Decència

Avui he explicat en una reunió que el Consell Escolar havia proposat la possibilitat de fer jornada intensiva encara que no l'autoritzessin. Tothom hi estava d'acord, ho havíem discutit al maig, havíem posat les nostres raons i arribàvem a la conclusió que el Departament s'estava equivocant. Creiem, a més, que la jornada intensiva no era cap contrapartida de res: era una necessitat i prou i una bona manera d'acabar el curs, tant pel que fa als nois i noies (tenien un ritme més relaxat, favorable a fer un bon final) com al professorat (que tenia més temps de coordinació conjunta). Val a dir que cap dels arguments aportats al Consorci ha obtingut cap resposta. És més, la resposta ha vingut fotocopiada de totes les altres demandes de les escoles de Barcelona. Curiosament ens han concedit per tercera vegada, tot i no demanar-ho, la jornada intensiva el darrer dia del primer trimestre. Sense comentaris.

L'escola va de colònies i fa sortides perquè ho creiem important, està en el nostre Projecte i, a més tot l'alumnat hi va tingui o no dificultats econòmiques, gràcies a la solidaritat de les famílies i als ajuts que atorguem el Consell Escolar.

Quan he explicat la reflexió del Consell Escolar, una directora ho ha qualificat d'indecent. No m'he equivocat, indecent. Ha argumentat que la llei no ens la podíem saltar perquè -citant a un antic inspector- ens feia més lliures.

Pocs comentaris a aquesta afirmació. En general, les directores i els directors manifestaven que lligar la postura de no fer colònies a la reinvindicació de la jornada intensiva estava donant resultats i situava al Departament d'Educació en la necessitat de moure fitxa.

Malament si no la mou, malament si la mou. Tot plegat és d'una gran tristesa. Haver de recòrrer als nens i nenes per forçar una negociació... Aquest és un tema enverinat i que contribuirà al "entre todas la mataron y ella sola se murió".

Que en sortirà de tot això? Només cal pensar amb els canvis en el Departament per agreujar el tema.

Mentrestant, les coses realment importants passen de llarg. I en la majoria de les escoles -no en la meva sortosament- es respira un aire molt enrarit. Costarà molt recuperar els avenços realitzats en els darrers anys.

Però els partidaris de la jornada intensiva podem estar tranquils perquè el pròxim govern serà una de les primeres coses que ens tornarà a concedir. Serà l'lexcusa i la contrapartida per seguir donant suport incondicional a l'escola segregadora i seleccionadora, en comptes de potenciar l'escola de tots i per a tots. M'enteneu, no? No cal posar ni noms ni cognoms.

Llibertat

Aquest bloc és lliure. En el sentit de que, tal com raja, moltes vegades com a teràpia nocturna, desgrano i explico les meves opinions després de la feina que, dia a dia, ens marca i ens obliga a posicionar-nos constantment. Ho seguiré fent, no patiu. Encara que potser en algun cop no us agradi. Està en el guió. No cal compartir res, ni cap postura. El que és important es que senti la nostra veu, plural, des del dissens, des de la crítica constructiva.

Una veu amiga em diu que en alguns llocs de l'administració els agradaria que no fos tant crític... Que utilitzés altres mecanismes -potser anar a prendre un cafè de tant en tant... i no escriure al síndic de greuges...

Però que passa quan has fet, escrit, reclamat, argumentat i no obtens resposta? Quan utilitzes els canals que et diuen i tens la sensació que totes les reflexions es van arxivant sense cap mena de resposta?

Potser és perquè plantegem mesures irrealitzables. Clar, l'administració pot estar d'acord amb la proposta, però pragmàtics com són, no hi veuen ni la oportunitat ni la viabilitat. Doncs bé, s'han plantejat en algun moment la possibilitat de pressionar amb una dimissió en massa? Em refereixo a aquests càrrecs intermitjos que ens diuen que estan d'acord amb nosaltres...

Tenim una administració decimonònica. Conservadora. Que mira el seu propi melic i busca com perpetuar-se. Amb l'excusa de la responsabilitat manté un conjunt de situacions absurdes i injustes i no fa res per a canviar-ho. Dubto que es traspassi l'angoixa i protesta dels mestres i els centres educatius a la conselleria. Fan una feina sistemàtica, refractària, de contenció.

La propera reforma educativa, serà de l'administració o simplement no serà, o serà objecte de la riota de tota la comunitat educativa, com ho està sent aquesta última.

Tripartits, educació i alternatives

Darrerament escoltem intervencions de l’oposició i el govern fent balanç dels anys de tripartit. Més enllà de la demagògia del tot ha anat fatal, o del triomfalisme pragmàtic, hem treballat molt bé i hem fet tot el que hem pogut... ens cal una anàlisi més acurada del que ha passat a nivell educatiu, per exemple.

És evident que els anys de tripartit han suposat una gran inversió econòmica en dos factors: professorat i escoles. Tant la sisena hora com el creixement del sistema ha propiciat l’entrada de milers d’interins, primer, i funcionaris després en el conjunt de la funció pública. Aquest és un fet indiscutible. El segon és la construcció de noves escoles públiques, fonamentalment d’educació infantil i primària, més de dues-centes en els cinc darrers anys.

Aquests fets, indiscutibles i impensables en el període del govern de Convergència que apuntava fonamentalment a favor de l’escola privada, ha quedat desvaloritzat en el moment en el que totes aquelles mesures de qualitat que s’havien de prendre i que havien de servir per potenciar aquestes noves inversions i per convertir-les en elements de canvis en profunditat del sistema educatiu, no s’han dut a la pràctica.

Polítiques de personal, de formació inicial i permanent amb els paràmetres de sempre, programes d’innovació absolutament dispersos i sense directrius, autonomies i plans estratègics limitats en origen, sense reformes a l’administració, ni a la inspecció... han suposat entrebancs i obstacles per aconseguir un canvi real en el nucli de treball de les escoles.

Aquest és un drama molt gran. Alternatives? Estan per veure. En les promeses electorals tampoc podem ni veure ni entreveure grans canvis. En definitiva, l’educació és un tema propagandístic, però menor, al qual no cal esmerçar-hi grans esforços. Sinó tampoc s’entendria la decisió d’encomanar a determinades persones sense experiència en processos d’innovació o sense experiència en els problemes de l’aula i els centres, la direcció del Departament d’Educació. Aquesta és una de les causes de la pobresa i dispersió de l’actual política educativa.

Canviar polítiques educatives és molt important. Posar al davant de la Conselleria les persones més preparades per afrontar els canvis que ja s’intueixen, no només les persones amb carnet. El país ho agrairà i els que hagin d’agafar el relleu també.

Educar sense pors, aquest és el repte? (II)

Però, hi ha un segon factor que desencadena una de les dificultats més grans en aquests moments. Aquest factor es diu distanciament i/o desconfiança i, ens agradi o no, s’ha instal·lat al sistema educatiu.

L’adagi que diu que “per educar un infant necessitem tota la tribu” ha caigut en desgràcia en molts ambients ja que tots els que haurien de sumar esforços estan enfrontats i la desconfiança és el comú denominador de tots plegats. Entre les famílies i els mestres, entre els mestres i l’administració i, jo diria, entre tots entre si. Tothom desconfia de la funció que l’altre fa en el sistema educatiu i critica la seva renúncia a exercir les responsabilitats que, suposadament, té.

Una desconfiança que malmet els esforços per innovar vinguin d’on vinguin. L’administració perquè constantment ha de dir com hem de treballar i desconfia de la capacitat de les escoles de millorar el seu funcionament. El professorat perquè analitza qualsevol proposta de l’administració des de la perspectiva de pèrdua de condicions.

Molts factors juguen en contra d’aquesta confiança tant necessària. Un factor subtil és la percepció de que els canvis que es proposen, no tenen sentit. En part perquè el debat es situa a nivell tècnic i no es planteja una reflexió més aprofundida del per què del canvi. Així, reforma rere reforma, hi ha la impressió que sempre es planteja el mateix: un canvi de vocabulari i en els papers de tal manera que a les aules, els mestres segueixen fent el mateix de sempre. Minimitzem el canvi i li traiem valor. O el magnifiquem i ens veiem incapaços d’assumir-lo.

