dimecres, 21 de desembre de 2011

Consell Escolar de Catalunya, 25 anys

Dimarts vaig assistir al 25è aniversari del Consell Escolar de Catalunya.

Hi vaig pertànyer fa temps, uns set anys, en els quals vaig estar a la permanent, a moltes comissions, vaig participar en l'elaboració d'informes, dictamens, jornades... En aquella època, érem pràcticament els únics -els representants dels MRP- que teníem alguna vinculació directa a l'escola. Juntament amb sindicats, associacions de pares i algun representant universitari, aportàvem idees, negociàvem, proposàvem consens, fèiem vots particulars... i perdíem votacions, dictamens, propostes... Sovint, d'una forma aclaparadora, deixant-nos sols als que representàvem una part important de la comunitat educativa: la que es vincula més directament a l'escola pública.

Aconseguir una votació favorable, un dictamen una mica proper als nostres posicionaments, era una tasca persistent, cansada, i que molt poques vegades reeixia.L'administració, sovint, actuava a la una, imposant les seves propostes -per alguna cosa tenien i tenen majoria. De vegades amb l'ajut inestimable dels representants de l'escola privada o de sectors o persones afins.

Per això, dimarts quan s'exaltaven els valors del Consell, per part dels sectors que han actuat d'aquesta manera imposant els seus criteris i , en general, no escoltant els arguments raonats i justificats que s'han presentat, em va saber greu. I, a més, això ha anat passant en les diferents èpoques del Consell.

Algunes de les persones que van intervenir van fer referències històriques. Referències esbiaixades pel seu punt de vista parcial.No solament no s'han pogut arribar a consens moltes vegades, sinó que quan a l'administració li ha convingut, les aportacions del Consell no s'han tingut en compte. En el meu temps es va fer un estudi de quantes de les propostes de canvi que es proposaven des del Consell als Decrets o propostes de l'administració, s'incorporaven finalment i el resultat va ser entre un 20 i un 30%. I ens referim a les propostes, finalment aprovades. No crec que el percentatge sigui molt diferent en l'actualitat.

La incidència i el valor del Consell no el dóna la seva composició, sinó la voluntat política de l'administració i la seva obertura cap a tots el sistema educatiu, les escoles, les famílies i el professorat. Tenim una administració que no acaba de confiar -des de fa temps, no cal donar només la culpa a l'actual- en l'escola pública i que mostra una submissió als sectors privats del sistema i als més corporatius Poc consens aconseguirem si seguim per aquest camí.

L'acte va ser avorrit, protocolari, litúrgic... en el qual  es va aprofitar per fer reconèixer la trajectòria, amb tots els respectes per la persona, d'un membre que s'ha mantingut en el Consell des dels inicis, de la qual recordo en els set anys que vaig assistir-hi, tres o quatre intervencions com a màxim. Les intervencions, en general, no han fet cap mena d'aportació interessant. Previsibles i protocolàries.

Ningú ha parlat de quina política es seguirà per convertir aquest organisme tant important, en un veritable àmbit de debat, innovació, progrés i canvi com ens demanava el president Mas. Sembla que la voluntat és anar acumulant quiquennis i celebracions. Catalunya va ser la primera en crear aquest organisme -sempre hem de recordar que som els primers en tot.- però hem estar capaços de convertir-ho en un organisme sense la vitalitat que necessitem en aquests moments.

El sistema pateix una gran desconfiança en totes direccions i aquest és un problema greu. I no aprofitem aquests actes o aquests organismes per generar-la. Seguim amb les polítiques de sempre, disfressades amb nous referents -o vells quan ens convé- però sense cap perspectiva de que això va pel bon camí. Ni tant sols que va per algun camí, que vagi com a mínim cap endavant.

Seguir practicant la convivència i la democràcia -amb això coincideixo en que el Consell, a grans trets i de forma interna, n'és un bon exemple- és el que ens toca malgra tot. Ànims als companys que ens hi representen.

dimarts, 20 de desembre de 2011

In time

In time, com a pel·lícula, no és gran cosa. Fins i tot prescindible, en molts moments previsible...

Té la força de la idea base del guió. Descriure una societat fragnentada i dividida i no tant irreal com sembla: ciutats que s'assemblen a espais com els que existeixen en alguns països del nostre món, murs de separació, fortificacions, seguretat, divisió de l'espai. El temps és el diner, és l'objecte que dóna poder i dominació sobre la resta. Paradoxa interessant, amb pinzellades de Momo amb els seus homes grisos guardians del temps. Filosofia oriental: No estic acostumat a tenir més d'un dia, caldria viure com si cada dia fos l'últim de la nostra existència...
 


In time, no és una pel.lícula bona, però ens provoca la reflexió sobre el que ens està passant. També és veritat que, de vegades, la bondat depèn de la capacitat que té una obra de fer-te pensar sobre les coses que et preocupen. I In time ho fa.

Llàstima que el guionista i director hagi aprofitat una bona idea per fer un producte comercial, en el qual priva l'acció i la historieta, per sobre del missatge.

Com podem canviar el sistema. Aquesta és la pregunta que ens fem moltes persones. Un sistema que sembla absolutament rígid i, a la vegada, etern, immutable, amb uns sistemes de seguretat globals i planetaris.  No sé si les alternatives són en aquest cas reals. Però també és veritat que com diu Morin en un dels seus darrers llibres, allò que pot ser imprevisible pot provocar el canvi sense que estigui planificat. Atendre la imprevisibilitat. Un fet insignificant pot donar el tomb. El moviment de la papallona que provoca una gran tempesta...

dilluns, 19 de desembre de 2011

Costos i fal.làcies

Sembla que no és tant evident que un propietari definitiu sigui més car que un interí. Els costos per l’administració  són diferents i , en el cas dels interins, és més alt que el dels propietaris, que han passat unes oposicions.

Per tant, l’argument de l’estalvi no ens serveix en aquest moment per justificar la no convocatòria d’oposicions pel  curs vinent. En un sistema, a més, que té una quantitat molt gran d’interins.

Crec que les raons estan en dues línies: afavorir la flexibilitat dels llocs de treball (és molt més complicat fer fora a un interí que un propietari) i, per tant, contribuir a aquesta corrent que proposa la disminució de la inversió de l’administració per l’ocupació. Un lloc ocupat per un interí és molt més fàcil de reconvertir o, si cal, suprimir. L’altra justificació és aquesta idea que per sanejar l’economia s’ha d’apostar per tal que la iniciativa privada sigui la creadora d’ocupació, no s’inverteixi en serveis públics perquè són cars. Aquesta idea de que així es crearà ocupació, és una altra fal·làcia.

Penso que aquesta mesura està en línia de la política de disminució de les inversions públiques per crear ocupació. I això a curt, mig i llarg termini són càrregues de profunditat i per l’escola també.

Si l’administració no crea ocupació, qui ho farà? També es fa servir l’argument de l’eficàcia del sistema. S’argumenta que les places ocupades definitivament per funcionaris, no són prou eficients, ja que no tenen estímuls, ni competència, ni tampoc cap mecanisme per tal que hi hagi un funcionament molt més eficaç. En aquest aspecte hi contribueix la pràctica de sectors de treballadors de la funció pública que no s’han acabat de “posar les piles” i que fa que perdi credibilitat davant la societat en general.

Reduir l’ocupació pública no millorarà l’economia. Ja sabem, a més, quina és la política de les gran empreses –les que dicten aquestes propostes als governs- per l’ocupació. Com deia aquell “cero patatero”. I sinó es crea ocupació, no augmenta el consum, i l’economia se’n ressent. Potser la funció pública no és la solució, però el que està clar és que les mesures que es van anunciant pensem que no resoldran cap dels problemes reals de les persones.

diumenge, 18 de desembre de 2011

L'escola, un espai de llibertat

Divendres a les 4 de la tarda. Aquest és la imatge del pati de l'escola. En pocs minuts l'escola s'omplirà de més de 1000 persones, grans i petits per celebrar conjuntament la Cantada de Nadal. Sembla estrany, com deia una mare, i ja en portem vuit. Al desembre del 2004, vam enfilar quaranta nens sobre quatre taules, els hi vam posar unes llumetes i els vam fer cantar dues vegades, perque vam acabar la cantada amb 40 segons. Després vam menjar torrons, vam veure cava (quins temps aquells!) i vam brindar per una escola que tot just començava.

