L'estiu és el temps de retrobar tot allò que et torna a la teva vida, a l'existència més profunda. Pavese ens ho recorda en molts poemes. Potser en aquest...
Retrobaràs els núvols
i el canyís, i les veus
com una ombra de lluna.
Retrobaràs paraules
enllà la vida breu
i nocturna dels jocs,
enllà l'ardent infància.
Serà dolç de callar.
Ets la terra i la vinya.
Un ardent silenci
abrusarà els camps
com les fogueres al vespre.
Cesare Pavese
dilluns, 11 de juliol del 2011
dijous, 7 de juliol del 2011
Les meves vacances
Quants anys sense tu, Ovidi!
(La Núria m'envia aquesta cançó per compartir...)
Tot ben senzilli ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que tant m'estime,
se'n vindrà amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m'arriba
el pressupost
beveu bon "whisky".
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
Si no és molèstia
per als amics,
amb una capsa
de cartó,
fiqueu la pols
d'un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d'aquell poeta
que creieu.
Es per anar
passant l'estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
I allà on comença
el "Barranc del Cinc",
prop d'un romer,
al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
Així per fi,
s'aproparan
al romaní
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d'entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció,
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré:
faré vacances.
Ovidi Montllor
dimecres, 6 de juliol del 2011
Felicitat i aprenentatge
Que els infants siguin feliços a l'escola, de vegades suscita comentaris crítics. A la tradició de "la letra, con sangre entra...", segurament no li agrada construir un espai en el qual es pugui gaudir, mentre s'aprèn. O els que separen motivació i esforç i reivindiquen aquest darrer aspecte de forma irracional i abstracta...
Els que defensem l'escola com un espai en el qual la felicitat dels infants trobi el seu lloc no el pensem deslligat de la seva finalitat principal: fer el màxim d'aprenentatges.
Els infants venen contents a l'escola. Quan algun nen o nena no hi ve, alguna cosa falla. El clima de l'escola se'n ressent.
La felicitat neix de comprendre i desenvolupar l'interès de tots els infants en la realització de les tasques escolars, fer-ho amb una gran confiança amb ells amteixos i les seves possibilitats i, sobretot, poder trobar una àmplia satisfacció pels resultats de la feina feta.
No trobeu que aquests aspectes haurien d'estar recollits en tots els projectes educatius de les escoles?
Els que defensem l'escola com un espai en el qual la felicitat dels infants trobi el seu lloc no el pensem deslligat de la seva finalitat principal: fer el màxim d'aprenentatges.
Els infants venen contents a l'escola. Quan algun nen o nena no hi ve, alguna cosa falla. El clima de l'escola se'n ressent.
La felicitat neix de comprendre i desenvolupar l'interès de tots els infants en la realització de les tasques escolars, fer-ho amb una gran confiança amb ells amteixos i les seves possibilitats i, sobretot, poder trobar una àmplia satisfacció pels resultats de la feina feta.
No trobeu que aquests aspectes haurien d'estar recollits en tots els projectes educatius de les escoles?
dimarts, 5 de juliol del 2011
Reunió de famílies noves
Avui hem fet reunió amb les famílies noves de l'escola. Els seus fills i filles començaran d'aquí a dos mesos i per facilitar la seva incorporació els hi hem explicat les normes de convivència que tenim elaborades.
Penso que, moltes vegades, hem criticat a l'administració la quantitat tan gran d'instruccions d'inici de curs que ens fa arribar. Un document d'un centenar de pàgines on hi és tot recollit i que ens situa en una posició d'inferioritat i dependència com si els equips no fossin prou professionals com per definir i organitzar l'escola i necessitéssim tanta reglamentació.
Però a la nostra normativa ja és de 20 pàgines... Potser anem pel mateix camí i alguna família es començarà a enfadar perquè li recordem que la roba del seu fill ha d'anar marcada per facilitar que no es perdi...! I penso que, tot i recordar-ho, les famílies continuen posant roba als seus fills que no porta cap senyal d'identificació. Després els nens i nenes no saben distingir-la, potser també perquè no l'han triat a l'hora de vestir-se... Un llarg camí, el de l'autonomia personal! I el de la responsabilitat i la inciativa! No vull ni pensar que passaria si tot fos uniforme... (se m'ha escapat el comentari!)
Tenim normes de calaix, perquè de vegades ens costa saber conviure amb el sentit comú com a norma. També perquè la grandària de l'escola (ja ens movem diàriament unes mil persones) ho fa imprescindible.
En aquest context l'actuació dels adults és el més important, per poder després demanar hàbits, responsabilitat i autonomia als infants. Les normes limiten la llibertat de cdascú però a la vegada la fan possible.
Penso que, moltes vegades, hem criticat a l'administració la quantitat tan gran d'instruccions d'inici de curs que ens fa arribar. Un document d'un centenar de pàgines on hi és tot recollit i que ens situa en una posició d'inferioritat i dependència com si els equips no fossin prou professionals com per definir i organitzar l'escola i necessitéssim tanta reglamentació.
Però a la nostra normativa ja és de 20 pàgines... Potser anem pel mateix camí i alguna família es començarà a enfadar perquè li recordem que la roba del seu fill ha d'anar marcada per facilitar que no es perdi...! I penso que, tot i recordar-ho, les famílies continuen posant roba als seus fills que no porta cap senyal d'identificació. Després els nens i nenes no saben distingir-la, potser també perquè no l'han triat a l'hora de vestir-se... Un llarg camí, el de l'autonomia personal! I el de la responsabilitat i la inciativa! No vull ni pensar que passaria si tot fos uniforme... (se m'ha escapat el comentari!)
Tenim normes de calaix, perquè de vegades ens costa saber conviure amb el sentit comú com a norma. També perquè la grandària de l'escola (ja ens movem diàriament unes mil persones) ho fa imprescindible.
En aquest context l'actuació dels adults és el més important, per poder després demanar hàbits, responsabilitat i autonomia als infants. Les normes limiten la llibertat de cdascú però a la vegada la fan possible.
diumenge, 3 de juliol del 2011
Atenció a la diversitat
¿Alguna persona, assenyada, coneixedora de l'escola, del seu funcionament quotidià, serà capaç d'orientar de forma eficaç la tasca d'atenció a la diversitat que hem de desenvolupar a cada centre educatiu?
És evident que l'atenció a la diversitat és un dels trets claus de l'escola del nostre segle. Una atenció a la diversitat necessària si volem acomplir aquell principi que diu que les escoles han d'educar a tothom sense cap mena de discriminació.
Tots els nens i nenes poden ser educats i tots tenen dret a ser-ho, això ho hem dit moltes vegades i serveix sobretot per l'escola pública, aquella que no tria als seus alumnes i assumeix la diversitat com una realitat i una riquesa de la societat.
Però on es resol l'atenció a la diversitat? On i com podem treballar amb les diferències entre els infants, per aconseguir que no esdevinguin desigualtats? I, perquè tothom sentencia sobre el fracàs escolar? Perquè no hi ha visions més "ecològiques" sobre aquest repte que tenim a l'escola actual que plantegin que el tema cal abordar-lo de forma interdisciplinar?
(Relaciono fracàs amb atenció a la diversitat perquè el que penso és que en gran mesura el fracàs es produeix quan no sabem atendre de forma convenient la diversitat existent a l'escola).
Hi ha moltes maneres de treballar la diversitat i de resoldre els reptes que l'alumnat ens planteja en els seus aprenentatges. Vull pensar que els mestres, d'això, en saben. I que les escoles tenen acumulades experiències en aquest sentit. Saben que hi ha coses que funcionen i propostes que cal revisar. I sóc conscient que en molts llocs s'està preparat per assumir, des d'una autonomia responsable, plans adequats i models concrets per resoldre aquests reptes amb eficàcia.
Penso també que l'administració pot orientar. Si fa un bon seguiment, pot ser capaç de posar sobre la taula experiències que han reeixit, models que tenen validesa en alguns contextos... Però, quan es vol especificar massa el com, quan es validen uns models i d'altres es desvaloritzen, moltes vegades sense que hi hagi una bona avaluació... no s'ajuda precisament a assumir aquesta responsabilitat i autonomia educativa que tant necessitem a les escoles.
No volguem normativitzar-ho tot, perquè en el procés de fer-ho la consciència de que som uns aficionats o uns "mandaos" creix en el col.lectiu. Els mestres son professionals? Doncs ho hem de demostrar amb una gran dosi de confiança sobre les seves actuacions. Després ja veurem quins mecanismes de control, ajut i quines orientacions establim per fer un bon acompanyament...
