dimarts, 1 d’abril de 2008

Quin paper li toca jugar al professorat en la millora de l'educació?

En els plantejaments que han acompanyat totes les reformes educatives dels darrers anys, s’ha assenyalat insistentment en el paper clau del professorat. Cap administració ha gosat plantejar cap canvi sense aquesta premissa, tot i que les concrecions han estat diferents segons cadascun dels governs que les han proposat.

Malgrat les declaracions i les diferents propostes la nostra percepció és que el professorat no manifesta un entusiasme generalitzat per desenvolupar els diferents canvis proposats. És més: la desconfiança respecte a l’administració segueix sent uns dels handicaps per aconseguir la seva implicació.

Val a dir que la desconfiança és mútua. És a dir que l’administració tampoc confia gaire en la disponibilitat i capacitat del professorat i dels centres educatius per tal d’assumir i impulsar des de la seva autonomia millores i innovacions. Les reformes educatives no deixen de ser propostes de les administracions per tal de millorar el sistema educatiu des de fora i des de dalt. La qual cosa fa que tinguin una gran fragilitat.

La proposta d’una Llei d’Educació de Catalunya és també una reforma que té com a finalitat impulsar aquest canvi i millora en el sistema educatiu. I, en aquest sentit, suposa una nova proposta de regles de joc, amb propostes que, depenent de com es desenvolupin, poden suposar millores a mig termini.

Però, quin paper hi pot jugar el professorat en aquesta nova reforma que se’ns proposa? És evident que, sense la implicació del professorat, la majoria de propostes que se’ns plantegen no es podran dur a terme. I més amb la situació de rebuig que d’entrada han suposat la proposta de Bases. El conflicte provocat, amb el seu punt àlgid de la vaga del dia 14 de febrer, no suposa un bon punt de partida per aconseguir aquesta implicació.

A la situació actual hi ha contribuït un conjunt d’aspectes diversos. En primer lloc la poca claredat en el procés de debat per part de l’administració, amb una previsió equivocada de les conseqüències que podien tenir els canvis i una manca de prospectiva i de consciència de la necessitat d’un consens previ amb el professorat. En segon lloc la radicalitat sense gaires fonaments d’algunes forces sindicals que ha donat arguments als que s’oposen a qualsevol canvi. I, per acabar, una situació de malestar generalitzat en sectors del professorat.