Conferències del curs 2010-2011

 Aquest ha estat un curs intens. I per tal que en quedi constància apunto totes les conferències que he fet al llarg dels deu mesos.

Pel curs vinent, espero que les coses es calmin i comencem a tenir temps, precisament, de propiciar pràctiques en aquesta línia.

• 13/7/2011 Escuela de Verano de Acción Educativa. Madrid
• 14/6/2011 Col.legi de Psicòlegs. Barcelona
• 27/5/2011 Seninari d'Educació Infantil. Palma de Mallorca
• 20/5/2011 Seminari d'Educació Infantil. Eivissa
• 24/3/2011 Biblioteca de Montornés del Vallès
• 25/2/2011. Seminari d'Educació Infantil. Eivissa
• 19/2/2011 Jornada Científica: "Humanizar los entornos de la pequeña infancia: una opción de salud" València
• 4/2/2011 Seminari d'Educació Infantil. Palma de Mallorca
• 3/2/2011 Biblioteca del Col.legi Sant Vicenç. Sant Vicenç dels Horts
• 12/1/2011 Facultat de Pedagogia. Universitat de Barcelona
• 11/11/2010 Facultat de Ciències de l'Educació Blanquerna
• 5/11/2010 Col.legi Sant Jaume. Lleida
• 23/10/2010 Universitat de Vic. Jornades d'Educació Infantil
• 21/10/2010 Escola Annexa de Girona
• 27/9/2010 Escola Nou de Quart
• 6/9/2010   Escola Pública Mogent. Montornés del Vallès

Retorn a l'escola

Aquesta setmana ja hem tornat a treballar. Demà, dia 1, comencen els i les mestres, i l'equip de gestió ens hem trobat per preparar l'entrada amb tot allò que creiem que és imprenscindible.

Entrem a l'escola i una sensació estranya ens acull. Uns quants dies desconnectant -al marge d'alguna trucada i alguna gestió- i, de sobte, tot apareix de nou: les persones, els nens i les nenes, els i les mestres, les famílies... Papers que inunden la taula. Planificacions que treuen el cap, mentre fem un exercici de recordatori de tot allò que vam deixar pendent, dels projectes mig embastatas, de les propostes pel curs que comença...

Falta uns dies per sentir de nou els sons i les veus que donen sentit a la nostra feina. Però en algún racó ja poden sentir el seu eco amagat.

Benvinguts i comenceu a arremangar-vos que hi ha feina per a tothom!

Articles sobre l'educació lenta.

Dos articles a la revista digital Education 2.0  sobre l'educació lenta.

Un de Laura Alberico i un altre de Gianfranco Zavalloni. La sortida del llibre a Itàlia escampa la taca d'oli de la lentitud a l'escola. 

Els podeu llegir clicant als noms respectius.

Ara sí, vacances!

Tot arriba. El bloc està reactivat però se'n va de vacances. Necessita reposar. Encara més després de sis mesos a l'atur... Han passat moltes coses: propostes, retallades, declaracions, aniversaris... He escrit, he pensat, he callat també... Potser va bé de tant en tant deixar passar no els cent dies de rigor, sinío una mica més.

Tinc la impressió de que el proper curs és important: per l'escola, per totes les escoles, potser també per a mi...

Bones espectatives. Bons auguris. A finals d'agost hi tornarem.

Bon estiu








Dibuix de Gianfranco Zavalloni (autor de la Pedagogia della lumaca)

Per un moviment internacional de la lentitud a l'escola

Gianfranco Zavalloni va escriure aquest article que em permeto reproduir per que planteja un dels possibles camins que podem emprendre per escampar totes aquestes idees que estan sorgint.

