Estimo aquesta terra

Conèixer per estimar. Mirar per a veure. Escoltar per sentir. Posar sensacions a les músiques, a les mirades, a les trobades.

Què dóna de sí un viatge al bell mig del Priorat? Arribant per la Teixeta, un pont de l’amor i les paraules, aquesta vegada conduït a l’inrevés...

Acompanyats de la Neus, la Isabel, l’Albert, l’Amparo, tots i totes persones importants que viuen i treballen en un anonimat constant...

La sentiu...? La sentiu...? Sentiu els somnis que encara brollen dels homes i les dones que mantenen un diàleg profund i fecund amb les pissarres, els ceps, les oliveres...?

Ho hem pogut compartir i aprendre durant quatre dies perduts en la cronologia d’un curs que comença amb la mateixa feina, potser complicada una vegada més per la deixadesa i l’ofec d’una administració –ara ja mundial- que oblida al poble, l’educació, les seves necessitats i les seves aspiracions bàsiques. I, com a mostra, la vergonya d’escoltar les veus que ens arriben, avui, des del Parlament democràticament escollit de les Illes o de l’estat.

Com creixerem sinó tenim escola on aferrar-nos?

Quan serem independents de tanta grisor com la que ens marca el pas en aquests moments? En quin moment els somnis esdevindran aigua de llum que puguem beure amb les mans plenes? 

Els que creiem en aquest futur i hi treballem sense defallir, dia a dia, esperem un gest, però sinó arriba el gest només ens queda la nostra perseverança, la nostra paciència, la nostra saviesa posada al servei de la millor de les causes.

Només serem quan siguem amos del nostre destí, més enllà d’aquesta independència que ens il·lusiona, sabent que aquest és el primer pas, però d’altres potser molt més difícils caldran. 

Estimem aquells que ens acompanyen i donem-lis tot allò que tenim sense esperar res a canvi. Potser aquest és la intimitat de l’acte d’educar. I nosaltres, aprenents de mestres, seguirem fent aquest camí que ens porti, pas rere pas, a una escola més lliure, més justa, més sàvia, més feliç.

Viatge a Porrera, setembre de 2013.