Iniciem amb el meu amic Jaume Cela, aquestes converses que tenen com a propòsit, reivindicar algun text pedagògic i conversar a l'entorn de temes educatius. La tria de temes ha estat feta des d'un punt de vista general, però no dubteu que aterrarem als problemes actuals de l'escola.
Com s’ha casat el fill del rei, enguany plantarem carxofes1. Aquesta frase, sembla que d’origen alcoià, em serveix per descriure uns quants articles que han aparegut en la premsa en els darrers dies. Publicat l’informe PISA s’han buscat les causes dels mals resultats (no de tots, com ens ha recordat en Jaume Funes2) i s’ha volgut sentenciar la diagnosi atribuint-los a una escudella en la qual no falta cap ingredient: el treball per projectes, la fundació Jaume Bofill, Eduard Vallory i l’escola nova XXI, l’educació emocional, l’estabilitat de les plantilles i les places singulars, Rosa Sensat, els Moviments de renovació, Montessori, Decroly i altres històrics educadors, juntament amb els membres de la comissió d’experts, alguns pedagogs que passaven per allí i el Departament d’Educació en pes. Crec que només se salven, curiosament, els sindicats.
Alguns han aprofitat per acabar reivindicant l’escola «prelogse» i, suposo també, la societat, el país, els polítics, els mestres, els alumnes i les famílies dels anys vuitanta que tots saben que van ser les millors famílies, ciutadans, ciutats i polítics que hi ha hagut mai en aquest món.
Com és possible que assentim sentint aquestes afirmacions? Molts d’aquests articles són ofensius per a la majoria de docents. I amb això no vull dir que aquests hàgim d’amagar el cap sota l’ala. Tothom ha d’assumir la seva responsabilitat, però tinc la impressió que s’està carregant el mort a algú que, precisament, s’està deixant la pell per fer les coses millor.
Resulta que totes les propostes de millora (innovació, transformació, renovació…) que s’estan fent, la feina que fan centenars de docents en el seu dia a dia des de l’escola, una gran immensa minoria encara, han estat les culpables del desastre, ja que tots aquests professionals han estat abduïts per les forces neoliberals, conservadores i retrògrades que el que volen i aspiren és que la classe treballadora d’aquest país i, singularment, els seus fills i filles nedin en la ignorància més generalitzada. Mentrestant, s’aprofita aquest enrenou i aquest argumentari i es reivindica mantenir acríticament la tradició i reproduir l’ensenyament transmissor i seleccionador perquè és el que, segons ells, dona millors resultats.
Anem a intentar desgranar-ne alguns dels intríngulis de la qüestió. Fem-ho amb un cert esperit constructiu, encara que no ho sembli. Comencem pels punts en comú.
Que el sistema educatiu té un conjunt d’aspectes a millorar, és evident. És un punt de coincidència entre una majoria de sectors, inclosa l’administració. Coincideixo amb la percepció d’aquests articulistes i tertulians, corroborada per les dades que ens aporten el darrer informe PISA, l’informe PIRLS i l’experiència directa en molts centres educatius. Els índexs d’abandonament, desigualtat i segregació són evidents, encara que estiguin canviant molt a poc a poc. Els resultats en algunes àrees, fent menció de l’ús del català, més que preocupants, però desiguals en els territoris. La desafecció, les malalties mentals, els problemes d’atenció, els índexs de rebuig escolar, els episodis de mòbing i bullying són massa presents i preocupants. I ara, deixeu-me ser una mica frívol: També l’índex de votants de la dreta i l’extrema dreta (nacional i estatal) dintre les classes mitjanes i populars, massa alt, sens dubte, del que podríem pensar després de 50 anys d’educació en democràcia. Alguna cosa no hem acabat de fer bé i es pot millorar. També hi ha moltes dades d’èxit i de propostes sortosament reeixides que ara no enumeraré i que suposen el contrast d’aquesta situació preocupant. Potser amb aquestes dades no estaríem tan d’acord.
