Sempre m'ha colpit la mort d'aquelles persones que han estat properes per la impossibilitat que suposa poder tornar a parlar amb elles. Avui ho recordava mentre escoltava en David llegint emocionat unes paraules en el funeral en record de Carlos Gallego. Agur Jaunak, que tocava el xistu.
3 comentaris:
Comparteixo la torbació. Aquests dies penso molt en la mort per raons anàlogues a les teves. Hi ha alguna cosa que falla en la mort, alguna realitat que no quadra del tot.
Salutacions!
La mort sempre ens "trastoca".
Gràcies Joan.
Per a mi, la mort d'en Carlos ha estat una estocada i una lliçó d’humilitat i d'humanitat. Som molt i alhora ben poca cosa. Som finits. I..., prendre consciència d'això ens podria fer més humans, ens permetria recórrer, més sovint, el camí que du a casa del veí perquè no hi creixi l'herba i en perdem el traç.
Segurament tindríem un món millor.
Un petó.
Publica un comentari a l'entrada