diumenge, 31 de gener del 2010

Jornades d'escoles 0 12

Dissabte es van acabar les X Jornades d'Escoles 0-12.

Han estat dos dies intensos de treball i de debat. Un petit camí, iniciat amb la conferència d'Angèlica Sátiro, que va seguir dividint-se en nou meses de treball en les que hem de destacar una alta participació dels assistents -entre els quals teníem moltes persones joves, molt joves- i un final de somriures provocat per la Coral de l'escola Bellaterra.

Deu d'anys d'una experiència tant profitosa han de tenir continuïtat. I l'han de tenir perquè és necessari conservar un àmbit, independents de l'administració, plural, de participació directa de les escoles, no mediatitzat per cap curt termini, que segueix pensant i reflexionant quina educació per quina societat.

Com va dir l'Angélica a l'inici, aquest dilema no és secundari ni superficial. Saber, decidir, triar i prioritzar les nostres actuacions quotidianes i fer-ho en alguna direcció és molt important. I trobar el lloc de la reflexió que ho permet, i mantenir-lo és molt important i és una responsabilitat de tothom.

Ens toca una feina de repensar i de veure com segueixen aquestes Jornades. A les Jornades, igual que hem tingut presents tots els esdeveniments socials i educatius -tant en les reflexions com en les cançons que en Jaume Cela ha anat composant cada any-, ha estat el lloc on han nascut, consolidat, difós idees importants per l'escola i per al futur de la nostra societat.

Potser tenir una visió encara més prospectiva, de futur, ens ha de donar la clau per pensar en com renovem el compromís per seguir-les organitzant.

Escoles i entitats i institucions hem de fer un esforç en aquesta direcció. Ningú ens el farà per nosaltres ni la solució arribarà d'enlloc. Crear altres escoles, perquè volem crear altres móns. Vet aquí un objectiu absolutamente engrescador.

Fars, illes, esculls, navegacions...

Sense cap mena de dubte això de l'educació té moltes analogies amb la navegació.

Fa uns anys Fernando Hernández feia servir l'expressió "calma blanca" dels pescadors del Maresme, per indicar la situació de l'educació primària. Quan els pescadors diuen que hi ha "calma blanca" indiquen un mar amb molta boira, en el que estan desorientats, sense saber cap on hem d'anar. Quan estàs en calma blanca, els esculls són molt perillosos i els fars han de ser molt potents.

Les illes per Morin són tot allò que serveix per aferrar-nos en aquesta navegació educativa. Representen les certeses que tenim en aquest viatge ple de temporals i d'esforç per arribar a algun port.

De viatges per mar en va parlar Kavafis en el seu recorregut cap a Itaca. Un viatge que té sentit per si sol, sense esperar que l'arribada doni sentit a res.



Els viatges estan plens d'imperfeccions, finituds, equivocacions... Les intencions educatives, les finalitats, els objectius funcionen com a senyals en l'horitzó i mai, potser, arriben a realitzar-se plenament. Ens ho diu Merieu a La feina d'educar.

El meu amic David Vilalta posa un far en el seu bloc. Està buscant els fars que el puguin orientar. Jorge Drexler ens dóna la volta als fars i ens diu que la informació que ens aporten no és per la llum, sinó pels moments de foscor entre llum i llum.



Voleu més suggeriments? Què és l'educació? A què la comparem?

Jugar i jugar

He escoltat la Claudia i la Carmen, promotores d'una iniciativa que es diu "jugar i jugar". , den el marc de la mesa 8 de les X Jornades d'Escoles 0-12.

Ens han fet una de les millors lliçons de pedagogia que havia sentit feia temps. No tant per les coses concretes que ens han explicat sinó pel relat del procés que ells han seguit en la seva reflexió de com els nens juguen, dels materials i els jocs, de la importància del paper de les famílies, del paper de l'observació en el procés educatiu...

Em quedo amb una idea pronunciada a l'inici de la seva xerrada: sense jugar és impossible l'aprenentatge.

Aquesta afirmació tant bàsica, hem de saber aplicar-la a totes les edats de la vida. Les conseqüències seran imprevisibles.

dijous, 28 de gener del 2010

Mares que s'ajuden entre si

El Vicenç Arnaiz m'en via aquesta informació que trobo molt interessant.


El Círculo Materno es la primera entidad temática que se incorporará a la red municipal del banco de tiempo
La entidad organiza mercadillos de todo tipo para profundizar las relaciones.
MÓNICA G. DOARTE. PALMA.