Penso que també és compartit entre molts sectors -no sé si amb la mateixa amplitud que l’anterior punt- la idea de com ens agradaria que fos l’escola i quins haurien de ser els seus propòsits. M’atreveixo a apuntar algunes coincidències: una escola democràtica en les seves arrels, amb una gestió participativa i compartida, amb una línia clara i elaborada consensuadament, amb unes famílies participatives i implicades, amb uns bons pressupostos i recursos suficients, amb unes condicions de treball, de coordinació i de formació òptimes per al professorat, en la qual, el conjunt del seu alumnat, assolís el màxim nivell d’aprenentatges, de coneixements, de sabers, en el més ampli sentit de la paraula. En que es respectés la diversitat, es potenciés els valors i la cultura comuns, inclusiva en els seus plantejaments formals i reals. Etc., etc. Podríem fer més llarga aquesta descripció, però potser no és necessari.
Ja tenim els dos extrems: la situació de partida i on voldríem arribar. Si aquests són punts de coincidència, on segurament discrepem és en «com podem avançar cap aquesta escola real, pública democràtica i inclusiva», des de les nostres misèries i èxits compartits i assumits. Com ho podem fer de la forma més participativa possible i generalitzable, esclar. En aquest aspecte és on segurament hi ha discrepàncies que porten als citats sectors crítics a defensar el passat, a reivindicar sense matisos el mamemimomu per aprendre a llegir, l’esforç innat que es treballa, s’imposa i exigeix, l’examen, els suspensos i la repetició com a estímuls per a l’educació dels infants, així com també un ensenyament sense educació emocional, que recuperi la funció exclusiva d’instruir i ensenyar ja que, segons ells, s’ha perdut entre tantes reformes propiciades des que en César Coll va començar a analitzar els problemes del currículum als anys vuitanta.
Al mateix temps que es reivindica el que s’ha fet sempre, s’aprofita per desautoritzar qualsevol intent de renovació. I s’aprofiten les dades que representen un veritable toc d’alerta, per carregar contra els intents de millora que hi ha. Potser m’he perdut en la història i no he sabut veure en aquestes anàlisis crítiques, més enllà de la nostàlgia del passat, propostes que serveixin per enfrontar-nos a l’emergència educativa que se’ns planteja. M’equivoco? Segurament estaríem contents que se’ns oferís alguna alternativa, més enllà del brindis al sol que plantegen el «tornar a ensenyar», «donar importància als coneixements», «practicar la cultura de l’esforç», «ser més exigents», «suspendre i fer repetir, perquè aprenguin la lliçó»…
Una gran discrepància de principi és si els docents ens hem d’esforçar per fer-ho millor o no. Si podem fer alguna cosa mentre no arriben des de dalt els recursos necessaris o la solució màgica. Sembla estrany, però és ben curiós aquesta coincidència, a la inversa, en demanar, exigir i sentenciar que l’absència d’esforç per part de l’alumnat és una de les causes dels mals resultats. Quan es parla d’aquest esforç dirigit als docents, l’exigència no està tan clara des d’algunes veus sindicals, insistint sobretot en l’argument de la manca de recursos i les plantilles o els «nomenaments a dit». És una cosa que no he entès mai. Esclar que la responsabilitat dels docents, com a treballadors és demanar les millors condicions possibles per fer la seva feina. Ningú en dubta. Però, de vegades, crec que no acabem de predicar amb l’exemple… no sé si se m’interpreta, com diu aquell comentarista de la ràdio. Amb l’esforç dels docents, hi podem incloure les responsabilitats que s’assumeixen, la preocupació i dedicació voluntària, l’interès i l’afany de no conformar-se amb els problemes i fer tots els possibles per superar-los.
Una segona discrepància és pensar que fa cinquanta anys lligàvem els gossos amb llonganisses i ara, tot són problemes i desastres anunciats. L’escola en la qual vaig començar a treballar formava part d’un sistema desigual, amb elevats índexs de fracàs escolar, amb abandonament i pèrdua d’alumnat des dels 10 anys, amb analfabetisme funcional i familiar, amb una doble titulació seleccionadora, amb un ensenyament que no responia a les necessitats socials, amb índexs de discriminació, desigualtat, exclusió molt elevats. Amb un «ensenyament» deficitari, memorístic -no que exercitava la memòria, sinó que la pervertia-, que reproduïa un saber unificat, uns valors unificats, basat en uns manuals uniformes i generalitzats de text, plens de masclisme, desigualtat, adoctrinament i valors conservadors i que, a més a més, tenia l’encàrrec de classificar i seleccionar.
