dissabte, 19 d’abril de 2008

Jaume Cela, creu de Sant Jordi

Al meu amic Jaume Cela, li han concedit la creu de Sant Jordi. Estic molt content. Jo, que normalment, no m’agraden les creus i els premis –ell sap que encapçalo la candidatura en contra els premis nacionals d’educació- me’n dono compte que ho valoro de manera diferent quan l’atorguen a algú que coneixes i quan valores que el reconeixement és merescut plenament.

Potser aquesta oposició als premis és una mica infantil. No ho sé.

La veritat és que com que he acompanyat a en Jaume durant tots aquests anys, igual que molts altres mestres, com que m’he sentit identificat quan ha parlat, ha fet un article al diari, o ha fet qualsevol declaració, em sento com si ens la donessin a tots plegats.

En Jaume és un mestre que té les idees molt clares i que pensa que, cal avançar a poc a poc, intentant incorporar al màxim de persones en el camí. Què això és més important que avançar sol, sense que la resta el segueixi. Jo potser sóc una mica diferent. Segurament –faula de la llebre i la tortuga- ell arribarà més lluny.

Jo he fet propòsit d’esmenar-me amb tot això de l’educació lenta. Però no sé si sabré aplicar-m’ho a mi mateix.

Mentrestant, felicitats Jaume, des d’aquest bloc pràcticament narcisista que no llegeix ningú i que, per tant, em permet dir el que penso sense por a sortir en els diaris.
Una abraçada virtual.

dijous, 17 d’abril de 2008

Més hores

Contínuament sentim demandes de més hores per algunes “àrees” de l’ensenyament: Més hores de castellà, d’anglès, de filosofia, de llengua i literatura...

Estem preocupats per la nostra llengua, pel nostre país, per la comprensió lectora... i apliquem fórmules que, potser, no acaben de solucionar el problema.

Potser hauríem de suprimir la llengua i les matemàtiques com assignatures, i treballar-les de forma més transversal, per tal que esdevinguin realment instruments de comunicació o d’interpretació del món. Crec que així milloraríem la competència en aquestes àrees. Postman, que era un provocador feia propostes d’aquest tipus: suprimir tal o qual assignatura o que algunes especialitats les impartissin mestres que no les dominessin.

Necessitem ruptures en el sistema, per que tot està massa viciat amb les mateixes propostes i les mateixes mesures que han demostrat la seva ineficàcia.

Ara traurem una hora d’una àrea i la posarem a un altre i tot seguirà igual: el professorat que guanya hores, content, i el que en perd... L’alumnat continuarà estudiant coses que, potser, no tenen gaire sentit...

El temps ens ho limita tot. En comptes que sigui, com en els antics grecs, allò que marca la durada dels esdeveniments, el Kairos, el temps s’ha convertit amb la limitació de les activitats que fem. Per contraposició al Kairos, els grecs varen crear Cronos –el Saturn dels romans- que devorava als seus propis fills.

Al coneixement, em sembla, no li agraden gaire tots aquests límits.

Cal que deixem de discutir per les hores i pels horaris, i cal donar més llibertat a cada escola per tal que defineixi el seu currículum amb més autonomia.

Repensem el temps des de la qualitat no des de la quantitat. Pensem què fem realment i com ho fem, i no solament quan de temps tenim per fer-ho.

diumenge, 13 d’abril de 2008

Toc, toc... què hi ha algú?

Estic convençut que alguna administració, en el futur, començarà a trencar esquemes i a resoldre els problemes d’una manera diferent a com ens tenen acostumades les que conviuen amb nosaltres des de principis dels anys vuitanta. Potser, amb el temps, han aprofundit en aquestes característiques que semblen tant naturals com: establir carrers sense sortida a les propostes dels administrats; continuar practicant el sistema des de dalt es pensen les coses que han d’aplicar els de baix; i, sobretot, el cas que ens ocupa aquí: no respondre als suggeriments, preguntes, queixes, propostes que els que estem al peu del canó puguem fer. No dir ni ase ni bèstia. Ni esteu encertats o no. Ni hem rebut la seva atenta carta...

Aquest curs hem anat escrivint i fent arribar oralment diferents propostes, suggeriments, etc., des d’àmbits diferents: personal, l’escola, la coordinació 0-12.

Ningú ha contestat els nostres escrits. Deuen pensar... qui són els d’aquest claustre tant reivindicatiu? No tenen altra feina que queixar-se i no obeir les magnífiques propostes i instruccions que publiquem en el DOGC? Així va el país i les seves escoles...

Aquest mal costum de no donar resposta a res, és una perversió i no contribueix a dignificar gens l’administració educativa d’aquest país.

dijous, 3 d’abril de 2008

Pasta italiana amb llagostins

Tallar ceba petita i espàrrecs verds i sofregir-ho a foc lent. Afegir-hi tomàquet madur tallat petit i deixar-ho sofregir tot junt. Quan estigui tot cuit afegir-hi llagostins pelats i tallats i coure-ho durant un minut. Posar un raig de conyac i flamejar-ho.

Coure pasta –per exemple, pasta de sèpia i d’espinacs-, escorre-la i afegir-hi la salsa.

La pasta venia de l’Alguer i els llagostins de Sant Carles. Sempre és bo per un sopar revisar el rebost de casa.

dimecres, 2 d’abril de 2008

Com actuem a partir d'ara?

Si, en aquest context, les propostes de millora esbossades a les Bases de la Llei, són interpretades pel professorat com unes amenaces, cal una actuació decidida per tal d’aconseguir redreçar una situació que no afavoreix precisament la premissa que assenyalàvem al principi: que el professorat pugui assumir un paper clau en el desenvolupament de les propostes de canvi.