Mentrestant deixem que corri l'aire i no quadriculem amb graelles constants la vida de l'escola com si fos una fàbrica de cargols. I donem i transmitem tranquil.litat, que la necessitem per entomar les retallades i mirar que afectin el menys possible a l'educació dels nostres infants.
És evident que l'atenció a la diversitat és un dels trets claus de l'escola del nostre segle. Una atenció a la diversitat necessària si volem acomplir aquell principi que diu que les escoles han d'educar a tothom sense cap mena de discriminació.
Tots els nens i nenes poden ser educats i tots tenen dret a ser-ho, això ho hem dit moltes vegades i serveix sobretot per l'escola pública, aquella que no tria als seus alumnes i assumeix la diversitat com una realitat i una riquesa de la societat.
Però on es resol l'atenció a la diversitat? On i com podem treballar amb les diferències entre els infants, per aconseguir que no esdevinguin desigualtats? I, perquè tothom sentencia sobre el fracàs escolar? Perquè no hi ha visions més "ecològiques" sobre aquest repte que tenim a l'escola actual que plantegin que el tema cal abordar-lo de forma interdisciplinar?
(Relaciono fracàs amb atenció a la diversitat perquè el que penso és que en gran mesura el fracàs es produeix quan no sabem atendre de forma convenient la diversitat existent a l'escola).
Hi ha moltes maneres de treballar la diversitat i de resoldre els reptes que l'alumnat ens planteja en els seus aprenentatges. Vull pensar que els mestres, d'això, en saben. I que les escoles tenen acumulades experiències en aquest sentit. Saben que hi ha coses que funcionen i propostes que cal revisar. I sóc conscient que en molts llocs s'està preparat per assumir, des d'una autonomia responsable, plans adequats i models concrets per resoldre aquests reptes amb eficàcia.
Penso també que l'administració pot orientar. Si fa un bon seguiment, pot ser capaç de posar sobre la taula experiències que han reeixit, models que tenen validesa en alguns contextos... Però, quan es vol especificar massa el com, quan es validen uns models i d'altres es desvaloritzen, moltes vegades sense que hi hagi una bona avaluació... no s'ajuda precisament a assumir aquesta responsabilitat i autonomia educativa que tant necessitem a les escoles.
No volguem normativitzar-ho tot, perquè en el procés de fer-ho la consciència de que som uns aficionats o uns "mandaos" creix en el col.lectiu. Els mestres son professionals? Doncs ho hem de demostrar amb una gran dosi de confiança sobre les seves actuacions. Després ja veurem quins mecanismes de control, ajut i quines orientacions establim per fer un bon acompanyament...
Mentrestant deixem que corri l'aire i no quadriculem amb graelles constants la vida de l'escola com si fos una fàbrica de cargols. I donem i transmitem tranquil.litat, que la necessitem per entomar les retallades i mirar que afectin el menys possible a l'educació dels nostres infants.
dijous, 30 de juny del 2011
El mar
I aprofitem per recordar un poema de Salvador Espriu...
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.
dimarts, 28 de juny del 2011
L'educació lenta viatja
En Jean Pierre Lepri el podeu conéixer al blog Accueil, impulsant una "educació autèntica". Una persona entusiasta, que encomana il.lusió per l'educació i que, un bon dia em va telefonar per dir-me que s'havia llegit el meu llibre i l'interesava molt.
Aquí teniu el resultat.
dilluns, 27 de juny del 2011
Debats prioritaris
En aquests darrers mesos hem viscut molts debats a l'entorn de l'educació. Els medis se n'han fet ressó. Estem acostumats a que els debats que es fan a les escoles estiguin marcats o bé pels tecnicismes i la burocràcia o bé per l'entorn mediàtic. És clar que els debats mediàtics també són importants, però també podríem fer l'esforç d'intentar que aquests fossin més educatius. Un altre dia parlaré dels burocràtics.
En aquest sentiit haig de fer un elogi del suplement Criatures del diari Ara. Crec que és un exemple de com es pot fer una informació a l'abast de tothom, amb uns bons criteris educatius i amb aportacions que, en un percentatge molt gran, són positives, pràctiques i contribueixen amb arguments a una reflexió serena i aprofundida de temes educatius actuals. No em perdo les columnes dels meus amics Jaume Cela i Juli Palou, ni tampoc les d'Eva Bach, Maria Jesús Comellas i Jaume Funes. No desmereixo les altres, però aquestes quatre per mi són de lectura obligada.