Ah! I amb el mamemimomu apreníem a llegir els mateixos que se’n surten avui, sigui quina sigui l’escola on van, i deixava a la cuneta centenars d’alumnes. Ens carreguem les reformes i no volem assumir que, des de la LOGSE, tenim un encàrrec molt complex: que tots i totes, assoleixin els coneixements necessaris en l’actual societat, sense exclusions, sense desigualtats. I que això és el que significa un sistema educatiu en democràcia.
Una tercera discrepància és pensar que avui, podem donar la mateixa resposta a les necessitats d’educació de la ciutadania, que fa cinquanta anys. Això no vol dir que l’escola no tingui propòsits semblants, que els té: garantir l’accés al saber i a uns valors comuns, oferir un espai i un temps comú i segur per a tota la infància i preparar a tota la població per a la seva incorporació a la societat -que no vol dir, una «incorporació submisa», sinó tot el contrari. Els propòsits no han variat. Però el pacte i els compromisos de l’escola i la societat s’han de renovar: les promeses de coneixement, d’equitat i d’emancipació, no s’han assolit. I, ara, ens ha canviat el context: el subjecte és tota la població escolar i, a més, la societat, els models familiars, els mitjans de comunicació, la tecnologia, les interconnexions, la globalització, l’economia, el treball, la intel·ligència artificial, la cultura, la multicultura i la intercultura ens ha canviat profundament la realitat. I si no ho volem admetre tenim un problema. I com que, tant si ho acceptem com si no, les coses són així, a l’escola no li queda més remei que mantenir les finalitats genèriques, però tenir en compte que les condicions han canviat radicalment i el pacte social, potser s’ha de reeditar en altres termes que els que es van utilitzar després de la il·lustració.
No és la meva pretensió justificar, tampoc, urbi et orbi, totes les propostes d’innovació i de canvi que els centres educatius intenten posar en marxa. Soc conscient que en alguns casos s’ha actuat aplicant el canvi com una moda, sense aprofundir en tot el que comportava treballar amb una metodologia diferent. De la mateixa manera que, amb l’anterior sistema també hi havia bons mestres que se saltaven la cultura dominant i «ensenyaven» d’una altra manera. El fil de la renovació pedagògica no s’ha trencat mai, encara que en alguns moments s’ha debilitat i individualitzat molt. Ara potser tenim algunes regles de joc que ens permeten treballar de forma més flexible i reflexionada. El currículum actual si l’entenem com a marc, no com a prescripció, n’és un bon exemple.
Sembla també que, en alguns moments, el que no es vol és que treballem de forma diferent sobretot en les primeres edats. «Els projectes, poden ser bons si s’apliquen més endavant». Però això és precisament entendre la nostra professió d’una manera rígida i protocolitzada. Podríem dir el mateix de la participació: per poder participar cal tenir, com a mínim, 18 anys. I això implica que no es pot treballar mecanismes participatius a partir de l’etapa infantil? Està clar que la recerca es fa en els laboratoris i la fan científics, però, petites indagacions no les podem fer des de ben petits? Els mateixos que ens critiquen que fem el treball competencial substituint l’ensenyament de coneixements, cauen en una gran contradicció quan ens alliçonen que no es poden fer projectes de treball si no es té un ampli coneixement. En tot cas, és una visió quantitativa, rígida i lineal del procés d’aprenentatge de les persones, des que neixen fins que moren, com ens il·lustra cada dia la neurociència amb més evidències. I, a més, aquesta afirmació és, en la majoria dels casos, una interpretació errònia de les experiències que intenten aplicar metodologies més actives, competencials, participatives i d’indagació. Metodologies que no estan renyides amb el coneixement, sinó que el potencien d’una forma molt més funcional i significativa.
Tot aquest fil argumental em porta a defensar la renovació pedagògica, com a intent constant de millorar els processos d’ensenyament i d’aprenentatge que tenen lloc en els centres educatius d’aquest país. Perquè ens cal, de nou, escriure i argumentar per seguir donant-li sentit. Una renovació pedagògica que l’entenem com uns intents constants, reflexius i professionals…
La renovació pedagògica ha estat i és l’intent de millorar de forma radical i profunda l’ensenyament que reben el conjunt de la població escolar, perquè puguin millorar els seus aprenentatges de forma generalitzada. La renovació pedagògica vol donar resposta a la necessitat de que l’accés al saber sigui el més generalitzat possible i que l’aprenentatge que fa cada alumne, tingui un caràcter significatiu i emancipador. La renovació pedagògica, avui, és una de les garanties que no ens quedarem de braços plegats davant les emergències educatives que s’estan plantejant.
