Jazz

Jazz. Música. Motis. Kent. Chamorro. Nel.lo. Terraza. I altres monstres de la música. Tenir el plaer d’escoltar-los a Palafrugell al festival de jazz de la Costa Brava. Deixar anar la imaginació, amb acords i sons, al marge de lletres que més  o menys intuïm. El jazz, la música cal escoltar-la amb tots els sentits oberts, deixant que penetri fins al bell mig del cor i del cap. I deixar vagar el pensament , durant tot el temps, cap a indrets potser molt llunyans. La música, la bona música, és la que et permet pensar amb les teves coses i les teves utopies particulars. 

Valors

¿Quan se’ns diu que els mestres catalans no hem ensenyat  els valors comuns que tenim amb els habitants d’Extremadura, per exemple , a quins valors es refereixen? Com que sembla que, per imperatiu legal, tenim una carta d’identitat comú, el ministre proposa que ensenyem els valors que compartim, cosa que segons ell, no fem. Al marge de l’expressió “hem d’espanyolitzar els nens catalans” (frase que té tants implícits: ho faran ells, no nosaltres, i a més tothom li ve el cap en el dia de la “raza” l’afany d’Espanya conquerint Amèrica...) aquesta voluntat de ensenyar valors , identitaris d’una realitat que cada vegada està més en crisi, resulta molt poc educadora.

Està clar que, una persona que no ha trepitjat mai una aula, no ens pot dir què hem de fer els mestres, allò que realment ens importa.  Li recordo? Fer una educació, amb tota la profunditat que comporta aquesta paraula, significa  treballar valors com el respecte, la sinceritat, l’empatia, la confiança, la cooperació, l’ajuda mútua, la dignitat i, a la vegada, posar en dubte  altres valors presents en la nostra societat com, per exemple, l’avarícia, l’egoisme, la competitivitat, l’enveja, la falta de consideració i responsabilitat vers les persones.

Quins són els valors que hem de compartir, ciutadans del planeta terra? Catalans i no? I fins a quin punt, hem de ser respectuosos per demanar un autogovern que ens permeti treballar amb més profunditat la primera llista? Des del govern de l’estat ja sabem quina llista ens proposen, allunyada com tothom pot observar de la paraula dignitat i igualtat.

No tinc res en comú amb tots aquells que només tenen com a finalitat, individual i col·lectiva, egoista i personal, el propi benefici per sobre del benefici del bé comú. I tinc com a persones molt properes tots aquells i aquelles que treballen per un món i una societat més digna, en general, i en particular per la dignitat de cada individu, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin. 

Crec que és en aquest context de valors que hem de seguir treballant, al marge de totes les falses divisions que ens volen transmetre. Avui, hi ha moltes persones que viuen al nostre país, que consideren que la seva dignitat com a individu i com a poble, s’ha posat en dubte i s’ha atacat i es segueix atacant directament. És aquest sentiment el que fa créixer les aspiracions d’autogovern. I en aquesta direcció hem de seguir treballant i reivindicant, sense oblidar quin és el nostre ideari com a habitants d’un planeta en el qual, massa sovint, se’ns divideix en funció d’obscurs beneficis.

Reunions d’inici de curs

A l’escola, les reunions d’inici de curs, són una oportunitat per reflexionar i debatre aspectes pedagògics del projecte educatiu de l’escola. Tinc l’oportunitat d’anar a totes les reunions (9 aquest any) i veure com tots els mestres intenten donar el millor de la seva professionalitat i del seu saber, per comunicar a les famílies algun aspecte que fa referència al projecte de l’escola.

És una oportunitat de formació dels mestres i també de les famílies. Suposa un esforç de síntesi, de comunicació, pedagògic... Potser en la mateixa línia comunicativa que demanem als alumnes quan volem treballar amb ells aquesta competència.

Als mestres ens costa molt explicar el què fem i no ens costa gens fer. Ho sé per experiència de molts anys d’escola. Però quan, després d’una reunió les felicitacions són àmplies, o l’entesa amb les famílies surt reforçada, la satisfacció de les persones que l’han preparat és molt gran. I l’esforç comunicatiu ha valgut la pena.

Sé que hi ha esforç en aquestes reunions. Però no és la mateixa classe d’esforç que demanem als alumnes quan pretenem que aprenguin tantes coses contingudes al currículum?  Ens creiem, de veritat, que l’escola és una institució en la qual venim a aprendre?

