No pretenc ocupar el lloc del filòsof i pedagog. Ni matisar les seves idees que em semblen vigents quasi cent anys després. Només fer unes aportacions que ens serveixin per seguir orientant el treball en el dia a dia, en el context actual.
A nivell personal, la renovació pedagògica sempre l’he vinculada al treball que fem mestres, escoles i comunitats educatives per aconseguir una educació que, aprofundint en la seva finalitat bàsica –fer els millors aprenentatges i estendre’ls a tota la població-, es vinculi a un procés de transformació social. Renovem l’escola per millorar-ne els aprenentatges (continguts educatius) i, a la vegada, pensem com aquesta millora contribueix a una societat més democràtica, més justa i més equitativa.
Això ens porta a treballar en dues dimensions.
La primera consisteix en aprofundir en com podem fer els millors aprenentatges en l’actual context. És a dir, quins aspectes cal renovar o canviar o transformar...
La segona planteja l’anàlisi de la relació de l’educació i les institucions educatives amb la societat: com l’escola pot contribuir a canviar la societat o com i en quines condicions ho hauria o ho podria fer.
Situem les dues dimensions en el context de les promeses que l’escola fa a la societat quan s’universalitza: Accés al coneixement –enfront de la superstició i la ignorància-, justícia i equitat –enfront dels privilegis de les castes i els llinatges- i emancipació –enfront de les cultures de submissió als valors dominants de la societat eurocèntrica: violència, masclisme, desigualtat, segregació, etc.
Cal aconseguir els millors aprenentatges per a tothom i, amb la universalització de la població escolar –tothom va a l’escola no només els escollits-, tots els intents renovadors de finals del XIX i principis del XX, estan emmarcats en la idea de l’escola com a institució transmissora i creadora de coneixement.
Enfront de la reproducció de les idees dominants, els grans pedagogs proclamen que l’accés al coneixement ha de partir del respecte als interessos de desenvolupament de cada infant des de la perspectiva emancipatòria del seu creixement: Ferriere, Montessori, Dewey, Decroly, Claparede... i tots els altres, representen aquestes idees.
Al nostre país, a la primera meitat del segle XX, les escoles d’estiu, la Institución Libre de Enseñanza, les primeres associacions de mestres... plantegen noves pedagogies per abordar noves pràctiques emancipadores: importància de l’expressió i l’art, del coneixement i l’experiència, projectes de treball, impremta escolar, sortides a la natura, horts escolars, colònies, experiències de gestió democràtica... Exemples de propostes potser minoritàries que estaven destinades a ser referents de la transformació que la República volia impulsar. Com exemple paradigmàtic, a Catalunya, una Generalitat que s’empelta de les iniciatives dels mestres i que és capaç d’aprovar la primera reforma educativa general: el Decret del CENU (Consell de la Nova Escola Unificada) i que ho fa a partir de les conclusions de l’Escola d’Estiu de 1937 organitzada pels mestres republicans.
Hi ha una forta vinculació entre la millora de metodologies i pràctiques amb l’acció política, conscients de la necessitat de polítiques que ho facin possible. La República confia en l’escola com a peça clau del canvi social i element que ha de contribuir a desterrar l’obscurantisme en que estava immersa la societat: en definitiva, millorem l’escola, l’educació i els aprenentatges, per aconseguir una societat moderna, més culta i més justa.
Quan a les portes de la democràcia (finals dels 60, principis dels 70) l’escola torna a revifar-se ho fa amb l’interès per recuperar velles iniciatives, enterrades pel franquisme i abordar els canvis i millores que amb l’accés generalitzat a l’escola, la societat reclama. La Llei General d’Educació de Villar Palasí, respon a molts interessos contradictoris. Per exemple, el desenvolupament del capitalisme necessita mà d’obra qualificada. Però paral·lelament la comunitat educativa sap organitzar-se, ho concreta amb les primeres alternatives d’Escola Pública i impulsa la renovació pedagògica. L’escola d’estiu, els moviments de mestres –autoproclamats MRP-, els sindicats que defensen l’escola pública i, sobretot, les iniciatives que es gesten a moltes escoles: el coneixement de l’entorn, la recuperació de la llengua, l’educació cívica, els valors, l’expressió i l’art, el treball experimental, les noves tecnologies, materials alternatius als llibres de text, primers projectes de treball com a centres d’interès globalitzats, iniciatives de gestió democràtica. I escoles en lluita, democràtiques, associacions de pares i mares, comunitats d’aprenentatge... i altres iniciatives que enriqueixen el panorama des de la mort del dictador fins als 90.
Amb el canvi de segle, la consolidació de la societat de la informació i el coneixement canvia les regles de joc. I, tot just quan comença a fer-ho, una crisi econòmica global trasbalsa l’estat del benestar i posa en perill la supervivència del sistema educatiu. Les retallades salvatges es plantegen per tal que el sistema sigui sostenible. La crisi recau, un cop més sobre la població més feble i dóna l’excusa a la dreta i les forces més reaccionàries per plantejar alternatives a tot el sistema educatiu, des de propostes de privatització, fins a propostes de desescolarització institucional. La sostenibilitat del capitalisme ens porta aquestes retallades que afecten al present i al futur de l’escola.
Però els canvis havien subvertit els fonaments de l’escola que veia com es replantejava el paper del coneixement, l’accés a la informació, les necessitats del sistema productiu, juntament amb les relacions culturals i entre les persones. I l’escola dona resposta de nou i fa front a les noves necessitats amb la certesa que els canvis i les retallades constants de recursos, són un còctel explosiu que pot afectar al futur de l’escola.
Sorgeixen de nou des de la base iniciatives que impulsen el canvi i la renovació. Es beu de les fonts de la transició, però amb nous aires i intentant aprofundir encara més en les alternatives pedagògiques. A Catalunya sobretot al voltant d’escoles de nova creació es recuperen finalitats i sorgeixen projectes que replantegen la fragmentació del currículum i el paper del currículum ocult, l’ensenyament reproductiu i sense sentit, el paper de la informació i el coneixement, els materials i els mètodes d’aprenentatge, la concepció del temps i de l’espai, la relació entre el dintre i el fora, o la concepció quantitativa i seleccionadora de l’avaluació. Són de nou experiències disperses i aïllades.
La interculturalitat present i la diversitat com a realitat generalitzada a partir de l’escolarització obligatòria fins els 16, posa sobre la taula, el debat sobre l’equitat i les possibilitats que el sistema educatiu té de neutralitzar, superar o aguditzar la desigualtat social i cultural, cada vegada més gran. Es torna a confiar en l’escola perquè sigui un element d’equitat, emancipador, sobretot per a la població més vulnerable, però no es donen ni els recursos ni el context favorable per a poder-ho fer. La renovació pedagògica es vincula al treball per l’equitat encara que en condicions desfavorables.
Juguen en contra molts elements, dels quals n’assenyalaré quatre. El primer és la penetració i extensió d’un discurs tècnic que elimina la reflexió sobre les finalitats. La millora de l’escola es converteix en un aspecte quantitatiu, individual i tècnic, que es desprèn de l’aplicació de metodologies innovadores, de tecnologies, sense reflexions més enllà d’aquests canvis superficials. Millorem l’escola però no ens plantegem el perquè.
El segon és la desprofessionalització del professorat. La defensa corporativa dels drets individuals, per sobre de les necessitats col.lectives dels projectes es dona la mà amb una concepció tecnocràtica i depenent de la professió. Aspecte estimulat i potenciat per una cultura conservadora de la funció pública concebuda com un corpus adquirit de drets sense deures.
El tercer, el clientelisme i el valor de consum de l’educació com aspectes generalitzats entre sectors de la població que consideren l’educació com un valor de canvi, basat en la llibertat individual i en els privilegis de la separació i la selecció de la població escolar.