"La idea surgió hace más o menos un año y medio, debido a las diversas necesidades de las mamás. Éramos un grupo que nos conocíamos a través de un foro en internet, donde buscábamos actividades para las madres y para los niños en el marco de una vida sana y ecológica, sobre todo en lo referente a una crianza respetuosa. Lo del banco de tiempo vino después".
Las palabras pertenecen a Danieli Boiago, una de las fundadoras del Círculo Materno, entidad que organiza diversas actividades para las madres y sus hijos y que realiza intercambios de todo tipo, desde ropa al cuidado de niños, pasando por costura y reparación de ropa, montaje de muebles y cocina, cuidado de ancianos, limpieza y planchado, y un largo y completo etcétera que incluye la agricultura ecológica, arte y yoga para niños, intercambio de sacaleches o economía doméstica, entre otros.
"Cuando nos enteramos del banco de tiempo que iba a lanzar Cort, nos informarnos y formamos uno propio, que está formado por unas 50 personas, y que se sumará a la red municipal", explica Danieli Boiago. "La gente está muy interesada –subraya– y ya empezamos a realizar encuentros mensuales. Respecto al cuidado de los niños, entre nosotras nos vamos turnando poco a poco. Muchas personas ofrecen servicio de canguro pero hay que conocer muy bien a la persona. De momento, las que llevamos más tiempo en el Círculo Materno hacemos de canguro y a las que recién se van incorporando, nos damos nuestro tiempo para conocerlas. Yo, personalmente, nunca contraté un canguro pues prefiero hacer intercambios para que mi hijo se sienta en un ambiente familiar y como en su casa".
¿Son conscientes de que cuando la red municipal de banco de tiempo esté plenamente operativa uno de los servicios más demandados será, precisamente, el de canguro? "Sí, y jamás vamos a negarnos a prestar y a recibir ese servicio, aunque será una selección natural, como muchas otras cosas de la vida", dice Danieli. Y aclara: "Quien busca un banco de tiempo ya tiene un 80 por ciento de posibilidades de colaborar con nosotras, pues se trata de la búsqueda de una economía alternativa. Luego, el día a día y la convivencia hará el resto".
El Círculo Materno organiza cada semana los Jueves maternos, días en los que invitan a un especialista para hablar de un tema en concreto, siempre relacionado con madres, embarazo y niños. También organizan encuentros llamados Ecodonadora del euro, grupos en los que se charla sobre alternativas ecológicas para ahorrar en casa y ayudar a la economía doméstica. Además, realizan un pedido semanal de frutas y verduras ecológicas a un gran proveedor y luego se lo reparten entre ellas "a precios muchos más accesibles", según explica Danieli. Por último, tienen un grupo que se llama Mamás canguros de Mallorca, "una red de apoyo y asesoría permanente para todas las madres que nos necesiten para ayudar a sus hijos a desarrollarse mejor física y emocionalmente a través del contacto con la piel y la crianza en brazos".

dimecres, 27 de gener del 2010

Escola Pública 2 (i autonomia)

L'Escola Pública no fa miracles. Per això el post anterior no té raó de ser sense aquest.

El Servei Públic d'Educació (aquesta mena de concepte que ha d'englobar escola pública i privada sostinguda amb fons públics) serà una nova cortina de fum si no som capaços d'assumir la realitat del que està passant al nostre país, en el nostre sistema educatiu.

L'escola privada (la privada i la concertada) selecciona el seu alumnat. Ho pot fer de forma espontània (pel lloc on està ubicada), per les trabes econòmiques (quotes que es paguen), per qüestions confessionals (religió catòlica, fonamentalment) , per informació i imatge d'educació elitista (fama o brama que apreten, que tenen molt nivell, que no tenen immigrants... la qual cosa fa que les famílies omplin aquestes escoles ràpidament i no es vegin sotmeses a la pressió de la matrícula viva) i també per sel.lecció contínua i subtil (recomanar a les famílies quan un nen o nena, escolaritzat per exemple des de P3 a l'escola, "no segueix el ritme de la classe"... que hi ha altres escoles en les quals "potser el seu fill no estarà tant desplaçat, podrà seguir el seu propi ritme, etc.").

Tots aquests mecanismes i algun altre que no he descrit fan que l'alumnat de l'escola privada (concertada o no) sigui de característiques diferents del de l'escola pública. No vull dir amb això totes les escoles privades, però si una gran majoria.

