Tempesta

Los viejos libros explican la sabiduría: 
apartarse de las luchas del mundo y transcurrir 
sin inquietudes nuestro breve tiempo. 
Librarse de la violencia. 
dar bien por mal, 
no satisfacer los deseos y hasta 
olvidarlos: tal es la sabiduría. 
Pero yo no puedo hacer nada de esto: 
verdaderamente, vivo en tiempos sombríos. 

Bertold Brecht. A los hombres futuros.

Tempesta a fora. Confinament. Portem 40 dies tancats, resistint, amb pantalles que ens connecten amb el món exterior, a les xarxes, a totes les xarxes possibles. Articles, llibres, pronunciaments i rodes de premsa. Com deia Rafael Alberti...Manifiestos, escritos comentarios, discursos, humaredas perdidas, neblinas estampadas... Seguim dempeus, en converses lúcides que ens alerten de les oportunitats. Podem parlar d’oportunitats en plena devastació? Portem més de vint-mil morts en un mes i l’únic que ens salva, és que afecta o pot afectar a qualsevol persona... Ens salva, perquè no estic segur que la propera pandèmia no sigui més selectiva i, no sé si la resposta serà tant global i sentida...

I en el realisme pessimista, un bri d’esperança: la certesa que les poques coses que ens poden salvar com humanitat són les més bàsiques: el cultiu de la terra, la cura de les persones -col.lectiva, personal i professional- i la reflexió i educació compartida. Estem tots nus, davant de nosaltres mateixos, ja no és solament l’emperador que segueix en la seva torre d’ivori, manipulant i manipulant-nos. Ell i la seva casta que, durant aquests dies, segueixen promocionant inversions, especulacions i corrupcions. 

Ens hem vist al mig de l’huracà amb una pandèmia que va néixer fa tot just un centenar de dies i que, de forma vertiginosa, ens ha canviat la vida de la nit al dia. La vida d’ara, i la vida del futur. I l’hem patit quan, tot just, estàvem donant-nos compte que tot això del canvi i l’emergència climàtica era tant seriós com taumaturgs insignes ens havien anunciat feia una pila d’anys. No ens els creiem. O si, però amb la boca petita. Ha vingut un virus minúscul i ens ha despullat. 

Però els humans som tossuts. I seguim reivindicant el paper de l’educació. I la necessitat de parlar, de reflexionar, de pensar, d’actuar... Creiem que mentre quedi un alè de vida i de col.lectivitat, hi ha lloc per la solidaritat, la fraternitat i la llibertat, hi ha lloc per a la cura, hi ha lloc per apaivagar llamps, trons, maregassa, tempestes que reboten contra la nostra vida quotidiana, de forma implacable. 

Vet aquí un exercici de reflexió. Neix d’una vella idea que vaig tenir, després de moltes hores de converses i silencis amb moltes mestres: l’educació no canviarà la societat, però no hi pot haver salvació de la humanitat (canvis en la societat) sense participació de l’educació. 

És el temps de la condició pòstuma que ens indica Marina Garcés. D’una nova il.lustració radical. Però també d’una perspectiva que recuperi les promeses que l’educació va fer a la societat, ara que les coneixem, i sigui capaç de posar-les en pràctica: l’accés al coneixement, l’equitat i la justícia social i l’emancipació de les persones i les comunitats. I tenim a penes el que tenim i prou. I no ens queda més remei que jugar al joc que ens plantegen. Sabent que qui juga contra nosaltres té les cartes marcades: corporacions, corporativismes, individualismes... beneficis, violències, corrupcions. Ens hem donat compte que la sostenibilitat del sistema s’aguanta sobre les retallades al nostre benestar, però intuïm que les retallades del benestar poden suposar en el futur proper, la desaparició més radical del benestar.

Hi ha urgència a actuar. Hi ha urgència a reprendre la iniciativa. Hi ha urgència i tenim aquella escletxa que el sistema educatiu ens posa a les nostres mans: la nostra capacitat com a humans, d’interactuar amb la comunitat, i d’actuar individualment interactuant.

Potser no salvarem gaires mobles, però val la pena intentar-ho. El propòsit és d’una gran justícia. Per la vida i el benestar. Pels que compartim aquest territori minúscul que és la terra i pels que vindran o ja estan venint. L’educació és un arma carregada de futur, que dispara els seus projectils a favor de la vida i del benestar de la humanitat i de totes les formes de vida que comparteixen amb nosaltres aquest espai. Per aconseguir-ho hem de rearmar-nos. Pas a pas, escola a escola, comunitat a comunitat.