Penso que és un gran avenç cap a la nostra professionalitat si som capaços del per què de tantes competències recollides en el currículum com l’aprendre a aprendre, l’autonomia i iniciativa personal o el coneixement del món físic, social i cultural.

Quan parlem de construir una escola molt més propera a les necessitats dels nostres infants també hem de tenir en compte que tots ens hem de formar per poder-ho aconseguir de forma plena.

A la nostra escola, aquestes reunions contenen una part important d’aquesta formació.

Escriure

La renovació pedagògica ha produït al nostre país, notables propostes teòriques referents a l’aprenentatge de la llengua i, específicament, a l’escriptura. Persones com Montserrat Fons, Isabel Solé o Àngels Ollé,  per citar-ne tres de molt properes  ens segueixen aportant reflexions molt enriquidores per entendre i poder desenvolupar aquest procés amb més rigor i professionalitat. Al seu costat, a les aules de moltes escoles, molts  mestres posen en pràctica molts dels seus plantejaments per millorar aquesta competència tant essencial per a tothom.

En el nostre context em preocupa aquells ensenyants preocupats només (atenció a la paraula anterior) per l’expressió clara de les idees complexes, sovint centrada en l’estudi de la gramàtica, i que deixen de banda altres factors claus alhora d’aconseguir millorar l’expressió escrita i la comunicació, en general.

Tots els que han participat, per exemple, en aquest procés màgic d’aprendre a llegir i escriure saben la importància que té el factor emocional, i com un aprenentatge fet amb temps suficient i respectant els ritmes i l’interès de l’alumne afavoreix aquest assoliment profund d’una de les competències claus per a tothom. Comparteixo el treball a la meva escola amb mestres que constantment treballen amb els seus alumnes, la claredat i la precisió en la seva expressió escrita, al costat d’afavorir l’escriptura de textos significatius per a cadascun d’ells. No hi troben cap contradicció.

Quan volem identificar els problemes, no podem tancar els ulls a una altra realitat massa estesa: hi ha un aprenentatge de la llengua que oblida la creativitat, la funcionalitat, la significativitat, i que es centra exclusivament (només) en l’estudi pormenoritzat i descontextualitzat de la llengua i la seva gramàtica.  És una realitat que provoca desvinculació dels alumnes en els seus aprenentatges.

La renovació pedagògica a casa nostra ha insistit sempre en combinar creativitat, quotidianitat, funcionalitat, estudi de la llengua, expressió natural i expressió clara i estructurada. Per quina raó es volen desvincular aquests aspectes claus en el desenvolupament profund de l’aprenentatge lingüístic?

Per quina raó hi ha persones que menystenen tantes experiències positives que es desenvolupen a les escoles del nostre país?

El dret a decidir

El dret a decidir ha esdevingut un concepte que, en les últimes setmanes, apareix com el paradigma de la reivindicació. Eufemisme per no utilitzar la paraula independència ni autodeterminació, és un concepte, si més no, democràtic i clar.

El dret a decidir sobre les coses que ens afecten.

És curiós que molts dels polítics que reivindiquen aquest dret, no l’han aplicat quan han tingut responsabilitats polítiques en l’àmbit que podien exercir-lo i desenvolupar-lo.

El dret a decidir, en una societat organitzada no deixa de ser un aspecte més del repartiment de poder. I, per exemple, a nivell educatiu el dret a decidir té una relació directa amb el desenvolupament de l’autonomia dels centres educatius i en la descentralització –no administrativa, sinó real- de l’administració educativa.

Res d’això, ni mínimament, ni de forma general s’ha realitzat. Pot ser aquest un dels indicadors claus per tal de donar suport a una política concreta. El dret a decidir s’ha de desenvolupar a l’ensenyament i ha de permetre crear un marc diferent que faci possible començar a a solucionar alguns dels problemes que tenim en l’actualitat.  

El dret a decidir ha d’arribar a aspectes com la selecció de personal, l’aprovació de projectes, la concreció del currículum, la decisió sobre aspectes organitzatius, els organismes de direcció del centre, les modalitats de formació, les formes d’avaluació... L’homogeneitat que tant critiquem quan l’exerceix el govern central, tampoc és gaire positiva quan s’exerceix des de la plaça Sant Jaume, segurament per les mateixes raons o semblants que utilitzem per oposar-nos a les mesures del ministre.

La educación prohibida

Aquesta setmana he vist el documental "la educación prohibida". És una pel.lícula que no us podeu perdre. No deixa indiferent i planteja molts dilemes i reptes actuals. La podeu baixar lliurement de l'adreça de la seva pàgina web.