És evident que determinades polítiques han contribuït a crear aquest distanciament. Hi ha una gran responsabilitat entre l’administració, però també des d’algunes forces sindicals que han radicalitzat les diferències, i, per tant, han augmentat la desconfiança entre tots els sectors.

Crec que aquests dos fets, inseguretat i desconfiança o distanciament, són veritables rèmores a les possibilitats d’assumir polítiques i pràctiques diferents que ens facin sortir de la paràlisi real en la qual l’educació i l’escola està immersa.

Dit això voldria aportar alguns elements de reflexió als aspectes concrets objecte de l’article de Salvador Cardús.

Respecte el calendari escolar. S’han fet canvis que no han satisfet ningú. S’ha mogut tot per deixar-ho igual. No és veritat que tinguem un calendari millor. Reformar el calendari escolar s’ha de fer a la vegada que es reforma el religiós, el polític central, autonòmic i local i l’escolar. Tots tres a la vegada racionalitzant els períodes de treball i de descans. I treure la jornada intensiva, en comptes de controlar els horaris i donar directrius clares, és una provocació que ha aconseguit distanciar encara més administració i professorat.

Respecte als projectes 1 x 1 d’introducció dels ordinadors a l’escola. S’ha obviat les experiències existents –que no només eren de pantalles i ordinadors per a tothom i que moltes tenien una dilatada experiència-, s’ha sacralitzat novament els llibres de text –ara digitals- quan sabem que en molts casos són una dificultat per a la millora, no s’ha tingut en compte ni les inversions en infraestructures ni en formació. I s’ha fet novament pensant, en un component de pensament màgic,  que unes màquines milloraran automàticament el fracàs de l’escola i les competències professionals dels mestres.

Hi ha moltes escoles que ens estem plantejant noves maneres d’entendre i fer l’educació i no rebem el suport necessari per fer-ho. Que investiguem sobre noves metodologies d’aprenentatge, d’organització de l’alumnat, de gestió democràtica, d’implicació i participació de l’alumnat i les famílies... i ningú reconeix aquesta feina. Que utilitzem ordinadors, creem noves maneres d’aprendre, anem de colònies o repensem la relació i implicació de les famílies  i ningú ens dóna el suport necessari. On queden aquestes innovacions? On queden les escoles que realment fan una reflexió de les finalitats i intencions educatives i, a partir d’aquí, organitzen amb la poca autonomia que tenen, tots els recursos que disposen? On queden, per exemple, les nombroses experiències de les escoles novelles que segueixen sobrevisquent mercès al voluntarisme de quatre mestres arreplegats al voltant d’un projecte.

I, finalment, una qüestió només. El personal. Tothom reconeix que el professorat és la peça clau per aconseguir millorar l’escola. I aquí, permeteu-me que digui clarament que qui té por és l’administració. Funció pública, concurs de trasllats, substitucions i interinatges, oposicions, accés a la funció pública, drets i deures del professorat, composició dels equips docents, formació inicial i formació permanent. En cap d’aquests aspectes ni l’administració ni ningú aborda cap canvi en profunditat. L’administració que continua amb els vicis de sempre malgrat els intents d’alguns d’aplicar criteris més moderns de funcionament i que segueix sent una administració jacobina, centralista formalment, que es creu que a cop de decret les coses canviaran. Sense canviar l’estructura de l’administració i les polítiques concretes en cadascun d’aquests temes relatius al professorat el canvi no es produirà i continuarem vivim en un sistema més o menys democràtic, més o menys tecnificat, més o menys de qualitat, més o menys inclusiu, més o menys desigual...

Necessitem canvis en les polítiques, en el sentit més profund de la paraula, no des del punt de vista administratiu. Canvis que propiciïn noves cultures de com resoldre els problemes realment existents, de com exercir i construir una nova professionalitat i de com establir un diàleg permanent i una confiança entre tots els sectors de la comunitat educativa. I, en aquesta perspectiva, l’administració ha de treballar de forma més humil i, sobretot, exercint l’escolta dels qui, diàriament, pensen com millorar la qualitat de l’escola.

Mentrestant el dret a analitzar críticament les propostes de l’administració encara el tenim. I  intentar fer en la pràctica petits canvis també. Ens hi empeny el nostre compromís amb l’alumnat, que preval per sobre de totes les polítiques de partit, centrals i autonòmiques. En aquestes dues perspectives estigueu segurs que ens hi seguireu trobant.

Educar sense pors, aquest és el repte? (I)

Tenen por els educadors? Tenen por a desenvolupar la seva feina? La por s’ha instal·lat a les nostres escoles? Les pors estan esdevenint un dels factors claus que dificulten els processos de canvi i de millora en el nostre sistema educatiu?

Salvador Cardús en un article molt interessant hi reflexiona a l’Avui del 12 de setembre. La seva mirada externa dóna un punt de vista ric que hem de considerar. Malgrat això, crec que no podem analitzar només la “profunda crisi d’identitat” que pateix el nostre sistema educatiu –en les seves paraules- només des d’aquests paràmetres externs a la mateixa escola.

La reflexió des de dintre és molt rica i aporta altres elements que cal tenir en compte sinó volem caure en el parany en el qual cau constantment l’administració: decidir, proposar mesures, administrar recursos, legislar, fer propostes d’innovació sense tenir en compte la realitat sobre la que cal actuar (i la reflexió que s’hi dóna). Per tant, em permeto en aquest escrit posar el contrapunt a la seva reflexió des de l’escola.

Potser allò que es manifesta davant de les propostes de canvi és por, siguin les propostes fetes des de l’administració o des d’altres instàncies. Però al meu entendre hi ha dos elements que són els que determinen aquesta paràlisi que molt encertadament cita Cardús com aspecte preocupant de la nostra escola.

La primera és la inseguretat que provoquen les noves propostes. Els ensenyants, com la mateixa societat, tenen assumits un model d’escola, de societat, de relacions, de valors que xoquen amb moltes de les propostes que ens arriben. Per posar un exemple que hem  sentit sovint: mentre es demana a l’escola que treballi l’equitat i la igualtat d’oportunitats des de la comprensivitat educativa, la societat promou, valora i estimula la selecció dels millors i augmenta dia a dia els nivells de desigualtat social, econòmica o cultural. I, a més, la selecció dels millors ha estat un dels trets identificadors de l’escola d’abans i continua sent un dels objectius en algunes escoles privades actuals. Sembla que la societat renti la seva consciència a l’escola proposant-la com a laboratori privilegiat, el lloc on tot allò que la societat ni fa ni promou, pugui ser real. Un segon exemple, a l’escola se li demana que treballi la cultura de l’esforç i constato que el professorat en la seva majoria ho té clar i ho fa. Una altra cosa és que tingui l’habilitat i la competència de fer-ho més o menys bé. Però la preocupació hi és i no és patrimoni ni dels renovadors ni dels conservadors. Però, què és allò que preval a nivell social? Tot el contrari. Es magnifica, premia i estimula la cultura del no-esforç en qualsevol àmbit de la vida. Una cultura del diner fàcil, del menjar fàcil, de que les coses s’aconsegueixen ràpidament de forma que no calgui invertir-hi ni temps ni feina. El súmmum, un pa de motllo sense crosta, paradigma de la manca d’esforç que hem de fer per alimentar-nos.

Com podem pretendre que els mestres, fills d’una escola selectiva i transmissiva, a la qual només accedia una minoria, un model que marginava a percentatges importants de la societat,  assumeixi i tingui la visió de que cal promoure tot el contrari i, a més, tingui, les eines, les capacitats i les competències per a fer-ho?

Els mestres se senten insegurs davant dels canvis perquè no som capaços entre tots, a cada equip, de donar noves seguretats en relació a les noves maneres d’aprendre, d’entendre l’aula, d’assumir com els nens i nenes fan els seus aprenentatges... Tot això són realitats a les quals hem de fer front i que produeixen aquestes inseguretats de les que parlava. Per tant no es tracta tant de por, perquè si bé de vegades les inseguretats porten a la por, d’altres es tradueixen en resistències, desqualificacions, comoditats, tergiversacions i la solució més estesa, que Salvador Cardús també assenyala, fer el mateix de sempre aplicant canvis formals.

