dilluns, 11 de juliol del 2011

Estiu

L'estiu és el temps de retrobar tot allò que et torna a la teva vida, a l'existència més profunda. Pavese ens ho recorda en molts poemes. Potser en aquest... 


Retrobaràs els núvols
i el canyís, i les veus
com una ombra de lluna.
Retrobaràs paraules
enllà la vida breu
i nocturna dels jocs,
enllà l'ardent infància.
Serà dolç de callar.
Ets la terra i la vinya.
Un ardent silenci
abrusarà els camps
com les fogueres al vespre.


Cesare Pavese

dijous, 7 de juliol del 2011

Les meves vacances

Quants anys sense tu, Ovidi!

 (La Núria m'envia aquesta cançó per compartir...) 

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que tant m'estime,
se'n vindrà amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m'arriba
el pressupost
beveu bon "whisky".
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
Si no és molèstia
per als amics,
amb una capsa
de cartó,
fiqueu la pols
d'un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d'aquell poeta
que creieu.
Es per anar
passant l'estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
I allà on comença
el "Barranc del Cinc",
prop d'un romer,
al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
Així per fi,
s'aproparan
al romaní
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d'entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció,
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré:
faré vacances.

Ovidi Montllor

dimecres, 6 de juliol del 2011

Felicitat i aprenentatge

Que els infants siguin feliços a l'escola, de vegades suscita comentaris crítics. A la tradició de "la letra, con sangre entra...", segurament no li agrada construir un espai en el qual es pugui gaudir, mentre s'aprèn. O els que separen motivació i esforç i reivindiquen aquest darrer aspecte de forma irracional i abstracta...

Els que defensem l'escola com un espai en el qual la felicitat dels infants  trobi el seu lloc no el pensem deslligat de la seva finalitat principal: fer el màxim d'aprenentatges.

Els infants venen contents a l'escola. Quan algun nen o nena no hi ve, alguna cosa falla. El clima de l'escola se'n ressent.

La felicitat neix de comprendre i desenvolupar l'interès de tots els infants en la realització de les tasques escolars, fer-ho amb una gran confiança amb ells amteixos i les seves possibilitats i, sobretot, poder trobar una àmplia satisfacció pels resultats de la feina feta.

No trobeu que aquests aspectes haurien d'estar recollits en tots els projectes educatius de les escoles?

dimarts, 5 de juliol del 2011

Reunió de famílies noves

Avui hem fet reunió amb les famílies noves de l'escola. Els seus fills i filles començaran d'aquí a dos mesos i per facilitar la seva incorporació  els hi hem explicat les normes de convivència que tenim elaborades.

Penso que, moltes vegades, hem criticat a l'administració la quantitat tan gran d'instruccions d'inici de curs que ens fa arribar. Un document d'un centenar de pàgines on hi és tot recollit i que ens situa en  una posició d'inferioritat i dependència com si els equips no fossin prou professionals com per definir i organitzar l'escola i necessitéssim tanta reglamentació.

Però a la nostra normativa ja és de 20 pàgines... Potser anem pel mateix camí i alguna família es començarà a enfadar perquè li recordem que la roba del seu fill ha d'anar marcada per facilitar que no es perdi...! I penso que, tot i recordar-ho, les famílies continuen posant roba als seus fills que no porta cap senyal d'identificació. Després els nens i nenes no saben distingir-la, potser també perquè no l'han triat a l'hora de vestir-se... Un  llarg camí, el de l'autonomia personal! I el de la responsabilitat i la inciativa! No vull ni pensar que passaria si tot fos uniforme... (se m'ha escapat el comentari!)

Tenim normes de calaix, perquè de vegades ens costa saber conviure amb el sentit comú com a norma. També perquè la grandària de l'escola (ja ens movem diàriament unes mil persones) ho fa imprescindible.

En aquest context l'actuació dels adults és el més important, per poder després demanar hàbits, responsabilitat i autonomia als infants. Les normes limiten la llibertat de cdascú però a la vegada la fan possible.

diumenge, 3 de juliol del 2011

Atenció a la diversitat

¿Alguna persona, assenyada, coneixedora de l'escola, del seu funcionament quotidià, serà capaç d'orientar de forma eficaç la tasca d'atenció a la diversitat que hem de desenvolupar a cada centre educatiu?

És evident que l'atenció a la diversitat és un dels trets claus de l'escola del nostre segle. Una atenció a la diversitat necessària si volem acomplir aquell principi que diu que les escoles han d'educar a tothom sense cap mena de discriminació.

Tots els nens i nenes poden ser educats i tots tenen dret a ser-ho, això ho hem dit moltes vegades i serveix sobretot per l'escola pública, aquella que no tria als seus alumnes i assumeix la diversitat com una realitat i una riquesa de la societat.

Però on es resol l'atenció a la diversitat? On i com podem treballar amb les diferències entre els infants, per aconseguir que no esdevinguin desigualtats? I, perquè tothom sentencia sobre el fracàs escolar? Perquè no hi ha visions més "ecològiques" sobre aquest repte que tenim a l'escola actual que plantegin que el tema cal abordar-lo de forma interdisciplinar?

(Relaciono fracàs amb atenció a la diversitat perquè el que penso és que en gran mesura el fracàs es produeix quan no sabem atendre de forma convenient la diversitat existent a l'escola).

Hi ha moltes maneres de treballar la diversitat i de resoldre els reptes que l'alumnat ens planteja en els seus aprenentatges. Vull pensar que els mestres, d'això, en saben. I que les escoles tenen acumulades experiències en aquest sentit. Saben que hi ha coses que funcionen i propostes que cal revisar. I sóc conscient que en molts llocs s'està preparat per assumir, des d'una autonomia responsable, plans adequats i models concrets per resoldre aquests reptes amb eficàcia.

Penso també que l'administració pot orientar. Si fa un bon seguiment, pot ser capaç de posar sobre la taula experiències que han reeixit, models que tenen validesa en alguns contextos... Però, quan es vol especificar massa el com, quan es validen uns models i d'altres es desvaloritzen, moltes vegades sense que hi hagi una bona avaluació... no s'ajuda precisament a assumir aquesta responsabilitat i autonomia educativa que tant necessitem a les escoles.

No volguem normativitzar-ho tot, perquè en el procés de fer-ho la consciència de que som uns aficionats o uns "mandaos" creix en el col.lectiu. Els mestres son professionals? Doncs ho hem de demostrar amb una gran dosi de confiança sobre les seves actuacions. Després ja veurem quins mecanismes de control, ajut i  quines orientacions establim per fer un bon acompanyament...

Mentrestant deixem que corri l'aire i no quadriculem amb graelles constants la vida de l'escola com si fos una fàbrica de cargols. I donem i transmitem tranquil.litat, que la necessitem per entomar les retallades i mirar que afectin el menys possible a l'educació dels nostres infants.