I, el quart l’administració que es mou en la prescripció dels currículums, l’acompanyament centralitzat i una autonomia formal dels centres, uns pressupostos escassos i desiguals, un abandó de l’escola pública i una incapacitat de situar l’educació en un horitzó clar de desenvolupament, equitat i emancipació. Desapareix la política educativa i apareixen Lleis i decrets que van apedaçant la realitat sense una orientació clara i transformadora, a mercè de les corrents mundials, amb pinzellades lúcides –en alguns moments- però minoritàries. I, a més, subjecte al vaivé polític i ideològic de les diferents majories i utilitzant l’escola, l’educació i els mestres com a armes contra els adversaris polítics.
És cert que, en aquesta situació, sembla que es parla de l’educació i l’escola més que mai. A Catalunya, si més no, mentre des de molts centres educatius públics s’impulsaven experiències transformadores tolerades per l’administració però sense suports reals, les xarxes d’escoles privades s’organitzen i passen a l’ofensiva: Horitzó 2020 –jesuites-, Sumem –Escola Pia- i altres propostes més puntuals. Paral.lelament, impulsada per la Unesco a Catalunya es proposa un programa de tres anys, Escola Nova XXI, que es planteja com una sotragada al sistema educatiu –públic i privat- amb l’horitzó d’impulsar experiències i polítiques de renovació de l’escola. I també sorgeixen altres experiències que lluiten directament contra la desigualtat i l’exclusió a l’escola Pública com el projecte Magnet.
L’escola pública segueix movent-se a remolc d’aquests grans moviments, molt controvertits per altra banda. Controvèrsies que no fan més que assenyalar la debilitat de l’escola pública per crear xarxes de forma autònoma, agreujada per la desatenció de l’administració. Tot i que es donen alguns elements esperançadors (algunes xarxes territorials, inquietuds en molts centres educatius, canvis i transformacions en centres de secundària, la recent proposta de celebració d’un Congrés d’Educació Pública...) la situació no és per llençar coets.
Després d’aquest panorama –realista i esperançat?- m’atreveixo a desgranar unes quantes propostes per intentar acabar de respondre a la pregunta que m’heu formulat (ja he avançat que la resposta era complexa).
Crec, en primer lloc, que cal una transformació radical de les polítiques educatives que repensi cinc qüestions:
- Relació entre administració i escola pública. Pressupostos. Subsidarietat. Acompanyament.
- Descentralització del sistema, amb autonomia dels centres educatius, regulada des de la interdependència –zones educatives- i amb el suport constant de l’administració –no la desregulació. Enfortir els centres educatius, per a que puguin entomar els canvis i les transformacions.
- Revisió de la funció pública, conservant els aspectes de qualitat que conté, però adaptant la seva regulació a les necessitats de transformació de l’escola. Avaluació dels docents. Drets i deures clars. Formació Permanent com a element professionalitzador. Equilibri entre projecte educatiu i autonomia de l’equip docent.
- Currículum orientatiu. Currículum comú i no sobrecarregat. Avaluació com a aprenentatge, no com a promoció ni selecció.
- Democràcia. Resituar el paper de l’alumnat. Revaloritzar la comunitat i la participació. Impulsar els equips directius amb perfil pedagògic, no burocràtic.
- Polítiques compensatòries per afavorir l’equitat des de la diversitat.
Sé que el plantejament és esquemàtic i mereixeria molta més argumentació. En tot cas són sis línies de treball que crec podrien millorar les condicions perquè realment la renovació pedagògica no estigui només a mercè del voluntarisme dels docents i les comunitats educatives.
Però dit això, quins serien els elements que ens permetrien diferenciar el que és un canvi simple que no pretén res més que adaptar l’escola a les necessitats del sistema i una iniciativa que tingui com a finalitat transformar l’escola com a condició per a transformar la societat.
Podem dir, d’entrada, que tot intent de millorar els aprenentatges que fa tot l’alumnat i els projectes, iniciatives i propostes de canvi que tinguin aquesta finalitat, hem d’analitzar-ho com a positiu. Penso que, si bé cal conservar –i potser repensar i reescriure- les finalitats bàsiques de l’educació, cal fer-ho en un context que en els darrers 50 anys ha canviat radicalment. Per tant, l’enyor de societats passades que no tornaran, l’immovilisme i la sospita permanent sobre els canvis que l’escola es proposa, penso que no ens ajuden a posar en pràctica alternatives de renovació i transformació educativa.
Cal partir de les inquietuds actuals, de les escletxes que ofereix el sistema, d’algunes iniciatives de l’administració, d’experiències puntuals, potser aïllades, però profundament transformadores, per avançar. És molt difícil saber si una experiència és de renovació o no, i prefereixo considerar la majoria d’intents com a pertanyents a un procés que cal impulsar constantment.
Ara bé, també cal que hi hagi una reflexió i anàlisi constant sobre aquestes iniciatives i una acció decidida de tots els agents socials que ajudin a aprofundir i millorar aquestes iniciatives –potser avui encara molt simples- per aconseguir que siguin propostes realment emancipadores i renovades.
M’atreveixo a dir, per finalitzar, quins són alguns dels aspectes que ens poden servir d’indicadors:
- Consciència de les finalitats, del perquè de la institució. En algun moment del procés cal fer-se la pregunta del perquè. I debatre-la col.lectivament, entre els docents i entre la comunitat. I recuperar l’aspecte més il.lustrat de l’educació: el pensament crític, la millora social, la igualtat, l’emancipació... Però comencem reflexionant i donant sentit a l’educació més enllà dels aspectes tecnocràtics i reproductius.
- Participació. Comunitat. Comunicació. Comú. L’educació ha de ser un projecte col.lectiu. Un projecte, en la mesura que sigui compartit per un nombre més gran de col.lectius, té més números per ser transformador: d’un claustre millor que d’un mestre o un director; d’una comunitat millor que només dels docents; d’una petita xarxa d’entorn, millor que d’una sola institució educativa...
- Avaluació acompanyant, reflexiva, constructiva i no seleccionadora. Que abraci a tots els agents, no solament l’alumnat: el propi projecte de renovació, les pràctiques professionals, el paper de la comunitat. Avaluació per millorar i avançar i no per segregar o castigar l’error.
- Atenció a l’alumnat més vulnerable. Projecte no només d’excel·lència, sinó sobretot de cohesió social. Ja que no podem compensar les desigualtats socials, si més no, que els nostres projectes creïn comunitats cohesionades i equitatives.
- Dimensió social en els projectes d’aprenentatge. Sabem, aprenem, coneixem... per a què? Amb quina finalitat? Els millors aprenentatges, sí, però amb quina finalitat? I tot projecte que vulgui ser renovador hauria de compartir aquest indicador i treballar-lo amb el seu alumnat.
- Voluntat de compartir coneixement amb l’entorn, amb altres centres educatius, amb altres agents educatius. Tot el contrari de la competitivitat. No reivindiquem la millor escola, sinó escoles millors.
Finalment, l’escola pública. Sóc dels que pensen que en qualsevol institució educativa hi pot haver el germen de la renovació pedagògica. Ningú em podrà convèncer del contrari perquè la meva experiència m’ho ha demostrat. També penso que, pel sol fet de ser una escola de l’administració educativa, tampoc es té garantia de que les seves pràctiques i els seus projectes siguin públics i transformadors. Però el que si està clar és que només es pot garantir un sistema educatiu igualitari, equitatiu i emancipador, si l’escola pública assumeix el seu paper, l’administració el potencia i esdevé un veritable motor de la transformació tant necessària.
L’escola no canviarà la societat perquè podria arribar a fer-ho, deia Freire al segle passat. Però estic convençut que, sense l’escola i l’educació, la transformació de la societat no és possible.
Article publicat a la revista Allioli núm. 273 del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada