De la dimensió temporal no ens en podem escapar. Som, d’alguna manera, temps, el temps que ens toca viure. Cada temps porta els seus debats, els seus valors, les seves pors, les seves misèries, les seves llums i ombres…
Parlem doncs de debats. Vivim un temps on hi ha debats que no tenen sentit i ens roben la reflexió i la pràctica necessària per fer que avancem tots plegats perquè en educació el verb avançar es conjuga en grup. Avancem tots junts tenint present que haurem de dialogar per definir els horitzons de sentit i els camins per on hem de transitar.
De debats n’hi ha de dues menes. Els productius, aquells que es plantegen per saber què pensem i saber què hem de fer, reflexions i accions que necessiten les màximes cotes de participació. I els estèrils. Concretem breument alguns d’aquests debats estèrils que ens roben energia per afrontar els temes importants.
El primer és antic: podem separar ensenyament/d’educació i afirmar, per exemple,que l’escola instrueix i la família educa? Pensem que no i més ara que som conscients que educa la comunitat i que aquesta comunitat és diversa, heterogènia, amb interessos diferents, en conflicte. I si concretem la funció de l’escola afirmem que aquesta institució és una part molt important de l’educació. I té, a més, dins les estructures d’acollida, la característica que és l’única que té un caràcter obligatori fins una determinada edat que a poc a poc s’ha anat allargant. L’escola acull, instrueix, educa i forma ciutadans i ho fa de manera interrelacionada i, a més, sigui quina sigui la nostra intenció.
El segon és més actual i enfronta un mestre competencial a un mestre que atén els continguts. Sembla que si ets d’un d’aquests grups no pots ser de l’altre quan tots sabem que competència i contingut estan íntimament lligats. No hi ha més cera que la que crema i no té gaire a veure en si treballem amb un llibre de text o estem sempre dissenyant projectes de treball. El més significatiu de la relació ensenyament-aprenentatge és partir d’una pregunta interessant que reclami el màxim nivell d’interdisciplinarietat i saber-ho expressar a través dels nostres llenguatges, fer-ho conjuntament i saber avaluar els processos i els resultats finals. Potser seria convenient deixar de parlar d’ensenyament competencial per acordar quin format real té el nostre model d’ensenyament.
El tercer parteix d’un error inicial. Hi ha qui a la pregunta quina finalitat primera té aquesta institució que es coneix amb el nom “d’escola” respon afavorir les quotes màximes de felicitat per sobre d’uns determinats aprenentatges. I el defensor de l’escola com una institució que s’inclina pels aprenentatges oblidarà altres qüestions i no veurà amb bons ulls, per exemple, tot el que fa referència a les emocions. Nosaltres defensem una síntesi sense oblidar que no hi ha pedagogia sense context, com ens diu Van Manen. Cor i cervell i ulls i oïda i en alguns moments estómac i sempre mans i dits. Qui defensarà que és la mateixa persona quan ha patit un xoc emocional intens de quan no? Podem escriure un poema sobre el mal de queixal quan l’estem patint? Segur que sí però serà un poema pèssim. Millor esperar quan el poema neixi d’una experiència recordada. Finalment, reivindicar la màxima d’Horaci «delectando pariterque docendo», és a dir, ensenyar i divertir. Una nova síntesi, esforç, plaer i aprenentatge com aspectes indissolublement units.
El quart és l’atac que reben els grups renovadors que són acusats injustament de tot el que hem exemplificat fins ara en aquest article (oblidar els continguts i l’esforç que suposa aprendre, suplir la funció educativa que ha de fer la família...) i, a més, abandonar la memòria. Aquest darrer punt no té gota de sentit perquè tothom sap que no es pot ensenyar sense recórrer a la memòria. És clar, a la memòria significativa, aquella que té valor, que serveix per vincular-hi altres coneixements. El debat, i ara ja entrem en la part que pensem que hauria de ocupar la nostra atenció en aquest present que conté el passat com a tradició que ens cal conèixer i el futur com esperança, ha de girar al voltant de les noves tecnologies. No tant per reflexionar sobre el seu ús, que també, sinó per ser conscients del canvis que comporta en la nostra mirada, en les relacions que establim en els processos i en els resultats vinculats a l’ensenyament/ aprenentatge. I com un ús indiscriminat i poc reflexiu ens pot dur a voler fragmentar i substituir algunes de les funcions de l’escola per la utilització de ginys tecnològics. I, en comptes de complementar la seva funció, situar-nos a un terreny improductiu en que es qüestiona el paper de l’escola presencial i de proximitat.
Finalment, volem reivindicar el necessari debat que tota escola ha de fer, sobre el perquè i el per a que d’ella mateixa com institució. I, en uns moments tant complexos com el nostre, entendre que la transmissió de coneixements, no té cap mena de sentit, si la desvinculem de la ètica. La ètica que ens ha d’humanitzar, ens ha de donar totes les eines per lluitar contra la barbàrie present en la nostra societat, i ha de vincular cada aprenentatge, amb totes les emergències (pobresa, violència, desigualtat, racisme, desastres ecològics...) que posen en qüestió el nostre propi futur.
Jaume Cela i Joan Domènech
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada