dilluns, 15 d’octubre del 2012

Reunions d’inici de curs


A l’escola, les reunions d’inici de curs, són una oportunitat per reflexionar i debatre aspectes pedagògics del projecte educatiu de l’escola. Tinc l’oportunitat d’anar a totes les reunions (9 aquest any) i veure com tots els mestres intenten donar el millor de la seva professionalitat i del seu saber, per comunicar a les famílies algun aspecte que fa referència al projecte de l’escola.

És una oportunitat de formació dels mestres i també de les famílies. Suposa un esforç de síntesi, de comunicació, pedagògic... Potser en la mateixa línia comunicativa que demanem als alumnes quan volem treballar amb ells aquesta competència.

Als mestres ens costa molt explicar el què fem i no ens costa gens fer. Ho sé per experiència de molts anys d’escola. Però quan, després d’una reunió les felicitacions són àmplies, o l’entesa amb les famílies surt reforçada, la satisfacció de les persones que l’han preparat és molt gran. I l’esforç comunicatiu ha valgut la pena.

Sé que hi ha esforç en aquestes reunions. Però no és la mateixa classe d’esforç que demanem als alumnes quan pretenem que aprenguin tantes coses contingudes al currículum?  Ens creiem, de veritat, que l’escola és una institució en la qual venim a aprendre?

Penso que és un gran avenç cap a la nostra professionalitat si som capaços del per què de tantes competències recollides en el currículum com l’aprendre a aprendre, l’autonomia i iniciativa personal o el coneixement del món físic, social i cultural.

Quan parlem de construir una escola molt més propera a les necessitats dels nostres infants també hem de tenir en compte que tots ens hem de formar per poder-ho aconseguir de forma plena.

A la nostra escola, aquestes reunions contenen una part important d’aquesta formació.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Escriure



La renovació pedagògica ha produït al nostre país, notables propostes teòriques referents a l’aprenentatge de la llengua i, específicament, a l’escriptura. Persones com Montserrat Fons, Isabel Solé o Àngels Ollé,  per citar-ne tres de molt properes  ens segueixen aportant reflexions molt enriquidores per entendre i poder desenvolupar aquest procés amb més rigor i professionalitat. Al seu costat, a les aules de moltes escoles, molts  mestres posen en pràctica molts dels seus plantejaments per millorar aquesta competència tant essencial per a tothom.

En el nostre context em preocupa aquells ensenyants preocupats només (atenció a la paraula anterior) per l’expressió clara de les idees complexes, sovint centrada en l’estudi de la gramàtica, i que deixen de banda altres factors claus alhora d’aconseguir millorar l’expressió escrita i la comunicació, en general.

Tots els que han participat, per exemple, en aquest procés màgic d’aprendre a llegir i escriure saben la importància que té el factor emocional, i com un aprenentatge fet amb temps suficient i respectant els ritmes i l’interès de l’alumne afavoreix aquest assoliment profund d’una de les competències claus per a tothom. Comparteixo el treball a la meva escola amb mestres que constantment treballen amb els seus alumnes, la claredat i la precisió en la seva expressió escrita, al costat d’afavorir l’escriptura de textos significatius per a cadascun d’ells. No hi troben cap contradicció.

Quan volem identificar els problemes, no podem tancar els ulls a una altra realitat massa estesa: hi ha un aprenentatge de la llengua que oblida la creativitat, la funcionalitat, la significativitat, i que es centra exclusivament (només) en l’estudi pormenoritzat i descontextualitzat de la llengua i la seva gramàtica.  És una realitat que provoca desvinculació dels alumnes en els seus aprenentatges.

La renovació pedagògica a casa nostra ha insistit sempre en combinar creativitat, quotidianitat, funcionalitat, estudi de la llengua, expressió natural i expressió clara i estructurada. Per quina raó es volen desvincular aquests aspectes claus en el desenvolupament profund de l’aprenentatge lingüístic?

Per quina raó hi ha persones que menystenen tantes experiències positives que es desenvolupen a les escoles del nostre país?

dijous, 11 d’octubre del 2012

El dret a decidir





El dret a decidir ha esdevingut un concepte que, en les últimes setmanes, apareix com el paradigma de la reivindicació. Eufemisme per no utilitzar la paraula independència ni autodeterminació, és un concepte, si més no, democràtic i clar.

El dret a decidir sobre les coses que ens afecten.

És curiós que molts dels polítics que reivindiquen aquest dret, no l’han aplicat quan han tingut responsabilitats polítiques en l’àmbit que podien exercir-lo i desenvolupar-lo.

El dret a decidir, en una societat organitzada no deixa de ser un aspecte més del repartiment de poder. I, per exemple, a nivell educatiu el dret a decidir té una relació directa amb el desenvolupament de l’autonomia dels centres educatius i en la descentralització –no administrativa, sinó real- de l’administració educativa.

Res d’això, ni mínimament, ni de forma general s’ha realitzat. Pot ser aquest un dels indicadors claus per tal de donar suport a una política concreta. El dret a decidir s’ha de desenvolupar a l’ensenyament i ha de permetre crear un marc diferent que faci possible començar a a solucionar alguns dels problemes que tenim en l’actualitat.  

El dret a decidir ha d’arribar a aspectes com la selecció de personal, l’aprovació de projectes, la concreció del currículum, la decisió sobre aspectes organitzatius, els organismes de direcció del centre, les modalitats de formació, les formes d’avaluació... L’homogeneitat que tant critiquem quan l’exerceix el govern central, tampoc és gaire positiva quan s’exerceix des de la plaça Sant Jaume, segurament per les mateixes raons o semblants que utilitzem per oposar-nos a les mesures del ministre.

divendres, 5 d’octubre del 2012

La educación prohibida

Aquesta setmana he vist el documental "la educación prohibida". És una pel.lícula que no us podeu perdre. No deixa indiferent i planteja molts dilemes i reptes actuals. La podeu baixar lliurement de l'adreça de la seva pàgina web.


dijous, 27 de setembre del 2012

Burocràcia, educació i eleccions




La burocràcia no és culpa dels buròcrates. És la conseqüència d’una visió tècnica de l’educació que resol el seu funcionament a un esquema esquemàtic, estereotipat, conductista en el qual una determinada acció dissenyada des d’un despatx –o des d’una reunió de mestres- produeix de forma automàtica uns resultats concrets. Una visió tècnica que amaga una ideologia profundament conservadora –que no dubta en posar en qüestió constructivisme, comprensivitat, igualtat d’oportunitats, servei públic... Aquesta visió tècnica necessita de la burocràcia per salvaguardar els valors que vol transmetre. És una burocràcia que ofega les idees, els debats, ocupa el temps i impedeix que s’utilitzi amb eficàcia i qualitat.

És igual el lloc des d’on es realitza aquest disseny tècnic. Sempre està allunyat de la realitat concreta del dia a dia i de l’escola, i pot concretar-se en múltiples accions: en forma de currículum a aplicar, formació a impartir, model organitzatiu a posar en marxa... el resultat sempre sovint va en la mateixa direcció: centres educatius febles, depenets, desprofessionalització....

Tinc la impressió de que l’escola està envoltada d’un mur que no ens deixa veure més enllà d’aquests requeriments tècnics i burocràtics. Un mur ple de silenci, que no ens deixa saber qui són realment els responsables que ens han dut a aquesta situació. És la Conselleria responsable?  el govern en ple?  els bancs i el sistema productiu..? La difuminació dels culpables de posar  en qüestió el futur de l’educació i del país  només fa que afegir altura a un mur que sembla inexpugnable.

I la burocràcia apareix per desviar el problema. És la pantalla que amaga la ideologia conservadora present en les polítiques actuals. Queixem-nos de la burocràcia... diuen alguns, mentre el corró ideològic segueix aplanant els intents de millorar la qualitat.