I, pel seu component col·lectiu, és una oportunitat també d’establir àmbits de cooperació, més enllà de l’aula, més enllà també del centre educatiu. La renovació pedagògica té un component de grup que la fa una de les eines que cal preservar i potenciar si volem realment plantejar canvis a mitjà i llarg termini en aquesta institució clau per a la societat que es diu escola.
Revisem propostes. Canviem estratègies. Avaluem resultats. Però no matem el missatger en l’anàlisi. Si coincidim en la diagnosi i en les finalitats, treballem per posar-nos d’acord en la manera d’avançar. És una responsabilitat social i política que hem d’assumir.
1En castellà és allò de «Aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid…»
2https://diarieducacio.cat/sense-ganes-danar-a-linstitut/
Article publicat al Diari de l'educació. Gener de 2024. https://diarieducacio.cat/en-defensa-de-la-renovacio-pedagogica/
Fa setmanes que només llegeixo articles sobre el col·lapse educatiu al nostre país, i als països de l’entorn. Tertulians opinen, sentencien, distorsionen… Polítics es preocupen, aprofiten, escombren cap a casa, fan d’oposició o demagògia… Pedagogs i mestres s’enfaden, jo ja ho havia dit, jo ja ho havia anunciat, és només la punta de l’iceberg, falten recursos… Sindicats i famílies, conselleres i directors generals… experts en general, tots tenen les dades, l’anàlisi i la solució. Els resultats de PISA es poden interpretar de moltes maneres, segons la intenció i el propòsit.
Fa temps que penso que el col·lapse és una emergència que ens l’hem de prendre seriosament, relacionada amb la predicció científica sobre els nostres sistemes ecoambientals. És una amenaça creïble que ens canviarà les vides -ja ho està fent- en un termini més o menys curt o mitjà. Per tant, no m’agradaria semblar massa superficial o ingenu en parlar de col·lapse educatiu quan el que veritablement ens hauria de preocupar -també a l’hora de definir l’educació dels propers vint anys- és l’altre. Yayo Herrero hi ha reflexionat amb molta profunditat.
Però vet aquí que abans que el nostre sistema de vida s’enfonsi, el que veiem és que l’escola s’està enfonsant. Hi ha un desastre anunciat: escola inclusiva, diversitat, segregació, desigualtat, abducció tecnològica, crisi de comprensió lectora, augment de la cultura de desvaloritzar la cultura, etc. I PISA no ha fet més que destapar la caixa dels trons com, en un altre moment, ja ho va començar a fer la pandèmia. Malgrat tots els informes que s’han fet en els darrers anys, malgrat tots els esforços i documents de propostes, malgrat les promeses ressuscitades per consellers, ministres i directores i directors generals, malgrat petits indicis que hi poden haver canvis reals, d’experiències anticipadores que, amb pocs mitjans, però amb molta perseverança, estan duent a terme alguns centres educatius, etc., la impressió generalitzada és que no sortim d’un cert immobilisme, les xifres de resultats s’encallen o s’agreugen i mostren unes estadístiques que no ens satisfan.
Només cal afegir el circ protagonitzat per alguns eurodiputats analitzant els resultats de la immersió, o les ingerències dels jutges que, amb l’argument de fer complir la llei (?), ens indiquen com hem d’aplicar el currículum lingüístic a les aules. En resum, l’ambient general que es respira en els centres és de molta feina feta però, a la vegada, preocupació i desànim.
Per a més «inri», un darrer article llegit alerta que les anàlisis crítiques i/o negatives sobre el sistema, afavoreixen més la falta d’expectatives, és a dir, que tenen una influència en els mateixos resultats.
Sabem què es podria fer, i no ho fem. Diem, prometem, sentenciem les mesures necessàries i no les posem en marxa o no hi destinem recursos suficients. O, sense gaire convicció, deixem que se les creguin quatre voluntaristes que intenten posar en marxa propostes de canvi i millora, amb o sense recursos. Sovint en condicions clarament millorables i amb poques possibilitats de ser sostenibles amb el temps. És a dir, la feina callada de tants docents, equips directius, comunitats educatives que, dia a dia, fan canvis reals i tangibles, encara que siguin efímers en el temps.
