dimecres, 31 de juliol de 2013

Dret a escollir i independència

Des de fa un temps les reflexions sobre aquests dos conceptes acaparen els posicionaments de polítics, intel·lectuals, homes i dones de la cultura i del carrer, entre els quals em considero.

No aportaré gaires arguments al marge dels que segurament ja heu sentit. Però em ve de gust posicionar-me i per això he escrit aquesta entrada, en ple mes d’agost, potser per sortir de la pressió que la calor provoca a les nostres vides en aquests dies.

Primer, el dret a decidir. Inqüestionable. Tot demòcrata l’ha d’acceptar, en els termes que sigui, amb les condicions que es vulgui. Però és inqüestionable. Manifestar-se sobre què vols ser, és un dret humà i dels pobles inalienable que cap constitució, govern, administració, partit polític o llei ha de poder impedir.

En segon lloc, el posicionament respecte l’estat. Sóc dels que pensa que, en termes absoluts, la independència no és solució a priori de res. Sóc dels que defensa una canvi de paradigma social per aconseguir una societat molt més equitativa, igualitària i justa. I tothom admetrà que, un govern català no ho garantirà d’entrada: en la lluita pel poderi entre els partits independentistes hi ha qui defensa l’actual model social, desigual, segmentat, i qui proposa models econòmics política i socials diferents. Per tant, amb la independència no tenim garantia de res, i si veiem qui lidera en aquests moments el país i som conscients de les polítiques socials, educatives i culturals que proposa, no podem ser gaire optimistes.

Sóc conscient, a més, que hi ha qui defensa la independència per un interès gens solidari amb la resta de pobles o nacionalitats de l’estat. Poden ser una minoria, però hi ha qui pensa no en la necessitat d’equilibrar les compensacions territorials sinó en suprimir-les absolutament. Pensa que Catalunya pot esdevenir una potència mundial, petita però poderosa, al mateix nivell que ho està exercint Alemanya. Les comparacions que alguns economistes i polítics han fet, van en aquesta línia, encara que, repeteixo, puguin ser una minoria.

Dit això, i tornant al punt de vista de la democràcia i dels drets inalienables dels pobles, crec que, en aquests moments, la independència és la millor solució.

I per raons sobretot democràtiques i d’exercici de la llibertat dels pobles. Les relacions entre Catalunya i Espanya pateixen una greu desigualtat a favor de la segona. No solament això, sinó també –i crec que és el que ens fa més mal- hi ha un profund i creixent menyspreu cap a tot el que arriba d’aquí. La part espanyola no és conscient dels beneficis que aporta la part catalana: econòmics, culturals, lingüístics, socials... I la menysprea constantment. No hi ha cap reconeixement sincer, efectiu i real d’aquesta realitat que representem. Constantment se’ns presenta el nostre país com insolidari, provincià i egoista, quan la realitat ens demostra tot el contrari.

Ens imaginem una parella, que no s’entenguin des de cap punt de vista, i a més sigui ella la que aporti més capital humà a la seva existència, i que ell no li sembli bé el divorci? Ve a ser una cosa semblant. L’expoli és constant i el menyspreu també.

Hi poden haver altres solucions? Potser sí i jo sóc els que defenso una pàtria sense fronteres i un món sense banderes ni exèrcits. Però la realitat actual ens porta a la certesa que necessitem una separació, potser temporal, potser definitiva.

La única cosa que ens podria fer canviar de parer és un canvi en les actituds i els fets de l’altra part. Però per poc que observem el que passa i intentem aprofundir-hi, ja hem vist que la cosa s’enterboleix i empitjora.

Per això, en aquests moments, em declaro pel dret a decidir i favorable a la independència,  amb l’esperança i la seguretat de que aconseguides aquestes fites, el més important encara restarà per fer.