diumenge, 3 de juliol de 2011

Atenció a la diversitat

¿Alguna persona, assenyada, coneixedora de l'escola, del seu funcionament quotidià, serà capaç d'orientar de forma eficaç la tasca d'atenció a la diversitat que hem de desenvolupar a cada centre educatiu?

És evident que l'atenció a la diversitat és un dels trets claus de l'escola del nostre segle. Una atenció a la diversitat necessària si volem acomplir aquell principi que diu que les escoles han d'educar a tothom sense cap mena de discriminació.

Tots els nens i nenes poden ser educats i tots tenen dret a ser-ho, això ho hem dit moltes vegades i serveix sobretot per l'escola pública, aquella que no tria als seus alumnes i assumeix la diversitat com una realitat i una riquesa de la societat.

Però on es resol l'atenció a la diversitat? On i com podem treballar amb les diferències entre els infants, per aconseguir que no esdevinguin desigualtats? I, perquè tothom sentencia sobre el fracàs escolar? Perquè no hi ha visions més "ecològiques" sobre aquest repte que tenim a l'escola actual que plantegin que el tema cal abordar-lo de forma interdisciplinar?

(Relaciono fracàs amb atenció a la diversitat perquè el que penso és que en gran mesura el fracàs es produeix quan no sabem atendre de forma convenient la diversitat existent a l'escola).

Hi ha moltes maneres de treballar la diversitat i de resoldre els reptes que l'alumnat ens planteja en els seus aprenentatges. Vull pensar que els mestres, d'això, en saben. I que les escoles tenen acumulades experiències en aquest sentit. Saben que hi ha coses que funcionen i propostes que cal revisar. I sóc conscient que en molts llocs s'està preparat per assumir, des d'una autonomia responsable, plans adequats i models concrets per resoldre aquests reptes amb eficàcia.

Penso també que l'administració pot orientar. Si fa un bon seguiment, pot ser capaç de posar sobre la taula experiències que han reeixit, models que tenen validesa en alguns contextos... Però, quan es vol especificar massa el com, quan es validen uns models i d'altres es desvaloritzen, moltes vegades sense que hi hagi una bona avaluació... no s'ajuda precisament a assumir aquesta responsabilitat i autonomia educativa que tant necessitem a les escoles.

No volguem normativitzar-ho tot, perquè en el procés de fer-ho la consciència de que som uns aficionats o uns "mandaos" creix en el col.lectiu. Els mestres son professionals? Doncs ho hem de demostrar amb una gran dosi de confiança sobre les seves actuacions. Després ja veurem quins mecanismes de control, ajut i  quines orientacions establim per fer un bon acompanyament...

Mentrestant deixem que corri l'aire i no quadriculem amb graelles constants la vida de l'escola com si fos una fàbrica de cargols. I donem i transmitem tranquil.litat, que la necessitem per entomar les retallades i mirar que afectin el menys possible a l'educació dels nostres infants.