Les institucions, al marge de les escoles i els instituts, estan cadascuna presonera de les seves pròpies rutines i mancances. Els sindicats segrestats pels drets corporatius i els discursos sobre la manca de recursos. Les famílies, preocupades pel dia a dia, amb reivindicacions puntuals i amb un percentatge molt important de minoria silenciosa. L’administració presonera del curt termini, de la política del tuit i de la necessitat de resultats immediats. Els moviments de renovació pedagògica i altres entitats amb una incidència mínima en el sistema, amb un discurs pla, instal·lats en l’activisme i a remolc de les propostes de l’administració. I l’escola pública aïllada en bombolles sense nord comú. I l’escola privada amb la doble imatge de servei públic i institució segregadora amb afany de lucre i control ideològic.
Ja sé que és una anàlisi una mica demagògica i molt negativa, però estic convençut que algú em donaria la raó encara que fos amb la boca petita.
Tothom coincideix, en aquesta situació, que és un moment d’una gran complexitat. La Conselleria ha proposat que una comissió independent faci un informe sobre la situació actual i una proposta de mesures a prendre el curs vinent, juntament amb mesures a mitjà i llarg termini. Benvinguda sigui la idea. La presència de professorat en exercici és una garantia que es parlarà de temes reals. Esperem que les conclusions siguin enriquidores del debat i donin llum al Departament d’Educació i a la comunitat educativa de les mesures que cal prendre. El resultat del treball de la Comissió, passat pel sedàs del Consell d’Educació de Catalunya, esperem que sigui, no solament un document d’intencions generals, sinó també una proposta pràctica, que es dugui a terme i tingui repercussions en el dia a dia de les escoles.
En aquest context m’atreveixo a fer dos suggeriments. El primer fa referència als aspectes centrals que cal abordar, i que constitueixen els punts importants que poden donar un tomb a la situació, a mitjà i llarg termini. Pensar que la situació es pot revertir en un, dos o quatre anys és, ben bé, somiar truites. Com podeu veure, no vull ser menys i també goso oferir la meva llista, una més, fruit de la meva limitada experiència.
La llista la constitueixen apartats amplis sobre els quals cal afinar molt bé, veure què s’ha fet fins ara, analitzar perquè no ha funcionat i, en tot cas, proposar canvis de direcció o noves mesures. I no oblidar-se d’aconseguir la implicació de tothom, consensuant les mesures a prendre. Són els següents:
* Cap on va l’educació, cap on va l’escola, quin paper li assignem. És un debat que no es pot fer de forma immediata, però que cal situar per la importància estratègica que té.
* La formació dels docents, inicial (teoria i pràctica) i permanent (reflexió sobre la pràctica i teoria), la relació escoles–universitat i la configuració de la funció pública (accés, avaluació, equips docents, carrera docent).
* La formació dels equips directius, substituint la gestió gerencial, per la gestió pedagògica.
* La descentralització del sistema, repensant la participació dels ajuntaments, i creant petites zones educatives en els que es treballi amb recursos i competències, i s’articuli la cooperació i els projectes comuns entre centres educatius. I la desburocratització del sistema.
* Aprofundir en un currículum orientatiu i comú, i en una nova manera d’entendre i aplicar l’avaluació del sistema (alumnat, docents, sistema). Superant debats actuals improductius: competències versus continguts.
* Suport real, suficient i efectiu, dintre i fora d’escola, per garantir polítiques compensatòries, equitatives i inclusives.
Em direu que no hi ha mesures a curt termini i que tot incideix en les condicions i accions que, des de fora, cal fer per millorar la resposta, a mitjà i llarg termini. Potser teniu raó. Per això reivindico també, el mínim soroll, la tasca invisible, subtil, pas a pas, a poc a poc… I que no acabi la feina d’estudi en dos mesos, en els quals es poden avançar línies estratègiques, però que cal una continuïtat perquè arrosseguem una situació que es va covant des de fa vint o trenta anys. Això sí, d’entrada, no marejar més als centres amb més requeriments. Per tant, mentre esperem el mitjà termini en què anirem desplegant i perfilant les propostes de l’anterior llista, pacients per veure com van canviant les coses a poc a poc, fer alguna cosa important, si voleu per començar l’any vinent: donar espai i temps a les escoles i els mestres perquè puguin assumir els nous reptes. I això vol dir plantilles, menys pressió i burocràcia, disminució de ràtios i suports específics i implicació i compromís. Potser aquesta és la part més difícil perquè s’ha d’implementar, sobretot amb confiança, seguretat. Amb això caldrà esperar una resposta positiva i més compromís per part dels centres educatius. Administració i centres, doncs, hauríem d’estar a l’altura.
