diumenge, 28 de febrer del 2010

Temps de pactes (2)

Malgrat el que deia en l'anterior post, també penso que alguns aspectes no poden ser objecte de pactes. A veure... com pactarem que l'escola privada segueixi sent segregadora de l'alumnat i la pública aculli tota la diversitat? Quin pacte ho sancionarà? O que els recursos es distribuiran de forma homgènia sense atendre a les necessitats diferents de cada escola, de cada família, de cada alumne?

L'educació és una opció ideològica, en la qual cal tenir en compte la visió que tens del món i de la societat: per quina societat treballes? Per una societat segregadora, competitiva, accelerada, que no valora la persona i només té en compte el nivell de consum i l'estatus social? Una societat que vol el seu progrés a costa del progrés dels altres? I això com ho podem treballar des de l'escola?

La dreta vol deixar l'escola sota les lleis del mercat: res d'escola pública i, si més no, res d'inversions compensatòries a l'escola pública. L'escola de l'excel.lència per la dreta és una escola de privilegiats en la qual encara aprofundirem més en la fractura social.

Per això, amb els pactes hi hem de creure fins a cert punt. És clar que si, com a mínim, l'administració no hagués de col.locar als funcionaris del partit...! Potser llavors seria possible posar una mica de seny als actuals problemes i buscar bones solucions que abordin les causes dels problemes reals i deixar d'actuar només sobre els símptomes.

Temps de pactes

D'entrada crec que els pactes educatius són necessaris per tal de donar estabilitat al sistema educatiu, a l'escola, a la feina dels mestres... Però, també penso, que en el nostre país, els pactes segueixen sent paper mullat, instruments de debat electoral i, al final, boumerangs que es tornen cap els signants.

A Catalunya varem signar un pacte i , continuament, és posat en entredit pels partits i els sindicats signants i no signants. És reinterpretat i és objecte de litigi. No n'hi ha prou amb signar un pacte sinó que cal una administració diferent i això, mai és objecte de cap pacte. Es reforma l'educació cada cinc anys però l'administració i la cultura dels partits respecte a l'administració educativa es manté funcionant amb les mateixos paràmetres.

És una política que segueix col.locant als que tenen carnet en els llocs de decisió, per sobre de les persones expertes, que en saben, que no es deixen portar pel curt termini electoral. M'ho expliquen els companys d'Osca aquest cap de setmana en que els visito. Càrrecs en mans de membres del sindicat proper al govern autonòmic que no han estat quasi mai a una escola... i són els que decideixen la política concreta educativa. Els hi dic que, aquí, fa temps que passen conses semblants.

Els pactes en educació que ens anuncia el govern central, encara són més preocupants. Són pactes en els quals d'entrada només hi participen els partits polítics: bé el pp i el psoe. Poca cosa aconseguirem amb aquest plantejament. Llegeixo propostes surrealistes, com per exemple que els alumnes que no superin l'avaluació de sisè de primària hagin de fer un curs més: el sisè plus.

Seguim oferint pegats a problemes profunds. Receptem el mateix que ha causat el fracàs, per intentar una cura paliativa i tranquilitzar, a aquestes alçades, ja no sabem a qui.

A Osca bon amibent treballant amb els mestres tot el que té a veure amb el temps. El temps de la qualitat, el temps de les persones, el temps dels aprenentatges. Treballant en entorns difícils però amb la voluntat i constància dels que no clausiquen per aconseguir una millor escola. Malgrat totes les pressions i dificultats externes. Gràcies, companys de l'EVA (Escuela de Verano) per convidar-me a compartir un matí amb vosaltres.

divendres, 26 de febrer del 2010

Contradiccions

Una mestra que ha vingut a la presentació d'avui m'explica que està a l'educació infantil d'una escola pública i que, abans treballava amb un ritme molt més adequat als infants, sense les presses pels resultats, atenent a les seves necessitats... Que en els darrers temps, degut a la pressió de mestres noves que han entrat i que van per feina, els hi preocupa el rendiment, etc., combinat amb una actuació de l'equip directiu en la mateixa direcció, s'ha sentit absolutament questionada en els seus plantejaments. Està una mica desanimada, perquè veu que la modernitat ens porta un replantejament d'aspectes que no afavoreixen una educació més a l'abast dels infants.

