, administració, partit polític o llei ha de poder impedir.

En segon lloc, el posicionament respecte l’estat. Sóc dels que pensa que, en termes absoluts, la independència no és solució a priori de res. Sóc dels que defensa una canvi de paradigma social per aconseguir una societat molt més equitativa, igualitària i justa. I tothom admetrà que, un govern català no ho garantirà d’entrada: en la lluita pel poderi entre els partits independentistes hi ha qui defensa l’actual model social, desigual, segmentat, i qui proposa models econòmics política i socials diferents. Per tant, amb la independència no tenim garantia de res, i si veiem qui lidera en aquests moments el país i som conscients de les polítiques socials, educatives i culturals que proposa, no podem ser gaire optimistes.

Sóc conscient, a més, que hi ha qui defensa la independència per un interès gens solidari amb la resta de pobles o nacionalitats de l’estat. Poden ser una minoria, però hi ha qui pensa no en la necessitat d’equilibrar les compensacions territorials sinó en suprimir-les absolutament. Pensa que Catalunya pot esdevenir una potència mundial, petita però poderosa, al mateix nivell que ho està exercint Alemanya. Les comparacions que alguns economistes i polítics han fet, van en aquesta línia, encara que, repeteixo, puguin ser una minoria.

Dit això, i tornant al punt de vista de la democràcia i dels drets inalienables dels pobles, crec que, en aquests moments, la independència és la millor solució.

I per raons sobretot democràtiques i d’exercici de la llibertat dels pobles. Les relacions entre Catalunya i Espanya pateixen una greu desigualtat a favor de la segona. No solament això, sinó també –i crec que és el que ens fa més mal- hi ha un profund i creixent menyspreu cap a tot el que arriba d’aquí. La part espanyola no és conscient dels beneficis que aporta la part catalana: econòmics, culturals, lingüístics, socials... I la menysprea constantment. No hi ha cap reconeixement sincer, efectiu i real d’aquesta realitat que representem. Constantment se’ns presenta el nostre país com insolidari, provincià i egoista, quan la realitat ens demostra tot el contrari.

Ens imaginem una parella, que no s’entenguin des de cap punt de vista, i a més sigui ella la que aporti més capital humà a la seva existència, i que ell no li sembli bé el divorci? Ve a ser una cosa semblant. L’expoli és constant i el menyspreu també.

Hi poden haver altres solucions? Potser sí i jo sóc els que defenso una pàtria sense fronteres i un món sense banderes ni exèrcits. Però la realitat actual ens porta a la certesa que necessitem una separació, potser temporal, potser definitiva.

La única cosa que ens podria fer canviar de parer és un canvi en les actituds i els fets de l’altra part. Però per poc que observem el que passa i intentem aprofundir-hi, ja hem vist que la cosa s’enterboleix i empitjora.

Per això, en aquests moments, em declaro pel dret a decidir i favorable a la independència,  amb l’esperança i la seguretat de que aconseguides aquestes fites, el més important encara restarà per fer.

Lecures 6

Si tingués les robes brodades del cel,
teixides amb llum d’or i plata,
les robes blaves i grises i fosques del cel,
de la nit, del capvespres i de la llum,
m’agradaria estendre aquestes robes sota els teus peus:
Però, com que sóc pobre, nomes tinc els meus somnis;
he desplegat els meus somnis sota els teus peus;
trepitja suaument, perquè ho fas sobre els meus somnis.

W. B. Yeats


Poema de William B. Yeats citat en el llibre de John Irving, La dona difícil, traduït lliurement de l’original anglès. El poema original “Cloths of Heaven”, del llibre The Wind Among the Reeds (1899), diu: Had I the heaven’s embroidered cloths, / Enwrought with golden and silver light, / The blue and the dim and the dark cloths, / Of night and light and the half-light, / I would spread the cloths under your feet: / But I, being poor, have only my dreams; / I have spread my dreams under your feet; / Tread softly because you tread on my dreams.

dijous, 25 de juliol de 2013

Lectures 5

Vinc de molt lluny i vaig lluny encara
que m'empenyen designis de goig i llum
1.
Vinc, i el vent de tants anys m'ha colrat la cara,
però duc la flama als ulls.
No hi ha cap recança que m'aparti del meu llarg camí
tot el que vull és davant meu
i el temps m'acull al seu llit.
Vinc a dur-te amb la veu un cant d'esperança
si amb mi el vols compartir.
Tot el que m'espera és el misteri d'un gran mar llunyà
i un horitzó sempre distant
que amb tu serà molt més clar.
Vinc de molt lluny i vaig lluny encara
ple de somnis i llum.

Miquel Martí Pol
Temps de revoltes (Lluís Llach)
1

dilluns, 22 de juliol de 2013

Lecures 4

COMO TU

Así es mi vida, piedra, como tú.
Como tú, piedra pequeña;
como tú, piedra ligera;
como tú, canto que ruedas
por las calzadas y por las veredas;
como tú,
guijarro humilde de las carreteras;
como tú,
que en días de tormenta
te hundes en el cieno de la tierra
y luego centelleas
bajo los cascos y bajo las ruedas;
como tú, que no has servido
para ser ni piedra de una lonja,
ni piedra de una audiencia,
ni piedra de un palacio,
ni piedra de una iglesia;
como tú, piedra aventurera;
como tú, que tal vez estás hecha
sólo para una honda,
piedra pequeña y ligera...

Leon Felipe

divendres, 19 de juliol de 2013

Lectures 3

Crear hoy, la escuela del mañana, de Richard Gerver.

Magnífica reflexió, des de la pràctica i l’experiència de l’autor, dels problemes de l’escola actual i de com es poden millorar i canviar les coses si ens ho proposem. Una visió qualitativa, trencadora de la realitat, que posa en qüestió molts aspectes que estan massa presents a l’escola. Aspectes que hem anat reproduint i que han perdut el sentit pel qual van estar dissenyats o pensats.


Basada en la seva experiència a l’escola Grange al Regne Unit, les reflexions tenen el valor d’explicar com la utopia pot ser possible quan el que ens importa realment són els aprenentatges dels infants i el funcionament de l’escola en funció de les necessitats de la societat del futur.

lectures 2

Educar en el asombro, de Catherine L’Ecuyer.

Un llibre magnífic adreçat a tots aquells que vulguin reflexionar sobre l’escola, l’educació i aquells aspectes educatius quotidians que poden convertir l’experiència dels infants en una font d’aprenentatge o en un camí cap a l’avorriment i la frustració.

Educar en el asombro –la sorpresa, sembla que ho traduiríem- reivindica la passió per aprendre que tenen els infants i la importància que té per ells i pels seus aprenentatges que la conservin i l’estimulin.