Un movimento, una rete per una “slow -school”

I segnali sono chiari: sta nascendo una rete spontanea di genitori e insegnanti che chiedono a gran voce, per i loro figli e le loro figlie di rallentare, vogliono una “scuola più lenta”, una educazione “slow”, che rispetti i tempi dell’infanzia. Mi è parso naturale definire questo movimento, nato soprattutto dalla sensibilità materna, mamme per la lentezza. Ricevo settimanalmente mail di maestre e mamme che raccontano le loro esperienze, le loro preoccupazioni, la loro gioia nell’inseguire i ritmi della lumaca.
Mi giunge una e-mail firmata “una mamma preoccupata”. La maestra di matematica mi dice così...:"suo figlio è lento, è una lentezza mentale..." non so come approcciarmi a questo problema non so come risolverlo, ho fatto una visita dallo psicologo e mi ha detto che il bimbo è normale ed io non so come aiutarlo scusatemi se ho fatto questo sfogo ma leggendo su internet dell'elogio alla lentezza ho voluto lasciare questo messaggio se potete indicarmi il modo per aiutarlo è un bimbo intelligente ama la natura gli animali non interagisce molto con gli altri in classe perché spesso è distratto o semplicemente assente forse vaga con la mente poi se preso con durezza fa e le fa bene le cose spiegate però ovviamente fa fatica perché si perde nelle sue fantasie non so....come spiegare vorrei solo che avesse modo di esprimersi anche nello studio - E prosegue: - giusto per informarla meglio sulla situazione dato che lei è un esperto e mi può dire di più riguardo al metodo con cui mio figlio viene istruito, questa mattina ho chiesto alla maestra perché al bambino gli è stata tolta la verifica senza averla potuta terminare e lei mi ha detto perché era finito il tempo cioè 20 minuti e fa la seconda elementare ed è pure (magari un altro errore) anticipatario...le ho chiesto se può evitare di mortificare il bambino sottoponendolo a queste verifiche col tempo e magari evitare di dare a tutti un voto tranne lui dicendogli: "niente"....cioè nessun voto. E mio figlio, a casa, mi ha chiesto.."mamma cosa è meglio niente o male?" Io gli ho detto che era meglio un male per aver fatto 2 risposte su 8 che un niente considerando che qualche risposta l'aveva data….”-.

Mamme per la lentezza

Un’altra mamma mi scrive e racconta del libro LA PEDAGOGIA DELLA LUMACA. -: Ne ho acquistato 4 copie, una da regalare a me, le altre le ho regalate a tre mamme con cui adoro confrontarmi... Ieri ho letto il capitolo sull'uso/abuso di fotocopie...diciamo che mi sto proprio gustando questa passeggiata. Questo libro è arrivato al momento giusto, come tutti gli incontri del resto. Per certi versi trovo riscontri a bisogni che sentivo dentro per altri versi mi sto ripensando. Penso comunque, e questo mio pensiero è l'oggetto del "contendere" con le altre mamme, che per "cambiare il mondo" bisogna prima di tutto tendere noi al "diverso", alla bellezza, al riappropriarci della nostra essenzialità. Altrimenti finiamo per vivere una vita non nostra, con ritmi non nostri, inseguendo miraggi abilmente precostituiti e costruiti da altri. Le altre mamme se da un lato riconoscono la bellezza di una vita da lumaca, dall'altro ritengono fondamentale "adeguarsi" alle richieste della nostra società per non finire come "a-sociali" e dunque come emarginati. Ho due bambini, di 10 e 7 anni, insieme a loro ho scoperto e sto scoprendo il senso di una vita che mi scivolava addosso e che adesso invece vivo. Lentamente

