És pública l'escola de titularitat pública?

No és cap pregunta retòrica. Sinó molt pertinent i penso que amb sentit. 

Primera qüestió a tenir en compte: el canvi, la reforma, la millora del sistema educatiu, perquè sigui sostenible i extensible, ha de venir necessàriament de la mà i del lideratge de l’escola de titularitat pública. Això no vol dir que no hi pugui haver altres escoles, amb altres titularitats, que no facin o puguin fer una important tasca de renovació. Però qui ho pot universalitzar amb més facilitat encara és l’escola creada pels poders públics. D’aquesta primera qüestió se’n desprèn una de subordinada: ¿com es pot exercir aquest lideratge amb una administració que no posa fil a l’agulla i dona pautes clares de cap on ha d’anar l’escola de la seva titularitat? 

Segona qüestió: Tenim la necessitat de redefinir què vol dir “públic”. Quines característiques té una institució pública? Quina vinculació té als valors democràtics i d’equitat? Quina relació té amb el seu caràcter comunitari i la relació amb l’entorn? Quina vinculació manté amb els ciutadans? 

Tercera qüestió, que es desprèn de l’anterior. No totes les institucions finançades amb fons públics, ni creades per les administracions, tenim la seguretat que tinguin aquest caràcter. Ja sé que aquesta qüestió és molt controvertida. Però el que crec que hauríem d’admetre és que ni el finançament ni la titularitat no és cap garantia universal. 

Tot això obre un debat pendent. Un debat en el que hauríem de recollir la pròpia història. No està tant lluny el procés pel qual les escoles del CEPEPC van passar a ser de titularitat pública i, de vegades, ho van fer perdent part dels seus trets d’identitat. En l’actualitat, les cooperatives titulars d’escoles han creat una xarxa que pot arribar a oferir de nou una tercera via que pot ser interessant a tenir en compte.

En un altre ordre de coses, alguns aspectes de les escoles de titularitat pública, segueixen sent controvertits. Les acusacions de determinats sectors que hi ha intents de privatitzar les escoles públiques, es deixen sentir cada vegada que es gosa aprofundir en l’autonomia pedagògica i organitzativa dels centres. S’identifica autonomia i desregulació per diferents motius i això crea confusió i augmenta la necessitat d’aquest debat. 

Les lleis de la funció pública no ajuden a aprofundir en el caràcter públic de l’escola, ja que burocratitzen el seu funcionament i l’allunyen de les seves necessitats pedagògiques i organitzatives. I la gratuïtat, amb criteris diferents segons els centres, esdevé un factor de desigualtat entre les diferents realitats de la xarxa. Si tenim en compte, a més, que hi ha sectors de les escoles privades que reivindiquen també el seu caràcter públic, tenim uns quants elements que potser cal tenir en compte. 

Al marge del consens al que cal arribar, és important que no perdem el nord ni la direcció, però no oblidem que, sovint, el consens ens ha portat també a situacions poc definides que no ajuden a avançar. Cal fer canvis escoltant a tothom però també sent transparent de cap on es vol avançar. Això és el que demanaríem d’una administració moderna. 

Necessitem un sistema educatiu renovat, equitatiu, cohesionador, emanicipador... I tenim enfront les lleis del mercat, la desregulació, la introducció de criteris econòmics i tècnics a la institució escolar. I una part de la xarxa que encara actua sota criteris seleccionadors. D’aquestes controvèrsies en sorgeix la necessitat de redefinir les xarxes educatives i les seves relacions entre elles. 

I sense oblidar en tot moment que l’escola és només un mitjà i l’educació el propòsit final.