Som una nació, nosaltres decidim
Dia 10 de juliol. Tots a la manifestació.
dimecres, 30 de juny del 2010
dimarts, 29 de juny del 2010
El valor del temps
Fragment del Petit Príncep, d'Antoine de Saint Exupery.
- Bon dia, va dir el petit príncep.
- Bon dia, va respondre el comerciant.
Era un comerciant de píndoles perfeccionades que treien la set. Se'n pren una per setmana i ja no tens ganes de beure.
- Perquè vens aixó, va dir el petit príncep?
- Perquè així estalvies molt de temps. Els experts han calculat que s’estalvien 53 minuts per setmana.
- I que fem amb aquest 53 minuts?
- El que cadascú vol.
Si jo tingués 53 minuts –va pensar el petit príncep- caminaria a poc a poc cap a la font.
dissabte, 26 de juny del 2010
Suprimim la Jornada intensiva! Arrrr!
Volem més indignacions a l'entorn de la supressió de la jornada intensiva i les propostes que ha generat? El suposat boicot a sortides i colònies, autoorganitzat per mestres de forma espontània, porta a la sorpresa de les entitats afectades i a la protesta de les Federacions d'associacions de pares i mares i del mateix Departament d’Educació.
Sembla que no hi ha cap sindicat a darrera la proposta. Però tots es mostren comprensius ja que diuen que hi ha raons per fer-ho... En què quedem, estem d'acord amb la proposta o no? Aquesta ambigüitat no ens ajuda a aclarir-nos.
Però busquem més dades. La Jornada intensiva va ser una conquesta sindical, en un moment determinat, per compensar en part que la batalla per la jornada intensiva a Catalunya estava perduda, mentre a la resta de l’estat guanyava cada vegada més força. Era com una mena de premi de consolació. Primer, es concedia de forma automàtica i després es va començar a demanar que es justifiqués la demanda. S’al•legava, sobretot, les hores de més que els mestres feien al llarg del curs. I, a partir de llavors, els nens i nenes, quan arribava el juny, feien classe de 9 a 13.
Hem d'afegir però que, de retruc, van començar a haver-hi escoles en les quals els mestres acabaven a les 2. Ningú havia autoritzat que es reduís la jornada de permanència en el centre, però aquesta va comença a ser una pràctica habitual. Els equips directius, podien fer més hores, però tampoc feien res perquè els mestres fessin l'horari en la seva totalitat. I si volien fer l’horari legalment establert es trobaven amb l’oposició o el malestar entre els mestres del claustre. Tot això era una conseqüència més de l’ambigüitat de l'horari dels ensenyants (lectives, no lectives, de permanència, horari laboral...).
És la temperatura la raó fonamental per demanar l’horari intensiu? Potser no, encara que la temperatura en aquestes dates, pot contribuir a que el cansament acumulat de tot el curs augmenti. Tots esperem la jornada intensiva, alumnes, mestres i, fins i tot, m'atreveixo a dir, algunes famílies. No totes, ja que hi ha famílies que per necessitat o per convicció necessiten tenir els seus fills com més temps millor a l'escola.
Dels comentaris que han aparegut a la premsa en ressalto el següent de l’escriptora vigatana NAJAT EL HACHMI, en un article a El Periódico:
Potser per fer de pont entre l'organització definida dels horaris del curs i el desgavell absolut dels estius eterns hi havia fins ara una cosa anomenada jornada intensiva. Un element de les nostres vides que semblava inamovible: tots esperàvem l'1 de juny per permetre'ns els luxe de gastar les tardes no lectives veient sèries de televisió que ens havíem perdut la resta de l'any o bé per anar a estrenar les aigües clorades de la piscina municipal. Hores de tanta calor que difícilment haurien estat aprofitables. Això s'acaba avui. A partir del proper any ja no hi haurà aquest impàs i els nostres fills seguiran assistint a classe fins a les cinc. Sé que la major part dels pares estan molt contents amb aquests canvis de calendari, i amb la sisena hora i amb l'allargament del curs i que es comenci abans al setembre. Sé que serà molt més pràctic per compaginar feina i família, però potser les millores dins del sistema educatiu no haurien d'anar encaminades a facilitar-nos la vida als pares, sinó a fer més rendible el temps que els fills passen en un centre. Els termòmetres d'algunes escoles a les tres del migdia d'ara arriben a sobrepassar els 39 graus, cosa que fa preveure que l'extensió de la jornada serà del tot inútil. Quina llàstima, un cop més, que això no sigui Finlàndia.
Arribem a final de curs, hem d’anar tancant, alguns dies potser fa calor, necessitem prendre’ns les coses d’un altre manera i la jornada intensiva és una condició que ens permet fer les coses de forma més pausada, racional i d’acord amb els ritmes de tots plegats. Per cert, la jornada intensiva es suprimirà de tots els organismes oficials, inclosos els educatius? O només pensaven aplicar-ho als mestres d’infantil i primària?
En tot aquest enrenou escolto i llegeixo que el Departament d’Educació parlarà amb les escoles que han decidit suprimir les sortides i les colònies. Suposo per renyar-los Jo, sóc molt mal pensat darrerament. Augmenta la meva indignació, pensant què serà capaç d’argumentar. I quina autoritat té per parlar amb les escoles sobre aquest tema.
Aquestes activitats s’han fet i es seguiran fent perquè els mestres les considerem importants pel desenvolupament integral de l’educació dels nostres alumnes. No ens ha de convèncer ningú d’això. És el Departament que s’ha de convèncer d’aquest fet. I ho ha de fer en dos sentits.
El primer és recolzant davant de tot el professorat la importància d’aquestes activitats i la seva obligatorietat quan el projecte educatiu així ho recull. Però molts equips directius saben que això no ha estat una pràctica de l’administració i sempre ha considerat aquestes activitats com a voluntàries i sense cap possibilitat d’entendre-les com una necessitat inherent al projecte de cada escola. I quan un mestre no ha volgut fer alguna d’aquestes activitats, la resta s’ha quedat amb el cul a l’aire i sense cap mena de suport per part de l’administració. I totes les escoles que, durant aquests últim anys, han deixat de fer colònies o sortides, cap inspecció les ha visitat per proposar que en tornessin a fer.
La segona és donant tots els ajuts necessaris a les escoles i a les famílies per tal que tots els nens i nenes puguin realitzar-les i no siguin les dificultats econòmiques les que ho impedeixin. Ha fet alguna cosa el Departament d’Educació per solucionar aquest problema? Abans no, ara menys. Ha permès que aquest sigui un element més de desigualtat. Perquè si creu que són importants ha d’assegurar que tothom les pugui fer i això vol dir obrir una línia d’ajuts i beques a les d’escoles o a les famílies per garantir que sortides i colònies puguin realitzar-se.
Per tant ara m’indignen les declaracions –no sé de quina direcció general o directament del Conseller, manifestant que “això no pot ser”. Amb quina autoritat moral ens volen convèncer de que no es pot protestar així, després de la desatenció que hem tingut tantes escoles que hem organitzat aquestes activitats?