Una altra mestra m'explica que la lectura del llibre l'ha emocionada. Que se sent identificada amb els plantejaments i que el cor li diu que les coses han d'anar per aquí. S'ho han replantejat a nivell d'escola i volen caminar en una direcció de replantejament educatiu a fons.

A les presentacions venen gent que se sent identificada amb les propostes del llibre sobre l'educació lenta, però que estan en situacions diferents. Educadores d'escoles bressol, aplaudeixen moltes afirmacions. Mestres de secundària manifesten les dificultats que veuen. Molts parlen de que el professorat és el primer resistent al canvi, perquè els hi produeix inseguretat o por o incertesa.

Els debats de les presentacions em donen molta informació del pols de l'educació del nostre país. Tant de bo iniciem un moviment que vagi canviant la cultura del temps a l'escola i de la seva qualitat.

dijous, 25 de febrer del 2010

La figuera

L'amic Paco explica el cas de la figuera per il.lustrar la seva idea de l'educació del temps just, és a dir, de l'educació lenta.

Les figues, a partir d'una data, que depèn de la figuera, del lloc, del clima de cada any, de l'aigua... van madurant-se de forma progressiva. I cada figa madura al seu temps, quan ha rebut la seva quantitat d'aigua, sol, escalfor que necessita... No ho fan mai al mateix temps.



Els pagesos, que són molt espavilats, saben que les primeres figues són les més cares i per tal d'accelerar la seva maduració injecten una gota d'oli a la base de la figa, que fa que acceleri el seu procés maduratiu. D'aquesta manera s'aconsegueixen més figues abans d'hora, amb la qual cosa el rendiment augmenta.

Però hi ha un problema: el gust se'n ressenteix. Les figues madurades artificialment no aconsegueixen el mateix gust ni aroma.

Sense comentaris. Gràcies Paco.


dimecres, 24 de febrer del 2010

Nit d'atzar, dos poemes

Nit amb joia als ulls, nit més enllà de la nit!



Carles Riba


















Amor: aleja mi ser
de sus primeros escombros,
y edificándome, dicta
una verdad como un soplo.
Después del amor, la tierra.
Después de la tierra, todo.


Miguel Hernández (100 anys!)

dimarts, 23 de febrer del 2010

Educació i espai

Ahir, l'Agenda 21 escolar va organitzar un acte a l'escola sobre arquitectura i pedagogia.

Claus Jensen, pedagog, antropòleg, estudiós dels espais educatius ens va parlar de la relació entre espai i educació, la interrelació entre els dos aspectes, la necessitat que els projectes arquitectònics tinguin com a punt de referència els models educatius. Com des de l'espai es pot parlar de flexibilitat, obertura, invitació, participació, democràcia... O tot el contrari.

A l'escola hem patit aquesta relació en la construcció del nou edifici. I en primer lloc, hem patit la manca d'orientació educativa dels criteris de construcció de la Generalitat de Caytalunya, pensats per una escola del segle XX. Ja sabem que introdueixen el cablejat i les connexions a internet, però aquestes connexions no modernitzen els projectes. Les aules segueixen sent tancades, l'espai no facilita gaire la comunicació, hi ha pocs espais "no formals"...

Tenim una bona escola, però hagués pogut estar millor encara. Sobretot si darrera el projecte arquitectònic hi hagués un projecte educatiu, uns criteris educatius... Sabem que el factor humà pot transformar el pitjor espai. I que el clima en una escola depèn fonamentalment de la capacitat de les seves comunitats de generar confiança, cura, flexibilitat, respecte...

La sostenibilitat que demanem als edificis es sosté perque hi ha una política educativa estratègica a mig i llarg termini, no solament en cadascun dels centres, sinó fonamentalment en els organismes de l'administració. Les decisions que prenem avui van condicionant el demà. De vegades sense adonar-nos.

dilluns, 22 de febrer del 2010

ESPRIU


Al 1969, tenia 16 anys acabats de fer, a un Bibliobús d'Omnium Cultural, instal.lat a la plaça de Sant Joan a Lleida, vaig comprar-me la primera edició de les obres completes de Salvador Espriu.

Espriu, escoltat primer amb la música de Raimon, i després amb la seva veu pròpia m'ha acompanyat durant tots aquests anys al costat de García Lorca, Benedetti o la Marçal. Entre d'altres és clar.

He pensat sovint que hem estat injustos amb la seva obra. Potser perquè la seva proposta anava més enllà d'un nacionalisme provincià, potser pel seu cant tant simple i hermètic a la vegada, o la seva veu tan clara i a la vegada humil, quan creia que calia dir les coses pel seu nom.

Recordo també les paraules que ens va adreçar als mestres de Catalunya a una Escola d'Estiu dels anys 70. Són paraules dignificadores d'una professió que ell estimava profundament.

Avui, aniversari de la seva mort, molts pocs llocs han recordat aquest fet. Com a contribució dels homenatges que mereixeria us transcric un dels seus poemes cívics:

M'HAN DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA ESTIMADA EUROPA

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!
Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,
que un savi esguard veié prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.


Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.

diumenge, 21 de febrer del 2010

Passejada en blanc

Passegem en blanc per les muntanyes de Núria. El Pic de l'Àliga és un bon objectiu, abastable, que permet una caminada esplèndida, en un paisatge impecable -només hi resten les petjades que hi anem deixant.

Camins per la llum, el fred, els colors, les textures... El vent en un moment ens talla l'alè i ens refreda les galtes i les orelles.

La mirada es perd en els horitzons, les muntanyes -Montserrat i Montseny al fons- i en aquells espais més propers.

Lentitud en el caminar, pau i silenci en l'espai... Temps i espai que imaginem per uns moments possibles i diferents de com són al final de la Vall, al final de les Valls, a la ciutat...

Deixaré la ciutat que em distreu de l'amor... com diu Salvat Papasseit. I tornarem a la ciutat on ens hi porta l'altra vida quotidiana... Ens anem de la Vall amb la imatge del primer sol del matí a sobre les muntanyes nevades:



Només per dir-vos com és la boca d'ella, com la neu rosa als pics quan surt el sol. (Salvat Papasseit).

dissabte, 20 de febrer del 2010

Kairos


La imatge de Kairos, la van trobar a Trogir , Croàcia, a la cuina del convent de les Benedictines. Es mostra en un baix relleu de marbre del segle 3 aC. Kairos és un home jove, corrent. Aquest baix relleu es conserva al Museu Municipal de Trogir.

Aquesta història me la va explicar en Jordi un dia parlant de la lentitud. Gràcies.

Només hi ha un altra representació del Kairos grec. També l'hem reproduït en aquest bloc.

divendres, 19 de febrer del 2010

Vivim en el temps de la lentitud?

Les companyes de l'escola Els Alocs, em van obsequiar amb aquest text de Miquel de Palol (El Testament d’Alcestis, 21 d’octubre de 2005. Pàgina 345. Us el reprodueixo textualment...


..Atenció a les tradicions, coneixement, llums i ombres de l’esperit, atenció als enganyosos aires del temps! Només una cosa s’ha calmat: vivim en un tòpic il·lús on dorm la clau de l’estupidesa moderna. Tothom diu, temps de vida frenètica, i jo dic, en absolut. La vida frenètica és la de XVIII, quan la gent als vint anys en fa vuit que treballen i ja tenen quatre fills, i als trenta, a punt de ser avis, són mestres en la seva feina i en saben més de la vida que avui qualsevol als cinquanta, o ja són morts. Allò sí que era una vida frenètica, una existència enlluernant, accelerada, sense ni respir, i gràcies a això intensament viscuda i respirada. Una vida trepidant és viure en vuit anys el triomf d’una república sobre una monarquia, dos canvis radicals de govern, dues revoltes, una guerra civil i l’adveniment d’una dictadura, no pas haver d’esperar-ne cinc a la mort del dictador per aconseguir el que cinquanta anys enrere només n’havia costat un, no pas veure’n passar trenta amb la centèsima part dels canvis substancials que es permeten els ciutadans lliures de qualsevol altre país en qualsevol altra època passada. Vivim un dels temps més lents, anquilosats, vacus i ensopits de la història, un temps d’exèrcits de paràsits socials, joves poetes de quaranta anys, vedells d’escorxador, obesos de físic i de ment, carxofats hores davant de pantalles d’ordinador plenes de lilaines.



Miquel de Palol

dijous, 18 de febrer del 2010

Encara, la llibertat d'expressió

Al País Valencià segueixen pintant bastos i sobretot encaminats a sancionar tots aquells mestres que es destaquen per la defensa d'un ensenyament en valencià i en contra de les nefastes polítiques de la Conselleria d'Educció. Ara li ha tocat el torn a José Luis Santiago, que té vint dies de suspensió de funcions per una falta greu de 'desconsideració als superiors' ja que va penjar de cap per avall la foto del conseller. Aquest professor va actuar d'aquesta manera durant les protestes contra la política educativa i contra l'obligatorietat d'ensenyar Educació per la ciutadania en anglès. Durant tot el temps de la sanció les protestes continuaran.

dimecres, 17 de febrer del 2010

L'art de la vida

En el llibre l'art de la vida, Zigmunt Bauman ens fa una reflexió sobre la felicitat. Ens alerta de que, en un món abocat al consum i que constantment l'identifica amb ser i benestar, la meitat de béns crucials per a la felicitat humana no es venen a les botigues ni tenen preu al mercat: amor, amistat, els plaers de la vida familiar, la satisfacció de tenir cura de les persones estimades, l'autoestima de la feina ben feta, l'estimació, la solidaritat, el respecte als nostres companys de feina i a totes les persones amb qui ens relacionem; diu que tampoc no hi trobarem la manera d'alliberar-nos de les amenaces de desconsideració, menyspreu, rebuig i humiliació.



Quin és el futur que ens planteja aquesta societat de consum? Quina oferta ens fa de felicitat que només aporta frustració? El PIB d'un país no recull els índexs de felicitat de la seva població, només aquells indicadors que, precisament, no afavoreixen i potser fins i tot dificulten que la felicitat sigui un bé universal.
Quin progrés ens ofereix com a model? Quines conseqüències té aquest fet per a l'educació i l'escola?

dissabte, 13 de febrer del 2010

Contradiccions a la nostra societat

Que la societat és contradictòria ja ho sabem. Però de vegades no ens adonem de com ho és en relació a l'escola.

Dos exemples polèmics. El primer és el canvi respecte al significat d'un dels aspectes bàsics del procés d'educació / socialització dels infants. Els infants, com a infants que són, sempre ho han volgut tot i immediatament. És amb el procés educatiu / socialitzador que, tant des de la família com des de l'escola, els nens han après que no ho poden tenir tot i que per aconseguir una part del que volen han de treballar i esforçar-se. Aquest aprenentatge els transferia a la vida adulta. Però la gran contradicció en aquests moments, és que són precisament els adults els que també ho volen tot i de forma immediata -puguin o no aconseguir-ho. Què fer des de l'escola davant d'aquesta situació?

I el segon exemple. S'ha criticat a l'escola pel fet d'abandonar la cultura de l'esforç. Però qui ha abandonat a qui? En una societat en la qual a través dels mitjans de comunicació de masses, de la publicitat, de la tecnologia, continuament se'ns diu que l'ideal de la felicitat -i el consum- és aconseguir objectes materials que et possibilitaran fer les coses amb menys esforç... Quina cultura de l'esforç hem de treballar des de l'escola? Una escola que intenta buscar aquest desllorigador, a partir de reivindicar el desig i la motivació com a mecanismes que ens portaran a l'esforç? I que, per aquest fet, és criticada per no buscar l'esforç a través de la disciplina, l'obligació o el càstig. En allò que la societat ha fracassat es busca de nou culpables a l'escola.

