El juliol de 1975, mil cinc-centes persones en el marc de l’Escola d’Estiu de Barcelona (organitzada per Rosa Sensat i el Col·legi de Doctors i Llicenciats), van aprovar un dels primers documents en el qual es concretava l’alternativa a l’escola heretada del franquisme. Aquell mateix any, el Col·legi de Doctors i Llicenciats de Madrid havia publicat «La alternativa», el «documento verde», que suposava també una proposta de treball en el qual s’esbossaven les línies del que havia de suposar un model educatiu renovat i transformador. El document de Barcelona es deia «Per una Nova Escola Pública».
Cinquanta anys després, resta la proposta i el document a la memòria i als prestatges de les biblioteques dels que vàrem viure aquells moments tan especials. Està per estudiar amb profunditat la influència que aquells documents (juntament amb els del País Valencià, Euskadi, Canarias, Galícia, etc.) va tenir en la configuració de les propostes legislatives fins a finals del 90. Penso que en aquells moments aquesta influència va ser decisiva i va ajudar a configurar l’arquitectura bàsica del nostre sistema educatiu. Igual que passava a la Segona República, les reflexions i propostes dels mestres eren la matèria primera amb la qual la Generalitat republicana legislava i administrava. No parlaré dels anys noranta fins ara, període en el qual també hem tingut reflexions i propostes per part dels Moviments de Renovació Pedagògica, les escoles d’estiu i moltes Jornades i Congressos organitzats per diversos sectors de la Comunitat Educativa. Però la influència i els resultats no han estat els mateixos, ni de bon tros.
Tot això he anat pensant aquests últims dies en els quals he tingut l’oportunitat d’assistir a quatre esdeveniments d’escoles públiques de Catalunya.
El primer va ser el vintè aniversari de l’Escola Fructuós Gelabert a Barcelona celebrat el 24 de maig. Especialment emotiu va ser l’acte que va aplegar a més de cinc-centes persones de la darrera escola en la qual vaig treballar. Una exposició que recull la memòria d’aquests vint anys i un acte de retrobament en el qual vaig poder conversar amb famílies i, sobretot, alumnes que em van poder traspassar afectes, experiències, records i agraïments.
Al Fructuós vaig ser director durant 11 anys i vaig acabar jubilant-me després de 3 cursos com a mestre d’aula. Aquest dia vaig poder comprovar que el projecte iniciat el 2004 continua. Tot allò que vàrem començar a construir des d’un punt de vista pedagògic, organitzatiu i de participació té sentit en l’actual equip docent i en molts membres de la seva comunitat educativa. Vint anys han suposat canvis en el context, en la composició de les famílies, en les orientacions de l’administració. La volatilitat de les polítiques no ha facilitat gaire la feina de consolidació i estabilitat del projecte (algú allà fora, creu encara en l’autonomia dels centres? I en la necessària estabilitat de l’equip docent?), però l’equip directiu, l’equip docent i la comunitat en general ha apostat per seguir consolidant aspectes del projecte. Vaig sortir satisfet en veure que, any rere any, se segueixen fent experiències pedagògiques i transformadores.
L’escola Torres Jonama de Palafrugell ha celebrat el centenari de la seva creació. El 1925, el filantrop Josep Torres va invertir 250000 pessetes per construir aquesta escola. El seu currículum com a benefactor venia de lluny. El capital acumulat a Amèrica en el negoci del suro el retornava sempre a la seva ciutat natal per invertir-hi en projectes destinats a augmentar el nivell cultural i educatiu dels infants i joves de la Vila. Des de beques de menjador o una primera escola bressol, crec que Torres Jonama ho va intentar tot. Eren èpoques en què els consistoris tenien altres prioritats i potser no eren ni educació ni cultura i no s’hi destinaven els recursos necessaris. Les cròniques de l’època també ens alerten que els diners aportats no sempre anaven a parar a on en Torres volia. Res de nou sota el sol.
L’acte al qual vaig assistir el 9 de juny era la cantata, «400 milions de segons» en forma de guió teatral, cantat i dramatitzat de la història condensada de l’escola. Identificació, consciència, singularitat de l’escola, diversitat, inclusivitat, alegria… L’expressió artística, musical, corporal… Sempre és una oportunitat de fer evident el que pot ser subtil, però molt important: la cohesió de grup, la proposta comú, la força de l’equip…
El 12 de juny vaig estar visitant, de la mà de l’Alfons i el Jordi, l’escola Drassanes, en concret l’exposició de final de curs que, aquest any, té com a temàtica «la diversitat», en concret les sis diversitats que conviuen a l’escola: d’aprenentatge, lingüística, funcional, cultural, religiosa i afectivo-sexual. L’escola Drassanes és un paradigma de diversitat i per això han volgut fer aquest any aquesta aproximació des de l’art, des de les vivències i des del coneixement, a la seva realitat quotidiana. Al final, l’explosió artística representada a l’exposició, evidencia un treball a llarg termini, aula per aula, de reconeixement d’identitats, prèvia o, si voleu, paral·lela a la cerca de l’espai comú. Perquè la pregunta és aquesta: si acceptem aquestes diversitats com a riquesa i les reconeixem, quin contingut té l’espai i el temps comú que hem de compartir?
Finalment, aquest recorregut em va portar el passat 13 de juny a un acte dels 50 anys de creació de l’Escola Cooperativa Sant Albert, a la ciutat de Vic. La cooperativa Sant Albert, va néixer per la iniciativa d’un grup de persones que varen entomar l’herència d’una antiga escola dels Maristes i van obrir als anys setanta una escola cooperativa amb una línia pedagògica renovada i transformadora. Anys més tard, l’escola va formar part del CEPEPC, va passar a ser pública el 1989 i es va fusionar amb l’escola Andersen. El seu llegat va quedar palès aquest dia, pels testimonis de pares, mestres i alumnes que van participar en l’acte aportant les seves experiències i els seus records. Els que ho van fer formalment darrera la taula de l’acte i tots els altres que omplien l’antic claustre de l’escola i van estar més de dues hores celebrant el retrobament i explicant les anècdotes que van marcar el seu pas per l’escola. Treball en equip, importància de l’art i del treball corporal, projectes d’indagació i experimentació… Un petit tastet del que va suposar una experiència rica i polièdrica en un temps molt fosc en el qual, com deia un dels exalumnes, varen saber trobar una mica de llum.
Mentre redacto aquest article, la televisió ens informa de l’Institut Escola de la Mina, i explica que malgrat les situacions conflictives que estan vivint, com a equip docent i com a comunitat estan compromesos, i els resultats els avalen, a fer de l’escola una gran oportunitat per aquells que podríem considerar, com deia Raimon, les classes subalternes actuals.
Les escoles públiques en el nostre país, cada escola pública de forma individual -i aquest potser és un primer drama i característica del nostre temps- fa passes cada dia per transformar i renovar la institució i aconseguir fer realitat una bona escola pública. Ho fan convençuts que només aquest model, que hauria de ser divers però compartit socialment, ha de fer possible els ideals de coneixement, equitat i emancipació que la societat espera de la institució escolar.
Malgrat tots els sectors que ens desanimen contínuament, malgrat la manca endèmica de recursos (per quin dia tindrem el 6% del PIB?), malgrat les vacil·lacions i els canvis de rumb de l’administració, malgrat el corporativisme d’alguns, incongruència d’uns altres, la dispersió de la majoria, la fragilitat dels petits avenços i temptatives… L’escola pública segueix el seu camí.
Un camí en el qual seguim pensant en unes quantes idees que perduren en el temps, siguin cinquanta o cent anys:
Les escoles públiques són diverses però tenen l’encàrrec de poder construir de nou un imaginari comú i compartit.
Els projectes són fràgils i necessiten la protecció i l’estímul constant de l’administració, la societat i la comunitat. Protecció que no ha d’estar enfrontada amb el rigor i amb l’avaluació i autoavaluació dels seus processos.
La Nova Escola Pública és encara un projecte en construcció. Que crida, per tant, directament a la participació de tothom i situa aquesta participació com la condició imprescindible per a la seva millora.
L’Escola Pública fa necessari i imprescindible teixir lligams entre les institucions educatives d’un territori. Cooperar, un valor plenament educatiu, ha de ser un exercici practicat a tots els nivells, des de l’aula, fins al territori. Cooperar vol dir desenvolupar plenament l’autonomia en un marc creatiu d’interdependència.
Tant de bo tinguéssim aquests espais per poder posar sobre la taula tantes i tantes experiències que, cada dia, docents, famílies i alumnat, construeixen en cada territori del nostre país. Trencar aquest aïllament improductiu hauria de ser un dels propòsits de tota la comunitat educativa. Veure com, malgrat els cants de sirena que ens propaguen idees i pràctiques vàlides per altres espais i temps, malgrat els que intenten dinamitar o menystenir tots els esforços transformadors que centenars de docents fan cada dia, l’escola pública segueix oferint indicis i generant temptatives que ens acosten a aquest ideal proclamat ara fa cinquanta anys.