A la meva escola farem sortides i colònies. Només ho condicionem a poder-hi anar tots i durant sis anys ho hem aconseguit. No hi ha cap infant que deixi d’anar a una sortida, més llarga o més curta, per problemes econòmics. I ho fem amb el compromís efectiu de famílies i mestres i amb la col•laboració de l’AMPA.
Molt bé la indignació de la FAPAC i la FAPAES, però també haurien de reflexionar sobre el seu suport a una reforma del calendari escolar, que només ha portat que sectors descontents i cap solució real i efectiva als problemes educatius. Les sortides i colònies escolars estan en crisi des de fa temps i no hem sentit cap protesta de cap de les Federacions, ni cap proposta per mirar de potenciar aquestes activitats.
Lligar la supressió de la jornada intensiva a la supressió de les sortides i colònies em sembla rocambolesc i fora de lloc. Si volem protestar per la supressió de la Jornada Intensiva o per altres mesures de l’administració fem-ho deixant d’enviar cap estadística al Departament d’Educació, ni omplir cap aplicatiu: ni resultats de les proves, ni carpetes verdes, ni indicadors per la inspecció.
No enviar-ne cap durant tres anys. En temps de retallada val la pena estalviar temps en feines inútils, temps que podem dedicar a atendre millor als nostres alumnes. Una moratòria de tres anys per demanar al Departament d’Educació que posi en marxa un pla de millora real de l’educació a Catalunya. I d’aquí a tres anys en parlarem si fem més avaluacions i omplim més estadístiques.
Tinc la impressió que em deixo coses però ja les aniré escrivint. Ja teniu temes per fer comentaris.
Sembla que no hi ha cap sindicat a darrera la proposta. Però tots es mostren comprensius ja que diuen que hi ha raons per fer-ho... En què quedem, estem d'acord amb la proposta o no? Aquesta ambigüitat no ens ajuda a aclarir-nos.
Però busquem més dades. La Jornada intensiva va ser una conquesta sindical, en un moment determinat, per compensar en part que la batalla per la jornada intensiva a Catalunya estava perduda, mentre a la resta de l’estat guanyava cada vegada més força. Era com una mena de premi de consolació. Primer, es concedia de forma automàtica i després es va començar a demanar que es justifiqués la demanda. S’al•legava, sobretot, les hores de més que els mestres feien al llarg del curs. I, a partir de llavors, els nens i nenes, quan arribava el juny, feien classe de 9 a 13.
Hem d'afegir però que, de retruc, van començar a haver-hi escoles en les quals els mestres acabaven a les 2. Ningú havia autoritzat que es reduís la jornada de permanència en el centre, però aquesta va comença a ser una pràctica habitual. Els equips directius, podien fer més hores, però tampoc feien res perquè els mestres fessin l'horari en la seva totalitat. I si volien fer l’horari legalment establert es trobaven amb l’oposició o el malestar entre els mestres del claustre. Tot això era una conseqüència més de l’ambigüitat de l'horari dels ensenyants (lectives, no lectives, de permanència, horari laboral...).
És la temperatura la raó fonamental per demanar l’horari intensiu? Potser no, encara que la temperatura en aquestes dates, pot contribuir a que el cansament acumulat de tot el curs augmenti. Tots esperem la jornada intensiva, alumnes, mestres i, fins i tot, m'atreveixo a dir, algunes famílies. No totes, ja que hi ha famílies que per necessitat o per convicció necessiten tenir els seus fills com més temps millor a l'escola.
Dels comentaris que han aparegut a la premsa en ressalto el següent de l’escriptora vigatana NAJAT EL HACHMI, en un article a El Periódico:
Potser per fer de pont entre l'organització definida dels horaris del curs i el desgavell absolut dels estius eterns hi havia fins ara una cosa anomenada jornada intensiva. Un element de les nostres vides que semblava inamovible: tots esperàvem l'1 de juny per permetre'ns els luxe de gastar les tardes no lectives veient sèries de televisió que ens havíem perdut la resta de l'any o bé per anar a estrenar les aigües clorades de la piscina municipal. Hores de tanta calor que difícilment haurien estat aprofitables. Això s'acaba avui. A partir del proper any ja no hi haurà aquest impàs i els nostres fills seguiran assistint a classe fins a les cinc. Sé que la major part dels pares estan molt contents amb aquests canvis de calendari, i amb la sisena hora i amb l'allargament del curs i que es comenci abans al setembre. Sé que serà molt més pràctic per compaginar feina i família, però potser les millores dins del sistema educatiu no haurien d'anar encaminades a facilitar-nos la vida als pares, sinó a fer més rendible el temps que els fills passen en un centre. Els termòmetres d'algunes escoles a les tres del migdia d'ara arriben a sobrepassar els 39 graus, cosa que fa preveure que l'extensió de la jornada serà del tot inútil. Quina llàstima, un cop més, que això no sigui Finlàndia.
Arribem a final de curs, hem d’anar tancant, alguns dies potser fa calor, necessitem prendre’ns les coses d’un altre manera i la jornada intensiva és una condició que ens permet fer les coses de forma més pausada, racional i d’acord amb els ritmes de tots plegats. Per cert, la jornada intensiva es suprimirà de tots els organismes oficials, inclosos els educatius? O només pensaven aplicar-ho als mestres d’infantil i primària?
En tot aquest enrenou escolto i llegeixo que el Departament d’Educació parlarà amb les escoles que han decidit suprimir les sortides i les colònies. Suposo per renyar-los Jo, sóc molt mal pensat darrerament. Augmenta la meva indignació, pensant què serà capaç d’argumentar. I quina autoritat té per parlar amb les escoles sobre aquest tema.
Aquestes activitats s’han fet i es seguiran fent perquè els mestres les considerem importants pel desenvolupament integral de l’educació dels nostres alumnes. No ens ha de convèncer ningú d’això. És el Departament que s’ha de convèncer d’aquest fet. I ho ha de fer en dos sentits.
El primer és recolzant davant de tot el professorat la importància d’aquestes activitats i la seva obligatorietat quan el projecte educatiu així ho recull. Però molts equips directius saben que això no ha estat una pràctica de l’administració i sempre ha considerat aquestes activitats com a voluntàries i sense cap possibilitat d’entendre-les com una necessitat inherent al projecte de cada escola. I quan un mestre no ha volgut fer alguna d’aquestes activitats, la resta s’ha quedat amb el cul a l’aire i sense cap mena de suport per part de l’administració. I totes les escoles que, durant aquests últim anys, han deixat de fer colònies o sortides, cap inspecció les ha visitat per proposar que en tornessin a fer.
La segona és donant tots els ajuts necessaris a les escoles i a les famílies per tal que tots els nens i nenes puguin realitzar-les i no siguin les dificultats econòmiques les que ho impedeixin. Ha fet alguna cosa el Departament d’Educació per solucionar aquest problema? Abans no, ara menys. Ha permès que aquest sigui un element més de desigualtat. Perquè si creu que són importants ha d’assegurar que tothom les pugui fer i això vol dir obrir una línia d’ajuts i beques a les d’escoles o a les famílies per garantir que sortides i colònies puguin realitzar-se.
Per tant ara m’indignen les declaracions –no sé de quina direcció general o directament del Conseller, manifestant que “això no pot ser”. Amb quina autoritat moral ens volen convèncer de que no es pot protestar així, després de la desatenció que hem tingut tantes escoles que hem organitzat aquestes activitats?
A la meva escola farem sortides i colònies. Només ho condicionem a poder-hi anar tots i durant sis anys ho hem aconseguit. No hi ha cap infant que deixi d’anar a una sortida, més llarga o més curta, per problemes econòmics. I ho fem amb el compromís efectiu de famílies i mestres i amb la col•laboració de l’AMPA.
Molt bé la indignació de la FAPAC i la FAPAES, però també haurien de reflexionar sobre el seu suport a una reforma del calendari escolar, que només ha portat que sectors descontents i cap solució real i efectiva als problemes educatius. Les sortides i colònies escolars estan en crisi des de fa temps i no hem sentit cap protesta de cap de les Federacions, ni cap proposta per mirar de potenciar aquestes activitats.
Lligar la supressió de la jornada intensiva a la supressió de les sortides i colònies em sembla rocambolesc i fora de lloc. Si volem protestar per la supressió de la Jornada Intensiva o per altres mesures de l’administració fem-ho deixant d’enviar cap estadística al Departament d’Educació, ni omplir cap aplicatiu: ni resultats de les proves, ni carpetes verdes, ni indicadors per la inspecció.
No enviar-ne cap durant tres anys. En temps de retallada val la pena estalviar temps en feines inútils, temps que podem dedicar a atendre millor als nostres alumnes. Una moratòria de tres anys per demanar al Departament d’Educació que posi en marxa un pla de millora real de l’educació a Catalunya. I d’aquí a tres anys en parlarem si fem més avaluacions i omplim més estadístiques.
Tinc la impressió que em deixo coses però ja les aniré escrivint. Ja teniu temes per fer comentaris.
divendres, 25 de juny del 2010
Final de curs
Uns quants dies sense fer cap entrada. Potser se m'ha contagiat la vaga de zel per al proper curs -vegi's la protesta per fet de no autoritzar la jornada intensiva. O potser és l'acumulació de temes que hauríem de comentar. Resultats i comentaris sobre les proves de primària. Boicot a les excursions i colònies. Indignació de les famílies i demanda al Departament que intervingui. Indignació del Departament i avís de que prendran mesures. Escrit unitari de famílies, MRP i alguns sindicats per la retallada de pressupotos educatius.
I amb tot això el final de curs, els comiats, les emocions, els ulls d'infants i les famílies, els comiats, les abraçades i els petons... Tot això presagiant la revetlla de Sant Joan que també és moment de cremar tot el que és vell i esperar l'arribada de les novetats o, si més no, d'un temps més tranquil i encalmat: les vacances. Hem fet pont, però que ningú s'escandalitzi que tots els mestres treballem l'1 de juliol per compensar.
En aquest final de curs, ens alegrem i ens fixem en tot allò que podem trobar en la nostra petita comunitat educativa: és el que ens dóna forces per seguir treballant. La resta ja ho anirem comentant en altres entrades.
dissabte, 19 de juny del 2010
Moviment
Moure's mantenint el ritme i la calma. La Núria i la Montse, m'envien enllaços a aquest video del grup Macaco. una invitació a agafar-se les coses d'una manera optimista. Avui que, segons els diaris, l'escola suspèn, posem-li una mica de moviment a aquesta nota. Els que fan les avaluacions s'haurien de moure's una mica més, no?. Per què, sinó, quan l'escola torna a suspendre per segon any consecutiu, qui es el responsable màxim de que això torni a passar?
Res, una mica de moviment segur que els hi aniria bé.
Res, una mica de moviment segur que els hi aniria bé.
dijous, 17 de juny del 2010
Final de curs: com un aiguamarina
Llegeixo aquest poema de Josep Maria de Sagarra en una pàgina de Clowns.
L'havia llegit fa temps i el trobo sensacional. El recordo amb música de Ramon Muntaner. Tendre, sensible, suggerent... Un amor com una aiguamarina... La senzillesa de viure i de ser feliç amb les petites coses que ens envolten en el dia a dia. No resisteixo la còpia. Aquí el teniu i us l'ofereixo. I la pàgina on està ubicat no té desperdici. Ah, els pallassos!
Aiguamarina
Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.
I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.
I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.
Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.
Josep Maria de Sagarra
En aquests dies de final de curs, plens d'emocions, de comiats d'adéus no volguts, però inevitables, estimem aquests moments que ens porten l'emocio del a reveure. Adéu de mestres, adéu d'alguns nois i noies i famílies que busquen altres entorns per seguir buscant la plenitud de la vida o la felicitat.
Demà coneixerem les noves famílies i alguns nous mestres. És la festa del comiat i de l'acollida. L'escola, per una tarda, bullirà com la coassola en forn, com deia Ausiàs Marc. Nosaltres començarem a tancar un curs que ha estat, malgrat tot, ple d'experiències riques i emocionants. I no ens deixarem endur pel pessimisme ni per les estadístiques, ni per les avaluacions oficials.
Sabem i ho intentem demostrar cada dia, que l'educació és un espai de felicitat, aprenentatge i emancipació. I en aquesta escomesa estem i seguim compromesos.
L'havia llegit fa temps i el trobo sensacional. El recordo amb música de Ramon Muntaner. Tendre, sensible, suggerent... Un amor com una aiguamarina... La senzillesa de viure i de ser feliç amb les petites coses que ens envolten en el dia a dia. No resisteixo la còpia. Aquí el teniu i us l'ofereixo. I la pàgina on està ubicat no té desperdici. Ah, els pallassos!
Aiguamarina
Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.
I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.
I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.
Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.
Josep Maria de Sagarra
En aquests dies de final de curs, plens d'emocions, de comiats d'adéus no volguts, però inevitables, estimem aquests moments que ens porten l'emocio del a reveure. Adéu de mestres, adéu d'alguns nois i noies i famílies que busquen altres entorns per seguir buscant la plenitud de la vida o la felicitat.
Demà coneixerem les noves famílies i alguns nous mestres. És la festa del comiat i de l'acollida. L'escola, per una tarda, bullirà com la coassola en forn, com deia Ausiàs Marc. Nosaltres començarem a tancar un curs que ha estat, malgrat tot, ple d'experiències riques i emocionants. I no ens deixarem endur pel pessimisme ni per les estadístiques, ni per les avaluacions oficials.
Sabem i ho intentem demostrar cada dia, que l'educació és un espai de felicitat, aprenentatge i emancipació. I en aquesta escomesa estem i seguim compromesos.
dimarts, 15 de juny del 2010
Avaluació a la primària
Davant dels resultats de les proves avaluatives que s'han donat a conéixer parcialment aquesta stemana, Albert Sáez de el Periódico, publica un article titulat "Falta disciplina" del qual subratllem el següent paràgraf.
L'escola ha de prendre mesures correctores. En part ja ho ha fet. Establir aquestes proves de nivell ja n'és una. També ho és concentrar una quantitat més alta d'hores del currículum obligatori en matemàtiques i en llengua. Però els mestres no eradicaran el problema sense comptar amb el suport de la resta de la societat, començant pels pares. El nostre sistema educatiu ha comès alguns errors greus però també ha estat víctima dels excessos d'unes generacions que en nom de l'antiautoritarisme ens hem carregat també l'autoritat. Les faltes d'ortografia o els errors aritmètics responen en moltes ocasions a la indisciplina, no sols al desconeixement o la immaduresa. I la disciplina només s'adquireix quan es topa amb l'autoritat, exercida de manera respectuosa i democràtica però implacable.
Valdria la pena reflexionar sobre aquestes paraules i la resta de l'article. Si d'alguna cosa serveixen aquestes avaluacions és que fan possible que reflexionem sobre el què ens passa i què podem fer per millorar.
Tanmateix insisteixo en un fet que crec és molt important. Hem de desconfiar amb els resultats d'avaluacions que mostren molts canvis d'un any a un altre. Les millores no es poden atribuir a mesures correctores aplicades pels centres en un any -pràcticament amb sis mesos. Si la cosa fos tant fàcil crec que faria temps que no parlaríem de fracàs escolar. Malauradament o no, millorar l'educació és una feina lenta i a mig o llarg termini. Una bona avaluació ens pot indicar on estan els punts febles. Però repetir any rera any aquestes avaluacions no ens porten més que nerviosisme, dades molt semblants, confusions alhora d'analitzar les dades i poca tranquil.litat per prendre les mesures que calguin amb serenor.
Tampoc no és qüestió de fer més hores de llengua i matemàtiques. Aquí ens tornem a equivocar. Els que tenim experiència amb el que passa realment a l'aula, sabem que les millores en algunes àrees d'aprenentatge no s'aconsegueixen sumant hores al currículum sinó introduint millores en les metodologies, en el treball a l'aula, en la planificació i la implicació de l'alumnat. I tot això no depèn de tenir més hores de llengua i de matemàtiques. Jo, particularment, crec que al currículum de l'escola hi hauria d'haver una reducció del 70% de les hores específiques dedicades a aquestes àrees d'aprenentatge. Així entendríem clarament el seu valor instrumental i, segurament, canviaria radicalment el tractament i la metodologia que tenen en l'actual currículum de l'educació obligatòria.
És problema de més disciplina? Potser si. També de més esforç, és clar. Però com bé assenyala el sr. Saez en aquest cas, això no es pot fer en un context social en el qual la disciplina no és un valor gaire assumit -la problemàtica dels límits és un aspecte molt present en els debats i reflexions entre famílies- i l'esforç cada vegada és més difícil de justificar a l'escola, si des de la societat l'únic que valorem és tot allò que s'aconsegueix sense esforç i de la forma més fàcil i ràpida.
Ara, em sembla una gosadia molt gran , relacionar les faltes d'ortografia amb la indisciplina present a l'escola i/o a la societat. En aquest cas, em sona aquesta valoració a les que es feien des de qualsevol àmbit de la societat i no precisament el sanitari, amb la famosa grip A. Sr. Saez, "Zapatero a tus zapatos". Deixi als mestres competències i autonomia i recursos per resoldre aquests problemes i no proposi tant alegrement aquestes relacions que, com a minim són equívoques, aporten confusió i no aclareixen el diagnòstic.
Cal molta implicació social, és clar. I el Departament d'Educació ha de fugir del curt termini i pensar que les millores han de ser sostenibles en el temps, no efímeres per tal de cobrir una estadística electoral. Mentre els nostres administradors no tinguin una mica més de perspectiva, treballin a mig termini, i busquin la profunditat en els diagnòstics i en les propostes de millora, continuarem donant bandades d'una banda a l'altra.
I a l'igual que el setembre és el mes dels fascicles i les col.leccions, ens haurem d'acostumar a que el mes de maig i de juny sigui el temps de les estadístiques i les avaluacions, amb petits canvis cada any, però igual de decebedores que sempre.
L'escola ha de prendre mesures correctores. En part ja ho ha fet. Establir aquestes proves de nivell ja n'és una. També ho és concentrar una quantitat més alta d'hores del currículum obligatori en matemàtiques i en llengua. Però els mestres no eradicaran el problema sense comptar amb el suport de la resta de la societat, començant pels pares. El nostre sistema educatiu ha comès alguns errors greus però també ha estat víctima dels excessos d'unes generacions que en nom de l'antiautoritarisme ens hem carregat també l'autoritat. Les faltes d'ortografia o els errors aritmètics responen en moltes ocasions a la indisciplina, no sols al desconeixement o la immaduresa. I la disciplina només s'adquireix quan es topa amb l'autoritat, exercida de manera respectuosa i democràtica però implacable.
Valdria la pena reflexionar sobre aquestes paraules i la resta de l'article. Si d'alguna cosa serveixen aquestes avaluacions és que fan possible que reflexionem sobre el què ens passa i què podem fer per millorar.
Tanmateix insisteixo en un fet que crec és molt important. Hem de desconfiar amb els resultats d'avaluacions que mostren molts canvis d'un any a un altre. Les millores no es poden atribuir a mesures correctores aplicades pels centres en un any -pràcticament amb sis mesos. Si la cosa fos tant fàcil crec que faria temps que no parlaríem de fracàs escolar. Malauradament o no, millorar l'educació és una feina lenta i a mig o llarg termini. Una bona avaluació ens pot indicar on estan els punts febles. Però repetir any rera any aquestes avaluacions no ens porten més que nerviosisme, dades molt semblants, confusions alhora d'analitzar les dades i poca tranquil.litat per prendre les mesures que calguin amb serenor.
Tampoc no és qüestió de fer més hores de llengua i matemàtiques. Aquí ens tornem a equivocar. Els que tenim experiència amb el que passa realment a l'aula, sabem que les millores en algunes àrees d'aprenentatge no s'aconsegueixen sumant hores al currículum sinó introduint millores en les metodologies, en el treball a l'aula, en la planificació i la implicació de l'alumnat. I tot això no depèn de tenir més hores de llengua i de matemàtiques. Jo, particularment, crec que al currículum de l'escola hi hauria d'haver una reducció del 70% de les hores específiques dedicades a aquestes àrees d'aprenentatge. Així entendríem clarament el seu valor instrumental i, segurament, canviaria radicalment el tractament i la metodologia que tenen en l'actual currículum de l'educació obligatòria.
És problema de més disciplina? Potser si. També de més esforç, és clar. Però com bé assenyala el sr. Saez en aquest cas, això no es pot fer en un context social en el qual la disciplina no és un valor gaire assumit -la problemàtica dels límits és un aspecte molt present en els debats i reflexions entre famílies- i l'esforç cada vegada és més difícil de justificar a l'escola, si des de la societat l'únic que valorem és tot allò que s'aconsegueix sense esforç i de la forma més fàcil i ràpida.
Ara, em sembla una gosadia molt gran , relacionar les faltes d'ortografia amb la indisciplina present a l'escola i/o a la societat. En aquest cas, em sona aquesta valoració a les que es feien des de qualsevol àmbit de la societat i no precisament el sanitari, amb la famosa grip A. Sr. Saez, "Zapatero a tus zapatos". Deixi als mestres competències i autonomia i recursos per resoldre aquests problemes i no proposi tant alegrement aquestes relacions que, com a minim són equívoques, aporten confusió i no aclareixen el diagnòstic.