Mentrestant, l'escola pública assumeix tota la matrícula, tota la diversitat, totes les dificultats i necessitats específiques i, naturalment, conseqüent amb els principis ètics i morals que li encomana la societat vol ser l'escola de tots i per a tots. I per aquest objectiu treballa, lluita, educa, fa que les famílies participin, treballa en equip i, sobretot, reclama a l'administració els recursos necessaris per a fer-ho.

Està per demostrar que una Llei d'Educació de Catalunya o un nou Decret de matriculació, canvii aquesta situació. No n'hi ha prou amb mecanismes per garantir la democràcia en els centres privats. Si volem fer realitat un Servei Públic d'Educació hem de trencar des de l'arrel, aquesta segmentació a la qual ens porta l'actual situació.

Conseller d'Educació i Govern de la Generalitat: esteu disposats a trencar aquesta perversa fragmentació del sistema educatiu? Si us veieu incapaços de fer-ho només canviant el decret d'admissió d'alumnes, heu d'assumir que la construcció d'una societat més justa i democràtica passa per potenciar a fons, discriminadament l'escola pública, amb recursos, ajuts, estímuls, formació i totes les eines necessàries per que realment converteixi la diversitat que acull, en tota una riquesa i una gran oportunitat d'aprendre.

Mentre no es faci ni una cosa ni l'altra, qualificarem la vostra política de dretes, encara que us pesi i us sembli injust el qualificatiu. Ser d'esquerres o de dretes no es demostra amb les paraules, ni amb els preàmbuls de les lleis, sino en les decisions quotidianes que encaminen la realitat en una direcció o en un altra.

A la nostra escola, acullim la diversitat, ens sentim orgullosos de reivindicar un projecte per a tots els nens i nenes que formen part de la nostra comunitat educativa, però no fem miracles. I, per tant, esperem respostes a cadascuna de les reivindicacions que fem. I, per tant, no se'ns pot contestar en nom de la homogeneitat i cohesió del sistema que no es poden atendre les nostres demandes específiques. Aquest, sens dubte és també un dels reptes del desenvolupament de l'autonomia educativa.

dimarts, 19 de gener del 2010

Escola Pública

La nostra escola és pública. En aquest temps que sembla que tot es confongui, afirmar aquesta identitat és important.

La nostra escola, per exemple, no recomana a les famílies amb fills amb alguna dificultad o diferència, que el portin a un altre centre educatiu, per tal que pugui seguir més traqnuil.lament el ritme. Hi ha moltes maneres de seleccionar els alumnes (sabieu que el dret de les famílies a escollir escola es converteix amb el mecanisme i la justificació d'alguns centres educatius per triar els seus alumnes?).

Treballem amb la diversitat, des de la diversitat i assumint el mandat de la societat: tothom té dret a ser escolaritzat , a rebre una bona educació en un marc de tolerància, respecte i diversitat entesa com un reflex de la societat.

En els darrers dies, cinc noves matrícules (vives!) ens han refrescat la memòria. Són nens i nenes, cadascun amb la seva especifitat que poden enriquir la nostra comunitat, però que a la vegada requeriran aprenentatges, tant als mestres, com als propis alumnes que els acolliran a cada aula.

Xina, passant pel Brasil. Bolívia, República Dominicana passant per Catalunya i algú que no ha trepitjat encara una institució escolar.

L'escola pública és l'escola de tots i per a tots. El servei públic d'educació (totes les escoles sostingudes amb fons públics) , és un altre qüestió en aquests moments, lluny d'aquest principi que ens identifica.

diumenge, 17 de gener del 2010

Xarxes Socials

He descobert un grup a Facebook que es diu Educació lenta

Tindrà èxit? Ja hi tenim 3 persones. No sé qui ho promou? Algú relacionat amb el llibre, suposo... Misteris a la xarxa.

Jornada de Portes Obertes

Dimarts 19 fem la Jornada de Portes Obertes. Caldrà explicar bé el nostre projecte com escola. Ho intentem cada any, amb dues intencions fonamentals.

La primera, no donar la impressió que tot el que expliquem es compleix al 100%. Expliquem un projecte, amb unes idees claus, però el procés per tal que siguin reals aquestes idees és llarg, complex i difícil. I requereix molta feina i col.laboració de tothom. Expliquem les idees del projecte en el sentit d'explicitar les intencions, finalitats i orientacions que tenim.

La segona, intentar aclarir que són aquestes les intencions que tenim i no d'altres. I que això, potser no acontenta a tothom per igual.

La nostra escola té uns trets específics i és molt important la màxima claredat de cara a la comunitat, encara que sovint es tracti d'idees només perfilades.