En un moment de manca de recursos, el nostre temps és molt valuós. Encertar el tipus de debat necessari a nivell d'escola, també. Tots hi hem de contribuir. Una manera pràctica és no fer cap mena de cas als debats superficials i inútils que estem patint en els darrers mesos. Us imagineu quins?
En aquest sentiit haig de fer un elogi del suplement Criatures del diari Ara. Crec que és un exemple de com es pot fer una informació a l'abast de tothom, amb uns bons criteris educatius i amb aportacions que, en un percentatge molt gran, són positives, pràctiques i contribueixen amb arguments a una reflexió serena i aprofundida de temes educatius actuals. No em perdo les columnes dels meus amics Jaume Cela i Juli Palou, ni tampoc les d'Eva Bach, Maria Jesús Comellas i Jaume Funes. No desmereixo les altres, però aquestes quatre per mi són de lectura obligada.
En un moment de manca de recursos, el nostre temps és molt valuós. Encertar el tipus de debat necessari a nivell d'escola, també. Tots hi hem de contribuir. Una manera pràctica és no fer cap mena de cas als debats superficials i inútils que estem patint en els darrers mesos. Us imagineu quins?
diumenge, 26 de juny del 2011
Final de curs
El curs fa quatre dies que s'ha acabat. És hora de fer balanç, allò que oficialment en diuen "la memòria". Què recordarem d'aquest curs? Quantes emocions? Quins moments? Seran els mateixos els dels i de les mestres i els dels nens i nenes de l'escola? Segurament que no. Nosaltres recordatem aquell dia que vam sortir contents de l'aula, amb alguna activitat molt reeixida, una conversa suggerent, la feina feta d'un alumne en el que havíem confiat poc fins aquell dia...
Els alumnes recordaran segurament esdeveniments més singulars: les colònies, per a alguns, les primeres... O aquella actuació davant dels pares i mares, o aquella cançó regal que vàrem fer a l'escola i que vàrem cantar emocionats... o la sortida de tots plegats a la platja. Segurament no es recordaran de quan van acabar aquell projecte que els hi va portat tanta feina o quan van resoldre el problema de mates que tant els amoinava.
Quan fem balanç, memòria, hem de fixar-nos en la gran quantitat de coses que ens han passat i que ens han omplert de satisfaccions en molts moments. I hem de ser capaços també de nuetralitzar els desencontres, les retallades, aquell punt no entès, el claustre en que van saltar xispes o aquella tarda en que a l'aula, semblava que hi havia de tot menys ganes de treballar.
L'educació és tant imprevisible! El que ens passa és el mateix que li passa al pagès que arriba un dia a la vinya i veu que el raïm està al punt just per ser collit i a punt de començar la verema. O quan aquella dia que havia començat amenaçador, desemboca a migdia en una pedregada...
Els mestres i les mestres sembrem, reguem, cuidem, vigilem, acompanyem... però al final la collita no podem predir-la i del procés recordem aquella matinada plena de llum o aquella tarda en que el sol vermell ens enlluernava mentre tornàvem a casa. No som dels que en un full blanc amb un puntet negre, només veiem el puntet negre.
Hem fet aquest balanç i crec que hem encertat bastantes coses. No podem queixar-nos. L'escola rutlla, malgrat tots els entrebancs. És una institució viva. Que creix i es transforma. Amb unes gotes d'insatisfacció permanent, però amb una gran confiança en el present i en el futur.
Quan fem balanç, memòria, hem de fixar-nos en la gran quantitat de coses que ens han passat i que ens han omplert de satisfaccions en molts moments. I hem de ser capaços també de nuetralitzar els desencontres, les retallades, aquell punt no entès, el claustre en que van saltar xispes o aquella tarda en que a l'aula, semblava que hi havia de tot menys ganes de treballar.
L'educació és tant imprevisible! El que ens passa és el mateix que li passa al pagès que arriba un dia a la vinya i veu que el raïm està al punt just per ser collit i a punt de començar la verema. O quan aquella dia que havia començat amenaçador, desemboca a migdia en una pedregada...
Els mestres i les mestres sembrem, reguem, cuidem, vigilem, acompanyem... però al final la collita no podem predir-la i del procés recordem aquella matinada plena de llum o aquella tarda en que el sol vermell ens enlluernava mentre tornàvem a casa. No som dels que en un full blanc amb un puntet negre, només veiem el puntet negre.