Cal molta implicació social, és clar. I el Departament d'Educació ha de fugir del curt termini i pensar que les millores han de ser sostenibles en el temps, no efímeres per tal de cobrir una estadística electoral. Mentre els nostres administradors no tinguin una mica més de perspectiva, treballin a mig termini, i busquin la profunditat en els diagnòstics i en les propostes de millora, continuarem donant bandades d'una banda a l'altra.
I a l'igual que el setembre és el mes dels fascicles i les col.leccions, ens haurem d'acostumar a que el mes de maig i de juny sigui el temps de les estadístiques i les avaluacions, amb petits canvis cada any, però igual de decebedores que sempre.
dijous, 10 de juny del 2010
A voltes amb la crisi
Dijous passat vaga a la funció pública per la retallada dels sous dels funcionaris. A la nostra escola no vam fer vaga tot i estar en desacord amb una part important de les polítiques de la conselleria d'educació. Per raons diverses que van des de qüestions personals, a la viabilitat de la protesta, passant per la poca oportunitat d'unes dates... Hi va haver motius de tota mena.
Però tothom coincideix que la situació és greu. I no precisament la retallada, sinó pel conjunt de la situació econòmica i les suposades mesures de l'administració per solventar aquesta crisi.
No sabem si s'han parat a pensar -els nostres administradors- en les conseqüències de les retallades en l'àmbit educatiu. Ho dubto, sincerament, ja que si ho han pensat, la cosa seria de jutjat de guàrdia.
L'educació necessita encara, a més d'un canvi en profunditat de les polítiques educatives, una forta inversió. Si els dubtes sobre un canvi real i qualitatiu de política educativa planen sobre el nostre país, les retallades sobre un servei públic essencial com és l'escola, pinten un futur una mica pessimista.
I com sempre, qui en sortirà perjudicat seran els sectors més necessitats. Si no hi ha prou recursos per atendre la diversitat, si disminueixen els suports als centres educatius, si hi ha retallades en les plantilles... tornarà a recaure sobre el professorat (que amb excepcions tampoc està molt motivat, i amb la retallada de sous encara menys)les possibilitats de millora l'escola i l'educació. I les situacions més problemàtiques se'n ressentiran.
Com deia fa dies un comentarista, "se'ns pixen a sobre i ens fan creure que plou". Qui es creu que per sortir de la crisi cal retallar les inversions en educació? Els que s'omplen la boca de models d'excel.lència, però que amb les seves actuacions augmenten dia a dia les desigualtats? De quina crisi sortirem sinó invertim precisament en l'únic capital que té futur?
Caminant cap a casa he vist desenes de banderoles d'una campanya de l'ajuntament de Barcelona per explicar-nos que canvien el model de semàfors. Són més sostenibles, ens expliquen. Però per quina raó cal fer una campanya publicitària? Podríem fer una llista de les despeses absolutament innecessàries que fan les administracions en el nostre país? Per denunciar tanta hipocresia i mala gestió dels recursos que finaciem, dia a dia, una immensa majoria de ciutadans.
Però tothom coincideix que la situació és greu. I no precisament la retallada, sinó pel conjunt de la situació econòmica i les suposades mesures de l'administració per solventar aquesta crisi.
No sabem si s'han parat a pensar -els nostres administradors- en les conseqüències de les retallades en l'àmbit educatiu. Ho dubto, sincerament, ja que si ho han pensat, la cosa seria de jutjat de guàrdia.
L'educació necessita encara, a més d'un canvi en profunditat de les polítiques educatives, una forta inversió. Si els dubtes sobre un canvi real i qualitatiu de política educativa planen sobre el nostre país, les retallades sobre un servei públic essencial com és l'escola, pinten un futur una mica pessimista.
I com sempre, qui en sortirà perjudicat seran els sectors més necessitats. Si no hi ha prou recursos per atendre la diversitat, si disminueixen els suports als centres educatius, si hi ha retallades en les plantilles... tornarà a recaure sobre el professorat (que amb excepcions tampoc està molt motivat, i amb la retallada de sous encara menys)les possibilitats de millora l'escola i l'educació. I les situacions més problemàtiques se'n ressentiran.
Com deia fa dies un comentarista, "se'ns pixen a sobre i ens fan creure que plou". Qui es creu que per sortir de la crisi cal retallar les inversions en educació? Els que s'omplen la boca de models d'excel.lència, però que amb les seves actuacions augmenten dia a dia les desigualtats? De quina crisi sortirem sinó invertim precisament en l'únic capital que té futur?
Caminant cap a casa he vist desenes de banderoles d'una campanya de l'ajuntament de Barcelona per explicar-nos que canvien el model de semàfors. Són més sostenibles, ens expliquen. Però per quina raó cal fer una campanya publicitària? Podríem fer una llista de les despeses absolutament innecessàries que fan les administracions en el nostre país? Per denunciar tanta hipocresia i mala gestió dels recursos que finaciem, dia a dia, una immensa majoria de ciutadans.
dimecres, 9 de juny del 2010
Més plantilla
Aquest curs m'han telefonat molts mestres que volen venir a treballar a l'escola i alguns m'han vingut a veure. Públicament els hi agraeixo el gest. Com a escola de recent creació podem proposar quatre persones i ja ho hem fet.
Hem hagut de triar. És el primer any que ens ha passat i ens hem quedat sorpresos de tantes sol.licituds.
Hi ha un comú denominador de tots ells i elles: Volen treballar a gust, no els importa la feina a fer -que saben o imaginen que és molta- a canvi de poder treballar en unes condicions professionals de qualitat.
¿Han intuït que tenim un equip de mestres que, a més de treballar professional, manté molt bones relacions i que s'ha creat un clima de participació i implicació molt gran?
¿Quina resposta té aquest fenomen per part de l'administració? El coneix? Hi poden haver més dades a nivell general? A algú se li acudeix alguna mesura per aprofitar totes aquestes inquietuds?
I més preguntes ¿Podrem mantenir l'estabilitat d'un equip que té ganes de treballar, de comprometre's, d'implicar-se... no solament de complir l'horari?
¿Tindrem alguna mena de compensació? ¿Augmentaran les places de la plantilla que són de provisió singular i fora del concurs de trasllats general? ¿El Departament d'Educació donarà alguna validesa al nostre projecte?
L'any vinent, a l'escola, haurem de treballar per veure què passa amb l'IES -ens falten tres cursos- i a la vegada per aconseguir acabar la primària amb les mateixes condicions d'equip que tenim aquest curs. Intueixo que haurem de treballar de valent perquè l'administració, encara que això no costi diners, no ens ho posarà fàcil. Pesen massa les burocràcies i les antigors de les normatives i de l'administració.
I les esocles novelles ens hem de mobilitzar per refer el nostre paper en el conjunt del sistema educatiu. Amb tota la comunitat recolzant i posant en evidència que altres maneres de fer qualitat educativa són possibles.
Hem hagut de triar. És el primer any que ens ha passat i ens hem quedat sorpresos de tantes sol.licituds.
Hi ha un comú denominador de tots ells i elles: Volen treballar a gust, no els importa la feina a fer -que saben o imaginen que és molta- a canvi de poder treballar en unes condicions professionals de qualitat.
¿Han intuït que tenim un equip de mestres que, a més de treballar professional, manté molt bones relacions i que s'ha creat un clima de participació i implicació molt gran?
¿Quina resposta té aquest fenomen per part de l'administració? El coneix? Hi poden haver més dades a nivell general? A algú se li acudeix alguna mesura per aprofitar totes aquestes inquietuds?
I més preguntes ¿Podrem mantenir l'estabilitat d'un equip que té ganes de treballar, de comprometre's, d'implicar-se... no solament de complir l'horari?
¿Tindrem alguna mena de compensació? ¿Augmentaran les places de la plantilla que són de provisió singular i fora del concurs de trasllats general? ¿El Departament d'Educació donarà alguna validesa al nostre projecte?
L'any vinent, a l'escola, haurem de treballar per veure què passa amb l'IES -ens falten tres cursos- i a la vegada per aconseguir acabar la primària amb les mateixes condicions d'equip que tenim aquest curs. Intueixo que haurem de treballar de valent perquè l'administració, encara que això no costi diners, no ens ho posarà fàcil. Pesen massa les burocràcies i les antigors de les normatives i de l'administració.
I les esocles novelles ens hem de mobilitzar per refer el nostre paper en el conjunt del sistema educatiu. Amb tota la comunitat recolzant i posant en evidència que altres maneres de fer qualitat educativa són possibles.
diumenge, 6 de juny del 2010
Comprensivitat
Aquesta ha estat una paraula una mica maleida a l'educació. Va ser una de les banderes de la LOGSE i, tots sabem que, la LOGSE, ha estat la causa de molts dels pals que tenim a l'educació, segons un sector important del professorat i de la classe política que enyora un sistema més sel.lectiu i elitista. Potser també amb una connexió amb tots aquells que pensen que cal treballar només per l'excel.lència...
La comprensivitat aporta la idea de que tots els nens i nenes, nois i noies que participen d'aquesta educació obligatòria han de poder assumir uns coneixements bàsics i comuns i ho han de fer en un context de respecte i convivència de les diversitats.
La comprensivitat significa que l'educació obligatòria ha de garantir que tots els nois i noies siguin capaços de compartir un conjunt de coneixements que són bàsics i comuns i que representen les demandes bàsiques que cada societat fa en cada moment. Però a la vegada, la comprensivitat no ha d'anular la singularitat de cada alumne i l'ha de potenciar per tal que cadascun d'ells pugui desenvolupar les seves característiques més personals.
Una de les dificultats de l'escola és establir quin és aquest currículum comú i bàsic. I la segona és mantenir un bon equilibri entre el que ens uneix -el comú- i el que ens diferencia -allò propi de cada persona.
La comprensivitat no ha entrat amb cisi amb les competències sinó que n'ha sortit reforçada. Torna a ser un cavall de batalla, per aconseguir una educació més inclusiva, en la qual els nois i noies aprenguin a viure, tal com assenyalava Delors en la seva proposta dels pilars fonamentals de l'educació.
La comprensivitat aporta la idea de que tots els nens i nenes, nois i noies que participen d'aquesta educació obligatòria han de poder assumir uns coneixements bàsics i comuns i ho han de fer en un context de respecte i convivència de les diversitats.
La comprensivitat significa que l'educació obligatòria ha de garantir que tots els nois i noies siguin capaços de compartir un conjunt de coneixements que són bàsics i comuns i que representen les demandes bàsiques que cada societat fa en cada moment. Però a la vegada, la comprensivitat no ha d'anular la singularitat de cada alumne i l'ha de potenciar per tal que cadascun d'ells pugui desenvolupar les seves característiques més personals.
Una de les dificultats de l'escola és establir quin és aquest currículum comú i bàsic. I la segona és mantenir un bon equilibri entre el que ens uneix -el comú- i el que ens diferencia -allò propi de cada persona.
La comprensivitat no ha entrat amb cisi amb les competències sinó que n'ha sortit reforçada. Torna a ser un cavall de batalla, per aconseguir una educació més inclusiva, en la qual els nois i noies aprenguin a viure, tal com assenyalava Delors en la seva proposta dels pilars fonamentals de l'educació.
dissabte, 5 de juny del 2010
Final de curs
El final de curs xucla, xucla... Avaluacions, dels alumnes, nostra, diagnòstica, prescriptiva... dels inspectors, dels mestres. Memòries, recull de dades, satisfacció de les famílies, acollida, matricula, nous mestres, noves famílies, nous nens i nenes. Festa de fi de curs.
A les aules tanquem un curs que ha estat molt fèrtil. I ja estem pensant, abans de tancar-lo del tot, com l'obrirem el setembre vinent recordant que, al començament de curs, no tindrem ni temps de respirar.
El camí per fer una escola pública de qualitat i per a tothom. És un camí engrescador, ple de moments difícils i de decisions que cal prendre. Però amb una satisfacció constant de veure com els nens i nenes, els nois i noies de l'escola van avançant, superant moments complicats, de vegades situacions externes no volgudes, patint també amb les seves famílies situacions complexes. Però amb la riquesa que dóna la vida i la nostra societat, i sabent que, a més d'aprendre molts coneixements, un d'ells i molt important és aprendre a viure junts.
I no s'hi val a fer-ho seleccionant l'alumnat, o recomanant que "el seu fill/a l'atendran millor a l'escola pública". Quan algú des de l'escola privada sostinguda amb fons públics diu això d'un alumne seu, diu una veritat i una hipocresia a la vegada. Una veritat ja que probablement a l'escola pública atenem millor a tots els alumnes sense distinció. I hipocresia perque després, alguns d'aquests directors que selecionen constantment el seu alumnat ens donaran lliçons de com es fa un projecte o com es lluita contra "el fracàs escolar".
Fi de curs i masses coses per fer i no tinc temps de tancar entrades que tinc començades des de fa dies. Ai, el temps!
A les aules tanquem un curs que ha estat molt fèrtil. I ja estem pensant, abans de tancar-lo del tot, com l'obrirem el setembre vinent recordant que, al començament de curs, no tindrem ni temps de respirar.
El camí per fer una escola pública de qualitat i per a tothom. És un camí engrescador, ple de moments difícils i de decisions que cal prendre. Però amb una satisfacció constant de veure com els nens i nenes, els nois i noies de l'escola van avançant, superant moments complicats, de vegades situacions externes no volgudes, patint també amb les seves famílies situacions complexes. Però amb la riquesa que dóna la vida i la nostra societat, i sabent que, a més d'aprendre molts coneixements, un d'ells i molt important és aprendre a viure junts.
I no s'hi val a fer-ho seleccionant l'alumnat, o recomanant que "el seu fill/a l'atendran millor a l'escola pública". Quan algú des de l'escola privada sostinguda amb fons públics diu això d'un alumne seu, diu una veritat i una hipocresia a la vegada. Una veritat ja que probablement a l'escola pública atenem millor a tots els alumnes sense distinció. I hipocresia perque després, alguns d'aquests directors que selecionen constantment el seu alumnat ens donaran lliçons de com es fa un projecte o com es lluita contra "el fracàs escolar".
Fi de curs i masses coses per fer i no tinc temps de tancar entrades que tinc començades des de fa dies. Ai, el temps!
divendres, 4 de juny del 2010
La crisi. Nou capítol.
Un comentarista anònim envia aquest enllaç a una intervenció de Daniel Cohn-Bendit al Parlament Europeu. No calen comentaris.
dilluns, 31 de maig del 2010
¿Qué hacer?
L'amic Gianfranco Zavalloni m'envia aquest missatge d'un mestre italià, que denuncia la situació endèmnica de manca de recursos de les escoles del seu país.
Uno sciopero della fame per scuotere le coscienze
Sono un maestro elementare e mi sento mortificato da quello che sta succedendo nelle scuole e dal fatto che troppe poche sono le voci che si alzano per difendere il diritto di tutti i bambini ad avere una buona scuola. Chiunque è nella scuola, dai docenti ai dirigenti scolastici, dai rappresentanti dei genitori nei consigli di Circolo e d’Istituto al personale amministrativo e ai bidelli sa perfettamente della quantità dei tagli di personale e di finanziamenti che si sono abbattuti sugli istituti scolastici. Sono perfettamente consapevole che oggi ci sono tante persone che hanno perso il lavoro e che la crisi sta mettendo in ginocchio il nostro stato sociale, ma qui si tratta di impedire che la scuola vada allo sfascio. Penso che l’attenzione sulla scuola vada tenuta alta sempre. Una buona scuola è tale se si evolve sempre e se la società è vigile verso l’operato di qualsiasi governo in carica. Ma con la situazione attuale sono a rischio, tanto per fare un esempio, le uscite didattiche, i viaggi e i corsi proposti dal Comune e da altri (da quello di nuoto a tutti gli altri). Insomma qualcuno sembra ci voglia dire che si può tranquillamente tornare alla scuola di una volta. Non è allarmismo quello che vado dicendo, basta parlare con qualsiasi Dirigente Scolastico o docente e confermerà queste cose. Forse a scuola ci spegneranno anche il riscaldamento e i bambini dovranno ritornare come un tempo a portare il carbone o la legna da casa (questa invece spero che sia solo facile ironia da parte mia). In questi giorni è stata diffusa una lettera, scritta dal responsabile dell’Ufficio Scolastico Regionale, in cui si invitano i Dirigenti scolastici e tutto il personale della scuola a stare molto attenti a rilasciare dichiarazioni e a non fare commenti sui pesanti tagli a cui le scuole sono sottoposte. Io dichiaro pubblicamente di aver partecipato ad un’ assemblea di docenti e di avere espresso critiche su quello che sta avvenendo nella scuola e di avere anche proposto un presidio in piazza e uno sciopero della fame per bucare la cortina di silenzio che sta accompagnando i provvedimenti sulle scuole. Faccio questo per dignità e per amore nei confronti della mia professione. Se mi devo addebitare qualcosa penso sia nei confronti dei genitori e dei bambini poiché non sono riuscito ad informare sufficientemente l’opinione pubblica e in primis i genitori del fatto che non riusciamo più a fare tutte le attività che facevamo prima, per esempio laboratori a classi aperte o con piccoli gruppi di bambini.
Probabilmente dopo che avrete letto queste riflessioni, accendendo la televisione e sentendo il TG, sicuramente vi diranno che non sono previsti tagli significativi per le scuole e qualcuno ci crederà. Oppure vi capiterà d’imbattervi in giornalisti che correranno a destra e a manca per intervistare i genitori sulla nuova proposta di posticipare l’inizio della scuola al primo ottobre: tutto va bene per spostare l’attenzione dell’opinione pubblica e discutere di aria fritta. Niente da dire: chi governa ha imparato molto bene le tecniche della comunicazione. Ho scelto di fare il maestro perché pensavo che aiutare i bambini a diventare cittadini consapevoli e istruiti fosse una professione importante e che la scuola fosse un’istituzione privilegiata per favorire la costruzione di una società migliore, a vedere il trattamento che viene riservato all’istruzione c’è da pensare che non si vogliano insegnanti appassionati e motivati, ma solo esecutori fedeli e che la scuola sia considerata solo una spesa eccessiva.
Nonostante ciò, io non mi arrendo e spero di non essere l’unico.
Roberto Lovattini, insegnante
Ens hi sentim identificats. Amb les reflexions que conté. La manca de recursos afecta a l'escola pública, per tant, afecta a l'educació del país, al seu futur.
No inverir en educació és no invertir en sortir de la crisi. Són escandaloses les declaracions del Sr. Puigcercós dient que la inversió en educació no es veurà afectada per la crisi. Se'l creu a algú a aquest mentider amb sou de funcionari? La proposta d'un govern d'esquerres, hauria de ser "per sortir de la crisi més inversió en educació". Però el què tenim és un govern que no s'atreveix a fer reformes en profunditat sinó que només actua contra aquells que tenen un sou declarat. I que retalla amb gasiveria en els llocs on fa falta, precisament, més inversió.
Quina pobresa de classe política! Quina pobresa d'esquerres! Sense cap mena de dubte, la qualitat dels nostres polítics on es mesura és en els moments de més dificultat, i aquest n'és un. Però cap senyal de que això vagi per bon camí.
Estem cansats de sentir, des del Ministre Solchaga, que només hi ha una opció possible en el nostre context. Com diu Daniel Cohn-Bendit en el seu darrer llibre ¿Què hacer?
Mientras la mayor parte de los gobiernos y las fuerzas de izquierda , incluso de extrema izquierda, hablan de una recuperación económica construida sobre los mismos pilares de siempre, ha llegado el momento de decir que otro cfrecimiento es posible y necesario.
Un creixement que ha de tenir en l'educació un dels seus pilars bàsics.
Uno sciopero della fame per scuotere le coscienze
Sono un maestro elementare e mi sento mortificato da quello che sta succedendo nelle scuole e dal fatto che troppe poche sono le voci che si alzano per difendere il diritto di tutti i bambini ad avere una buona scuola. Chiunque è nella scuola, dai docenti ai dirigenti scolastici, dai rappresentanti dei genitori nei consigli di Circolo e d’Istituto al personale amministrativo e ai bidelli sa perfettamente della quantità dei tagli di personale e di finanziamenti che si sono abbattuti sugli istituti scolastici. Sono perfettamente consapevole che oggi ci sono tante persone che hanno perso il lavoro e che la crisi sta mettendo in ginocchio il nostro stato sociale, ma qui si tratta di impedire che la scuola vada allo sfascio. Penso che l’attenzione sulla scuola vada tenuta alta sempre. Una buona scuola è tale se si evolve sempre e se la società è vigile verso l’operato di qualsiasi governo in carica. Ma con la situazione attuale sono a rischio, tanto per fare un esempio, le uscite didattiche, i viaggi e i corsi proposti dal Comune e da altri (da quello di nuoto a tutti gli altri). Insomma qualcuno sembra ci voglia dire che si può tranquillamente tornare alla scuola di una volta. Non è allarmismo quello che vado dicendo, basta parlare con qualsiasi Dirigente Scolastico o docente e confermerà queste cose. Forse a scuola ci spegneranno anche il riscaldamento e i bambini dovranno ritornare come un tempo a portare il carbone o la legna da casa (questa invece spero che sia solo facile ironia da parte mia). In questi giorni è stata diffusa una lettera, scritta dal responsabile dell’Ufficio Scolastico Regionale, in cui si invitano i Dirigenti scolastici e tutto il personale della scuola a stare molto attenti a rilasciare dichiarazioni e a non fare commenti sui pesanti tagli a cui le scuole sono sottoposte. Io dichiaro pubblicamente di aver partecipato ad un’ assemblea di docenti e di avere espresso critiche su quello che sta avvenendo nella scuola e di avere anche proposto un presidio in piazza e uno sciopero della fame per bucare la cortina di silenzio che sta accompagnando i provvedimenti sulle scuole. Faccio questo per dignità e per amore nei confronti della mia professione. Se mi devo addebitare qualcosa penso sia nei confronti dei genitori e dei bambini poiché non sono riuscito ad informare sufficientemente l’opinione pubblica e in primis i genitori del fatto che non riusciamo più a fare tutte le attività che facevamo prima, per esempio laboratori a classi aperte o con piccoli gruppi di bambini.
Probabilmente dopo che avrete letto queste riflessioni, accendendo la televisione e sentendo il TG, sicuramente vi diranno che non sono previsti tagli significativi per le scuole e qualcuno ci crederà. Oppure vi capiterà d’imbattervi in giornalisti che correranno a destra e a manca per intervistare i genitori sulla nuova proposta di posticipare l’inizio della scuola al primo ottobre: tutto va bene per spostare l’attenzione dell’opinione pubblica e discutere di aria fritta. Niente da dire: chi governa ha imparato molto bene le tecniche della comunicazione. Ho scelto di fare il maestro perché pensavo che aiutare i bambini a diventare cittadini consapevoli e istruiti fosse una professione importante e che la scuola fosse un’istituzione privilegiata per favorire la costruzione di una società migliore, a vedere il trattamento che viene riservato all’istruzione c’è da pensare che non si vogliano insegnanti appassionati e motivati, ma solo esecutori fedeli e che la scuola sia considerata solo una spesa eccessiva.
Nonostante ciò, io non mi arrendo e spero di non essere l’unico.
Roberto Lovattini, insegnante
Ens hi sentim identificats. Amb les reflexions que conté. La manca de recursos afecta a l'escola pública, per tant, afecta a l'educació del país, al seu futur.
No inverir en educació és no invertir en sortir de la crisi. Són escandaloses les declaracions del Sr. Puigcercós dient que la inversió en educació no es veurà afectada per la crisi. Se'l creu a algú a aquest mentider amb sou de funcionari? La proposta d'un govern d'esquerres, hauria de ser "per sortir de la crisi més inversió en educació". Però el què tenim és un govern que no s'atreveix a fer reformes en profunditat sinó que només actua contra aquells que tenen un sou declarat. I que retalla amb gasiveria en els llocs on fa falta, precisament, més inversió.
Quina pobresa de classe política! Quina pobresa d'esquerres! Sense cap mena de dubte, la qualitat dels nostres polítics on es mesura és en els moments de més dificultat, i aquest n'és un. Però cap senyal de que això vagi per bon camí.
Estem cansats de sentir, des del Ministre Solchaga, que només hi ha una opció possible en el nostre context. Com diu Daniel Cohn-Bendit en el seu darrer llibre ¿Què hacer?
Mientras la mayor parte de los gobiernos y las fuerzas de izquierda , incluso de extrema izquierda, hablan de una recuperación económica construida sobre los mismos pilares de siempre, ha llegado el momento de decir que otro cfrecimiento es posible y necesario.
Un creixement que ha de tenir en l'educació un dels seus pilars bàsics.
dissabte, 29 de maig del 2010
Sol i sal de mar
Mariana, l'àvia del Dani, un amic entranyable, deia que tot es curava amb sol i sal de mar... Tant de bo ho poguéssim aplicar a totes les malalties que ens envolten.
En Daniel ens proposa una fórmula complementària. Recuperar la memòria, el passat, com a context de vivències, de relitats evocadores, de valors, de sentiments... i fer-ne d'aquests valors, sentiments, realitats... una bandera que no estigui plena de nostàlgia, sinó d'esperança.
El dia que en Dani em va regalar el llibre no m'imaginava el gran regal que em feia. Jo no he tingut la seva infància, valenciana, alacantina, plena d'olors, sabors, sons, paisatges que potser ja no tornaran com ell mateix denuncia, ofegats en la barbàrie especuladora del totxo i la mascarada. Però la lectura d'aquest llibre, Sol i sal de mar, m'ha reforçat l'esperança que un món diferent és possible si ens ho proposem.
Recordar, per tornar a néixer. No oblidar per recuperar de la memòria tot allò que ens ha de servir per saber com són i com volem ser, què ens uneix als altres, com podem construir un nosaltres més ric.
Blas de Otero diu (Hojas de Madrid)
Y volver a nacer. Y atar la tierra
del amor, y encontrarse una mañana
que el surco el fruto del amor encierra.
És aquest sembrar sense pressa i quasi sense objectius que podem trobar la millor finalitat.
El llibre d'en Daniel Jover, és un llibre que espurneja els ulls. Reivindicatiu d'un passat ple d'experiències i d'un futur somiat, molt més just i solidari.
En Daniel ens proposa una fórmula complementària. Recuperar la memòria, el passat, com a context de vivències, de relitats evocadores, de valors, de sentiments... i fer-ne d'aquests valors, sentiments, realitats... una bandera que no estigui plena de nostàlgia, sinó d'esperança.
El dia que en Dani em va regalar el llibre no m'imaginava el gran regal que em feia. Jo no he tingut la seva infància, valenciana, alacantina, plena d'olors, sabors, sons, paisatges que potser ja no tornaran com ell mateix denuncia, ofegats en la barbàrie especuladora del totxo i la mascarada. Però la lectura d'aquest llibre, Sol i sal de mar, m'ha reforçat l'esperança que un món diferent és possible si ens ho proposem.
Recordar, per tornar a néixer. No oblidar per recuperar de la memòria tot allò que ens ha de servir per saber com són i com volem ser, què ens uneix als altres, com podem construir un nosaltres més ric.
Blas de Otero diu (Hojas de Madrid)
Y volver a nacer. Y atar la tierra
del amor, y encontrarse una mañana
que el surco el fruto del amor encierra.
És aquest sembrar sense pressa i quasi sense objectius que podem trobar la millor finalitat.
El llibre d'en Daniel Jover, és un llibre que espurneja els ulls. Reivindicatiu d'un passat ple d'experiències i d'un futur somiat, molt més just i solidari.
divendres, 28 de maig del 2010
Contrast
Quin desvetllar-se el seu cos tot nu,
era un fanal que em feria la cara,
quan a ciutat plou, tot queda com tu
nacre lluent de l'una banda a l'altra.
Joan Salvat Papasseit
Tot és possible. Allò que és real, allò que és somiat. El contrast de la realitat amb la utopia. El contrast del blanc i el negre. De la línia i la corva.
L'amic Carles Vergés m'envia aquest quadre tant ple de suggeriments i evocacions. Quin contrast hi veieu?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)