dimecres, 25 d’agost de 2010

Pirineu




Caminem dos dies pel Pirineu i la boira ens envaeix el camí. No gaudim del paisatge i només la muntanya ens acompanya, callada, acollidora però esquerpa a la vegada. La màgia dels paisatges no apareix i la naturalesa es guarda per una altra ocasió la seva bellesa. Només la podem intuir en alguns moments de la travessa.

Ens cansem, patim, suem, fa fred... Pugem un coll interminable i durant una hora i mitja no sabem quan s'acabarà. Camí de z, pesat, continu, interminable... La meva companya el compara a aquelles situacions feixugues en el que no saps quan arribaràs i, fins i tot, et preguntes cap on vas i perquè.




Al final, l'arribada compensa l'esforç. Sabem que tenim ossos, músculs, articulacions i que , potser, no n'érem gaire conscients.

Marxem amb la impressió que el Bachimala s'ha guardat els seus secrets convidant-nos a tornar.

2 comentaris:

Roser Batlle ha dit...

Ostres, el Bachimala... No l'he fet mai, confesso que per mandra... ¿l'heu fet des de Viadós??

Joan Domènech ha dit...

Sí. Vam començar per Viadós i vam donar la volta durant dos dies envaits per la "GAvatxa" una boia penetrabnt que no ens va abandonar.