Solidaritat, on ets?

La tragèdia d'Haití ens renova més que mai la necessitat de pensar en el món i, per tant, en la humanitat, des d'un punt de vista planetari.

El meu amic Dani, m'envia un text de Russell que parla una mica d'això.

Tres pasiones, sencillas pero tremendamente fuertes, han regido mi vida: el deseo de amar y ser amado, la búsqueda del saber y una compasión, superior a mis fuerzas, por el sufrimiento de la humanidad...
Estas pasiones, como vientos potentes, me han zarandeado de aquí para allá, en navegación tortuosa, por el océano profundo de la angustia, hasta el borde mismo de la desesperación.

El amor

Busqué primero el amor, porque trae consigo el éxtasis –éxtasis tan grande que muchas veces hubiera sacrificado yo el resto de mi vida por unas pocas horas de su gozo–. Lo busqué, también, porque el amor alivia la soledad –esa terrible soledad en la que el tembloroso ser que tiene conciencia de sí mismo se asoma al borde del universo y ve un frío abismo sin fondo y sin vida–. Y lo busqué, finalmente, porque en la unión que es amor he visto, como en mística miniatura, la visión anunciadora de ese cielo que los santos y los poetas han imaginado. Eso es lo que busqué y, aunque parezca quizá demasiado gozo para el hombre, eso es lo que –al fin– he encontrado.

El saber

Con el mismo apasionamiento busqué el saber. He deseado comprender el corazón del hombre. He querido saber por qué brillan las estrellas. Y he intentado apoderarme del poder pitagórico gracias al cual el número triunfa sobre el flujo. Algo de esto, aunque no mucho, he conseguido.

La compasión

El amor y el saber, en cuanto me fueron posibles, me levantaron hacia arriba, hacia los cielos.

Pero la compasión me devolvió siempre a la tierra. Ecos de gritos de dolor reverberan en mi corazón. Niños hambrientos, víctimas torturadas por opresores, ancianos inválidos que son sólo una carga odiada para sus hijos, y todo ese mundo de soledad, pobreza y sufrimiento convierte en burla lo que la vida humana debería ser. Aspiro con toda mi alma a aliviar el mal, pero no puedo, y sufro. Esta ha sido mi vida. La juzgo digna de vivirse y, si se me diera la oportunidad, volvería a vivirla con gusto.


També cal tenir la consciència de que també, en el nostre entorn, hem de treballar pensant amb altres entorns que existeixen i, potser, no estan en les mateixes condicions que nosaltres. La solidaritat l'hem de treballar en els contextos més privilegiats, perquè potser tenen més repercusió del que ens pensem.

Educació lenta, teoria i pràctica... (+)

Rebo constantment emails i comentaris de persones -la majoria mestres, però també alguna mare de l'escola- que em diuen que estan absolutament d'acord amb el llibre i els principis de l’educació lenta... però que la dificultat està en com portar-ho a la pràctica. Per on es pot començar? realment és possible? hi ha alguna escola que ho estigui aplicant?

No hi ha més repte que aquest, en aquest moment. La reflexió general que plantegem en el llibre és molt necessària però també ho és començar a fer propostes que puguin ser factibles i que plantegin en l’escola real de cada dia, com ens ho podem fer per posar una mica de seny a una situació que, segurament, no ens acaba de satisfer.

Hi ha molts aspectes a la realitat que podem considerar com fruit de l’acceleració que patim o, si voleu, d’aquesta concepció quantitativa i tecnicista del temps a l’educació. Analitzar a fons aquests aspectes és una tasca immediata que hem de fer per, a continuació, començar a fer propostes concretes que puguin millorar, encara que sigui parcialment una situació que no ens agrada: currículums sobrecarregats, aprenentatges abans d’hora, horaris excessivament plens, pressió de sectors de les famílies i de la societat, obsessió per aconseguir resultats, ritmes frenètics, manca de temps pel treball en equip, precipitació i poca previsió en la política educativa...

Per fer front a aquests desajustos, un dels camins possibles passa per la nova concepció del temps que proposem. Però, com que no podem començar-ho tot i a la vegada, nosaltres també hem de ser sostenibles en les nostres actuacions.

Un possible esquema de treball per a les escoles podria ser aquest:

• Reflexió sobre els plantejaments generals que proposen els principis de l’educació lenta.
• Anàlisi dels aspectes de funcionament real de l’escola, en els diferents àmbits (aprenentatges, treball de l’equip de mestres, àmbit de relació amb les famílies i la comunitat...) i diagnòstic per tal de triar-ne una, dues o, com a màxim i si ens veiem amb un grau alt de consens, tres propostes concretes a desenvolupar.
• Fer un bon pla d’implantació de la o les propostes. Amb un bon seguiment i revisió d’aquesta.
• I mantenir paral•lelament un bon nivell d’informació i difusió per tal d’afavorir la implicació de la comunitat en la proposta de treball.

És possible aquest esquema de treball? Ens animem a avançar en aquesta direcció?

Un apunt més pel diagnòstic. Alhora de prioritzar tenir en compte el grau d’importància que atorguem a les propostes i el grau de viabilitat ( si és inviable, millor que ni ho intentem...!)

A més de reflexionar sobre les idees que planteja el llibre que, amb tota seguretat es poden completar, matisar, millorar..., cal una veure com es poden aplicar i com hi pot haver exemples pràctics que millorin la situació de l'educació i de les relacions entre alumnat, professorat i famílies en relació al temps.

Si no ho fem, tot pot quedar en una proposta molt bonica però irrealitzable. Per tant, tenim feina!

dissabte, 16 de gener del 2010

Principis de l'educació lenta

L'amic Jean Pierre Lepri ha traduït al francés els 10 principis de l'educació lenta. Aquí els teniu, en francés, naturalment:

Décalogue pour une éducation lente

1. Décider où l’on veut aller, à quoi éduquer… et le partager avec la communauté des apprenants.

2. Impliquer. Les professeurs, les enfants ou les jeunes, leur famille sont impliqués dans un projet commun.

3. Prioriser. Quels sont les aspects importants et lesquels sont urgents ?

4. Savoir perdre du temps dans des activités ni organisées, ni structurées, ni prévisibles.

5. Laisser du temps aux élèves pour qu’ils créent leurs activités.

6. Cultiver la patience et la persévérance, fondées sur la prémisse que tout apprenant trouve du sens à ce qu’il décide de faire, à ce qu’il propose ou à ce dont il se charge.

7. Savoir vivre, être un exemple du respect de la diversité des rythmes.

8. Savourer le moment, les activités qui ont du sens – et ne pas être angoissé par le programme, par les examens ou par les résultats à obtenir. Ne pas comparer.

9. Simplifier les programmes scolaires, limiter les objectifs afin de pouvoir approfondir chaque apprentissage.

10. Fonder le changement sur une connexion profonde avec les potentialités et les faiblesses de tous les secteurs de la communauté éducative – en particulier les élèves. Les écouter.

Màgia en els paisatges

Ja fa més d'una setmana que estem per aquí i quan tanco els ulls veig els paisatges del Sud de l'Argentina. La màgia, l'espectacularitat, la grandiositat de les muntanyes, glaceres, mars, llacs... L'hospitalitat i l'estima dels seus habitants. M'agradaria sentir-me una miqueta d'allà. En aquesta concepció de país com el lloc on has viscut i hi tens lligams. Estic convençut que n'hi he deixat uns quants allà: mirades, espurnes...

Nous alumnes

Dilluns vinent comencen tres alumnes nous: una nena xinesa de 8 anys que acaba d'arribar del seu país i un nen i una nena boliviana. Hem de posar en funcionament el pla d'acollida i sobretot l'acollida en cadascuna de les aules en les quals s'incorporen.

Una de les nenes visita l'aula on el dilluns començarà l'escola. Els companys i companyes l'atabalen. No l'entenen. Amb la traductora ens diu que està nerviosa. Una de les seves companyes que va començar també el curs passat diu que l'entèn perque ella va passar el mateix fa un any quan va arribar de nou a l'escola.

Les mirades s'iluminen. Les històries es repeteixen.

Segurament en aqustes petites històries és on ens juguem la qualitat de l'escola.

divendres, 15 de gener del 2010

Autonomia de nou

Avui, dijous sessió de valoració dels plans per l'autonomia que van començar al 2004.

La valoració és contradictòria. L'assaig que suposava la participació en aquests plans experimentals, la consideració de "punta de llança" per assajar noves maneres d'organitzar el sistema educatiu i les escoles, s'ha quedat molt per darrera de les espectatives.

Fonamentalment vam plantejar tres aspectes:

No es poden basar uns Plans d'autonomia en una estructura rígida i homogènia tant de disseny com d'avaluació. Calia que aquestes escoles puguessin desenvolupar al màxim les seves propostes i fer un control centre per cenre més que voler crear uns indicadors globals i homogenis que fan perdre la riquesa de la diversitat de cada escola. Els aplicatius no han funcionat, han suposat mecanismes rígids que han cavalcat sobre els propis mecanismes de les escoles. No es pot basar un projecte d'autonomia amb un cafè per a tothom.

No es pot fer una aposta per la millora de l'escola i dels aprenentatges amb aquesta obsessió pels resultats. Centrar els objectius en els resultats ens porta a resultats a curt termini i efímers. Els resultats està clar que són resultats és el que tothom ha de pretendre, però no poden estar en el punt de mira exclusiu dels plans de millora. És molt més important avaluar els processos, i posar èmfasi en la millora dels aprenentatges.

Finalment, l'autonomia educativa de les escoles es converteix en desregulació -traspàs de problemes però no capacitat de resoldre'ls, quan tots els aspectes col.laterals de funcionament de l'escola continuen amb els mateixos esquemes rígids i centralitzats: recursos, equipaments, formació, personal, model organitzatiu, etc. Si aquests altres elements continuen amb amb els mateixos esquemes de funcionament, l'autonomia es converteix en paper mullat.

Pel proper període que se'ns planteja la renovació haurem de ser molt curosos en la signatura del nou acord. No podem hipotecar tota la feina que fem com escola a un pla en el qual les avantatges que obtenim siguin tan pobres i estiguin tant entredit com fins ara.

La única esperança és que la Llei d'Educació i el Decret d'autonomia es desenvolupin en aquesta línia i tinguem un coixí que ens permeti realment avaçar cap a una autonomia plena.

dijous, 14 de gener del 2010

Els drets de l'infant

El discurs dels drets dels infants ha estat centrat en els aspectes més humans i generals. Per això voldria recuperar també els drets de l'infant segons Philippe Perrenoud. Perrenoud inspirant-se en els drets del lector de Pennac, ens planteja deu drets de l'infant a l'escola i l'educació.

El text el va publicar al 1995 als Cahiers de la Section des sciencies de l'éducation. (http://www.unige.ch/fapse/SSE/teachers/perrenoud/php_main/php_1995/1995_11.html#Heading1)

Me'ls envia Jean Pierre Lepri un mestre/inspector/jubilat que coordina un grup autonanomenat EA (Éducation authentique. Publiquen una "Lettre mensuelle" del grup CREA (Cercle de Réflexion pour une ‘Éducation’ Authentique). Us hi podeu subscriure enviant un correu a appvie-creasubscribe@yahoogroupes.fr

Els deus drets:

1. El dret a no estar atent constantment
2. El dret al seu fur intern
3. El dret a aprendre només allò que té sentit
4. El dret a no obeir durant sis o vuit hores al dia
5. El dret a moure's
6. El dret a no complir totes les promeses
7. El dret a no estimar l'escola i a dir-ho
8. El dret a escollir amb qui es vol treballar
9. El dret a no cooperar en el propis procés
10. El dret a existir com a persona

Aquests són els deu principis: polèmics, interessants per a debatre. En el fons una provocació als mestres perquè posen en qüestió molts dels principis sobre els quals es basa l'escola.

Anirem comentant-los en altres posts.

dimecres, 13 de gener del 2010

Jornades 0-12

Falten dues setmanes per les Jornades 0-12 i tenim una certa crisi de matrícula. Acostumats com altres cursos a estar desbordats per la participació, enguany sembla que serà petita.

Causes? Un model organitzatiu que potser no s'ha entès o no hem sapigut explicar del tot. La retirada de la majoria d'entitats que hi donaven suport. El fet qeu l'any passat vam fer una aturada en el temps. Les propostes que es van fer a les 9ènes Jornades que no han tingut gaire ressó. L'inexistent suport de l'administració educativa.

Caldrà fer un toc d'atenció als assistents i a les entitats que hi han donat suport fins ara. Si és una experiència que val la pena continuar no ho pot fer només amb el suport de mitja dotzena de persones. Ha de ser una iniciativa col.lectiva i recolzada per un nombre important d'escoles.

dilluns, 11 de gener del 2010

Treballar en equip

Un dels pilars de l'escola és el treball en equip.

Però a treballar en equip se n'aprèn. És a dir, que el treball en equip és un procés en el qual hem d'anar avançant. Per molt que ho diguem, el nostre no és un equip al 100%, ens falta camí per recorrer. És com una mena d'horitzó del treball que fem els mestres de l'escola i que va avançant a poc a poc.

Treballar en equip vol dir compartir idees i ser conseqüent amb aquest fet. És difícil, perquè les escoles tendim a posar-nos d'acord amb aspectes puntuals, tècnics, organitzatius... però l'acord sobre les idees, de vegades, és difícil.

Treballar en equip vol dir tenir en compte, respectar i partir del que pensa cadascú de nosaltres per intentar avançar en la direcció de les idees que creiem que defineixen el nostre projecte d'escola. Un projecte que és col.lectiu, no ho oblidem, i ha de representar a tota la comunitat educativa.

No és facil aquest respecte. Sovint pensem que resta de personal ha de tenir el mateix compromís que nosaltres, ha de funcionar a l'aula com nosaltres o ens ha d'entendre a la primera quan fem una proposta. I això és un pensament impossible. Llavors és quan tendim a ser sectaris, a no escoltar, a pensar el treball en equip basant-nos en la dicotonomia entre els bons i els dolents...

La cultura del treball en equip es basa en cercar constantment allò que ens uneix, buscar en l'altre allò que ens enriqueix a tots plegats, ser pacient i tolerant, i intentar posar-se d'acord amb les intencions i finalitats en un marc de diversitat d'estils i de funcionament de cadascú.

La diversitat d'estils enriqueix el projecte i no pot ser mai un motiu de discusió entre l'equip.

diumenge, 10 de gener del 2010

Educació lenta: Teoria i pràctica

Rebo constantment mails i comentaris de persones -la majoria mestres, però també alguna mare de l'escola- que em diuen que estan absolutament d'acord amb el llibre... però... com ho portem la pràctica? per on es pot començar? realment és possible? hi ha alguna escola que ho estigui aplicant?

Aquest és el repte que tenim en aquest moment. A més de reflexionar sobre les idees que plantejo -amb tota seguretat es poden completar, matisar, millorar...- cal una feina d'elaboració i difusió de les idees que plantegem per veure com es poden aplicar i com hi pot haver exemples pràctics que millorin la situació de l'educació i de les relcions entre alumnat, professorat i famílies en aquests aspectes.

Si no fem aquesta feina, tot pot quedar en una proposta molt bonica però irrealitzable. Tenim feina!

dijous, 7 de gener del 2010

De tornada

De tornada a casa des de l'Argentina. Uns dies inoblidables de paisatges compartits, sensacions, emocions. El paisatge de la Patagònia és majestuós. La fotografia del Glaciar Perito Moreno en dóna una petita mostra, El Far d'Ushuaia amb la sensació de que el món s'acaba o no, en un país d'arrels profundíssimes i que, en la seva història, ha vist passar tota mena d'esdeveniments, alguns molt tràgics com la desaparició de totes les ètnies que vivien a la Terra del Foc.

Queda el record. La serenor de les muntanyes i els mars. I l'acolliment de la gent d'allà.

dimecres, 6 de gener del 2010

Adrià i Clara


Els meus fills viuen a Ciutadella, a Menorca, ja fa uns quants anys. Primer la Clara hi va aterrar i al cap d'un parell d'anys l'Adrià. Viuen amb les seves respectives parelles, treballen, tenen un cercle d'amistats importants... Penso que viuen en un lloc privilegiat i, sovint, els envejo. Tenir tant a prop la natura, el mar... la calma de l'illa... i una vida tranquil.la sense les presses que portem a ciutat.

Els enyoro també sovint. Enyoro on viuen però sé que això dificulta que ens puguem veure més vegades.

Encara que siguin grans sempre tens aquell punt de patiment per la seva vida i sobretot et preguntes per la seva felicitat. En altres èpoques potser em preocupava per altres temes més prosaics i clàssics. Sé que tenen una vida diferent de la meva, que han triat una manera de viure molt diferent però que, com totes les persones, les finalitats últimes que busquem no estan tant allunyades els uns dels altres: i es resumeixen al voltant de la recerca d'una felicitat amable i que no fa mal a ningú.

Què projectes en els fills? Potser coses semblants del que projectes amb els alumnes: amb una estimació més intensa i amb una preocupació més constant... però en definitiva vols que siguin sans, bons, feliços i savis en la mesura del possible.

Allunyat en aquestes festes que conviden al retrobament penso amb ells. I els envio el meu millor desig, com un regal de reis. Enyorant la seva il.lusió d'infants, i la xocolata desfeta amb que celebràvem el matí d'avui.

dimarts, 5 de gener del 2010

Compromís de la Comunitat Educativa

Amb la Llei d'Educació de Catalunya es proposa la carta de compromís de les famílies amb l'escola. És una idea interessant que després es desenvolupa mínimament a la proposta de Decret d'Autonomia.