Piccoli ma chiari esempi

Mi scrive Sandra Rompianesi (sandra.r@tele2.it) della sua esperienza di pedagogista e maestra. “Si tratta di inventare un ritmo nuovo, lento. Un nostro modo di essere che preveda la sosta, che crei spazio alla solitudine buona, una solitudine che permette di stare bene con se stessi anche non facendo niente. Quando ho ripreso a lavorare con i bambini della scuola materna li ho trovati veramente “centrifugati” dalla vita, come del resto anche i loro genitori, “fuori di loro”… iperattivi…incapaci di ascoltare…impermeabilizzati all’esperienza… dipendenti dalla tv… (ovviamente esagero un po’).
Quello che era il mio percorso personale mi diceva che poteva essere una cosa buona anche per questi piccoli: camminare sulla pista della lentezza, rallentare per assaporare.Come concretizzare queste idee? Ho tentato alcune esperienze (piccole cose) che ho proposto ai bambini e che sono diventate irrinunciabili per gli effetti benefici che hanno su di noi e su di loro. In queste esperienze, credo che il ritmo sia molto importante, perché ti permette insieme alla costanza nel tempo di vivere la familiarità e più un’esperienza è familiare e più ci stai bene dentro.
1. il silenzio buono: ogni giorno con i bambini riuniti ci gustiamo alcuni minuti di silenzio “buono, buono”.
2. la sosta: almeno una volta alla settimana il gruppo dei bambini si dedica a questa esperienza di fermata: raccogliamo le voci in un anfora e in silenzio, tolte, le scarpe raggiungiamo uno spazio della scuola libero; penombra musica lenta e dolce ( può esserci un aroma nell’aria, arancio, limone, vaniglia ecc..alcune candele) rallentiamo i movimenti fino a fermarci ad ascoltare lungamente il nostro corpo; sfioriamo lievemente le varie parti del corpo per appropriarci di esse….a volte usiamo anche materiali naturali (piccoli percorsi sensoriali ad esempio con lenticchie, fagioli, piccole foglie).
3. le parole dolci: settimanalmente nel cerchio ricerchiamo parole dolci da dire alle persone care, amici, parenti, animali, elementi naturali.
4. bolla di sapone e sfera di cristallo: all’inizio della settimana e alla fine mettiamo in una grande bolla di sapone (immaginaria) tutte le lacrime, le sgridate, le tristezze, le delusioni… Questa viene poi spinta fuori dalla finestra. Nella sfera di cristallo mettiamo i baci, le coccole, le carezze, e viene messa in tasca e custodita.
4. attività inutili: ascoltare la pioggia, ascoltare il vento, raccogliere sassi, riempire e svuotare le tasche di un monello, costruire istallazioni con materiale naturale all’aperto, lanciare palline di terra e semi con la fionda, costruire acchiappa tutto da posizionare all’aperto, tessere o disfare le tele, sgranare legumi, intagliare bucce di agrumi.
5. la poesia: sempre più spesso uso la poesia dei grandi poeti come momento particolarmente intenso e lento dove vedo i bambini trasfigurati dai versi che ripetono, dove imparano a sussurrare.

A pedagogia dos caracois

Ho voluto conoscere Rubem Alves, con cui condivido da anni l’esperienza di scrivere in una rivista di intercultura, senza però averlo mai conosciuto. Mi reco a casa sua, a circa 100 chilometri da San Paolo, in Brasile. Gli porto un po’ di mie pubblicazioni e lui mi fa dono delle sue. Scopriamo in quel momento che anche lui ha appena pubblicato (fresco di poche settimane) un libro (in portoghese) con stesso titolo del mio: A PEDAGOIA DOS CARACOIS. Si era ispirato al titolo dell’articolo uscito su CEM Mondialità nel 2003 con cui, per la prima volta, ho affrontato il problema.

Elogio della educazione lenta

Intanto in Spagna, il maestro catalano Joan Domènech Francesc (joandf@pangea.org) ha pubblica un libro dal titolo ELOGIO DE LA EDUCACIÓN LENTA. Un testo che nasce dalla sua pratica di maestro, dalla sua esperienza didattica. Joan definisce i 15 principi per una educazione lenta e poi snocciola 50 idee per “decelerare” il tempo. Esempi concreti, suggerimenti offerti alle scuole e alle famiglie. Joan rilancia più volte il suggerimento di Maurice Holt “è ora di cominciare il movimento della scuola lenta” .

Le idee, le sensibilità viaggiano al di la delle distanze: è un lento movimento per una educazione e una scuola.

Estiu

L'estiu és el temps de retrobar tot allò que et torna a la teva vida, a l'existència més profunda. Pavese ens ho recorda en molts poemes. Potser en aquest... 


Retrobaràs els núvols
i el canyís, i les veus
com una ombra de lluna.
Retrobaràs paraules
enllà la vida breu
i nocturna dels jocs,
enllà l'ardent infància.
Serà dolç de callar.
Ets la terra i la vinya.
Un ardent silenci
abrusarà els camps
com les fogueres al vespre.


Cesare Pavese

Les meves vacances

Quants anys sense tu, Ovidi!

 (La Núria m'envia aquesta cançó per compartir...) 

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que tant m'estime,
se'n vindrà amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m'arriba
el pressupost
beveu bon "whisky".
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
Si no és molèstia
per als amics,
amb una capsa
de cartó,
fiqueu la pols
d'un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d'aquell poeta
que creieu.
Es per anar
passant l'estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
I allà on comença
el "Barranc del Cinc",
prop d'un romer,
al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
Així per fi,
s'aproparan
al romaní
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d'entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció,
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré:
faré vacances.

Ovidi Montllor

Felicitat i aprenentatge

Que els infants siguin feliços a l'escola, de vegades suscita comentaris crítics. A la tradició de "la letra, con sangre entra...", segurament no li agrada construir un espai en el qual es pugui gaudir, mentre s'aprèn. O els que separen motivació i esforç i reivindiquen aquest darrer aspecte de forma irracional i abstracta...

Els que defensem l'escola com un espai en el qual la felicitat dels infants  trobi el seu lloc no el pensem deslligat de la seva finalitat principal: fer el màxim d'aprenentatges.

Els infants venen contents a l'escola. Quan algun nen o nena no hi ve, alguna cosa falla. El clima de l'escola se'n ressent.

La felicitat neix de comprendre i desenvolupar l'interès de tots els infants en la realització de les tasques escolars, fer-ho amb una gran confiança amb ells amteixos i les seves possibilitats i, sobretot, poder trobar una àmplia satisfacció pels resultats de la feina feta.

No trobeu que aquests aspectes haurien d'estar recollits en tots els projectes educatius de les escoles?

Reunió de famílies noves

Avui hem fet reunió amb les famílies noves de l'escola. Els seus fills i filles començaran d'aquí a dos mesos i per facilitar la seva incorporació  els hi hem explicat les normes de convivència que tenim elaborades.

Penso que, moltes vegades, hem criticat a l'administració la quantitat tan gran d'instruccions d'inici de curs que ens fa arribar. Un document d'un centenar de pàgines on hi és tot recollit i que ens situa en  una posició d'inferioritat i dependència com si els equips no fossin prou professionals com per definir i organitzar l'escola i necessitéssim tanta reglamentació.

Però a la nostra normativa ja és de 20 pàgines... Potser anem pel mateix camí i alguna família es començarà a enfadar perquè li recordem que la roba del seu fill ha d'anar marcada per facilitar que no es perdi...! I penso que, tot i recordar-ho, les famílies continuen posant roba als seus fills que no porta cap senyal d'identificació. Després els nens i nenes no saben distingir-la, potser també perquè no l'han triat a l'hora de vestir-se... Un  llarg camí, el de l'autonomia personal! I el de la responsabilitat i la inciativa! No vull ni pensar que passaria si tot fos uniforme... (se m'ha escapat el comentari!)

Tenim normes de calaix, perquè de vegades ens costa saber conviure amb el sentit comú com a norma. També perquè la grandària de l'escola (ja ens movem diàriament unes mil persones) ho fa imprescindible.

En aquest context l'actuació dels adults és el més important, per poder després demanar hàbits, responsabilitat i autonomia als infants. Les normes limiten la llibertat de cdascú però a la vegada la fan possible.

Atenció a la diversitat

¿Alguna persona, assenyada, coneixedora de l'escola, del seu funcionament quotidià, serà capaç d'orientar de forma eficaç la tasca d'atenció a la diversitat que hem de desenvolupar a cada centre educatiu?

És evident que l'atenció a la diversitat és un dels trets claus de l'escola del nostre segle. Una atenció a la diversitat necessària si volem acomplir aquell principi que diu que les escoles han d'educar a tothom sense cap mena de discriminació.

Tots els nens i nenes poden ser educats i tots tenen dret a ser-ho, això ho hem dit moltes vegades i serveix sobretot per l'escola pública, aquella que no tria als seus alumnes i assumeix la diversitat com una realitat i una riquesa de la societat.

Però on es resol l'atenció a la diversitat? On i com podem treballar amb les diferències entre els infants, per aconseguir que no esdevinguin desigualtats? I, perquè tothom sentencia sobre el fracàs escolar? Perquè no hi ha visions més "ecològiques" sobre aquest repte que tenim a l'escola actual que plantegin que el tema cal abordar-lo de forma interdisciplinar?

(Relaciono fracàs amb atenció a la diversitat perquè el que penso és que en gran mesura el fracàs es produeix quan no sabem atendre de forma convenient la diversitat existent a l'escola).

Hi ha moltes maneres de treballar la diversitat i de resoldre els reptes que l'alumnat ens planteja en els seus aprenentatges. Vull pensar que els mestres, d'això, en saben. I que les escoles tenen acumulades experiències en aquest sentit. Saben que hi ha coses que funcionen i propostes que cal revisar. I sóc conscient que en molts llocs s'està preparat per assumir, des d'una autonomia responsable, plans adequats i models concrets per resoldre aquests reptes amb eficàcia.

Penso també que l'administració pot orientar. Si fa un bon seguiment, pot ser capaç de posar sobre la taula experiències que han reeixit, models que tenen validesa en alguns contextos... Però, quan es vol especificar massa el com, quan es validen uns models i d'altres es desvaloritzen, moltes vegades sense que hi hagi una bona avaluació... no s'ajuda precisament a assumir aquesta responsabilitat i autonomia educativa que tant necessitem a les escoles.

No volguem normativitzar-ho tot, perquè en el procés de fer-ho la consciència de que som uns aficionats o uns "mandaos" creix en el col.lectiu. Els mestres son professionals? Doncs ho hem de demostrar amb una gran dosi de confiança sobre les seves actuacions. Després ja veurem quins mecanismes de control, ajut i  quines orientacions establim per fer un bon acompanyament...

Mentrestant deixem que corri l'aire i no quadriculem amb graelles constants la vida de l'escola com si fos una fàbrica de cargols. I donem i transmitem tranquil.litat, que la necessitem per entomar les retallades i mirar que afectin el menys possible a l'educació dels nostres infants.

El mar

El bloc és una mena de mirall per on passen els tòpics de la teva vida. Ara que hi ha una mica de temps per anar canviant dissenys, incorporem el mar. 

I aprofitem per recordar un poema de Salvador Espriu...

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
      que són passats per sempre.

L'educació lenta viatja

Aquesta vegada a França, on a finals d'agost començarà a distribuir-se la traducció del llibre. Tant de bo, sorgeixin més iniciatives en aquesta línia. Gràcies Jean Pierre (Lepri). Sense ell això no hagués estat possible.

En Jean Pierre Lepri el podeu conéixer al blog Accueil, impulsant una "educació autèntica". Una persona entusiasta, que encomana il.lusió per l'educació i que, un bon dia em va telefonar per dir-me que s'havia llegit el meu llibre i l'interesava molt.

Aquí teniu el resultat.  

Debats prioritaris

En aquests darrers mesos hem viscut molts debats a l'entorn de l'educació. Els medis se n'han fet ressó. Estem acostumats a que els debats que es fan a les escoles estiguin marcats o bé pels tecnicismes i la burocràcia o bé per l'entorn mediàtic. És clar que els debats mediàtics també són importants, però també podríem fer l'esforç d'intentar que aquests fossin  més educatius. Un altre dia parlaré dels burocràtics.

En aquest sentiit haig de fer un elogi del suplement Criatures del diari Ara. Crec que és un exemple de com es pot fer una informació a l'abast de tothom, amb uns bons criteris educatius i amb aportacions que, en un percentatge molt gran, són positives, pràctiques i contribueixen amb arguments a una reflexió serena i aprofundida de temes educatius actuals. No em perdo les columnes dels meus amics Jaume Cela i Juli Palou, ni tampoc les d'Eva Bach, Maria Jesús Comellas i Jaume Funes. No desmereixo les altres, però aquestes quatre per mi són de lectura obligada. 

En un moment de manca de recursos, el nostre temps és molt valuós. Encertar el tipus de debat necessari a nivell d'escola, també. Tots hi hem de contribuir. Una manera pràctica és no fer cap mena de cas als debats superficials i inútils que estem patint en els darrers mesos. Us imagineu quins?

Final de curs

El curs fa quatre dies que s'ha acabat. És hora de fer balanç, allò que oficialment en diuen "la memòria". Què recordarem d'aquest curs? Quantes emocions? Quins moments? Seran els mateixos els dels i de les mestres i els dels nens i nenes de l'escola? Segurament que no. Nosaltres recordatem aquell dia que vam sortir  contents de l'aula, amb alguna activitat molt reeixida, una conversa suggerent, la feina feta d'un alumne en el que havíem confiat poc fins aquell dia...

Els alumnes recordaran segurament esdeveniments més singulars: les colònies, per a alguns, les primeres... O aquella actuació davant dels pares i mares,  o aquella cançó regal que vàrem fer a l'escola i que vàrem cantar emocionats... o la sortida de tots plegats a la platja. Segurament no es recordaran de quan van acabar aquell projecte que els hi va portat tanta feina o quan van resoldre el problema de mates que tant els amoinava.

Quan fem balanç, memòria, hem de fixar-nos en la gran quantitat de coses que ens han passat i que ens han omplert de satisfaccions en molts moments. I hem de ser capaços també de nuetralitzar els desencontres, les retallades, aquell punt no entès, el claustre en que van saltar xispes o aquella tarda en que a l'aula, semblava que hi havia de tot menys ganes de treballar.

L'educació és tant imprevisible! El que ens passa és el mateix que li passa al pagès que arriba un dia a la vinya i veu que el raïm està al punt just per ser collit i a punt de  començar la verema. O quan aquella dia que havia començat amenaçador, desemboca a migdia en una pedregada...

Els mestres i les mestres sembrem, reguem, cuidem, vigilem, acompanyem... però al final la collita no podem predir-la  i del procés recordem aquella matinada plena de llum o aquella tarda en que el sol vermell ens enlluernava mentre tornàvem a casa. No som dels que en un full blanc amb un puntet negre, només veiem el puntet negre.

Hem fet aquest balanç i crec que hem encertat bastantes coses. No podem queixar-nos. L'escola rutlla, malgrat tots els entrebancs. És una institució viva. Que creix i es transforma. Amb unes gotes d'insatisfacció permanent, però amb una gran confiança en el present i en el futur.

Matí de Sant Joan

... Bota un cavall, toca un fabiol
i un crit antic de gin i festa
s'escampa per l'illa com foc
des de l'oest com una pesta ... 

Joan Manuel Serrat

Sant Joan, sant joanet a Ciutadella.

Descans després d'un final de curs trepidant.

Reprenc el bloc. Mig any de silenci. Moltes coses a comentar. Ho anirem fent.