diumenge, 18 de juliol del 2010

I el curs vinent, què?

L'estiu: Temps sense temps per pensar en l'educació lenta. Mentre fas castells a la sorra, passeges per un paisatge desconegut, converses amb els amics, mires, bades, llegeixes, estimes... Ja sé que també hem de trobar temps de setembre a juny per fer aquestes coses. Però ara és quan hem deixat el rellotge a la tauleta de nit i les presses a la porta de l'escola el dia que plegàvem.

Què fem amb l'educació lenta? N'hi ha prou amb el facebook i el bloc? Anem fent presentacions del llibre? Tinc la impressió que hem encetat camins però que hem de fer quelcom més. Sabem que ningú ens ho farà per nosaltres i també sabem que els petits avenços que puguem fer en aquests camins, ens ompliran de satisfaccions.

Necessitem també documentar les experiències que fem i convéncer a tothom, amb dades i evidències, que aquests plantejaments milloren l'educació en els aspectes més qualitatius. Potser necessitaríem recerques concretes que validessin el que ara intuïm.

A les Jornades d'Escoles Novelles i a les Jornades 0-12, vam encetar aquestes perspectives de treball. Com seguim aquesta feina el proper curs? Deixem la pregunta oberta.

I que l'estiu tardi molt a passar.

dimecres, 14 de juliol del 2010

La força del Projecte Educatiu

La Roser, fent referència al poc recolzament de l'administració a alguns aspectes recollits en els Projectes Educatius de les escoles, com per exemple anar de colònies, em pregunta ¿es necessari cridar la administració per fer cumplir a un mestre una cosa que està recollida en el projecte educatiu de centre?

Doncs, sembla estrany però és així. Els Projectes Educatius encara no tenen el valor que haurien de tenir i, en alguns casos, són paper mullat davant de postures intransigents. Ja saps que, per desgràcia, a la nostra escola pública hi ha una cultura de drets molt desenvolupada i una cultura de deures molt minsa. Per això m'indigna les vacil.lacions de l'administració que porten a que els equips directius també vacil.lin i no es vegin recolzats per fer acomplir allò que la comunitat educativa d'una escola ha consensuat.

Tenim un sistema feble i no veiem mesures que el puguin enfortir massa. El conflicte amb la supressió de la Jornada intensiva i les protestes de sectors de mestres, negant-se a anar de colònies, en són un exemple paradigmàtic.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Torne'm-hi amb el boicot a les colònies.

Hi ha un comentari de la Glòria a un post anterior sobre la jornada intensiva:

Penso que davant del retall d'una jornada continuada dels mestres, intensiva dels alumnes, la resposta directa ha de ser també una retallada en les sortides ja que estava intimament lligada a aquestes hores de més que es fan en sortides de tot el dia o colònies.
Estic d'acord que el fet d'anar de colònies amb els nostres alumnes els ajuda en el seu desenvolupament personal, però per tres o cinc dies a l'any que és la durada mitja d'aquestes colònies, tampoc crec que els aboquem a un fracàs personal irreversible.
No cal oblidar que, com a mínim en principi, és una mesura temporal que busca també el recolzament d'altres col·lectius relacionats amb el tema.
En cap moment em sentiré pitjor mestra si finalment de cara al curs vinent voto en el meu claustre la possibilitat de no fer sortides de dia sencer ni colònies que tinguin un cost d'autocars, casa de colònies, monitors... Col·lectius afectats de retruc, però, aquestes coses normalment passen quan un ha de defensar alguna cosa que li han pres.
Avui la meva escola era plena de mestres que endreçaven les aules i preparaven ja la tornada del setembre, no hi havia alumnes, tot era obert, però la temperatura era insuportable, no cal dir com seria plena d'alumnes. Enguany la climatologia ha respectat la fi de curs, però no és l'habitual.
Som mestres i treballadors, no cal oblidar també la nostra situació d'assalariats.
Fem el que fem, el que està clar és que no ens hem de deixar colpejar una vegada més sense plantar cara.


Segueixo sense compartir que deixar de fer colònies o sortides constitueixi una manera de protestar per la supressió de la Jornada Intensiva.

Crec que una cosa no justifica l'altra. Els mestres tenim un horari al llarg del curs i els que pensem que hem de fer colònies, tot i constituir un esforç, no cal compensar-ho amb cap horari. O no recordem quin és el nostre horari de veritat?

Deixar de fer colònies i sortides constitueix segons la meva opinió un flac favor als projectes educatius de les escoles. Per aquest motiu no hi estic d'acord. Crec que ens hauríem de plantejar altres formes reivindicatives.

I com a mestres ens cal també una actuació molt seriosa en relació a l'acompliment del nostre horari.

La jornada intensiva hauria de garantir tot l'horari de permanència en el centre dels mestres i no el podem reduir una hora com és pràctica habitual en algunes escoles. La jornada intensiva es justifica per la necessitat de tenir uns dies finals de curs en els quals el ritme sigui adequat a la intensitat del curs que està acabant. És evident que la temperatura pot afegir un element més de cansament, però no és l'únic. Tots necessitem aquesta Jornada intensiva. Els nens i les nenes en primer lloc. Els mestres perquè la podem utilitzar per tenir més temps per coordinar-nos. I en aquests moments que fas balanç del curs i comences a preparar el vinent, és molt important tenir aquest temps de més.

La trampa torna a ser, haver de justificar o compensar la jornada intensiva. Una trampa creada per la pròpia administració que va ser la que va vincular, per primera vegada, jornada intensiva i colònies.

Es pensa ara que si mantenim l'horari habitual i no hi ha cap reducció de l'horari lectiu serà millor per l'alumnat. En un moment en que els retalls dels pressupostos i dels recursos a nivell educatiu són quasi diaris, sembla com una mena de premi de consolació per a les famílies: ho retallem tot, però no us preocupeu que els vostres fills tindran deu hores més de classe.

Algú, realment, pensa amb l'alumnat? És una pregunta que em faig sovint. I quan es prenen mesures com aquesta, tinc la certesa que sovint és només una moneda de canvi utilitzada per uns i altres.

dimecres, 7 de juliol del 2010

Reflexió pedagògica

La reflexió pedagògica està segrestada. Cada vegada penso més que els debats i les reflexions que es fan a l'escola, estan molt condicionats pels temes mediàtics, per les qüestions tècnicques i els debats sobre el com i el quan. El debat profund, sobre les finalitats, del per a què sembla que no té lloc a l'escola. La mesura i la gestió segresten el debat sobre la pedagogia.

Tot això no és res més que la resposta neolliberal, tecnocràtica, mercantilista a nivell educatiu. La reflexió esdevé tècnica i superficial, centrada en buscar receptes per compensar i maquillar els resultats negatius que la realitat manifesta.

La insistència en la excel.lència i els resultats és una altra manifestació d'aquesta política. Des d'aquesta perspectiva no afavorirem l'equitat basada en la millora dels aprenentatges.

També assenyalo com a fenomen el disseny de currículums sobrecarregats, caracteritzats per la submissió aocial, científica i tècnica a una societat que no ens agrada. Les dificultats de construir un aprenentatge crític i emancipador n'és també un exemple.

La mesura i la gestió són les úniques tècniques validades pels experts que des de l'administració treballen per omplir el seu discurs pedagògic. Es parla constantment del valor de l'eficàcia i no de l'eficàcia dels valors. I s'impulsa una competitivitat sense finalitats a excepció dels objectius econòmics que ens marquen des del món productiu.

L'educació lenta busca trobar el temps que ajusta l'educació a la persona i al moment i, per tant, s'oposa frontalment a aquestes tendències socials que he descrit. Reivindiquem el temps per fer una educació emancipadora, que transmeti el màxim de coneixement i de saviesa als nostres alumnes. Que doni resposta a la necessitat de fer possible una educació més humana i més aprop de les seves veritables necessitats.

diumenge, 4 de juliol del 2010

Vacances per l'educació lenta

Demà, a Lleida, en el marc de l'Escola d'Estiu, parlaré per darrer cop aquest curs, de l'educació lenta. Ha estat un curs ple d'actes, xerrades, algun seminari... He pogut transmetre algunes de les idees que m'han dut a escriure el llibre i a promoure i participar en un debat molt esperançador.

Interpreto el ressó del llibre com una necessitat d'introduir a l'escola un debat diferent del purament mediàtic i reivindicatiu, o del centrat en els apsectes més tècnics sobre el seu funcionament. Tant en el llibre, com en les conferències de presentació, una de les idees centrals és preguntar-se "cap on va l'educació?". I és esperançadora la resposta perquè interpreto que molta gent té ganes de parlar-ne, de debatre, de reflexionar-hi conjuntament.