Un flac favor se'ns fa a la idea de que societat, escola i educació, són elements que han d'estar íntimament relacionats.

dijous, 11 de febrer del 2010

Debats de la lentitud

Segueixo fent presentacions del llibre "Elogi de l'Educació lenta". L'assistència és considerable i torno a agrair des del Blog aquesta acollida que ha tingut la proposta de reflexió.

En els debats es produeix una coincidència en molts aspectes: en l'anàlisi del tractament del temps a l'educació, amb la necessitat de buscar una nova perspectiva per tal d'analitzar-lo... Els mestres coincideixen amb les reflexions generals, i també acostumen a coincidir en que és molt difícil canviar el funcionament quotidià de les escoles. Saben i diuen que a l'adminsitració hi ha moltes resistències, però que els mestres també formem part de vegades d'aquesta resistència i por al canvi.

Les famílies situen el debat en els aprenentatges. No estan convençuts que canviar el ritme suposarà que els nens aprenguin millor i dubten d'aquesta proposta. Tenen la pressió incorporada de que els seus fills i filles no poden perdre cap tren. Després al final, es pregunten que passarà quan vagin a un centre educatiu que no respecti aquest ritme més tranquil.

Però quan obrim debats no pensem que tenim la resposta a tot. Els debats ens obliga formalment a buscar noves respostes i potser a formular noves preguntes. Aquest és el gran mèrit de les reflexions i els debats oberts, fets sense cap pretensió de dogmatisme.

Que l'educació s'ha de millorar és evident. Què ho hem de fer a partir de la reflexió i replantejament de molts aspectes que, potser, estant molt incorporats a la nostra quotidianeitat, també. I no renunciar a les grans preguntes: quines intencions ens mouen? En quina societat ens emmirallem? Quin ciutadà volem formar?

dimecres, 10 de febrer del 2010

Un record trist

Avui fa cinc anys que va morir el meu pare i, de cop i volta, el seu record se m'ha fet present. La pèrdua de les persones que estimes fa més evident la pròpia finitud. I el que més he trobat a faltar amb la seva desaparició i la de totes les persones properes que s'han mort és la impossibilitat de tenir una altra conversa, una nova conversa, fins i tot, una darrera carícia.

"Ni que només fos per sentir el frec d'una preséncia..." que canta en Lluís Llach.

No cal lamentar-se perquè comportaria no acceptar la pròpia naturalesa. Però fer viu un record, encara que sigui amb l'excusa d'un aniversari, ens ha tocar de peus a la terra i ser més responsables de la nostra limitada existència.

dimarts, 9 de febrer del 2010

L'educació de qualitat. Com ens traeixen les paraules.

Les paraules de vegades ens traeixen els missatges i les paraules. Per això val la pena ser curosos i matisar, sempre que es pugui, les nostres afirmacions.

Dir que la nostra escola està en construcció, indicar un cert grau de provisionalitat en el projecte, per algunes persones és un símptoma positiu ja que pensen que aquest fet li dóna dinamisme, il.lusió i fa possible que l'equip docent s'engresqui en la definició progressiva de tot el projecte. Estar en construcció per algunes d'aquestes persones té el perill de que, algun dia, la construcció s'acaba... i què passa llavors? Que tot torna a la rutina, a l'estabilitat i s'acaba la il.lusió i l'engrescament. Per d'altres, és un mot negatiu ja que aquesta provisionalitat pot provocar improvisació i errades per la falta d'experiència.

Però el cert és que estem construint el projecte. Tanmateix, ara ja no parlem tant de construcció, com de creixement. En cinc anys i mig, algunes coses tenim realitzades i alguna experiència comencem a acumular.

Explicar el projecte amb convenciment, perquè ens el creiem, no suposa cap mena de confoisme, ni conformisme. Estem contents de poder treballar per fer possible una bona escola pública. I en aquest camí no ens comparem amb cap escola del barri. Totes tenen el seu projecte i intenten amb el seu equip i amb la seva comunitat fer possible una escola que respongui a les més altes exigències d'aprenentatge de tot l'alumnat. A la Jornada que varem fer a la Sedeta amb el Sagrada Família i el Jovellanos, així vaig manifestar-ho no solament jo, sinó també un representant de l'AMPA de l'escola.

Treballem cada dia perquè aquest tram educatiu dels 3 als 12 anys tingui la màxima qualitat. I quan diem qualitat vol dir que treballem perque tots els nens i nenes de l'escola surtin als 12 anys, havent desenvolupat al màxim les seves capacitats individuals i col.lectives. Moltes famílies ens pregunten el què passarà quan el seu fill o filla vagi a un institut que no segueixi el mateix model pedagògic. Estic convençut que els nostres alumnes tindran una bona preparació que els hi permetrà treballar, sempre que segueixi un bon acompanyament per part de les famílies, amb noves i diferents maneres d'aprendre.

Segurament, els nens i nenes del Fructuós no sabran les mateixes coses que els alumnes d'altres escoles públiques i privades. I tots hauran d'adaptar-se a la realitat de la ESO amb més o menys recursos i dificultats. Alguns trobaran el seu camí i d'altres potser no encaixaran en un altre sistema. Però això pot passar sempre, en tots els casos, en totes les escoles i en tots els instituts. I la nostra obligació passa per prendre decisions el màxim de responsables i reflexionades. A això no podem renunciar-hi.

Fer una escola pública, de qualitat, és un tasca complexa, que intentem fer-la amb la implicació de tots i de tothom. Amb moltes hores i molta feina. Per això crec que no ens hem de deixar enlluernar amb paraules que, en definitiva, se les pot endur el vent. Treballem, impliquem-nos, confiem, posem el nostre petit gra de sorra per fer-ho de forma conjunta. L'educació de qualitat no és responsabilitat només de l'escola, sinó de tota la comunitat.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Que aprenen els nens a l'escola?

Les escoles que hem renunciat de forma radical a no tenir la guia dels llibres de text, constantment ens plantegem si el què els nens aprenen, és tot allò que cal saber. Ens ho preguntem els mestres i s'ho pregunten les famílies.

Les escoles públiques que fem l'opció de fer una escola de tots per a tots, tenim un altre dilema: els nens i nenes que responen molt bé des d'un punt de vista acadèmic, tenen tot el què necessiten?

Les escoles que volen educar compaginant educació i instrucció, i fent una aposta per tal que els nens trobin sentit a allò que han d'aprendre, han de prioritzar, triar i escollir. Ho fan de manera correcta?

Quan parlem del què aprenen els nens i les nenes, en un context d'escola pública i amb la voluntat de que tothom sigui educat, aquests tres dilemes són claus i cal donar-lis resposta de la millor manera possible, amb el màxim consens i comunicant aquestes decisions al conjunt de la comunitat educativa.

Les escoles novelles que treballen amb decisions d'aquesta mena tenen una situació de tranbquil.litat mentre estan a l'educació infantil i de pressió progressiva a l'educació primària. A l'educació primària també hi hem de donar resposta. Aquest és un dels reptes actuals d'aquestes escoles.

diumenge, 7 de febrer del 2010

Reflexió sobre el decret d'autonomia

El decret d'autonomia que ens ha presentat el Departament d'Educció té bones intencions. Pot fer possible un nou marc de funcionament a les escoles que faciliti els projectes de qualitat.

Però, en primer lloc, caldria fer una profunda retallada al decret i treure totes aquelles coses innecessàries que no afavoriran aquesta nova cultura que cal transmetre a les escoles. És absurd que un decret que vol dinamitzar l'autonomia normativitzi tant. En comptes de recordar-nos tot el que hem de fer i no ens hem d'oblidar, hauria d'estimular-nos a interpretar de forma creativa totes les normatives, instruccions, decrets i lleis que ens condicionen tant el dia a dia.