Després de vuit anys hem sabut entre tots crear un espai emocionant, ple de felicitat, capaç de fer-nos posar la pell de gallina amb els nois i noies de cinquè cantant la seva cançó. L'organització i la col.laboració de totes les famílies va fer possible unes hores en que tot es va  desenvolupar amb molta tranquil.litat. Fins i tot, no feia fred.

Passem i passarem temps difícils i complicats, per l'escola, per les famílies, pels mestres... Per això té tant de valor aquests espais tant dignes, privilegiats, en els que és possible pensar que una altre manera de relacionar-nos i viure és possible. No és un espai imaginari: l'escola és un marc en el qual la solidaritat, la cooperació, el treball compartit, la superació, l'esforç, l'ajut solidari, l'aprenentatge, la convivència, la democràcia... són possibles.

Ho hem de conservar.

dissabte, 17 de desembre de 2011

Resistiré

No hi ha com agafar-s'ho amb sentit de l'humor. El meu amic David Vilalta m'envia aquest enllaç a un video fet per mestres de la Comunitat de Madrid. Podem començar a fer el nostre!

divendres, 16 de desembre de 2011

La responsabilitat social d'experimentar

En temps de crisi com els que estem vivint, tots els que ens plantegem que hi ha d'haver altres maneres de treballar, de resoldre els problemes socials, econòmics, educatius, polítics... que ens envolten, tenim una gran responsabilitat:

Demostrar en la pràctica que és possible, just i necessari, fer les coses d'altres maneres. Només així serem capaços de bastir noves alternatives.

Tinc la impressió que, sovint, ens movem entre un discrus utòpic i una realitat que la veiem excessivament condicionada i que, esdevé paralitzadora. Sempre tenim a mà el recurs de dir que "això és utòpic"... És difícil sovint actuar en condicions com les que treballem, però també és veritat que les alternatives naixeran de les nostres pràctiques. Aprofitar totes les escletxes del sistema, ser creatius, repensar i reconstruir situacions, no conformar-se, ser capaç de renovar estructures organitzatives, finalitats,  maneres de fer... si la realitat ens ho demana. Com diu el cantant "el cielo se hace a mano y sin permiso". I tot allò que és realitzable immediatament, s'ha d'intentar portar a la pràctica.

Pensava tot això a la Junta de la Federació de MRP, quan analitzàvem la situació d'ofec econòmic i organitzatiu que ens porta l'actal moment. La Generalitat ens deu part del pressupost del 2010 de les escoles d'estiu i la totalitat del 2011. La Federació de MRP està en una situació econòmica difícil, ja que no sap quan cobrarà el conveni del 2011 (crec que és l'any que s'està acabant). I les entitats financeres no faciliten en cap moment la sortida a l'actual moment,

No és que proposi que aquest sigui el motiu  per canviar-ho tot. Però si que és l'oportunitat. Hi ha un espai pels moviments i col.lectivitats crítiques a l'educació. I hem de ser capaços de trobar-lo, malgrat aquestes situacions externes que no ens afavoreixen.

Tenim el més important: el capital humà, els centenars de mestres, educadors i educadores, altres professionals, persones que volen i treballen per una nova escola i una nova educació. Tenim la responsabilitat de seguir creant espais d'experimentació social que demostrin en la pràctica que aquesta nova educació és possible.

I les utopies ens serveixen encara per orientar-nos en el camí.

dijous, 15 de desembre de 2011

Construir una gran mentida, repetint-la i amplificant-la.