Valdria la pena aprofundir en aquest concepte ja que, al meu entendre, representa un dels handicaps en l’extensió de polítiques d’innovació. Buscar, oferir, mostrar noves seguretats hauria de ser el nucli de l’acció dels agents que volen impulsar i estendre la innovació, des de l’administració, fins els equips que intenten en el dia a dia

Llibertat

Aquest bloc és lliure. En el sentit de que, tal com raja, moltes vegades com a teràpia nocturna, desgrano i explico les meves opinions després de la feina que, dia a dia, ens marca i ens obliga a posicionar-nos constantment. Ho seguiré fent, no patiu. Encara que potser en algun cop no us agradi. Està en el guió. No cal compartir res, ni cap postura. El que és important es que senti la nostra veu, plural, des del dissens, des de la crítica constructiva.

Una veu amiga em diu que en alguns llocs de l'administració els agradaria que no fos tant crític... Que utilitzés altres mecanismes -potser anar a prendre un cafè de tant en tant... i no escriure al síndic de greuges...

Però que passa quan has fet, escrit, reclamat, argumentat i no obtens resposta? Quan utilitzes els canals que et diuen i tens la sensació que totes les reflexions es van arxivant sense cap mena de resposta?

Potser és perquè plantegem mesures irrealitzables. Clar, l'administració pot estar d'acord amb la proposta, però pragmàtics com són, no hi veuen ni la oportunitat ni la viabilitat. Doncs bé, s'han plantejat en algun moment la possibilitat de pressionar amb una dimissió en massa? Em refereixo a aquests càrrecs intermitjos que ens diuen que estan d'acord amb nosaltres...

Tenim una administració decimonònica. Conservadora. Que mira el seu propi melic i busca com perpetuar-se. Amb l'excusa de la responsabilitat manté un conjunt de situacions absurdes i injustes i no fa res per a canviar-ho. Dubto que es traspassi l'angoixa i protesta dels mestres i els centres educatius a la conselleria. Fan una feina sistemàtica, refractària, de contenció.

La propera reforma educativa, serà de l'administració o simplement no serà, o serà objecte de la riota de tota la comunitat educativa, com ho està sent aquesta última.

Una vaga, contra qui? a favor de què?

Llegeixo l'article d'Alain Touraine al País, el 26 de setembre. Tres dies abans de fer vaga. Votant la vaga, en el sorteig m'ha tocat fer serveis mínims.  Per tant, el 29 treballo.

Durant el dia de vaga, a part de contestar l'aplicatiu del Departament d'Educació -segurament que ho he fet malament, no puc amb aquesta mena d'eines!-, acabar feines endarrerides, arreglar les maduixeres de l'hort... tinc temps de pensar contra què fem vaga... O a favor de què. O de qui. Touraine amb la seva anàlisi ens dóna una raó, subtil, difícil de concretar, d'acordar, de saber, de manifestar: "Trobar paraules que trenquin el silenci i accions que ens treguin de la paràlisi. La passivitat i la resignació no són només conseqüències d'aquesta situació en la que estem immersos, sinó que han esdevingut algunes de les seves causes profundes. "

Parlo amb els meus companys i companyes que han decidit no fer vaga: estan d'acord en que la situació és insostenible però no poden permetre's els descomptes en la nòmina, o en tot cas valoren que aquests descomptes  no poden ser la torna  justa de la protesta. Un dirigent polític em diu a primera hora que hem de "catalanitzar la vaga". Uns altres es discuteixen i cirtiquen que membres del govern assisteixin a les maniestacions. En Carles un alumne de tercer em dirà escandalitzat que no li sembla bé que la gent es manifesti, trenqui aparadors i robi les tendes. L'enquesta del diumenge diu que l'enquesta ha perjudicat als socialistes i als sindicats. 

Els que pensen que millor que en ZP continui abans que vinguin els del PP i CIU estan nerviosos amb els resultats de les anàlisis i de les enquestes d'opinió. Els que vindran ens faran bons els actuals? potser si. Mals temps per reflexionar i replantejar-se masses coses.

I malgrat tot no volem renunciar a pensar que hi ha possiblement altres sortides a la crisi. Altres maneres de ferpolítica. Altres alternatives molt més properes a les necessitats de les persones. No hi renunciem, encara que tot al nostre entorn ens indiqui el contrari. Alguna cosa hem de fer sinó volem, com diu Touraine,  que la crisi sigui el nostre destí i no una situació cojuntural i concreta a la qual hem de fer front.

Fem una trama

Els mestres estem construint la trama de l'escola i del curs. Una mena de declaració de principis, intencions i, també, una descripció de l'estat del projecte.

Trama té dos significats que poden ser complementaris. La trama en un teixit és la forma com s'entrellacen els fils per aconseguir precisament formar una tela. Però la trama també és la història que hi ha darrera uns fets. Allò que és real i que fa moure els personatges d'una història.



Aportem paraules, mots, exmplicacions, imatges. Què ens passa pel cap? Als que portem 7 anys, als que acaben d'arribar a l'escola... Com vivim aquetes primeres setmanes? Ens entenen? M'entenen? Estic a l'açada? M'escolten? Em comprenen?

Fer un projecte no és cosa fàcil. Treballar en equip menys. Deia Dewey que comú, comunitat i comunicació són tres paraules amb un mateix origen. I afegia que no podem construir una comunitat sense tenir idees en comú... i sinó ens les comuniquem no ho aconseguirem mai.

Establir uns bons canals de ocmunicació és una qüestió simple i bàsica, però també difícil perque les cultures de cadascú, les maneres d'entendre l'escola, l'educació, les prioritats individuals, el currículum ocult que duem cadascun de nosaltres a l'esquena no és poca cosa.

Però hi estem donant voltes i voluntat no ens en falta. Segur que els resultats seran positius.

Les ratios i les invariants pedagògiques

M'ha arribat a les meves mans el llibre de Francesc Imbernon "Les invariants pedagògiques i la pedagogia Freinet cinquanta anys després". Un llibre molt interessant ja que el text de Freient és un text actual. Si haguéssim de fer una relació d'aquells conceptes que cal preservar, aquest text ens hauria de servir per la seva gran actualitat. Connecta amb aquesta idea de que cal potser començar parlar d'un moviment de conservació pedagògica que recuperi idees i conceptes que la suposada postmodernitat ha posat en quarentena. El treball de Francesc Imbernon, coneixedor a fons del llegat de Freinet a casa nostra és molt recomanable precisament per la gran actualitat dels plantejaments en una època de tant desconcert.


Però el meu amic Paco em permetrà que comenti la seva proposta d'actualització de la invariant núm. 25, la que fa referència a que "el sobrecarregament de les classes és sempre un error pedagògic". En el text que acompanya aquesta invariant podem veure: de 20 a 25 alumnes, verd. De 30 a 35 carbassa. Més de 35, vermell.

No puc acceptar auqest criteri d'avaluació en cap cas. Verd hauria de correspondre a l'interval entre 15 i 20 alumnes. Carbassa entre 20 i 30. I vermell més de 30. La complexitat de la feina educativa en l'actualitat fa inviable la figura del mestre "encantador de serps" que sedueix a l'alumnat amb la seva paraula i el seu exemple. La feina d'educaor en l'actualitat no pot desenvolupar-se amb eficàcia, atenent als mandats de la societat d'aconseguir la màxima excel.lència, en tot l'alumnat, sense unes condicions de treball que permetin treballar per construir aules com espai de ocmunicació i aprenentatge i on l'atenció personalitzada, el frec a frec entre mestre i alumne, sigui possible.


Fer-ho amb 25 alumnes, amb 26 o amb 28 com pot passar a qualsevol escola de primària del nostre entorn és molt difícil: és sobrecarragear les aules. És saber que els recursos que tenim, per molt bé que els repartim i ho fem amb tota la professionalitat, no seran els òptims.

No és estrany la sensació d'estress enttre els mestres. Una mestra de la meva escola ha triat la paraula angoixa per descriure la trama en la que estem immersos com equip. I parlem d'una escola amb un clima envejable entre l'equip i amb l'alumnat, i amb les famílies...

Començar a pensar amb altres ratios, amb dues persones adultes a l'aula -i a aquestes alçades ja no em plantejo que siguin dos mestres- és ambsolutament imprescindible si volem que l'educació tingui les condicions òptimes per respondre a les necessitats que una part de la societat li reclama.

