divendres, 9 d’agost de 2013

Acatar o no la llei

Tenim la sort que, en les nostres realitats paral·leles (em refereixo a la situació educativa en les comunitats properes, entre elles les Illes i el País Valencià), podem observar comportaments que, perquè toquen aspectes molt preuats per nosaltres com són la llengua i la cultura catalanes, ens donen una perspectiva critica molt interessant.

Aquest estiu hem tingut la notícia que el govern de les Illes ha expedientat a tres directors d’escoles públiques de Menorca per aplicar de forma diferent a l’oficial el famós decret del trilingüisme que, com tothom admet menys els que l’han dissenyat, està pensat no per aconseguir que els nins illencs coneguin les tres llengües sinó per fer que el català que s’hi parla, deixi de ser una llengua d’ús habitual i passi a parlar-se en la intimitat d’on no hauria d’haver sortit mai. I si pot ser que desaparegui. Només els hi falta que s’inventin un nou nom com els pseudo-intel·lectuals i polítics espavilats de l’Aragó.

Quina posició cal prendre davant d’aquest fet? En principi sembla que hi ha una desacatament de la llei. Per tant, la proposta de l’executiu balear és coherent amb un estat de dret ja que el compliment d’una normativa en una democràcia és obligat. Estem segurs? Els qui hem lluitat i seguim lluitant per una normalitat del català a l’escola, vistos els recursos, projectes, lleis que hi atempten, minoritàriament, però que no descansen.... veiem la situació del català a les escoles de les illes, igual que ho vam fer amb la situació al país valencià, amb molta preocupació.

És lícit, en aquest cas, la desobediència civil, o la desobediència educativa? I si ho és en aquest cas, ho és en altres aspectes? En el nostre país si posem una pancarta a les portes de l’escola defensant l’escola en català, es fa amb tota normalitat, fins i tot és aplaudit per la conselleriao l’ajuntament de torn. Una altra cosa és la postura de la Delegació del govern central.. Si se’n posa una contra les retallades, la situació no és la mateixa i, sinó, vegis les instruccions que va donar l’ajuntament de Barcelona a les seves brigades per netejar les façanes de les escoles dies abans de les darreres eleccions. Cap pancarta reivindicant la llengua a l’escola va ser retirada, mentre que les altres, en el cas que fos possible, van ser arrancades literalment dels seus suports.

Vam acatar durant la dictadura a les normatives burocràtiques i administratives que ens imposaven a l’escola? No solament en els aspectes de la llengua, la qual cosa va donar lloc a espais semiclandestins de resistència a les normatives oficials; també en altres aspectes organitzatius, de gestió, de participació de les famílies o de gestió i concreció del currículum.

És clar, en la dictadura sí, però en democràcia no s’hi val. Però tampoc s’hi val en relació a la llengua en les escoles de les illes?

Fa dos anys quan des de l’escola es va interpretar, exercint responsablement la nostra autonomia, la normativa que regulava el Suport Educatiu Personalitzat, tot i tenir un informe favorable de la inspecció que en cap cas no s’acomplia l’esperit i les finalitats d’aquesta normativa, la conselleria ens va obligar a “acatar” i a fer-ho com es manava des de dalt.

La Conselleria és conscient de quantes normatives no es segueixen a les escoles? En el cas que es perdin tots els contenciosos que es tenen amb el govern de l’estat sobre els programes d’immersió i el tractament del català a l’escola, ens obligarà a acatar la llei estatal? Quin és el límit de la flexibilitat que fa que un sistema sigui més ric i innovador i pugui treballar per una qualitat real?

L’administració a més, té uns sistemes de control tant burocràtics, que permet o fa la vista grossa davant d’un incompliment, a condició de que en els papers oficials consti el contrari. Així ho manifestàvem en temps de persecució del català a l’escola. I ara, en el nomenat conflicte del SEP, alguns directors em manifestaven que omplien els papers oficials com si es fes segons la normativa i, després, internament feien el que creien més convenient. Estic segur que amb la permissivitat d’alguns inspectors.

Tot això es solucionaria si la confiança en el funcionament responsable dels centres, l’autonomia de decisió i la flexibilitat fossin aspectes claus del seu funcionament. Però, mentre l’educació i l’escola estigui en mans d’interessos polítics i partidistes, sigui objecte de reivindicació ideològica, en comptes d’un servei públic que ha de funcionar amb professionalitat i es vulgui un sistema uniforme, que vol dir desigual i desequilibrat, no ho podrem pas solucionar.

Segons la Conselleria, què haurien de fer els directors de les escoles de les illes davant d’una normativa que atempta contra la supervivència del català? Què farien ells, si es trobessin en aquesta situació i haguessin d’acatar una normativa com aquesta?

Ja no pregunto res més, que és estiu i és temps de vacances.