Casal del Mestre: 40 anys d’educació transformadora. Exposició a Santa Coloma de Gramenet.

El dia 6 de setembre al Museu Torre Balldovina, s’inaugura aquesta exposició. Una exposició que vol fer balanç d’aquests més de quaranta anys de renovació pedagògica que ha representat el Casal del Mestre de Santa Coloma de Gramenet. 

Presentació.

L’any 1979, en una Santa Coloma de Gramenet marcada per grans canvis socials i polítics, un grup de mestres va iniciar un projecte que ha esdevingut fonamental en la història educativa de la ciutat: el Casal del Mestre. Aquest col·lectiu va néixer del convenciment que l’educació pública, democràtica, catalana i arrelada al territori era clau per transformar la societat. Durant més de quatre dècades, ha estat un espai de trobada, reflexió, acció i compromís col·lectiu.

Els orígens: lluita social i educativa als anys 70

Els anys 70 van suposar una etapa de profunds canvis demogràfics i socials a Santa Coloma. L’arribada massiva de població jove procedent d’altres regions de l’Estat va generar una gran pressió sobre els serveis públics, especialment en l’àmbit educatiu. Les escoles existents eren insuficients, i proliferaven centres privats precaris. En aquest context, amb el final del franquisme i l’impuls del Pla Popular, es va començar a articular un moviment per una educació pública de qualitat que respongués a les necessitats reals del territori.

Aquest moviment no era aliè a l’esperit de l’època, marcat per la voluntat de democratització i participació ciutadana. L’educació es va concebre com una eina de justícia social, i la figura del mestre va esdevenir central en aquest procés. El Casal del Mestre va néixer en aquest clima de compromís i esperança, i ràpidament es va constituir com un actor compromés en les transformacions educatives de la ciutat.

El naixement d’un moviment pedagògic

El Casal va sorgir com una resposta col·lectiva a una necessitat compartida: crear un espai que permetés repensar l’educació des de la pràctica i des del territori. Mestres de diferents centres van unir esforços per generar un entorn d’aprenentatge mutu i permanent. Aquest esperit col·laboratiu es va traduir en la creació de xarxes, seminaris, grups de treball i jornades pedagògiques que no només buscaven innovar dins de l’aula, sinó també reforçar els vincles amb la comunitat educativa i amb la ciutat. I fer-ho sempre a partir de les iniciatives i experiències pròpies dels centres educatius de la ciutat, buscant la forma de completar-les amb les aportacions d’altres persones i col.lectius de fora. 

Les primeres Jornades Pedagògiques, celebrades amb una forta participació i impulsades pel nou ajuntament democràtic, van marcar l’inici d’una etapa de dinamisme, creació i enllaç amb altres moviments renovadors de Catalunya. Aquestes trobades no només eren espais de formació, sinó també d’activació social i de construcció d’una identitat professional compartida.

Compromís amb la formació i la innovació

Un dels trets distintius del Casal ha estat la seva aposta per una formació contínua del professorat, lligada a la pràctica i al context. Amb 23 edicions de l’Escola d’Estiu, més de 40 programes anuals d’activitats i la creació de grups de treball permanents, s’ha generat un espai de formació crítica, compartida i basada en les necessitats reals de mestres i escoles.

La FOPI (Formació Permanent Institucional), desenvolupada entre 1983 i 1985, va ser una de les experiències més innovadores en aquest sentit. Va establir un model de formació que combinava teoria i pràctica, i que posava en diàleg els centres educatius, la universitat i l’administració. El seu impacte va ser profund, no només pels continguts treballats, sinó pel canvi de mirada que va implicar: el mestre com a agent actiu de canvi, reflexiu i en constant evolució.

Els grups de treball han estat l’ànima del Casal. Organitzats de manera horitzontal, han abordat temes fonamentals per a l’escola contemporània: coeducació, didàctica de la ciència, estudi de l’entorn, atenció a la diversitat, sostenibilitat, convivència, filosofia, salut, tecnologies digitals… Més enllà del seu valor formatiu, aquests espais han generat una cultura col·laborativa i una producció de coneixement pedagògic de proximitat.