Sense aquestes condicions prèvies i paral·leles, per molt encertades que siguin les propostes generals, no hi haurà canvi possible, ni implicació dels agents implicats. O no tindran la repercussió que la societat reclama.
En el segon aspecte m’adreço a l’Administració, per una banda, i als Moviments de Renovació Pedagògica i altres entitats que puguin tenir propòsits semblants, per l’altra. La qüestió que vull plantejar és la necessitat d’un lideratge clar, si voleu distribuït, transparent i participatiu, per al canvi i la millora del sistema. Des de l’administració, primer responsable que tot funcioni, però també des de la comunitat educativa. I penso, humilment, que no tenim, en aquests moments, cap dels dos puntals. La Conselleria ha començat a treballar, però ho ha de fer amb més intensitat i cura, i si no que pregunti la reacció que han tingut les dues darreres cartes que ha enviat als docents i a les famílies. Hi ha bona voluntat, però cal perseverança, sobretot continuïtat, llums i fermesa.
Des de la comunitat educativa, tampoc hi ha aquest lideratge. Els sindicats, les associacions de famílies, els MRP, Rosa Sensat, els col·legis professionals, les fundacions… es mouen en reflexions i propostes aïllades, sectoritzades, corporatives… amb ressò mediàtic, però amb influència encara mínima.
Quines experiències tenim de referència? Si mirem una mica enrere, els intents que s’han fet en aquesta línia en els últims cinquanta anys, han estat importants, però han tingut un resultat desigual. Per exemple, als anys 70, el moviment educatiu va tenir un gran lideratge a l’entorn del document Per una Nova Escola Pública, que va tenir una gran influència fins a l’aplicació de la LOGSE la dècada dels 90.
Des del 1996 fins al 1999, es va realitzar el Projecte 100 mesures i el Congrés de la Renovació Pedagògica que va agrupar la majoria d’entitats de la comunitat educativa. Els resultats ja no van ser tan decisius. L’administració va ignorar-los completament.
Recentment, hem tingut dos intents més: la proposta d’Escola Nova XXI i el Congrés d’Educació Pública de Catalunya, més minoritaris o sense tant suport. El primer amb crítiques molt radicals, al meu parer injustificades, des d’alguns sectors. Encara que van comptar, sobretot el primer, un cert suport de centres educatius, cap dels dos ha tingut el ressò que necessitaven, ni el suport a nivell polític o de les entitats educatives, que podien estendre i consolidar les seves propostes de canvi i millora en el Sistema Educatiu català.
Penso que és hora de començar a treballar per un nou lideratge. La comunitat educativa ha de sortir de les seves bombolles corporatives i plantejar els reptes de futur i les propostes que té respecte a l’educació, consensuar-les i crear espais de cooperació i aliança que les facin possibles. I, avui a diferència dels anys 70, que el moviment va ser iniciativa del professorat present a les escoles d’estiu o dels anys 90 en què la iniciativa va partir de la majoria d’entitats i institucions educatives, ha de basar-se en un moviment d’escoles, fonamentalment d’escoles públiques (centres educatius de totes les etapes). Escoles públiques que es plantegin la necessària renovació del discurs, proposin un programa de transformació a mitjà i llarg termini i reconstrueixin aquest lideratge que fa temps que hem perdut. I les entitats de la comunitat educativa han d’impulsar i crear les condicions perquè sigui possible.
Tenim exemples en la història recent: l’experiència del CEPEPC, el Secretariat d’Escola Rural o les escoles de nova creació en els seus inicis. No sé si els MRP voldran rellegir la seva identitat i les seves propostes en aquesta línia. O sorgirà alguna altra institució que articuli un nou pal de paller del conjunt de la comunitat educativa a l’entorn dels canvis necessaris i que promogui el moviment al voltant d’escoles i instituts. O seran el conjunt d’entitats de la comunitat educativa que, al marge de la competència entre elles, facin aquesta aposta de futur.