Hi ha coincidència general en les idees exposades. També n'hi ha en que les dificultats estan en com dur-les a la pràctica. I, sobretot, perquè el terreny del dia a dia, de la pràctica quotidiana, està ple d'elements de resistència: una part dels missatges que ens arriben des de la societat ens parlen de velocitat, acceleració, fragmentació, consumisme com a felicitat... Des de l'administració, com a reflexe de les contradiccions de la societat, també ens arriba parcialment un missatge en la mateixa línia, quan es defineix un currículum sobrecarregat, quan es quantifiquen les mesures per millorar l'educació, quan es fragmenta i s'avança els continguts d'aprenentatge... Però també sabem que, de vegades, som nosaltres mateixos els agents resistents al canvi.



Les vacances donen una perspectiva de reflexió, de tranquil.litat, de calma. És el moment de deixar la ment en blanc, aturar el rellotge i esperar una sortida a tanta velocitat i, també, a tan desanim acumulat en aquest final de curs. És el moment de gaudir del temps kairós que no ens empaita ni limita, del temps per a la vida, és a dir, per als amics, per a la parella, per a les converses, per a les caminades, per a les lectures...

Segur que reprendrem el curs en un altra perspectiva. Tenim poc temps per començar en condicions, la qual cosa ens ha de portar a actuar molt més serenament i tranquil.lament. Segur que, com diu la meva amiga Rosa, ens en sortirem millor.

Al setembre hem de posar fil a l'agulla. Com deia aquell filòsof ja antic, fins ara hem interpretat el món, potser és l'hora de començar a canviar-lo. Potser haurem de deixar de fer només reflexions i començar a definir en cadascuna de les nostres escoles, noves maneres, noves pràctiques. Poster haurem de començar a intercanviar iniciatives. I començar a articular resistències al poc sentit comú dels qui pensen com ha de ser l'escola i l'educació, lluny de les aules, allà, en un despatx de no sé quin carrer... Sense excloure a ningú. Si baixen des de dalt de la muntanya al pantà, a l'obra... els hi podrem explicar com ens agradaria que fossin les coses, com millorarien... Ja veieu, molts punts suspensius.

Arremangem-nos, això sí, que hi ha molta feina!

divendres, 2 de juliol del 2010

Verano

Ha reaparecido la mujer de ojos entreabiertos
y de cuerpo concentrado, andando por la calle.
Ha mirado de frente, tendiendo la mano
en la calle inmóvil. Todo ha vuelto a resurgir.
En la luz inmóvil del día lejano
se ha quebrado el recuerdo. La mujer ha alzado
la frente sencilla y su mirada de entonces
ha reaparecido. Se ha tendido la mano hacia la mano
y el apretón angustioso era el mismo de entonces.
Todo ha recobrado colores y vida
con la mirada concentrada, con la boca entreabierta.
Ha regresado la angustia de días lejanos
cuando un inesperado e inmóvil estío
de colores y tibiezas emergía ante las miradas
de aquellos ojos sumisos. Ha regresado la angustia
que ninguna dulzura de labios abiertos
puede mitigar. Se cobija, fríamente,
en aquellos ojos, un inmóvil cielo.
Era tranquilo el recuerdo
bajo la luz sumisa del tiempo, era un dócil
moribundo para quien ya la ventana se aniebla y desaparece.
Se ha quebrado el recuerdo. El apretón angustioso
de la leve mano ha vuelto a encender los colores,
el verano y las tibiezas bajo el vívido cielo.
Pero la boca entreabierta y las miradas sumisas
no dan vida más que a un duro, inhumano silencio.

Cesar Pavese

Versión de Carles José i Solsora

dijous, 1 de juliol del 2010

La mar respira calma

Va morint-se la llum
en un plor de gavines.
L'últim sol de la tarda
besa els llavis de l'aigua.

Al mur blanc dibuixada
l'ombra de la llimera.
El llebeig despentina
el pentinat dels arbres.

La mar respira calma.





Els colors ja cansats
desitjaven nit clara.
Per ponent s'atansaven
núvols a la muntanya.

Pels camins vells de l'aire
amples ales es perden.
On s'amaga la música
cel i terra s'abracen.

La mar respira calma.

Han callat lentament
les veus vives del vespre.
M'he sentit fet de vent,
de lleus hores mandroses.

He palpat la mirada
que llegia la pàgina
del quadern del meu viure
que ara ha estat arrencada.

La mar respira calma.

Raimon