dimecres, 2 d’abril del 2008

Com actuem a partir d'ara?

Si, en aquest context, les propostes de millora esbossades a les Bases de la Llei, són interpretades pel professorat com unes amenaces, cal una actuació decidida per tal d’aconseguir redreçar una situació que no afavoreix precisament la premissa que assenyalàvem al principi: que el professorat pugui assumir un paper clau en el desenvolupament de les propostes de canvi.

M’atreveixo a afirmar que hi ha una urgència per tal que l’administració i els col·lectius que agrupen i representen a tots els sectors del professorat es comprometin a impulsar unes accions decidides que ajudin a recuperar la confiança mútua que s’ha perdut. La base d’aquest consens ha de construir-se a partir d’una gran generositat per part de tots els sectors implicats.

Les mesures que s’acordessin caldria començar-les a aplicar de forma immediata, sense esperar l’aprovació de la Llei i haurien de començar a assentar les bases de les millores més importants que cal impulsar.

Aquestes millores tenen un punt central: La voluntat de fer el màxim d’esforç per desenvolupar la professionalitat docent que ens prepari per assolir els reptes i les necessitats actuals de l’educació.

Aquest desenvolupament passa per aspectes com:

a) Una carrera docent que permeti estimular, incentivar i reconèixer les bones pràctiques docents. Les reticències a impulsar aquesta carrera docent han de superar-se. Cal avançar en mesures que facilitin el reconeixement i la promoció horitzontal del professorat. Reconèixer les bones pràctiques suposa valorar-les i a la vegada que es puguin estendre i realitzar a partir d’una millora de les condicions del professorat i/o dels equips que les impulsin. Aquestes millores han de ser econòmiques, de reconeixement, de temps, en forma de recursos, etc.

b) Una formació permanent en la qual el nucli fonamental estigui en la innovació i la millora dels aprenentatges en el centre. Les prioritats de la formació han de centrar-se en nous programes que parteixin de l’autonomia i la gestió realitzada des dels centres, amb flexibilitat de formats per tal que s’adaptin realment a les necessitats de cadascun dels projectes educatius que cal construir i reconstruir.

c) L’impuls de processos d’autoavaluació fonamentats en la reflexió i millora de la pròpia pràctica. També hi ha moltes reticències a implantar sistemes d’avaluació del professorat. La situació privilegiada que el funcionariat té (en un context de precarietat de sous, feines i inestabilitat en el treball) no justifica en cap mesura la negativa a aplicar processos d’avaluació de la pròpia feina. El professorat hauria de ser el primer interessat en que se l’avaluï. Aquests processos no han de centrar-se en la “productivitat” sinó en la millora de les situacions d’ensenyament i aprenentatge dels centres educatius.

La millora de l’escola i de l’educació en general passa per un canvi cultural. Si entre el professorat podem observar que conviuen cultures diferents (comprensives i selectives, sancionadores i promocionadores, individualistes i cooperatives, etc. ) com en qualsevol sector de la societat, hem de pensar que les mesures que es prenguin han de tenir en compte aquesta dimensió cultural i la possibilitat de potenciar aquells aspectes de funcionament, clima i relació que donen resposta a les necessitats educatives i de construcció d’una societat més justa i solidària.

Finalment, voldríem insistir en el fet que tots aquests canvis han d’impulsar-se tenint en compte el component emocional que pot ajudar a consolidar un tipus o altre de proposta de millora. Les Lleis i les mesures administratives s’instal·len majoritàriament en el terreny de la racionalitat i, després, el processos i les bones intencions administratives es perden perquè no sabem gestionar bé les relacions entre persones, equips i administracions. El to i el tacte a l’ensenyament són claus per aconseguir el seu desenvolupament. En les propostes legislatives també cal aplicar aquests conceptes que va desenvolupar amb tanta precisió Van Manen.