Contra aquest mur només la nostra veu i la nostra acció és eficaç. Com la que representava aquell disc tan antic de  Pink Floid. Fer realitat les realitats possibles, encara que semblin impossibles. I no defugir la nostra responsabilitat com a ciutadans i com a mestres.

Fer-ho ara (o ahir o el curs passat)  i no esperar el 23 de novembre quan la il·lusió pot estar de nou situada en un atzucac. I seguir-ho fent, sigui quin sigui el resultat d’aquell dia. Només així tenim la garantia que podem construir una realitat, una escola i un país millor.

diumenge, 23 de setembre del 2012

Independència / Educació




Com si ho haguéssim fet a propòsit, el Consell de Ministres aprova una reforma dels ensenyaments obligatoris que, entre d'altres mesures, proposa el disseny d'unes proves avaluatives estatals, úniques i iguals per a tots els alumnes. Això comporta també uniformitzar més el currículum seguint els dictats del govern del PP i uniformar també els mecanismes i els models avaluatius.

En ple debat independentista, federalista, unionista, autonòmic... la proposta és caldo de cultiu per a totes les posicions. I des de Catalunya sembla que el clam és bastant unitari amb els termes que es refereixen a la invasió de competències. Però més enlla d'aquesta invasió, em permeto apuntar alguna altra qüestió.

En primer lloc que en el mateix paquet de mesures hi ha la porta oberta per seguir subvencionant amb fons públics aquelles escoles que segreguen l'alumnat per gènere i que, són un fidel reflexe de les escoles privades que el que fan és exercir el dret a escollir els seus alumnes: siguin noies o nois, siguin catòlics o siguin fills de famílies amb alt poder adquisitiu. Segreguen i punt. I continuem pagant aquestes escoles amb diners de tots, també meus. Indignant. No he sentit cap declaració de la Consellera criticant aquesta mesura que suposo també invaeix competències de Catalunya o d'Astúries...

En segon lloc m'indigna també la frivolitat amb la qual es relaciona centralitzar currículum amb millora dels resultats o, des de l'altra banda, autonomia i millora dels resultats i descentralització. Tanta relacion tenen els aprenentatges que fan l'alumnat amb el grau d'autonomia de les administracions? És només una millora en relació a la possibilitat o no d'adaptar una política educativa reaccionària a la realitat concreta del nostre país? Però, a la vegada, seguir fent polítiques educatives que no milloren la qualitat, consoliden el fracàs escolar, les retallades de recursos a l'escola pública i no proposen cap proposta engrescadora que suposi una alenada d'aire nou i engrescador a les propostes o processos d'innovació.

Sóc dels que defensem la idea de com més a prop estigui l'administració dels ciutadans, molt millor, ja que tindrem més a ma els recursos i les possiblitats que ens faran possible donar resposta a les demandes i els reptes que el nostresistema educatiu ens planteja. Però, deixeu-me demanar, alavegada, polítiques educatives diferents.

La discusió sobre els continguts del currículum i qui els dicta, és un discurs amb un component d'ineficàcia molt gran. És seguir pensant que definint des d'un despatx el què l'alumnat ha d'aprendre, aquest ho aprèn de forma directa. És oblidar com aprenen els infants, per què, de quina manera, on, quan... Si volem realment lluitar contra el fracàs de l'escola hem de començar a treballar en el model de disseny i de gestió del currículum. Acceptant que el model actual, en general és d'una gran ineficàcia... el dissenyin els burocrates del PP des de Madrid, o els polítics i tècnics instal.lats a Via Augusta o a la Plaça Sant Jaume.

Necessitem una revolta (donar a la volta) a la mateixa concepció del currículum, definint un nou model de gestió d'aquest, professional i institucional, pensat i aplicat des de la base i que a millorar i potencii les pràctiques de qualitat presents a l'escola. Pràctiques que sovint estan molt allunyades dels dictàmens oficials, de la Generalitat o del MEC.

Fa uns dies el diari Ara plantejava la necessitat que en un nou marc d'independència la prioritat de l'educació seria un aspecte central. Però, per que no ho és ara, ja? Què ens ho impedeix? Com volem tenir credibilitat amb les propostes de màxima autonomia, si ara s'estan aplicant polítiques -en la mesura que poden- que no surten del marc més conservador?. Si volem crear estructures per un futur estat, perquè no començar a canviar polítiques actuals en la millor direcció possible? Aquestes polítiques només depenen dels recursos? No és la consellera la que ens repeteix constantment que la qualitat no depèn directament dels recursos? Doncs, perquè no ho apliquen començant a desenvolupar polítiques en aquells terrenys en elque encara hi ha marge de maniobra. O ja ens està bé aquest marc, conservador i i l'únic que volem fer és tenir menys interferències externes alhora d'aplicar-lo?

En una reunió recent amb la Consellera per parlar de l'inici de curs, la formació del professorat -que com tothom sap és un aspecte clau de la millora de la qualitat del sistema- no va ser ni mencionada. Dies abans, ens arribava una carta de la Directora General en que ens convidava a fer formació, sense recursos, autònomament, des de cada centre, perquè havien descobert que era la fórmula màgica per millorar l'ensenyament. Una fórmula com apuntaven fa poc en Jaume Cela i en Juli Palou, de pa sucat amb oli.

Ja en tenim prou de tanta paraula i proposta buida. Que ens deixin treballar. Què realment trobem l'administració al nostre costat. Que ens deixin aplicar als centres educatius la mateixa autonomia amb recursos, que reclamen del govern de l'estat.

Independència sí, però amb altres polítics que apliquin altres polítiques. I si els actuals, del partit que sigui, volen ser els protagonistes, ho han de començar a ser ara, en les pitjors condicions possibles. Sinó haurem cremat un gran foc d'artificis i estarem al mateix lloc de sempre.  

divendres, 21 de setembre del 2012

Entreista a Vilaweb

Anoto el link de l'entrevista a Vilaweb. 90 minuts de conversa condensades.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4041234/20120919/sistema-educatiu-moltes-febleses.html

Les converses disteses poden tenir el problema de la falta de precisió. Però tenen el valor de l'espontaneïtat.

Moltes de les afirmacions necessitarien una mtisació, però ja les anirem fent.


dijous, 23 d’agost del 2012

L'11 de setembre


Ja sabem que pràcticament s’ha dit tot. De manera que, diguem el que diguem, ja semblarà un tòpic. Malgrat això el dia 11 no pot passar desapercebut. Constatació clara: molta gent anirà a manifestar-se i per raons molt diverses. Queda per teoritzar què és exactament el que ens uneix. L’esperança que sigui quina sigui l’alternativa, qualsevol d’elles – la independència, el federalisme, l’aprofundiment en l’autonomia, més cotes d’autogovern... – ens portarà més benestar? És clar que ni això ens iguala, ja que de benestars n’hi ha també de moltes classes i mides. El benestar també pot ser el negoci particular, o la possibilitat de tenir els recursos per poder subsistir mínimament.

Dit això penso també que, malgrat desitjar un canvi polític en  les relacions entre Espanya i Catalunya, que aprofundeixi sobretot en l’autogovern –és a dir en la capacitat de fer polítiques més properes a la gent-, el dubte fonamental és: en el nou marc, ¿tindrem el mateix tipus d’administració? ¿la mateixa classe política? ¿el mateix repartiment de poder? ¿les mateixes  polítiques socials, educatives i culturals?

Estic d’acord en provar el canvi. En aprofundir fins on es pugui en aquest camí de l’autogovern, però sense oblidar que el que ens importa són les persones i que,  molts dels que ens empenyen avui a reivindicar fites polítiques concretes com alternativa a la crisi econòmica que tenim i a les retallades que se’n deriven, són els que governaven en temps de vaques grasses i no van ser capaços de generar altres maneres de distribució del poder i de la democràcia, altres polítiques educatives, socials i culturals.És més, són una part dels responsables que hàgim arribat a la situació actual. 

Pacte fiscal? Pacte social? On situem el debat en aquests moments?