Hem de ser curosos amb com es desenvolupa perque realment no sigui un paper mullat sense cap mena de repercusío, una mena de tràmit que s'omple com el full de preinscripció. És clar que no dependrà únicament de com es regula des de l'administració sinó del paper que des de les escoles fem jugar a la proposta, de ocm es treballa, s'explica...

Un fet important és que aquesta carta de compromís ha de recollir aquells elements específics de l'escola. No pot ser un document genèric sinó construït a partir del projecte específic de cada escola i, per tant, si es construeix amb un guió de drets i deures, ha de poder contenir els elements més característics de la participació educativa de les famílies.

Tanmateix, també proposava en un post anterior que, aquest compromís, caldria extendre'l a tota la comunitat educativa, és a dir, als docents.

Reformem o no el sistema de funció pública, ningú impideix a la necessitat d'establir formalment, l'acord amb aquells aspectes que, en una escola, són patrimoni de la comunitat, idees consensuades, cultures assumides, propostes organitzatives que constitueixen el quefer quotidià de l'escola. Els docents han de poder signar aquest compromís que s'ha d'entendre com un conjunt de drets i deures que ajuden a vertebrar l'equip docent a l'entorn del projecte.

La carta de ocmpromís ha de ser de tota la comunitat educativa. Aquest hauria de ser un principi clau del nou model de centre educatiu públic que volem construir.

dilluns, 4 de gener del 2010

Què és una escola?


Suposo que moltes coses a la vegada: esdeveniments quotidians, educatius, moments de felicitat, relacions, acollides i comunitats. Dewey diu que les comunitats es formen quan ens comuniquem entre nosaltres per posar idees en comú. Tot un joc de paraules.

El llibre de l'escola Andersen, la vida escolar en un curs, representa ben be això, un conjunt d'esdeveniments quotidians que configuren un projecte educatiu, un projecte de vida... Les fotografies ajuden a situar les idees, perquè els projectes són interessants quan tenen noms i cognoms, quan darrera d'un objectiu, una finalitat, un principi educatiu hi podem identificar persones, mestres, famílies, educadors, nois i noies, que ho han intentat i si més no se n'han sortit parcialment.

Parcialment, ja que com diu Merieu, els grans objectius que formulem no cal que s'acompleixin, potser perquè és impossible, sinó que únicament han de servir com a guia per l'acció.

El llibre, publicat per l'editorial Graó, representa un regal per als ulls i per a la ment de tots els que pensem que l'educació és una tasca noble i important, a la que val la pena esmerçar esforços i voluntats. I en aquest llibre, imatge i paraules, tanta informació tenim amb una cosa com amb l'altra.

diumenge, 3 de gener del 2010

Vacances

A les vacances caldria prohibir qualsevol activitat educativa. O en tot cas, caldria limitar-la a petites estones sense transcendència.

Els infants necessiten desconnectar. Hi ha prous estímuls en l'entorn que els envolta que els ajuden en el seu creixement, com per haver de colonitzar aquest temps no escolar.

Hi ha famílies i mestres que sostenen que els infants "perden" durant les vacances. Això no ens ho apliquem els adults, perque sino a les vacances també hauríem de seguir treballant, d'aquesta manera quan ens reincoporéssim a l'escola, no hauríem de fer tanta memòria i totar a agafar el ritme... perquè això és el que veritablement fem, no?

Es perd, quan el sistema d'aprenentatge està basat en ocneixements efímers. Quan es fan aprenentatges vinculats als interessos dels infants, aquests, en momnets de vacances, de forma autònoma troben les connexions entre la vida quotidiana sense deures i l'activitat escolar. N'estic convençut.

Nosaltres mirem de no emportar-nos cap feina, però aprofitem el temps per endreçar coses, fer alguna lectura, pedagògica o no, conversar, veure amics, anar al cinema... voleu millor connexió amb la pròpia formació?

Definitivament, durant les vacances, sense deures s'aprén més i millor.

divendres, 1 de gener del 2010

Hivern

Nadal ens porta llums als arbres i als carrers. Són les llums que precisament no tenim. És l'anunci de la primavera que desitgem i enyorem. No sabem si és trist. En el moment que surti publicat aquest post, estarem a la punta sud del Planeta, a Ushuaia, celebrant el cap d'any.

A la tornada portarem una mica de llum de la Patagònia per aguantar fins a finals de gener que torni a repuntar el dia i les tardes comencin a allargar-se.