El camí pot ser complex i no podem esperar canvis immediats. Estic convençut que podria ser un nou moviment que donés pas a un nou lideratge, i que fos una via per recuperar la iniciativa i fer front sobretot a les emergències educatives, també amb el seu rerefons i relació amb la resta d’emergències socials i ecològiques. Una nova coordinació d’escoles (com a institucions que representen comunitats educatives) pot ser un gran motor de transformació, amb força i influència davant la societat. No podem oblidar que l’escola no resta al marge del món i dels seus problemes i emergències, sinó tot el contrari i que, qualsevol millora social, necessita l’escola i l’educació perquè es pugui estendre i consolidar.
La Carme i el Joan em sembla que no es coneixien. Soc el vincle que els uneix en aquest article. Tots dos han mort el passat mes de desembre, amb circumstàncies semblants i diferents a la vegada. Tots dos estaven jubilats, que no retirats de circulació.
La Carme, amiga, companya i mestra de primària als anys setanta a Santa Coloma de Gramenet, i també a Esparreguera, Binissalem i Palma. Mestra i mestra de mestres. I després mestra a casa seva i a qualsevol lloc on se li demanava la seva col·laboració.
El Joan, del que no sé la seva trajectòria completa, el conec de la seva petjada a Casa Nostra, una institució modèlica a Sudanell, escola, taller i residència d’un conjunt de nois i noies que, per raons diverses, tenen algun tipus de discapacitat.
En Joan va ser «director tècnic» de Casa Nostra des del 1990, tot i que va començar a treballar-hi deu anys abans. Com ens enganyen les paraules! Director tècnic a Casa Nostra vol dir fer tots els papers de l’auca. El recordo preocupat sempre per la darrera subvenció que no arribava, per la burocràcia que ofegava la institució, per la manca de recursos, per les retallades del 2009… Mai conforme amb l’atenció rebuda des de dalt i sempre atent a les possibles vies d’ajuts i suports a la seva institució. Sempre que ens vèiem m’explicava els entrebancs en què es trobava, les incomprensions o les bones paraules amb què es trobava amb les seves relacions amb els de «Barcelona», en la seva defensa constant dels drets de les persones més vulnerables.
En Joan no era solament un gestor. Em sembla que la primera vegada que el vaig conèixer, va ser fent la paella de la Festa Major, en un acte en què famílies, educadors i residents, celebràvem l’inici immediat de l’estiu: amb un bon dinar i música en directe, amb parlaments i, com no podia faltar, una missa a l’aire lliure. I quan dic fent la paella, vull dir «tècnicament» això: posant l’arròs i remenant perquè no es cremés, i ballant amb els residents o atenent a tothom que passava aquell primer diumenge de juny per les instal·lacions de Sudanell.
En Joan sabia transmetre la justa relació que havíem de tenir amb les persones residents a Casa Nostra, fos quina fos la seva dificultat. En el tracte demostrat, en l’afecte amb què parlava i donava instruccions, sempre des de la cordialitat més extrema. La seva presència donava confiança a tothom. Els seus parlaments sempre tenien aquell punt d’homilia ben entesa, de celebració, de propòsit aconseguit. Amb el benentès que el propòsit era sempre millorar la institució i l’atenció a les persones que hi vivien i hi convivien, a pesar de totes les mancances i entrebancs que hi havia.
Amb la Carme ens vam conèixer en el temps que la militància política i pedagògica anava paral·lela. Teníem la convicció que anàvem a canviar el món i que, si canviàvem l’escola, ja havíem fet un pas endavant. Militants a partits d’allò que s’anomenava extrema esquerra, convençuts que la revolució l’havíem de començar a l’aula, oferint uns bons aprenentatges als nostres alumnes, obrint portes i finestres a una escola estatal heretada del franquisme, que aspirava a ser, amb majúscules, una Nova Escola Pública. La Carme es va anar especialitzant amb aspectes lingüístics i comunicatius, i al final de la seva trajectòria, va ajudar individualment i col·lectivament, a superar les dificultats a molts alumnes als quals l’escola no podia donar tot el suport o l’atenció individualitzada que necessitaven. De canviar el món, vam passar a fer possible petits canvis en les persones que acompanyàvem o en les institucions amb les quals treballàvem. El principi de la realitat ens empenyia a treballar en aquest espai sense oblidar, en cap moment, aquells bells propòsits de joventut.