En segon lloc, el Departament té dos deures claus: Revisar totes les altres normatives (recursos, equipaments, personal, formació, currículum, horaris i calendari, instruccion d'inici de curs...) per tal que facin possible també aquesta autonomia. I predicar amb l'exemple, és a dir, reformar-se en profunditat per ser els que cada dia practiquin i defensin l'autonomia acostant les seves decisions al territori, afavorint la confiança i la coresponsabilitat.

Ja sé que són deures difícils, però crec que són bàsics.

El Consorci d'Educació de Barcelona ha de donar exemple de com exerceix l'autonomia en el seu territori i com aquest exercici facilita la qualitat.

Del projecte de Decret faria les srgüents propostes, a més de la retallada:

Reforçaria amb contundència el paper del Projecte Educatiu com a garant de drets i deures de tota la comunitat educativa, i que pugui esdevenir la carta magna de funcionament de l'escola.

Situaria el Projecte de direcció com un instrument que ha de fer possible aquest projecte, amb un model de direcció, clarament col.lecgiat, flexible i amb la mirada posada a l'aula, l'escola, la comunitat i la qualitat dels aprenentatges.

Vetllaria perque totes les obligacions que es proposen a les escoles, tinguessin la contrapartida obligatòria per l'administració. (Per exemple, si el Consell Escolar ha d'aprovar el pressupost, vol dir que al mes de desembre l'administració ha de comunicar quina és la quantitat que ha assignat al centre... L'administració ha de tenir l'obligació de comunicar-ho).

No voldria cap competència que fos un simple traspàs de feina (si podem anomenar els substitus però no podem dir qui poden ser, no cal que ens traspassin aquesta competència).

I demanaria a l'agència d'avaluació, al Departament d'Educació i al Decret d'autonomia que no estiguin tan obsessionats pels resultats: la millora dels resultats vindrà perquè actuem restaurant confiances, fent bons acompanyaments, deixant una mica tranquils als centres, fent una bona reforma de l'administració, encomanant nous valors de confiança, respecte i corresponsabilitat als centres. Fent això els resultats milloraran. I l'agència d'avaluació el que ha de fer és disgnosticar les causes de la situació actual i no quedar-se únicament en l'anàlisi de resultats. Els resultats són els símptomes. La processó va per dintre.

A veure si som capaços de traduir-ho amb esmenes al Decert.

Poc a poc i bona lletra

En Carles Vergés ens ha regalat una petitíssima obra plena d'encant que podeu veure en aquesta fotografia.



Tothom manifesta aquesta necessitat de frenar la bogeria i la velocitat d'aquesta societat. És clar que no solament es tracta de la velocitat, perquè l'acceleració va lligada a la política entesa com lluita pel poder, enriquiment personal i divisió social, a l'economia entesa com a guany instantani, explotació, acumulació vergonyosa i fatxendosa de capital...

Per això, els que pensem en la possibilitat d'altres móns possibles ens cal calma, tranquil.litat i bona lletra. Que el canvi, igual que l'educació és lent i hem de tenir molta paciència per anar treballant en tots els àmbits. Des de l'escola i l'educació també. Donant totes les eines als nostres alumnes per ajudar-los a interpretar aquest món que ens ha tocat viure: aprenentatges, esperít crític, valors ciutadans... Ser més bons, més savis i més justos, conscients de la nostra finitud i limitació com ens deia la setmana passada l'Angélica Sátiro, però també decidits a no conformar-nos només amb el què ens ofereixen. Amb un punt d'instatisfacció permanent que ens ha d'ajudar a millorar de forma constant.

divendres, 5 de febrer del 2010

Lo demás es nada

La meva amiga Núria m'envia aquest poema en el seu aniversari.

¡Tan pronto pasa todo cuanto pasa!
¡Muere tan joven ante los dioses cuanto muere!
¡Todo es tan poco!
Nada se sabe, todo se imagina.
Rodéate de rosas, ama, bebe y calla.
Lo demás es nada.