Constantment, tens la impressió que la premsa i els mitjans de comunicació social, ens deformen la realitat. I que la seva tàctica consisteix en repetir i amplificar notícies que han estat cuinades en llocs innombrables, i així donar-lis una pàtina de veritat i realitat. Exemples propers els tenim amb el linxament que es va fer a Papandreu o l'homenatge mundial a l'Steve Jobs. 
Sobre el fundador d'Apple, Vicenç Navarro publica un article a El Público, del qual us en reprodueixo un tros. El podeu llegir sencer en aquest enllac.



 
Su fortuna personal (estimada en 8.500 millones de dólares) y los enormes beneficios de su empresa se basaban, en parte, en esta súper explotación de otros seres humanos. El número de suicidios, consecuencia de las horribles condiciones de trabajo, ha sido denunciado en varios medios internacionales. Según el diario londinense Daily Mail, a los trabajadores de las fábricas de Apple en China se les fuerza a firmar un contrato en el que se comprometen, ellos y sus familias, a no denunciar y a no llevar a la compañía a los tribunales en caso de accidente, daño, muerte o suicidio. La insensibilidad hacia las condiciones de trabajo en sus empresas reflejaba una actitud muy representativa del gran emprendedor del siglo XX. Su antagonismo, casi hostilidad, hacia la clase trabajadora, era bien conocido. Como señala Eric Alterman en su artículo titulado Steve Jobs. Una vergüenza americana (Steve Jobs. An American Disgrace publicado en The Nation. 28-11-11), Steve Jobs había aconsejado al presidente Obama a imitar a China y permitir a las empresas estadounidenses hicieran, no sólo en China, sino también en EEUU, lo que quisieran, sin ningún tipo de protección a los trabajadores ni al medio ambiente.

Su obsesión era acumular dinero, sin ningún freno en ello. Era el “perfecto emprendedor” de la Corporate America, que se nos quiere presentar como modelo y ejemplo. No se conoce que diera dinero a actos sociales benéficos, como los súper ricos suelen hacer en aquel país como estrategia de marketing para mejorar su imagen. En realidad, ridiculizó a Bill Gates por crear una fundación que lleva su nombre, atribuyendo un supuesto retraso tecnológico de las empresas de Bill Gates (la hostilidad de Steve Jobs hacia Bill Gates era bien conocida) al “excesivo interés de Bill Gates en ayudar a los pobres”. Steve Jobs era un personaje que pertenecía al mundo definido por Charles Dickens.

dimarts, 13 de desembre de 2011

La fuente de las mujeres

La fuente de las mujeres és una pel·lícula que funciona com una mena de conte -això és el que se'ns adverteix quan comença- , amb uns personatges desiguals; alguns tractats amb molta delicadesa -sobretot les dones- i d'altres més irreals (el mestre o l'antic amic...).

La història ve d'Aristofanes, però aquesta moderna Lisistrata actualitza el mite de l'amor i del poder femení, barrejat amb la metàfora de l'aigua... 

Com a història ens porta a una mena de paràbola sobre les dones i la seva força i sobre la necessitat de que aquesta força pugui ser, estratègicament, un dels factors que poden provocar a la llarga un canvi social profund. I no solament al tercer món, sinó al nostre.La situació no és tant fàcil com a la pel·lícula, però com exemple pot servir.




Sobretot, pel que fa referència al nostre context, les dones poden jugar aquest paper socialment sinó es deixen contaminar per aquests valors que semblen creats per perfilar al gènere masculí i que vinculen determinats comportaments culturals i personals a les relacions de poder i a la pervivència rígida de privilegis històrics. En el cas de la pel·licula molt evidents, però en els nostres contexos, encara que costin d'identificar, igualment presents.

Aneu-la a veure i penseu-hi.

diumenge, 11 de desembre de 2011

Mesures contra la crisi?

Ens presenten les mesures contra la crisi que proposa la Generalitat de Catalunya, en relació, sobretot, als funcionaris, a  la funció pública i a ls serveis públics.

En primer lloc, ens trobem amb propostes que afecten a les condicions laborals i econòmiques dels funcionaris, de forma global. Sé que, aquestes propostes d'estalvi, són difícils de justificar mentre hi hagi un conjunt de ciutadans -tampoc és igual si són molt o poc nombrosos- als quals no els hi afecta gens aquesta crisi, al contrari sabem que n'estan sortint beneficiats. Per exemple, sobre qui recaurà el rescat de la CAM? Em refereixo al final, és clar... Algú en sortirà perjudicat de les males gestions que s'han dut a terme i que han provocat la crisi d'aquesta caixa? Una situació de crisi que, teòricament, soluciona el Banc de Sabadell, però que en la pràctica sabem que hi ha uns vint mil milions d'euros que depenen d'uns fons que, ja us podeu imaginar d'on sortiran. Estem en un sistema desigual i qualsevol mesura de reducció i empitjorament de les condicions laborals són discutibles i no estan justificades.

En segon lloc, les mesures afecten a la qualitat educativa, directament i indirecta. I això es notarà a mig i llarg termini. Això és especialment greu en sectors com el nostre ja que hipotequen, precisament, la possibilitat de que en un futur tinguem més possibilitats de trobar una alternativa a la crisi. O és que no hi ha alternativa com ens van recordant? Les retallades o el caos?

En tercer lloc, hem d'esperar al gener a veure quines altres mesures específiques es proposen a nivell educatiu. El primer que sembla que perilla -ja està perillant- són les substitucions. I si perillen les substitucions, perilla l'atenció a la diversitat, l'escola inclusiva i tot el que hi està vinculat. Les poques hores que hi podíem destinar hauran d'estar reservades a substitucions de malalties inferiors a quinze dies. Esperem que, finalment, aquestes prediccions no es compleixin. 

Ningú confia en l'educació. O potser és que per aquells que ens estan dissenyant com sortir-se'n de la crisi, saben que l'educació generalitzada i universal, de qualitat, podria contribuir a desmuntar fal·làcies -com les que ens hem d’empassar cada dia- o a buscar alternatives reals, potser terceres vies que ja es comencen a explorar. 

Mireu com exemple d'aquests alternatives, aquest vídeo de presentació de l'economia del bé comú. 

dissabte, 3 de desembre de 2011

Un bon ajut per a les famílies

Consulto i tafanejo les pàgines web "Família i escola" que el Departament d'Ensenyament ha publicat d'ajut directe a les famílies. Tot i que hi ha informacions potser discutibles, ho trobo una eina interessant. Les famílies poden consultar els diversos apartats en els que trobem des d'informacions a orientacions en la feina d’educar.

En general és un bon suport i hi trobareu moltes propostes que tenen relació amb tot allò que, des de l’escola, creiem que és important que les famílies es plantegin.

Aquesta bona eina l’hem d’entomar com un recurs al servei dels processos que cada escola i cada comunitat educativa s’ha d’anar plantejant. Amb la informació ja sabem que no n’hi ha prou i cal una acció continuada de tots els agents educatius per afavorir uns bons aprenentatges.

Coincideixo amb ells que, un bon clima participatiu i actiu per part de les famílies, tenen una gran relació amb el funcionament i la qualitat de l’escola. No hem de deixar de treballar-hi.

dijous, 1 de desembre de 2011

Silenci


El silenci és un bon so. És el so imprescindible per tal que se senti la música. Faig silencis, de tant en tant, en aquest bloc. Em colpegen masses informacions. La setmana passada ens van informar, per exemple, de les propostes de mesures amb les quals s’espera fer nous estalvis que, presumiblement, faran front a la crisi. Haig de deixar passar una mica de temps abans de dir tot el que penso. Darrera les explicacions, en general, hi ha bones intencions. Però després, els efectes secundaris malmeten totes les bones intencions.

Les propostes segueixen afectant a la qualitat del sistema.

Mentrestant, a l’aula, els projectes flueixen i constitueixen un bon oasi d’aprenentatge i llibertat, que fa que el temps i l’acció vagin avançant.