Hem fet aquest balanç i crec que hem encertat bastantes coses. No podem queixar-nos. L'escola rutlla, malgrat tots els entrebancs. És una institució viva. Que creix i es transforma. Amb unes gotes d'insatisfacció permanent, però amb una gran confiança en el present i en el futur.
dissabte, 25 de juny del 2011
Matí de Sant Joan
i un crit antic de gin i festa
s'escampa per l'illa com foc
des de l'oest com una pesta ...
Joan Manuel Serrat
Sant Joan, sant joanet a Ciutadella.
Descans després d'un final de curs trepidant.
Reprenc el bloc. Mig any de silenci. Moltes coses a comentar. Ho anirem fent.
diumenge, 28 de novembre del 2010
A reveure
Avui ja no és dia de reflexió, però també hem reflexionat.
Hem estrenat un diari, Ara, ens hi hem subscrit i els hi hem donat quaranta dies de prova. Tornar la il.lusió és molt important. I ens ha agradat l'editorial de Carles Capdevila, amb tot això de la comunicació. Em recorda el model d'aula que estem intentant construir: un espai de comunicació i aprenentatge. Una societat que té tota la informació que vol i que no es comunica. Una societat que pot comunicar-se amb els mitjans més avançats, amb la tecnologia més sofisticada i que no té clar perquè ho ha de fer. Ncessita un diari que es plantegi que les coses es poden fer d'una altra manera.
He votat. El vot útil. El vot menys dolent. El vot resignat. El vot democratic... Amb la convicció de que costarà que hi trobi un sentit al vot. Però, al final, ho he fet.
Sabem que la crisi no se l'emportarà cap govern de la Generalitat. Aquesta és la nostra resignació. Sabem que, el més probable, és que el govern de Convergència amb el suport de qui sigui, tindrà conseqüències dolentes per l'escola pública. Hi arribaran encara menys recursos i ja no estarem a temps, ni hi haurà cap oportunitat d'equilibrar la matrícula a la xarxa d'escoles públiques i concertades. Les dificultats les haurem d'assumir l'escola púbica i, segurament, sense els mitjans que necessitaríem. Tota la resta que passi, seran cortines de fum per tornar al camí de la selecció, l'excel.lència, la promoció dels "millors", la desigualtat, etc.
L'escola no sabem com quedarà. Haurem de seguir resistint. Hi estem acostumats i no ens ve de nou.
Avui, a més, el país està en tensió... pel Barça / Madrid de demà. És clar. Esperem el premi de consolació i això no es poca cosa.
Jo deixo el bloc per alguns mesos. El poema anterior ja ho anunaciava de forma irònica. Me'n vaig... però tornaré. El procés de donar a llum un nou llibre és complicat i em demana centrar-me en això, com a minim, fins a final de curs.
La revolta hipotètica d'unes escoles hipotètiques.
Perquè com diu Xavier Rubert de Ventós en referència al diari Ara, és una difícil aventura, però sense aventures com aquesta, la història no avançaria. Sense escoles que fessin aquest salt endavant, es plantegessin allò que és tant difícil i quasi impossible, ni l'escola, ni l'educació, ni la societat avançarien.
Tinc la convicció que el sistema educatiu avança perquè des de les escoles ens ho hem plantejat. No perquè ningú ens ho digui, ni des de l'Administració, ni des de la Universitat. Creiem en la força de l'escola, de l'educació emancipadora i ben plantejada, del treball en equip, de la participació i la democràcia... Del saber, del gust pel saber -la filosofia-, del plaer de l'aprenentatge. I sabem que els mestres podem fer-ho. Hi confiem plenament.
Ja ho llegireu.
Ara, us deixo, però estaré a prop.
Han estat uns mesos intensos. Potser no he propiciat molt diàleg, però he anat veient el ressó que tenia el blog. Algú ha escoltat. Potser ha estat curiositat. Potser acord. Potser desacord.
A tots els que m'heu llegit, gràcies. Als que heu fet comentaris encara més. Als que heu llegit i us he fet pensar en alguna cosa, perfecte.
Ens veiem per Sant Joan.
Hem estrenat un diari, Ara, ens hi hem subscrit i els hi hem donat quaranta dies de prova. Tornar la il.lusió és molt important. I ens ha agradat l'editorial de Carles Capdevila, amb tot això de la comunicació. Em recorda el model d'aula que estem intentant construir: un espai de comunicació i aprenentatge. Una societat que té tota la informació que vol i que no es comunica. Una societat que pot comunicar-se amb els mitjans més avançats, amb la tecnologia més sofisticada i que no té clar perquè ho ha de fer. Ncessita un diari que es plantegi que les coses es poden fer d'una altra manera.
He votat. El vot útil. El vot menys dolent. El vot resignat. El vot democratic... Amb la convicció de que costarà que hi trobi un sentit al vot. Però, al final, ho he fet.
Sabem que la crisi no se l'emportarà cap govern de la Generalitat. Aquesta és la nostra resignació. Sabem que, el més probable, és que el govern de Convergència amb el suport de qui sigui, tindrà conseqüències dolentes per l'escola pública. Hi arribaran encara menys recursos i ja no estarem a temps, ni hi haurà cap oportunitat d'equilibrar la matrícula a la xarxa d'escoles públiques i concertades. Les dificultats les haurem d'assumir l'escola púbica i, segurament, sense els mitjans que necessitaríem. Tota la resta que passi, seran cortines de fum per tornar al camí de la selecció, l'excel.lència, la promoció dels "millors", la desigualtat, etc.
L'escola no sabem com quedarà. Haurem de seguir resistint. Hi estem acostumats i no ens ve de nou.
Avui, a més, el país està en tensió... pel Barça / Madrid de demà. És clar. Esperem el premi de consolació i això no es poca cosa.
Jo deixo el bloc per alguns mesos. El poema anterior ja ho anunaciava de forma irònica. Me'n vaig... però tornaré. El procés de donar a llum un nou llibre és complicat i em demana centrar-me en això, com a minim, fins a final de curs.
La revolta hipotètica d'unes escoles hipotètiques.
Perquè com diu Xavier Rubert de Ventós en referència al diari Ara, és una difícil aventura, però sense aventures com aquesta, la història no avançaria. Sense escoles que fessin aquest salt endavant, es plantegessin allò que és tant difícil i quasi impossible, ni l'escola, ni l'educació, ni la societat avançarien.
Tinc la convicció que el sistema educatiu avança perquè des de les escoles ens ho hem plantejat. No perquè ningú ens ho digui, ni des de l'Administració, ni des de la Universitat. Creiem en la força de l'escola, de l'educació emancipadora i ben plantejada, del treball en equip, de la participació i la democràcia... Del saber, del gust pel saber -la filosofia-, del plaer de l'aprenentatge. I sabem que els mestres podem fer-ho. Hi confiem plenament.
Ja ho llegireu.
Ara, us deixo, però estaré a prop.
Han estat uns mesos intensos. Potser no he propiciat molt diàleg, però he anat veient el ressó que tenia el blog. Algú ha escoltat. Potser ha estat curiositat. Potser acord. Potser desacord.
A tots els que m'heu llegit, gràcies. Als que heu fet comentaris encara més. Als que heu llegit i us he fet pensar en alguna cosa, perfecte.
Ens veiem per Sant Joan.
dissabte, 27 de novembre del 2010
Vacances pagades
He decidit d'anar-me'n per sempre.
Amén.
L'endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.
Però me'n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.
L'endemà passat l'altre tornaré,
colom de raça missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.
Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseït fins del meu somni,
Job d'escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjança.
Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d'amor dissolts en la vergonya.
Oh terra sense cel!
Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.
Demà me'n vaig
-no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.
Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.
Pere Quart Del llibre Vacances pagades, 1960
divendres, 26 de novembre del 2010
Hem vist el Xavi ! (Mi abuela tiene un pollo, 2)
Avui, amb els nens i nenes de 3r, hem pujat a la Mola.
Ens hem preparat tota la setmana. Sabíem que era una excursió difícil per uns quants nens i nenes. Uns perquè potser no tenien tot l'equipament necessari, d'altres perquè, urbanites com els seus pares i mares, no estan gaire acostumats a caminar... Ens hem preparat físicament (el Xavi els hi ha parlat de resistència, d'estiraments...) i mentalment: és una fita a aconseguir, ens hem d'ajudar, hem d'aconseguir pujar-hi tots... fins i tot la Marga!
El resultat fantàstic en un dia formidable.
Tothom ha caminat, ningú ha protestat encara que al final alguna cara de cansament es veia. Ens hems esforçat i, a poc a poc, que és com es fan les coses importants, hem caminat els tres quilòmetres del camí dels monjos per arribar a la Mola.
Val la pena valorar l'esforç, el fer una excursió on tot tingui sentit, i aprofitar per gaudir de la natura en estat pur, de l'aire, del sol... i de l'escalfor dels amics i companys amb els que comparteixes una fita.
Si els hi pregunteu com s'ho han passat, molts us diran, que molt bé, perquè han pogut fer.se una fotografia amb el Xavi, el Busquets i el Milito del Barça. Aquesta ha estat la gesta. El més important. Ni fred, ni paisatges, ni natura... Ara, em direu amb raó que exagero. I la veritat és que, encara que no fóssim del Barça, seríem capaços de valorar l'emoció en els ulls de tots i totes en el moment de fer-se la foto.
Per tant! Avui hem pujat a la Mola, si senyor! Però ens hem fet una foto amb en Xavi, no podia acabar millor l'excursió.
Ens hem preparat tota la setmana. Sabíem que era una excursió difícil per uns quants nens i nenes. Uns perquè potser no tenien tot l'equipament necessari, d'altres perquè, urbanites com els seus pares i mares, no estan gaire acostumats a caminar... Ens hem preparat físicament (el Xavi els hi ha parlat de resistència, d'estiraments...) i mentalment: és una fita a aconseguir, ens hem d'ajudar, hem d'aconseguir pujar-hi tots... fins i tot la Marga!
El resultat fantàstic en un dia formidable.
Tothom ha caminat, ningú ha protestat encara que al final alguna cara de cansament es veia. Ens hems esforçat i, a poc a poc, que és com es fan les coses importants, hem caminat els tres quilòmetres del camí dels monjos per arribar a la Mola.
Val la pena valorar l'esforç, el fer una excursió on tot tingui sentit, i aprofitar per gaudir de la natura en estat pur, de l'aire, del sol... i de l'escalfor dels amics i companys amb els que comparteixes una fita.
Si els hi pregunteu com s'ho han passat, molts us diran, que molt bé, perquè han pogut fer.se una fotografia amb el Xavi, el Busquets i el Milito del Barça. Aquesta ha estat la gesta. El més important. Ni fred, ni paisatges, ni natura... Ara, em direu amb raó que exagero. I la veritat és que, encara que no fóssim del Barça, seríem capaços de valorar l'emoció en els ulls de tots i totes en el moment de fer-se la foto.
Per tant! Avui hem pujat a la Mola, si senyor! Però ens hem fet una foto amb en Xavi, no podia acabar millor l'excursió.
dimecres, 24 de novembre del 2010
Mi abuela tiene un pollo
Bé, no us espanteu, no us heu equivocat de pàgina. Aquesta frase és d'un nen en una conversa a una aula de primer que no tractava de les aus de granja... com us podeu imaginar.
La conversa, dels mestres, s'havia iniciat amb una altra anècdota. En una aula de tercer, en un debat sobre les idees importants que havíem après després d'una visita al Museu Picasso, una nena em va dir que allò que li havia agradat més era el tamany dels ascensors...
En els dos casos, el pollo i l'ascensor, als mestres ens costa gestionar aquestes aportacions i el "ara això no toca" és la resposta natural i immediata.
En un altre moment parlem d'escoltar als nens i nenes a l'aula, les seves inquietuds, les seves preguntes, el que els hi preocupa... Parlem de la necessitat d'implicar-los, de que trobin sentit al que estan fent... però la meva resposta és "això no toca" si, a més, els qui acostumen a fer aquestes aportacions fora de context, són aquells als que els hi costa més participar en els debats, aportar idees interessants, trobar sentit i implicar-se en les feines que fem...
Què és l'escolta a l'aula? Quin significat té escoltar als infants? Està clar que cal crear una dinàmica perquè tots o la majoria entenguin que el que estem debatent són les idees importants sobre el pintor, sobre les seves aportacions, la seva manera de pintar, el perquè de les seves tècniques... Però, una cosa és el que estem ensenyant i l'altra allò que estan aprenent. Una cosa és què volem que facin i una altra de diferent és per on circula el seu pensament -que per aquest desajust, no deixa de ser reflexiu.
Escoltar significa encabir l'ascensor en una conversa sobre Picasso, o valorar la intervenció sobre el Pollo de la abuela, potser, apuntant-la i guardar-la per parlar-ne en un altre moment -com deia una mestra avui a l'escola.
Escoltar significa valorar i situar en el context les paraules dels infants a l'aula. Comunicar no vol dir només trasmetre en una sola direcció. I donar valor -el just, que de vegades és difícil- a les seves paraules, la millor manera de que sentin que el treball a l'aula també els hi interessa i els hi pertany.
La conversa, dels mestres, s'havia iniciat amb una altra anècdota. En una aula de tercer, en un debat sobre les idees importants que havíem après després d'una visita al Museu Picasso, una nena em va dir que allò que li havia agradat més era el tamany dels ascensors...
En els dos casos, el pollo i l'ascensor, als mestres ens costa gestionar aquestes aportacions i el "ara això no toca" és la resposta natural i immediata.
En un altre moment parlem d'escoltar als nens i nenes a l'aula, les seves inquietuds, les seves preguntes, el que els hi preocupa... Parlem de la necessitat d'implicar-los, de que trobin sentit al que estan fent... però la meva resposta és "això no toca" si, a més, els qui acostumen a fer aquestes aportacions fora de context, són aquells als que els hi costa més participar en els debats, aportar idees interessants, trobar sentit i implicar-se en les feines que fem...
Què és l'escolta a l'aula? Quin significat té escoltar als infants? Està clar que cal crear una dinàmica perquè tots o la majoria entenguin que el que estem debatent són les idees importants sobre el pintor, sobre les seves aportacions, la seva manera de pintar, el perquè de les seves tècniques... Però, una cosa és el que estem ensenyant i l'altra allò que estan aprenent. Una cosa és què volem que facin i una altra de diferent és per on circula el seu pensament -que per aquest desajust, no deixa de ser reflexiu.
Escoltar significa encabir l'ascensor en una conversa sobre Picasso, o valorar la intervenció sobre el Pollo de la abuela, potser, apuntant-la i guardar-la per parlar-ne en un altre moment -com deia una mestra avui a l'escola.
Escoltar significa valorar i situar en el context les paraules dels infants a l'aula. Comunicar no vol dir només trasmetre en una sola direcció. I donar valor -el just, que de vegades és difícil- a les seves paraules, la millor manera de que sentin que el treball a l'aula també els hi interessa i els hi pertany.
dimarts, 23 de novembre del 2010
El Valor de la participació
Quin valor té la participació a l’escola? Ni més ni menys que el valor que nosaltres li sapiguem donar.
I valorar una cosa com aquesta significa saber fins a quin punt podem o no prescindir-ne. Valorar significa avaluar la importància que té per a nosaltres. Donar valor és donar temps i espai per a que pugui realitzar-se, temps del nostre, del de cadascú.
Al Consell Escolar de vegades s’hi va perquè no hi ha més remei. D’altres s’hi va convençut/da de que és important la feina que s’hi fa. Clar, sinó la valorem...!d’important res de res.
Avui les mares que s’acomiadaven del Consell Escolar ens han donat una lliçó de com valorar la seva participació: ho han fet com a mares, com a ciutadanes i a nivell personal. Ens deien que, en aquests 4 anys, han après moltes coses en aquests tres àmbits i que el temps invertit ha estat un temps guanyat.
Quan les reunions es fan feixugues, els temes complicats i difícils, potser no valorem prou aquest procés d’aprenentatge que és tant important. Quan hi ha un clima ric d’intervencions, tant és qui planteja una qüestió; a tots se’ns desperta el sentit comú i busquem arguments per traslladar a la resta de famílies i mestres, el que aquí debatem.
En el nostre Consell hi ha dos coses que funcionen molt bé. La primera és que hi ha una persona encarregada de fer el seguiment dels acords –avui deien que era la “mosca cojonera”. És un mecanisme que ens fa ser més rigorosos i eficaços a la vegada. La segona és l’obertura a que persones de les comissions puguin venir amb veu i sense vot per tal d’exposar la seva feina. Així, les comissions tenen la seva autonomia però se senten aixoplugades i acompanyades per tota l’escola i pel Consell Escolar.
Participar no s’aconsegueix tampoc sense esforç. Però ho portem molt bé, us ho asseguro. I més quan algú apareix amb un pastís de xocolata i una copa de cava per celebrar la constitució del Nou Consell.
Salut i bona feina!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)