Fernando Pesoa.

The road

Veig el cartell de la pel.licula The Road, adaptació de la novel.la de Cormac McCarthy. Al costat el cartell que ens porta la imatge d'un nen d'Haití reclamant-nos ajuda. Són masses casualitats per saber on està la ficció i on la vida real.

La novel.la quan la vaig llegir em va sotragar. No la vaig poder deixar després de començar-la, dos dies de lectura intenssíssims. I ens evoca un futur potser ja imaginat per científics com James Lovelock? És tan difícil imaginar una catàstrofe de dimensions una mica més gran que la de Haití?



Aquests dies hem tingut el debat sobre la ubicació del cementiri nuclear al nostre país. Al marge de les oportunitats polítiques, el debat sobre el consum energètic i les conseqüències per al futur del planeta, no s'ha fet ni es pensa fer. Els polítics només viuen atrapats dels seus vots i de les seves promeses.

James Lovelock és precisament partidari de l'energia nuclear neta. Nosaltres que hem viscut Txernobil i les energies nuclears altament contaminants, com hem d'entrar en aquest debat?

dijous, 4 de febrer del 2010

Preinscripció

Comença les preinscripcions a l'escola, per l'any vinent. Angoixes, nervis, papers, esperances... Les famílies viuen un moment de gran tensió. Les escoles no saben com compaginar oferta i demanda.

Són dies importants, en els que des de l'escola has d'oferir tota la informació el més clara possible, tranquil.litzant a les famílies, aclarint els seus dubtes i convidant-los a implicar-se des dels inicis en l'educació dels seus fills.

Les demandes són molt diverses. Hi ha famílies que busquen escoles que "apretin", exigeixin, apostin per com més continguts millor... Fins i tot d'entrada, ja que aquesta consideren que serà la sel.lecció natural. Si quan el nen va creixent l'escola considera que no segueix el seu ritme, temps hi haurà de dir-ho i... que vagin a parar a la pública.

Hi ha famílies que busquen confiança a l'escola. Que necessiten i volen un àmbit de col.laboració i ajut que els permeti assumir el creixement inexorable del seu fill o filla, des d'una perspectiva el màxim de rica possible.

Cada família és un món. Totes les famílies tenen la seva interpretació de què volen pels seus fills i què els hi ofereix cadascuna de les escoles.

Trobar els elements comuns i compartir-los és la peça clau per aconseguir un bon projecte que encomani tota la comunitat.

dimecres, 3 de febrer del 2010

Paraules

Confía en el tiempo que suele dar dulces salidas a amargas dificultades.

Miguel de Cervantes

Cantaría el poeta sin la angustia del tiempo?

Antonio Machado - Juan de Mairena

dimarts, 2 de febrer del 2010

Projecte de direcció i projecte educatiu

Què va primer, l'ou o la gallina?

Si supeditem el projecte de direcció a l'educatiu, construirem un instrument que pot contribuir a fer-lo possible. Per tant, si ho fem així, donarem valor al Projecte Educatiu, al paper de la direcció que ha d'impulsar-lo -i millorar-lo i canviar-lo si cal. Si ho fem a l'inrevés, el projecte educatiu serà paper mullat, i la nostra mirada estarà posada no a l'escola, sinó en l'administració.

És clar que tots som administració. Però, l'equip directiu quina raó de ser té sinó ser capaç de posar en solfa allò que la comunitat educativa de cada centre escriu, defineix, prioritza, aprova, consensua...?

Estem a l'espera del projecte de decret sobre les direccions. No podem dir solament que cal potenciar aquest equip, sinó que ens hem de definir quin és el model que volem potenciar.

També l'haurem de veure en funció de la proposta de Decret d'autonomia. El dia 10 ens han convocat per explicar-nos-ho i demanar-nos la nostra opinió. Hi expressarem el que pensem que pot ajudar a millorar l'actual situació.

Autonomia, direcció, projecte educatiu. Són tres elements administratius que constitueixen peces claus per poder fer una escola de qualitat.