Escola inclusiva

Darrerament aquest concepte d'escola inclusiva està molt present quan parlem d'educació. Una mestra ens diu, "ah! sou escola inclusiva!" quan li expliquem que l'atenció als alumnes, a la seva diversitat, a les seves necessitats específiques, no passa per les solucions estereotipades de treure'ls de l'aula i que el tutor estigui tranquil.

Fer una escola inclusiva, és fer en la pràctica una escola pública, és a dir, una escola de tots i per a tots. Em vaig escandalitzar fa un parell d'anys quan vaig llegir una ponència en un Congrés sobre fracàs escolar. La ponència la presentava un director d'una coneguda escola privada de Barcelona en la que explicava el que feien i deixaven de fer per combatre el fracàs escolar. Clar que s'oblidava explicar com a la seva escola van soleccionant el seu alumnat amb filtres econòmics, ideològics i d'altres més subtils que ja he explicat en aquest bloc: "el seu fill estarà més ben atès a l'escola pública" o "a l'escola pública tenen recursos per atendre la diversitat". Això si que és fer una escola inclusiva!

És evident que per opció, per mandat i per convicció, l'escola pública atèn la diversitat, vol ser l'escola de tots i per a tots i intenta atendre la diversitat de necessitats de tots i cadascun dels seus alumnes. Això és evident, és una pràctica quotidiana i acceptada per tothom. Fer-ho fins a les darreres conseqüències és fer una escola inclusiva. Però no solament per les raons que hem dit abans: també perquè treballar en aquesta línia en una escola, és la millor contribució que podem fer per ocnstruir una societat inclusiva. Separar els infants per raons econòmiques, de classe social, culturals, ideològiques.... només contribueix a reforçar la idea de separació, fragmentació i no inclusivitat... al conjunt de la societat. Aquest és el drama.

Els aprenentatges que l'alumnat fa en una escola inclusiva el poden ajudar durant tota la vida. Com als alumnes de les aules de tercer que la setmana passada discutien la diferència entre viure i conviure i arribàven a la conclusió de que volien conviure i aprendre a fer-ho i que, això, era molt important.

No està gens clar que ho faci amb els recursos necessaris. Aquest és el drama. Cal una actuació urgent per reclamar aquests recursos ja que sinó aquest concepte serà un concepte buit i sense sentit. L'atenció a l'alumnat s'ha de fer amb tots els recursos necessaris.Les comunitats educatives han d'entendre que amb els temes de personal és on es juga la qualitat. Hem de deixar de banda d'una vegada per totes altres debats molt estèrils i que només enfronten els diversos sectors i desvien l'atenció prioritària. .

No podem pretendre sostenir la qualitat de l'escola pública només en base a aplicar més criteris de racionalització tècnica als horaris, al personal o a l'organització. Fa anys que ho fem i el marge d'actuació cada vegada és més petit. Ens cal un canvi de polítiques educatives i que l'administració assumeixi que la inversió en educació és de les poques que poden contribuir a canviar el futur econòmic, social i polític d'un país. Aquesta inversió és una de les condicions per aconseguir aquesta inclusivitat.

Lisboa

Cap de setmana a Lisboa. Pujades i baixades. Olor de sardines i bacallà. Tramvies. Passejades lentes, en una ciutat abastable.

Labordeta

Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra

que ponga libertad!

Xarxes socials per la Jornada intensiva

Al Facebokk hi ha uns quants grups que han propiciat un debat sobre el tema de la supressió de la jornada intensiva i la proposta de no a les oclònies. El més nombrós és NO JORNADA INTENSIVA? NO SORTIDES, NO COLÒNIES...

Hi ha un parell més que podeu trobar fàcilment. Les opinions són majoritàriament a favor d'aquesta proposta, encara que de forma tímida, de tant en tant sorgeixi alguna veu que plantegi buscar altres solucions i propostes reivindicatives. N'hi ha una que m'ha agradat però que no ha merescut cap suport: fer la jornada intensiva encara que no ens l'autoritzin. Només hem d'aconseguir dos condicions: l'acord del Consell Escolar i que no siguem només quatre escoles les que ho fem.

Ah! Però aquesta mesura, com la de no lliurar cap paper a l'administració, no té grans adeptes. Són propostes massa arriscades.

Els que estan en contra del boicot a les Colònies són les famílies i els treballadors del sector del lleure. Tant uns com els altres tenen les seves raons.