Fer ciutat des de l’educació

El Casal ha entès sempre l’educació com una eina per fer ciutat. Les seves accions han buscat vincular l’escola amb la vida col·lectiva, trencar murs i obrir portes. Ha contribuït activament a construir una ciutat educadora, compromesa amb la justícia social, la inclusió i la participació.

Projectes com el Mapa Educatiu, les Setmanes de l’Ensenyament o les Diades de l’Ensenyament Públic han tingut un gran impacte en la manera com la ciutat pensa l’educació. Aquests esdeveniments han estat espais de trobada i de visibilització del treball educatiu, però també d’incidència política i comunitària. Han ajudat a situar l’educació en el centre de l’agenda col·lectiva.

Els vincles amb altres agents culturals i socials han estat constants: col·laboracions amb biblioteques, centres cívics, entitats veïnals, associacions de famílies, moviments socials… Tota aquesta xarxa ha estat clau per a una educació arrelada i compartida.

Fer xarxa, fer comunitat

El Casal no ha estat només un espai de formació: ha estat una comunitat viva, diversa, activa. Ha connectat generacions de mestres i ha sabut escoltar les noves inquietuds pedagògiques. Ha sabut, també, fer memòria i valorar els aprenentatges col·lectius acumulats.

Publicacions com L’Estenedor o la revista Jo què sé? han recollit aquest esperit obert i comunicatiu, donant veu a mestres i alumnes, i contribuint a una cultura educativa pròpia de la ciutat. Més de 170 materials de treball i didàctics, de totes les àrees, elaborats des dels grups de treball són testimoni d’una pràctica pedagògica compromesa, creativa i generosa.

Més enllà de la pedagogia

El Casal del Mestre ha anat molt més enllà de la formació permanent. Ha estat un espai de pensament crític, de posicionament ètic i polític. Ha defensat una escola pública, laica, inclusiva, feminista, catalana i transformadora. Ha participat en els grans debats sobre educació i ciutat, i ha fet sentir la seva veu en moments clau: en la defensa de la immersió lingüística, en la lluita contra les retallades, en la reivindicació d’una escola de més qualitat i en la denúncia de les desigualtats educatives, juntament amb altres entitats sindicals, educatives i culturals de la ciutat.

També ha sabut construir identitat i comunitat a través d’elements simbòlics i festius: les paelles d’inici de curs, les exposicions col·lectives, els actes de reconeixement i comiat… Tots aquests moments han estat espais d’afecte, de cohesió i de celebració del valor de l’educació.

Un llegat viu i amb futur

A l’igual que als anys setanta, vivim en un context polític, social i educatiu d’una gran complexitat, potser per causes diferents. Als anys 70 tot estava per fer, la societat i l’escola. Ara, sembla que ho hem de tornar a construir perquè ens qüestionen els elements educatius, democràtics, crítics i emancipadors que van marcar aquella època. Els canvis tecnològics vertiginosos, la volatilitat de les lleis educatives i la presència generalitzada de la multiculturalitat, planteja un escenari davant del qual torna a ser necessari que preguem partit. 

Quatre dècades després, el Casal del Mestre fa balanç de la seva contribució a la construcció de la ciutat educadora. Aquesta exposició recull la seva trajectòria no només com una mirada al passat, sinó també com una invitació a pensar com podem seguir construint col·lectivament un model d’educació compromès, arrelat i transformador. Un model que posa al centre les persones, la comunitat i el territori, amb la convicció que l’educació és un motor fonamental per al canvi social. En la perspectiva que segueix sent necessari articular un pensament independent de l’administració, crític i compromés amb l’educació pública, fem les preguntes finals de l’exposició. Unes preguntes que haurien d’obrir noves perspectives decidides a no perdre l’esperança.

Tenim al davant nostre nous reptes educatius i socials que cal abordar. Potser els canvis tant ràpids ens provoquen desconcert i preguntes a les quals ens agradaria poder respondre col·lectivament. Però com deia la cançó, la resposta és al vent, és a dir, a les mans i als cors de tots aquells que, des de l’escola i des del compromís, continuen fent camí.