Final de cicle

Avui, al migdia, tots els nens i nenes de l'escola, els mestres, els monitors i monitores i la resta de personal han acomiadat als nois i noies de sisè que ens deixen aquest any.

Ha estat un comiat emotiu. Els seus antics amics lectors els hi han lliurat un cd amb tots els projectes que han fet des de P3. I els de cinquè els hi han donat una medalla amb un desig.

Hem cantat una cançó, ells i elles ens han ofert un ball i tots hem plorat i hem rigut.

Marxen cap a l'institut amb molts aprenentatges fets. Els més importants: han après a conviure, a argumentar les seves demandes, a tenir confiança... Créixer amb confiança: per fer un bon projecte és imprescindible. I aprendre, amb ganes... i no perdre-les.

Aprendre per ser més bons i per tenir més eines també per treballar per un món més just. Posar els aprenentatges al servei de la pau, l'entesa, l'amistat...

Aquests nous anys, us ho asseguro han estat claus per a la meva formació com a mestre. Gràcies per tot el que m'heu aportat.

Avaluació i teatre

Mentre l’administració continua obsessionada per les avaluacions externes que realitza, a l’escola continuem treballant per aconseguir els millors aprenentatges. Avui, a la representació de teatre de sisè n’he tingut un exemple clar i definitiu. Fa una setmana, vaig tenir la mateixa sensació veient els alumnes de tercer representant la Nit de Sant Joan.

Aquesta obsessió de l’administració pels resultats és perversa. Cal oferir-hi resistències actives i, sobretot, no ens hem d’encomanar dels resultats, siguin els que siguin, bons o dolents. En tot cas poden ser un referent més, però no el referent.

La deriva que té l’administració en el model d’avaluació –veig moltes coincidències entre l’administració estatal i la del nostre país- només provoca desorientació en una dèbil professionalitat que comença a obsessionar-se per aquesta proves competencials i per les conseqüències que pot tenir: retallada de recursos, disminució de la matriculació, rànquing d’escoles, etc. La penalització dels mals resultats, que tenen el seu origen també en factors aliens a l’escola, porta a la discriminació de les escoles i a una creixent desigualtat.

Fixeu-vos: hem fet, després d’un curs de treball intens, dues representacions teatrals i en la síntesi d’aquestes representacions, de les quals no en quedarà cap testimoni que no siguin les emocions dels actors i els espectadors que n’han gaudit, hi trobem condensats tots els aprenentatges que els nens i nenes han de fer al llarg de la seva escolaritat obligatòria. On recollim tot això? En una suposada i objectiva avaluació? Com és possible que ens puguem equivocar tant, no valorant aquesta activitat?

Avui escoltava com un alumne de sisè, arribat fa tres anys a l’escola, feia un resum de la seva curta història a l’escola. No m’avergonyeixo en dir que em queien les llàgrimes, igual que a d’altres mares i pares que l’escoltaven per primera vegada. Quin resultat tindrà en la seva avaluació? No ho sé, però el que estic segur és de la qualitat dels aprenentatges que ha fet a l’escola en aquests tres anys i que, estic segur, l’ajudaran de forma definitiva al llarg de la seva vida, molt més que aprendre les taules de multiplicar o aprendre a dividir amb dues xifres.

Com és possible que siguem tant injustos amb la nostra població més preuada? Aquesta deriva en el model avaluatiu, només perjudica a l’alumnat, estigueu-ne convençuts.

La força del teatre. La força de representar davant dels altres el millor de mi mateix, potser a través d’un altre personatge. Felicitats, Montse, Toñy, Gemma, Marga, Àngels. Una feina fantàstica que no té preu. Una feina  que cala, com la pluja fina. Una pluja fina que ha anat caient durant tot el curs i que en dos dies esplèndids ha esclatat.

Silenci

Tantes coses han passat en aquests mesos que he estat callat. Callat al bloc, perquè en aquests mesos he viatjat per propiciar el debat a molts llocs: de Castelló a Perpinyà, passant per Caldes de Montbui, Cardedeu, Llinars, Girona...

Cada dia que m’arriba un comunicat dels sindicats m’exalto. Quan arriba el de l’administració m’indigna. Qui defensa l’escola, en aquests moments? L’escola de veritat, la de tots i per a tots... ? La pública, ja m’enteneu! A l’escola més de trenta persona s’han quedat sense plaça. La ciutadania vol més places públiques i l’administració respon augmentant les ratios! Fantàstic.

I les reformes tímides en la política del professorat –que deixen de banda mesures urgents que cal prendre: què fem amb els incompetents, propietaris definitius? Especialistes de música que no saben música, tutors que tenen fòbia a treballar...? –són contestades per algunes sectors. Entre ells els sindicals, que com a grans desconeixedors del què passa a les aules i a les escoles, igual que l’administració, callen, no es manifesten en els temes que, presumiblement,  els hi faran perdre vots.

Indignat, sí!

He optat pel silenci, fins que he tingut la necessitat de dir que la qualitat, la millora i el canvi, és possible!

M’ho certifica també la majoria de famílies que s’estan matriculant aquests dies i que mostren en la il·lusió dels seus comentaris –i dels seus ulls- que estant contents d’haver entrat a l’escola.

Esperem respondre a les seves expectatives. Amb l’esforç i la implicació de tots.

Tornem-hi!