Jo que no estic d'acord amb aquesta proposta, en una primera entrada que vaig fer sobre aquest tema, em lamentava que durant tots aquests anys ningú ha protestat perquè les escoles deixessin de fer colònies, o les mantinguessim com una cosa residual, o només hi anés el 30 % de l'alumnat. No he escoltat cap AMPA protestant, ni cap inspector pressionant a l'escola perquè en fessin, ni cap Director General recomanant i recolzant que se'n fessin.

Hi ha molta demagogia amb tot això.

Amb aquest tema, veiem com, el nostre col.lectiu, va avançant a tranques i barranques en el difícil camí de la professionalització.

Els participants en el Facebook estan molt animats i pensen que la Conselleria canviarà d'opinió. Malament si ho fa, i malament si no ho fa. No voldria estar en aquesta mena d'atzucac on s'ha situat, volgudament o no. En aquests moments, no té el recolzament ni dels que no fan colònies, ni dels que en fan.

En la perspectiva de canvi que no de millora, esperem que la propera Conselleria no arribi a fer bona aquesta. Això seria la pitjor jugada per a tota la Comunitat Educativa.

Segona setmana

Segona setmana del curs i encara no ha passat cap daltabaix. Queden coses per fer, està clar. El temps compta. I es nota que l'any passat vam tenir uns quants dies més per tenir-ho tot a punt.

La percepció d'aquests dies és que els nens i les neces han començat amb ganes. Fins i tot els més petits, pràcticament no han plorat, cosa poc habitual. Demà, dilluns, és una segona estrena i algun plor se sentirà a les seves classes.

Els més grans, a quart i a tercer, es van fent amb les aules, amb els nous companys, amb els nous mestres. Alguns repeteixen i, ràpidament, han començat a rutllar.

Plana una idea al voltant d'aquest inici de curs amb aquests alumnes: fer-los participar en el disseny del curs, oferir-lis l'oportunitat de poder dir la seva en els projectes, l'organització de l'aula, les feines específiques a dur a terme... Fa dos anys van dissenyar l'aula, amb els seus mobles, les seves cadires i les seves taules. Potser, i així ho hem pensat, és el moment de fer un pas més enllà.

On arribarà aquesta idea, ja ho veurem. Però es tracta d'anar obrint camí amb propostes conretes per tal que el que fem a les aules, continui tenint sentit per a ells.

L'escola, en part, segueix representant aquest difícil equilibri entre el que els nois i les noies volen aprendre i allò que els mestres creiem que han de saber. Fer explícit les seves preguntes, els seus dubtes, els seus interessos, acosta l'educació a les necessitats de creixement personal i intelectual de cadascun d'ells.

L'administració segueix alimentant la desconfiança

Cap resposta a la demanda raonada i justificada que, el Consell Escolar de la nostra escola, va fer sobre el calendari escolar d'aquest curs.

No respondre és un signe de debilitat per part de l'administració. Però, a més, suposa alimentar la desconfiança vers l'administració per part dels centres i que tinguem la percepció d'una gran desconsideració per part d'aquesta Conselleria, vers el treball dels mestres i de les escoles.

Només ens ha arribat una carta de la Directora General (Sra. Isabel Darder) per que la trametéssim a l'AMPA, justificant perquè les escoles no podran tenir dues setmanes i mitja de jornada intensiva al mes de juny i carregant-se la protesta -boicot a les colònies-, generalitzant-la com si totes les escoles la fessin. Una mostra més del desconeixement de la realitat per part de la Conselleria.

Aquesta carta que, quan la vam rebre, ens va ofendre profundament va ser contestada. La nostra carta no ha obtingut cap resposta per part de l'administració. Una demostració més de com la burocràcia s'ha instal.lat a la Conselleria i com són incapaços de respondre les situacions específiques i els arguments de cada escola. Es mesura a tots els centres amb la mateixa fotocòpia: una carta i un correu electrònic, redactat amb els tòpics i els arguments de sempre.

Cal una profunda reforma de l'administració. Des de finals dels anys vuitanta estem intentant reformar i modernitzar l'educació, amb una administració que funciona com sempre. I mentre no siguem conscients d'això poc avançarem en una línia de millora i de qualitat.