M’atreveixo a afirmar que hi ha una urgència per tal que l’administració i els col·lectius que agrupen i representen a tots els sectors del professorat es comprometin a impulsar unes accions decidides que ajudin a recuperar la confiança mútua que s’ha perdut. La base d’aquest consens ha de construir-se a partir d’una gran generositat per part de tots els sectors implicats.

Les mesures que s’acordessin caldria començar-les a aplicar de forma immediata, sense esperar l’aprovació de la Llei i haurien de començar a assentar les bases de les millores més importants que cal impulsar.

Aquestes millores tenen un punt central: La voluntat de fer el màxim d’esforç per desenvolupar la professionalitat docent que ens prepari per assolir els reptes i les necessitats actuals de l’educació.

Aquest desenvolupament passa per aspectes com:

a) Una carrera docent que permeti estimular, incentivar i reconèixer les bones pràctiques docents. Les reticències a impulsar aquesta carrera docent han de superar-se. Cal avançar en mesures que facilitin el reconeixement i la promoció horitzontal del professorat. Reconèixer les bones pràctiques suposa valorar-les i a la vegada que es puguin estendre i realitzar a partir d’una millora de les condicions del professorat i/o dels equips que les impulsin. Aquestes millores han de ser econòmiques, de reconeixement, de temps, en forma de recursos, etc.

b) Una formació permanent en la qual el nucli fonamental estigui en la innovació i la millora dels aprenentatges en el centre. Les prioritats de la formació han de centrar-se en nous programes que parteixin de l’autonomia i la gestió realitzada des dels centres, amb flexibilitat de formats per tal que s’adaptin realment a les necessitats de cadascun dels projectes educatius que cal construir i reconstruir.

c) L’impuls de processos d’autoavaluació fonamentats en la reflexió i millora de la pròpia pràctica. També hi ha moltes reticències a implantar sistemes d’avaluació del professorat. La situació privilegiada que el funcionariat té (en un context de precarietat de sous, feines i inestabilitat en el treball) no justifica en cap mesura la negativa a aplicar processos d’avaluació de la pròpia feina. El professorat hauria de ser el primer interessat en que se l’avaluï. Aquests processos no han de centrar-se en la “productivitat” sinó en la millora de les situacions d’ensenyament i aprenentatge dels centres educatius.

La millora de l’escola i de l’educació en general passa per un canvi cultural. Si entre el professorat podem observar que conviuen cultures diferents (comprensives i selectives, sancionadores i promocionadores, individualistes i cooperatives, etc. ) com en qualsevol sector de la societat, hem de pensar que les mesures que es prenguin han de tenir en compte aquesta dimensió cultural i la possibilitat de potenciar aquells aspectes de funcionament, clima i relació que donen resposta a les necessitats educatives i de construcció d’una societat més justa i solidària.

Finalment, voldríem insistir en el fet que tots aquests canvis han d’impulsar-se tenint en compte el component emocional que pot ajudar a consolidar un tipus o altre de proposta de millora. Les Lleis i les mesures administratives s’instal·len majoritàriament en el terreny de la racionalitat i, després, el processos i les bones intencions administratives es perden perquè no sabem gestionar bé les relacions entre persones, equips i administracions. El to i el tacte a l’ensenyament són claus per aconseguir el seu desenvolupament. En les propostes legislatives també cal aplicar aquests conceptes que va desenvolupar amb tanta precisió Van Manen.

dimarts, 1 d’abril de 2008

Quin paper li toca jugar al professorat en la millora de l'educació?

En els plantejaments que han acompanyat totes les reformes educatives dels darrers anys, s’ha assenyalat insistentment en el paper clau del professorat. Cap administració ha gosat plantejar cap canvi sense aquesta premissa, tot i que les concrecions han estat diferents segons cadascun dels governs que les han proposat.

Malgrat les declaracions i les diferents propostes la nostra percepció és que el professorat no manifesta un entusiasme generalitzat per desenvolupar els diferents canvis proposats. És més: la desconfiança respecte a l’administració segueix sent uns dels handicaps per aconseguir la seva implicació.

Val a dir que la desconfiança és mútua. És a dir que l’administració tampoc confia gaire en la disponibilitat i capacitat del professorat i dels centres educatius per tal d’assumir i impulsar des de la seva autonomia millores i innovacions. Les reformes educatives no deixen de ser propostes de les administracions per tal de millorar el sistema educatiu des de fora i des de dalt. La qual cosa fa que tinguin una gran fragilitat.

La proposta d’una Llei d’Educació de Catalunya és també una reforma que té com a finalitat impulsar aquest canvi i millora en el sistema educatiu. I, en aquest sentit, suposa una nova proposta de regles de joc, amb propostes que, depenent de com es desenvolupin, poden suposar millores a mig termini.

Però, quin paper hi pot jugar el professorat en aquesta nova reforma que se’ns proposa? És evident que, sense la implicació del professorat, la majoria de propostes que se’ns plantegen no es podran dur a terme. I més amb la situació de rebuig que d’entrada han suposat la proposta de Bases. El conflicte provocat, amb el seu punt àlgid de la vaga del dia 14 de febrer, no suposa un bon punt de partida per aconseguir aquesta implicació.

A la situació actual hi ha contribuït un conjunt d’aspectes diversos. En primer lloc la poca claredat en el procés de debat per part de l’administració, amb una previsió equivocada de les conseqüències que podien tenir els canvis i una manca de prospectiva i de consciència de la necessitat d’un consens previ amb el professorat. En segon lloc la radicalitat sense gaires fonaments d’algunes forces sindicals que ha donat arguments als que s’oposen a qualsevol canvi. I, per acabar, una situació de malestar generalitzat en sectors del professorat.