El Joan va saber combinar la gestió i organització en un centre residencial de màxima complexitat, amb una direcció pedagògica avançada, compartida amb el seu equip. Va convertir Casa Nostra, amb la fundació ASPROS, en un bon model que vetllava per una atenció integral de nois i noies amb dificultats o discapacitats. El seu afecte, les seves relacions estretes amb tots ells van ser un testimoni constant de com s’ha d’entendre la tasca d’una persona que té l’encàrrec i la responsabilitat de dirigir un centre d’aquesta complexitat. He tingut la sort que la meva germana ha gaudit de la vida en aquest centre durant més de trenta anys. Avui, que ja és una persona d’edat avançada, continua tenint a Casa Nostra, la seva Casa amb majúscules, amb uns companys i companyes i uns educadors i educadores que conformen la realitat de la seva vida quotidiana.
La Carme tenia una opinió pedagògica que manifestava amb contundència, segurament com a reminiscència dels seus anys de militància i fruit, però, d’una dilatada experiència, que en els darrers anys va estar dirigida cap als més desafavorits. Tenia una gran capacitat d’escolta, d’observació i, per tant, sabia orientar-se en la curta distància per intuir, saber i aplicar quina era la millor manera d’ajudar a cadascun dels nois i noies, des de la proximitat, la calidesa de la relació i la fermesa en transmetre la importància del saber i del coneixement. Ho he pogut constatar de nou en uns petits vídeos enregistrats amb alguns dels seus alumnes que, el dia del seu comiat, ens feien aparèixer les llàgrimes als ulls.
La Carme i en Joan, han estat dos mestres excepcionals. Una dada important a tenir en compte és que cap dels dos, en tots els anys de la seva vida laboral, van demanar o van veure recompensat el seu compromís personal amb els nois i noies i amb l’educació. Tots van tenir una nòmina a fi de mes, però el plus que significa la seva implicació va ser conseqüència de la seva voluntat, de la seva llibertat per entendre així la professió, pel seu amor desinteressat per les persones i per la confiança en què tothom té dret a adquirir els aprenentatges que necessiten per a la vida, disposant d’un espai i un temps per a ser ciutadans de ple dret.
Tots dos van posar la seva vida professional a disposició d’un servei públic: aquell que treballa cada dia per oferir una educació, en el més ampli sentit de la paraula, a totes les persones que més ho necessiten, sense cap mena de discriminació. En Joan en una institució privada amb vocació de pública, Casa Nostra i, en el cas de la Carme, directament en escoles públiques.
El Joan i la Carme no deixen de ser dos mestres anònims, coneguts per les persones que han compartit amb elles aquests tots els seus anys de vida. Cap dels dos ha deixat testimoni escrit de la seva experiència, de les seves lluites, dels seus encerts ni dels seus fracassos. La seva petjada corre el perill de perdre’s en la memòria. Només les persones que en van gaudir directament, poden manifestar la seva satisfacció i poden recuperar part de la seva experiència i del seu mestratge.
Tota la resta representa un cert fracàs del sistema. D’un sistema que malbarata recursos i experiències, que intenta burocratitzar i tecnificar la vida laboral, convertint-la en una feina encarcarada que ha de respondre a uns paràmetres establerts i que no deixa espai per a la valoració ni el traspàs d’experiències que són d’una gran vàlua. La jubilació acaba amb la vida laboral i tot el que passi a partir de llavors, es dirigeix cap a l’oblit. I ho dic en un moment en què valoro, més que mai, la importància de la implicació i la passió per la professió, com a manifestacions del nostre compromís ètic.
On van a parar aquestes experiències, aquests sabers acumulats durant tants anys, i que són tan importants? Com dèiem, a cap lloc, si exceptuem els que van saber compartir en tots els moments de pràctica pedagògica i educativa. Els que hem tingut la sort de fer-ho, segur que en sortim beneficiats, perquè una de les millors maneres que tenim els mestres per aprendre, és fer-ho a partir del testimoni dels que conviuen i treballen al nostre costat.
Amb la Carme i el Joan m’agradaria retre homenatge a tots els mestres que, en llocs diferents de treball o comandament, han desenvolupat una tasca educativa, callada i constant, més enllà de la que figura formalment en el contracte i que hauríem de saber valorar professionalment i socialment. Un homenatge a la seva consciència clara de què vol dir ensenyar i educar en un món com el nostre, consciència que hauria de poder traspassar-se per formar part indissoluble de la nostra professió.
Article publicat al Diari de l'educació, gener de 2024. https://diarieducacio.cat/carme-ripoll-joan-escola-dues-vides-compromeses-amb-leducacio/
