La fuente de las mujeres és una pel·lícula que funciona com una mena de conte -això és el que se'ns adverteix quan comença- , amb uns personatges desiguals; alguns tractats amb molta delicadesa -sobretot les dones- i d'altres més irreals (el mestre o l'antic amic...).La història ve d'Aristofanes, però aquesta moderna Lisistrata actualitza el mite de l'amor i del poder femení, barrejat amb la metàfora de l'aigua...
Com a història ens porta a una mena de paràbola sobre les dones i la seva força i sobre la necessitat de que aquesta força pugui ser, estratègicament, un dels factors que poden provocar a la llarga un canvi social profund. I no solament al tercer món, sinó al nostre.La situació no és tant fàcil com a la pel·lícula, però com exemple pot servir.
Sobretot, pel que fa referència al nostre context, les dones poden jugar aquest paper socialment sinó es deixen contaminar per aquests valors que semblen creats per perfilar al gènere masculí i que vinculen determinats comportaments culturals i personals a les relacions de poder i a la pervivència rígida de privilegis històrics. En el cas de la pel·licula molt evidents, però en els nostres contexos, encara que costin d'identificar, igualment presents.
Aneu-la a veure i penseu-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada